23 de febr. 2022

LA CORRUPCIO I CRISI DEL PP ES NEGATIVA PER A LA DEMOCRACIA

Casado, Feijóo i Ayuso

 nuevatribuna/25 de febrero 2022

En sis dies la direcció del PP de Pablo Casado i Teodoro García Egea ha estat defenestrada pel que podríem denominar una “conspiració de palau”. El 17 de febrer comença la trama ordida per Miguel Ángel Rodríguez i posada en escena per Isabel Díaz Ayuso denunciant un espionatge per part de la direcció del PP de Gènova. A les poques hores Teodoro García Egea compareix i denuncia una possible actuació corrupta per part de la Comunitat de Madrid que afecta el germà de la Presidenta de la Comunitat i anuncia l'obertura d'un expedient informatiu. No hi ha dubte que es tracta d'una fase més de la pugna entre Ayuso i Casado.

El dia següent 18 Casado en la COPE declara entre altres coses “La qüestió és si és comprensible que l'1 d'abril, quan morien a Espanya 700 persones, es pot contractar amb la teva germana i rebre 286.000€ de benefici per vendre mascaretes”. A partir d'aquí la situació s'extralimita, “crema Troia” i apareix en acció Alberto Núñez Feijóo que aparentment fa una crida a la calma i exigeix una reunió entre Casado i Ayuso. L'endemà Casado fa cas a Feijóo i es reuneix amb Ayuso i anuncia un acord i el tancament de l'expedient. Des de la Comunitat de Madrid per contra es qualifica d'infructuosa la reunió. A partir d'aquí es desencadena “el cop” per part dels mitjans de comunicació de Madrid començant per ABC i El Mundo, així com els diversos mitjans de la “caverna mediàtica” que exigeixen la dimissió de Casado i anuncien una concentració el diumenge a Gènova per a forçar la dimissió. Per la seva part Feijóo carrega contra Casado i exigeix solucions urgents i ràpides. Els fets posteriorment se succeeixen amb rapidesa, es convoca una manifestació al més pur estil “trumpista” a favor d'Ayuso i contra la direcció de Casado i Egea, i els barons capitanejats per Feijóo pressionant per una sortida urgent a Casado. La resta és sabuda, pràcticament tots els quadres del partit exigeixen un Congrés Extraordinari que amaga la voluntat de cessar a Casado. Garcia Egea dimiteix i Casado queda desmoralitzat i sol.

És molt important assenyalar que en tot aquest procés ningú es pronuncia sobre la suposada corrupció de Díaz Ayuso ni se li demanda cap mena de responsabilitats. La maniobra de Miguel Ángel Rodríguez i Isabel Díaz Ayuso de complicitat amb els mitjans de comunicació afins a la dreta majoritaris a Madrid es compleix a la perfecció amb la aquiescència d'alguns barons encapçalats per Feijóo, la resta és l'enfonsament i abandó de l'organització del PP respecte als seus dirigents.

És evident que la direcció de Pablo Casado va sortir coixa del Congrés que la va triar i que hauria d'haver guanyat Soraya Sáenz de Santamaría. Una direcció feble, sense més programa que atacar la suposada “il·legitimitat” del Govern de Sánchez, radicalitzada, dubitativa i poc estructurada basada en el “ordeno i mano”. Una direcció afeblida en les eleccions generals i que amb la seva actuació ha obert pas a la ultradreta de Vox a la qual va donar credibilitat juntament amb C,s en pactar governs de comunitats i ajuntaments. D'altra banda ha estat una direcció que no ha volgut netejar l'herència de corrupció i que ha preferit refugiar-se en dir que era responsabilitat d'uns altres, sense tenir en compte que ells ja exercien càrrecs en l'anterior direcció i que han mantingut a una  part dels antics càrrecs. En definitiva la corrupció que ha tenallat durant llarg temps el PP no ha estat motiu de preocupació per a la direcció de Casado.

La paradoxa és que la denúncia d'un cas de corrupció en la Comunitat de Madrid per part de la seva Presidenta, ajudada a pujar en un altre temps personalment per Casado i ara la seva fèrria enemiga, és la que ha estat la causa de la seva caiguda. Sembla que en un PP que ha conviscut de forma quasi permanent amb la corrupció és pitjor denunciar-la que efectuar-la.

