FELIPE FOT EL CAMP!!

Felipe González

Nuevatribuna | 29 de Enero de 2016


Ja seria hora que Felipe González i la resta de “dinosaures” del PSOE desapareguessin de l'escena política del país. Ha perdut ja en els últims temps l'escassa credibilitat que pogués tenir. És hora que el vell “mascle alfa” del socialisme espanyol passi al retir definitiu perquè les seves últimes actuacions són lamentables.

No hi ha dubte que Felipe i el “felipisme” tenen un espai en la recent història d'aquest país. No hi ha dubte que va agafar un partit inexistent, que havia passat quaranta anys, de la seva centenària història, de vacances, i el va portar en la transició fins al Govern de l'Estat. No hi ha dubte que la victòria socialista va ser com una finestra d'aire nou. Aire que després es va viciar gradualment fins a la seva decadència. No pot dubtar-se de la modernització que va efectuar González al país, amb aspectes positius com la sanitat universal, l'impuls a l'educació pública, l'establiment d'una política fiscal o l'entrada en la UE. Però tampoc podem oblidar els aspectes més foscos com la desideologització del socialisme, la seva progressiva vinculació als poders fàctics econòmics i financers, actuacions com la reconversió industrial, l'enfrontament amb els sindicats, la LOAPA, l'entrada a l'OTAN, les privatitzacions, i aspectes més tèrbols com la corrupció (Guerra, Roldán) o el finançament il·legal (cas FILESA), fins a arribar al punt més negre com la guerra bruta dels GAL que va portar a presó el ministre Barrionuevo i el cap de la seguretat de l'estat Vera.

Felipe abraça a Vera i Barrionuevo a la pressó

Ja en aquells temps González va començar a conrear “males companyies” com l'empresari veneçolà Cisneros a qui li va col·locar la privatitzada Preciados, que aquest va vendre després a un major preu a El Corte Inglés. D'aquí i de la seva relació estreta amb el president veneçolà d'Acció Democràtica, Carlos Andrés Pérez-CAP, ve la seva vinculació amb Amèrica Llatina i amb les principals fortunes econòmiques de la regió com Carlos Slim. No oblidem que el seu amic veneçolà CAP va ser el causant, amb les seves polítiques neoliberals i corruptes, del “caracazo” de febrer i març de 1989, on va emprar contra les protestes populars armes de guerra que van provocar més de 300 morts reconeguts oficialment, que oficiosament creixen fins a més d'un miler, sense tenir en compte els ferits. Aquestes eren i són les amistats del “company” Felipe González i que expliquen la seva oposició activa enfront dels governs chavistes.

Felipe amb el veneçola Andrés Pérez

És evident que la posició internacional de Felipe en relació a Veneçuela és molt contradictòria pel que fa a altres governs com el d'Aràbia Saudita al que no ha criticat en relació a les més de cent execucions efectuades recentment contra opositors. Felipe ha callat i no sabem si això té a veure amb la venda de la seva mansió de Tunisia a la família real saudita. Com a mínim pot dir-se que González té una doble o triple vara de mesurar a l'hora d'analitzar la realitat internacional.

Al seu torn Felipe González és un dels més coneguts cassos de “portes giratòries” com a conseller de Gas Natural. El “company” Felipe és avui el “conseller” González, una mostra del seu travestisme cap al seu enriquiment personal i la seva clara funció de representant de l'interès del capital econòmic-financer que domina el nostre país.

Per això no ha de sorprendre'ns que en l'actual conjuntura Felipe coincideixi amb Aznar al convertir-se en els detractors de qualsevol possible acord del PSOE amb PODEMOS. Per als expresidents i avui consellers d'empreses de l'IBEX, els de Pablo Iglesias són perillosos “chavistes” o “leninistes 3.0” que volen acabar amb la democràcia espanyola.

