LA INDEPENDENCIA IMPOSSIBLE



Nuevatribuna | 17 de Enero de 2019


El “cul de sac” de la política catalana continua de moment impertorbable. La divisòria entre els partidaris de la independència i la resta continua. Entre els independentistes cada vegada són més clares les diferències entre els partidaris radicals i les veus que criden a una certa moderació i enteniment amb l’actual Govern de l’Estat. Entre els que volen quant “pitjor millor” al voltant de “La crida” de Puigdemont i el seu vicari Torra, i la gent més sensata del PDCat i ERC partidàries d’un apropament, però que no es decideixen a donar un pas seriós en la via de la distensió per por de ser titllats de “traïdors”.

La sortida només es pot donar a partir d’un diàleg entre diferents dins de Catalunya. Avui en dia, i en el futur, s’ha demostrat que la independència és impossible. L’anàlisi de la correlació de forces així ho determina.

L’independentisme català no té la força suficient ni a l’interior de Catalunya, ni en relació a Espanya, ni enfront de l’Estat, ni front els interessos de la Unió Europea contraris a la disgregació. La realitat global està determinada per la pèrdua de sobirania dels propis estats en benefici d’una globalització econòmica on la sobirania imperant és la dels mercats globalitzats. La correlació de forces en tots els àmbits és contrària als plantejaments dels independentistes. No hi ha ni hi haurà possibilitat d’estructures d’estat a Catalunya. I a nivell internacional ningú dona suport a aquesta possibilitat.

Potser és per això que cada cop més s’escolten retrets cap a Europa per part d’alguns independentistes radicals com el propi Puigdemont. A Europa només reben comprensió d’alguns sectors ultranacionalistes. Es per això que en la imaginació malaltissa d’algú es va plantejar el desig somiat de convertir a una futura Catalunya independent en un “paradís fiscal”. Posant en evidència la incongruència de reivindicar una teòrica sobirania que desprès es posaria  a disposició de la sobirania real dels mercats globalitzats.

Puigdemont i Torra el unilateralisme irreductible

 En aquest moment l’única sortida passa en primer lloc pel diàleg polític dins de Catalunya entre sectors que vulguin una sortida política que evidentment mai podrà ser la independència. Es a dir entre sectors de l’independentisme racional i forces com els socialistes i els comuns per a tractar d’aconseguir acordar una proposta d’encaix que desprès pugui plantejar-se a l’Estat. La solució només pot sortir d’un acord polític, en el que avui lamentablement no és possible comptar amb la participació de la dreta espanyolista contrària a tot tipus de sortida negociada.

Això reforça la necessitat d’aprofitar l’oportunitat pel diàleg que ofereix l’existència del Govern Sánchez i per tant la seva continuïtat ara i si és possible la d’un govern de  l’esquerra en unes futures eleccions generals..

No hi ha dreceres a la solució negociada. Lo contrari és mantenir l’enfrontament, incrementar la divisió de la societat i perpetuar la diferenciació i convertir-ho en un enquistament de comunitats enfrontades. Un procés semblant a una “ulsterització” de Catalunya que és quelcom a rebutjar.

Però si alguna cosa positiva té una comparació amb el “Ulster” és  la constatació que malgrat les diferències evidents la solució del conflicte a Irlanda del Nord només va sortir d’un acord polític entre les parts enfrontades.  Acord que malgrat diferències i dificultats diverses encara es manté. I això que el cas del “Ulster” no és comparable ja que allà es tractava de dues comunitats històricament enfrontades, amb una violència profunda que va durar dècades i amb el fet de que una de les parts tenia el suport d’un estat a l altra costat de la frontera, etc.

Tothom ha d’entendre que la sortida només pot sortit com a fruit d’un acord polític que permeti superar la situació i el clima de frustració creat per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya. La sortida només pot ser un acord sobre la integració de Catalunya dins del conjunt d’Espanya.

Sánchez diàleg dins la llei

Com diu encertadament Pedro Sánchez cal un diàleg i un acord dins de la llei. I el que calgui canviar, adequar o millorar s’haurà de fer d’acord amb la llei. L’independentisme ha de reconèixer que es va equivocar i que no és possible vulnerar la llei. Es legítim voler canvis però seguint les normes establertes.

Es per això que avui per avui caldria posar al “congelador” propostes relatives a sortides mitjançant referèndums. Els referèndums, i s’ha demostrat sobradament en el cas del Brexit, no poden substituir el debat dels representants polítics sinó en tot cas referendar els seus acords.

En una situació de forta divisió social un referèndum només permetria evidenciar les divisions de la societat i no significaria cap solució ans al contrari. Com diu encertadament Owen Jones en referència al referèndum del Brexit “ el vot popular ja ens va ensenyar el que fan els referèndums en la vida política. Fomenten les divisions radicals.... i són terreny fèrtil per a populistes, demagogs i reaccionaris.”

Les dificultats d’un problema greu que causa divisió entre la societat han de solucionar-se i és responsabilitat de la política. Els temes complexos no es poden reduir a un si o un no. Requereixen solucions que comportin acords amplis, concessions en molts cassos difícils i sobre tot tenint en compte quina és la realitat, quines són les possibles sortides i on estem immersos. Es a dir tenir en compte una cosa fonamental si es vol ser realistes: en quin marc global es situa la problemàtica. En definitiva dins de quina correlació de forces es planteja una solució que pugui ser generalment acceptable.


