30 d’oct. 2017

Els nacionalismes i l’esquerra


Fent esquerra
Nuevatribuna | 30 de Octubre de 2017


El primer que cal aclarir és que el nacionalisme és un adversari natural de l’esquerra. I  de l’enfrontament entre nacionalismes contraposats els que resulten perjudicats són les classes treballadores i les seves organitzacions. Les organitzacions d’esquerres s’agrupen per interessos comuns i els nacionalismes les divideixen i afebleixen.


La diferència de discurs entre el nacionalisme i les opcions d’esquerres rau en que el primer es basa en emocions i plantejaments ideals irreals i les segones es basen en la raó de la realitat concreta. En moltes ocasions especialment en moments de crisis econòmiques i socials els populismes nacionalistes aconsegueixen seguiments emotius més fàcils de comunicar que els plantejaments més racionals de l’esquerra.


A principis de segle els nacionalismes enfrontats que van provocar la I Guerra mundial van provocar també l’ensorrament de la II Internacional ja que en molts casos els partits es van alinear amb els interessos dels seus estats-nació prioritzant els interessos nacionals als interessos propis de les classes treballadores en que es basava l’internacionalisme. Això és el que va denunciar Jean Jaurès, dirigent socialista i director de “l’Humanitè”, que es va posicionar contra les guerres nacionalistes fet que li va comportar el seu assassinat per l’extrema- dreta.

Jaurès front als ncionalismes
En l’actual etapa marcada per la crisi econòmica els nacionalismes tornen a ressorgir, basant-se en un populisme defensiu que presenta el concepte nacionalista radical com a contrapunt i falsa defensa davant la globalització. Ho hem comprovat arreu amb Le Pen a França o l’AdF a Alemanya, i d’altres arreu d’Europa des de Noruega a Àustria, i molt més acusat a països com Hongria o Polònia. En tots els cassos es presenta els “altres”, els no nacionals com a culpables i enemics exteriors dels quals cal protegir-se. I en tots els cassos això ha anat acompanyat de la caiguda de les esquerres acomplexades i sense alternatives clares. En aquesta onada nacionalista cal també incloure el “Brexit” i el “independentisme” a Catalunya.

A Catalunya la crisi que en principi va comportar mobilitzacions per a fer front a les polítiques de retallades d’Artur Más i el Govern de CiU, el nacionalisme va aconseguir desviar-ho en una onada nacional-independentista on el culpable de tot era Espanya, tot identificant  l’Estat espanyol amb el govern del PP. I el PP és un fidel representant del nacionalisme espanyol. Aquests enfrontaments entre nacionalismes els va beneficiar electoralment tots dos fins arribar a l’enfrontament final d’aquests darrers dies amb la Dui i el 155.

I mentre les esquerres s’han anat arrossegant tot fent seguidisme de les dretes hegemòniques que han monopolitzat el monotemàtic enfrontament territorial. Mentre la qüestió social, la defensa dels interessos de les classes treballadores quedaven enterrats i supeditats a la primacia del tema del debat territorial.

I aquest seguidisme altrament ha provocat més divisió entre les diverses parts de  l’esquerra i fins i tot les ha confrontat. Amb el PSOE per una banda defensant un poc definit estat federal, i una esquerra alternativa que encertava en la definició de l’estat plurinacional però alhora errava fent un seguidisme en molts casos de les opcions independentistes. Només cal veure la constant ambigüitat de la màxima representant dels “comuns”, l’alcaldessa Ada Colau, en tot el procés justificant el referèndum del 1-0 com a gran mobilització, malgrat desprès digués que era contraria a la unilateralitat a la qual havia ajudat en la “moguda”. Mentre, sempre ha ignorat com a grup de referència  al Parlament a “Catalunya si Que es Pot”, això quan no l’ha contradit directament. A Catalunya és pot ser com era el PSUC un partit “nacional” però “no nacionalista” i això els “comuns” no ho han entès fins ara.

