Ningú pot discutir la degradació institucional de la Generalitat de
Catalunya. Des de la presidència d’Artur Mas, que es va llançar a una aventura
de fugida per amagar les seves retallades, la continuació amb Puigdemont va
portar a la pitjor crisi institucional amb la suspensió de l’autonomia i
finalment amb un suposat govern de Torra que ha superat tot l’imaginable.
L’aventura independentista ha portat a les institucions catalanes al nivell
més baix de la seva existència. Com generalment es diu “ per arribar a la independència hem arribat al nivell més baix
d’autonomia”.La incompetència i la
manca de credibilitat de les actuals institucions autonòmiques de Catalunya ha
superat totlo acceptable. Torra apareix
com a un agitador sense el més mínim interès per a governar.
Però ni Torra ni el seu partit Junts Per Catalunya són els únics
responsables. Res de tot això hauria estat possible sense la col·laboració d’ERC.
Els republicans tenen la mateixa responsabilitat en la degradació de les
institucions. No tot es val per a la lluita electoral. Tota la seva passió per
Catalunya és paper mullat. La lluita insomne per la hegemonia del moviment
independentista no justifica deteriorar el prestigi de les institucions
d’autogovern que tant van costar de conquerir en la transició ni oblidar-se de
la seva obligació que és gestionar els problemes reals que afecten al conjunt
de la ciutadania.
La pandèmia ha deixat al descobert les carències del mal govern. Ens hem
trobat amb una sanitat pública i una educació degradades per la manca
d’inversions i retallades durant quasi una dècada. Durant el temps de l’Estat
d’Alarma els membres del Govern s’han dedicat a gesticular i criticar el Govern
de l’Estat.I quan han recuperat les
competències han demostrat tota la seva incompetència i la manca de capacitat
dels gestors de les conselleries, potser més seleccionats per a fer “agit-prop” que per a governar. Els
republicans que han ocupat Conselleries importants en aquesta fase com són Sanitat,
Educació, Serveis Socials i Economia no han aprovat en la seva gestió, “no han donat la talla”.
Els partits independentistes no només han deteriorat la imatge del Govern
de la Generalitat sinó que també han provocat la pràctica desaparició del paper
del Parlament de Catalunya. Aquest s’ha convertit en un teatre on
l’independentisme i Torra han portat les seves ocurrències, declaracions i
resolucions propagandistes en lloc de fer la seva funció legislativa de
millorar les condicions de vida social que ha estat pràcticament absent en
aquesta legislatura. El deteriorament ha estat tan gran que fins i tot ha
contagiatl’oposició que ha adoptat el
baix nivell del Parlament on han oblidat la seva funció opositora i s’han limitat
a un paper secundari en la representació
teatral.
Les institucions catalanes estan tan fora de llocque el líder d’ERC en el Govern, Pere
Aragonés davant de la Fusió Caixabank-Bankia, va dir que li agradaria que la
seu de l’entitat estigués a Catalunya. Algú va comentar la posició d’Aragonés
dient “on ha estat aquest home els últims
tres anys”?.
Aquests dies ha començat a Doha (Qatar) la conferència de pau intra-afgana,
entre el Govern afganès i els talibans, sota el patrocini dels EEUU i Qatar,
per aconseguir un acord polític que permeti la pau al país.
De moment ja sabem qui sortirà perdent en aquest possible acord, el 50% de
la població afgana constituït per la població femenina.
L’actual situació a l’Afganistan no és gens positiva per a les dones, que
fins i tot a l’espai on mana el Govern afganès, estan situades en una condició
d’inferioritat respecte els homes i amb uns drets molt limitats sota els
principis de l’aplicació de la llei islàmica. En les converses de pau de Doha
els talibans ja han plantejat que un possible acord només pot passar per un
futur polític islàmic. Això només significa un futur amb una aplicació encara
més rigorista de l’islam. La qual cosa comportaria sens dubte una pèrdua encara
major dels mínims drets que les dones encara puguin tenir.
