LA BANCA DELS EXECUTIUS MILIONARIS

 

Los pincipales banqueros

nuevatribuna/26 DE ENERO DE 2023,

Segons l'Agència Bancària Europea (EBA) el nombre de directius bancaris espanyols (consellers i executius de primer i segon nivell) que van cobrar més d'un milió d'euros s'ha situat en el 2021 en 221. Tots ells van cobrar en el seu conjunt, entre retribució fixa i variable 478 milions d'euros, més de 210 milions en retribució fixa i més de 239 en variable, amb una mitjana de 2,1 milió per cadascun dels directius. Això significa un increment del 78% més de directius milionaris que l'any anterior.

Espanya se situa en segon lloc en el nombre d'executius que van cobrar més de mitjana retributiva, malgrat no ser dels països amb un sistema financer ni més potent ni més solvent. Això es deu especialment al fet que l'any 2021 va ser un bon exercici per a la banca espanyola,  i no pot separar-se del fet que va ser un exercici on sis de les set principals entitats espanyoles van efectuar ERO’s que van afectar 11.084 treballadors. El que ens porta a plantejar el fet que a major destrucció d'ocupació major guany personal per als seus directius.

Les nostres principals entitats financeres donen un servei diferent segons el nivell de renda dels seus clients. Ja no parlarem del tracte que es dóna a les persones grans i als pensionistes que han d'efectuar cues per a després enfrontar-se a un caixer automàtic i en el millor dels casos ser atesos presencialment després d'un temps d'espera. Les entitats cada vegada més segmenten els seus clients i fins i tot estableixen oficines per a cada tipus.

Així hi ha entitats que donen un servei personalitzat als clients que consideren millors, amb patrimonis pròxims al milió d'euros que són atesos per gestors personals de primer nivell amb bona preparació, presència i atenció que normalment atenen i assessoren de forma molt professionalitzada  aquesta mena de clientela.

Per a clients mitjans amb patrimonis entre quatre-cents i cinc-cents mil euros s'estableixen oficines especials on només s'atén aquesta mena de clients amb atenció de personal amb un nivell de preparació mitjana però que amb visita personal concertada acostuma a poder resoldre el problema de la clientela.

Finalment s'estableixen les oficines normals per a la resta de la clientela. Oficines on si vols ser atès has de concertar cita prèvia o estar disposat a esperar que es dignin atendre't quan ho permetin les visites dels clients concertats. Per cert en molts casos els intents de concertar visita, sigui a través de trucada telefònica o a través del mail corresponent, poden eternitzar-se al no aconseguir connectar amb la pròpia oficina o no rebre resposta.

Ja hem comentat l'atenció a les persones de tercera edat, pensionistes en la seva majoria i sense grans patrimonis que han de fer cua per a poder ser atesos a través dels caixers per a fer les operacions més freqüents de reintegraments d'efectiu, perquè ja és molt normal la no existència de servei de caixa en moltes de les oficines bancàries i en les que s'ha de pagar una comissió si es requereix aquest servei. Cal tenir en compte que la interlocució amb els caixers automàtics no és precisament fàcil per a aquells que no estan en edat d'aprendre a utilitzar les noves tecnologies.

No hi ha dubte que la qualitat del servei bancari per al conjunt de la població ha vingut deteriorant-se en l'última dècada al nostre país. Sembla com si les entitats financeres donessin per descomptat que tota la societat té un alt coneixement de les noves tecnologies per a utilitzar els serveis bancaris en línia que els permeti eliminar l'atenció personal i per tant reduir les seves plantilles. I d'altra banda el fet que fins al mínim servei ha de tenir un cost per al client que permeti incrementar els beneficis donant valor a l'acció i a la retribució a l'accionista, únic objectiu d'unes direccions que alhora incrementen de manera notable les seves retribucions milionàries.

Així les empreses financeres tenen uns beneficiaris directius i accionistes i uns perdedors clients i treballadors financers.

És important com el caràcter avariciós dels dirigents de les entitats financeres arriba a extrems inadmissibles i més en moments com els actuals. En els últims anys sota l'existència de baixos tipus d'interès les entitats van suprimir per aquesta raó la retribució al passiu dels seus clients, els comptes d'estalvi no donaven interès i van desaparèixer els comptes a termini anual que eren l'estalvi popular més generalitzat. Ara la pujada dels tipus d'interès per part dels Bancs centrals ha comportat un increment dels interessos a la clientela en els seus crèdits, només cal analitzar la pujada dels interessos dels crèdits hipotecaris, però sorprenentment no se'ls ha ocorregut tornar a retribuir els comptes de passiu dels petits estalviadors sense donar cap raó.

