Avui ens hem
assabentat de la mort de Pete Seeger, el
cantautor americà, deixeble del gran Woody Guthrie el pare de la cançó
compromesa als USA. La vida de Pete Seeger ha estat la d’un cantant dedicat a
recopilar la cançó “folk” especialment del seu país però també de la resta del
món.
Altrament Pete
Seeger ha estat un home solidari i compromès amb totes les causes dignes, per
les quals va utilitzar sense embuts les seves cançons. Ell va ser també
compositor de grans himnes de progrés com és el mundialment reconegut “We Shall
Overcome”.
Pete Seeger va
cantar als treballadors i al sindicalisme als USA, quan això no era massa ben
vist. Desprès va mobilitzar-se contra la guerra del Viet-nam. Es va destacar en
la lluita pels drets civils, i darrerament als seu més de 90 anys encara continuava
lluitant, ara per la causa ecologista contra la contaminació als Grans Llacs
del nord del USA.
Però Seeger també
va estar molt a prop nostre, va ser l’introductor de Raimon als Estats Units, i
l’any 1971 va venir a cantar a Terrassa en un recital que el govern franquista
va prohibir. Posteriorment podem
recordar-lo cantant a la “Festa de Treball” del PSUC on va fer una
interpretació en francès, la llengua original, de “La Internacional”. Finalment
va venir per celebrar els 50 anys de Raimon com a cantant, quan ja tenia uns 90
anys.
Seeger també estava
vinculat a la historia de l’Espanya republicana, especialment amb el món de les
brigades internacionals, i en homenatge a la XV Brigada, la brigada “Lincoln”
va fer mundialment famós el cant “Viva la Quince Brigada”.
Ara desprès d’una
llarga i intensa vida ens ha deixat per sempre l’home bo i honest anomenat Pete
Seeger. Fins sempre company solidari.!! Ampliació sobre biografia Pete Seeger: http://www.nuevatribuna.es/articulo/cultura---ocio/fallece-pionero-folk-estadounidense-pete-seeger/20140128130403100346.html
Rajoy i Gallardón polítiques deshumanitzades i sádiques
nuevatribuna.es |
19 Enero 2014
Sembla que en les darreres dècades molts s’han oblidat que la “Democràcia”
és el sistema polític en el qual el
poble exerceix la sobirania. Es a dir un sistema que permet la intervenció del
poble en el govern i fins i tot el que tendeix a millorar la condició de la
gent.
Només cal llegir la teoria i contemplar la pràctica. Els governs, sigui el
de l’Estat o el de Catalunya estan governant per a millorar les condicions de
vida de la majoria de la gent? Caldrà coincidir en que la realitat i la teoria es contradiuen radicalment.
Podem també contemplar com els governs basen sempre la defensa de les seves
polítiques en estadístiques macroeconòmiques que en res reflecteixen la
realitat de la vida dels ciutadans i ciutadanes.
Aquests dies podem sentir de forma continuada com els membres del Govern de
l’Estat amb Rajoy al seu capdavant, o el President de la Generalitat Artur Mas,
parlen de les perspectives positives de l’economia i citen dades
macroeconòmiques com la baixada de la prima de risc o la pujada de la borsa.
Aquestes dades però no s’adiuen amb d’altres que afecten més a la ciutadania.
Al citar les dades negatives els governants sempre ho fan des de la més
abstracta neutralitat, sense tenir en compte que moltes vegades estan parlant
de persones de carn i ossos.
Així veiem com per exemple el Govern al comentar l’EPA del 3er trimestre
del 2013 parlava com d’un fet positiu de que la taxa d’atur va baixar 28 centèsimes
respecte al segon trimestre i es situava al 25,98%, és a dir 5.904.700 aturats. Els aturats apareixen com una xifra més sense
tenir en compte que això significa que quasi sis milions de persones no tenen
treball, i que per tant elles i les seves famílies tenen una greu dificultat en
plantejar-se un pla de vida de futur. La situació de cadascuna d’aquestes
persones, la seva situació personal i familiar, no semblen representar res pel
Govern. Pel govern de Rajoy és més important parlar de la prima de risc que del
drama de 6 milions de ciutadans concrets. La política econòmica del govern, del
de l’Estat, del de Catalunya i el de la pròpia UE, no sembla tenir en compte la
realitat i els drames personals dels ciutadans i ciutadanes. Es en definitiva
una política plenament deshumanitzada i que es fa al servei dels interessos
econòmics d’uns abstractes “mercats” que semblen més importants que la vida de
la gent.