La situació de les dones a l’Afganistan no sempre ha estat així. Durant
bona part de la meitat del segle XX, sota la monarquia van haver-hi intents de
liberalitzar el país i conseqüentment la situació de les dones. Malgrat tot la
resistència conservadora va obstaculitzar la normalització de la seva situació.
Cal tenir en compte que l’Afganistan ha estat sempre un estat molt complex amb una
forta influencia tribal, de les autoritats religioses islàmiques i del poder dels
terratinents, en gran part conreadors d’opi, tots ells de caràcter molts
conservador especialment en les zones rurals.
Diuen que el progrés d’un país es pot mesurar per la situació en que es
troben les dones. En aquest sentit a l’Afganistan el moment més avançat
socialment va venir de la mà de la proclamació l’any 1973 de la República
Democràtica de l’Afganistan duta a terme per un cop promogut pel Partit
Democràtic Popular de l’Afganistan amb el suport de l’exercit, amb molts dels
seus quadres format a la URSS, i els treballadors industrials de les ciutats.
La República va redactar una constitució on s’establia un estat laic i la igualtat entre homes i dones. Es va potenciar
la industrialització, amb el suport dels països de l’Europa de l’Est, així com
importants campanyes sanitàries i d’alfabetització que incloïa la instrucció de
les dones en aules mixtes. També es va prohibir l’ús del “burka” i s’animà a
les dones a deixar de portar el vel. Es pot dir que la segona meitat dels anys
70 van ser com una arribada de la primavera per a les dones amb una revolució
dels drets socials que especialment a Kabul va comportar una situació
excepcional en la seva història. L’any 1978 es va establir legalment la
igualtat de drets entre les dones i els homes.
Les dones en temps de la República Democràtica
També es va promoure la incorporació de les dones al mercat de treball, i
especialment en sectors com la sanitat, l’educació i el funcionariat la seva presencia
va ser molt important, el 40% dels metges eren dones i així com més de 22000
mestres i la seva presència va ser molt intensa en les campanyes
d’alfabetització promogudes en les zones rurals.
Especialment valuosa va ser la constitució del Consell de les Dones Afganeses
que va tenir una gran influència en la societat i en el govern. Un exemple de
tot plegat és que el període de la
República Democràtica ha estat aquell en el que Afganistan ha tingut més dones
professionals.
En paral·lel el procés de modernització inclou un programa social que
inclou una profunda Reforma Agrària que tracta d’expropiar terres als
terratinents i donar-les als camperols.
Tots aquests programes de canvi van provocar l’enemistat i la reacció de les
classes socials tradicionals que fins aleshores havien tingut el poder i que
eren contràries tant a les reformes socials com a les econòmiques. Aquests
sectors conservadors com els terratinents i el clergat tradicional islàmic, amb
gran poder en les zones rurals veien un atac a la seva hegemonia. Es aquí on
neix l’oposició a la República Democràtica, es tracta d’una lluita entre la
tradició i la reforma i que molt gràficament oposal’extensa i remota ruralia afgana amb el
major cosmopolitisme deles ciutats, en
especial Kabul.
L’Afganistan sempre ha estat un país amb fortes turbulències i difícil de
governar i més difícil de conquerir com molt bé ho van patir potències com la
Gran Bretanya en temps de l’imperi on sempre va fracassar en l’intent de
conquerir l’Afganistan.
El poders rurals conservadors van impulsar el moviment del “ mujahidins”
que van provocar una important guerra de desgast al Govern i a l’exercit,
especialment a partir del moment en que els Estats Units es dediquen a finançar
amb diners i armament el moviment insurgent, mentre des dels sectors més
conservadors dels països musulmans s’impulsa un gran corrent de voluntaris que
van a fer la “guerra santa” en terres afganes. D’aquests voluntaris en sortirà
desprès Osama Bin Laden i Al-Qaeda, als que en aquells moment el President
Reagan qualifica com a “lluitadors per la llibertat”.
