LA RESPONSABILITAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ EN LA CRISPACIÓ

Atoms/ 24 de febrer 2021

nuevatribuna/ 26 febrero 2021

Que hi ha una important crispació política en el conjunt de l’Estat ningú ho dubta. Que la principal responsabilitat és de la classe política és molt possible però que hi ha d’altres responsables també és evident. I caldria analitzar la responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquest nivell de  crispació.

Podem veure com una bona part de la crispació política es veu agreujada i ampliada pel paper que juguen els  mitjans de comunicació. Uns per afinitats polítiques o ideològiques i altres per l’irresponsable desig d’atiar la confrontació magnificant temes que  incrementin les seves audiències i el seu negoci.

Els mitjans de comunicació, els audiovisuals especialment, semblen tenir com a únic objectiu captar audiència i per això la confrontació com a més pujada de to millor, és més espectacle. En molts pocs mitjans veiem reflexions assenyades que analitzin les situacions reals i fugin del nociu espectacle en que alguns volen convertir el món de la política.

El sensacionalisme fa que cada dia tinguin més espai en el mitjans temes de confrontació que impulsen i de vegades inclús creen els propis mitjans per a estimular debats interessats que moltes vegades no tenen ni la importància ni la transcendència que els hi volen donar. Això es fa alhora que informacions importants s’amaguen de forma interessada. 

Sembla com si el que era propi  de l’espectacle esportiu es traslladi al món de la política i diversos programes de gran audiència tracten les diferències polítiques com si fossin confrontació entre “hinchadas” futbolístiques.

En l’actualitat es poden definir d’una forma clara diversos mitjans de comunicació:

a). Continua existint tot un sector de la premsa i mitjans de comunicació conservadors, tant en la premsa i encara més en els àmbits de la ràdio i televisió privades i de premsa digital que tornen a actuar com aquells que en els últims temps del govern socialista de Felipe González es van anomenar “el sindicat del crim”, l’objectiu del qual era enderrocar el govern. Manipulen les informacions, creen i magnifiquen falses informacions dels enemics polítics o mitges veritats, donen veu a opinions tergiversadores  i fan la campanya mediàtica de l’oposició política de la dreta

b) Cal assenyalar com a cas únic el dels mitjans de comunicació públics de Catalunya  que  enlloc de complir una funció de servei públic s’han transformat en un instrument de propaganda política continuada del govern independentista en tots els seus espais. Al seu voltant s’agrupa la premsa independentista subvencionada.

c) Hi ha mitjans televisius suposadament progressistes que fan programes on s’utilitza la política de forma sensacionalista i la converteixen en espectacle de consum on més que confrontar idees es fomenta la polèmica amb un nivell similar als típics debats de futbol.

d) També especialment i quasi únicament en l’espai de la premsa digital hi ha mitjans clarament progressistes que es centren en defensar les polítiques més avançades i posar en qüestió les mancances i contradiccions de les opcions polítiques conservadores, amb més o menys objectivitat segons els cassos i on els seus col·laboradors es situen clarament en el camp de l’esquerra.

e) Per últim queden alguns casos escassos de mitjans, especialment de premsa, moderats de sempre o antigament progressistes on hi ha professionals especialitzats que tracten de fer anàlisis polítics mínimament objectius i on en les seves pàgines d’opinió es dona una diversitat plural.

Aquest és el panorama de mitjans de comunicació en que vivim i que també en bona part es retroalimenten amb  el món encara més crispat de les xarxes socials.

Cal ser molt pessimista sobre l’evolució futura dels mitjans de comunicació que avui ja no estan al servei de la informació que permeti al públic fer-se una opinió sobre la realitat dels fets. En aquest moment es tracta més d’adoctrinar no a un ciutadà sinó a un consumidor de noticies al que es tracta de captar com a un client vinculat. Els mitjans de comunicació, per la seva pròpia composició accionarial tenen dos objectius que són aconseguir clientela que faci rendible el negoci i adoctrinar-la fent-la addicta a una línia ideològica que pot ser permanent o canviant en funció dels interessos empresarials.

