(Publicat en castellà a: nuevatribuna.es | 31 Diciembre 2011)
Rajoy ha començat a descobrir les seves cartes. Entre elles una de novedosa i que contradiu radicalment el seu programa electoral, la pujadad’impostos especialment de l’IRPF. Desprès de tants anys en els que tothom, excepte l’esquerra titllada de radical i quasi de bolxevic, ha defensat la reducció d’impostos, recordem a l’ex- president Zapatero i la seva frase “rebaixar impostos també és d’esquerres”, ara es trenca el tabú i el trenca paradoxalment la dreta pura i dura.
S’ha trencat un mite, el de que no es bo pujar impostos. Ara bé qui pagarà aquests impostos? I sobre tot, qui no aportarà res al sacrifici col·lectiu?
De entrada el Govern ha presentat la pujada de l’IRPF com una pujada progressiva. Es cert que a més ingressos més es paga, però amb trampa. Primera trampa, es paga molt més per les rendes del treball que per les rendes del capital que tenen un molt millor tractament. Segona trampa, dins de les rendes del treball hi ha progressivitat, però és una progressivitat només entre les persones assalariades.
Es a dir continuen pagant sempre els mateixos. Mentre que queden exclosos els sectors més benestants i a qui mai afecten les mesures que els diversos governs prenen.
En primer lloc les societats. En aquest any 2011 amb profunda crisi, les grans empreses, per exemple lesde l’IBEX 35 han continuat tenint beneficis extraordinaris donada la conjuntura. Però es veu que aquestes grans empreses, amb grans beneficis, ni els seus directius, no han d’aportar res de forma extraordinària al país. I entre les societats cal actuar especialment sobre la vergonya de les SICAV’s que paguen només un 1%.
En segon lloc les grans fortunes. On és l’Impost sobre grans patrimonis? Per que les persones més riques del país no han de fer cap aportació extra, i en relació proporcional a la seva situació envers la resta de ciutadans, a la sortida de la crisi?.
En tercer lloc els defraudadors. No hi ha cap mesura concreta per a la lluita contra el frau en un país on més del 25% de la economia és submergida. Com diuen els tècnics d’hisenda reduint el 10% del frau existent s’aconseguiria més que amb totes les mesures impositives anunciades.
En quart lloc els especuladors. La gent que a nivell gran o petit es dedica a especular. Només cal posar un petit exemple, a les rendes del capital paga el mateix l'estalviador que rep uns interessos pels seus comptes o inclòs pels dividends d’una inversió en borsa, que aquell que es dedica a especular comprant i venent. Perquè no es grava més per exemple a aquells que han aconseguit beneficis en borsa per compres i vendes dins del mateix any? Això entre d’altres mesures que s’haurien d’adoptar contra aquells grans especuladors molts d’ells institucionals com són les pròpies entitats financeres les quals haurien d’estar gravades pels seus diners improductius dipositats en el BCE.
I últim exemple l’Església. Quan es parla de reduir les subvencions a partits, sindicats, etc.No hi ha ni una paraula de la financiació i la subvenció a l’Església Catòlica. El Govern Zapatero va augmentar en gran mesura el percentatge que rep l’Església de l’Estat. Perquè ara, en un moment de sacrificis per a tothom, segons diuen, no es rebaixa la subvenció a aquesta entitat privada? Encara amb més motiu en un Estat aconfessional?
Tot això, parlant exclusivament de les mesures impositives, i que si analitzem amb la resta de mesures aprovades veiem quecarreguen tot el pes de les retallades i els costos sobre els de sempre, les classes treballadores.
(publicat en castellà a: nuevatribuna.es |27 Diciembre 2011)
Artur Mas va definir, en la seva presa de possessió com a President, el seu Govern com “el dels millors”. Els fets l’han desmentit i ho han situat tot al seu lloc. L’enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat) suspèn el Govern per primera vegada a la historia del centre d’estudis.
La política de retallades també ha fet que la ciutadania posi en el tercer lloc de les seves preocupacions la sanitat, la qual cosa és demostrativa del clima de por que han creat les polítiques del Govern.
El Govern Mas, a diferencia dels govern de Pujol, és el de la dreta pura i dura que només utilitza la senyera per envoltar-se de victimisme. La culpa de tot és de l’anterior govern tripartit o de Madrid. Ells retallen a fons l’estat del benestar dels catalans, però s’excusen dient “nosaltres no voldríem però no ens queda més remei”.
Realment el Govern de Mas no s’equivoca. Governa al servei dels "lobbies" que representa. Es evident però, que ho fa de forma destralera en les formes i té una gestió manifestament millorable.
L’objectiu de Mas és reduir els serveis públics i l’estat del benestar, i ara que ostenta tot el poder a Catalunya, Ajuntament, Diputacions i Generalitat, vol fer-ho a fons. Tot això amb l’inestimable ajuda d’aquests grans catalans que són els membres de PP, als quals a canvi CiU ha obert les portes de totes les institucions.
Primer exemple. En el camp de la sanitat el govern de CiU, amb el conseller Boi Ruiz al front, està portant un servei sanitari que era modèlic a la seva reducció. I el conseller ho ha dit clarament, amb l’objectiu de beneficiar les assegurances mèdiques i la sanitat privada. I això ho està aconseguint de forma irreversible. Aixecar un sistema sanitari públic és costós en temps i inversions, destruir-lo és molt més fàcil. Boi Ruiz està reduint els serveis, retallant personal, i fragmentant l’ICS per permetre la seva progressiva privatització. Alhora està creant un temor tan gran entre la població que les assegurances mèdiques i les entitats financeres que hi han al seu darrera estan fent l’agost, ja que la gent està reaccionant com el conseller volia, fent-se client de serveis sanitaris privats. Només cal posar com a exemple que una d’aquesta pòlisses sanitàries costa uns 100 euros al mes de mitja. Pensem que significarien tots aquests diners invertits a la sanitat pública, donaria per fer una sanitat pública de luxe. Cal dir que l’atenció que es dona en els serveis mèdics de moltes d’aquestes pòlisses privades es compararia negativament amb l’atenció que es dona a la sanitat pública.
Segon Exemple. El govern és deutor dels seus ”amics rics”. Així el Conseller Mas Colell ha establert tot un sistema de taxes que afecten el conjunt de la ciutadania però que afecta molt poc els seus amics benestants. Amb el conjunt de taxes el govern pretén recaptar uns 600 milions d’euros. Només amb la rebaixa feta als més rics amb l’Impost de Successions s’han deixat de recaptar uns 450 milions. Paradoxes d’aquest govern que sap molt bé al servei de qui està. Entre les taxes hi ha el Repagament farmacèutic d’un euro per recepta. Aquesta mesura no tan sols és injusta, ja que afecta als més febles, sinó que fins i tot és contrària a les lleis estatals que regulen la matèria.