Aznar, González i les "portes giratòries"

La història de Felipe ha estat una història ascendent des de representant polític d'un partit que deia defensar  la classe treballadora fins el seu paper de defensor “àulic” dels interessos del poder establert. En el que sempre ha estat conseqüent ha estat en la seva oposició a tot el que signifiqués lliscament cap a l'esquerra, dins del seu partit liquidant als defensors del marxisme i en les males relacions que sempre va tenir amb la gent a la seva esquerra, fossin  els sindicats de classe fos el PCE o ara Podemos o Izquierda Unida, ell és i ha estat des de la seva arribada al poder un fidel aliat del poder econòmic constituït. I aquí segueix.

És evident el que Felipe i el “felipisme” han significat i signifiquen per al PSOE. Els seus barons actuals, amb rares excepcions, li rendeixen homenatge i els seus seguidors, els antics i els nous, consideren que el PSOE no ha de sortir-se de la senda marcada, el social-liberalisme que ha reemplaçat al pensament socialdemòcrata tradicional. Malgrat que en impedir la seva renovació els “felipistes” puguin conduir a sacrificar a curt o mig termini el propi PSOE.

L'espectacle orquestrat en l'últim mes per Felipe i el seu “alter ego” Cebrián és el més semblat a un “aquelarre”. El primer amb les seves declaracions parlant de gran coalició o de deixar governar  la dreta del PP amb C´s; el segon orientant editorialment  “El País” en el mateix sentit. La mobilització del dinar dels “veterans de l'antic PSOE” encapçalats per Corcuera (el famós ministre de l'Interior de la “puntada a la porta”) s'acompanya amb la contínua campanya del diari de Cebrián que culmina amb l'entrevista a quatre pàgines al propi Felipe. Tot per a tractar de canalitzar el Comitè Federal del PSOE a fi de subjectar el secretari general Pedro Sánchez. L'únic objectiu és impedir qualsevol aventura a la seva esquerra i plantejar la necessitat d'obrir-se al centre, és a dir al que molts sabem que és la dreta.

Felipe ha estat molt important per al PSOE, el va portat al seu triomf com a partit. Però aquest partit sense una profunda reconversió pot ser un referent en el futur per a l'esquerra d'aquest país? En l'actual conjuntura, sense una profunda renovació ideològica que el situï en posicions d'esquerra, en la línia que Corbyn ha plantejat als laboristes, el PSOE ho té difícil especialment per aguantar l'envestida d'aquest aprenent de González anomenat Pablo Iglesias que pretén copiar l'avanç cap al triomf de la seva nova formació emulant el populisme del PSOE del 1982 que el va portar a la victòria electoral.

En definitiva per a evitar nous espectacles de vergonya aliena: Felipe fot el camp!

Victòria del PSOE al 1982

Javier Krahe: "Cuervo Ingenuo"

HIPERLIDERATGE ALS PARTITS EMERGENTS

Iglesias i Colau els liders emergents

Nuevatribuna | 26 de Enero de 2016
Els nous subjectes polítics que s’aglutinen en l’anomenada “nova política” semblen conformar-se entorn a “líders” indiscutibles com a punt de referència. Líders sorgits en alguns cassos dels àmbits mediàtics, cas de Pablo Iglesias, o del lideratge de moviments socials amb una bona utilització mediàtica, cas d’Ada Colau.

Aquests nous subjectes polítics semblen crear-se en contra de l’existència dels aparells organitzatius dels per ells denominats “vells partits”. Es tracta d’una forma que sembla més espontània i més vinculada en genèric a la “gent”, en el cas de Podemos, o als “mandats de la ciutadania”, en el cas dels “colauites”. En tot cas és evident que es tracta de noves formacions aglutinades entorn a lideratges molt forts, els quals es suporten en nuclis reduïts de col·laboradors.

Aquests nous subjectes polítics semblen aportar un bagatge nou, un nou llenguatge i aparentment noves formes de fer i estar en la política i que fan una apel·lació constant a la seva proximitat a la gent o en el seu cas a la ciutadania en genèric.