Que podem dir de quan les estadístiques parlen de l’existència de 2 milions
d’aturats que no reben cap prestació social? Que han de dir els nostres
governants del fet que 2 milions de persones individualitzades, una a una, no
reben cap ajuda per a poder fer front a la seva subsistència?. No sabem el que
representa el fet de que cadascuna d’elles no té cap ingrés per sobreviure.
El mateix podem dir davant de fredes estadístiques, que semblen no immutar
els nostres governants que parlen de que un de cada cinc ciutadans del nostre
país, el 21,6%, viu per sota el llindar
de la pobresa.
Pobresa infantil: pobresa extrema
Es poden considerar polítiques humanitzades les que no tenen en compte les
repercussions en les persones concretes? Que es pot dir de plantejar baixar els
pressupostos per a les beques menjadors de les escoles quan 2,5 milions de
infants presenten problemes de desnutrició.
Es realment curiós si no fos menyspreable veure com dirigents del PP
s’exclamaven i es manifestaven consternats pels “scraches”, davant els seus
domicilis, impulsats per la PAH ( Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), i que
segons ells havien perjudicat negativament als fills dels polítics afectats.
Com es pot ser tant hipòcrites de no tenir en compte la situació, molt més
negativa, en que queden els fills de les famílies desnonades? I cal tenir en
compte que al 2013 hi van haver uns 500 desnonaments al dia a Espanya. Que és
més inhumà un “schache” o una família expulsada de casa i llençada
al carrer?
Plataforma Afectats per la Hipoteca- PAH
Es evident que aquestes polítiques d’austeritat avui dominants estan
basades en paràmetres i concepcions ideològiques que fugen de la consideració
de la seva repercussió en la vida de la ciutadania. Unes polítiques
deshumanitzades és a dir que no tenen en compte la repercussió en les persones
i encara més que no busquen, sinó al contrari, millorar les condicions de vida
de la majoria de la població.
Caldria plantejar-se d’una forma radical si aquestes polítiques
deshumanitzades són democràtiques. Ja que la base de la democràcia és fer una
governança que pugui beneficiar i satisfer la majoria, i no a suposats
interessos econòmics de reduïts sectors privilegiats.
Però encara hi ha més. En el nostre país ja no només es fan polítiques
deshumanitzades, sinó que fins i tot es fan polítiques que comporten fins i tot
dosis de sadisme.
Com es pot qualificar el fet d’eliminar de la nit al dia 873.000 targetes
sanitàries a immigrants sense papers als qual se’ls hi nega l’accés a la
sanitat, amb el que significa per a la seva situació personal, inclòs riscos sanitaris pel conjunt de la població.
Que cal dir de la mesura adoptada amb “nocturnitat” durant els dies de
Nadal, mitjançant la qual es deixa sense dret a la sanitat pública a les persones
espanyoles, que han hagut d’emigrar a l’estranger, a partir dels tres mesos de
la seva marxa del país?
I l’exemple més clar d’exhibició d’una política deshumanitzada i sàdica és
el projecte de Llei sobre l’avortament del ministre Gallardón. Com es pot
defensar una llei en base a una suposada defensa del dret a la vida, quan es
regula que la malformació del “fetus” no és raó per a l’avortament i ho diu el
mateix govern que ha retallat un 47% les ajudes a la dependència. Es pot ser
més sàdic que obligar a una dona a tenir un fill amb problemes i desprès
deixar-la abandonada a la seva sort, per a tota la vida?
Les dones tenen dret a decidir sobre el seu cos
Al nostre país el govern de l’Estat no sols està portant a terme una
política deshumanitzada pròpia del neo-liberalisme dominant avui al món, sinó
que li incorpora uns components sàdics derivats d’una concepció ideològica
ultraconservadora.
Crec que es pot afirmar que el conjunt d’aquestes polítiques, moltes
d’elles comunes al conjunt de la UE, són contradictòries amb el que cal exigir
als govern propis de societats democràtiques.
Ara és el moment de reivindicar “radicalitat democràtica” aixecant una
alternativa que comporti tornar a reivindicar una forma de fer política i de
governar que estigui al servei de la majoria de la població. Es a dir cal
reivindicar el propi concepte de societats i governs democràtics.
Cal posar les necessitats de la població per davant de qualsevol altre
consideració. En aquest sentit podem dir que l’alternativa que representa Syriza
a Grècia aniria en aquesta línia al reivindicar que cal renegociar les
condicions dels rescats de la UE, “ ja que primer s’ha d’atendre les
necessitats de la població, que aconseguir garantir el creixement intern, serà
la millor forma de poder garantir, en el seu moment, el retorn del deute
extern”.
