LLÀGRIMES DE COCODRIL DEL CGPJ

Sala de Plens del CGPJ

Àtoms-ClubCortum/ 25 novembre2020

La renovació del CGPJ es sens dubte un tema d’especial transcendència pel que fa a la normalitat institucional de la nostra democràcia. Es poc justificable que el CGPJ, l’òrgan de govern del Poder Judicial, un dels tres poders de l’Estat juntament amb l’Executiu i el Legislatiu tingui des de fa més de dos anys el mandat caducat.

La raó de la no renovació rau en la negativa del PP de complir amb el mandat constitucional de renovar en els terminis establerts per la Constitució l’òrgan de govern dels jutges.

Es la tercera vegada que el PP es nega a negociar la renovació del CGPJ en el decurs de la història democràtica. Les tres vegades quan ha estat a l’oposició. Només accepta la renovació quan té una majoria parlamentària que li permeti una millor correlació de forces. Així és com el Consell de Govern del Poder Judicial ha anat canviant de majories. D’una majoria progressista en els primers anys de la democràcia a la majoria conservadora actual derivada de que les renovacions que només s’han efectuat quan el PP ha tingut la majoria.

L’actitud del PP és clarament desestabilitzadora i podríem dir que contrària al mandat constitucional, la qual cosa contradiu la seva afirmació de partit “constitucionalista”. El seu objectiu és aconseguir tenir una influencia, a través dels consellers conservadors, en el poder judicial de forma que es converteixi en un instrument al servei de les seves polítiques contra el poder Executiu. Sembla com si el PP imités a Trump en la seva política d’aconseguir majories conservadores en el Poder Judicial.

L’objectiu del PP és convertir el  Poder Judicial en una tercera cambra per tal d’afavorir les seves posicions actualment minoritàries en els àmbits parlamentaris. Alhora el control del CGPJ li permet influir en els nomenaments de jutges favorables en òrgans judicials importants com són el Suprem i fins i tot de dos vocals del Constitucional. La situació és encara més important quan estan a punt de ser jutjades  causes que afecten directament al PP, les derivades de la corrupció del cas “Gürtel”  i la de la trama policial “Kitchen”, judicis de profundes conseqüències que poden repercutir directament en la honorabilitat i el crèdit del partit conservador.

I mentre tant el President del Consell del Poder Judicial, Carlos Lesmes, simplement s’ha limitat ha deixar constància de la situació.  Si bé des de gener d’aquest any el CGPJ havia deixat d’efectuar nomenaments ara  els ha tornat a fer.

Per cert cal recordar que Carlos Lesmes va estar des de 1996 fins al 2005 alt càrrec en dues Direccions Generals del Ministeri de Justícia sota els Governs del PP de José María Aznar.

Es paradoxal que el PP es lamenti quan algun càrrec del PSOE ocupa càrrecs en l’Administració de Justícia, com ha estat el cas de la Fiscal General, però obvia quan ell ho ha fet amb alts càrrecs polítics que ha situat al front de la Magistratura

Amb Carlos Lesmes al front de la judicatura aquesta ha tingut moments d’especial bel·ligerància amb el Govern Progressista adoptant una posició de clara confrontació i crítica respecte el Govern o alguns dels seus membres. Darrerament fins i tot ha tractat d’involucrar el Cap de l’Estat en la seva confrontació amb el Govern de l’Estat.

Les lamentacions en les dues darreres inauguracions de l’Any Judicial del President del Consell del Poder Judicial no són més que llàgrimes de cocodril al no assenyalar als que són els responsables de la no renovació del mandat caducat del CGPJ, i alhora deixar  de fer nomenaments que només corresponen a un organisme amb plenitud de funcions i no a un de caducat com és l’actual CGPJ .

Crec sincerament que la modificació de la forma de escollir del CGPJ plantejada pels partits del Govern no és gens encertada i que el que caldria plantejar es molt més senzill:  Establir en la llei que el CGPJ en quan caduca el seu mandat entra en funcions i per tant ja no pot fer nomenaments i es redueixen progressivament les retribucions dels seus vocals.