Es tracta de formacions sense una militància estructurada, molt fluida, que es basa més en inscrits que en afiliats i amb unes ideologies poc definides entorn a propostes genèricament populars i poc concretades ni definides.

Es evident que la seva novetat, el seu fort impuls i la seva bona utilització mediàtica i l’impacte visual que han aconseguit, ha estat important i renovadora, en el sentit de que ha estat un bon revulsiu per a una situació política estancada en el bipartidisme que semblava no donar opcions a propostes alternatives.

Però també està clar que els nous subjectes polítics presenten forts interrogants. El primer és que es creen entorn del que podríem anomenar “caudillismes” o “hiperlideratges”, amb un nucli molt homogeni i vinculat per fortes relacions personals. L’organització està totalment sota el control d’aquest nucli i les seves formes participatives es basen en la participació directa de les bases sota les propostes o control del nucli, sense que s’estableixin formes organitzatives intermèdies entre els nuclis dirigents i les bases. Ho hem vist en el cas de Podemos, on l’elecció dels seus màxims organismes s’ha fet mitjançant una proposta tancada de llistes i sense repartiments proporcionals. I estem veient que excepte en el cas d’Andalusia o Aragó, on la minoria provinent de la Izquierda Anticapitalista és majoria, la direcció estatal actua amb total discrecionalitat, a Euskadi dimitint la direcció, a Catalunya on la seva direcció és inexistent malgrat guanyar, i amb Galicia on hi ha plantejaments confrontats amb la direcció gallega pel que fa a les aliances. L’organització i la  militància fluida que la conforma  té poca força respecte a un nucli central que té un fort control i decisió sobre totes les qüestions polítiques i organitzatives, malgrat les seves proclames públiques sobre el sotmetiment permanent a la decisió de les bases. En el cas de la formació de Colau la situació és encara més evident,  l’organització és pràcticament nul·la i tot passa per la decisió del cercle íntim d’Ada Colau que va col·locant  la seva gent a gran part dels llocs de representació. Només cal veure com es va decidir no participar en “Catalunya Si Que es Pot”, o com es va escollir la llista al Congrés de “En Comú Podem” , sense ni tan sols efectuar  primàries. Es a dir molta reclamació verbal a la participació de la ciutadania i molta decisió des dels nuclis dirigents.

Militància i Organització

Però els dèficits organitzatius poden passar factura a mig termini. Un partit que vulgui tenir futur precisa d’una forta organització que és la garantia del seu futur. Precisa de militància, de quadres formats i d’una ideologia clara que és el que fins ara els hi manca a les noves formacions. Evidentment han de ser organitzacions més participatives i menys burocratitzades. Però cal afiliació militant, quotes, que permeti la conformació d’una afiliació que mantingui el debat respecte al compliment dels objectius polítics estructurals i conjunturals de la formació política. I  una participació estructurada que fins ara no es veu en les noves organitzacions, com tampoc es coneix la seva definició clara respecte a quin model econòmic, polític i social es promou, a quines relacions es volen establir respecte els moviments socials i sindicals, fora de les crides genèriques a la participació social. Quina definició tenen respecte el paper del treball i de la classe treballadora. Es fa difícil entendre crides com les d’Ada Colau a crear un nou subjecte polític, allunyant de les formacions polítiques prevalents, i que vulgui aglutinar a gent des de la CUP al PSC, malgrat les profundes diferencia de concepció política que es dona en molts aspectes.

En molts cassos sembla que els nous “hiperlideratges” pretenguin fagocitar els seus aliats tradicionals actuals per tal d’obtenir el que els hi manca per a la seva consolidació. Es interessant en aquest sentit veure la relació d’aliança i rivalitat entre Iglesias i Colau que es volen disputar el lideratge dels “emergents”.

