HI HA ALTERNATIVA D’ESQUERRES A CATALUNYA ?

Una imatge imposible ara

Nuevatribuna | 17 de julio de 2020
No hi ha dubte que Catalunya està transitant  per un dels períodes de pitjor govern polític. El Govern de Torra és la culminació del període de decadència de la dreta política catalana iniciat amb el primer govern d’Artur Mas i continuat amb el govern de Puigdemont. Ha estat una carrera embogida que va des de les inicials retallades socials de Mas fins el salt cap a un “procés” impossible vers una independència utòpica que ha finalitzat en un govern incapaç de governar dirigit per un activista vuitcentista en busca d’una Itaca no sols utòpica sinó profundament reaccionària i antidemocràtica. Tot això amb un fort cost social com és la ruptura profunda en el sí de la societat catalana.

La deriva de la dreta nacionalista ha tingut com acompanyant per ERC, el partit de les classes mitjanes tradicionals de Catalunya, obstinada en col·laborar i competir alhora en la direcció de la política institucional catalana amb els representants tradicionals de la dreta.

Un govern català només obsessionat per la seva deriva al voltant de la consecució d’una independència impossible a la que es subordina la deixadesa pel que fa a les necessitats econòmiques i socials del conjunt de la societat. Des de Mas a Torra hem passat pràcticament una dècada amb una política de retallades socials que han deixat en un estat de total fragilitat els serveis públics de Catalunya. Polítiques avalades a l’inici pel suport de PP i posteriorment d’ERC. Aquesta situació per la que passen la sanitat, l’educació i la dependència es complementa amb la manca de polítiques de reactivació econòmica i de desenvolupament de les possibilitats de l’autonomia. Cal assenyalar la patètica actuació maldestre del Govern de la Generalitat durant l’epidèmia de la Covid-19 on només s’ha dedicat a criticar les actuacions del Govern de l’Estat per a desprès fer un paper ridícul de total incapacitat a l’hora d’afrontar els rebrots quan ha tornat a tenir totes les competències sanitàries.

Aquesta és la situació en que es troba la realitat política catalana però no és el més greu. El pitjor és la manca d’una alternativa clara d’esquerres a Catalunya. Des de l’inici el PSC i ICV, i posteriorment els “Comuns” han estat incapaços de bastir un discurs alternatiu i coherent que pogués albirar una alternativa possible al país.

Ens trobem amb un PSC que sembla aïllat i impotent per a imposar un discurs alternatiu. El PSC encara disposa d’un pes municipal important però amb una minvant influencia social. I  en el seu discurs caldria impulsar de forma rotunda la defensa d’un federalisme cosmopolita i europeista que es contraposés a l‘independentisme supremacista, autàrtic i insolidari de la dreta independentista. Alhora precisa diferenciar-se clarament de la mal denominada “dreta constitucionalista” que no fa més que retroalimentar i fomentar el sentiment independentista.

No hi ha dubte que el PSC encara disposa de suficient força organitzada i quadres en el partit com ha demostrat la presència de Salvador Illa al front de la sanitat estatal. Li cal però reforçar el seu missatge i renovar els seus quadres que semblen reflectir un partit que accepta la seva funció d’oposició. El PSC ha de ser un partit fonamental per a bastir una alternativa sempre que no es conformi amb el seu paper actual. Tot i que no podem ignorar les dificultats que té dins l’actual panorama mediàtic català per a difondre el seu missatge.

Incompatibles?

A la situació en la que es troba el PSC no és aliena l’actuació dels “Comuns”. Aquests semblen obstinats en marcar distàncies especialment amb el PSC, malgrat el govern conjunt a Madrid, alhora que no deixen de propiciar senyals envers els independentistes d’ERC. Els “Comuns” són una altra de les forces cridades a bastir una alternativa d’esquerres però el seu discurs sembla més destinat a intentar seduir els republicans de cara a un futur govern. Cal dir que pel que fa a la representació a les eleccions catalanes els “comuns” no han estat mai capaços de superar els nivells de representació de ICV-EUiA, ni tan sols els de “Catalunya si que es Pot”. Els “comuns” no han pogut superar la seva mancança de consistència ideològica, el seu poc arrelament més enllà de Barcelona i l’àrea metropolitana. Els “comuns” mai han tingut la consistència ideològica que en el seu dia va tenir el PSUC ni tant sols ICV de ser una força clarament d’esquerres. Mai partits com aquests haguessin signat els pressupostos que aquest 2020 han subscrit els “comuns”. Anteriorment l’esquerra alternativa catalana havia tingut dos bases de la seva força, el municipalisme i la relació amb els sindicalisme de classe, avui la seva força municipal ha disminuït excepte a Barcelona-ciutat i alguns nuclis del Baix Llobregat i la relació amb el sindicalisme és com a mínim dubtosa. La seva estructura orgànica és dèbil i tot gira entorn de l’Alcaldessa de Barcelona. En l’actualitat semblen supeditar el seu futur a la possible relació amb un govern d’ERC. Mala senyal per articular una política d’esquerres.

