Avui no he volgut
fer un article sobre el tema de la situació de la sanitat a Catalunya. He
preferit posar tres opinions recollides entre el 19 i el 20 d’octubre en les
xarxes socials des de tres perspectives ben diferents i que donen una
panoràmica molt aproximada del moment.
El
que expliquen des d’urgències d’un gran hospital de Barcelona:
“No fem un tweet des del 9 de
Març. Hem estat totalment respectuoses amb la greu situació viscuda. Però ja no
podem més. La desastrosa gestió que s'ha fet i que s'està fent, està provocant
que considerem la necessitat de seguir denunciant el delicat estat de les
nostres Urgències
Avui 19/10/2020 La Unitat 70
tancada. El 78% de la nostra UCI ja són pacients Covid. 163 pacients a
urgències.
Més de 40 superen les 24hores a una “camilla”. El més antic supera les 170
hores. Els passadissos plens de gent gran, molts d'ells sospites serioses de
còvid."
El que diu una doctora i vice-presidenta d’una societat mèdica:
“Atenció primària de nou desbordada per la feina no feta
de Catsalut! ! Telèfons que no funcionen, personal insuficient, trucades que no
es responen, locals insuficients. Malalts de Covid-19 i de no Covid desatesos.
Aquest cop no hi ha excusa perquè es veia a venir !!
Prova antígens que no arriba. Personal esgotat i
desanimat. Menys declaracions, més reforç a primària i més treball eficient.!!
Avui he fet test antígen a pacient que feia tres dies que
tenia febre i tos i no rebia resposta CAP. El pacient a casa seva i jo he
indicat passos per videotrucada. En 10 minuts ja sabíem que era positiu i hem
pres mesures necessàries. Que passa que no ho feu encara a CatSalut?."
El que explica una
pacient d’un CAP:
“Acabo d'arribar del meu CAP: professionals desbordats,
cues de PCR i de visites de primària solapant-se, usuaris insultant als de la
cua i a professionals. Descontrol, acumulació de gent a l'interior, sense
ventilació. Desprès de 2h de cua cauen els ordinadors de CatSalut.
Els hi diuen que la cua de més de 30 persones, què ja es
queixaven de la falta d'atenció telefònica pot marxar cap a casa perquè la
xarxa ha caigut. La del taulell, cridant, el que organitza la gent esbroncat
per la coordinadora per omplir l'interior sense cap control.
Quan arribo al taulell hi ha uns caps, tots amb FPP2 que
contrasta perquè tots els del taulell porten quirúrgiques. I la xarxa segueix
sense funcionar. I la gent de la cua protestant. Què s'ha col·lapsat la sanitat
primària està clar. Què tots podríem posar de la nostra part també.
Tot plegat el resultat de retallades i d'una gestió
improvisada de la Covid. Tots els meus respectes per als sanitaris q estan
resistint amb aquesta precarietat aquesta pandèmia que acabarà mostrant la
millor i la pitjor part de la gent.”
Crec que aquestes tres opinions
plasmades en missatges a la xarxes socials són prou exemplificadores de la
realitat de quina Sanitat estem patint i no per culpa dels sanitaris els quals
són els que més estan patint la sobrecàrrega de feina,l’estrès psicològic que provoca treballar en
condicions poc adequades amb plantilles reduïdes i moltes amb sous precaris, i
que pateixen el neguit dels pacients.
La responsabilitat està en les
retallades dutes a terme durant molts anys pel Govern de la Generalitat, per
Mas, per Puigdemont i per Torra i els seus aliats. Així com de la seva manca de
previsió i actuació durant la pandèmia on sempre han anat a remolc de les
situacions que es produïen.
La ciutadania hem de demanar
responsabilitats als polítics responsables i continuar aplaudint dins nostre
l’actuació dels sanitaris.