Sens dubte s’obre un nou període que pot comportar o una forta regressió sota la direcció de les dretes espanyolistes del PP i C’s, o la possibilitat de posar en primer pla per part del conjunt de les esquerres la qüestió social, els problemes de la gent treballadora, la centralitat de la qüestió del treball en tota la seva dimensió. Tractant a la vegada d’aconseguir una certa unitat de debò de les esquerres que també ha de contemplar la necessitat d’una urgent Reforma Constitucional que reconegui garanties en l’obligatori compliment dels drets socials de tot tipus de la ciutadania, encarant a la vegada una definició federal de l’Estat i el necessari encaix de la especial situació de Catalunya amb el reconeixement de la plurinacionalitat.


"Brexit" les mentides del nacionalisme
Hi ha exemples a seguir, mirem sinó el cas de Jeremy Corbyn i el “labour” a Gran Bretanya. Desprès de ser durament criticat per molta gent, pels  mitjans de comunicació i molt especialment pels partidaris de la tercera via de “Blair”, els socioliberals que el van intentar enderrocar dues vegades, ara Corbyn sembla avançar imparable. Va passar el calvari del “Brexit” quan el nacionalisme anglès estava desfermat, ell però va continuar en la seva línia de defensar una política d’esquerres. Passada l’eufòria del “Brexit” i vista la seva falsa realitat, la posició de Corbyn es va veure reforçada i va començar a recollir el vot de la classe treballadora, tant la que havia votat a favor del “Brexit” com la que no, i el vot de molta gent de classe mitjana que veuen correcte la defensa de Corbyn de més impostos pels més rics a canvi de millors serveis. La gent comença a considerar fins i tot positives les propostes de nacionalitzacions de serveis públics importants. I ara quan les enquestes li són plenament favorables i l’impulsen cap el poder ha deixat clar que un altre referèndum pot comportar el retorn a la Unió Europea i ningú el critica.

L’esquerra catalana i espanyola hauria de fixar-se molt en l’experiència anglesa del “labour”. Cal més unitat de tots plegats per damunt de les rivalitats caïnites. Falta una visió estratègica a partir de la unitat de les esquerres que posi en primer lloc la millora del treball, dels salaris i de les condicions laborals i socials. I amb l’objectiu últim d’aconseguir una Reforma Constitucional per la qual no es pot obviar que es precisarà del consens d’altres, però que s’ha de fer des de la preeminència de les forces de  l’esquerra i del canvi. Seran el conjunt de les esquerres lo suficientment madures per aconseguir tenir una visió política estratègica, oblidant tacticismes i populismes varis, que els permeti tornar a aconseguir amb claredat d’idees i de discurs i amb seriositat la confiança de les classes treballadores, populars i mitjanes ? Aquesta serà la qüestió que els partits d’esquerra i els seus dirigents ens hauran de respondre ara.
L'esquerra per la majoria no per pocs



24 d’oct. 2017

RAJOY I PUIGDEMONT DOS PIRÒMANS


Piròmans en la política
Nuevatribuna | 24 de Octubre de 2017


El conflicte de Catalunya ha arribat a un punt crític. Ara ja no hi ha tornada enrere sigui quina sigui la seva resolució, millor amb unes eleccions a Catalunya o pitjor amb l’aplicació del 155, el mal ja està fet i sens dubte tardaran molt de temps en curar-se les ferides.
Aquesta situació que comportarà una profunda regressió econòmica, política i social no sols a Catalunya sinó al conjunt d’Espanya, ha provocat ja una forta destrucció de la cohesió social dins de Catalunya. Avui la depressió, la tristesa i la desconfiança és palpable en la ciutadania i costarà molt restituir inclús les relacions personals afectades.
Els màxims dirigents del dos governs són responsables de la situació. Han encapçalat unes polítiques que han negat el diàleg i han jugat a la confrontació a veure qui arribava més lluny i qui es feia enrere abans. La seva ceguesa els desacredita com a dirigents polítics ja que la seva funció és precisament utilitzar la política per a resoldre els problemes no atiar els conflictes fins a fer-los irresolubles.
No hi ha dubte que el principal responsable de tot plegat ha estat Mariano Rajoy. Al gener del 2006 Rajoy i el PP varen iniciar una forta campanya mediàtica de recollida de firmes contra l’Estatut de Catalunya. L’objectiu fonamental era la visió política d’estimular el nacionalisme espanyol envers un enemic extern que era el perill d’una Catalunya que de forma limitada era reconeguda com a una nació. Posteriorment la campanya va donar un nou salt al presentar una impugnació de l’Estatut, aprovat pel Parlament espanyol, el Parlament català i ratificat pel poble de Catalunya, davant el Tribunal Constitucional. Posteriorment el PP va maniobrar per a excloure a magistrats del Constitucional que en  principi fossin favorables a l’Estatut de Catalunya, per tal d’aconseguir una “majoria espúria” favorable a la retallada del text estatutari. Des  d’aquell moment fins ara Rajoy ha estat condicionat per la seva trajectòria basada en la potenciació del nacionalisme espanyolista, la qual cosa l’ha impossibilitat en la seva etapa com a President de Govern per a donar i ni tan sols intentar una sortida política a la problemàtica catalana.

