Defectes de l’Euro i el BCE

Seu del Banc Cental Europeu

nuevatribuna.es | 28 Febrero 2015

El primer que cal dir és que, al contrari del que és normal, l’euro no és la moneda d’un país i que el BCE no és el banc central d’un país.

La creació de l’euro i conseqüentment del BCE va ser una opció política de crear uns instruments comuns com element de cohesió i avanç de la unitat europea. Es tractava de crear un imaginari polític comú, en aquest cas amb un element simbòlic evident per a la ciutadania com és la moneda. Una moneda comú era el símbol d’una unió europea comú i irreversible, i els ciutadans ho podien veure i comprovar en la seva vida quotidiana.

L’objectiu polític podia ser clar, però les formes de estructurar-lo, els costos i les concessions per aconseguir-ho, van crear una imatge de gegant que malgrat tot té els peus de fang, com la crisi s’ha encarregat de demostrar.

Amb la creació de l’euro un conjunt d’economies nacionals acorden crear una unificació de la seva política monetària i una moneda comú, amb la renúncia a aquests instruments de política econòmica, a la vegada que mantenien les seves competències estatals en matèries de polítiques pressupostàries, fiscals i estructurals. Amb la contradicció que tot això comporta en unes economies estatals amb diferents nivells de desenvolupament tant econòmics com socials, i sense la possibilitat d’una política monetària pròpia amb la que fer front, mitjançant  mesures com la devaluació monetària a situacions de crisi econòmica. Per a controlar la política monetària comú es va crear el BCE.

Mario Draghi President del BCE

Per aconseguir la creació de l’euro es va haver d’acceptar les condicions de la economia més forta, l’alemanya, i el predomini de les seves concepcions en política monetària i de les institucions corresponents. L’euro neix amb la paritat amb el marc alemany i amb la paritat rígida de la resta de monedes que conflueixen en l’euro. Altrament el BCE, d’acord amb el Tractat de Maastricht, és una rèplica a escala europea del Bundesbank,  tant en els aspectes relacionats amb la seva total independència respecte a la resta d’institucions europees com nacionals, com pel seu objectiu únic, el control de la inflació i l’estabilitat de preus.

Aquest objectiu únic diferencia el paper del BCE del d’altres bancs centrals com pot ser la Reserva Federal dels Estats Units (FED), la qual juntament amb el control de la inflació té com objectiu l’estímul de l’economia i la promoció de l’ocupació. Aquesta diferència d’objectius s’ha demostrat clarament amb la diferent política adoptada davant la crisi pels dos bancs centrals on, al contrari del BCE, la FED ha tingut un important paper estimulador de l’economia.

La independència i el paper del BCE està garantida pel Tractat de Lisboa, per modificar-ho caldria una ratificació per part dels estats membres i per tant és difícil canviar la situació actual.

La instauració de l’euro, la definició de la funció única del BCE, la manca d’un sistema fiscal únic i de polítiques pressupostàries conjuntes han portat a una situació que ha comportat que el grans beneficiaris hagin estat els denominats “mercats” és a dir els grans especuladors financers, i els gran perdedors els ciutadans especialment dels països més dèbils i perifèrics.

L’euro ha estat un gran instrument per a la mobilitat dels capitals. Així hem vist que en moments d’un cert estancament de l’economia alemanya o d’altres països econòmicament potents, els seus capitals financers van anar en gran mesura a països de la perifèria com Irlanda, en aquest cas ajudat encara més per la seva política de “dumping fiscal”, Espanya o Grècia, on es donaven fenòmens d’expansió econòmica especulativa especialment en sectors com l’immobiliari, la qual cosa els comportava importants rendiments econòmics difícils d’aconseguir en els seus països d’origen.

L’arribada de la crisi econòmica i l’explosió de les “bombolles especulatives” en els països perifèrics s’ha solucionat aplicant polítiques d’ajust clarament neo-lliberals amb la imposició de rescats i polítiques d’austeritat.  L’objectiu d’aquestes polítiques ha estat el de rescabalar els capitals que les entitats financeres europees havien invertit en els països perifèrics ara en crisi, que ara es convertien en deutors públics de les institucions europees.