Però Mas Colell i el govern han fet més que això, s’han apropiat dels diners dels treballadorspúblics per fer front als seus problemes de tresoreria. Així han endarrerit el pagament de la paga de Nadal, però a la vegada han cobrat l’IRPF de la paga no pagada, sense satisfer el seu import a l’estat. Ras i curt el govern ha fet una apropiació indeguda d’uns diners que no són seus, són dels treballadors públics, en benefici propi. Aquest és un fet molt greu, fet amb nocturnitat i premeditació, per que si ha estat un error demostraria un funcionament de desastre de l’administració pública catalana.
El Govern tracta de justificar-ho tot amb el fet de que el govern de l’estat no li ha pagat més de 700 milions d’euros. Però no explica que aquesta era una partida finalista que s’havia de dedicar a inversió en infrastructures, mentre que el problema del govern és de gestió de tresoreria, on sembla que el “savi” del Mas Colell no s’acaba de sortir prou bé.
Aquests són dos exemples del govern dels millors dels poderosos. Podríem continuar amb altres actuacions tant de la Generalitatcom d’altres administracions com l’Ajuntamento la Diputació de Barcelona, les quals ja han manifestat la seva al·lèrgia a les “escoles bressol públiques” i prefereixen la concertació de places amb entitats privades o pujar els preus a les públiques.
La Generalitat i CiU suspenen malgrat l’ampli suport mediàtic que tenen tant per part dels mitjans públics com TV3 o Catalunya Radio, ja sota control i pressió del Govern i amb una modificació legislativa que comportarà la seva completa governamentalització, o el suport dels mitjans de Grup Godó començant per La Vanguardia que és com el veritable butlletí oficial del govern, a canvi de favors i subvencions en temps de crisi.
Només cal pensar que hauria passat si el tema del IRPF dels funcionaris hagués passat en temps del tripartit, l’escàndol hauria estat majúscul. O l’atonyinada dels mossos d’esquadra del Felip Puig a la Universitat de Girona que només es va citar un dia a TV3 i sense merèixer titulars a La Vanguardia. Quina diferència si ho comparem amb la càrrega dels mossos en temps d’en Joan Saura que va sortir quasi durant un mes en tots els TN de TV3 i que era objecte de persecució personal per part del diari del Conde de Godó
I l’oposició?
Pràcticament l’oposició parlamentària està reduïda a ICV-EuiA, que realment actua com una oposició frontal a les polítiques del Govern, i per això es veu menystinguda inclòs pel que fa a la cortesia parlamentària. Així el Govern va fer consulta dels pressupostos del 2012 amb els grups parlamentaris i va excloure d’aquestes consultes al grup encapçalat per Joan Herrera, sota la excusa que ja sabien que estaria en contra.
Es evident que el PP està en una situació de gran comoditat. No sols està ara al govern de l’Estat sinó que CiU els necessita com a soci amb els mateixos interessos econòmics de dreta. I l'Alicia Sánchez Camacho fa exhibició del seu poder en totes les ocasions i CiU acota el cap i aguanta.
ERC voldria ser soci de CiU, ha fet un gir que l’ha fet tornar als temps de Barrera, Hortalà o Colom. Fan de veritables “escolanets” del govern, tot en nom de la suposada prioritat d’una Catalunya abstracta i global, i deixant de banda la defensa dels interessos de la majoria dels catalans.
Per la seva part el PSC continua pendent de trobar-se, i sembla que tardarà força temps. De moment continua amb una política d’intentar atraure a CiU amb una política de mà estesa difícil d’entendre.
Oriol Pujol secretari adjunt de Convergència ho va dir de forma clara i brusca com és típic del personatge. El dia del Congrés del PSC es va dirigir al socialistes i els exigí que fessin com ERC i tombessin pàgina de la època de les polítiques del tripartit. Es a dir que s’oblidessin de voler fer alternatives d’esquerres i vinguessin a menjar almoines de la mà de CiU.
En aquest moment la màxima oposició i les mobilitzacions venen gestionades i impulsades per l’esquerra social vertebrada entorn dels sindicats que venen mantenint el pols amb el govern dia a dia.
En un temps en que la política passa per un baix moment pel que fa a la seva valoració per part de la ciutadania, val la pena mostrar l’exemple de polítics que són dignes de respecte per la seva coherència i honestedat.
Josep Borrell és un cas d’aquests. Un polític clarament d’esquerres, social-demòcrata convençut, oposat al social-liberalisme, i partidari de que l’estat sigui l’equilibrador de les desigualtats socials mitjançant una fiscalitat que té un objectiu redistributiu. Va ser un excel·lent ministre d’Hisenda, on va dur a terme una política fiscal clarament progressista, i de lluita contra el frau. Un exemple va ser el cas “Lola Flores” malgrat ell ha manifestat que hagués preferit enxampar a un banquer, i consta que ho va intentar.
Va guanyar unes eleccions primàries al PSOE malgrat no ser el candidat de l’aparell. I va renunciar a ser candidat, en un gest que l’honora, pel fet de que es va descobrir que en el seu ministeri uns subordinats seus eren uns corruptes, malgrat ell no tenia res a veure, però va plegar per que va considerar que havia errat per omissió.
Va anar a Europa. Borrell és un europeista convençut i va ser President del Parlament Europeu, l’única institució democràtica, malgrat tingui uns poders mermats. Cal destacar que Josep Borrell, juntament amb Raimon Obiols, van ser els únics eurodiputats del PSOE que es van oposar a la “directiva de la vergonya” sobre la immigració. Això va comportar la seva exclusió de les llistes a les següents eleccions.
Avui, malgrat es dedica a tasques de docència a Florència, continua tenint un pensament molt clar en especial pel que fa al camí que ha de seguir Europa.
Una de les seves darreres aparicions públiques va ser per fer una critica molt dura de la reforma de la Constitució pactada pel PSOE i el PP, sota indicació de les polítiques avui imperants en Europa de la mà de la Sra. Merkel.
Borrell ha dit clarament que els polítics han d’escoltar abans la ciutadania que els mercats. Altrament és molt crític amb l’actual situació europea. Considera que estem en un moment en el que cal optar per més Europa enfortint especialment el govern europeu, fent un salt en temes d’harmonització i unificació econòmica, fiscal, laboral i política, amb més control democràtic, si n es fa així hi ha el perill de disgregació europea o bé que es quedi en un simple mercat.
Cal llegir el seu darrer llibre “La Crisis del Euro”, és molt recomanable en aquests moments.
De bon inici es sabia que el principal problema del sistema financer espanyol era la gran quantitat d’actius immobiliaris que tenen els bancs. Aquests actius són conseqüènciade la bombolla immobiliària que van finançar i per la qual es van endeutar al mercat financer exterior. Els actius que avui figuren en les seus balanços, amb un valor irreal, són en gran part impossibles de realitzar a curt i mig termini, i graven com una llosa els seus comptes.
Aquesta situació que afectava de forma més important a les caixes d’estalvi ha estat a l’origen de la crisi financera. Es evident que es podria haver actuat de bon inici sobre aquest tema, sempre però amb compensacions clares: presa del control per part de l’estat sobre les entitats afectades; depuració de responsabilitats i establiment d’uns objectius a les empreses rescatades per tal de fer fluir el crèdit cap a la societat.