Es així com els mitjans tradicionals no fan una funció compensadora d’unes xarxes socials cada cop més actives i influents en gran part de la ciutadania. Xarxes on es difonen en la majoria dels casos missatges simplistes quan no directament falsos amb les repercussions que estem veient en determinades societats com ha estat l’etapa de Trump a Estats Units.

Els mitjans de comunicació no sols no compensen els excessos de les xarxes sinó que en moltes ocasions l’únic que fan és fer-se ressò tot ampliant determinats missatges d'aquestes.

Cal reivindicar, més que mai, les informacions objectives, les opinions fonamentades i els bons anàlisis de la realitat que no tenen per que ser neutres sinó que poden ser representatius de diverses formes de contemplar una mateixa realitat segons els diversos punts de vista ideològics o personals. En tot cas el que es precisa és que respectin la realitat i no la manipulin ni la deformin.

L’objectivitat exigible no té per que ser uniformitat. Pot haver diversitat d’opinions sobre com analitzar una realitat però el que no és admissible es manipular-la, la qual cosa significa desvirtuar-la.

Lamentablement la perspectiva no és gaire favorable de cara a un futur. Al contrari ens recorda, amb una certa melancolia, l’època en la qual sabies qui era qui en els mitjans, i et podies fer una idea de la realitat comparant  els diversos punts de vista d‘uns mitjans de comunicació que podien ser diversos en els seus anàlisis però que tots ells reflectien diversos punts de vista sobre una mateixa realitat, i això permetia fer-te una millor composició de la informació que rebies.

CATALUNYA UN PAS ENCARA INSUFICIENT PEL CANVI

nuevatribuna| 16 de febrero de 2021

No hi ha dubte que aquestes eleccions s’han celebrat en estranyes condicions. I no només a causa de la pandèmia de la Covid. La pandèmia ha estat l’excusa que el Govern independentista ha utilitzat per aconseguir sembrar el temor entre el conjunt de la ciutadania. Primer es va intentar suspendre les eleccions convocades degut al suposat empitjorament, desprès no confirmat, de la situació sanitària. La justícia va anular el decret del Govern i la data electoral es va confirmar. A continuació el Govern va sembrar por a través dels seus portaveus polítics i sanitaris, així com dels mitjans de comunicació públics sobre el perill de les votacions. Això va comportar un fort allau de renuncies a formar part de les meses electorals, fins i tot es va parlar d’omplir-les amb voluntaris la qual cosa podia posar en perill la pròpia neutralitat. Posteriorment el govern va manifestar la possibilitat de que per problemes organitzatius hi haguessin llocs on no es pogués votar la qual cosa podria impedir donar els resultats la mateixa nit electoral. Malgrat desprès no s’hagi complert cap de les manifestacions negatives no hi ha dubta que el Govern  enlloc de fomentar la participació el que ha fomentat és l’abstenció. Es important assenyalar que l’abstenció electoral ha estat més d’un 25%  superior al 2017.

Les eleccions malgrat no canvien la divisió a Catalunya obren una petita porta mitjançant alguns canvis electorals. El PSC i Illa han estat el partit més votat i amb un major nombre d’escons empatat amb ERC. Per la seva banda ERC supera per poc en vots i amb un escó a JxC. L’ensorrada dels partits nacionalistes espanyols és brutal malgrat es veu atenuada per una entrada amb força de l’ultra-dreta espanyolista.

Si dividim els resultats electorals en tres blocs: independentistes, esquerra-federalista i nacionalisme espanyolista podem analitzar fets interessants.

La situació en el camp de l’independentisme. Com ja hem dit en aquest camp podem veure el “sorpasso” d’ERC a JxC i també com els anti-sistema de la Cup doblen resultats. Però si comparem amb els resultats de les anteriors eleccions del 2017 hi ha fets importants a destacar:

-         - ERC malgrat guanya 2 diputats obté 332.254 vots menys que a les anteriors eleccions un 35% menys de votants i manté el mateix percentatge sobre el vot emès en les eleccions (21,3%).