Es a dir s’han salvat els capitals de les grans entitats financeres alemanyes o franceses que tenien capitals invertits en els països perifèrics al preu de l’endeutament públic dels mateixos i per tant de l’empobriment de les seves societats. Tot això mitjançant polítiques injustes portades a terme per la UE amb el ple suport del BCE.

 

Wolfgan Schaübel el guardià de la ortodoxia

Malgrat avui es comenci a qüestionar si, en un context com aquest, de crisi i recessió de les economies europees, amb creixements inacceptables de la desocupació en alguns països, i els atacs i l’especulació que s’ha donat  contra el deute sobirà de determinats estats, el paper del BCE ha de ser únicament vigilar la estabilitat dels preus. Cal remarcar com hem dit les dificultats per a la modificació dels seus objectius. Especialment quan hi ha la forta oposició d’alguns estats entre ells Alemanya, que són en grans part responsables de la pròpia configuració de la moneda europea i de la seva institució de control.

No hi ha dubte que cal exigir una gestió eficient dels Estats, que no es pot acceptar com a política general un dèficit pressupostari permanent per sobre de l’establert, en el que per cert en alguns moments van caure França i Alemanya, però cal modular les polítiques d’estabilitat amb altres de reanimació i creixement de les economies. Això és el que s’ha fet per part de l’Administració Obama i el que no ha estat capaç de fer la UE, que ha deixat actuar amb total llibertat i fins i tot impunitat els “mercats”, és a dir els especuladors financers, que han estat els grans beneficiaris de la crisi a costa dels ciutadans dels països més deprimits.

La manca d’una política fiscal única en la Zona Euro és com hem assenyalat una de les greus mancances del euro i el que en gran mesura impedeix la mutualització del deute públic dels països, això i la necessitat de canviar els objectius del propi BCE.

Pobressa resultat de politiques equivocades

 

DE CIUTADÀ A CONSUMIDOR DE POLÍTICA

Berlinguer: política pel ciutadà

nuevatribuna.es | 23 Febrero 2015

Tradicionalment els ciutadans han estat els subjectes d’uns drets i deures polítics en una societat. En una societat democràtica han estat els subjectes en els que resideix el dret a definir el model de societat.

La cultura política dels ciutadans s’ha emmarcat en tot un seguit de doctrines polítiques o ideologies dirigides a  la ciutadania i on cadascú es situava d’acord amb les seves condicions socials o la seva concepció de la societat  i/o el seu compromís personal.

Els partits polítics han estat la forma normal  en que els ciutadans s’han agrupat per a defensar els seus interessos polítics. Els partits polítics han tingut com a base fonamental la defensa d’una ideologia o la forma de concebre la societat, que és la base i guia de la seva actuació política. L’objectiu fonamental dels partits polítics ha estat la conquesta del poder polític per tal de construir una societat d’acord amb el seu model ideològic.

En la societat actual, cada vegada més però, la recerca del poder sembla prioritzar els objectius dels partits polítics la qual cosa arriba fins i tot a emmascarar  la seva ideologia o programa polític.

Cada vegada més per sobre dels principis polítics prima la imatge, el màrqueting i la utilització utilitària de mitjans i productes mediàtics més propis de la venda de productes comercials que de la propaganda ideològica de la política.

La política sembla haver passat a ser un producte més de consum. Els partíts polítics més que oferir i raonar les seves propostes polítiques als ciutadans el que fan és oferir-se com a productes basats en la imatge dels líders o en eslògans més o menys afortunats. La relació s’assembla cada vegada més a la que es té amb un consumidor que amb un ciutadà.

En aquest esdevenir tenen especial importància el paper dels mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, i  l’objectiu econòmic o polític dels propis poders mediàtics.

