Corrupció, no és cert no tots són iguals

A Antoni Farrés "in memoriam"

nuevatribuna.es | 27 Enero 2013

Les generalitzacions acostumen a no ser justes, i avui dia semblen estar de moda en el tema de la corrupció. S’acostuma a dir “tots són corruptes”, “tots els polítics són iguals”, “no ens representen”. Les generalitzacions comporten posar a tothom al mateix sac, i això ni és cert ni és just. Es cert que la corrupció és avui dia un dels principals problemes del país, i és cert que l’actitud dels principals partits PP, PSOE, CiU no són tot lo correctes que caldria.

No hi ha dubte que el PP està embarcat en un cas de corrupció generalitzada com a partit, València, Balears, Madrid, Bárcenas, Nasseiro, etc, i que l’actitud dels seus dirigents no fa més que alimentar aquesta convicció. També és cert que en el cas de CiU hi ha greus problemes de corrupció fruit de la convicció de qui ha cregut que Catalunya era seva i nombrosos casos afecten els dos partits, tant  Convergència com Unió i també destacats membres del partit. I també és cert que el PSOE va tenir un cas jutjat de corrupció, Cas Filesa,  i que ara està salpicat per casos de corrupció en diverses parts de l’Estat, malgrat això no sembla que afectin de forma generalitzada al partit. També hi ha casos, com ha passat a Catalunya, de corrupció que afecten membres de tots tres partits.

Però una acusació generalitzada penalitza molta gent, milers i milers, que es dedica de forma voluntariosa i honesta al que fer de la política.

Si mirem la nostra història recent, la transició a la democràcia, veiem que va haver-hi tota una generació important de gent que va lluitar per la democràcia deixant-se una vida en sacrificis i costos personals importants i sense demanar compensacions per fer-ho. Alguns diran que eren altres temps i altre gent. Certament eren altres temps però la seva actitud ha continuat perpetuant-se en polítics i en formacions, avui minoritàries, que continuen incloent la lluita contra la corrupció com  un dels seus objectius.

Quan parlem de la corrupció política no podem obviar el model social i econòmic dominant en el nostre país. Una societat en la que durant massa temps el reconeixement social ha estat i està vinculat a l’èxit econòmic, i on el diner i la riquesa han estat l’objecte de tot el reconeixement social. La política i una part dels polítics són fruit de la pròpia realitat social. Com pot ser sinó que casos com el de Gil i Gil, a Marbella, fos escollit per majories absolutes repetides? En aquests i altres casos cal reconèixer el grau de culpabilitat dels propis ciutadans, ja que era l’època de l’enriquiment immobiliari i aquests corruptes afavorien la pròpia acumulació econòmica d’una gran part dels seus votants.

Es cert que hi ha polítics corruptes i política corrupta, però igualment caldria tenir en compte que si hi ha corruptes és per que hi ha corruptors, especialment dins l’àmbit econòmic i empresarial. Uns i els altres són inseparables, el cas Palau no és el cas de Millet i CiU, és també el cas de Ferrovial a la qual ningú culpa. Per que CiU defensa els interessos dels concessionaris d’autopistes de Madrid? per que entre ells està Ferrovial, que desprès fa donacions al Palau i de les quals es beneficia Millet i a través seu CDC.

La corrupció política és una lacra fruit de la corrupció existent a la economia i a la societat i per això cal una regeneració. I per a aconseguir la regeneració cal que tota la societat,  començant pels mitjans de comunicació, que també tenen una gran responsabilitat en aquesta situació, sàpiguen diferenciar entre els corruptes i els honestos. Es possible que aquests últims estiguin més presents en els grups minoritaris. Potser haurem de posar en qüestió el sistema de bipartidisme majoritari existent i que  ha permès a alguns partits patrimonialitzar  l’Estat i/o les nacionalitats o comunitats.

Cal remarcar que partits com ICV o el conjunt de l’Esquerra Plural són partits poc afectats per la corrupció. I que constantment fan propostes contra la corrupció i per la millora del sistema polític sense que siguin escoltades pels partits majoritaris, i que en les seves files, com és el cas concret d’ICV no hi ha cap cas de corrupció.