ELS FONS PÚBLICS PER A L’EDUCACIÓ PÚBLICA

Aprovada la nova Llei d'Educació

nuevatribuna | 21 de noviembre de 2020

Una vegada més el debat d’una Llei d’Educació ha portat a una confrontació política entre l’esquerra i la dreta. Per molt que alguns ho intentin camuflar sota els temes del lloc del castellà en l’ensenyament en alguna comunitat autònoma o allò referent a l’assignatura de religió el veritable enfrontament polític rau en quin ha de ser el paper de l’ensenyament concertat i quin ha de ser en el seu cas el finançament públic.

En el nostre país aquesta qüestió té el seu origen en el control  que el nacionalcatolicisme va tenir sobre el conjunt de l’ensenyament. La dictadura va delegar en les organitzacions de l’església catòlica tot allò relatiu a l’ensenyament i l’ensenyament públic va quedar reduït a un paper públic d’ensenyament de poca qualitat dedicat a les capes més desafavorides de la societat. Aquesta situació ha pesat en la regulació de l’ensenyament en la democràcia.

Durant el període democràtic s’ha impulsat de forma important l’ensenyament públic en quantitat i qualitat, especialment durant els Governs del PSOE. Però en aquell la impossibilitat assumir d’entrada el dret a tot l’ensenyament a càrrec de l’estat des del sector públic va permetre el manteniment de l’ensenyament concertat, és a dir aquell que en principi substitueix la manca de places al sector públic i per tant estableix un concert educatiu, un finançament públic d’aquests centres  privats, majoritàriament a càrrec de comunitats religioses.

En principi el concepte original de l’educació concertada era el de ser subsidiària de la xarxa pública. Però aquesta situació no tan sols s’ha eternitzat sinó que durant els mandats de la dreta a l’Estat i a les comunitats autònomes s’ha incrementat el finançament de les escoles concertades en detriment de la xarxa pública.

La pròpia condició de subsidiarietat de l’educació concertada semblaria indicar que amb el temps la concertada aniria a un procés de progressiva desaparició en benefici de l’ensenyament públic que s’hauria generalitzat, és a dir que només hi haurien dos tipus d’ensenyament el públic a càrrec de l’Estat i el privat a càrrec dels particulars.

Però no ha estat així. Per què? Bàsicament per que el manteniment de l’ensenyament amaga una vegada més una discriminació social i una de les bases de la desigualtat existent. Tot sota la falsa excusa de la defensa de la llibertat. Per que falsa excusa? Perquè l’educació pública que ha de finançar els poders públics té com a objectiu garantir la igualtat de conjunt dels estudiants. Si algú vol una educació diferent pot optar per una educació privada però que s’haurà de pagar de la seva butxaca. I això no és el que la dreta, de qualsevol tipus no accepta.

La dreta política i educativa contra la Llei Celaà

Espanya és un del països de la UE on es destinen menys diners públics a l’educació. Al voltant del 4%, front una mitja al voltant del 5% del conjunt de la UE. Espanya és el sisè país amb menys inversió educatiu de tota la UE i lluny dels més avançats com són els països nòrdics entre el 6 i el 7%, però també de Portugal. Cal ressenyar que Portugal inverteix un 6% i ha prioritzat l’ensenyament públic eliminant quasi totalment les subvencions a la concertada.

Aquí en tot hem anat a l’inrevés dels nostres veïns. En els anys de Govern del PP amb en Rajoy al capdavant, es va fer una retallada de 3.000 milions a la inversió en educació. Si a l’any 2007 la inversió en educació per part de l’Estat tenia una distribució del 89,5% per a l’educació pública i 10,5% per a la concertada, l’any 2017 la distribució s’havia corregit i la publica baixava al 87,5% mentre la concertada assolia el 12,5%. La dreta en connivència amb les escoles religioses ha tractat sempre de bonificar a l’ensenyament concertat en detriment del públic. I no ha estat exclusivament el PP, això és quelcom propi de les diverses dretes. Amb les competències transferides podem observar que l’educació concertada es situa per sobre del 40% del finançament  públic a Euskadi, per sobre del 30% a Navarra i Madrid i prop del 30% a Catalunya. No es tracta doncs de religió ni de llengües, es tracta de classisme. En la educació pública segons un estudi del BBVA un 60% dels alumnes venen d’entorns de classe mitjana un 33% alumnes amb menor capacitat adquisitiva i un 7% amb molt pocs recursos. A la concertada un 92,5% prové de famílies acomodades o de rendes mitjanes i només un 7,5 d’entorns menys afavorits. 