PP en la campanya contra l'Estatut
Desprès de la retallada de l’Estatut alguna cosa va canviar en la relació de la ciutadania de Catalunya envers l’Estat. Es el que l’ex-President Montilla va denominar de forma encertada com a “una profunda desafecció”. Catalunya es sentia menystinguda i per tant discriminada, encara més quan articles retallats desprès no van ser impugnats en els processos de renovació d’altres estatuts com els d’Andalusia o la Comunitat Valenciana entre d’altres.
Rajoy i el seu partit estan presoners de la seva història, i per tant és molt difícil que pugui fer una proposta de solució fora de la de la força per a solucionar el problema de Catalunya, és presoner del seu passat. Una part important dels seus votants no podria entendre que desprès d’encendre la torxa del nacionalisme espanyolista i anticatalà ara donés un gir en la seva política per a solucionar-ho de forma pacífica i negociada. El primer piròman no té sortida i per això estimula de nou el patrioterisme nacionalista espanyol.
Carles Puigdemont és l’altre cara de la moneda. L’home que va succeir Artur Mas. Mas era el típic polític nacionalista de CDC de dretes i no independentista. Ell va iniciar la política de les retallades a Catalunya amb el suport parlamentari del PP, abans que comencessin al conjunt de l’Estat. Això va provocar forts moviments reivindicatius que van posar en qüestió el seu futur polític. Artur Mas es va trobar amb una important manifestació independentista l’11 de setembre del 2012 a la que ell va ser aliè completament. Però a partir d’aquella data va canviar ràpidament i es va afegir al moviment i fins i tot el va encapçalar. Va comprendre que l’onada independentista li permetia dirigir la culpa de tot el que passava cap el govern de l’Estat. Posteriorment i desprès d’unes fallides eleccions “plebiscitàries” que els independentistes van guanyar en escons però van perdre en vots es van veure obligats, la coalició de JxS,  a establir un pacte amb els independentistes radicals de la CUP que van posar com a condició la retirada de Artur Mas. I és aquí on apareix Carles Puigdemont fins aleshores un polític de CDC de segona fila, alcalde de Girona, i independentista convençut. Puigdemont ha estat sens dubte un polític que ha desfet més que ha fet. Segurament sense voler ha ajudat a la política del PP i de C’s  d’aconseguir dividir la ciutadania de Catalunya. Al fer una aposta per la independència o res, Puigdemont ha trencat la unitat majoritària d’una gran part de la ciutadania catalana que desitja més i millor autogovern. S’ha aïllat de qualsevol altre força política, i amb l’avantatge d’un discurs nacionalista extrem basat en les emocions i que fuig de la realitat ha aconseguit tenir el seu sector de la població mobilitzat i cregut de que aconseguir la independència era un joc de “flors i violes”. L’aparell de propaganda de l’independentisme no ha cessat en els últims temps, amb el suport dels mitjans de comunicació públics i d’altres d’afins, de presentar un “futur virtual” d’una Catalunya que seria “un país nou” on tot aniria millor. Tot això construït sota un fals miratge que fugia de tota realitat.