Les Vicepresidentes Nadia Calviño i Yolanda Díaz ja van denunciar amb crítiques públiques a les grans “primes” dels directius bancaris. Però ningú, començant pel Banc d'Espanya sembla tenir res a dir en defensa de la majoria dels clients no milionaris de les entitats financeres.
Seria de justícia reduir les retribucions de consellers i directius bancaris i retribuir l'estalvi dels clients bancaris.

És important assenyalar aquesta coincidència ja que quant pitjor és la situació dels treballadors de les entitats financeres major és el guany dels seus directius, no sols pel nombre d'acomiadaments sinó per l'empitjorament de les condicions laborals de les plantilles i l'increment de la càrrega de treball a la qual cal afegir uns increments salarials en els convenis per sota de les xifres de la inflació.

I no sols empitjoren les condicions dels treballadors sinó que també empitjora el servei al conjunt de la clientela ja que les entitats financeres cada vegada més aposten per l'exclusió bancària tant territorial, amb el tancament d'oficines amb més intensitat fora de les ciutats, com a social discriminant cada cop més  la seva clientela mitjançant la segmentació que efectuen dels serveis.

    Money Money

URGEIX UN ALTO-EL-FOC A UCRAÏNA

 

nuevatribuna/16 DE ENERO DE 2023,

Aviat es complirà un any de la invasió d'Ucraïna per Putin i la guerra segueix sense aparença de finalitzar. La resistència d'Ucraïna persisteix gràcies a l'ajut en tots els sentits d'Occident tant en recursos armamentistes com logístics, tecnològics i especialment d'intel·ligència. La pressió russa però no decaurà perquè es juga el seu prestigi com a gran potència. Fins al moment cap de les parts ha aconseguit els seus objectius ni sembla possible en un pròxim futur. D'altra banda els recursos utilitzats per totes dues parts comencen a rellevar-se com a difícils de mantenir, tant les reserves russes com les occidentals d'ajut als ucraïnesos comencen a qüestionar-se en l'ombra.

I mentre la cruenta guerra continua. Destrucció i mort per totes dues parts és el fruit del conflicte. La “picadora de carn” que és la guerra en el front causa baixes difícilment reemplaçables en el futur tant a les files russes com encara més a les ucraïneses. La pèrdues entre la població civil del conjunt d'Ucraïna, inclòs per descomptat el Donbass són importants. La destrucció a Ucraïna de totes les seves infraestructures és molt elevada. L'esforç de guerra rus tampoc és menyspreable.

I mentre la mort i la devastació es fan evidents les parts continuen inamovibles. Putin continua amb el seu llenguatge agressiu contra Ucraïna i contra occident com a part del conflicte. Mentre Zelenski continua amb la seva prèdica diària carregada de triomfalisme demagògic sobre una futura victòria com a únic final de la guerra malgrat la realitat de la destrucció del país. I a occident i a la UE especialment es manté la retòrica atlantista i bel·licista en el conjunt dels mitjans polítics i mediàtics dels diversos països sense que els ciutadans siguin conscients que estan directament involucrats en una guerra a les seves fronteres.

Rússia té difícil aconseguir els seus objectius estratègics en el front bèl·lic. Ucraïna ha de ser conscient que és impossible vèncer a Rússia sense que es corri el greu perill d'una conflagració més enllà dels actuals límits de confrontació. Els països europeus estan veient com la guerra repercuteix de manera directa en les seves economies i afecta directament a les condicions de vida dels seus ciutadans. I fins i tot  als Estats Units es comença a albirar que aquesta guerra els distreu de la seva confrontació geoestratègica principal amb la Xina. D'altra banda el Sud Global no comparteix en absolut la visió del conflicte occidental i no s'ha sumat a les sancions a Rússia.

Aquest conflicte només comporta pèrdues a tots els nivells i a totes les parts, màximament quan el conflicte militar no té l'aire d'un ràpid final.

Enfront de tot això Què fer? No hi ha dubte que des d'un punt de vista d'esquerres i progressista caldria plantejar la Urgència d'un Alto-el-foc com a pas previ a una negociació on malgrat la dificultat es tractés de satisfer en la mesura del possible a totes dues parts. No hi ha dubte que un alto-el-foc no significa un acord de pau. Un alto-el-foc és simplement un cessament d'hostilitats i la renúncia a seguir amb la confrontació militar. El pas següent és l'inici de negociacions amb la presència d'observadors internacionals que garanteixin l'alto-el-foc i ajudin a dirigir la negociació cap a una proposta de pau que permeti conciliar les diferents posicions cap a un acord de pau equilibrat.