Aquesta és la frase
amb la qual el sempre moderat Ministre de Sanitat Salvador Illa anunciava la
declaració de l'Estat d'Alarma a Madrid cansat de les “llargues” i retards dels
responsables de la Comunitat a l'hora de consensuar les mesures per a fer front
a la greu situació del Covid-19 en la comunitat madrilenya.
No és una situació
nova. Des de l'inici de la pandèmia la Comunitat de Madrid i especialment la
seva presidenta Isabel Díaz Ayuso ha buscat contraposar-se com a opció
alternativa a les mesures adoptades pel Govern de Pedro Sánchez. De manera
reiterada des d'abril fins ara la Presidenta de la Comunitat de Madrid ha optat
per una confrontació constant amb les polítiques del govern central, tant durant
l'Estat d'Alarma com posteriorment.
A aquestes hores
sembla clar que la prioritat del govern madrileny no és combatre l'emergència
sanitària sinó la prioritat de l'economia a partir del que podria ser una
malentesa interpretació d'una política liberal. Aquesta posició es contradiu
amb la posició adoptada per polítics liberals i democratacristians a la UE que
com una gran majoria dels organismes des de la UE al BCE i l'FMI han considerat
prioritària la sanitat i combatre la pandèmia com a condició prèvia a la
recuperació econòmica i social.
Però sembla que el PP d'Ayuso i de Casado es referencia més en gent com Trump o
Bolsonaro i minimitzen la importància de l'emergència sanitària. Basta repetir
la frase d'Ayuso “no podem parar la comunitat per un 1% de la població
afectada” que és un paradigma de la seva falta de sensibilitat social.
Durant l'Estat
d'Alarma ja va qüestionar, en coincidència amb Casado, les pròrrogues del
mateix instant a la seva finalització. La seva posició contra el manteniment de
l'Estat d'Alarma ja va comportar la dimissió de la Directora General de Salut
Pública de la Comunitat que es va negar a signar l'informe que pretenia
justificar el pas de fase de l'autonomia el 7 de maig.
La dificultat
d'aconseguir la majoria dels vots per a mantenir la pròrroga va obligar el
Govern de l'Estat a finalitzar l'Estat d'Alarma abans del desitjat i a iniciar
la desescalada quan Madrid encara estava en Fase II però establint una sèrie de
condicions per a arribar a una “nova normalitat” entre elles la necessitat de
tenir un nombre de rastrejadors suficients per a seguir els nous brots del
virus i dotar de manera suficient l'Atenció Primària.
Madrid, com també
Catalunya, va utilitzar la finalització de l'estat d'Alarma per a passar en
només dos dies de la Fase II a la suposada “nova normalitat”. Malgrat que des
dels cercles sanitaris es desmentia que totes dues comunitats complissin amb
les recomanacions que s'havien establert.
Amb l'inici dels
rebrots que van afectar principalment a Aragó i Catalunya, Ayuso treia pit en
assenyalar el baix nivell d'afectats que es produïen a Madrid. Posteriorment es
va descobrir que això es devia a les poques proves de PCR que es realitzaven,
ja que era contradictori el baix nombre d'infectats en comparació amb d’altres
comunitats mentre en el còmput d'ingressats pel virus als hospitals Madrid es
situava al capdavant.
Posteriorment a
partir del mes d'Agost es van anar incrementant en gran manera els contagis a
Madrid, fins al punt de ser la zona amb major nivell d'infecció de tota Europa
amb un índex de fins a 700 per cada cent mil habitants. Cal dir que en altres
parts com Alemanya, França o Itàlia es prenien mesures amb números molt
inferiors de 50, 200 o 150 contagis per cent mil habitants. Malgrat això la
Comunitat de Madrid simplement va acordar un confinament perimetral d'un nombre
de zones sanitàries, ni tan sols poblacions, majoritàriament de classe
treballadora de la Comunitat.