Ribó i Oltra referents de Compromís

Las antigues esquerres com IU, i d’altres no tan antigues i més modernitzades com ICV o Compromís, tenen trajectòria, tenen militància amb cultura política, quadres polítics formats i tenen una cultura política capacitada i experimentada i tenen vincles antics i consolidats tant amb moviments socials com sindicals. Tenen mancances, com aconseguir una projecció pública de les seves propostes, potser degut al seu antagonisme clar amb els poders econòmics i mediàtics, però tenen projectes polítics de trajectòries consolidades, cosa que els hi manca als “emergents”.

Las confluències entre les esquerres alternatives tradicionals i les “emergents” només serien positives si cada una de les parts respecta les aportacions dels altres sense voluntat d’hegemonia de part. La unitat entre iguals, des del consens els hi pot arribar a donar l’hegemonia cultural i política en la societat. Que és la que a tots plegats els hi cal conquerir.

No hi ha dubte que per aconseguir una nova esquerra, que pugui conquerir nous drets, són precises organitzacions fortes, com més fortes millor, i amb forta identitat política, i on es situï especialment a la classe treballadora en el centre del projecte polític.

Finalment cal dir que els hiperlideratges “caudillistes” no es donen només en l’àmbit de les forces progressistes. Només cal observar el projecte de “laboratori” de C’s, on es va seleccionar un líder fotogènic i amb capacitat dialèctica com a base i únic capital de la nova dreta espanyola.

Gramsci i el concepte d'Hegemonia

                                           "Als companys"- Ovidi Montllor

LA CLASSE TREBALLADORA I EL CANVI POLITIC

Les lluites de la classe treballadora

Nuevatribuna | 19 de Enero de 2016

La inauguració de la nova legislatura no hi ha dubte que significa un temps nou en la política. La presencia dels diputats i diputades de Podemos i les seves formacions aliades de Catalunya, País Valencià i Galicia, han aportat un aire nou i diferent al Congrés dels Diputats, en la forma i sens dubte en el fons.

Malgrat tot creiem que en tota aquesta nova situació política es troba a faltar la presencia de la classe treballadora. Els nous temps de la política no haurien de comportar la continuació d’una situació derivada de l’hegemonia de la dreta en els temps passats i que han consistit en esborrar de la vida social, política i comunicativa els problemes i la pròpia existència de la classe treballadora. Aquesta ha estat una victòria significativa de la classe dominant, l’eliminació del debat públic de la pròpia existència de la classe treballadora i de l’enfrontament de classes. Com deia Warren Buffett “ hi ha una guerra de classes i l’estem guanyant els rics”. I aquesta victòria, en el nostre país,  s’ha donat en el camp polític amb l’aprovació de lleis com la Reforma Laboral que significaven la limitació dels instruments de defensa dels drets laborals i una derrota per a les organitzacions que els representen, els sindicats, o  l’enduriment del codi penal amb l’article 315 que ha penalitzat l’acció sindical i ha comportat més de 80 judicis contra més de 300 sindicalistes per exercir accions de defensa del dret de vaga. Però també s’ha donat en altres àmbits com és la desaparició en els mitjans de  comunicació de tot allò referent a la problemàtica derivada de la pràctica sindical i la lluita de la classe treballadora. En els mitjans ha desaparegut el que havia estat tradicional com era una secció de laboral en la informació. Avui en dia la problemàtica laboral i la lluita dels treballadors i del sindicalisme està pràcticament eliminada del debat públic. Aquesta és la victòria de la que parla Buffett.

Avui en dia la lluita de classes ha estat substituïda per la lluita de la gent. Les classes socials per termes com els de dalt i els de baix, i fins i tot sembla que es vulgui evitar el terme esquerra com si fos un terme de confrontació. L’eliminació d’aquests termes que signifiquen interessos contraposats com són dreta-esquerra, o classes socials, o lluita de classes, són victòries ideològiques de la dreta dominant. No són termes antics que cal obviar, sinó que són termes que cal recuperar com planteja el jove pensador britànic de referència per  a la “nova política”  Owen Jones.