Hauríem de reflexionar sobre els fets ocorreguts com ha escrit Enric Juliana “Es la primera vegada des de la restauració de la democràcia parlamentària en 1977, que la direcció d'un partit polític intenta ser tombada des del carrer, en una acció dirigida des dels mitjans de comunicació.” “és la primera vegada que es produeix una acció concertada mitjans-carrer per a tombar la direcció d'un partit polític, sense esperar la decisió dels òrgans superiors d'aquesta organització. El to xulesc i mató amb el qual determinats mitjans de comunicació de Madrid aquests dies intenten impartir ordres al Partit Popular, exigint la dimissió immediata de Casado hauria de ser tema de reflexió”.

Tot això hauria de preocupar-nos a tots els demòcrates i gent d'esquerres i progressista. El cop per a tombar a Casado i ocultar la corrupció d'Ayuso és inquietant. No surt perdent només políticament i reputacionalment el PP sinó el conjunt de la societat. En aquest cas la corrupció no sols ofega  la dreta sinó que perjudica la societat i obre la porta encara més a la ultradreta. Que podem esperar d'un Feijóo que no ha dit ni una paraula sobre la corrupció d'Ayuso i que només pot aspirar electoralment a intentar guanyar amb el suport de Vox. Espanya no és Galícia on el seu posat moderat oculta una acció política clarament de dretes basada en el caciquisme i només diferent en el tarannà de la de Díaz Ayuso. Com és creïble una nova direcció encapçalada per Feijóo on Ayuso continuï tranquil·lament dirigint l'organització de Madrid?. El canvi de direcció pot permetre canvis de tarannà però no canviarà el partit. Aznar, Rajoy, Casado i ara pot ser que Feijóo han manejat diferents tarannàs però mai han eliminat la corrupció interna ni el caràcter reaccionari de les seves polítiques.

Faran bé els partits d'esquerra i progressistes en articular-se i enfortir-se per a garantir que la nostra democràcia sigui de primer nivell no sols en els estàndards internacionals sinó per al benestar de les seves gents. La crisi actual del PP no és motiu d'alegries sinó de preocupació. Si la dreta i la ultradreta no sols política sinó també mediàtica és capaç d'organitzar un “putsch” intern ocultant una corrupció, que no serà capaç de fer per a aconseguir el poder polític.

Els demòcrates faríem bé de preocupar-nos i organitzar-nos.





3 de febr. 2022

ERC. ES D’ESQUERRES ?

 

Ros(UGT), Pacheco (CCOO) i Aragonés (ERC)

El paper d’ERC en tot el procés de tramitació de la Reforma Laboral i el seu posicionament final votant NO ens planteja una pregunta de la qual fa molt temps ja sabem la resposta. Es ERC un partit d’esquerres? Clarament NO, malgrat el seu nom porti a confusió..  

ERC ha estat des de la seva fundació un partit nacionalista representatiu de la petita burgesia rural i urbana i de la menestralia però mai un partit representatiu de la classe treballadora catalana. Com deia el seu fundador Francesc Macià eren el partit de “la caseta i l’hortet”. Ho ha estat al llarg de la historia disputant la hegemonia a la dreta tradicional catalana, i quan ha estat necessari per a ser alternativa de govern aliant-se, si era precís, amb partits d’esquerra. Així va ser en temps de la II República, durant la dictadura va desaparèixer i amb el retorn de la democràcia va adoptar posicions nacionalistes, de vegades radicals i altres moderades i donant el seu vot per a complementar la dreta de CiU enfront dels partits d’esquerres, excepte en el breu període del Tripartit. Ja en la primera legislatura ERC va optar per CiU i Jordi Pujol quan era possible una majoria d’esquerres en el Parlament. Posteriorment la seva radicalització nacionalista l’ha portat a complementar el radicalisme independentista del post-pujolisme en tota l’aventura del “procés” governant la Generalitat amb ells  fins ara. Tot això al marge de disputar de forma permanent amb el seu soci de la dreta post-convergent l’hegemonia de l’independentisme.