Cal posar exemples i contraexemples. Ho podríem fer posant exemples com el de la ciutat de Sabadell on el primer alcalde de la democràcia, en Toni Farrés, va ocupar l’alcaldia 20 anys, fins que ja no es va presentar. Farrès va ser un exemple d’honestedat i coherència política reconeguda per la major part de la població i que va fer que el votessin fins i tot gent allunyada de les seves idees polítiques. Una anècdota il·lustrativa va ser la d’un empresari que li va proposar un suborn de milions de pessetes,  i la resposta de Farrés va ser presentar d’immediat denuncia al jutjat. Avui la seva personalitat, que ens va deixar ara fa quatre anys, és molt present en contraposició a l’actual alcalde Bustos (PSC) imputat per corrupció.

Es evident que la corrupció  és avui  un problema polític i social d’especial transcendència. L’existència de l’economia submergida, dels defraudadors fiscals, és un problema generalitzat al que els partits que han manat, PP-PSOE-CIU, no sols no han combatut sinó que l’han propiciat. Actuacions com l’Amnistia Fiscal del PP, o l’indult de ZP a  Alfredo Saez  Vicepresident del Banc de Santander o els que s’han donat a altres corruptes, no fan més que sembrar una sensació de complaença i fins i tot potenciació de la impunitat de la corrupció, que està present en la societat i que afecta de forma més important els seus estaments més privilegiats.

En un moment com aquest de forta crisi, quan la població està patint i suporta retallades  continuades,  la corrupció i la lluita contra totes les seves formes, contra els corruptes i els corruptors hauria de ser una de les bases d’una radical regeneració política econòmica i social, que és cada dia més urgent.

La regeneració necessària no sortirà de culpabilitzar socialment els polítics i la política de forma generalitzada sinó de regenerar-la i potenciar-la , i això a partir de diferenciar entre els que són i els que no són corruptes, i establint noves normes de control i de combat de la corrupció, no sols per als polítics sinó pel conjunt de la societat i especialment pels responsables polítics i econòmics.

Cartell electoral: PSUC, la honestetat

Victor Manuel: "El Paisano" dedicat a Horacio Fernandez Igüanzo

Dret a decidir no vol dir independència

Catalunya és plural

nuevatribuna.es | 14 Enero 2013
Cal evitar caure en confusions. La reivindicació del dret a decidir no comporta, com alguns d’una i altra banda pretenen, ni es equivalent a plantejar la independència.

Això ve al cas de l’actual situació a Catalunya estimulada per l’acord CiU-ERC que planteja el camí de la consulta a la ciutadania sobre el dret a decidir com una consulta cap a la independència Es a dir planteja el resultat enlloc del procés de consulta

El dret a decidir és quelcom més ample tal i com diverses forces d’esquerra, especialment ICV-EUiA, han deixat prou clar al plantejar que cal aconseguir una gran majoria que defensi el dret a decidir i desprès proposar les diverses opcions.

La realitat de Catalunya com a nació és inqüestionable i, al marge del que puguin establir les normes legals, és prou clara i ha estat manifestada ja des de l’inici de la transició democràtica, i molt abans.

L’oposició democràtica a Catalunya va constituir en el seu moment l’Assemblea de Catalunya com a organisme unitari de tots els demòcrates catalans i en el punt tercer de la seva declaració fundacional exigia “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”.



Antoni Gutierrez Diaz "El Guti": un promotor de l'Assemblea de Catalunya

La realitat dels fets diferencials nacionals a l’Estat Espanyol es va posar de manifest ja en el debat constitucional. Malgrat la situació en la que es va redactar la Constitució, on encara estaven intactes el poders fàctics del franquisme, el tema va ser la base de les discussions més dures al voltant del títol VIII de la Constitució.

Com deia el desaparegut Santiago Carrillo, el terme nacionalitats establert en el text constitucional era una forma de referir-se al fets nacionals català i basc especialment, d’aquí la diferenciació entre nacionalitats i regions. Això es repeteix en la forma d’accés d’uns i altres a l’autonomia i al major grau de competències, segons l’article 151, i el que estableix en la Disposició Transitòria segona referida exclusivament a Catalunya, Euskadi i Galicia.