I aquest és un dels plantejaments que es troba a faltar en la “nova política” que volen representar Podemos i els seus aliats perifèrics. No es pot menysprear tot el que soni a vell. No tot són els nous moviments socials. En part per que molts d’ells potser no existirien sinó fos pels moviments socials tradicionals especialment els sindicats. Les marees ciutadanes, sanitàries, educatives, han estat impulsades entre d’altres pels sindicats de classe. No es pot entendre la popularitat de nous dirigents, com la pròpia Ada Colau, sense parlar de la presentació de la ILP popular en defensa del Dret a l’Habitatge, en la recollida de signatures de la qual van jugar un paper fonamental, malgrat mai ho hagi reconegut, el sindicalisme confederal de CCOO i UGT.

Presentació ILP Habitatge

La nova política cal que estableixi relacions i aliances amb el moviment sindical i que no dubti en voler ser el representat polític de la classe treballadora, és a dir una força d’esquerres i per tant amb complicitats teixides amb les organitzacions representatives de la classe treballadora, els sindicats confederals i de classe. Sense que cap de les parts sigui subalterna de l’altre ni la sindical de la política ni a l’inrevés.

I quina és la raó per plantejar-ho? Simplement per que el problema fonamental de la nostra societat no és la desigualtat ni l’exclusió social, el problema fonamental és la manca de treball digne amb drets laborals i sindicals i amb sous dignes. El problema bàsic de l’actual crisi social és la situació de l’atur i la manca de treball. L’atur, el treball precari i el treball pobre són la causa de la resta de problemes, des de l’habitatge, la desnutrició infantil, la pobresa energètica o simplement la pobresa de tot tipus. L’apropiació de la riquesa per part d’una minoria i la privació dels bens bàsics per a la majoria no és altra cosa que el resultat de una avui amagada lluita de classes.

Amb lleis d’emergència social es cobreixen les necessitats més urgents però no es resol el problema, sense creació de llocs de treball dignes, ben retribuïts i amb futur no es resoldrà la situació actual. I les desigualtats i les emergències socials no sols no desapareixeran sinó que s’incrementaran.

Urgència lluitar contra la desigualtat

La “nova política” ha d’enfrontar els problemes urgents, “l’emergència social” i el problema fonamental, garantir el “dret al treball digne”. La nova política ha estat molt vinculada als nous moviments socials en defensa del dret a l’habitatge i contra els desnonaments, i altres similars que van contra els efectes d’unes polítiques determinades de la classe dominat, però no hi ha dubte que cal anar a la base, a la disputa de la lluita pel repartiment de la riquesa entre els que la produeixen i els que se l’apropien.

Fonamental lluitar contra l'atur

Es evident que el sindicalisme ha d’actualitzar-se i adaptar-se al món canviant. Es clar que la classe treballadora no és l’antiga classe obrera manufacturera i “fordista” de la gran industria. Avui la classe treballadora és diversa, hi ha treballadors fixos, precaris, eventuals, aturats, joves desocupats que mai han pogut treballar, etc. El sindicalisme s’ha d’adaptar a aquesta nova situació i tracta de fer-ho, ha de fer la seva feina als llocs de treball, però també dins de les comunitats on viu la classe, per que no tots treballen o no treballen sempre. Però també és evident que sense els instruments propis de la classe com són els sindicats és difícil que es pugui dur a terme una política realment d’esquerres i per tant aconseguir un canvi real.