Junqueras i Puigdemont aprenents de bruixots
El resultat ha estat un despertar molt dur. Rebuig clar de la comunitat internacional i de forma especial de la Unió Europea. Fugida massiva d’empreses. Ruptura interna de la ciutadania catalana. Amb unes conseqüències futures econòmiques, socials i polítiques de greu crisi. Això arriba al seu punt culminant quan els dies 6/7 de setembre el Parlament adopta de forma il·legal, vulnerant les pròpies normes de l’Estatut de Catalunya unes suposades lleis de Referèndum i Transitorietat cap a un nou Estat. Puigdemont ha fet quelcom increïble que és vulnerar la pròpia legalitat que li dóna el seu càrrec representatiu. Es va tractar d’un veritable “coup d’etat” contra la legalitat catalana. Malgrat això Puigdemont ha tingut un gran aliat sense el qual estaria ara molt més contra les cordes. Aquest aliat en la seva tasca piròmana és Mariano Rajoy, les intervencions a les conselleries per a evitar el referèndum van mobilitzar la població independentista per a fer possible el fals referèndum del 1-O. Les càrregues policials van tenir un efecte devastador i favorable a Puigdemont amb la mobilització d’una bona part de la societat inclosos no independentistes contra la repressió viscuda. Posteriorment l’independentisme va passar el seus pitjors moments amb la fugida d’empreses de Catalunya i la manifestació anti-independentista del 8-0.
Però novament Rajoy mitjançant la fiscalia va aconseguir el “martirologi” de l’entrada a presó del dos “Jordis”  amb la conseqüent resposta ciutadana no exclusivament independentista. Ara la DUI i el 155 posen els dos piròmans front a front.
Allò més normal, allò  natural en política entre dos dirigents polítics que pensen diferent és trobar  mitjançant el diàleg i la negociació una sortida que pugui ser acceptada per ambdues parts. Això comporta que cap pugui sortir perdedor i per tant un “mínim comú denominador” que pugui posar fi al conflicte. Però això sembla difícil coneixent els nostres piròmans i és difícil pensar que a hores d’ara pugui haver-hi solució.
Sense aprofundir en el tema cal destacar el paper subaltern que durant tot aquest temps han tingut les opcions de l’esquerra, incapaces d’articular una posició pròpia, unitària enfront les dualitats dels nacionalismes excloents, la qual cosa els fa també responsables de l’actual “cul de sac”. Sens dubte caldrà que sigui objecte d’una reflexió en un altre momento.
Foc o diàleg?

16 d’oct. 2017

LA LLIÇO DE COSCUBIELA




 
Joan Coscubiela parlamentari
revistatreball.cat
/15-10.2017

Nuevatribuna | 18 de Octubre de 2017

Durant els debats al Parlament sobre les Lleis del Referèndum i la Transitorietat molta gent identificada en la tradició de l’esquerra del PSUC  hem tingut un fort sentiment de rejoveniment polític.
Va ser una sensació d’identificació i de renéixer l’orgull per una política, escoltada novament, de la millor esquerra en les dues intervencions de Joan Coscubiela al Parlament de Catalunya. Rigor, sinceritat i profunditat ideològica. Al manifestar el rebuig radical a unes propostes de llei de JxS i la CUP que vulneraven la pròpia legalitat democràtica del Parlament, tal com ja havien advertit els lletrats de la càmera i el propi Consell de Garanties Estatutàries del Parlament, Coscubiela no sols va criticar amb rigor unes lleis i uns procediments antidemocràtiques i poc solvents, sinó que alhora va fer una dura critica de la política del PP que està en la base de tot el conflicte. També va defensar el dret d’aquells que vulguin defensar la independència, però deixant clar que “no tot s’hi val” i que els comportaments antidemocràtics no es poden combatre amb altres comportaments també antidemocràtics com els que significaven les propostes de JxS i la CUP.
La intervenció de Coscubiela ens va reconciliar a molts amb la política. Com ho va reflectir amb la seva sempre agudesa intel·lectual la Lali Vintró en el seu article a la Revista Treball “Vergonya aliena i orgull Psuquero: Joan Coscubiela” la Lali conclou “Les dues magistrals intervencions de Joan Coscubiela aquesta setmana al Parlament m’han fet recordar aquella etapa de prestigi merescut dels militants psuqueros i m’han portat a sumar-me a la immensa riuada de comentaris, articles i missatges elogiosos per allò que va dir, per com ho va dir i per la pregona sinceritat i convicció dels seus arguments”.