Cal dir que les escoles concertades no estan en els mateixos entorns socials i no utilitzen els mateixos barems d’entrada que l’escola pública i això és un dels temes que la nova llei tracta de millorar.

Les forces d’esquerres i progressistes polítiques i socials haurien de fer una defensa aferrissada d’aconseguir caminar cap  a l’objectiu d’aconseguir que la totalitat dels fons públics per a l’educació fossin més i anessin adreçats a l’ensenyament públic. I cal combatre de forma radical la falsa idea de llibertat d’elecció que fomenten les dretes. Ningú nega la llibertat d’elecció per això existeixen les escoles privades, però  l’educació pública, que es paga amb diners públics i oberta a tothom és l’única que  s’hauria de finançar amb els fons públics. I això no és ser il·liberal ni d’esquerres això significa progrés i hauria de ser acceptat per tothom. Cal dir que en un país reconegut pel seu model d’excel·lència educativa com és Finlàndia una democràcia consolidada i amb ple respecte a les llibertats públiques ja fa temps que tothom, i cap força política ho impugna va optar per un sistema educatiu totalment públic, des de les llars d’infants fins la Universitat.

No hi ha supremacia entre escola concertada i pública, és fals que l´escola concertada gestioni millor que la pública. El que amaga l’escola concertada i amb més grau encara la privada és la defensa de la desigualtat social i la retallada de la igualtat d’oportunitats pel conjunt de l’alumnat. Tot això al marge de formes irregulars de finançament mitjançant fundacions que els pares han de pagar i les pitjor condicions laborals de bona part del professorat.

Per a deixar les coses clares Els fons públics que surten dels impostos en el camp educatiu s’han de dirigir a finançar una educació pública de qualitat oberta a tothom que ens ajudi a aconseguir una societat menys desigual i a fomentar la igualtat d’oportunitats.

Finlandia un exemple a imitar: Nomès escola pública

Una involució democràtica de la dreta que no du enlloc

Àtoms-ClubCortum/ 11 novembre2020

La nostra democràcia s’enfronta a una situació perillosa. La deriva de les dretes en el darrer període és summament preocupant. Des del moment mateix de la constitució del nou govern van començat un assetjament al Govern més enllà del que pot ser admissible en la lluita i el debat polític. Per a la dreta aquest govern és tal com el van qualificar en la sessió d’investidura “il·legítim” i per tant qualsevol procediment és vàlid per tal d’enderrocar-lo.

Tot és acceptable per a fer fora el govern fins i tot devaluar el debat polític portant-lo a uns extrems inadmissibles d’assetjament amb acusacions de tot tipus encara que estiguin mancades de cap base de realitat. La greu crisi sanitària del Covid-19 no ha estat motiu per a moderar la crispació política per part de les dretes, al contrari s’ha aprofitat la preocupació i el neguit de la ciutadania  per a culpar de tots els mals i fins i tot dels morts al Govern de l’Estat.

El PP de Pablo Casado Ha estat fent un seguidisme total dels plantejaments ultres de  l’extrema dreta de VOX. Volen convertir la vida política  no en un camp de debat de les diverses alternatives sinó en un constant creuament d’acusacions, retrets i desqualificacions cada vegada més greus i  pujats de to.

Es evident que els atacs desenfrenats de les dretes al govern comporten de vegades respostes airades per part de representants d’aquest que no ajuden gens a apaivagar la crispació. Fins i tot des d’alguns sectors de la coalició de govern sembla que la contrarèplica bronca estimula alguns sectors de la seva militància.

La bronca política basada en insults o desqualificacions no ajuda gens i només afavoreix el creixement de l’antipolítica que tan sols beneficia els sectors més reaccionaris i antidemocràtics de la societat i de la política.

La política és la base de la democràcia però cal afegir que cal exigir un comportament responsable de tothom. L’assumpció de saber estar en el govern o en l’oposició defensant les propostes de cadascú.

Els responsables del principal partit de la dreta han perdut durant massa temps el senderi. Tot s’ha valgut per a desgastar el govern, des de l’ús continuat de plantejaments basats en falsedats a l’estil dels “fakes” de Trump fins dur a terme actuacions que no només ataquen el govern sinó que poden perjudicar greument el conjunt del país.