Reunió Sánchez- Ayuso
El Govern de
l'Estat va oferir un acord amb la Comunitat per a tractar de manera conjunta la
pandèmia. La Comunitat va acceptar però amb perverses intencions perquè en la
primera reunió només acceptaven que es corroboraven en els seus acords
anteriors.
Durant dues
setmanes el Govern central intentà fer entrar en raó a la Comunitat. Fins i tot
van arribar a un acord amb la Comunitat, que el vicepresident Aguado va
anunciar i que comportava uns paràmetres per a tot l'Estat. Malgrat l'acord, en
la reunió del Ministeri amb el conjunt de les comunitats, Madrid va ser una de
les comunitats que van votar en contra de l'acord que prèviament havien
acordat. L'acord acceptat per la majoria de les comunitats i el Ministeri de
Sanitat va promulgar la corresponent Ordre Ministerial que comportava el
tancament perimetral de Madrid i vuit poblacions de més de cent mil habitants
que superaven els 500 contagis per cent mil habitants.
La Comunitat va
semblar complir amb l'ordre publicant-la en el seu Diari Oficial però sense
aclarir en quina normativa legal es basava la qual cosa va provocar que el TSJM
revoqués l'acord. Per contra altres comunitats governades pel PP com Castella
Lleó o Andalusia les van publicar correctament i van ser acceptades pels seus
TSJ. A causa d'això el Govern Central va plantejar la necessitat urgent
d'aplicar l'Estat d'Alarma en la comunitat i donant opció al fet que ho
sol·licités la mateixa Presidenta Ayuso. Aquesta va intentar amb subterfugis
allargar les converses fins que va arribar el límit donat pel Govern i aquest
va prendre l'acord un divendres abans que s'iniciés el Pont del Pilar amb el perill
de que una sortida massiva de Madrid disseminés el contagi en altres
comunitats.
Malgrat això la
Presidenta Ayuso i els consellers del PP han continuat clamant contra l'Estat
d'Alarma com un greuge que es feia a Madrid amb una sèrie de plantejaments que
recordaven els dels independentistes de Torra en la Generalitat de Catalunya.
Ayuso arribà a dir textualment “com s'atreveixen a tractar a Madrid com a una
altra comunitat autònoma qualsevol”.
Cal dir que al
Govern de la comunitat de Madrid ja li han dimitit set alts càrrecs de Sanitat
entre ells el doctor Emilio Bouza que va presentar la seva dimissió com a
portaveu del Covid-19 de la Comissió Comunitat- Govern central a les 48 hores
d'haver estat nomenat.
Recentment el 20 d'octubre han dimitit la Gerent d'Atenció Primària i la
responsable dels Hospitals de Madrid.
La situació
sanitària de la Comunitat sembla inaguantable com cada dia es denuncia des dels
àmbits sanitaris al que s'uneix la degeneració del govern de la comunitat.
Sembla que l'única que decideix en aquest govern és la Presidenta Ayuso i el
seu Conseller de Justícia. Les discrepàncies amb el seu soci de govern de C,s
són patents i el vicepresident Aiguado ho evidencia constantment, encara que
lamentablement no comporti cap actuació política clara per part de la formació
taronja.
Ayuso i el seu govern
són avui un problema pel país i fins i tot pel seu partit, la falta de suport i
fins i tot les actuacions totalment contràries d'altres presidents autonòmics
del PP es noten de manera clara. El problema és que Ayuso va ser una opció
personal de Pablo Casado la qual cosa és per a aquest un problema perquè
l'actuació d'Ayuso compromet directament a la direcció del PP i condiciona la
seva política de confrontació total amb el Govern en una situació tan greu com
la de la segona ona de la pandèmia.
La pandèmia del Covid-19 que estem patin ens ha donat l’oportunitat de visibilitzar algunes de les mancances del nostre sistema econòmic i social. En aquest article volem analitzar dos dels més evidents. La importància de lo públic i la necessitat d’una política d’industrialització.