Al nostre país sembla que encara estem lluny de la possibilitat
d’aconseguir crear les bases d’una alternativa a la situació actual. Avui no
valen alternances, que eliminarien els aspectes més sàdics de les actuals
polítiques, però continuarien amb una política regida per plantejaments
macroeconòmics allunyats de les necessitats socials. I a hores d’ara l’esquerra
política alternativa, aliada amb l’esquerra social, ha aconseguit presentar-se
com la veritable oposició a les actuals polítiques, però encara és lluny de ser
vista com una alternativa real a l’actual
estat de coses. Cal plantejar unes polítiques radicalment diferents, amb
capacitat de disputar l’hegemonia ideològica al conservadorisme actual, que pugui
il·lusionar la ciutadania amb un canvi real que retorni la capacitat de creure
en un govern amb la participació i al servei de la ciutadania. Això passa per defensar una humanització de la praxis política, una defensa
de la regeneració democràtica, dirigida a establir un major benestar social pel
conjunt de la ciutadania, que cal aconseguir a partir d’una reducció dels
nivells de la desigualtat social existent.
Des de la
recuperació de la democràcia ha estat com un “mantra” repetit pels diversos
governs, tant del PSOE com del PP, la
necessitat d’acabar amb el monopoli existent de l’Estat, en diversos sectors
estratègics com l’energètic, la telefonia, etc. així com acabar amb la
presència pública en d’altres sectors com el bancari. Tot això mitjançant una
política de desregulació i/o privatització.
Aquesta política
s’ha intensificat cada vegada més, i ara el PP inclou en aquesta necessitat privatitzar els serveis públics essencials com
la sanitat, l’educació i fins i tot el sistema de pensions, els serveis
socials, o el sistema ferroviari o la distribució de l’aigua de boca en ciutats
i pobles. Tot és susceptible de privatitizació en base a la falàcia de que la
gestió privada és més eficient i de que la competència beneficia al usuari.
Ja és hora, com
va fer fa poc, el dirigent de IU, Cayo Lara de plantejar on ens han conduït
aquestes polítiques i que són enriquiments de les companyes privades i major cost per a la
ciutadania.
Avui el nostre
país és un conglomerat d’oligopolis de grans empreses que dominen els
principals sectors estratègics productius de l’estat en exclusiu benefici
propi. Que en absolut han comportat millora del servei a la ciutadania ni en
qualitat ni en cost. Alhora veiem com l’estat dedica a compensar aquests
sectors oligopolics despeses milionàries, en cas de suposades pèrdues.
Cayo Lara : Coordinador General de Izquierda Unida
Ens trobem un país dominat per una política basada en socialitzar les pèrdues, inclòs les suposades, de les grans empreses i oligopolis, mentre els beneficis són sempre privats.
Ho hem vist recentment en el cas de les empreses elèctriques i properament ho podrem veure en un altre sector energètic com és el del gas. S’ha deixat en mans de l’oligopoli elèctric establir el preu del servei. Les mateixes empreses, amb la intermediació bancària, són venedores com a productores i compradores com a comercialitzadores, alhora que han rebut i reben substancioses subvencions públiques per les seves inversions en determinades formes de producció energètica. La conclusió: el preu de la llum és dels més cars de la UE i les pujades del preu en els darrers anys han estat, aproximadament un 70% en 7 anys i el suposat dèficit tarifari que es deu a les empreses elèctriques no baixa sinó que no para de pujar ( a finals del 2012 superava el 30.000 milions d’euros). La conclusió és que les companyes elèctriques tenen cada any beneficis milionaris, mentre que els ciutadans consumidors no veuen cap benefici ni de cost ni de servei en la actual situació de falsa competència. I més de 3 milions de ciutadans estan sota la pobresa energètica, és a dir no poden fer front a la despesa de l’electricitat i el gas.
El mateix ha passat en el cas de la reestructuració bancària. Primer va ser la venda de la banca pública, desprès la liquidació de les caixes d’estalvis, desprès una reconversió i reestructuració monopolística del sector feta mitjançant un rescat de 40.000 milions d’euros per part de la UE que ara haurem de pagar tots. I mentre els grans bancs de l’oligopoli bancari no compleixen amb la seva funció de finançar l’economia productiva ni les famílies, sinó que cada dia estableixen una major diferenciació de tracte entre grans clients i la resta de clients poc rendibles, incrementant de forma progressiva l’exclusió bancària. Un exemple del que diem, l’increment mig d’1,5 euros dels pensionistes quedarà absorbit per l’increment de 2 euros en la comissió bancària pel manteniment de la seva llibreta d’estalvis.