McGuinness-Paisley l'exemple irlandès

NO OBLIDAR MAI VALORAR LA CORRELACIO DE FORCES

Cal tenir en compte la correlació de forces

Nuevatribuna | 09 de Enero de 2019


En els temps actuals de canvis conjunturals continuats es nota a faltar el que era substancial en els anàlisis polítics de les forces d’esquerres tradicionals i que posteriorment s’ha anat deteriorant. L’aspecte substancial dels anàlisis polítics era  la “correlació de forces” que Gramsci va analitzar de forma detinguda. Per correlació de forces s’entenia en primer lloc la realitat internacional en tots el seus sentits, quins eren els factors dominants tant econòmics com polítics en les relacions internacionals en una etapa concreta. No era un anàlisi de conjuntura sinó més aviat d’època, la realitat geoestratègica dominant i els elements hegemònics que condicionen la realitat dels països concrets.

En l’estudi de la realitat a nivell d’un estat, un cop analitzat el marc internacional, s’han de tenir en compte dos factors: la situació estructural, es a dir la relativament permanent, en que es troba la realitat socioeconòmica i política i els moviments conjunturals, en molts cassos ocasionals o fins i tot accidentals que es puguin donar en un moment determinat.

En el pla de la lluita política els partits polítics representen o haurien de representar els diferents grups socials que es conformen d’acord amb la realitat socioeconòmica i que poden tenir diferents graus de consciencia com a col·lectiu social amb interessos propis. El primer grau de consciencia és el derivat de la seva situació econòmica com a grup corporatiu, el segon grau és aquell en que hi ha consciencia dels seus interessos com a col·lectiu en l’àmbit fonamentalment econòmic i social. Finalment quan la consciencia es converteix clarament en ideològica i política busca les aliances amb altres grups, amb interessos subordinats que incorpora, i junts confronten amb els grups dominants fins el moment en l’àmbit de la política i que responen a altres interessos econòmics i socials.

Consciència de classe

Tots aquests aspectes conformen el que es pot entendre com anàlisi en un moment determinant de la correlació de forces existent. Que no és un fi en si mateix ni quelcom que s’aplica mecànicament sinó que està al servei de la definició de la estratègia, de la política a dur a llarg termini, i de les tàctiques o accions conjunturals, a disposició de la iniciativa de la pròpia voluntat d’una força política.

Avui en dia es nota a faltar en la política de les forces de progrés la manca d’anàlisis estratègics i veiem la pràctica política com una successió de tàctiques conjunturals, mancat tot del necessari anàlisi de les correlacions de forces existents que determinin els objectius estratègics prioritaris.

Si fem un anàlisi de la correlació de forces podríem observar en primer lloc que estem immersos en una situació internacional dominada per la globalització, fonamentalment del capitalisme financer, que actua sense regles al haver-se alliberat i superat els controls de les regulacions estatals.

Tot davant la inacció de les organitzacions internacionals o dels espais polítics supranacionals existents com podria ser la Unió Europea que podrien intentar establir o acordar amb altres potencies econòmiques regulacions bàsiques front la globalització dels mercats, en comptes d’això s’han limitat a repercutir sobre la ciutadania els efectes de la globalització i de les seves crisis.

També cal  remarcar la manca de reacció de les forces progressistes per tal de fer front a la globalització i plantejar alternatives estratègies globals per a intentar regular aquest fenomen mitjançant normes el més globals possibles. Alhora ha sorgit arreu una  resposta  reaccionària de moviments que fomenten els nacionalismes excloents. Aquests moviments profundament reaccionaris donen aixopluc a totes les pors de molts sectors socials que veuen afectades les seves expectatives de futur. Es tracta especialment de classes mitjanes que veuen perillar el seu “status actual”, però també de molts sectors de classes treballadores o populars que davant la manca d’expectatives s’acosten a posicions que els hi prometen protecció enfront a enemics externs o competidors laborals com poden ser els emigrants.

L'objectiu estratègic avui es a Europa

En aquest moment les forces progressistes europees han de definir com objectiu estratègic fonamental que fer avançar el marc europeu en un sentit d’aprofundiment federal que permeti polítiques conjuntes i coordinades per tal d’afrontar la globalització en benefici tant de les classes treballadores com del conjunt de la ciutadania dels països europeus. Es en l’àmbit europeu on les forces d’esquerra i de progrés han d’establir el centre dels seus objectius estratègics. Ja hem comprovat en el cas de Grècia que no és possible una sortida rupturista en un sol país, per cert cal denunciar com el govern de Syriza tan aplaudit en el seu moment per la esquerra alternativa ha estat abandonat i silenciat en el moment de governar la dificultat.

Baixant a l’àmbit espanyol podem dir que les forces d’esquerra estan vivint una situació conjuntural favorable però molt dèbil amb el govern Sánchez. Es un govern que sobreviu gracies a forces no estrictament d’esquerres i algunes d’elles clarament de dretes.   Factors conjunturals especialment la por a l’adveniment hegemònic d’una dreta radical amb sectors ultraliberals i d’altres nacionalistes reaccionaris radicals han fet que donar suport al govern Sánchez sigui el mal menor. Però no hi ha dubte que és un moment purament conjuntural. Són més els contres que els pros el que mantenen la circumstancial majoria del Govern Sánchez.

Caldria que les forces polítiques d’esquerres i de progrés, i les organitzacions sindicals i socials fossin conscients del  quin marc global en que estem situats. No són moments per aventurismes sinó per a tractar de jugar l’única carta possible. Aconseguir que s’implanti l’agenda social en la part que sigui possible, s’ha de ser exigent amb el govern per tal que no perdi el temps i actuï, però sabent que no tots els suports al govern són d’esquerres. S’ha d’actuar amb solvència i rapidesa per a poder arribar a les properes eleccions generals en les millors condicions que puguin garantir un futur govern de progrés i l’allargament d’una conjuntura favorable mentre no siguin possibles els necessaris canvis estructurals al conjunt d’Europa. I tot això a l’atzar de l’evolució de la situació econòmica internacional.