L'acord de Minsk de 2014 podria ser un punt d'inici sempre que es donessin les garanties oportunes a les parts. L'establiment d'una Ucraïna neutral i federal que garantís l'autonomia de les regions rusófones del Donbass així com una certa desmilitarització de les fronteres. Evidentment el tema de Crimea hauria de deixar-se fora de la negociació perquè Rússia mai acceptarà perdre aquesta regió tradicionalment russa.

És evident que es tractaria d'un procés llarg i difícil que podria comportar anys de negociació però sempre a partir d'un cessament de les hostilitats per totes dues parts.

No hi ha dubte que l'actual situació no sols afecta a Ucraïna i Rússia sinó que està tenint una greu repercussió a la Unió Europea. Per primera vegada la UE ha deixat el seu destí en política exterior en mans d'un poder aliè com és l'OTAN, dirigida pels països anglosaxons cosa que no passava en dècades. Alhora la confrontació bèl·lica a les seves fronteres està comportant o incrementant la pèrdua de la unitat interna dins de la mateixa UE. La posició de Polònia o les repúbliques bàltiques més bel·ligerants contrasta amb la d'Alemanya o França, uns altres tenen posicions diferents com Itàlia o Hongria. Cal destacar que fins i tot les bones relacions tradicionals a la UE entre Alemanya i França estan passant per un mal moment amb un refredament profund. La continuació de la guerra i les repercussions econòmiques poden produir més friccions entre els diversos països i que es donin situacions socials conflictives a l'interior de les diverses nacions a conseqüència de la inflació i les repercussions negatives en les seves economies.

La Unió Europea i els seus principals països han de ser conscients del pes de mantenir una situació de confrontació bèl·lica a les seves fronteres en la qual no es pot ocultar que estem tots implicats. L'Europa de la Pau i de la Convivència ha d'expressar-se amb força i tractar de forçar per tots els mitjans a les parts bel·ligerants és a dir  Rússia, Ucraïna i al seu principal padrí EUA a aconseguir en un primer moment un acord de “alto-el-foc internacionalment supervisat” que doni pas a un procés de negociació que tingui en compte els interessos en principi legítims de les dues parts a tenir garanties de seguretat. La diplomàcia internacional ha de substituir la confrontació armada ens blocs.

EL MUNDIAL INFAME DE QATAR

 

Infantino (FIFA)-Al Thani (Emir de Qatar)-Messi

nuevatribuna/3 DE ENERO DE 2023

La FIFA és la institució on es concentra el poder que governa el futbol a nivell global, a través de les respectives federacions continentals i nacionals. També és la responsable d'organitzar els Campionats Mundials de Futbol. Tot el complex de la FIFA es troba embolicat en un fosc món de secretismes, suborns, moviments de capitals i influències polítiques i econòmiques que semblaria que res té a veure amb la pràctica esportiva.

Sens dubte l'elecció de Qatar com a seu de l'última Copa del Món ha posat en evidència totes les corrupteles i manca de principis de la pròpia FIFA. Això no hauria de sorprendre'ns d'una organització que ja l’any 1978 va celebrar amb tota la pompositat el Campionat de Futbol a l'Argentina de la Dictadura i amb desenes de milers de desapareguts.

Però en aquesta ocasió la imatge de Qatar i la de la pròpia FIFA han quedat enfosquides  des del principi i en tota la seva execució. La pròpia elecció va causar sorpresa en tractar-se d'un estat on el futbol és quasi desconegut i que només es justifica pels subterranis corredors de diners que des de Qatar van fluir a les arques de la FIFA i se suposa que a la butxaca dels seus dirigents.

Des de l'inici s'ha qüestionat el fet de la seva celebració en un país autocràtic, quasi feudal on existeix una falta de drets democràtics i socials. Les dones estan discriminades, l'homosexualitat prohibida i severament castigada i on el treball quasi íntegrament migrant es realitza en unes indignes condicions tant laborals com de seguretat, com s'ha demostrat en la construcció de les instal·lacions, més pròpia del feudalisme i l'esclavitud. Tot això contradictori amb la modernitat arquitectònica dels seus edificis i instal·lacions esportives. La premsa ens ha explicat clarament com el treball a Qatar està realitzat bàsicament per immigrants asiàtics i africans als quals no se'ls reconeixen els mínims drets laborals. Els treballadors estan subjectes a l'autoritat del seu contractista que els reté el seu passaport i no poden canviar d'empresa ni tampoc abandonar el país. Els seus salaris són miserables i les seves jornades de treball prolongades, amb temperatures que a vegades voregen els 50°. Quant a les seves condicions de vida i de recer totalment tercermundistes.