Es evident que s’ha optat per una altra via que ha estat la de la concentració d’entitats i la desaparició pràctica de les caixes d’estalvi tot prioritzant la seva conversió en entitats bancàries privades. També està clar que fins ara el procés ha permès una concentració que en molts casos no ha comportat la creació d’entitats més sòlides sinó inclòs podríem dir que les entitats delicades han arribat a condicionar negativament a les que s’han fet càrrec d’elles. I tot això malgrat els fons dedicats a la seva reconversió, que d’altra banda ha comportat la pèrdua de milers de llocs de treball en el sector, i pràcticament cap responsabilitat dels dirigents irresponsables. Només s’està procedint com a màxim amb dirigents que a més a més s’han beneficiat de forma poc regular.
Ara pren força la teoriade que el Govern del PP posarà en marxa un banc dolent que es faria càrrec dels actius immobiliaris “tòxics”, és a dir difícils de col·locar, que tenen en aquests moments les entitats bancàries i la quantitat dels quals pot superar els 150 mil milions d’euros.
Es indubtable que el banc dolent comporta un cost per l’Estat, és a dir el preu que pagarà als bancs per comprar-los els actius. El preu serà sens dubte inferior al que de forma irreal figura avui en els balanços de les entitats financeres, cal posar l’exemple d’Irlanda on es van comprar al 59% del seu valor. Això podria comportar que l’Estat pagués d’una forma o d’altre més de 75.000 milions d’euros.
Es evident que el banc dolent tindria uns beneficiaris, les entitats financeres més afectades. I un perjudicats, la ciutadania que una vegada més pagaria el cost d’una actuació privada irresponsable.
Es per això que considero que el banc dolent no és la solució. No es pot continuar amb una política en la qual els beneficis siguin sempre privats i les pèrdues es socialitzin.
Entre les entitats bancàries hi ha qui més es beneficiaria i a qui li afectaria menys. Així hem vist com Botin es manifestava en contra, per que tant el Santander com el BBVA no serien dels més afavorits per aquesta qüestió. La Caixa calla, per que de moment pot aguantar la situació.
No hi ha dubte que qui més ho necessita, i a qui més beneficiaria la creació d’un banc dolent seria Bankia. L’entitat que presideix Rodrigo Rato és la més afectada en aquests moments, la que acumula una major quantitat de immobilitzat “tòxic”, és a dir immobles i especialment sòl sense edificar que tardarà anys en poder posar al mercat. La fusió que va donar lloc a Bankia va sumar els deutes immobiliàries de Caja Madrid i Bancaja, dues de les que més en tenien. Per això el banc dolent seria una bona ajuda per a Bankia i el seu BFA ( Banco Financiero y de Ahorros), el qual aglutina la major part dels immobles dolents.
Es evident que el pes i la influencia de Rato dins del PP és important. I que el PP no es pot permetre que una entitat presidida per Rodrigo Rato pugui tenir problemes per que això afectaria de forma més o menys greu al propi Govern de Rajoy. Certament que el banc dolent no resoldria tots els problemes de Bankia, però la deixaria en millor posició per afrontar noves aventures com podrien ser la seva integració dins d’un grup més gran. Es parla de Caixabank, les relacions de Rato i Fainé són estretes, i Fainécreu que tenen un deute amb ell per haver ajudat a reestructurar (liquidar?) el sector de caixes. Altrament, de produir-se una situació com aquesta, comportaria regularitzar el fet de que la tercera entitat financera encara estigui sota el control d’una caixa d’estalvis, “la Caixa”, i a més Fainé ja no estaria sotmès a la limitació de mandats que la regulació estableix per a les caixes. L’operació donaria lloc a una gran entitat financera encara que tindria forts costos, comportaria una gran reestructuració d’oficines i d’una plantilla de més de 40.000 treballadors. I amb un resultat no garantit d’entrada: crear una gran entitat que fos sòlida i que pogués acomplir la seva funció de canalitzadora del crèdit.
Rato-Fainé, dos amics
I el banc dolent resol els problemes del sector financer i la manca de crèdit? Podríem dir que és difícilment creïble. Ajudaria a les entitat més afectades a estar en millor situació, ja que el seu objectiu inicial serà reduir les seves grans deutes, que encara tenen amb el mercat financer internacional, i per tant guanyarien en solvència, però això no vol dir que comporti que tornin a obrir l’aixeta del crèdit que el país precisa.
I a tot això que diu l’inefable MAFO? Que diu el Governador del Banc d’Espanya? L’home que ha aconseguit el seu objectiu de liquidar les caixes d’estalvis. Que no ha fet cap autocrítica de com s’ha arribat a aquesta situació. Dels errors de gran endeutament immobiliari. De les irregularitats que s’han donat. MAFO que tant parla de tot, de reformes laborals, de pensions etc. Ara resta mut.
Con la constitución del nuevo Parlamento se abre también una expectativa. ¿Será el nuevo grupo IU-ICV-CHA el embrión parlamentario de una nueva izquierda alternativa?
Evidentemente el nuevo grupo demostrará la voluntad real de IU de refundarse y abrirse a avanzar hacia un nuevo espacio plural de la izquierda alternativa. Se demostrará en la práctica si es posible el trabajo plural de diferentes fuerzas y especialmente si IU está dispuesta a ser una parte, importante, pero una parte de un proyecto basado en la pluralidad o si por el contrario pretenderá, una vez más, ser una alternativa puramente electoral que después en la práctica se convierte en una pluralidad de imagen, bajo el control asfixiante del PCE a través de IU.
Sin duda la constitución del grupo, plural en su interno, será la primera demostración de si realmente estamos ante una nueva política más abierta por parte de la organización dirigida por Cayo Lara. La diversidad derivada de la presencia de ICV, CHA o el propio Gaspar Llamazares debe reflejarse tanto en la composición del grupo como en su organización donde ha de quedar salvaguardada la identidad de los componentes, es decir desde el nombre del grupo, la portavocía compartida, etc. Es evidente que tanto ICV como el CHA no son parte de IU y tienen sus propias identidades que deben ser respetadas.
La credibilidad de un grupo plural de izquierdas podría ser importante y un embrión hacia futuras nuevas alianzas más amplias en el ámbito de la izquierda que pudiera incluir a grupos con los que actualmente no se han podido producir alianzas como EQUO, Compromís o tantos otros que sin duda ayudarían a sumar en el futuro un verdadero y real Frente Amplio de Izquierdas que tanta gente desea y demanda.