La virulència de la pandèmia ha demostrat les insuficiències del nostre sistema sanitari derivades de les greus retallades imposades a tots els serveis públics durant els anys de govern del PP. La debilitat en que es troben els serveis d’atenció primària, la insuficiència del nombre de sanitaris, la falta de reserves de productes sanitaris bàsics, la insuficiència tant en el nombre de llits com d’UCI públiques així com d’equips de protecció pels sanitaris, i per que no dir la falta absoluta d’una industria pròpia pel que fa als subministres més bàsics per a fer front a la emergència sanitària.
Altrament el Covid-19 ha posat a l’ordre del dia la importància d’una sanitat pública que en moments com aquest és l’única que respon a les necessitats de la ciutadania. On ha estat la col·laboració de la sanitat privada? Desapareguda, no està per aquests temes, no està per a fer front a emergències sanitàries sinó que lo seu és un servei privat l’objectiu del qual és el benefici econòmic no el servei públic, ni tan sols en moments greus com aquests.
La importància de “lo públic”, en aquests cas de la sanitat és la principal lliçó que s’ha pogut derivar de la situació actual. Malgrat això, sembla que hi hagin diversos responsables autonòmics que no ho hagin entès possiblement per les seves pròpies concepcions ideològiques. El primer que han fet desprès de l’aixecament de l’estat d’alarma ha estat acomiadar els sanitaris contractats en els moments més durs, i continuar sense reforçar la sanitat primària i fins i tot no contractant els rastrejadors necessaris per a controlar els nous brots epidèmics. Sembla que per alguns la ideologia ultraliberal està per davant de l’evidència viscuda.
La primera lliçó que cal extreure de la greu situació viscuda és la necessitat imprescindible de reforçar els serveis públics en tots els seus àmbits, el sanitari com més evident, però el mateix podem dir del sector educatiu públic que ha de garantir les noves formes escolars que caldrà adoptar davant l’actual situació social. I que dir dels sector sociosanitari on s’han donat els pitjor episodis de mortalitat entre la gent gran en les residències. Cal un canvi radical en aquest sector, no es pot tolerar que continuïn residències sense els serveis sanitaris bàsics, desconnectades de la sanitat pública, i on “s’aparca” la gent gran en molts caos en residències privades l’afany de les qual és extreure benefici pel capital invertit.
Malgrat la incapacitat de la dreta política per acceptar aquestes realitats, és evident que el Govern de l’Estat haurà de forçar, tant mitjançant reformes legals com amb la pressió per la utilització de fons públics, a que en el conjunt de les CCAA es millorin de forma clara els serveis públics que són de la seva competència. El que cal és que en el conjunt de l’Estat es garanteixin i es reforcin uns serveis públics bàsics de qualitat i capacitat pel conjunt dels ciutadans.
Una segona lliçó que cal extreure de la situació que estem vivint és la necessitat de canvis en profunditat de la nostra estructura productiva. Una societat avançada no pot dependre del monocultiu del turisme tal i com ens hem pogut adonar de forma prou traumàtica. En aquest país fa massa temps que manca una “política industrial”. Cal passar pàgina d’aquella teoria manifestada pel ministre Solchaga de que “la millor política industrial és la que no existeix” efectuada en ple procés de la denominada “reconversió industrial” que realment va ser l’eliminació d’una industria que podria estar obsoleta però que no va ser substituïda per cap d’altra. El país no pot estar més temps sense una política industrial de futur. I ara és el moment d’aconseguir-ho. Els Fons europeus adjudicats a Espanya ho poden fer possible. Es el moment i cal aprofitar-ho amb projectes de futur que el propi acord europeu permet. Calen propostes que aprofitin totes les oportunitats de la Transició Ecològica per a impulsar industries de futur en sectors com el de l’automoció o les energies renovables, altrament la necessitat de fomentar la Digitalització és una altra font d’oportunitat i modernització econòmica, començant per la necessària digitalització de l’Administració Pública, incloent-hi el sector judicial. Alhora aquests dos pilars Transició Ecològica i Digitalització, juntament amb el reforç dels serveis públics arreu poden ajudar a recuperar la “Espanya buidada”.