La resta és prou coneguda la invasió per part de les tropes soviètiques, la
victòria del “mojahidins”, la posterior derrota d’aquests pels “talibans”, el
regim de terror d’aquests. La regressió total del país en tots els camps
econòmics i socials, especialment regressius pel que fa als drets de les dones
i a la seva consideració com a sers supeditats als homes. En definitiva un
llarg i tenebrós túnel en tots els sentits.
La delegació dels talibans ara a Doha
Per últim la intervenció dels
Estats Units i d’Occident en una guerra inacabable contra els talibans als que
no poden guanyar. I finalment la decisió de Trump de sortir com sigui de
l’Afganistan per tal de salvar la cara, encara que sigui al preu de deixar el
país en poder d’un moviment tenebrós que aplicarà un rigorisme islàmic fanàtic que
tornarà al país a situacions prèvies al segle XX. Un moviment que mai cal
oblidar va ser finançat i impulsat pels Estats Units en el marc de la “guerra
freda” i que té a tot un poble i especialment les dones afganeses com a víctimes.
Es paradójico pero a pesar de que Catalunya está dirigida por un Govern que ha demostrado su incompetencia e incapacidad de forma reiterada no se vislumbra la posibilidad de un cambio electoral en unas próximas elecciones.
La pandemia ha demostrado de forma clara adonde nos ha llevado la aventura iniciada por Mas y continuada por Puigdemont y Torra. Una Catalunya donde se han recortado los servicios públicos durante una década escondiéndolo todo bajo un falso señuelo de una futura y utópica independencia donde se resolverían de forma mágica todos los problemas de la ciudadanía.
Ahora la realidad nos ha demostrado la precariedad en que se encuentran elementos básicos del bienestar social como la sanidad y educación públicas. También ha demostrado que estamos gobernados por unos gestores que no tienen la más mínima capacidad.
La consecuencia de todo ello es que la ciudadanía debería ser consciente de la necesidad de cambiar esta situación insostenible. Sin embargo nada cambia. Las perspectivas son de un nuevo triunfo de los independentistas a pesar de su ruinosa gestión. ¿Por qué?
El independentismo con todos sus errores y falsedades ha creado un imaginario colectivo nacionalista que se ha transformado en hegemónico en la sociedad catalana. Ello ha sido en parte debido a la falta de un imaginario alternativo. Y el que en su momento apareció como alternativo, el imaginario alternativo españolista liderado por C,s quedó reducido a un hecho coyuntural, derivado del miedo de algunos sectores de las clases trabajadoras que se sintieron discriminados por el independentismo, y que quedó en eso en un planteamiento claramente minoritario que lamentablemente ha pretendido adueñarse de una falsa defensa del constitucionalismo.
Ante la hegemonía del mensaje de la derecha nacionalista de convergentes y post-convergentes con el seguidismo de sus acólitos de una ERC siempre inestable no se ha presentado por parte de las fuerzas de izquierda y progresistas una alternativa clara y potente en defensa de las instituciones, de lo público y de las clases trabajadoras. Sólo se observó un conato en los debates del 6 y 7 de setiembre del 2017 especialmente en la intervención de Joan Coscubiela.
La izquierda, toda ella, ha sido incapaz de plantear de forma ofensiva un discurso alternativo. Toda su actuación se ha visto planteada a la defensiva o a remolque del independentismo en algunos casos y siempre con actitud perdedora y minoritaria. La izquierda ha sido incapaz de denunciar la contradicción de una ERC que en Madrid se presenta como una fuerza progresista mientras en Catalunya gobierna con la derecha más reaccionaria.
¿Cómo es posible que fuerzas progresistas como pretender ser el PSC y “Comuns”, que gobiernan juntos en el Ayuntamiento de Barcelona y en el Gobierno del Estado sean incapaces de alcanzar puntos de acuerdo en la defensa de un proyecto federal y de progreso para Catalunya? Por el contrario el PSC aparece encerrado en sí mismo e impotente ante la situación y los “Comuns” sin una política clara parecen más cercanos a ERC a la vez que intentan diferenciarse en todo lo posible de los socialistas.