En la pròpia discussió del títol són prou definitòries, del caràcter particular de Catalunya i les altres nacionalitats històriques, les expressions d’alguns del ponents constitucionals, és el cas per exemple d’Herrero de Miñón que es refereix assenyalant-les com a "Hechos diferenciales con conciencia de su propia, infungible e irreductible personalidad" . Més clars són els ponents Roca i Junyent que parlava de "Nación sin Estado, con personalidad cultural, histórica y política propia....dentro de la realidad plurinacional de España,....como Nación de Naciones", o Solé Tura que defineix la nacionalitat històrica com a "Un estado de conciencia colectivo que se fundamenta no sólo en la historia, en el pasado común, en la lengua, en la cultura o en la realidad económica sino también en una forma determinada de concebir su propia realidad frente a las otras".

La societat catalana va expressar la seva voluntat col·lectiva en els referèndums del 1979 i 2006 quan va ratificar els respectius Estatuts d’Autonomia. Però és evident que la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 a instàncies del PP i el Defensor del Pueblo va comportar entrar en contradicció amb les aspiracions del poble de Catalunya expressada en el referèndum del 2006 i va significar una ruptura del consens constitucional.

Les eleccions del novembre de 2012 al Parlament de Catalunya, van expressar que una majoria del poble de Catalunya considera que cal exercir de forma democràtica la seva sobirania mitjançant el seu dret a decidir el seu futur.

Optar pel dret a decidir no implica necessàriament optar per la independència. La societat catalana és molt plural i caldrà optar per aquella fórmula que comporti el més ampli consens i mantingui la cohesió social.

Des de l’esquerra i el catalanisme popular cal tenir molt clares les  posicions a mantenir. No es pot caure en el joc i en l’enfrontament a que ens volen portar les dretes nacionalistes tant l’espanyola com la catalana. L’esquerra sempre s’ha definit com a internacionalista i solidària. Com deia la vella dita “ els treballadors no tenim pàtria, la nostra pàtria és el món”. Les esquerres coherents i en concret les catalanes han defensat sempre els drets dels nacionalismes oprimits davant els nacionalismes opressors. I és per això que l’esquerra catalana sempre ha defensat els drets nacionals de Catalunya. Sense obviar el fet que els nacionalismes oprimits si s’alliberen poden convertir-se al seu torn, ells mateixos o les seves classes dominants, en nacionalismes opressors.

La realitat avui a Catalunya és que es neguen o es posen en qüestió drets bàsics com el d’un finançament equilibrat o els referits al paper de la seva llengua en la educació entre d’altres. Alhora que s’ha de fer front a un intent de recentralització de l’Estat en perjudici de les pròpies competències.

Desprès del fracàs de l’intent, encapçalat per Pasqual Maragall, amb la proposta de nou Estatut del 2006, que volia ser un nou acord amb l’Estat, escapçada per la sentència citada del Constitucional, ara es imprescindible establir una nova relació entre Catalunya i l’Estat. I això és el que ha d’establir la consulta al poble o l’exercici del dret a decidir.

 

Dolors Camats-ICV: Dret a Decidir

La posició de l’esquerra ha de ser en principi partidària de la possibilitat d’una nova relació amb l’Estat, però una relació clara de caire federal o confederal, que reconegui la personalitat i els drets de Catalunya com a nació i a una relació solidària regulada amb la resta de l’Estat.

Es evident que aquesta no és la posició d’altres forces de dretes nacionalistes catalanes o independentistes que no volen relació amb l’estat i parteixen de posicions insolidàries i aïllacionistes, ni de les dretes estatalistes i nacionalistes espanyoles.

Abans de la consulta a la ciutadania cal un debat polític seriós i en profunditat, més enllà de populismes dirigits més a l’estómac o al cor que al cervell. I veure quina de les diverses opcions és la més adequada.

Des de l’esquerra cal defensar una Catalunya que rebi un finançament adequat però acceptant el fet de que les zones més riques han de tenir un nivell de solidaritat  amb la resta, però que no pot comportar perdre l’ordinal entre comunitats pel que fa a les capacitats econòmiques abans i després de l’aportació al fons de solidaritat. Es a dir solidaritat si però dins d’un ordre. Alhora cal definir una clarificació competencial especial entre Catalunya i l’Estat, malgrat sabem que això és difícilment compatible amb un model constitucional caduc com el que està vigent a Espanya, on es difícil d’establir un necessari  Estat federal.  Cal defensar també que el futur de Catalunya s’ha de conformar dins de la Unió Europea i no aïlladament.