Cal evitar en el moment actual accions polítiques que ni són fonamentals ni potencien la unitat de les forces de progrés. La correlació de forces en l’interior de l’estat fa avui per avui utòpica la reivindicació d’un règim republicà. Avui la contradicció principal està en evitar la hegemonia de la dreta reaccionaria i del creixement de la ultradreta xenòfoba. El que cal és lluitar per a preservar i aprofundir els drets constitucionals i ampliar-los en el sentit dels valors republicans de més igualtat, llibertat, fraternitat i solidaritat. “La cosa” ( els valors republicans) és més important que el nom de “la cosa”, més en un moment de forts vents de “fronda” reaccionaria.

També és molt important que li donem tota la rellevància que tenen a les Eleccions Europees del mes de Maig. Caldria repetir de nou que és a Europa on es dona la contradicció principal i on es juga la possibilitat d’obrir un espai de canvi estructural. Però desgraciadament les expectatives no són les més galdoses per a l’europeisme de progrés. I l’increment de forces euroescèptiques en el Parlament europeu seria una molt mala noticia.

Fora bo que al marge de la batalla política quotidiana, les forces d’esquerres i progressistes reflexionessin a fons tot analitzant el conjunt de la situació actual des de l’àmbit més general al més concret i  les correlacions de forces realment existents. Tot això per articular un “bloc de progrés” que tingui estratègies clares d’actuació que ens evitin fracassos innecessaris, i això tant en el marc estatal, com europeu i fins i tot internacional.

Es profitós estudiar Gramsci

BON ANY 2019

CATALUNYA: DONAR UNA OPORTUNITAT AL DIALEG

Reunió del Consell de Ministres a Barcelona



Nuevatribuna | 23 de Diciembre de 2018
Ningú podrà negar que Pedro Sánchez és una persona que s’arrisca i fins ara ha encertat en les seves apostes polítiques. La seva aposta pel Consell de Ministres a Catalunya el 21D és una nova demostració. I malgrat totes les negres perspectives creades per gent interessada el resultat ha estat sens dubte un triomf per a Pedro Sánchez i el seu Govern.

A hores d’ara tothom pot veure per les reaccions quins han estat els guanyadors i quins els perdedors d’aquesta aposta política. Pedro Sánchez s’ha ratificat en la seva política de resoldre mitjançant el diàleg i la negociació dins de la legalitat i ha sortit guanyador.

La crispació de la dreta nacionalista espanyola ha estat una evidència. Els seus missatges apocalíptics reflecteixen una realitat virtual similar a la dels unilateralistes  catalans. On està la rendició  de que parlen Casado i el PP? On està l’apocalipsi del que parlen Arrimadas i Rivera respecte a no poder sortir la gent de casa seva el 21D?

El 21D ha estat un dia força tranquil a Barcelona, excepte petits intents en llocs molt localitzats efectuats per radicals, la jornada ha estat plenament tranquil·la i normal. Hi ha hagut manifestacions pacífiques, menys nombroses que en d’altres ocasions i el Consell de Ministres s’ha celebrat sense problemes. En el Consell de Ministres es van aprovar les mesures socials previstes, salari mínim de 900 euros i increment salarial pels funcionaris de totes les administracions. I altrament dues mesures simbòliques per  a Catalunya, les referides a la reparació de la figura del President Lluis Companys, gest cap a ERC i el conjunt de la ciutadania catalana, i posar el nom del President Tarradellas a l’aeroport de Barcelona, una referència al consens i capacitat de diàleg en la Transició, mesura consensuada amb els Ajuntament afectats, però no amb la Generalitat.



Reunió Sánchez -Torra

El dia abans la reunió entre Sánchez i Torra es va celebrar  amb una trobada a soles entre els dos, mentre en un altra sala dos ministres i dos consellers esperaven fent passar el temps. El comunicat final és un triomf de les tesis de Sánchez, a Catalunya hi ha un conflicte polític que cal solucionar mitjançant el diàleg i amples majories per arribar a un acord amb seguretat jurídica, és a dir dins de la llei.

Torra tan arrauxat en públic es veu que s’encongeix quan està davant d’un interlocutor a qui considera amb més poder i rang. Simplement va arribar a un acord que contradiu totes les seves proclames. No hi ha dubte que és un dels perdedors de les jornades. Malgrat tot cal pensar que el Govern de Torra continuarà amb la seva política de dos cares, una en privat negociant i un altra “enragè” i provocadora en públic.

El fet més gràfic de la nit del dia 20D va ser la sorpresa de Torra al veure com el responsable dels “mossos”, davant d’ell, reportava al President Sánchez com a màxima autoritat present al sopar dels empresaris.

El cos dels mossos d’esquadra és un dels altres guanyadors de la jornada. Han demostrat que quan se’ls deixa actuar saben fer amb professionalitat el manteniment de l’ordre públic. Es va veure que tenien ganes de reivindicar-se.

No hi ha dubte que sembla que una porta s’obre. Falten moltes passes per donar. Als sectors més pragmàtics de l’independentisme d’ERC i del PDCat els hi correspon  donar noves passes en el camí de retorn a la racionalitat. I en algun moment de forma explícita o pràctica hauran de fer l’autocrítica dels seus errors, i d’haver venut un relat “virtual i irreal” a la societat catalana. El camí serà lent, la reconciliació interna de la societat catalana encara més i les destrosses produïdes pel “procés” en tots el àmbits s’aniran notant amb el pas del temps, per que la realitat social a Catalunya és greu en termes de desigualtat i crisi del benestar derivat del mal govern dels darrers anys. Per tot això cal potenciar en primer lloc la negociació entre els partits a Catalunya per a trobar una sortida de consens el més àmplia possible, aquest 75% del que ha parlat Sánchez.

Els Mossos van controlar la situació

Però no hi ha dubte que sembla que entrem en el 2019 millor del que ho vàrem fer al 2018.