Informació o manipulació

En el cas espanyol, durant molts de temps s’ha venut, com a úniques reals, les ofertes del bipartidisme que ha dominat quasi de forma monopolística la informació política, obviant la pluralitat política, i sense que hi hagués gaires escletxes per  a la informació d’altres opcions minoritàries. I amb el pas del temps les diferències entre les forces bipartidistes han estat cada cop més de forma i no de fons.

L’arribada de la crisi econòmica i les seves repercussions socials, juntament amb l’aparició dels aspectes més sòrdids de la corrupció del sistema imperant, han creat un profund  malestar social que s’ha concretat en una crítica generalitzada. Aquesta ha estat fins i tot fomentada pels propis mitjans de comunicació que fins aquest moment havien fet ulls clucs, i la dirigeixen no només cap als partits responsables de la situació sinó contra la totalitat dels agents polítics i socials.

La sospita generalitzada i la necessitat de justificació prèvia s’ha convertit en la nova moda social. El que fins ahir era socialment acceptat i fins i tot assumit, ara és en molts casos una cosa que d’entrada és posada en qüestió i sotmesa a sospita incriminadora.

Com sempre i malgrat les raons objectives del malestar social, també és cert que en molts casos, especialment en el jutjament del paper de la política en general, han pagat “justos per pecadors”.  Hi han responsables de la crisi, fonamentalment els partits que han tingut responsabilitats de poder, també és cert que hi ha corrupció, que no sols és política sinó també econòmica i social, però també hi ha formacions polítiques i socials i moltes persones que han desenvolupat tasques socials o polítiques, durant tot aquest temps  amb total honradesa, i que mai han estat objecte prioritari de l’atenció dels mitjans, potser per que no eren afins als valors dominants .

Ara la nova moda que alguns potencien és establir que cal fer tabla rasa, que res del que ha existit és aprofitable i que cal fer “foc nou”. Novament el màrqueting dels mitjans imposa la lectura única o potser dual. En l’actualitat hi ha una gran part dels mitjans que ens continuen venent la necessitat de lo políticament correcte, els defensors del bipartidisme responsable rejovenit o no, i una altra part que ven els nous productes polítics i ho venen com a positiu simplement per que són nous.

Rajoy y Sánchez: la vella política bipartidista

 Així veiem com al costat del PP i el PSOE, els partits hegemònics clàssics, se’ns venen mediàticament nous partits que emergeixen des del no-res fins potenciar-los a alts nivells d’acceptació social, casos de Podemos o recentment de Ciutadans.

 

Sembla que la crisi ha creat una àmplia quantitat de “consumidors indignats” a qui oferir productes diferents del  bipartidisme tradicional, que ja no els sedueix,  i que han d’optar per quelcom nou. I això malgrat no es coneguin ni els seus programes, ni les seves capacitats de gestió, ni tant sols la seva ideologia. Que hi ha darrera de Ciutadans al marge del seu líder i la seva làbia? Sabem que estan a favor del liberalisme econòmic, de la negació de la sanitat pels immigrant sense papers, etc? Quina profunditat tenen els plantejaments  de Podemos al marge de la seva capacitat de llançar eslògans comunicatius? Els seus enunciats polítics, no desenvolupats, son en la majoria de casos una copia dels de IU. Perquè no es mullen en temes concrets con el cas de la cadena perpetua? Perquè per electoralisme defugen posicionar-se en temes conflictius?
 

Rivera y Iglesias: Nova política o nou producte?

Lamentablement durant molts anys s’ha estat educant la societat i els ciutadans en una economia del consum. I també en el consum polític, tot en base a productes ben presentats, líders carismàtics o fotogènics, mentre ni es debatien en profunditat els objectius ni s’estimulava la capacitat critica social. Ara el biproducte polític tradicional ja està una mica passat de moda i se’ns presenten nous productes per al consum polític, però sempre basats també en la venda de l’embolcall i de la imatge, no del contingut.
 