La dreta del PP ho va tenir molt clar. No va oblidar mai que en els temps que Aznar posseïa una majoria absoluta, els sindicats CCOO i UGT van convocar la Vaga General del 20-J del 2002, una vaga reeixida que va obligar el Govern del PP a donar marxa enrere en l’intent de modificar el subsidi d’atur. Eren uns moments en que Aznar governava de forma absoluta i on l’oposició estava desapareguda. A aquest cop desprès es van sumar les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq al 2003, on també va tenir una participació destacada el moviment sindical. Tot això i els atemptats d’Atocha van provocar la derrota del PP a les eleccions del 2004. El PP ho ha tingut molt clar i per això,  inspirant-se en la política de Thatcher,  una de les primeres mesures que va fer el Govern Rajoy al febrer de 2012, als dos mesos de formar govern, va ser la Reforma Laboral. Una Reforma Laboral especial, en un moment on la crisi i l’atur tenen atemorida la classe treballadora, i que va anar dirigida a eliminar els fonaments del moviment sindical tot limitant el seu instrument fonamental d’intervenció la Negociació Colectiva,  tot ferint de mort  una de les característiques del model laboral existent que era  la Concertació Social, i sens dubte debilitant el moviment sindical.

Vaga General 20J del 2002

La “nova política” ha de entendre que per aconseguir un canvi en profunditat en el país li cal el concurs d’un moviment sindical renovat i reforçat, i alhora la potenciació dels valors de solidaritat i de lluita tradicionals de la classe treballadora que sempre han estat al darrera dels moviments polítics de progrés, és a dir darrera de l’esquerra. Per això no pot tornar a passar que es deixi en mans del PSOE la presentació de les primeres mesures per a revocar la Reforma Laboral del PP  ni la interlocució amb el sindicalisme confederal. Si Podemos i els seus aliats volen ser l’alternativa cal que comptin amb el moviment sindical i plantegin actuacions com les efectuades a la darrera legislatura pel diputat d’ICV i de l’Esquerra Plural, Joan Coscubiela,  al presentar “La proposició per a promoure el treball digne”, amb 50 propostes concretes que significaven una alternativa global a la Reforma del PP i una millora actualitzada dels drets laborals i sindicals.

Esperem que la classe treballadora i els instruments de la seva defensa: el sindicalisme confederal, que cal recordar que té centenars de milers d’afiliats i recull el suport de milions de treballadors i treballadores que el confirmen en les urnes de les eleccions sindicals tornin a tenir el paper que mereixen i tornin a estar presents en la vida política, social i mediàtica del país. Serà sens dubte una confirmació de que el canvi és posible.

Solidaritat un valor de la classe treballadora

Never cross a picket line

EL PSOE EN CAIGUDA LLIURE

On va el PSOE?

Nuevatribuna | 06 de Enero de 2016


La crisi del bipartidisme ha situat el PSOE davant d’un greu problema de pervivència política. Amb una direcció sense estratègia clara i molt afeblida quasi més internament que externament. Amb uns “barons” que semblen més interessats en una destitució ràpida de l’actual direcció que en debatre a fons el futur del partit. I sense que ningú sembli plantejar-se la necessitat d’una regeneració del seu discurs en tots els àmbits polítics. El PSOE sembla avui un boxejador “sonat” que no sap trobar el camí de la recuperació ni potser de la supervivència com a partit referent de l’esquerra.

Només cal veure els diversos plantejaments en els mitjans des de diverses instancies socialistes. Els afins a Pedro Sánchez tracten de resistir per aconseguir arribar a unes possibles noves eleccions generals amb l’actual secretari general com a candidat. Per part dels principals responsables territorials, amb Susana Díaz al capdavant, es tracta de tot el contrari: impedir que Sánchez pugui repetir com a candidat. Ambdues parts descarten votar un govern amb el PP, i alhora posen condicions que impossibiliten qualsevol alternativa de Govern amb altres forces de progrés. El PSOE planteja d’una forma demagògica que no negociarà amb els que pretenen el “trencament de la unitat d’Espanya”, en referència a la proposta de Podem i els seus aliats que defensen un referèndum a Catalunya per a donar sortida al conflicte territorial. En tot cas el debat intern no té cap element de debat ideològic o estratègic, sinó simplement una lluita pel poder. Es tracta de decidir qui ha d’encapçalar la candidatura en unes properes noves eleccions, no de quin programa cal defensar.