La part més assenyada dels dirigents independentistes ha d’analitzar la necessitat de donar suport a un canvi radical del que han estat els darrers anys. El miratge s’ha acabat i cal afrontar la realitat. Al contrari del que molts poden pensar el judici dels polítics presos no és un moment per a fer un pols al poder de l’Estat, al contrari és el moment en que la realitat del cost dels fets erronis realitzats i les il·legalitats comeses passaran comptes als seus responsables. Es el moment clau de la rectificació i de l’autocrítica, que pot fer-se  poc a poc i de diverses formes. La presó provisional pot haver estat excessiva, cal veure com ha influït la fuga d’alguns, la petició de penes excessiva però alhora no és cert que no hagin fet res més que posar urnes. El polítics presos van vulnerar de forma greu la llei i han de respondre dels seus fets.

 El clima polític que es respiri pot permetre mesures de perdó de les penes a que puguin ser sentenciats, al marge de la inhabilitació que puguin haver de complir.

Ara només cal que en l’àmbit de l’Estat  la majoria aconseguida en la moció de censura es refermi tot aprovant els pressupostos de l’estat, la qual cosa permetria que la legislatura es pogués perllongar. Això donaria temps a la nova majoria i al govern Sánchez per a implantar el seu calendari de mesures socials necessàries per a les classes treballadores i més desfavorides que han patit els efectes de la crisi i de les polítiques del PP.

El Govern ja ha acordat una sèrie de mesures amb els sindicats que cal portar a la pràctica i eliminar els aspectes regressius tant de la Reforma Laboral com de la Reforma de Pensions del PP, alhora que ratifica el paper substancial que han de jugar les organitzacions socials com articuladores del teixit laboral i social.

Altrament les mesures destinades a la regeneració democràtica i la defensa de les llibertats passen per actuar sobre l’actual “llei mordassa” entre d’altres mesures. Tot això pot fer arribar, per la via dels fets, el missatge d’una nova política que permeti a les forces d’esquerra i als seus aliats tàctics fer front amb bones expectatives a un nou procés electoral a l’estat.

Fins el moment la iniciativa del Govern Sánchez, ben acompanyat per aliats com UnidosPodemos i el PNB i ben vista pels sectors sensats d’ERC i PDCat, ens ha situat en un moment d’una certa distensió.  Cal que l’expectativa duri i es doni una oportunitat al diàleg.

Cal sortir de l'actual atzucac

L’ESQUERRA DESDIBUIXADA

Nuevatribuna | 15 de Diciembre de 2018


Els resultats de les eleccions andaluses haurien de fer repensar a les esquerres plurals com afrontar el futur.

Les esquerres han de fer una reflexió a fons sobre les seves carències si el que volen és ser capaces de, mitjançant una “competència virtuosa” i plural, convertir-se en una alternativa a la dreta tripartida. I això passa de forma obligada per repensar les seves carències ideològiques, programàtiques i organitzatives.

En el cas del PSOE és evident que amb l’elecció de Sánchez es va donar un pas endavant que caldria consolidar. El President de Govern sens dubte ha fet un bon recorregut amb el seu enfrontament amb l’aparell tradicional del PSOE i amb la conquesta de la Secretaria General. Aquest procés sembla que li ha servit per a fer una major connexió amb la base del propi partit i fins i tot una nova definició política. De moment la política que està portant des del govern significa una certa ruptura amb el passat sòcio-liberal del PSOE.

Sánchez està fent front a un període molt complicat derivat de la correlació de forces i del continu problema derivat de l’independentisme català. Malgrat això cal ressaltar que encerta amb la seva política respecte a Catalunya, apertura al diàleg però sense transigir en el respecte a la legalitat.

El principal problema actual del PSOE és sens dubte que encara està en la necessitat de solucionar les diferències internes amb el socialisme tradicional que representen Susana Díaz i altres barons. Sánchez precisa fer-se amb tot el control del partit tal com les bases van establir. La derrota del social-peronisme andalús encapçalat per Susana Díaz li dona una oportunitat. Es evident que hi ha barons que semblen haver-se ressituat com l’extremeny Fernández Vara o el valencià Ximo Puig, però hi ha d’altres irrecuperables com Garcia Page de Castella-La Manxa o Lambán d’Aragó, els sectors més retrògrads de l’antic socialisme felipista.

Pablo Iglesias

Només mitjançant una renovació de l’aparell com demanava Jose Luis Ávalos, secretari d’organització del PSOE, Sánchez tindrà la possibilitat de transitar cap una renovació ideològica i política del partit, tal com ha fet el “Labour” de Corbyn.

Si aquesta és la situació pel que fa al PSOE, molt més difícil  és la situació de  l’esquerra alternativa de Podemos i les seves confluències.

No hi ha dubte que la bombolla mediàtica i la novetat política de Podemos i les seves confluències s’està desinflant de forma ràpida desprès de cinc anys de vida. No es pot oblidar que Podemos surt amb força, a l’albor de les eleccions europees,  desprès d’una important campanya mediàtica que va servir per a desinflar les expectatives que en aquells moments tenien els sectors més tradicionals de l’esquerra alternativa com IU o ICV, que es van veure arrabassats per la irrupció dels podemites.

Però amb el temps les expectatives han anat disminuït de forma important. El problema de la indefinició ideològica, estratègica i organitzativa és alarmant i està tenint conseqüències de dimensions difícils d’avaluar.

Podemos i també “els comuns” estan situats en una indefinició en els tres temes. A nivell ideològic no tenen referències clares i hi ha profundes i difícils divisions internes. Aquesta mancança de definició ideològica els hi provoca una manca clara d’estratègia definida respecte a temes importants com és la definició del model d’estat o sobre el paper del món del treball i les seves organitzacions. I la seva manca de model organitzatiu, la inexistència d’organització més enllà d’uns teòrics adherits als que cada vegada que interessa a la cúpula dirigent se’ls sotmet a “referèndums” aprovatoris de les decisions de la cúpula.