Cayo Lara,Coordinador general IU y José Luis Centella secretario general del PCE, deben demostrar que su propuesta electoral de unidad no era una mera estrategia coyuntural para ganar unos miles de votos, sino que están dispuesto a hacer una apuesta real por una unidad sin exclusiones y sin controles, una unidad con los mejores del conjunto de las fuerzas de izquierdas y ecologistas. Tienen la oportunidad de demostrar que los temores de algunos a aliarse con IU son infundados. Porque también deben ser conscientes de que el actual resultado electoral, dada la coyuntura política de desgaste del PSOE, ha sido satisfactorio pero sin duda no todo lo importante que debería haber sido. Si el proyecto es avanzar más, ampliar el espacio electoral y social de la izquierda alternativa y afianzar su vinculación con la izquierda social, deberán despejar todo intento de control y utilización partidista del Grupo Parlamentario.
En fin, creo que muchos votantes de la izquierda real, y muchos posibles votantes futuros de ella, estamos pendientes de comprobar que la alternativa plural es posible y que IU, como fuerza política más importante, apuesta realmente por la construcción de una amplia coalición de fuerzas de la izquierda sin hegemonías y sin controles. Otra frustración más abriría el paso a plantearse otras alternativas, aunque fueran más difíciles de construir, al margen de IU.
De momento la primera noticia no permite concebir muchas esperanzas. Que se haga una primera propuesta donde sitúan a Gaspar Llamazares como quinto portavoz parece una broma si no fuera una cosa seria. ¿Es que el esfuerzo personal de Gaspar consiguiendo el diputado por Asturias con un 14% de votos no ha gustado en algunas esferas de IU? ¿Cómo puede ponerse delante de un parlamentario de la categoría, por experiencia, ecuanimidad, capacidad unitaria y visión de futuro político, como es Gaspar, apersonas que su mayor merito es ser “puro aparato” como Centellas o Nuet?. Es evidente que el sector más sectario de IU puede acabar por llevar a esta organización a la ruina, puede hacer que difícilmente sea compatible la coexistencia en el mismo grupo, con la gente de ICV, el CHA o el propio Llamazares, por más disciplinado que sea este último. Y sin duda sería un paso en falso de cara a un futuro unitario que agrupe a más gente y más grupos de izquierda alternativa. Al finar hasta tendrá razón EQUO al decir que la gente del PCE e IU solo quiere hacer al resto el abrazo del oso.
Mayoría absoluta de derechas, hundimiento de la opción social-liberal, sólo nos faltaría sectarismo y visión estrecha en algún sector de la izquierda alternativa.
Cayo Lara: ¿El Liquidador de la esperanza de la izquierda?
La idea de Europa está en peligro. El futuro de la Unión Europea no se ha visto tan cuestionado desde su creación. Existe una sensación de derrota del pensamiento europeo, de ese pensamiento de la creación de una unidad europea que fuera un faro para el resto del mundo en cuanto a espacio de libertad y de modelo social de crecimiento.
No hay duda que la crisis ha puesto en cuestión la Unión. Y junto a la crisis económica la crisis de los políticos europeos que se han mostrado incapaces, en el más puro sentido de la palabra, de saber afrontar una situación complicada y delicada.
Nadie puede dudar de que hoy la idea de una Europa Unida haya perdido mucho predicamento en la ciudadanía de todos los países. Y en gran parte es producto de una praxis política nefasta de sus responsables políticos, tanto nacionales como comunitarios, que podemos decir sin ambages que no han dado la talla que el momento precisaba.
Europa hoy no sólo está en crisis a nivel económico sino lo que es peor está en crisis como modelo social de referencia y está en crisis como modelo político y como modelo democrático.
La imagen que ha dado Europa es de falta de unidad, de hegemonía descarada de Alemania secundada por Francia como epígono,que ni tan sólo han guardado la formas, sino que al contrario han hecho todo lo posible para visualizar quien es el que realmente manda por encima de normas y tratados.
Merkel ha adoptado la actitud de la señorita Rottenmeier, la institutriz malcarada que se ha dedicado a reñir y a dar órdenes al resto de los países y a demostrar que es quien tiene la batuta. Lo peor de ello es que lo ha hecho además equivocándose, retardando las soluciones, rompiendo la idea de la unidad y creando los recelos de ver a una Europa hundida, en lugar de unida, bajo el diktat alemán. Merkel, como se ha dicho en múltiples análisis ha de entender que no vale una Europa alemana sino que se precisa una Alemania europea.
La Unión nace desde sus inicios como una idea para acabar con los conflictos en Europa derivados normalmente de la actitud del nacionalismo alemán. Los tratados europeos se basan en la idea de una integración que evite la confrontación y se permita un acomodo adecuado de la Alemania derrotada y dividida surgida de la segunda Guerra Mundial. Se trataba de evitar la situación creada por el Tratado de Versalles que con la vejación al país germano fue la base del ascenso del nacionalismo alemán.
Durante muchos años Alemania ha actuado junto a Francia, Italia y el Benelux como motor de la unión del continente. Sin duda con beneficios para todos, las ampliaciones de la Unión se han efectuado en gran parte gracias a las aportaciones económicas alemanas. Estas aportaciones no han sido sin contrapartidas pues la potente economía alemana se ha convertido en una potente máquina exportadora que ha tenido en los propios países de la Unión sus principales receptores y por tanto los mejores clientes de las empresas y la economía alemana.
Ante la crisis, Merkel ha actuado con miopía, ha prescindo de sus socios y ha actuado como dirigente nacional en defensa de los intereses a corto plazo de la banca alemana. Asimismo ha actuado con medidas que han beneficiado sin duda a la financiación d bajo coste de la economía alemana aunque haya sido a costa de perjudicar al resto de las economías de la Unión. Por otra parte ha difundido la peligrosa idea que de que existen países manirrotos en contraposición a la laboriosidad, competencia y buen hacer de los países del norte.
Merkel ha actuado con numerosas vacilaciones que han perjudicado, atrasado y empeorado la solución a las crisis, como ha sido el caso de Grecia. Sus palabras poco acertadas han sido objeto de interpretaciones que han agravado la propia situación en el conjunto de la Unión. Asimismo ha vejado y devaluado el papel de todas lasinstituciones europeas. Y ha podido crear un subconsciente anti-alemán en muchos ciudadanos europeos. Parece que lo que no había conseguido Alemania a través de la fuerza, el control de Europa, lo tenga ahora en sus manos y ejerza ese poder sin tener en cuenta las duras repercusiones que está causando en los países a los que somete a su diktat económico.
Merkel no sólo está ejerciendo una dictadura económica, que es contraria a la idea de la construcción de una Europa más unida y que es imprescindible que sea más democrática, sino que encima sus recetas son equivocadas. La obsesión por el déficit como único objetivo aún a costa de profundos recortes sociales en los países afectados comporta sacrificio duros para hoy, sin solución para mañana. No hay solución en las políticas de recortes que comportan menos poder adquisitivo, menor consumo, menor demanda y por tanto un grave peligro de recesión. No hay posibilidad de hacer frente a la situación actual sino hay incentivos e inversiones que permitan una recuperación económica que comporte un freno al desempleo existente hoy en el conjunto de Europa. Y eso no se ve en ninguna medida en las recetas de Merkel. Lo que va bien para Alemania no tiene porqué ir bien para el resto de los países menos poderosos. Alemania está bien posicionada, en la actualidad, porque como ya he dicho se está financiando a bajo coste, a costa de sus socios. Por otra parte el estado de bienestar de los países del sur, a los que se pide sacrificios sociales, no es comparable con el que se disfruta en Alemania. Además, Merkel, debe ser consciente que si deteriora profundamente a los estados que son sus socios y clientes, a medio plazo ello repercutirá en su propio país ya que sin duda afectará a su capacidad de exportación.