-          -JxC perd 2 escons i obté 380.231 vots menys que al 2017 és a dir un 40,09% de vots menys que a les anteriors eleccions, i un menys 1,65% sobre el vot emès en les eleccions (20,04%).

-          -CUP puja 5 escons fins als 9 tot això malgrat perdre 6.159 vots respecte a les anteriors eleccions. La militància del seu electorat fa que malgrat perdre un petit nombre de vots els seu resultat sigui més del doble que a les darreres eleccions i més d’un 2,22% sobre el vot emès en les eleccions un 6,67%.  

La situació dins del camp de les forces d’esquerra i majoritàriament federalistes millora de forma clara respecte a les anteriors eleccions del 2017. Ja hem dit que el PSC ha guanyat les eleccions clarament en vots i empatant en escons. A això cal afegir que “Els Comuns” han mantingut els seus 8 escons. Podem destacar:

-         - PSC  ha guanyat 16 escons quasi doblant els 17 que va obtenir el 2017. Ha aconseguit 46.199 vots més la qual cosa significa que malgrat l’abstenció ha crescut un 7,61 en els seus votants i un 9,16% sobre el vot emès en les eleccions 23,04%. Es l’únic partit entre els que es van presentar al 2017 que malgrat l’abstenció millora el conjunt de vots rebuts.

-          -Comuns ha mantingut els 8 escons que va rebre el 2017. Malgrat això perd 131.714 vots, és a dir un 40,36% dels seus votants del 2017 i un 0,58% pel que fa al percentatge de vot emès en aquestes eleccions 6,87%.

 La situació en l’espai del nacionalisme espanyolista ha sofert un profund canvi. La irrupció de l’ultra-dreta de VOX va aparellada a un ensorrament de Ciutadans i una caiguda de la ja reduïda representació del PP:

-          -VOX irromp en el Parlament de Catalunya amb 11 diputats. Obté 217.883 vots és a dir un 7,69% del conjunt del vot emès.

-          -Ciutadans ha perdut 30 escons i 914.486 vots respecte les eleccions del 2017 on va ser la primera força del Parlament. Ha perdut per tant un 85,77 dels seus vots anteriors i un 19,8 per cent sobre el vot emès quedant reduït al 5,57%.

-       -PP perd 1 diputat i 76.603 vots respecte els que va obtenir el 2017 és a dir un 41,24% , el seu percentatge de vot en les eleccions s’ha reduït un 0,39% pel que fa al vot emès quedant en un 3,85%.

 

En resum el conjunt el vot independentista ha rebut 1.360.606 vots, 718.644 vots menys que les darreres eleccions. Una forta davallada que matisa el seu missatge de que aquesta vegada han superat el 50% dels vots a favor de la independència sense especificar que és amb un nivell molt baix de participació, ja que sobre el cens electoral amb prou feines arriven al 26% del total.

El vot d’esquerres i federalista s’ha situat en 847.484 vots, es a dir només 85.537 menys que a les eleccions del 2017. Fonamentalment ha estat degut l’important suport rebut pel PSC i la candidatura d’Illa. Es a dir que es manté de forma important si tenim en compte la forta abstenció.

Pel que fa al nacionalisme espanyolista s’ha reduït de forma important en escons i en vots si bé s’ha radicalitzat ja que VOX supera la suma de Ciutadans i PP junts. En total sumen 484.853 vots, és a dir 810.549 menys que a les eleccions del 2017. Es fals l’argumentari de la dreta política que diu que l’abstenció els ha perjudicat per que hem vist que també el vot independentista s’ha reduït de forma important.

