 |
| El Govern de coal·lició Progressista |
Nuevatribuna | 12 de junio de 2020
|
En democràcia el Govern té poder però no té tot el poder. La pròpia
separació de poders en un sistema democràtic ja estableix tres poders: l’Executiu
(el Govern), el legislatiu (el Parlament) i el Judicial (el poder judicial). Al
marge dels poders polítics a la societat hi ha d’altres poders amb influència
en la política, són el poder econòmic, el poder mediàtic, el poder eclesiàstic,
el poder dels moviments socials, etc. Altrament cal comptar amb aparells de
l’estat, teòricament al servei del poder polític que posseeixen determinat grau de poder i autonomia, per exemple
l’aparell repressiu, les forces de seguretat o les forces armades i els serveix
d’intel·ligència entre d’altres. A tot això en el cas d’Espanya cal afegir els
poders autonòmics.
La relació de tots aquests poders composa una determinada correlació de
forces. Moltes vegades l’actuació de determinats poders pot fer caure un govern
fins i tot vulnerant les pròpies normes legals. Aquest va ser el cas per
exemple del derrocament a Xile del Govern d’Allende. Aquesta experiència va comportar
que en un altre país com Itàlia, en
temps de la “guerra freda” el PCI d’Enrico Berlinguer elaborés la seva política
del “Compromís Històric” com a fórmula per a fer avançar l’aprofundiment
democràtic tot evitant possibilitats colpistes.
Es evident que en un país com Espanya, avui fortament vinculat a la Unió
Europea, sigui difícil imaginar les possibilitats del que hem conegut
tradicionalment com a un “cop d’estat”. Això no evita que puguin donar-se
maniobres per a intentar subvertir un
govern legítim mitjançant actuacions que tractin de fomentar el descrèdit del
govern.
En el nostre país per raons del procés de trànsit de la dictadura a la
democràcia diversos poders de l’estat han mantingut fortes relacions o
influencia del règim anterior. En un primer temps va passar amb les forces
armades i avui encara es mantenen en sectors de les forces de seguretat i
especialment en la judicatura sector on encara és predominant un forta
component conservadora.
L’actual Govern d’Espanya és un govern de coalició progressista, amb un
programa clarament d’esquerres que malgrat tot no disposa d’una correlació de
forces totalment favorable ni tan sols en l’àmbit del poder legislatiu.
L’actual govern està a l’atzar no sols del suport d’algunes forces minoritàries
d’esquerres sinó d’altres forces amb interessos més nacionalistes que progressistes.
Davant d’ell té una oposició radicalitzada de forces de dretes que des del
primer moment estan fomentant una ofensiva deslegitimadora de l’acció del
govern.
 |
| La dreta insomne |
La dreta espanyola sembla que mai hagi estat capaç d’assumir la nova realitat
democràtica. Al contrari d’altres com la dreta alemanya o italiana mai ha assumit una crítica a l’antic règim
dictatorial. Al contrari, des dels anys 90 amb Aznar sempre ha tractat tant amb
el govern Zapatero com amb els governs de Sánchez d’impugnar les seves victòries
electorals i presentar-los com a uns governs que van en contra dels interessos
del país.
L’actuació política de la dreta espanyola ha comptat sempre amb el suport
ideològic d’una bona part dels mitjans
mediàtics de la dreta, incloent-hi els de l’església, dels grans poders
econòmics, i en molts casos de sectors dels aparells de l’estat (les
denominades clavegueres) i de bona part del poder judicial.
Això ho va patir Zapatero, només cal recordar les múltiples mobilitzacions
i campanyes ideològiques de la dreta política, amb el suport en primera fila de
la jerarquia eclesiàstica, contra les diverses lleis socials o les lleis de
memòria històrica. I encara més ho estem observant amb l’actual govern de
coalició.
Els constants insults amb qualificatius com “comunistes” aplicats al
govern, que obviant el paper fonamental dels comunistes en l’adveniment de la
democràcia, són demostratius dels seu tarannà ideològic. Tot això amb el suport
dels mitjans de la dreta mediàtica i fins i tot amb l’actitud contemporitzadora
d’alguns antics líders socialistes i d’alguns mitjans suposadament
progressistes. La duresa de l’oposició de dretes durant tota la pandèmia que
hem viscut basada no en presentar propostes sinó difonent de forma permanent
mentides,“bulos” i desqualificacions permanents i arribant a fer responsable al
govern dels morts del coronavirus demostren una clara voluntat d’intentar
desprestigiar el govern i provocar al preu que sigui la seva caiguda. Cal
recordar que també a Zapatero el van atacar utilitzant els morts del 11M, enlloc de
reconèixer les mentides d’Acebes, així com enfrontant-lo amb les víctimes del
terrorisme durant el procés per la rendició d’ETA. Ara tornen a acusar al
govern de pactar amb separatistes, comunistes i “etarres” per remoure els
sentiments més reaccionaris de la societat.
 |
| La dreta mediatica |
A tota aquesta ofensiva política i mediàtica de les dretes poc
democràtiques, s’afegeix la utilització en aquesta segona fase de l’ofensiva de
sectors de les forces de seguretat, en aquests cas de la “guardia civil”, i de
la magistratura com hem vist en el cas de la denúncia contra el delegat del
Govern a Madrid. Casualment tots els mitjans de la dreta, les Associacions
conservadores de la Magistratura, sindicats de la Guardia Civil, per cert no la
més representativa, han sortit en tromba a criticar l’actuació del Ministre de
l’Interior per la substitució a Pérez de los Cobos per una actuació clarament
deslleial.
Tota aquesta segona ofensiva continuarà segurament amb nous episodis
judicials als que es poden afegir demandes de diversos sectors empresarials,
com ja ha començat amb els autobusos només buscant el desgast del Govern de
l’Estat. Tot això té com a objectiu arribar al clímax a la tardor quan la crisi
econòmica i social sigui més punyent, tot evitant que s’aprovin els
Pressupostos de l’Estat. L’objectiu: fer caure el govern i a Pedro Sánchez.
 |
| El cas Pérez de los Cobos com excusa |
Evidentment no estem davant d’un intent de “cop d’estat”, en tot cas d’una
versió “light”. No es preveu cap vulneració de la llei sinó deixar el govern
cada cop més sol i sense suports i sotmetre’l a una pressió brutal des de tots
el àmbits possibles.
Si la jugada els hi surt malament el govern sortirà endavant i podrà acabar
la legislatura en millors condicions de les que la va iniciar. Per això cal :
a) cohesió interna del govern, evitant en lo possible sortides de to d’alguns
dels seus membres; b) mantenir el màxim d’aliances en l’àmbit polític i si és
possible eixamplar-les, aïllant les
dretes més recalcitrants; i c) potenciant els suport de les forces sindicals, i
de sectors socials i de la intel·lectualitat per a formar un bloc de suport al
govern.
Sincerament crec que els partits del govern tenen clara la necessitat
d’enfortir la coalició i això comporta centrar l’acció política en el suport de
les actuacions del govern. També és evident que els sindicats són quelcom més que uns interlocutors socials, són
un veritable suport i inductors de les polítiques socials. Cal intentar al
màxim els acords socials amb tots els interlocutors, la patronal pot jugar, pels
seus propis interessos, un paper molts més pragmàtic que la dreta política. I
per últim cal tenir en compte la capacitat de resiliència de Pedro Sánchez un
dirigent més dur del que sembla amb “mandíbules d’acer” i un bon equip amb gent
potent.
 |
| La concertació social la millor aliada del Govern |