Es evidente que la zona euro precisa reformas, no puede haber futuro de una unión monetaria sin un gobierno económico, fiscal y político común, con un Banco Central Europeo, con mayores funciones que el control de la inflación y que actúe al servicio del conjunto de las economías, y con la emisión de Eurobonos. Para ello debe haber disciplina, control presupuestario, etc. Pero debe ser un control político y económico democrático. La fiscalidad no debe ser únicamente de control presupuestario sino de rigor y políticas fiscales. Y eso no puede hacerse desde un control económico no democrático. Solo puede pedirse, y debe pedirse, transferencias de competencias de los estados a la Unión si va acompañado de una mayor democratización del gobierno y control comunitario. Como puede aceptar un español, griego, italiano o cualquier otra nacionalidad europea transferencias de sus competencias nacionales sino es hacia un gobierno común más democrático y al que podamos controlar directamente con nuestro voto. Como se pueden transferir competencias si después los únicos votos que cuentan son los de los ciudadanos alemanes. Es evidente que el ejemplo dado por esta crisis, con unas instituciones europeas, Presidente, Comisión etc., como organismos sin capacidad, de juguete, ninguneados por Merkel y su escudero Zarkozy, que se manifiestan como los poderes reales, ha sido negativo. ¿Cómo pueden plantearse medidas a cumplir por los socios bajo pena de sanciones, si cuando los incumplidores han sido Francia o Alemania, como ha sucedido en el pasado, no se han aplicado?
Se está jugando con el futuro de Europa, y lo más importante con el de los europeos, y ello no puede hacerse con la desafección de los ciudadanos hacia la idea de Europa. Se han hecho muchas cosas mal, desde la inclusión del Reino Unido que siempre ha sido un caballo de Troya antieuropeo, hasta una ampliación precipitada hacia el Este o una Unión Monetaria sobre bases que ahora se demuestran frágiles. Europa está en crisis y de ella se puede salir rompiéndose o dando un paso hacia delante que debe pasar por una mayor integración económica y monetaria pero también social, política y democrática.
Y para ello, al margen de los acuerdos coyunturales, es preciso cambios profundos para conseguir una construcción europea que cree una nueva ilusión en Europa. Pero para dar pasos en primer lugar los ciudadanos alemanes deben ayudarnos jubilando a esta institutriz malcarada y poco idónea, esta señorita Rottenmeier de Europa llamada Ángela Merkel y a su acompañante Sarkozy. Esperemos que tanto alemanes como franceses renueven sus dirigentes. Cabe señalar como esperanzadoras tanto las declaraciones del SPD alemán donde el veterano Helmut Schmidt dejo claro que “la confianza en la política alemana está dañada” por los desequilibrios comerciales a su favor, como las del candidato francés a la Presidencia por el PSF, Hollande, al decir “Evitaré presentar nuestra relación bilateral como un directorio de dos que excluya a los otros países y oculte a las instituciones europeas. Tanto unos como otros son partidarios de impulsar la economía, del impuesto sobre transacciones financieras y de los eurobonos.
Esperemos que esta etapa negra de Europa, dominada por la crisis y la dirección de Merkel-Rottenmeier pase pronto al cubo de la historia.
No hay duda de que el movimiento sindical ha sido siempre el hermano pobre de la democracia. A pesar del papel que les otorga la Constitución a los sindicatos jamás se les ha reconocido formalmente su función fundamental de interlocutor social. Así mientras los partidos tienen sistemas de financiación oficial establecidas los sindicatos no, y su financiación institucional es limitada e insuficiente. A pesar de ello, y debido fundamentalmente a su función pegada al terreno, los sindicatos tienen una afiliación superior a la de los partidos y tanto su autofinanciación como su relación con sus representados y sus afiliados es menos dependiente de factores externos.
Los sindicatos a pesar de su poco reconocimiento institucional han sabido estar a la altura de las circunstancias, tanto concertando con gobiernos y patronal, como movilizándose ante los intentos de agresión a las condiciones laborales o sociales de los trabajadores. Asimismo los sindicatos principales de nuestro país tanto CCOO como UGT han sabido transformarse y adaptarse a la realidad del país y su discurso y su forma de organización se ha actualizado al ritmo del país. Y eso a pesar de que la legislación no les ha sido proclive, ya que como dijo en su día Marcelino Camacho: “la democracia se ha quedado a la puerta de las empresas”. En efecto la organización del trabajo se ha dejado en exclusiva en manos de los empresarios, lo cual dificulta y mucho unas relaciones laborales modernas.
Los sindicatos son la columna vertebral de la izquierda social y han sabido estar a la altura de las circunstancias hasta en momentos de depresión de la izquierda política. Así en el momento de mayor fortaleza del PP de Aznar, debemos recordar que la Huelga General contra el “decretazo” fue sin duda el punto de arranque de la movilización de la izquierda contra el poder de una derecha con mayoría absoluta y el renacimiento de las esperanzas de la izquierda.
Hoy esto hay mucha gente que no lo recuerda, los sindicatos tampoco han tenido jamás el apoyo mediático, su único apoyo han sido sus afiliados y los trabajadores, pero la derecha y el PP no lo olvidan. Es por ello que sin duda con la nueva mayoría absoluta de las derechas, PP y también CiU, uno de sus objetivos es el de debilitar a los sindicatos. Y a los sindicatos no se les debilita negándoles subvenciones y liberados, que también, sino tratando de alejarlos de los trabajadores y limitando su capacidad de interlocución laboral y social.
Es por ello que el mayor ataque contra los sindicatos vendrá sin duda a través de la supuesta reforma de la negociación colectiva, pues esta es la función fundamental de los sindicatos y la que les vincula con fuerza con el conjunto de los asalariados. Propuestas como la de dar prioridad a los convenios de empresa por encima de los sectoriales significan un doble atentado, contra los intereses y derechos de los trabajadores y contra el papel de los sindicatos. ¿Cómo puede hablarse de priorizar la negociación en la empresa en un país donde el 90%son pequeñas empresas de menos de 50 trabajadores? Esa propuesta significa pura y llanamente eliminar la negociación colectiva de estas empresas y dejar a los trabajadores al capricho de los empresarios. Es evidente que en las grandes empresas el sindicalismo se mantendrá, pero si algo distingue a nuestros sindicatos, de los de otros países mucho más avanzados, es que su función llega a través de los convenios sectoriales a las pequeñas empresas. Nadie duda de que debe reestructurarse la negociación colectiva, que debe evitarse la multiplicidad excesiva de los convenios, que deben potenciarse los convenios de amplio espectro, los estatales o autonómicos en lugar de los provinciales. Que debe racionalizarse la negociación colectiva permitiendo la flexibilidad en la aplicación de las normas si, pero eso no debe hacerse eliminando la negociación sino dando mayor poder de decisión a las comisiones paritarias de seguimiento de la aplicación del convenio.