El canvi profund de la societat no arribarà amb aquesta nova primavera política que se’ns ven. Només mitjançant un procés, potser més lent, de retorn a una cultura ciutadana, i no consumidora, del coneixement polític de les diverses ideologies i del debat dels seus programes podrem sortir de l’actual cultura del consum de productes polítics i de la superficialitat.

Gramsci: la política es ideologia

DEIXAREM QUE TORNI A GUANYAR LA DRETA?

L'objectiu: Fer fora al PP i Rajoy

nuevatribuna.es | 6 Febrero 2015

Aquests darrers anys de gestió política de la crisi han estat negatius pel conjunt de la ciutadania. La gestió econòmica de la crisi per part dels governs de la dreta, sigui el PP o CiU, ha comportat un empobriment generalitzat per a la majoria i només ha beneficiat les minories vinculades al capitalisme especulatiu i concessional. Les retallades salarials, en benestar social, l’increment de l’atur i la reducció de les prestacions socials, la baixada del consum intern són signes inequívocs d’unes polítiques fetes en benefici dels poderosos i en detriment de la majoria de la població. En el cas del govern del PP aquestes retallades econòmiques i socials han anat acompanyades d’unes retallades de drets no sols laborals, econòmics i socials sinó de llibertats com ho demostren  des de  la “llei mordassa” a la reforma del codi penal o a l’accés a la justícia.

La regressió social, política i democràtica és evident i malgrat això i les diverses manifestacions de rebuig social ens podem trobar que la manca d’una resposta política suficientment forta ens porti al manteniment del poder per part de les dretes.

 

En trobem davant l’inici d’un cicle electoral que s’inicia en les Eleccions a Andalusia i finalitzarà en les Eleccions Generals, passant per les municipals i autonòmiques del maig i les catalanes del setembre. Tot un cicle polític complet. I les perspectives són incertes. Malgrat el govern antisocial i regressiu de la dreta, malgrat la corrupció generalitzada del PP i CiU, sense oblidar la que de forma menys generalitzada afecta a d’altres actors polítics i socials, pot resultar que la dreta i especialment el PP pugui tornar a guanyar per manca d’una alternativa clara. Es molt probable que el PP perdi la majoria absoluta actual, però això no comporta ni que pugui haver-hi un govern alternatiu, ni que pugui perdre el govern.

 

En front del PP hi ha en aquests moments tres opcions que manifesten de forma clara la seva oposició, però cap d’elles és capaç de guanyar-lo en solitari. Ni el PSOE, ni Podemos ni encara menys l’esquerra alternativa tenen avui possibilitats de derrotar per si sols el PP. I lamentablement les seves possibilitats de construir aliances alternatives no es veuen per enlloc.

PSOE: Diaz? Sánchez?

L’alternança tradicional que representa el PSOE no sembla en condicions de derrotar el PP per si sol. Encara li manca no sols un lideratge consolidat i un discurs clar i homogeni; està llastrat pel record de les polítiques econòmiques amb que va afrontar l’inici de la crisi, polítiques precedents de les que va aprofundir el PP, i singularitzades en la reforma de l’article 135 de la Constitució. Altrament no està clar cap a on vol anar, la vella política, amagada ara sota la figura de Susana Diaz, no sembla voler ser altra cosa que la tradicional alternança a la dreta i fins i tot juguen amb la possibilitat d’una gran coalició, tot això malgrat l’ombra amenaçadora del precedent que ha representat el PASOK grec.

Podemos: sols?

Per la seva part Podemos manté la seva aposta de ser una alternativa popular (?) en solitari al govern del PP. Però encara té per davant que demostrar-ho tant en la practica electoral com en la política. Es un partit amb un lideratge clar i un domini de les noves formes comunicacionals, però ha demostrar encara que és quelcom més que un nou producte comunicacional. Li manca una organització consolidada i que sàpiga afrontar el dia a dia de la política en tots el àmbits del local al general, i li manca la concreció d’un discurs fins ara poc clar tant en les propostes com en els objectius més enllà del de l’alternativa a la “casta”.  I el que està clar avui per avui és que la seva aposta sense aliances polítiques no garanteix ni la possibilitat de guanyar el PP, ni fins i tot que es consolidi com la principal força opositora.