La saviessa de Lali Vintró
Molta altra gent va manifestar amb més o menys sinceritat elogis a les intervencions del portaveu de “ Catalunya si que es Pot”. Una de les darreres i més sinceres la de l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que es va identificar totalment amb la intervenció que va dir que va aplaudir en el seu interior.
Coscubiela juntament amb Luis Rabell, president del grup i tots dos procedents de l’activisme social ( un veïnal i l’altre sindical), ara en les seves responsabilitats polítiques han aconseguit una cosa increïble, malgrat dirigir amb dificultat un grup heterogeni i conflictiu, han estat els protagonistes d’aquests debats decisius. I això especialment per la coherència del seu discurs. Alguna vegada caldrà fer un reconeixement a aquests dos polítics, Rabell i Coscubiela, que a contracorrent han dignificat la política en moments marcats per la demagògia i la crispació que molts han volgut, tant des dels unitaristes als unilateralistes, introduir en la política catalana i española.
He tingut la sort de compartir anys de la vida sindical formant part de l’equip de Joan Coscubiela en la seva etapa de Secretari General de CCOO de Catalunya, i he pogut comprovar des de primera fila la seva capacitat de treball, però també la seva gran rigorositat i la seva passió al plantejar les propostes polítiques i sindicals. Coscubiela és essencialment una persona d’una honestedat exemplar, fruit d’una experiència familiar on l’honestedat i els conceptes ètics i morals en lo social, en lo polític i en lo personal eren la base de la coherència ideològica. Cal dir que en el sindicat va ser un dirigent capaç de generar amplis consensos i de dirigir i governar la organització amb tothom. La prova més clara que en la primera elecció va aconseguir un 52% del conjunt dels vots de Congrés que el va escollir, però amb el temps va tenir el reconeixement de tota la organització de CCOO de Catalunya.
Coscubiela no és un polític a l’ús. Mai va tenir la intenció de dedicar-se a la política al abandonar el seu càrrec sindical. Es cert que ell ha estat sempre un militant del PSUC primer, un partit que deixava petjada indeleble en molts dels seus militants i el Joan és un d’ells, i desprès d’ICV, sense ostentar mai cap càrrec orgànic. Va ser a proposta de Joan Herrera que el partit li va plantejar encapçalar la candidatura al Congrés dels Diputats. Va ser sens dubte una bona proposta, tant a nivell de resultats per ICV que va passar de 1 a 3 diputats, com a nivell personal pel propi Joan. En el Congrés i dins del Grup de l’Esquerra Plural es va destacar com a un excel·lent i agut parlamentari, sense recórrer a l’espectacle en la tribuna sinó al rigor i la claredat d’un discurs que entenia la gent del carrer. Coscubiela va ser el primer que va acusar de “corrupte” a Rajoy molt abans de que això fos una generalitat.
El coneixement profund de la realitat laboral i social que va adquirir al llarg dels seus anys al sindicat li van comportar un gran bagatge de realitat en la seva tasca parlamentaria, i això es notava en les seves intervencions fetes a ran de carrer. Crec que puc afirmar que Joan Coscubiela està satisfet de la seva etapa al Congrés dels Diputats.
Coscubiela i Rabell, la raò al Parlament
Posteriorment i com a conseqüència d’acords establerts per ICV amb Podem, se li va proposar anar en la llista de “Catalunya si que es Pot” al Parlament, i com és habitual en una persona com ell va acceptar disciplinadament. Tot hem vist que la legislatura al Parlament ha estat força decebedora. El “full de ruta” independentista de la majoria formada per JxS i la CUP ha instaurat un legislatura pràcticament monotemàtica, on el fet territorial ha acaparat la major part del temps relegant les qüestions socials a un segon pla. Alhora ha tingut que capejar amb en Lluis Rabell i la majoria del grup els personalismes i les sortides de tot d’alguns membres d’aquest grup, cosa que comporta un fatiga constant i decebedora.
Coscubiela en el tema nacional és un fidel representant del ”Catalanisme popular” del PSUC, és a dir la defensa dels drets nacionals i socials com alternativa al nacionalisme identitari  de la dreta. I sempre ha estat conseqüent amb les seves concepcions i ho ha demostrat. Coscubiela va encapçalar la defensa de la autonomia de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya davant els intents de retallar-la per part de Fidalgo. I aquesta va ser una raó per la qual les CCOO de Catalunya de forma majoritària van apostar per Toxo com a nou Secretari de  Confederació Sindical de les CCOO d’Espanya.
Puc dir que he conegut molts polítics pels quals  públicament he manifestat la meva consideració  pel seu que fer, gent com Nicolas Sartorius, Antoni Gutiérrez, José Antonio Labordeta o Gaspar Llamazares, inclús gent de partits diferents al meu com Josep Borrell o Cristina Narbona.
Però si he d’escollir algú que pel seu rigor polític, la seva sinceritat ideològica i  l’honradesa i honestedat moral he sentit més a prop hem quedo amb en Joan Saura i Joan Coscubiela. I potser per això ambdós han estat objecte de campanyes de desprestigi vulgars i reprovables, un a través dels mitjans de comunicació i l’altre a través de les xarxes. Cal gent com ells en aquests moments. Són més exemple de “nova política” que molta de la nova gent que ara acapara, amb menys capacitat i rigor, l’actualitat política.
Joan Coscubiela ha anunciat ja la seva voluntat de deixar la política activa. És comprensible i està en el seu dret, però sens dubte a molta gent li mancarà un referent important d’una política en majúscules.
Coscubiela i Saura dos referents