Cal no donar per suposat que una Catalunya virtualment independent resoldria tots el problemes de la societat. No es pot donar ni garantir, com defensen alguns, la hipòtesi que una Catalunya independent es mantindria dins de la UE, com tampoc és pot obviar el fet de que en cas de entrar possiblement podríem passar a ser un país contribuent net als fons comunitaris. Caldrà valorar els problemes d’una Catalunya independent, des de les despeses pròpies de ser un Estat independent, fins al fet de quin deute hauria de suportar en l‘actual situació de crisi. I també de quina manera és fa compatible la independència amb el fet de que el 46% de la nostra producció va en direcció a la resta d’Espanya.

Es evident que tant una sortida a una nova relació amb Espanya com una solució purament independentista són de difícil aplicació. En tot cas és evident que el que cal és tractar d’establir un pacte entre Catalunya i Espanya, tant per permanèixer, d’una altra manera, com per sortir-ne. I en això crec que dins de la dificultat és mes possible una solució de nova relació que una de divisió com planteja la proposta independentista.

Per últim hi ha un element fonamental en tot aquest procés i és mantenir la cohesió social de la majoria de la societat, especialment difícil en un moment de crisi com ara. Algú hauria de plantejar-se que tots els gran canvis precisen d’un gran suport social, no és qüestió del 51 ni 60%. Cal evitar una ruptura social i això comporta capacitat de debat i acords polítics que suposin percentatges alts no tant de parlamentaris com de suport ciutadà.  I crec que avui aquest ampli suport pel dret a decidir existeix entre els ciutadans de Catalunya, els que van votar CiU, ERC, PSC, ICV-EuiA o CUP, però sens dubte no seria el que tindria una opció independentista que és molt possible que fos minoritària dins de la societat catalana, o que comportés una ruptura en dos meitats del cos social.  

I en tot això i en la resolució d’un problema que és greu tindrà molt a dir la posició dialogant o de confrontació que adoptin els partits estatals.

                                      Raimon: "jo vinc d'un silenci"

No és cert, no son polítiques d’austeritat, son de dretes

Foto NYT "Austeritat i pobresa a Espanya"

nuevatribuna.es | 06 Enero 2013



L’actual crisi econòmica és l’excusa que fa servir la dreta neolliberal, hegemònica en la UE, per a imposar les seves concepcions ideològiques econòmiques i socials, les quals amaguen sota l’excusa de la seva inevitabilitat, i a partir de la tergiversació de conceptes com Austeritat.

Quan popularment es diu “Això no és una crisi, és una estafa”, s’està definint de forma clara la realitat del que està passant. Ningú posa en dubte l’existència de la crisi, el que es posa en qüestió són les raons i el fet de que només hi ha una sortida possible.

La raó de la crisi no és la que se’ns pretén fer creure. Ens diuen que la culpa és el  fet de que tots hem estat vivint per damunt de les nostres possibilitats i que ara es fan necessaris ajustos per part de tothom i que tots hem d’aportar de la nostra part. Però molts ja sabem que el cert és que ha estat fruit de l’especulació sense regles i de l’esclat d’aquesta bombolla especulativa. I ara es vol que allò que és culpa d’uns pocs que es van beneficiar de l’especulació ho paguem tots, en resum beneficis privats i deutes socialitzades.

La política que les dretes, tant europees, com espanyoles o catalanes ens plantegen és la de les retallades de l’estat del benestar. I ho fan tot tergiversant els conceptes del llenguatge, a l’enderroc de l’estat del benestar se l’anomena falsament “polítiques d’austeritat”, quan del que es tracta és d’imposar mitjançant retallades continuades un suïcidi social.

En aquesta crisi estan lliurant una veritable batalla ideològica, inclòs pervertint els conceptes. Com diu el magnat Warren Buffet “ Això és lluita de classes, i de moment la guanyem nosaltres”. I una de les formes passa per utilitzar de forma perversa conceptes que no són el que volen que s’entengui popularment.

L’esquerra i la gent de progrés ha de ser ideològicament partidària de l’austeritat. Durant molt temps, només cal llegir a Berlinguer, la austeritat ha estat una de les bases per a combatre els excessos i el malbaratament de recursos derivats de la societat de consum fruit del model capitalista de producció.