Aquests són dos casos on es demostra com la privatitizació no ha comportat ni major competència ni millor servei per a la ciutadania. El mateix podem dir de processos similars sobre el servei de l’aigua de boca en grans ciutats de l’estat. Aquestes concessions privades van en direcció contrària al que s’està produint a la resta de la UE on en molts casos, s’està tornant el servei de distribució de l’aigua a mans públiques per haver-se demostrat que és més rendible i més eficient.
Ara el PP, a diferència del PSOE, no en té prou i està portant a terme un procés de privatitizació dels serveis públics bàsics de l’estat del benestar com són la sanitat o l’educació. Cal deixar la sanitat i l’educació pública només com a serveis mínims pràcticament de beneficència per a qui no tingui recursos. En el cas de la sanitat no sols es vol potenciar la sanitat privada sinó especialment les assegurances privades, tot també en base a la llibertat d’elecció. Caldria afegir llibertat d’elecció segons les possibilitats econòmiques.
El mateix passa amb la protecció social, el cas fonamental és l’intent de reduir les pensions públiques de forma que la gent es vegi obligada, per a garantir la seva vellesa, a optar per plans de pensions privats individuals. No diuen res dels perills i manca de seguretat d’aquests plans sotmesos a les oscil•lacions borsàries. Com en el cas de la sanitat es tracta de posar aquest sector en mans de les grans empreses financeres i d’assegurances. Un altre vegada l’estat posant-se al serveis dels desitjos dels “lobbies” empresarials.
Però no tenen prou i ja anuncien d’altres processos de privatització com el de la xarxa ferroviària, En benefici de qui? Novament de sectors empresarials que voldran monopolitzar les parts rendibles i rebutjar les poc rendibles. Només caldria veure l’exemple de la privatització del servei ferroviari que Tatcher va fer a Gran Bretanya i la seva caiguda en qualitat de servei fruit de la privatització i segmentació del que era un servei públic unificat.
Es que no han tingut prou amb el resultat de la “bombolla immobiliària” on l’estat a través del Sareb ha hagut de rescatar actius no rendibles, però on alhora no els ha posat al servei de les necessitats socials? Mentre tot anava bé les grans constructores i els sector financer feien el seu agost. Quan ha esclatat la “bombolla” les constructores han donat promocions senceres en dació de pagament als bancs, si això que no es permet als particulars, i els bancs ho han passat a l’estat mitjançant la creació del banc dolent, Sareb, les pèrdues del qual en el seu cas pagarem tots. Ajudem als bancs mentre aquests desnonen les famílies.
El mateix podem dir de l’obra pública, encarregada a grans constructores que van normalitzar el que ara és un escàndol a Panamà amb l’intent de sobrecost per part de Sacyr. En l’obra pública és pràcticament inexistent el cas d’obres que compleixen amb el pressupostat, sempre hi ha sobrecostos sobrevinguts. I no passa res!!
Un altre cas són les autopistes amb constructores i concessionàries que si hi ha beneficis se’ls embutxaquen però que si no funcionen el “papà” estat ja es farà càrrec de les pèrdues.
Consejo Empresarial para la Competitividad: el govern dels "lobbies"
Sembla, en definitiva, com
si el país fos propietat de les grans corporacions representades en el “Consejo
Empresarial para la Competitividad” i que els governs de ZP o de Rajoy hagin
estat els seus encarregats de gestionar-lo.
Potser cal dir prou. I l’esquerra que vol ser alternativa, no la que es complau en ser simplement alternança, ha de defensar sense embuts la necessitat, per eficiència i per estalvi, del control i/o la gestió pública de serveis que són estratègics per a la societat, així com retornar a potenciar els serveis públics essencials, des de la sanitat i l’educació als servis de mobilitat públics. Evidentment tot això ha d’anar acompanyat per un sistema fiscal que permeti un repartiment equilibrat de la riquesa dins del conjunt de la societat.
I això no és revolucionari, és simplement reformista, és tornar a defensar velles posicions defensades en altre temps per la socialdemocràcia clàssica. Només cal veure el magnífic documental “ L’esperit del 45” sobre el govern laborista de Attllee-Bevan per a tenir una idea del que cal plantejar. Evidentment caldrà tenir en compte el moment actual, el fet d’una Europa dominada pel neoliberalisme més ferotge, però és que potser cal plantejar-se que cal canviar el paradigma no en un sol país sinó portar l’alternativa a l’àmbit del conjunt de la UE. Aquesta hauria de ser la tasca fonamental avui d’una esquerra alternativa tant a Espanya com a la UE i a cadascú dels seus països