Sembla que tant Podemos com els “Comuns” hagin obviat la màxima de Gramsci que recomanava “Les idees no viuen sense organització” així com el seu plantejament sobre “el príncep modern”, és a dir l’organització com intel·lectual col·lectiu.

Les organitzacions de la “nova política” semblen basades en unes elits que elaboren i unes bases a les que es demana activisme però mai participació real en l’elaboració del relat.

Les conseqüències estan clares. Podemos està vivint tot un procés d’anarquia organitzativa en els diversos territoris, Andalusia, Catalunya, Aragó i d’altres escullen direccions alternatives a les que proposa la direcció, o amb fets del conflicte amb els regidors de l’Ajuntament de Madrid. La realitat de la participació en els “círculos” és pràcticament nul·la i van desapareixen progressivament. I això provoca que la direcció adopti posicions “avantguardistes” i poc pràctiques com les mobilitzacions de minories contra Vox al dia següent de les eleccions andaluses enlloc d’analitzar les causes del fenomen i com afrontar-lo políticament.

Ada Colau

En el cas dels “comuns” la situació no és millor. Desprès dels seus bons resultats a les municipals de Barcelona i a les generals, la coalició va obtenir uns mals resultats a les autonòmiques quedant en 5è lloc i molt lluny dels resultats obtinguts la darrera vegada per ICV en solitari. Les divisions internes es multipliquen, no hi ha una organització ni una direcció clares, més enllà de la personalitat d’Ada Colau, i els seus missatges polítics són diversos quan no contradictoris. La seva posició davant del Govern de la Generalitat discutible, sense posicionar-se frontalment davant el discurs unilateralista del Govern de la Generalitat la qual cosa deixa orfe  la part més important del seu electorat. Sempre són més comprensius amb els independentistes irredempts que amb els unionistes, quan allò lògic fora combatre ambdós bàndols. Com en el cas de Podemos no tenen un discurs clar sobre el model d’estat, i tot ho deixen a l’albor d’un hipotètic referèndum acordat que no es concreta, pàgina que avui sembla està passada. El problema és que en el seu sí hi conviuen independentistes, federalistes i confederals, la qual cosa impedeix cap definició i no hi ha res més perjudicial que la indefinició en la actual situació catalana.

La nova política té un greu problema ja que les properes eleccions poden ser decisives pel seu futur. Es previsible que puguin qüestionar-se el resultats obtinguts en moltes de les seves capitals emblemàtiques en les anteriors eleccions municipals, i veurem quin resultat obtenen en les autonòmiques i europees, que poden ser decisives per a la  viabilitat del seu projecte polític.

Sens dubte precisen definicions clares sobre alguns temes com poden ser: a) Europa, no tenen definició clara sobre si aposten per un  europeisme indubtable alhora que crític amb la realitat actual;  b) Estan per un estat federal amb reconeixement de les diversitats però sense desigualtats pel que fa als drets socials?; c) Sindicats, reconeixen la “centralitat del treball”, la necessitat de democratitzar l’economia i reforçar el paper de les organitzacions sindicals?.

Fins ara la nova política ha preferit l’activisme social a l’organització social,  l’activisme a la militància organitzada. El lideratge per sobre de l’organització participativa.

Crec que seria lamentable que la “nova política” hagi servit per a desconstruir la organitzacions alternatives tradicionals de l’esquerra sense construir bases sòlides per a unes organitzacions de futur.

Cal dir que a hores d’ara l’organització alternativa d’esquerra que sembla tenir una millor salut i unes idees més clares tant polítiques com organitzatives és Compromís que col·labora però es situa al marge de Podemos.

Per últim només desitjar que el conjunt de les esquerres sàpiguen sortir amb sort i el més ràpidament possible de la situació desdibuixada actual i plantejar-los  un repte clar: una alternativa d’esquerres només sortirà de la unitat de les esquerres polítiques diverses amb una proposta política definida tant sobre el tema territorial com sobre el tema econòmic i social.  I que no s’oblidin de posar com un punt fonamental entre els seus objectius enfortir el paper i les funcions de les organitzacions socials especialment el sindicalisme de classe. La historia ens diu que sense organitzacions socials fortes, especialment sindicals fortes, no hi ha alternativa política d’esquerres.

L'esquerra ha de repensar-se

LES REIVINDICACIONS SOCIALS TORNEN A CATALUNYA

Torna la mobilització social a Catalunya

Nuevatribuna | 03 de Diciembre de 2018


De sobte, desprès de més de sis anys ofegades pel soroll del “procés”, les reivindicacions socials tornen a omplir els carrers. Anys enrere a finals del 2010, en la seva primera legislatura com a President del Govern, Artur Mas va ser el primer al conjunt de l’Estat en portar a terme importants retallades amb el suport parlamentari del PP. Això va provocar fortes mobilitzacions socials i fins i tot l’encerclament del Parlament per ciutadans indignats. Això va portar al llavors President de la Generalitat a fer un gir en la seva política i embarcar-se en el suport al moviment independentista. I en aquest context la convocatòria d’eleccions anticipades l’any 2012 i el canvi de soci parlamentari, del PP a ERC, tot i mantenint les mateixes polítiques de retallades i privatitzacions.

Des d’aleshores el miratge del procés independentista havia hegemonitzat les mobilitzacions al carrer en detriment de les mobilitzacions de reivindicacions socials. Però ara, de cop, el canvi de Govern a l’Estat, un cert reflux del procés i una certa recuperació econòmica han provocat que surtin amb força renovada les reivindicacions pendents tant de temps soterrades.