Com a conclusió podem assenyalar que l’independentisme malgrat que continua sent hegemònic en la societat ha perdut una bona part del seu impuls. Cal veure si algun del seus components en concret ERC aconsegueix sortir de la seva tradicional política de dubtes i opta per buscar una solució real als problemes de convivència en la societat catalana. No es pot vetar a Catalunya el PSC i voler una Taula de Diàleg a Madrid amb el Govern on el soci majoritari és el PSOE. I un acord que es pugui sotmetre a consideració de la ciutadania és absurd plantejar-lo al voltant de propostes impossibles d’autodeterminació i amnistia, sinó de millora de l’autogovern i indults.

La victòria electoral d’Illa i el PSC suposen un pas important per tal que es plantegi una opció de diàleg. El PSC recupera una part dels vots metropolitans que al 2017  van fugir cap a Ciutadans per por a l’independentisme i ara és l’interlocutor que cal per a un diàleg si una part de l’independentisme està disposat a transitar per aquest camí. Per la seva part els “comuns” mantenen posicions gràcies a una excel·lent campanya dels seus candidats i malgrat el “foc amic” rebut per les declaracions de Pablo Iglesias que semblaven un suport a les tesis independentistes.

Altrament la pèrdua de pes del nacionalisme unionista o espanyolista és una bona noticia per a evitar de nou una confrontació virtual entre nacionalismes. Malgrat el fet negatiu de la presencia de VOX cal preveure que el seu paper serà residual en la política catalana.

En definitiva no s’ha aconseguit passar pàgina de la “dècada perduda” de Catalunya. Però desprès d’aquestes eleccions hi pot haver marge per a encetar un camí de trobament si hi ha interlocutor des de la part independentista. Sinó l’alternativa és un govern independentista incapaç de governar amb les discrepàncies internes i sense  capacitat d’afrontar la realitat i que és difícil que pugui aguantar i per tant ens pugui conduir a unes noves eleccions.

14-F UNA OPORTUNITAT PEL CANVI

Àtoms-ClubCortum/ 10 de febrer de 2021

nuevatribuna| 10 de febrero de 2021

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya del 14-F són una oportunitat per a passar pàgina a deu anys negres i perduts de la història de la societat catalana.

Mai abans, en democràcia, havíem tingut un període tan nefast en tots els sentits per a Catalunya i per a la seva ciutadania. Per primera vegada Catalunya ja no és aquell exemple pel conjunt de l’Estat, la seva economia, la seva cultura i la situació de la seva societat es troben en un pou del que sembla com si no es pogués sortir. El “procés” ha estat un element de divisió profunda de la societat catalana on tot s’ha vist afectat i amb una forta dificultat per a teixir ponts de sortida.

En l’àmbit polític s’ha donat la paradoxa que els que han defensat la superació de l’autonomia mitjançant un procés unilateral d’independència no tan sols no han aconseguit els seus objectius, que s’han demostrat més impossibles que mai, sinó que han conduit l’autogovern de Catalunya al nivell més baix de la seva història, han demostrat una manifesta ineptitud pel que fa a la gestió pública que alhora ha afectat de forma molt negativa al conjunt del desenvolupament econòmic i social de Catalunya.

Mai com fins ara la societat catalana havia viscut tanta divisió social, ruptura i desconfiança en el seu intern. El sentiment de sentir-se part d’una societat que era un capital social en aquella Catalunya que es reclamava “un sol poble”  ha desaparegut de forma majoritària en el conjunt de la ciutadania. Tots els avenços aconseguits  per la lluita durant la transició contra el franquisme, totes les conquestes comunes aconseguides amb la Constitució i l’Estatut durant l’etapa en que la societat estava cohesionada s’han perdut durant aquesta etapa de la darrera dècada. La irracionalitat del nacionalisme independentista i unilateralista ha estat la causa de ruptura social i fins i tot ha donat peu al sorgiment a Catalunya d’uns espais de nacionalisme anticatalanista i espanyolista. L’enfrontament d’ambdós nacionalismes ha establert una hegemonia de les lluites nacionalistes tot marginant a un racó i a la defensiva  les opcions d’esquerres i els partidaris de donar la prioritat a les lluites i millores socials.