Nuevatribuna
| 06 de septiembre de 2020 Finalment
l'operació durant tants anys desitjada pel President de la Fundació La Caixa,
Isidre Fainé, d'una fusió CaixaBank- Bankia, sembla que es complirà en breu.
La situació
econòmica i financera del sistema bancari espanyol, agreujada pel Covid-19, ha
precipitat els esdeveniments. El llarg període de baixos tipus d'interès, els
canvis produïts i els que es poden preveure en el mercat financer amb
l'aparició de nous agents ha comportat aquesta important jugada en els escacs
bancaris que pot comportar la creació del primer banc del país i el dècim de la
UE si no es perd volum pel camí del procés.
La fusió amb les
economies d'escala que li pot aportar ajudaria la nova entitat a afrontar
millor els reptes que es presenten. Totes dues entitats són el resultat de
successives fusions de caixes d'estalvis, és a dir tenen una mateixa
procedència i estan fonamentalment dedicades al mercat de les famílies i les
petites i mitjanes empreses, i en el cas de CaixaBank amb fortes participacions
empresarials. És evident que són entitats que fàcilment poden complementar-se
però en les quals també es donen duplicitats, no sols d'oficines sinó de
serveis centrals i per tant no pot obviar-se que produiran un excedent de
plantilla que haurà de gestionar-se de manera adequada.
Sobre el tema de
les plantilles a causa dels successius processos de fusió que s'han viscut en
les entitats, tant per part de les empreses com els sindicats, especialment
CCOO majoritari en totes dues entitats, existeix sobrada experiència el que ha
de permetre que la possible reestructuració de plantilles s'efectuï de forma
acordada amb els sindicats i voluntària per als treballadors (p.e.
prejubilacions), tot això dilatat i escalonat en diversos anys. No seria
acceptable ni desitjable un canvi en aquesta mena d'acords ja tradicionals en
el sector i en aquestes entitats.
Les raons de la
fusió són clares, vénen determinades per la necessitat de totes dues empreses.
En el cas de Bankia com bé explica Manel Pérez en La Vanguardia “atesa la negativa evolució del seu compte de
resultats, la deterioració del seu valor en borsa i la progressiva erosió de la
seva antiga solvència fruit de la injecció pública de 14.000 milions d'euros fa
vuit anys”. Simplement podem assenyalar que l'acció de Bankia al setembre
de 2018 se situava en 3,3 euros/acció i que el dia abans de l'anunci de la
fusió el seu valor era de 1,036, és a dir un 68,8% menor. El valor de la
participació de l'Estat en Bankia ha caigut en aquests 8 anys de més de 9.000 milions
a poc més de 2.300 milions.
La situació de
CaixaBank tampoc està per a tirar coets, com Bankia ha estat afectada pel baix
nivell, per no dir nul, del preu del diner i amb un canvi en la seva estratègia
de negoci que encara no ha donat els resultats desitjats, i això malgrat haver
tancat en els últims temps més de 1500 oficines. La seva acció al setembre del
2018 tenia un valor de 3,8 euros/acció i el dia anterior a l'anunci de fusió
era de 1,81%, és a dir un 47,63% inferior.
Cal assenyalar que
els resultats del primer trimestre de 2020 no han estat per a cap de les dues
entitats favorables un 64% inferior en Bankia i un 67% inferior en CaixaBank.
Un aspecte
rellevant en l'entitat resultant és que els principals accionistes serien la
Fundació la Caixa amb més del 30% i l'Estat amb un 14%. Cal esperar que l'Estat
mantingui el percentatge que li correspon en la Fusió i reclami la seva
presència en el Consell d'Administració que encara que sigui minoritària podria
tenir una important influència en l'entitat. Així mateix la seva presència en
l'entitat pot millorar el valor del capital públic actual.