Durant aquests anys Catalunya ha estat una de les comunitats que més ha patit el procés de retallades i fins i tot de desgovern. Els successius Governs de la Generalitat han estat més ocupats en vendre la qüestió del greuge territorial que en governar la comunitat autònoma. Tant és així que s’ha produït un greu deteriorament dels serveis públics més bàsics com la sanitat i l’ensenyament per posar dos exemples. Les condicions socials del conjunt de la ciutadania en especial els sectors més desfavorits s’han deteriorat profundament. Les privatitzacions i les retallades en la sanitat s’han situat al voltant del 28%.. Pel que fa a la comunitat educativa hi ha un 12% de reducció en la despesa. Per exemple les matricules universitàries són les més cares de tot l’Estat. I així podríem parlar de tots els sectors d’actuació de la Generalitat. La despesa social s’ha retallat prop d’un 20%. I el conjunt dels funcionaris catalans són els únics de tot l’Estat als qui no s’ha retornat les pagues retallades en el passat.

Mobilització en defensa de la sanitat pública

I és per això que aquest final de novembre han explotat un conjunt de sectors des de metges d’atenció primària, bombers, estudiants, etc. I pel proper 12 de Desembre hi ha prevista una Vaga General al conjunt de la funció pública. Tot això malgrat la escassa informació per part dels mitjans públics de la Generalitat.

La gent es revolta i diu que ja hi ha prou, davant l’apatia i el menyspreu d’un Govern de la Generalitat que no compleix amb la seva funció principal que és atendre les necessitats de la ciutadania. I diem apatia i menyspreu per que sembla que el Govern i el seu President tinguin altres interessos que els ocupen de forma prioritària. Això sí, malgrat el desgovern han continuat  les retallades i privatitzacions durant tot aquest període.

Només cal veure les desafortunades declaracions del portaveu de “JuntsXCatalunya” Eduard Pujol qui sobre la vaga dels metges va etzibar “De vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials. Que si 85 dies de llista d'espera, que si haurien de ser 82... Ens estem barallant per les engrunes. Hem d'anar a la resolució real del problema” que per ell no és altra que aconseguir la independència.

Es a dir els problemes reals de la vida de la gent no és el que més importa al Govern de la Generalitat, sinó que són altres temes “més transcendents”. Només això ja demostra un clar sentit de classe privilegiada que menysprea les preocupacions de la vida diària de la ciutadania.

Eduard Pujol portaveu JuntsXCat.

Com pot ser que sent Catalunya la comunitat amb el sisè pressupost per càpita més gran en el 2017, hagi estat la tercera que menys despesa sanitària per càpita ha fet, o la cinquena per la cua en educació, com ha estat publicat als mitjans?  I quan parlem de “per càpita” estem parlant de “per cada un dels ciutadans”.

Potser és per tot això, com assenyalava un mitjà de comunicació, que les manifestacions ja no tenen final a la plaça de Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat, per que potser la gent ja no espera res d’un Govern que no governa, i per això ara acaben normalment davant del Parlament de Catalunya per veure si en la seu de la sobirania nacional algú té orelles per escoltar el que la gent reivindica.

Tot això no és aliè a la realitat més general de la vida política del conjunt de l’Estat. Així no és comprensible l’actitud de les forces independentistes com el PDCat o ERC davant els pressupostos de l’Estat. Sembla com si fossin cosses que no anessin amb ells uns pressupostos que comporten un canvi de tendència i que per primera vegada tenen un caire més social amb un increment de la despesa social i un afavoriment dels sectors més afectats per la crisi i les retallades.

Estem parlant entre d’altres de que les persones treballadores de Catalunya tinguin un salari mínim de 900 euros mensuals. Que els i les pensionistes catalanes tinguin una revalorització de les seves pensions segons l’IPC, i que de cara al futur s’elimini el factor de sostenibilitat. Es tracta d’una millor dotació pressupostària per Catalunya.

Però sembla que això no sigui important pel Govern de la Generalitat ni per les forces polítiques que li són afins. La realitat de la gent no sembla ser important davant de la prioritat del “país”, però no podem entendre de que van els interessos aquest “país” que diuen defensar sinó són els interessos de la gent que viu en ell. Que es “el país” sense la seva gent?.

No ens podem enganyar, per que aquest Govern de la Generalitat i aquests partits són els mateixos que en els anys que van des de  desembre del 2010 fins ara han estat els que més han retallat i privatitzat de tot l’Estat. Això sí,  tot ho han fet en nom de Catalunya.


Benvingudes les reivindicacions socials de nou a Catalunya, és el retorn de la realitat. Que durin !!!



ELS TREBALLADORS, L’ESQUERRA I L’ALTERNATIVA FEDERAL

"Treballadors de tot el món uniu-vos"

Nuevatribuna | 23 de Noviembre de 2018
@revistatreball- 30 de noviembre de 2018


El moviment organitzat dels treballadors sempre s’ha basat, des dels seus inicis amb la creació de la AIT (Associació Internacional dels Treballadors) sota l’impuls de Marx i Engels, en els principis de solidaritat, fraternitat i  internacionalisme. La frase que ho resumeix és el famós “ Treballadors del món uniu-vos”, i en la mateixa línia es pot entendre que l’himne tradicional de la classe treballadora i de les seves organitzacions sigui “la Internacional”.

No es pot dubtar que hi ha una contradicció i fins i tot una oposició entre la raó que impulsa el concepte de classe, vinculat a la posició que s’ocupa en el procés productiu, i el sentiment emocional i fins i tot irracional que es troba en la base del sentiment nacional, o amb les concepcions abstractes com la de “poble”.

Cal distingir clarament entre els drets legítims d’una nació, com poden ser especialment la cultura i la llengua,  i el sentiment nacionalista identitari que és una figura totalment emocional i per tant irracional. Qualsevol espai nacional és sempre una realitat social en contínua mutació i canvi, fruit de migracions i barreja d’identitats, i podríem dir que sortosament.