Es evidente que la derecha quiere seguir los pasos de Tatcher y dar un golpe duro al movimiento sindical. Pero eso es desde el punto de vista del interés del país sumamente negativo. Los sindicatos, y lo saben los sectores más dinámicos y modernos de la propia patronal, son imprescindible para establecer reglas para la propia competencia entre las empresas, evitando el dumping y ayudando a potenciar su modernización que es excluyente de un sistema productivo basado en la precariedad y los bajos salarios que algunos sectores patronales retardatarios querrían mantener y que es incompatible con la modernización de nuestro modelo productivo y su competitividad.
Los sindicatos a pesar de las críticas tanto desde la derecha extrema como de sectores radicales minoritarios, a pesar del poco apoyo de los poderes políticos y mediáticos han sido uno de los elementos que más ha ayudado a la modernización de nuestro país. Ahora es el momento de darles todo el apoyo para evitar que, desde el resentimiento de los sectores más extremos de la derecha que nos gobernará en todos los ámbitos los próximos cuatro años, se pretenda atentar contra su papel social imprescindible de representantes de los intereses de los trabajadores.
Ahora más que nunca debemos dar todo el apoyo que precisa al movimiento sindical y las grandes organizaciones de clase.
Publicat en castellà a :nuevatribuna.es | Manel García Biel | Actualizado 26 Noviembre 2011
Enfront als qui pretenen fer veure un comportament electoral diferenciat a Catalunya respecte la resta de l’Estat he de manifestar la meva disconformitat.
Igual que a la resta de l’Estat la dreta s’ha imposat de forma contundent 27 de 47 escons. L’única diferencia està en que la dreta pura i dura es presenta sota dues cares la catalana i l’espanyolista. Però ambdues tenen els mateixos objectius, i defensen els mateixos interessos i fins i tot complementen el seu discurs.
CiU amb un discurs crispat i quasi de dreta extrema ha guanyat, pujant 234.000 vots, per primera vegada les eleccions legislatives a Catalunya que fins ara sempre havia guanyat el PSC. Cal dir però, que CiU respecte a les autonòmiques ha perdut 180.000 vots i que l’abstenció ha estat mes gran a Catalunya que a l’Estat. Ha guanyat fent un discurs de defensor dels interessos de Catalunya, centrat en un eteri Pacte Fiscal que resoldria tots els problemes del catalans, en un moment en que tothom donava per segura la victòria dels populars a l’Estat. Un cop passades les eleccions CiU ha arraconat la bandera catalana a l’armari i explica el resultat de les eleccions com a ratificació de la seva política de retallades. El propi Duran Lleida ha deixat clar que el tema del pacte fiscal en l’actual circumstància era difícil d’aconseguir i que donaria suport al PP en les seves polítiques econòmiques dures i les seves reformes estructurals, és a dir retallades. Això si, mantindrà el pacte fiscal com a etern recurs victimista respecte a l’Estat per tal d’acontentar als “catalanets” disposats a deixar-se entabanar les vegades que calgui.
El PP ha aconseguit un bon resultat al guanyar 100.000 vots més que les darreres legislatives. I malgrat no superar la marca electoral d’altres conteses està en una posició molt favorable. Tindrà el Govern de l’Estat i a Catalunya pot condicionar i tenir sota el seu control al govern de CiU, al qual sembla que li té presa la mida. A Barcelona ja han plantejat a CiU l’ultimàtum de formar part del govern de la ciutat, com ja participen en el de la Diputació. Fins i tot Sánchez Camacho ha insinuat que podien plantejar-se demanar la entrada al de la Generalitat. Prova de la influencia del PP és la darrera declaració de retallada de canals a TV3 la nineta dels ulls del pujolisme, una demanda del PP per donar suport al canvi de la Llei dels Mitjans Públics Audiovisuals que ha de permetre de nou el control polític de CiU sobre aquests mitjans.
El PSC s’ha ensorrat. Fins i tot la seva caiguda és superior a la del PSOE, prop de 770.000 vots i 11 dels 25 escons. Es evident que una quantitat no menyspreable dels seus vots s’ha repartit entre CiU, PP i ICV-EuiA i la majoria s’ha anat cap a l’abstenció. Cal dir que la política erràtica del socialistes a Madrid i a Catalunya és responsable de un gran nivel d’abstenció i descrèdit de la politica entre l’electorat d’esquerres. La gran patacada situa al PSC a la entrada d’una profunda crisi de difícil sortida, no es veuen alternatives a curt ni mig termini.
ERC també ha pagat de forma important, malgrat no es vegi reflectit en escons la seva contorsió ideològica, el seu passi de ser una força d’esquerra a ser uns seguidistes i “escolanets” de CiU, a partir del seu plantejament de “posar a Catalunya per davant de la concepció d’esquerres”. Una concepció molt poc ideològica en un partit que es diu Esquerra, per ser conseqüent a més de sernacionalista cal reivindicar les diferencies de classe dins la nació. En fi, ERC sembla donar per enterrada la seva etapa “gauchista”, i amb ella els plantejaments de Carod-Rovira i Ridao i retorna a les etapes anteriors de Barrera, Hortalà i Colom-Rahola. Malgrat perdre en teoria 47.000 vots, a aquests cal sumar-hi els de les formacions que se li han sumat com són entre d’altres Reagrupament, el que dona una pèrdua de prop de 80.000 vots que sens dubte han engreixat en gran mesura els obtinguts per CiU.
Una llum d’esquerres entre les ombres de la dreta
Els resultats de ICV-EuiA són sens dubte l’única nota positiva dins de l’esquerra. La coalició roig-verda aconsegueix sumar dos nous diputats, obté tres i aconsegueix prop de 100.000 vots més que les darrers legislatives. Es tracte del resultat més bo de la coalició en 18 anys i del segon millor resultat dels hereus del PSUC després del 1979. La coalició ha aconseguit pujar un 52% a tot Catalunya, al cinturó de Barcelona, exclosa la ciutat creix un 72%, i fins i tot a les províncies on no tenia possibilitat d’aconseguir diputats, creix entre el 41 el 55%.Es l’única esquerra que puja, es l’únicaque ha defensat sense cap titubeig la gestió del tripartit, la que s’ha encarat més clarament contra les retallades del Govern de Mas, i que fa l’única oposició clara al Parlament de Catalunya. Junt a tot això l’encert pel que fa a l’elecció del cap de llista, ha permès a la coalició apropar-se a votants fins ara poc proclius. Es evident que l’antic secretari de CCOO de Catalunya amb una campanya personal de proximitat als problemes, la seva capacitat i experiència i la facilitat per fer-se entendre han estat un dels èxits d’una campanya on també es cridava a mobilitzar-se sota l’eslògan “ I a sobre ens volen fer callar”.