Sense una forta aliança entre el PSC i la representació de l’esquerra alternativa es fa difícil albirar una alternativa d’esquerres a Catalunya. Només un fort pol d’esquerres europeista i federalista pot ser la base per a establir relacions amb un partit voluble com ERC on el seu el tema social està sempre supeditat, i la pràctica ho demostra, al plantejament nacionalista.

Les futures eleccions catalanes, que tothom espera per a la propera tardor- hivern es poden plantejar davant d’una incertesa del seu futur resultat. Fora hora ja d’acabar amb un període  digne de ser oblidat i que només ha comportat aspectes negatius per a Catalunya, tant pel que fa al seu autogovern amb un seriós desprestigi de les Institucions catalanes, amb una utilització partidista dels mitjans de comunicació públics mai vista, com per la forta divisió social de la ciutadania, la pèrdua d’impuls i fortalesa de la economia de la comunitat i una regressió social amb un deteriorament dels seus serveis públics tant quantitativa com qualitativament.

I sense alternativa clara d’esquerres, que molts ens preguntem: On és? Sembla que la mediocritat pot ser la continuació de la vida política i social de Catalunya molt lluny de la Catalunya moderna, cosmopolita i pionera que va ser en els temps de la transició.

El record de transició

CAL DEFENSAR ELS TEMPORERS AGRÍCOLES IMMIGRANTS

Cal defensar als temporers agrícoles immigrants

Nuevatribuna | 09 de julio de 2020
La problemàtica dels temporers agrícoles que es dediquen, arreu d’Espanya, a la recollida de la fruita ha estat de sempre una realitat molt dura. Una gran part d’aquests temporers que recorren tota la geografia peninsular des de la recollida de la “fresa” a Huelva o El Ejido fins a la fruita de Lleida o el raïm està formada per persones immigrants fonamentalment magrebins o subsaharians amb papers o sense.

Aquest col·lectiu no només fa front a un treball molt dur sinó que treballa en molts cassos en condicions no sols laborals sinó també socials i higièniques deplorables i sotmesos en molts cassos a abusos empresarials i a discriminacions racistes.

Als temporers immigrants se’ls reclama des de les zones agrícoles, quants més arriben més mà d’obra hi ha i més fàcil és reduir les retribucions salarials. Pel que fa a les seves condicions de subsistència se’ls reclou en campaments improvisats mancats de les mínimes condicions sanitàries i higièniques fora de les poblacions, i amb un potencial racisme poc dissimulat en molts cassos. Als temporers immigrants se’ls vol per a fer aquests treballs durs i se’ls rebutja fora del treball. Se’ls vol de dia al camp i se’ls rebutja fora del treball a les poblacions. Encara podem recordar episodis de violència contra campaments d’immigrants fa uns anys a El Ejido.

Cal preguntar-se perquè en un país amb una alta taxa d’atur hi ha demanda de immigrants per a treballar en la recollida de la fruita. Bàsicament per que és un treball molt dur i mal pagat. Altrament molts empresaris prefereixen mà d’obra immigrant per que és més dòcil i més fàcilment explotable. Cal assenyalar que els convenis del camp tenen sous molt baixos, en moltes ocasions per sota del salari mínim de 900 euros. Altrament els treballadors espanyols no estan tan disposats a que se’ls pretengui fer perllongar la jornada sense pagar les hores extres així com altres aspectes com desplaçaments, etc. Podem assenyalar el cas de la recollida de la “fresa” a Huelva, on els empresaris prefereixen que la mà d’obra siguin dones marroquines de zones molt deprimides que són molt vulnerables i a les que es pot explotar de forma abusiva i fins i tot fer-les víctimes d’abusos i vexacions.