Garzon- Lara : On va IU?

Per que fa a la resta de l’esquerra alternativa, la que durant molts de temps ha estat la única oposició tant als govern de dreta com a les polítiques econòmiques de dretes que ha realitzat el PSOE, es troba en que, justament quan aquestes polítiques semblen deslegitimades, l’entrada en escena del fenomen de Podemos els ha portat a una situació de profunda desorientació estratègica. La situació d’Izquierda Unida és prou significativa. Desprès d’anys de fer d’oposició, ara tot apuntava a que la situació del país donava la raó a les seves polítiques de crítica i que era el moment de capitalitzar la seva llarga trajectòria opositora i de dur a terme la seva aposta estratègica per la confluència de les esquerres alternatives. Però l’aparició de Podemos ha trastocat tota la seva posició i novament han sortit al seu si les diferents visions, carregades de sectarisme per totes parts. Mentre uns es senten enlluernats pel ràpid creixement de Podemos i corren al seu encontre i a la seva imitació, malgrat la negativa en públic a la unitat per part de Iglesias i els seus, i sense tenir en compte que sempre guanya l’original sobre les còpies. Altres al contrari criden a tancar files per tal d’evitar el contagi, sense voler obrir-se gens al que signifiquen els canvis socials, o altres fins i tot plantejant una radicalització de posicions que els vacuni de contagis.

 



ICV-EuiA, Ricard Gomà:  Generositat per la Unitat



Finalment alguns sectors de l’esquerra alternativa consideren, i potser amb raó, que el que cal és mantenir una organització implantada, tot millorant les seves estructures internes fent-les més participatives i obertes, i mantenir el llegat d’unes propostes polítiques estratègiques basades en una alternativa a les polítiques de la dreta, partidàries de la confluència de les forces de progrés i que ara cal obrir-se al diàleg, des del respecte a la identitat de cada un, amb els nous actors polítics de canvi, sense imitar-los i sense rebutjar-los, tractant de col·laborar en el que sigui possible. I fonamentalment en millorar la comunicació i la difusió de les propostes a la societat.

Cal que no tot sigui una perspectiva pessimista: l’acord de confluència en l’alternativa a la dreta a l’Ajuntament de Barcelona, o l’aposta per confluir de la coalició ICVC-EuiA a Catalunya, a partir de reconèixer que cap actor, ni ells ni Podem són alternativa a la dreta de Mas són dos exemples positius del que cal fer.

L'acord de Barcelona: Un exemple a imitar

L’objectiu fonamental dels que des de qualsevol sector es reclamin del canvi passa per fer fora del poder a la dreta que representen Rajoy, Mas i companyia. Els representants d’unes polítiques que han causat molt dolor i molta desigualtat en la ciutadania. I per articular com fer fora a la dreta, que ningú podrà fer en solitari caldrà articular vincles, alguns estratègics i d’altres tàctics entre les diverses forces des del centre-esquerra a l’ esquerra alternativa. Pels que som partidaris d’una alternativa radical a l’actual estat de coses hem de contemplar una aliança estratègica de les forces que defensen aquesta alternativa, sense sectarismes, sense monopolis i amb generositat i voluntat de transformació. I és evident també que un canvi, a partir de la realitat política del nostre país no serà possible sense algun tipus de diàleg i relació amb les forces reformistes del centre esquerra. El canvi és fer fora al PP. Quin canvi serà? Dependrà de la correlació entre els partidaris de l’alternativa i els de la alternança.

El que està clar a hores d’ara és que si cadascú va pel seu costat, la divisió, i les enquestes així ho indiquen, permetria que la dreta continués governant.

Acords-Confluencies- Pluralitat-Necessitat?