Avui la coalició es troba en una posició immillorable per ser un punt d’encontre de molta gent d’esquerres mancada de referents clars, per l’estat de xoc dels socialistes i per la defecció d’ERC del camp de les esquerres. Altrament ICV i el conjunt de la coalició poden ser un punt de referència per juntament amb d’altres ser la base sobre la que conformar un ampli front de les esquerres a nivell de l’Estat que sigui tant l’oposició a la dreta hegemònica com el suport polític i institucional de la esquerra social i una esquerra alternativa al social-liberalisme enfonsat del PSOE.
El viatge que hem realitzat per la Patagònia argentina i xilena ha estat una mirada a una realitat desitjada de veure i de un reconegut interès.
En primer lloc vàrem arribar a Buenos Aires. Ciutat caòtica, cosmopolita i que pot arribar a col·lapsar, on es donen totes les contradiccions possibles. El centre de la ciutat anomenat Microcentro és una part col·lapsada de dia i desèrtica de nit. Amb un tràfic impossible que fa difícil quasi bé respirar. En el centre de tot està la Plaza de Mayo, que se’ns dubte és el centre de la vida política i social del país però quedecep a primera vista, amb una Casa Rosada que de nit, il·luminada de rosa fúcsia no guanya en elegància precisament. A la plaça, ocupada encara en part pels veterans de les Malvines, destaca amb el seu color blanc el Cabildo.Al Microcentro i el seu voltant es poden contemplar totes les contradiccions del país des de les noves construccions de superluxe de Puerto Madero (barri construït recentment)¨i l se amarrador de iots, fins les pobres legions de recollidors de papers que com cuques apareixen al caure el sol per tot el centre de la ciutat. A Buenos Aires hi ha de tot, el millor i el pitjor, el més turístic amb exemples com el magnífic Cafè Tortoni, i el seu antic i extraordinari barri de Sant Telmo, el barri de Mafalda a qui hem trobat asseguda en un petit banc. Les extraordinàries llibreries pròpies d’un poble amb una gran cultura, un poble xerraire fins a la extenuació, engolidor i d’una extraordinària riquesa lingüística que fins i tot a cops empalaga. Es una contradicció en si mateix. Un país que s’enganya constantment, on hi ha lo millor i lo pitjor, des de “Las Abuelas y Madres de la Plaza de Mayo” fins al torturador Astiz, ara condemnat. I moltes vegades tot es troba dintre d’un mateix moviment que ho envolta tot i que fins i tot ho ofega tot com és el peronisme. Un poble que té un extraordinari culte al personalisme i especialment als morts als que quasi bé deïfica. Ahir Perón, avui Nestor Kitchner.
Buenos Aires és una macrociutat de més de 13 milions d’habitants on hi ha totes les contradiccions pròpies d’un tipus de megalòpolis. Riquesa i pobresa presents i mal repartides. Una ciutat i un país rics que sempre seran pobres. Una societat culta on una persona cabal mai invertiria un euro. Una societat viva però necessitada d’un anàlisi psiquiàtric a fons. I Buenos Aires condiciona tota la Argentina.
Sortint de l’asfixia de la gran ciutat s’entra en la contradicció de la gran estepa patagònica. Quilometres i quilometres d’estepa de terra poc fèrtil, a poc més de cent metres per sobre el nivell del mar, d’una terra que no serveix per gaire més que per donar un magre menjar al seu bestiar especialment ramats de bens. Tant dolenta és la terra que precisa d’una hectàrea per be. I així i tot s’està produint una forta depauperació de la terra, més que terra sorra on ni tant sols l’herba és de qualitat. Es succeeixen quilometres i quilometres de planura, més de tres mil des de la capital fins a la Terra de Foc. Les bones terres queden al nord, les vinyes de Mendoza i les gran plantacions de soja, l’actual monocultiu, com abans el blat, dedicat a la exportació a Xina i base de l’actual creixement econòmic de la Argentina que pot acabar quan el gegant asiàtic trobi productors més econòmics o quan s’esgoti la productivitat de la terra. I junt amb això cal dir que l’Argentina és la terra del consum desenfrenat que m’ha recordat molt la situació d’Espanya abans de la crisi.
A uns quatre-cents quilometres de la costa i desprès de veure terra àrida per arreu, i no pujar més de dos-cents metres del nivell del mar ens trobem amb les muntanyes. Altes, majestuoses, muntanyes noves de pics afilats, plenes sempre de neu, on hi ha algunes de les glaceres més grans del món. Hi ha per tot i per a tothom. Des del turisme de masses al voltant d’El Calafate i l’inevitable Perito Moreno, sens dubte una joia que cal veure o la barrera de glaç que ara impedeix anar en vaixell al glacial Upsala, fins llocs molt més amagats del gran públic i d’extraordinària bellesa i tranquil·litat com El Chalten a sota del massís del Fitz Roy, terra amagada i especialment indicada per a la gent que li agrada la natura en estat pur i les caminades per la muntanya. En aquest lloc vaig trobar un munt de jovent dedicat a la guia de rutes i on la majoria d’ells eren ferms defensors de la natura i que semblava que hagin format una comuna per fugir d’un país que no entenen o no comparteixen, i on ells s’amaguen o es refugien exiliant-se del món i refugiant-se en la muntanya.
Desprès passem al veí Xile, amb qui les relacions no sempre han estat fàcils i on la delimitació de fronteres ha estat un llarg conflicte, per veure la meravella de massís de les Torres del Paine. Els xilens són una altra cosa totalment diferent als argentins, especialment els xilens magallanics que viuen isolats de la resta del seu país amb un clar sentiment identificador. Són gent molt amable, com ho són els argentins però molt diferents, més callats potser per la major influencia indígena, a Argentina els indígenes van ser exterminats brutalment pels argentins en la expansió per la Patagònia.
Xile sens dubte és una altra cosa i mereixerà un tractament més profund en unaltre ocasió. Torres del Paine és un dels millors Pacs naturals del món i així està catalogat, és un massís muntanyós molt més jove que els Andes, que ja es dir, però d’una magnifica estètica i terra per a fer mil i una excursió. La terra s’enfila del no res. Només dir-vos que hi ha una petita excursió a la vora del llac Grey, al mirador Ferrier, que puja set-cents metres només i és de dificultat alta per que es puja sempre recta i des d’on es divisa una extraordinària panoràmica de les seves muntanyes i llacs glacials.
Des de Torres del Paine calen dos dies en cotxe a través de la Patagònia xilena per arribar a la Terra de Foc, i a la seva capital Ushuaia. La Terra del Foc argentina està totalment aïllada de la resta del país i cal travessar, si vas per terra territori Xile tant si com no. Es un llarg i burocràtic, per les fronteres, trajecte. La Terra de Foc, la fi del món abans de l’Antàrtida, té de tot i bo. Parc Natural esplèndid, el Canal de Beagle, i fins i tot el millor menjar d’Argentina, no sols carn sinó en aquest cas una especialitat el lluç negre, quelcom a menjar per qui com jo no li agrada el lluç però que és una cosa singular que només és troba en aquesta localitat, una meravella gastronòmica. Tot això sense que us perdeu el seu petit però magnífic cementiri propi d’una novel·la de Garcia Márquez, amb els seus taüts a la vista.