Així hem vist com Pablo Casado i el PP impedeixen la renovació del Poder Judicial en contra del mandat de la Constitució i quan el govern, davant del bloqueig, intenta establir una nova legislació se’n va a la UE a acusar el govern d’actuacions antidemocràtiques. El PP de Casado ha estat incapaç d’acceptar com un èxit la consecució dels Fons Europeus de recuperació i faria tot el que calgués per impedir la seva arribada. El desig del PP de “tombar” el govern és tan fort que no l’importaria portar el país i  la seva ciutadania al desastre econòmic i social per aconseguir-ho.

El discurs de Casado en la moció de censura de VOX ha semblat establir un punt i a part de la seva política de contemporització amb la ultra-dreta. Però no hi ha dubte que caldrà comprovar-ho amb fets. Un primer i limitat pas ha estat la seva posició en la votació de l’Estat d’Alarma. La seva abstenció proposant només una duració de quatre setmanes està lluny de la seva negativa a les pròrrogues de abril i maig, però no es suficient.

Si el PP vol retornar a un sentit democràtic de oposició li caldrà fer passos mes grans i agosarats. Lo primer serà controlar a la presidenta de la Comunitat de Madrid que sembla anar per lliure. Desprès se’ns dubta acordar la renovació del CGPJ, i així més passos cap a una oposició mes moderada lluny de l’aldarull i la bronca. Aquests Govern tot fa pensar que durarà tota la legislatura com a mínim. El PP en benefici propi ha de ser conscient que una confrontació com la feta no l’ha pot assumit durant tota la legislatura si vol ser realment una opció política amb possibilitats d’alternativa.

TRUMP : “EN EL CLAROBSCUR SORGEIXEN ELS MONSTRES”

Trump, "el mosntre"

nuevatribuna| 07 de noviembre de 2020

La coneguda frase de Gramsci “El vell món es mor, el nou tarda en aparèixer i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres” li va servir per a definir l'etapa dels anys 30 del segle XX i l'aparició del feixisme. La mateixa frase es podria utilitzar per a explicar el que ha representat Trump en la política i en la societat americana.

Després de la “revolució conservadora” americana que va simbolitzar les presidències de Ronald Reagan i l'hegemonia americana amb l'ultra-liberalisme i la globalització com a elements més significatius ha arribat l'època de qüestionar aquests valors. La competència econòmica i política de la Xina tant en el camp econòmic com polític i la crisi de la globalització ha provocat un canvi profund en la societat americana.

Dins del camp conservador dels republicans, la irrupció del Tea Party i posteriorment de Donald Trump ha reforçat el seu conservadorisme, no sols polític sinó també social i moral, que l’ha portat a una posició extrema en el cas de l'últim President republicà. Dins d'aquest partit ja no queda res del sector moderat i liberal que van representar en el seu temps polítics novaiorquesos com Rockefeller, que va arribar a ser Vice-president dels Estats Units.

La posició extrema de l'actual President republicà no és només expressió d'un “nou estil” que té enormes semblances parafeixistes basada en la difusió constant d'una falsa realitat paral·lela o “fake news” sinó que inclou un contingut d’una Amèrica que desitja ser gran una altra vegada i que es basa en realitats inexistents. L'Amèrica de Trump només abasta  una part de la realitat estatunidenca aquella que s'identifica amb una realitat que ja no existeix d'una societat blanca, protestant, masculinitzada i anglosaxona que cada cop més representa un menor percentatge de la societat.

Un segment de la societat que es troba atemorit davant el que ha suposat la globalització que ha canviat en gran manera les seves vides. On una gran part dels treballadors industrials, anteriorment votants demòcrates,  han vist desaparèixer les seves ocupacions i ara en el millor dels casos malviuen de treballs en el sector serveis. Una societat blanca que sent que ha perdut part dels seus privilegis en benefici d'una societat multiracial que li disputa uns drets que semblaven reservats a ells. Una societat on les creences religioses en moltes ocasions s'enfronten a la racionalitat de la ciència, on per exemple es qüestiona la teoria de l'evolució a la qual confronten amb el “gènesi” religiós. Una societat que inclou sectors que habiten en zones rurals allunyades de les aglomeracions urbanes. Tot això conflueix amb fenòmens racistes encara existents i agreujats davant el creixement de poblacions de color, negres, llatins o asiàtics en els quals veuen una competència. Un gran sector de la població on la concepció de l'individualisme i la llibertat individual es contempla com la base de la societat.