13 d’oct. 2017

La política no és contes de nens


Exemple de la política
Nuevatribuna | 13 de Octubre de 2017


Els contes dels nens es basen en il·lusions que no tenen per que tenir relació amb la realitat. La imaginació ens pot traslladar a qualsevol lloc i fer les coses més inversemblants. Però la política no és cosa  de contes en tot cas de comptes.
La política es basa en correlacions de forces, en aliances per aconseguir majories i en amplis acords per arribar a consensos. Tot això per assolir millors situacions, canvis de govern o canvis legislatius en profunditat.
Podem posar l’exemple de l’Alberto Garzón i la seva demanda constant de la vinguda d’una República. Crec que té tot el dret a fer-ho, i que hi ha més gent que podem coincidir. Però això així enunciat no passa de ser un conte sense cap perspectiva. Per aconseguir una República en Garzón hauria de tenir, en primer lloc,  un acompanyament polític i social suficient com per a emprendre aquest camí. I li caldria no tan sols tenir una força política i social important al darrera sinó comptar també amb una àmplia aliança que estigués a favor de la República. I desprès li caldria ser capaç d’arribar al consens polític necessari per abordar un canvi substancial en profunditat de l’actual Constitució. I sincerament de moment no puc observar que hagi obtingut ni el primer d’aquests objectius amb la qual cosa la seva reivindicació es queda en una paraula molt bonica però sense contingut sinó explica que pensa fer per aconseguir fer-la realitat. En primer lloc caldria conèixer quin tipus de República planteja i en base a la qual vol fer els consensos i acords necessaris i l’apel·lació a la ciutadania, caldria establir quin tipus es planteja: una  República presidencialista o parlamentaria, unicameral o bicameral, unitària, federalista o confederal entre els primers elements per a posar-se d’acord. I també tenir en compte si es un objectiu prioritari de la ciutadania