Catalunya ha estat dirigida per unes forces “processistes” que han dut a terme unes polítiques de dretes retalladores dels serveis públics i només interessades en un “full de ruta impossible cap a la independència”. Durant molt de temps han estat ajudats per la manca de reacció política d’un govern de dretes a l’Estat que amb les seves actuacions purament judicials no van fer més que realimentar l’independentisme català i provocar l’enfrontament inter-comunitari.

Com a resultat tenim un balanç negatiu en tots sentits i amb rancors per tots dos costats. I la seva conseqüència és que no hi ha vencedors, només una societat derrotada i plena de rancúnies. Una societat que ha donat importants passos enrere en qüestions fins fa poc mai qüestionades com era el respecte a la llengua catalana avui rebutjada per sectors de la població que han reaccionat de forma negativa a les manifestacions radicals de supremacisme i xenofòbia des de sectors de l’independentisme.

El 14-F és el moment d’intentar superar aquesta situació de divisió i crispació social. I no ho poden fer els que han intentat d’una i altra part l’enfrontament intern de la societat catalana. Ni els partits de l’independentisme ni els de l’espanyolisme ens poden treure d’aquest atzucac, les dretes nacionalistes o els seus aliats no ens poden treure del carreró sense sortida a que ens han conduit. Es hora de que sigui des de les esquerres que posen com a prioritats les necessitats socials de la gent i la defensa d’una gestió pública al servei del conjunt de la ciutadania les que intentin treure’ns d’aquest racó fosc.

Unes esquerres de llarga tradició a Catalunya, les que més van lluitar per la vinguda de la democràcia, de les llibertats i de l’autogovern. Aquelles que després van ser arraconades durant els anys del fals “miracle corrupte de  convergència”. Una esquerra social, federal que posi en primer lloc les necessitats i el benestar d’una societat i d’una ciutadania que pateix una forta crisi ara incrementada per la pandèmia mitjançant un reforçament de l’autogovern i de la gestió eficient. Una esquerra que ha begut de l’experiència del municipalisme que sap gestionar les necessitats de la gent. Ara és l’hora de les esquerres.

El PSC i els “Comuns” estan cridats a posar el govern al servei de la gent. I posar tot l’esforç en cercar una voluntat de govern en comú i oberta a l’acord amb qui vulgui sumar per a refer el país al servei de la gent.

Sembla que el PSC ha donat un important pas endavant i ha decidit deixar de fer una còmoda oposició i tracta de dirigir una aliança de progrés en consonància amb la que governa l’Estat.

Cal esperar una resposta en positiu per part dels “Comuns”, cal que defugin l’equidistància i les indefinicions d’alguns dels seus dirigents i optin com molts dels seus membres i votants per la defensa d’un govern i un canvi clarament a l’esquerra i en sentit federal que permeti motivar a àmplies capes populars fins avui poc motivades per a votar en les eleccions autonòmiques.

Es un moment decisiu en el que les forces polítiques han de demostrar les seves capacitats polítiques i la seva responsabilitat. Catalunya no es mereix continuar més temps en un pantà polític que no condueix a res i encara menys suportar la mala gestió que venim patint des del govern “de les retallades” de Mas, del de la “falsa independència” utopica de Puigdemont i Junqueras, i des del desgovern absolut que hem viscut durant el darrer mal govern “de la incompetència” de Torra i dels seus successors incapaços i malavinguts. Ja ni ha prou d’aquest color, el color de la decadència.

Malgrat els intents dels qui volen posar dubtes sobre la seguretat en les votacions, els mateixos que ja van intentar ajornar les eleccions cal esperar que la ciutadania vagi a  votar. El 14-F cal un vot massiu a les esquerres, al federalisme i a la bona gestió al servei del conjunt de la ciutadania i especialment de les classes treballadores per tal de reduir les desigualtats socials actualment existents.