PSOE el problema es de polítiques no de lider

Encara més enllà, el “vell oracle” del PSOE, Felipe González, la persona que encarna en si mateixa el procés de degradació ideològica del partit i ara convertit en un portaveu dels interessos de les “elits econòmiques i mediàtiques”, va més enllà i planteja la necessitat d’un govern PP-PSOE.

En definitiva el PSOE tracta d’amagar les raons de la seva continuada davallada electoral. Per que el problema és aquest, la manca d’una autocrítica impedeix al PSOE renovar-se i analitzar com amb els anys ha deixat de ser un referent d’esquerres que plantegi un canvi en profunditat en el país. Molts dels seus dirigents només saben fer esment dels avenços que el PSOE va encapçalar en altres temps pel que fa a la modernització del país amb l’arribada de la democràcia, amb l’establiment de temes importants com la sanitat o la educació pública, durant l’etapa de González, o en la millora de drets individuals en l’etapa Zapatero. Però pocs plantegen com avançar en un programa de progrés sinó que s’aferren al pur continuisme. I cap d’ells fa referències als aspectes negatius de les seves etapes de govern. Pocs analitzen el progressiu abandonament d’una política mínimament socialdemòcrata per part dels governs del PSOE i fins i tot amb actuacions difícilment explicables des d’un punt de vista democràtic. Cal recordar algunes a tall d’exemple, així en la etapa Gonzalez: lleis restrictives com la Loapa, corrupció ( Filesa, Guerra, Roldán), incompliment programa (OTAN), Reformes Laborals i enfrontament amb els sindicats, guerra bruta contra ETA (GAL), etc, I en el cas de Zapatero: Reforma Laboral i reforma exprés de la Constitució (art. 135) tot eliminant una possible visió progressista de l’economia al donar tota la prioritat a reduir el dèficit.

Susana Díaz la continuació del "felipisme"

Per acabar-ho d’adobar ara el PSOE surt amb propostes més pròpies de la dreta pura i dura com és la defensa d’una visió única d’Espanya que margina el reconeixement de la seva plurinacionalitat. Es evident que la proposta de referèndum de PODEMOS no significa la defensa de cap ruptura, sinó una aposta per aconseguir una unitat més real i aprofundida, on les diferents nacions existents en l’Estat Espanyol es puguin reconèixer i conviure amb una unitat que respecti la pluralitat realment existent. No fa tant de temps que el PSOE i encara més el PSC reconeixia la plurinacionalitat de l’Estat. En aquest tema el retrocés és important en gran part degut al poder del PSOE d’Andalusia i Susana Díaz que utilitza la mateixa tàctica política que tan bons resultats va donar a Jordi Pujol, la identificació d’ella i del seu partit amb el territori i la seva ciutadania. Més encara Díaz es presenta ella mateixa, el PSOE d’Andalusia i ala pròpia societat andalusa com a garants de la unitat sense diversitats d’Espanya.

Sembla que la única raó actual de tots els dirigents del PSOE per a evitar la coalició amb el PP sigui la por al fantasma del PASOK, és a dir la por a que la gran coalició provoqui  deixar tot l’espai de l’esquerra i el progrés a PODEMOS i per tant quedar-se en el futur reduït a la marginalitat.

Una socialdemocràcia sense projecte

La crisi del PSOE respon en gran mesura a la de la socialdemocràcia europea que ha estat incapaç de plantejar alternativa a les polítiques d’austeritat de la dreta europea. La socialdemocràcia s’ha sumat de forma subordinada a les polítiques marcades per Merkel, per que en gran mesura el primer impulsor de polítiques de retallades va ser el govern de Schroeder i els seus programes Hartz. Ara Merkel ha exportat aquestes receptes d’austeritat a països en situacions molt més precàries que les d’Alemanya.