És sota aquestes circumstàncies que mitjans de comunicació com The Guardian i observadors d'ONG consideren que a la construcció de les obres del Mundial poden haver mort entre 6.500 i 10.000 treballadors. Però tot això per a la FIFA no ha estat el més mínim inconvenient per a la celebració de l'esdeveniment. Hi ha hagut més debat per l'època hivernal del campionat i els canvis que ha provocat en les lligues nacionals que per les morts i les condicions de treball dels treballadors emigrants, els de Qatar naturalment no es dediquen a aquests menesters.

Ens trobem amb la modernització del famós “pa i circ” de l'antiga Roma, on per a aplacar a la pleb (avui la ciutadania del món) cal donar-los una mica d'espectacle, a la Roma Antiga era el “circ” i ara és el futbol o altres esports o en el seu cas els “jocs olímpics” dels quals ja parlarem en una altra ocasió. Les veus crítiques en el món del futbol han estat poques i aïllades. Algunes seleccions de països nòrdics han jugat partits abans del mundial amb samarretes defensant els “drets humans” i va haver-hi un tímid intent d'algunes seleccions europees, no l'espanyola, que els seus capitans lluïssin un braçalet arc-iris fet que va ser avortat per la FIFA en manifestar que serien sancionats amb una targeta groga.

Durant tot el campionat cap acció de protesta, cap referència per part de cap dels famosíssims i riquíssims astres de futbol sobre la falta de drets laborals o humans al país amfitrió. Res i això malgrat que la majoria d'aquests futbolistes s'han dedicat al futbol provenint de sectors no privilegiats de la societat, però ara quan les seves carteres ja estan plenes aquests temes no són del seu món. Fins i tot en el cas d'astres com Messi o Mbappè són empleats de luxe d'un equip com el PSG situat en l'òrbita del mateix Qatar. Però res impedeix qüestionar-los ja que el fet que una simple declaració seva hauria tingut una repercussió sens cap dubte molt important a nivell internacional. No hi ha dubte que aquest Mundial ha contaminat amb la seva infàmia a tots els participants des de la FIFA a directius de les federacions, polítics, jugadors i públic.

Per sort algunes veus del futbol, poques això sí però dignes, han manifestat el seu disgust amb el mundial, especialment clar com sempre en les seves declaracions socials ha estat Jürgen Klopp, el famós entrenador del Liverpool que ha dit: “Ningú ha pensat en aquests treballadors. Hi ha hagut moltes oportunitats per a denunciar-ho, però molta gent ha guanyat diners per raons equivocades. Tots som culpables”. També s'han donat manifestacions clares de jugadors com Toni Kroos o antics jugadors com Eric Cantonà però en tot cas molt minoritàries. Més positiu ha estat el fet que un bon nombre de mitjans de comunicació hagi aprofitat el Mundial per a explicar la veritable realitat del país.

També hi ha hagut qui ha sortit a defensar el Mundial començant pel President de la FIFA amb un desgraciat discurs a l'inici del Mundial. I també entre els adoradors del vedell d'or ha estat Xavi Hernández entrenador del Barça i ambaixador per al Mundial nomenat pel propi Govern de Qatar, qui ha manifestat des del Mundial que “Qatar és un país molt fàcil per a viure: còmode, acollidor i segur”. Segurament ho és per a Xavi Hernández però no per als treballadors emigrants.

En fi el Mundial de Qatar només ens va donar un moment de respecte, el del silenci dels jugadors de l'Iran al no cantar amb el cap baix quan sonava l'himne de l'Iran en solidaritat amb les revoltes del seu país, ells sí que van saber estar a l'altura. Per contra cal destacar que ningú dels que formaven part del circ del Mundial s'hagi fet ressò solidari sobre la situació del jugador de futbol iranià Amir Nasr-Azadani previsiblement condemnat a mort a l'Iran per participar en les protestes en defensa de les dones en aquest país, cosa que sí ha fet la Federació Internacional d'Associacions de Futbolistes Professionals.

Dues últimes consideracions: La primera és la satisfacció de veure com la comunitat marroquina del nostre país va saber celebrar els seus triomfs entre ells la victòria sobre Espanya, amb alegria però també sense cap mala manera ni estridències. La segona és corroborar l'opinió del futbol com el modern “circ” en veure les celebracions a l'Argentina, on una societat totalment desarticulada i enfonsada es llança a celebrar el triomf com a única manera d'abstreure's de la seva penosa realitat social, fins i tot va haver-hi argentins que van empenyorar els seus estris per a sufragar-se un viatge a Doha, realment tot propi d'un esperpent o una desesperació.

En definitiva un Mundial, el de Qatar, que ha estat un exemple d'infàmia global.