El dilema de Puigdemont
Anem a un altre exemple molt més actual i real. La intenció del Govern de la Generalitat de JxS i la CUP per aconseguir una República Catalana Independent, tenen força política i social però no suficient. Han vulnerat les pròpies lleis la qual cosa no és acceptable ni acceptada ni a nivell de l’Estat, ni de la comunitat internacional, ni de la majoria de la ciutadania catalana. Més que aconseguir aliances, suports i consensos han creat tot el contrari. Es tracte per tant d’un altre conte fantasiós, però no infantil que pot comportar greus conseqüències de futur si las parts no actuen amb prudència. No es pot aconseguir un objectiu incomplint tota la legalitat inclosa la que el propi Govern de Puigdemont ha acordat.
La política no es basa en “brindis al sol” sinó en actuacions concretes que comporten resultats concrets. I posaré un exemple que a molta gent pot estranyar com a exemple de fer política. El recent discurs del Cap de l’Estat. No el valoraré, és evident que a molta gent no li va agradar el que va dir, o la manca de referencies a determinats successos. Però va ser un discurs amb uns objectius polítics clars. No crec que fos un discurs a la ciutadania sinó que tenia uns destinataris concrets. En primer lloc la Comunitat Internacional deixant clara la posició de l’Estat, que no ja la del govern; en segon lloc els poders de l’Estat reclamant la seva cohesió, el resultat va estat clar veient com des del poder econòmic les grans empreses començaven a marxar con a rebuig a l’intent de secessió; i en tercer lloc el govern de la Generalitat per a dir-li que s’havia arribat al final i que a partir d’aquell moment tot aniria molt en serio. Va ser un discurs que pot agradar o no, però que va complir els seus objectius. L’únic que cal saber és si fer aquesta actuació arriscada té alguna contrapartida amagada per part del govern del PP envers el monarca.
La nostra recent historia de país ens demostra que hem estat capaços de fer política en moments molt més durs i difícils. La transició és un exemple de com gent amb plantejaments polítics molt diferents va ser capaç d’arribar a acords acceptables malgrat no cobrien les expectatives prèvies de cap d’ells. En el cas del PCE va ser claríssim, va renunciar a la república per la democràcia per que era el primer punt d’acord amb tot el que comporta de reconeixements de les llibertats bàsiques individuals i col·lectives i l’obertura de la via dels estatuts d’autonomia: la dreta i el PSOE van establir un sistemes de representació que en principi afavoria les grans opcions; i els partits nacionalistes van rebre el premi no només del reconeixement de les nacionalitats (com aperitiu d’una plurinacionalitat encoberta) sinó un plus de representativitat parlamentària.
Es més difícil l’encaix de Catalunya que ho va ser el pacte constitucional?. Pasqual Maragall i el “tripartit” van intentar un nou Estatut per a mantenir l’encaix de Catalunya durant unes dècades més. Però això va ser dinamitat fonamentalment per l’actuació d’agitació, recollida de signatures en contra, per l’actuació política de Recurs al Constitucional i per les argúcies per a deixar sense vot alguns dels membres de l’esmentat tribunal per part del PP.

CCOO una proposta a favor del diàleg i la negociació
Podem dir que no seria tan difícil un acord si hi hagués voluntat de resoldre els problemes, la qual cosa comporta un clar viratge per les dues bandes. Per part del PP de deixar de fer política electoralista i fer política d’Estat. Per part dels unilateralistes donant marxa enrere en el seu camí cap al barranc que comportarà la ruptura de la societat catalana. Per part de la resta de forces, especialment les federalistes o confederalistes ajudant al trànsit cap a l’acord d’estat. Serà possible? Tenint en compte els polítics que hi ha al capdavant de les diverses forces diria que molt difícil si la societat no força el diàleg. Però propostes com la de diàleg i negociació de CCOO o l’intent del PSOE d’acordar amb el PP una reforma de la Constitució son iniciatives polítiques que poden aconseguir consensos i per tant propostes amb voluntat de fer política i no “volada de coloms”.
De vegades les polítiques que semblen contes poden portar, al contrari que en el cas dels nens, a greus conflictes que desprès són difícils d’aturar.
La ciutadania som gent adulta i  cal dir prou a tanta política de conte, de curt termini, electoralista, i sense estratègies a mig i llarg termini. Es evident que això és la moda avui a Europa i al món on els nacionalismes i els populismes o tot junt són la normalitat política. Es per això que ens aferrem als pocs exemples positius que contemplem com son el de Portugal o la proposta de futur de Corbyn basada en principis polítics.
Paradigma de la política