Podem comprovar que a Europa durant els Segles XX i XXI a l’esquerra i els moviments dels treballadors sempre els hi ha anat malament en èpoques d’efervescència nacionalista només caldria destacar tres moments:

a.- L’època de la 1ª Guerra Mundial. La confrontació entre els nacionalismes imperialistes va provocar la ruptura de la II Internacional al confrontar-se els partidaris de prioritzar la classe, i per tant oposar-se a la guerra, i els partidaris de prioritzar el sentiment patriòtic. Això va trencar la unitat de les forces d’esquerres i va provocar fets com l’assassinat, a mans de la ultradreta nacionalista,  de Jean Jaurès  destacat líder socialista i contrari a la guerra.

Jean Jaurès líder socialista assessinat

 

b.- L’època dels 30 amb l’efervescència del ultranacionalisme del nazisme alemany i el feixisme a Itàlia i la Guerra Civil a Espanya que va comportar la pràctica liquidació violenta de les forces socials i polítiques d’esquerra.

 

c.- L’actualitat amb el creixement del neo-nacionalisme com a resposta reaccionària i defensiva davant la realitat de la globalització financera especulativa sense regles, a la crisi econòmica provocada per aquesta i a les polítiques d’austeritat i retallades socials de la Unió Europea.

En el període posterior a la II Guerra Mundial, amb l’aparició del bloc soviètic, i l’ascens de les forces d’esquerra, socialista i comunista i el reforçament del moviment sindical a Gran Bretanya, França o Itàlia, fruit del seu paper en la derrota del feixisme,  desapareixen els nacionalismes d’Europa Occidental, i s’aconsegueix un dels millors moments pel que fa al benestar social de la classe treballadora i de les classes populars.

En l’actualitat estem immersos en un profund canvi de les relacions econòmiques derivat del procés imparable de globalització econòmica sense regles que s’ha produït: Davant d’això les polítiques estatals poc poden fer davant l’imperi dels mercats. La solució no pot passar pel reforçament impossible de les fronteres nacionals. El que cal és avançar cap a espais polítics, socials i econòmics més amples que puguin establir regles a la dinàmica de la globalització.

No hi ha dubte que el canvi d’època provoca pors i posicions defensives en la majoria de la població, especialment en les classes mitjanes que veuen com les seves expectatives de futur desapareixen i per a les classes treballadores més desfavorides que veuen perillar els seus llocs de treball afectats en molts cassos per la deslocalització. Aquesta por defensiva és la que els fa proclius a adherir-se a propostes poc racionals que els garanteixin “el cel a la terra”.

Le Pen i Salvini: la ultradreta

Els moments de crisi, de canvis i de por són els més proclius per a les propostes simples i emocionals, però també impossibles d’aplicar, dels nacionalismes identitaris. L’independentisme a Catalunya, com el Brexit a Gran Bretanya, com l’ultra-nacionalisme de Salvini a Itàlia o Le Pen a França  no són cap solució. No hi ha retorn a les fronteres nacionals, els processos històrics no es detenen, i la globalització no es  pot frenar posant més fronteres, això no barra el pas al capitalisme globalitzat financer i especulador. Més fronteres són només noves oportunitats pel “dumping”, per a la creació de més paradisos fiscals, de més reforçament de la sobirania real única dels mercats arreu en detriment de la sobirania democràtica.

Però tampoc és cap solució una Unió Europea com la actual que enlloc d’afrontar amb valentia la globalització i tractar de governar-la es sotmet a ella i fa recaure els costos de la globalització sobre la ciutadania europea especialment la més desfavorida tot incrementant les desigualtats socials.

L’única solució és crear marcs democràtics institucionals polítics, econòmics i socials més grans com podria ser una Unió Europea democratitzada o una Eurozona regida i governada democràticament que puguin posar regles i limitacions a l’actuació del capital globalitzat. Però han de ser uns marcs institucionals posats al servei de la ciutadania. Es la única possibilitat d’enfortit el sentiment europeu.

Es transformar la Unió Europea o l’Eurozona en un ens polític que desenvolupi criteris i polítiques d’homogeneïtat en els àmbits polític, social, laboral, econòmic i fiscal. I això comporta establir el caràcter federal de l’espai europeu. No hi ha dubte que la resposta federal és clarament compatible i identificable amb els principis de fraternitat i solidaritat de les esquerres i el moviment sindical.

L’esquerra i el moviment sindical, debilitats per l’enfonsament de la Unió Soviètica en el cas dels comunistes i les polítiques socioliberals en els cas dels socialdemòcrates han de plantejar una sortida federal europea com alternativa a la decadència del model europeu.

Per una Europa Federal

El Federalisme  es presenta com una solució tant en el cas d’Espanya com en el d’Europa. Un mosaic de sobiranies compartides, avui les sobiranies úniques són quelcom impossible i indesitjable, amb una cultura federal que reconegui les diversitats, que no les desigualtats, i que reforci la cooperació dins d’un marc federal en l’àmbit polític i social europeu.

Això és un marc polític, potenciat en l’àmbit polític, amb un govern federal i una cambra parlamentària amb poders de control i legislació però alhora la potenciació de la concertació social entre la patronal i el sindicalisme europeu agrupat en la Confederació Europea de Sindicats (CES)

El federalisme amb un fort plantejament d’equiparació i lluita contra les desigualtats en els àmbits  econòmic social i ecològic ha de plantejar-se com una alternativa a la globalització sense regles per un costat i als nacionalismes identitaris nostàlgics. Una alternativa d’Europa Federal que permeti plantejar un escenari de solidaritat, fraternitat i justícia social com defensava des del seus inicis el moviment dels treballadors.