En l’àmbit estatal ERC ha volgut donar una aparença de força progressista que emmascara la realitat de la seva por a que a l’Estat governin els representants del nacionalisme espanyol. Aquest és el fet que l’aproxima a les forces d’esquerra i progressistes. Però ERC sempre ha estat un partit poc previsible i poc fiable tot practicant una política on els discursos no coincideixen amb la seva actuació. Així ERC va ser un dels responsables de la caiguda del primer Govern de Sánchez al no aprovar-li els pressupostos i ara ha intentat boicotejar un tema tan transcendent com la Reforma Laboral. Malgrat alguns representants de la “nova esquerra política” hagin cregut que ERC era un soci fiable per avançar en una transformació progressista de l’Estat no hi ha dubte que a hores d’ara deuen haver despertat del seu “somni”. ERC és un partit impredictible per que no té una ideologia clara més enllà del seu nacionalisme.

ERC mai ha tingut cap influencia en el sindicalisme de classe majoritari a Catalunya, ni ha estat un representant clar dels interessos de la gent treballadora de Catalunya. La prova més clara és el seu co-govern amb la dreta catalana. No hi ha dubte que hi ha afiliats de CCOO o d’UGT que són d’ERC però sembla que amb poca influència en  el seu partit com es reflecteix en la seva posició envers la Reforma Laboral signada pels sindicats majoritaris a Catalunya. La Reforma Laboral està considerada com a positiva  de forma molt majoritària per la classe treballadora catalana i rebutjada amb posicions maximalistes per aquells que no coneix el mon laboral com és el cas d’ERC.

Sembla que el desconeixement d’ERC de la realitat del mon del treball la porta a no tenir en compte la importància de la correlació de forces entre sindicats i patronal. Les anteriors Contrareformes Laborals van comportar la pèrdua del sistema d’equilibris en la negociació col·lectiva amb dos temes fonamentals establint la supremacia del conveni d’empresa sobre el sectorial i eliminant la ultractivitat dels convenis. Les Contrareformes laborals del PP, en especial la del 2012 sense cap procés de concertació amb els agents socials, va servir per a reforçar en el mon laboral la capacitat unilateral de l’empresariat per a modificar condicions de treball. Tenint com a una de les seves conseqüències la devaluació salarial del conjunt de la classe treballadora d’Espanya. El suposat objectiu d’aconseguir major flexibilitat es va transformar en més poder empresarial i un empobriment i precarització del món del treball.

Per contra, la Reforma Laboral defensada pel Govern de coalició ha recuperat i donat un paper important a un acord de concertació entre els agents socials, sindicats i empresaris, en línia amb el paper que els hi dóna l’article VII de la Constitució. Això dota el projecte de Reforma Laboral d’un valor de legitimació i d’equilibri per part dels qui més coneixen i han d’aplicar a la pràctica les normes laborals. El fet que l’acord hagi estat subscrit tant pels sindicats com per la patronal no sols no és un fet negatiu sinó que al contrari significa un consens en les matèries establertes i li dóna un important suport polític derivat del consens de la proposta.

El projecte de Reforma Laboral entre d’altres coses torna a potenciar la importància del paper regulador de la negociació col·lectiva i equilibra el poder de les dues contraparts és a dir dels sindicats i les patronals que s’havia trencat per la Contrareforma unilateral del PP del 2012.

Aquest tema és fonamental i té una transcendència molt important pel futur de les relacions laborals en tots els sectors. Però a més va acompanyat de una àmplia renovació pel que fa als tipus de contractació i a la limitació de la contractació temporal, així com millora la regulació de les subcontractacions especialment pel que fa al salari del personal subcontractat. Aspectes tots ells que tenen com a objectiu lluitar contra la dualitat existent en el mercat laboral.

Es evident que queden temes pendents i que poden ser fruit de posteriors negociacions, però el que està clar és que tots els aspectes de l’acord de Reforma Laboral són positius i milloren drets per les persones treballadores.

Però ERC és inaccessible a tot aquest tipus d’argumentacions, tots aquests temes que afecten la gent treballadora sembla que els hi sona a xinès. La seva posició és molt simplista i moltes vegades irresponsable i frívola, ells no han pogut ficar “la cullera al plat”  i no valoren els avenços que comporta la Reforma Laboral per a la millora de les condicions laborals. Entre d’altres coses potser per que la realitat del món del treball mai ha estat entre les seves prioritats.

I ens preguntem: algú es pot dir d’esquerres i no donar suport als sindicats representatius de la classe treballadora?.  Algú creu que pot representar millor  la gent treballadora que els sindicats que els treballadors i treballadores han escollit de forma majoritària a Catalunya i a Espanya? O potser el que passa és que la situació real de la gent treballadora realment no té  importància per a ERC?.

Representativitat sindical a Catalunya