Enrico Berlinguer

Una societat austera és una societat que potencia els bens comuns, els bens i serveis públics i la lluita contra els excessos. Una societat que viu en austeritat no és sinònim de societat pobre sinó d’una societat amb menys diferències socials, sense misèries ni opulències. La austeritat defensada històricament  per l’esquerra no retalla l’estat social del benestar, al contrari el potencia, alhora que lluita contra l’excés i l’opulència. I això no és el que diu la dreta quan parla d’austeritat. La dreta ven les retallades com sinònim  d’austeritat. I això és fals!

Una societat justa, i per que no austera, precisa d’una fiscalitat més justa, progressiva i redistributiva. Ens preguntem en l’actual “falsa austeritat”: Quant pagarà Amancio Ortega d’Inditex pels 12 mil milions d’euros guanyats al 2012? O és que no paga?

Les retallades i les politiques de  les falses reformes estructurals, la falsa austeritat que plantegen les dretes ens demana sacrificis a tots, però el cert és que els rics multipliquen els seus beneficis i no participen del sacrifici del conjunt de la ciutadania. Els bens de luxe continuen incrementant les vendes. L’any 2012 els salaris han baixat el seu pes en un 5% mentre els beneficis empresarials han pujat el 2%.

El concepte d’austeritat, que és el que l’esquerra sempre ha defensat, significa eliminar allò que és superflu, sobrer. L’austericidi que planteja la dreta és retallar els bens necessaris i bàsics de la gent. No és austeritat retallar els drets socials i laborals, incrementar de forma abusiva el nombre d’aturats, eliminar les despeses en protecció social, retallar l’educació i la sanitat pública i els serveis socials mínims. Això és retallar les necessitats bàsiques i és incrementar l’explotació social quan al mateix temps es multipliquen les privatitzacions dels bens públics en benefici de certs interessos privats que es lucren  sense que aportin ni racionalitat ni millor gestió, sinó únicament incrementar els seus beneficis.

El que fan les polítiques ideològiques de la dreta amb la crisi, la veritable estafa que estan fent és trencar la cohesió social i provocar una major diferenciació entre una minoria cada vegada més rica i omnipotent i una majoria que ha perdut en gran mesura el seu poder adquisitiu i el seu confort social. Això com deia el “vell Marx”  no és més que aprofitar la crisi creada pel capital per  incrementar l’explotació capitalista mitjançant la creació d’un exèrcit de reserva laboral que ajudi a fer caure els salaris directes, diferits i socials i garantir un desigual repartiment dels beneficis. Tot això no té res a veure amb una veritable AUSTERITAT que en realitat  seria una forma de potenciar una societat més justa, més igualitària i més lliure, alhora que menys depredadora de l’entorn natural.

El que ens ha de fer reflexionar és el fet de que la dreta s’hagi apropiat d’un concepte propi de l’esquerra i l’utilitzi en sentit contrari del que vol dir. Es ni més ni menys que un efecte de l’hegemonia que la dreta té en aquests moments dins de la UE. I també de la retirada de les esquerres de les seves posicions, des de la caiguda del mur de Berlín Es fruit de la incapacitat i deixadesa de l’esquerra socialdemòcrata majoritària que fa unes dècades va assumir, per un suposat pragmatisme, el discurs de la dreta i avui es troba mancada de discurs alternatiu creïble. I també és fruit del discurs dogmàtic, sectari i antiquat  que va defensar durant molt  temps una gran part del que podríem anomenar l’esquerra alternativa o radical. Només cal veure com posicions defensades als finals dels 60 o principis del 70 pel PCI, són avui avantguardistes. Això evidencia  el greu retrocés en la hegemonia social per part de les esquerres. Malgrat tot l’aparició de fenòmens com SYRIZA a Grècia o la reactivació del sindicalisme en l’àmbit europeu ens poden donar esperances d’un futur alternatiu encara molt embrionari. Per que la lluita per l’hegemonia ha de ser plantejada en l’àmbit de la Unió Europea  o no serà realitzable. Avui no és possible plantejar-se una alternativa viable a llarg termini en un àmbit únicament d’un estat. Per a fer front a la dictadura dels mercats i els seus agents polítics de la dreta cal establir aliances intraeuropees per tal de fer canviar l’actual UE. Caldrà com  diu la dita “ pensar globalment i actuar localment”.



No és una crisi, es una estafa

                            Retrato- Antonio Machado- Joan Manuel Serrat