Entorn a aquesta proposta de modernització caldria fer una especial incidència en dos temes. Un primer seria la importància del foment del transport ferroviari, en concret el de mercaderies que facilitaria un millor, més ràpid i més ecològic transport de mercaderies especialment de llarga distància, així com desenvolupar una millor xarxa de rodalies que podria ajudar a limitar l’ús de l’automòbil en les grans ciutats.
El segon aspecte en relació a la industrialització està en el desenvolupament d’una agricultura més ecològica i de millor qualitat i al voltant d’ella impulsar una forta industria horto-frutícola que hauria de ser una de les principals industries en un país productor d’una gran quantitat de productes agrícoles. Només voldríem posar un exemple: com pot ser que siguem un dels més grans productors d’oli i que una gran part de la producció s’exporti en brut a Itàlia, per que allà els italians el tractin, refinin i comercialitzin i desprès l’exportin obtenint uns importants guanys. La industria agroalimentària hauria de ser un important pilar del nostre futur industrial. Però com diem en base a una producció i una industrialització que opti per un producte de qualitat.
Aquests són uns objectius, el reforç de lo públic i una transició industrial justa, que el sindicalisme ha d’impulsar en aquesta fase conjuntament amb una reforma i actualització de les normes que regulen les relacions laborals entre elles la participació dels treballadors en una democratització de la empresa.
La crisi del Covid-19 ha servit per a valorar el funcionament de les
diverses institucions i la seva capacitat per a fer front a les seves
obligacions ciutadanes.
En un primer moment amb la declaració de l’Estat d’Alarma i de l’establiment
d’un comandament únic per part de l’Estat les normes establertes malgrat estar
molt dures com va ser el confinament, van ser acceptades en general sobretot
quan es van poder comprovar els seus resultats positius. Malgrat tot es van
començar a sentit crítiques en contra de l’Estat d’Alarma i del paper del
Govern Central per part de l’oposició de dretes i l’independentisme.
Especialment crítics van ser alguns governs autonòmics, i amb una
bel·ligerància extrema els de Catalunya i Madrid mitjançant les seves
presidències de Torra i Ayuso que criticaven una falsa pèrdua de les competències
autonòmiques.
Cal dir que malgrat la direcció centralitzada les autonomies mai van perdre
les seves competències i van continuar tenint el control de la gestió tant de
la sanitat com de les residències de gent gran.
Malgrat tot la pressió política va limitar la durada de l’Estat d’Alarma la
qual cosa va precipitar la tornada a la normalitat i en alguns cassos sense els
necessaris reforços sanitaris ni les dotacions de rastrejadors. Tot això ha
comportat al llarg de l’estiu els rebrots epidèmics cada vegada amb major
nombre i amb especial incidència a les comunitats més poblades com Madrid i
Catalunya. Aquestes alhora han sofert les conseqüències de les continuades retallades
en la sanitat pública la qual cosa ha repercutit en una situació d’indefensió
davant el virus. La descentralització de la gestió de la sanitat com també de
l’educació s’han vist posades a prova i amb resultats lamentablement negatius
en els dos temes. El buidament dels Ministeris de Sanitat i Educació ha
comportat una manca de control sobre l’actuació dels governs autonòmics i les
seves polítiques de retalls en els serveis públics.
Tot això comporta que una part de la ciutadania s’hagi sentit més protegida
quan el control ha estat en mans de govern estatal que quan aquest ha retornat
al govern més proper, l’autonòmic. La crisi ha posat de manifest que l’Estat de
les Autonomies en diferència dels Estats Federals, té manca dels poders i equilibris entre les
funcions del Govern Estatal i el de les Comunitats Autònomes. Malauradament
aquesta situació pot portar a un rebuig i fins i tot un desig d’un retorn a la
centralització, quan el que caldria seria un pas ferm per anar cap a una
racionalització més gran pel que fa al paper i la competència de cadascú.