Gortazar, futur Director, i Goirigolzarri, futurt President
Això és
especialment rellevant donada la situació econòmica que estem vivint i podria
fomentar que la nova entitat financera jugués un important paper en el procés
de reconstrucció econòmica que previsiblement estarà centrada en la necessària
Transició Ecològica i la Digitalització amb inversions que afavoreixin la
creació d'un nou model productiu. No podem obviar les importants participacions
industrials que tindrà l'entitat resultant.
Anem ara a
centrar-nos en alguns aspectes que es poden retreure a l'operació. Increment de
l'oligopoli, exclusió financera i pèrdua de la possibilitat d'una banca
pública.
Començarem per
l'últim. La pèrdua de l'ocasió d'una Banca Pública s'ha produït lamentablement
molt abans. Amb la privatització d'Argentaria en primer lloc i posteriorment
amb la “privatització” de les caixes
d'estalvis com una nova desamortització de béns socials. En el cas de Bankia
des del primer moment ha estat clar el nul interès per transformar-la en una
banca pública, actualment amb la pròpia deterioració de la seva situació
apareix com una pàgina passada. Mai s'ha tingut la voluntat política
d'aprofitar el control de l'Estat per a aconseguir-lo. I no sols pels
condicionaments europeus. Fins ara la representació de l'Estat s'ha efectuat a
través del FROB-SAREB, en lloc de la SEPI. Això ha comportat una actuació
totalment passiva de l'accionista públic majoritari quant a la gestió.
Lamentablement per a tots en aquests moments la reversió de la situació apareix
com a impossible.
Quant al risc
d'oligopoli aquest existeix de fet i de la mà de les tres principals entitats,
Santander, BBVA i CaixaBank, el reforç d'un d'ells no afegirà molt més, i en
tot cas pot evitar que l'oligopoli acabi finalment en mans d'una altra entitat
financera no espanyola.
Una operació d'envergadura
Quant a l'exclusió
financera sí que és un element a tenir en compte. I crec que no tant quant a
l'exclusió territorial sinó a l'exclusió de sectors socials. Això pot
analitzar-se a través de l'actuació de CaixaBank i el model de negoci que
proposa. En primer lloc la retallada d'oficines s'ha donat bàsicament a les
ciutats amb una reducció dràstica de les petites oficines, que abans trobàvem
en cada cantonada, i la seva concentració en oficines denominades “stores” amb
assessors financers en lloc de l'antic personal de taulell i caixa. Tot això
ampliat amb oficines de “banca privada”, dedicades a clients amb “possibles”, i les oficines de “negocis i
empreses”. S'han preservat de manera majoritària les oficines en poblacions
menors el que evita la desertització financera, si bé és cert que l'existència
de menys entitats ha reduït de manera considerable des de fa anys les
possibilitats d'elecció.
On es dóna una
major exclusió o podríem dir discriminació financera és en relació a la mena de
client. Actualment les entitats semblen menysprear la clientela modesta que
simplement té els seus estalvis en l'entitat sense un altre interès. Ara tot
l'interès de l'entitat està dedicat a la gent activa financerament. S'ha
arribat a la conclusió que el negoci es
circumscriu a un 25% dels clients, i que a la resta cal “suportar-lo”
dirigint-lo a l'atenció mecànica dels caixers automàtics. És sens dubte en
aquest àmbit on actualment es dóna la major exclusió. I aquest és el model que
està portant a terme CaixaBank i les altres principals entitats financeres.
Això juntament amb l'exploració de nous canals tecnològics i telemàtics que
tenen com a objectiu captar a clients joves, actuació que fins al moment no ha
donat tots els seus fruits degut fonamentalment a la pròpia situació econòmica
que està vivint bona part de la joventut al nostre país.
Aquests són alguns
dels aspectes que conformen el conjunt de la nova operació financera-bancària
que comporta l'operació de fusió entre Bankia i CaixaBank i les concrecions i
les repercussions de la qual podrem comprovar en els pròxims temps.
Els sindicats han de vetllar pels interessos de les plantilles