El problema per a la població autòctona no es el tipus del treball sinó les condicions de treball. Cal assenyalar que en molts pobles del sud d’Espanya la gent emigra en gran quantia a la verema de França enlloc d’anar als camps de vinya propers a les seves localitats d’origen. El treball és el mateix però el salari no té res a veure ni les condicions de treball, això provoca que la gent prefereixi emigrar lluny de la seva terra.

Contra la vulneracio de contractes i drets

Enguany hem assistit a les protestes d’organitzacions d’empresaris agrícoles andalusos i de la pròpia Junta d’Andalusia contra les inspeccions de treball dutes a terme en les zones agrícoles per part de Yolanda Díaz, Ministra de Treball, per tal d’inspeccionar les denúncies sobre sobreexplotació als temporers que són de coneixement públic.

Com hem dit abans no es tracta només d’explotació sinó de casos clars de comportaments racistes envers els temporers. Podem relatar dos casos que han estat prou difosos pels mitjans de comunicació.

A la població lleidatana d’Alcarràs existeix un bar conegut com “el Recó de la Vero”. Era un bar al que acudia la gent del poble, desprès es van acostar alguns temporers subsaharians i la gent del poble va deixar d’anar. Ara tots els seus usuaris són únicament temporers de vuit nacionalitats diferents de l’Africa subsahariana, la seva propietària es reivindica del ara anomenat “bar dels negres”.

Un altra exemple del racisme també aquest any a Lleida en plena pandèmia del Covid. Ha estat el cas d’un jugador de futbol del Mònaco català d’origen senegalès que al tenir coneixement de que molts temporers senegalesos dormien als carrers de Lleida va oferir-se a pagar-los allotjaments a hotels de la ciutat. La seva sorpresa va ser trobar-se amb la negativa dels hotels a allotjar-los, i li va costar trobar-los allotjament.

Aquesta situació reiterada referent a la situació dels temporers emigrants continua any rere any sense que s’arbitri cap solució. El que està clar és que hi ha empresaris agrícoles als que els hi val aquesta fórmula. No hi hauria aquesta peregrinació de temporers si no hi hagués oferta de treball. Els temporers es mouen per la perspectiva d’un treball que precisen i ho fan forçats per la seva supervivència. Si fos cert que els empresaris contractessin en origen, que tinguessin equipament per albergar els seus temporers, si tinguessin els contractes en regle, etc. no existirien aquestes peregrinacions de temporers que recorren la pell de brau al ritme de les recollides de les diverses fruites. Els temporers agrícoles van allà on hi ha possibilitats de treball, com ho fan tots els migrants. Si aquesta situació es repeteix cada estiu és sens dubte per que hi ha qui es beneficia de la contractació de la gent més vulnerable, amb papers o sense. I contra més vulnerable és la situació del temporer millor per als empresaris desaprensius.

Aquests any amb el Covid-10 tot ha estat encara més greu. Els temporers agrícoles sense contracte es mouen es busca de treball. Són gent jove i relativament forta i per a ells el principal és el treball, malviuen en campaments improvisats o al carrer amb condicions deplorables en quan a sanitat i higiene. Per a ells no trobar-se massa bé no és motiu per a deixar d’anar al treball i això comporta en gran mesura el risc de contagi. No és estrany que a les empreses hortofrutícolas de l’Aragó i al Segrià on hi ha forta presència de temporers emigrants s’hagin donat forts rebrots del Covid-19. Es com una maledicció bíblica, es rep el que es sembra.

Com han denunciat els sindicats és inadmissible que desprès de tant de temps, ni els empresaris ni especialment els poders públics de tots els àmbits no hagin pres les mesures per a evitar aquestes situacions inhumanes a que estan sotmesos els temporers agrícoles immigrants. Cal establir les normes per a que les contractacions siguin legals, s’han de establir habitatges amb condicions per als temporers amb les degudes condicions sanitàries i higièniques, tant per part dels empresaris com dels ajuntaments afectats. I els poders públics han de garantir les condicions de treball i de vida d’aquestes persones. I cal excloure els brots de racisme, inclòs el racisme subjacent existent.

El sindicalisme tambe defensa els temporers