L’actual moment polític no sembla el més favorable per a fer una aposta
decidida cap a una reforma en un sentit federal de l’Estat que hauria de ser
una bandera per part del conjunt de les esquerres que a hores d’ara no
s’albira. Per la seva part el conjunt delsnacionalistes tant els espanyolistes com els independentistes són
radicalment anti-federalistes.
Una vegada més la necessitat està molt lluny de la realitat. I la miopia
política de curta volada impedeix enfrontar els problemes estructurals
institucionals.
La dreta espanyola ha tingut històricament un conflicte amb la democràcia. Creu
que l’estat, que Espanya, els pertany. Així ha estat al llarg de la historia
recent fins a la transició, la Guerra Civil i la dictadura són un bon exemple.
Només durant la transició la dreta situada a la defensiva, per la seva
vinculació amb el franquisme, es va replegar i va deixar que un petit sector de
gent provinent del franquisme però amb un clara visió del moment, la UCD,
apostés per aconseguir un acord amb les forces opositores d’esquerres i
nacionalistes per a fer factible una transició democràtica. La Constitució del
1978 és una bona demostració d’aquesta situació singular amb una dreta
tradicional reduïda a l‘espai molt minoritari de l’Alianza Popular de Manuel
Fraga. Avui amb l’actual dreta aquella Constitució plenament homologable a la
dels països del nostre entorn hauria estat impossible d’acordar.
Els partits
d’esquerra han estat sempre plenament respectuosos amb la Constitució, només ara
amb la sortida de la “nova política” han fet en els seus inicis una certa
impugnació de la Constitució més verbal que una altra cosa també cal dir-ho.
La
dreta espanyola encara no ha sabut treure’s de sobre la llosa del seu passat de
connivència amb el franquisme i és per això que adopta una posició radical en
contra de polítiques relacionades amb la Memòria Històrica de reparació dels
represaliats per la dictadura que no deixen de considerar absurdament com
revengisme. En això la dreta espanyola es diferencia d’altres dretes europees,
especialment l’alemanya que han fet una ruptura amb el passat nazi.
La dreta
política i en especial des de la pujada a la direcció del PP d’Aznar ha tornat a
radicalitzar el seu discurs i sempre amb la seva actuació ha demostrat no estar
a gust amb l’actual Constitució, malgrat no ho hagi reconegut. Ha impulsat una
política ultraconservadora, oposant-se permanentment a tota millora de lleis
socials des del divorci a l’avortament, i des de les lleis d’Igualtat a les de
reconeixement dels drets dels homosexuals fins ara a la llei de l’eutanàsia.
Però no només ha fet això sinó que davant de fets molts greus com van ser els
atemptats terroristes de Madrid va recórrer a la mentida intentant, per
interessos electorals, fer recaure l’autoria en un fals autor.
Altrament la
dreta sempre ha actuant amb polítiques radicalment neo-liberals pel que fa a la
reducció de l’estat del benestar, mitjançant el retall del finançament dels
serveis públics, la disminució d'impostos a les classes més benestants alhora
que s’incrementen el indirectes que graven les classes populars. També han
intentat, aconseguint-lo molts vegades, contrareformes laborals regressives i
obviant tot allò que impliqui diàleg social.