Per cert no es pot acabar el relat sense parlar del menjar i el beure en aquestes terres. Especialmenten el cas argentí la carn és una cosa d’un altre mon, Res a veure amb la que nosaltres mengem. La seva qualitat és increïble, ja us he parlat del lluç negre de terra de foc, i no puc deixar de referir-me als seus vins tant els argentins, especialment el de Mendoza, com els xilens, tots ells de magnifica qualitat.
Espero haver donat una petita idea del que he vist, un viatge molt recomanable a un país imprevisible, que he fet tot seguint amb el wifi la campanya electoral, especialment la del meu amic Joan Coscubiela.
Argentina: Fitz Roy
Xile: Torres del Paine
Homenatge als desapareguts. Victor Heredia: "Todavia cantamos"
Los resultados del 20-N permiten efectuar algunas reflexiones y análisis de futuro.
Como todo hacía prever las derechas, PP + Ciu, se han impuesto con contundencia, en un nivel incluso superior al esperado. Si bien era previsible el triunfo por mayoría absoluta del PP, éste ha sido aplastante y la mayoría en Catalunya de CiU pese a los recortes ha sido toda una sorpresa. Estos resultados hacen previsible una continuación y profundización en las políticas económicas de ajuste duro y centradas en el control del déficit. Y con ello recortes en los servicios públicos, reformas laborales aún más precarizadoras, y políticas fiscales típicas de las derechas. Es evidente que estas políticas estarán en consonancia con los mandatos de Bruselas,o mejor deberíamos decir Berlín. Estas políticas económicas y sociales en sus aspectos más duros es previsible que se efectúen en los primeros momentos de la legislatura, como acostumbra a hacerse con las medidas antipopulares. En política económica y social la mayoría del PP contará sin duda con la colaboración y aplauso de CiU dado que ambos defienden los mismos intereses económicos.
Junto a ésto es de esperar el ataque contra la izquierda social, es decir frente a los sindicatos, no sólo a través de las reformas laborales sino especialmente mediante la Reforma de la Negociación Colectiva, potenciando la negociación a nivel de empresa, puro eufemismo cuando el 90% son pequeñas empresas sin capacidad de negociación por parte de los trabajadores, y recortando la capacidad negociadora de los sindicatos y el poder de éstos. También es previsible un recorte en derechos individuales de las mujeres (aborto) o colectivos como los homosexuales o inmigrantes.
El único punto donde puede establecerse una confrontación entre el PP y Ciu, y en general entre el Gobierno del PP y Catalunya y Euskadi es en el intento de recentralización que el PP desearía.
En cuanto a la situación del PSOE los resultados no sólo confirman las previsiones sino que lo sitúan en una situación de difícil recomposición. Las políticas de ZP han colocado al PSOE al borde del precipicio. No se trata del hecho de perder unas elecciones, sino de perder la propia orientación. Zapatero se presentó en su momento como la regeneración socialdemócrata del PSOE después de la etapa González. ZP deja al PSOE no sólo en peor situación sino sin esperanza de regeneración, después de su reconversión a un social-liberalismo basado en políticas económicas de derechas. ¿Hay posibilidad de regeneración de este partido cuando hemos visto que han sido los viejos felipistas los que han intentado salvar el barco?. ¿Dónde está ahora la posibilidad de regeneración del PSOE? Y entiendase que por regeneración queremos decir retorno a las raíces socialdemócratas propias de una opción de izquierdas. El PSOE es hoy un partido de asalariados internos, más de burocracia que de militantes. Y es difícil imaginar que de ahí pueda salir una alternativa para el propio partido. La situación es crítica y auguro un largo túnel antes de ver una nueva luz, si es que hay luz al final del túnel. Desde luego la salida no es continuar con el social-liberalismo de los últimos años.
En cuanto a la izquierda alternativa, la izquierda que no se rinde, ha tenido unos resultados favorables pero que no llaman a la euforia. Reitero lo que planteé antes de las elecciones, creo que tanto IU como EQUO son responsables de que hoy no exista en el Parlamento un fuerte grupo alternativo roji-verde, el Frente Amplio de que hablaba Llamazares, con cerca de 20 diputados. Si sumamos los votos de IU-ICV y EQUO da alrededor de dos millones de votantes y si analizamos las circunscripciones electorales vemos como la suma de los dos podrían haber dado un puñado de diputados comenzando por Madrid. Ante la actual situación es más urgente que nunca hacer una reflexión en profundidad. Izquierda Unida debe de dar un salto adelante en la línea planteada por Gaspar Llamazares (su resultado en Asturias es muy meritorio con un 14% de votos) y abandonar los viejos sectarismos y abrirse de veras y sin voluntad de control hacia toda la izquierda desde la socialdemocracia de verdad hasta el ecologismo. Y EQUO debe convencerse y convencer a los Verdes Europeos que su futuro está dentro de una amplia coalición de las fuerzas progresistas. El ejemplo de Catalunya es claro. La coalición de ICV i EuiA encabezada por una personalidad de prestigio como Joan Coscubiela secretario durante 13 años de CCOO de Catalunya, ha permitido dar un salto adelante y conseguir no solo un incremento de diputados de 1 a 3 sino de votos hasta conseguir el mejor resultado de la coalición en 18 años. Sólo un apunte ¿alguien se imagina una candidatura de izquierdas en Madrid, por poner un ejemplo, encabezada por Antonio Gutiérrez, y con el apoyo de toda la izquierda alternativa y social? Por cierto Gutiérrez vino a Barcelona a dar apoyo a Coscubiela. Hoy todas las fuerzas alternativas y de progreso deben plantearse claramente el futuro que pasa por la constitución de ese Frente Amplio de todas las fuerzas de progreso para afrontar el futuro y plantar cara junto con la izquierda social a las políticas retrógradas que sin duda plantearán a todos los niveles los gobiernos de las derechas del PP y de CiU.
He querido dejar para el final la reflexión sobre los indignados abstencionistas. Ellos son en parte responsables también de la actual situación. Indignarse y no votar sólo lleva a empeorar la situación y hacer el juego a sus teóricos enemigos. A no ser que aún haya quien crea en aquel falso proverbio de contra peor, mejor. Ha habido suficiente oferta electoral como para que las reivindicaciones de movimientos como el 15M hayan sido recogidas en más de una candidatura. Ahora nadie les representa ni lesrepresentará, puede que ni ellos mismos.
Finalmente quiero referirme a lo que parece imposible en este momento, una reforma democrática de la Ley Electoral que permita el principio de una persona un voto y el que todos los votos valgan lo mismo. Plantearlo hoy con la realidad electoral surgida del 20-N es otro sueño difícil de realizar.