Seguidors de Trump

Aquesta part de la societat viu davant la por del canvi. Por al que va ser la globalització. Por davant la crisi, por davant el que consideren una pèrdua del paper dels Estats Units en el món. Por davant els nous moviments de les minories, de les dones, de la pluralitat sexual. Por que els fa refugiar-se en una idea de país inexistent però que voldrien ressuscitar. Un país al qual Trump encoratja amb el seu suport al proteccionisme i a l'aïllament inclús abandonant organismes internacionals, la “Amèrica primer” es transforma en un “Amèrica orgullosament sola”.

El fenomen no és totalment homogeni. Hi ha sectors de l'electorat, femení, de persones de color, negres, llatines o asiàtiques, que per raons diverses, gairebé totes alimentades per la por a un canvi que no poden controlar donen el seu suport a una proposta com la que representa Trump.

Trump apareix com l'home fet a si mateix, l'essència del masclisme, l'home sense pèls a la llengua, un radical home blanc, que invoca  Déu i  l'Associació del Rifle, el que blinda Amèrica enfront de l'estranger, sigui un immigrant sud-americà o la competència d'un producte xinès. El seu electorat només veu el que vol veure, essencialment a un protector del seu estil tradicional de vida.

Cal preguntar-se: Perquè és tan difícil desbancar  Trump? En primer lloc perquè els republicans amb Trump al capdavant defensen una idea de país molt concreta encara que no sigui real. I en segon lloc perquè el seu contrincant és un Partit Demòcrata que més que un partit és una coalició molt diversa dins  la qual hi ha plantejaments diferenciats i fins i tot  aspectes antagònics.

Dins del partit demòcrata hem pogut comprovar com coexisteixen des de fa temps dues realitats contraposades. Una és la realitat del “establishment” tradicional que podria associar-se a un cert progressisme soci-liberal a l'americana, és a dir més liberal que social. I al costat d'ell unes noves generacions amb plantejaments més progressistes i socials que representen una certa socialdemocràcia radical que es pot personificar en la figura de Bernie Sanders i especialment en les noves dones polítiques. L'aliança de totes dues corrents no està exempta de problemes ja que una part dels votants veu com molt moderats els demòcrates tradicionals i l'altra observa amb recel els que consideren excessivament radicals.

Demòcrates Biden o Sanders?

Donald Trump va derrotar  Hillary Clinton, malgrat que aquesta va guanyar en vots populars. Hillary va ser vista per una part de l'electorat com a excessivament moderada i això va motivar una certa abstenció d'alguns sectors més radicalitzats. En aquesta ocasió encara que Biden no sigui menys moderat que Clinton, l'oposició al que ha significat Trump ha provocat una mobilització sense precedents de l'electorat demòcrata, estimulat també per la mala gestió de la pandèmia de Trump. Alhora aquesta perspectiva de gran mobilització demòcrata ha provocat com a reacció una massiva reacció conservadora.

Cal dir que un personatge com Biden era ara com ara l'única possibilitat de derrotar a Trump vista la realitat del país. Mai ha existit l'alternativa Sanders com a candidat en aquestes eleccions, com no ho van ser per als demòcrates les candidatures clarament progressistes a la Presidència pel Partit Demòcrata de George McGovern en 1972 o de Walter Mondale en el 1984, els quals van ser estrepitosament derrotats pels republicans ( McGovern només va guanyar en el Districte Federal i a Maine; Mondale per la seva part només va guanyar en aquest mateix Districte Federal i a Minnesota) . Tots ells van ser i són massa avançats per a la realitat del país i així es va demostrar en aquestes eleccions.

La crisi política està a la vista i servida especialment tenint en compte la personalitat incontrolable de Donald Trump. Però sigui com sigui la resolució d'aquestes eleccions la realitat és que  Estats Units està més dividit que mai i la ruptura social és molt profunda i de difícil solució.

 

El sistema dels partits tradicionals està en qüestió. El Partit Republicà ha de plantejar-se que vol ser després de Trump. I el Partit Demòcrata ha de plantejar-se sobre que paradigmes s'ha de definir políticament per a ser un partit unificat i hegemònic.

Demòcrates i Republicans cap a on van?