Lesmes Presidente del CGPJ i ex-carrec d'Aznar
Però l’actuació de la dreta no s’ha
limitat tan sols a l’àmbit polític sinó que ha utilitzat poders de l’estat en
benefici de la seva opció restrictiva pel que fa als drets democràtics. La dreta
ha intentat utilitzar com arma política a les víctimes del terrorisme acusant
els governs d’esquerres de connivència amb els terroristes; ha actuat moltes
vegades en col·laboració amb els poders religiosos per actuar contra les
polítiques socials dels governs progressistes. Quan la correlació de forces no
li era favorable ha bloquejat les renovacions constitucionals del Poder Judicial
per tal d’aconseguir que la dreta judicial actués com una tercera càmera
política, fins en tres ocasions ha impedit la renovació del CGPJ, sempre quan ha
estat en la oposició, per aconseguir tenir una majoria conservadora en el poder
judicial i en la judicatura a tot nivell fins i tot en el Tribunal Suprem i en
el Constitucional.
La situació ha arribat al seu clímax en l’actual legislatura
quan les dretes polítiques i les dretes socials i judicials han llançat una
ofensiva des del mateix moment de la constitució del govern progressista per
aconseguir la seva caiguda. Des del primer moment han acusat al govern
d’il·legal i fins i tot han intentat utilitzar la greu situació creada per la
pandèmia del Covid-19 per a incrementar els seus atacs al govern acusant-lo fins
i tot de ser el causant de les morts. La seva actuació d’atac continuat al
Govern de l’Estat utilitzant fins i tot en l’ofensiva a administracions
públiques com la Comunitat de Madrid demostra que estan disposats a tot, fins i
tot a sacrificar a la ciutadania per aconseguir fer caure un Govern legítim.
Fins i tot la dreta ha actuat en l’àmbit europeu per anar contra el govern
espanyol, la qual cosa demostra el seu fals patriotisme. Ha intentat que
fracassés Pedro Sánchez en la consecució de Fons europeus tant en crèdits com en
ajudes. Desprès ha parlat de rescat i finalment ha anat a denunciar, mentint,
davant dels organismes de la Unió Europea sobre la forma en que com el Govern
anava a utilitzar els fons europeus en el seu benefici.
Casado y Ayuso, Madrid com a ariet del PP
De forma grollera les
dretes s’auto-confereixen el qualificatiu de “constitucionals” quan com s’ha
demostrat en la renovació del Poder Judicial una vegada més actuen sense cap
sentit de respecte constitucional. Altrament la dreta torna a intentar
patrimonialitzar el Rei, la bandera i la pàtria sense ni tan sols considerar el
dany que provoca als símbols de l’Estat.
Altrament la dreta, especialment el PP,
es veu esquitxat de nombrosos casos que afecten no sols la seva credibilitat sinó
la seva pròpia honorabilitat. Tant els greus casos de corrupció en moltes de les
administracions que ha governat, com ara el encara més greu cas d’utilització
per part del Govern del PP de certs aparells de l’estat, com sectors de la
policia, en benefici d’interessos privats del partit donen una certa imatge del
que aquesta opció política representa.
La dreta, tota ella i no sols la
política, està demostrant que està disposada a tot. Està en un veritable estat
insurreccional que objectivament està fora de lloc en l’actual situació
democràtica. Tot és bo per atacar el govern i qualificar-lo amb els pitjor
adjectius. Sort tenim de que actualment no estem a l’any 1936 i que no poden
utilitzar les forces armades, per que el seu to és clarament colpista. Fins i
tot han arribat a citar l’assassinat de Calvo Sotelo per les “ordes comunistes”.
L’únic aspecte positiu en aquet desgavell és la posició adoptada fins ara pels
poders econòmics i especialment el paper de la patronal en la concertació social
on s’està arribant a acords importants en l’actual situació. Es paradoxal que
els poders vinculats a la dreta estiguin tan exaltats mentre els poders
econòmics actuen amb certa ponderació. Potser és que ells en aquests moments
econòmica i socialment difícils veuen que l’actuació del govern és positiva i
especialment la perspectiva d’aplicació en la sortida econòmica amb els 140.000
milions d’euros provinents de la Unió Europea.
Cal esperar que la posició
estrident de la dreta la porti al seu fracàs polític.