Acte de Federalistes de CCOO: 20-11-1018

NO ES TEMPS DE REFERENDUM SINO DE DIALEG

Es hora de diàleg

Nuevatribuna | 12 de Noviembre de 2018

La pèrdua del Govern per part del PP i l’arribada de Sánchez i el PSOE ha tingut una repercussió important en el conflicte de Catalunya. No hi ha dubte que s’ha produït una distensió de la situació i una oportunitat amb el temps per a trobar primer una sortida i desprès una solució a l’actual conflicte institucional.

No tot està aclarit, hi ha sectors per les dues bandes que veurien amb bons ulls el retorn a la situació anterior. Són els partidaris del “quan pitjor millor”, i els seus principals representants són els afins a Puigdemont-Torra per un costat i al PP i C,s per l’altre.

Avui són moltes les veus que s’alcen a favor d’una distensió, especialment entre els partidaris de l’esquerra federalista i sectors amb una certa influència en l’opinió pública.

Alhora es percep un cert cansament entre la ciutadania i fins i tot entre sectors proclius al pensament processista. Només cal veure la disminució de la capacitat de mobilització dels darrers temps que sembla cada cop més reduïda al sector més “enragè”. La divisió entre els independentistes es cada vegada més evident i difícil d’amagar. D’una banda els fidels a Puigdemont que juntament amb el seu vicari Torra han llançat un nou subjecte polític “la Crida” que no acaba de quallar i amb l’ANC com a principal puntal social partidaris de mantenir la confrontació amb l’Estat, i de l’altra ERC amb el suport social d’Òmnium que tenen juntament amb sectors del PDCat una actitud aparentment més dialogant.

El problema principal sembla avui l’existència dels polítics presos. Moltes veus i no només a Catalunya s’alcen cada vegada més considerant que és exagerat parlar d’un delicte de rebel·lió, fins i tot el President del Govern i alguns ministres han fet referències en aquest sentit, i la pròpia Advocacia de l’Estat l’ha reduït  a sedició en la seva demanda davant el TS. I això aniria aparellat a la consideració d’una presó preventiva exagerada i la manca d’una possible llibertat provisional. Es important que aquestes consideracions es facin especialment des de sectors no independentistes tant catalans com espanyols.

Aquesta és una realitat important que fins al moment no s’ha vist acompanyada per algun tipus d’autocrítica per part dels sectors més pragmàtics de l’independentisme. No és acceptable que des del conjunt de l’independentisme es reclami la llibertat dels presos en raó de “que no han fet cap delicte” i que l’única sentència acceptable és “la de llibertat sense càrrecs”.

Polítics presos un problema

La solució avui només pot venir per la via del diàleg. S’ha de reconèixer  que la resposta judicial ha estat desproporcionada però alhora s’han de reconèixer els errors efectuats pel sector independentista, i com a tals les greus vulneracions de la llei produïdes especialment en els plens del Parlament dels dies 6/7 de setembre del darrer any. Es difícil un diàleg entre les parts que passi per acceptar la innocència i la manca de responsabilitats dels polítics presos.

Alhora cal tenir en compte la complexitat del procés judicial. Especialment per la realitat de l’autonomia del poder judicial respecte al poder polític contràriament a allò que proclamen els independentistes. El poder judicial té una autonomia real respecte al poder polític. I el poder judicial és en gran part profundament corporatiu i conservador en el nostre país. El poder judicial està molt ressentit especialment pels desacataments dels dirigents independentistes envers les resolucions dels diversos tribunals. I fins i tot es podria dir que els intents de pressionar amb mobilitzacions populars al poder judicial podrien revertir en contra dels propis encausats.

Es moment de trobar una sortida a la situació a Catalunya i aquesta només pot passar pel diàleg entre les parts per a trobar una sortida, especialment entre el govern de l’estat i els actor polítics incloent-hi els sectors més pragmàtics de les forces independentistes. Trobar una sortida no és trobar la solució que seria quelcom posterior. I la sortida podria estar en el reconeixement dels errors efectuats en el procés per part dels independentistes i en la possibilitat d’indult, desprès del judici, possibilitat que el Govern de l’Estat ja ha insinuat.

Ara no és hora de propostes que no tenen cabuda en un futur proper. No és moment de planteja referèndums ni cap altra qüestió que avui en dia estan fora de la realitat. Ara cal una sortida el més pragmàtica possible. Renunciar a l’unilateralisme a canvi de l’indult pels polítics presos. I a continuació diàleg per a trobar una solució a la situació sense preses i amb consens de les parts.

Ningú es el 80% a Catalunya

El primer que cal fer és tractar de reconduir la fractura de la societat catalana i això mai pot passar per la imposició d’una part sobre l’altra. Per això actualment un referèndum no faria més que aprofundir la fractura ja existent. Avui en dia per molt que alguns  vulguin insistir  no hi ha cap “80%” favorable a cap plantejament. Potser en altre temps hi podia haver un 80% favorable a algun tipus de referèndum. Avui cal dir-ho rotundament això no és cert. La societat catalana està trencada i polaritzada i cal partir del principi de que no es pot imposar una part a  l’altra.

La independència no és acceptable i el manteniment de la situació actual tampoc. Caldria negociar una sortida consensuada basada en més autogovern, en un acord que, aquest sí,  fos sotmès a referèndum del conjunt de la ciutadania. L’objectiu que avui és molt difícil a la vista de la posició de les forces de la dreta espanyola i de part de l’independentisme seria un acord d’autogovern en una via federal per la qual cosa caldria un canvi constitucional envers una Espanya Federal que ara per ara no sembla versemblant. Per la qual cosa caldria buscar formules possibilistes i per això calen menys dogmes i més “savoir faire” polític, és a dir POLITICA EN MAJUSCULES. Es per això que creiem que la sortida política definitiva no hi ha dubte que serà lenta i difícil.

L'hora de dialogar