Potser seria hora que el PSOE analitzés l’evolució dels laboristes anglesos. El partit Laborista va ser el gran partit reformador i progressista de la post-guerra a Anglaterra, i un fidel defensor de la classe treballadora. Però aquest passat no pot servir de capital pel futur. El partit va anar perdent capacitat de lideratge especialment arran de la victòria dels conservadors de Margaret Thatcher i la derrota profunda del moviment sindical. Posteriorment el laborisme de la mà de Blair va fer un gir en profunditat cap a la dreta, la denominada “tercera via”, que no era més que una continuació més suau de les polítiques “thatcherianes”. Aquestes polítiques li van permetre guanyar eleccions però li van comportar anar perdent el suport de les seves bases tradicionals i van comportar que fins i tot a Escòcia fos superat per l’esquerra pels nacionalistes escocesos fins deixar-los en la marginalitat. Però al laborisme s’ha produït una revolta interna que ha portat a la direcció un dirigent clarament d’esquerres i que reivindica un programa socialista com és el cas de l’actual líder Jeremy Corbyn. Corbyn ha aixecat les ires dels sectors de la dreta laborista encapçalada per Blair i la seva gent que semblen incapaços de veure que són les seves polítiques dretanes les que han ensorrat  un laborisme en el que les classes treballadores ja no es reconeixien. Corbyn ha estat escollit amb el 50% dels vots dels militants i més del 80% dels més de 100.000 simpatitzants que es van inscriure a les primàries.  El seu missatge ha estat clarament contrari a l’austeritat i partidari de la inversió pública per a fomentar el creixement econòmic,  per a fer créixer el camí cap a la prosperitat de la població.

Jeremy Corbyn: el laborisme cap a l'esquerra

Aquest canvi en el laborisme és una veritable regeneració des de l’esquerra. En el PSOE no es veu cap possibilitat de gir a l’esquerra. El PSOE és avui un partit amb una gran pèrdua de militància i de votants, amb un control clar dels aparells del partit, especialment els territorials i cada vegada més té una afiliació de “pessebre”,  és a dir de quadres que viuen del partit. La última vegada que va haver-hi una possible regeneració política del PSOE va ser amb la candidatura de Josep Borrell, que va acabar liquidat per raons encara no prou explicades. Posteriorment va haver-hi el miratge de Zapatero que va acabar sotmetent-se al dictat dels poders de la “troika” de la UE.

El panorama del PSOE avui no sembla tenir massa futur. Sigui sota la direcció de Sánchez o de Susana Díaz, no sembla que signifiquin cap canvi cap a l’esquerra sinó el manteniment d’unes polítiques erràtiques que no signifiquen cap alternativa de canvi en profunditat en l’actuació del partit. Sembla com si el PSOE no vulgui reconèixer la seva pèrdua d’hegemonia en l’esquerra i sigui incapaç de entendre que només amb un canvi  radical de polítiques pot tractar de recuperar aquesta hegemonia o com a mínim ser capaç de disputar-la als nous actors polítics. Per  a fer una “catarsi” el PSOE precisaria d’un canvi radical i posicionar-se contra les polítiques d’austeritat que emanen de la UE i defensar per damunt de tot els interessos de la ciutadania i les classes populars, i en segon lloc fer un pas decidit per la defensa d’una unitat d’Espanya a partir del reconeixement del seu caràcter plurinacional, és a dir defensar una unitat fraternal que reconegui el fet de la diversitat existent en el seu interior.

En cas contrari, i el que és més possible, el PSOE pot iniciar un camí cap a la decadència i possiblement la irrellevància política, només cal veure la seva posició actual a Catalunya, ja que actualment no sembla haver-hi cap perspectiva de canvi. I això  lamentablement afecta tota l’esquerra per que no hi ha dubte que, per aconseguir el canvi social que el país precisa,  cal una forta esquerra alternativa però també ens cal una força consolidada de caire realment socialdemócrata.

Renovem l'esquerra

                                         Pete Seeger: A quin costat estàs?