ALBERT RIVERA EN EL SEU LABERINT

Rivera i C,s en el seu laberint

Nuevatribuna | 24 de Junio de 2019


L’evolució que Albert Rivera ha anat imposant a Ciutadans des de la seva creació fins ara la està portant actualment a un carreró de difícil futur.

Ciutadans va néixer com  una rèplica a la hegemonia de l’independentisme a Catalunya i amb la voluntat de presentar una alternativa de centre socio-liberal que pogués fer un paper de frontissa amb la dreta o amb el socialisme.

Però el projecte ha anat canviant amb el temps impulsat fonamentalment i des de quasi l’inici per un anti-nacionalisme català que amb el temps s’ha configurat com un nacionalisme espanyol militant i cada vegada més escorat cap a la dreta neoliberal.

Rivera ha intentat implantar el seu model  en tot l’àmbit de l’Estat amb un bon resultat però no al nivell de les expectatives que es plantejaven al quedar com a quarta força parlamentària  en les eleccions del 2015. Desprès va venir l’acord frustrat de Govern amb el PSOE i la repetició d’eleccions del 2016 on es va decantar amb un acord amb el PP  tot donant-li  suport fins arribar a la moció de censura.

A finals del 2017 Ciutadans va saber capitalitzar en un moment donat la por de molts sectors populars de la població catalana davant la divisió potenciada per l’ultranacionalisme independentista a Catalunya. Això es va concretar en les darreres eleccions catalanes on desprès de l’aplicació del 155 es va constituir en el primer partit al Parlament de Catalunya amb més del 25% dels vots. Però el que no va saber llegir Rivera i els seus és que això va ser un vot puntual produït per una realitat d’un moment concret. No era normal que Ciutadans guanyés en la majoria del cinturó de Barcelona ni en el barris populars de la capital catalana. Va ser el vot de la por de molts ciutadans que  van veure qüestionada la seva ciutadania catalana pels impulsors del procés.

Però al 2018 l’acord del PSOE, d’un renovat Sánchez, amb Podemos i d’altres grups nacionalistes, va deixar noquejat Rivera i C,s que ja somiava en poder arribar a  ser Cap del Govern en unes futures eleccions generals. A partir d’aquest moment un desconcertat Rivera va anar derivant cada cop més cap a posicions  més radicalitzades tant en el tema territorial com en el social. Si en el tema territorial C,s s’escora cap a un nacionalisme espanyol extrem que demana l’aplicació immediata de nou del 155 a Catalunya, en el terreny econòmic i social abraça un neoliberalisme desfermat que el porta a defensar suposades modernitats com “ els ventres de lloguer” o “la legalització de la prostitució”,  així com la defensa aferrissada de les baixades generalitzades d’impostos, les privatitzacions i les desregulacions laborals. Tot això el porta a posicions cada vegada més indiferenciades del PP, malgrat es continua presentant com a defensor de la regeneració enfront els cassos de corrupció. 

Foto de Colón: Abascal, Casado i Rivera. Les tres dretes

Les eleccions del 2019 situen Rivera davant una realitat que es nega a acceptar. No aconsegueix cap dels seus objectius. En les eleccions generals, i malgrat puja alguns escons, perd en els seus dos objectius estratègics, fer fora Sánchez i superar el PP. El PSOE i Sánchez surten reforçats i el PP malgrat una forta caiguda, aguditzada per l’aparició de VOX, supera Rivera. I el dirigent de C,s comença a desvariar, intentant defensar que ell és el cap de l’oposició, malgrat la realitat digui una altra cosa. Posteriorment al maig a les eleccions autonòmiques, municipals i europees es confirmen totes les prediccions, guanya el PSOE i el PP supera àmpliament  C,s degut en gran mesura a la seva manca d’estructura organitzativa.

Rivera no ha calculat bé que el seu decantament cap a la dreta més espanyolista i neoliberal el situa de company de viatge no només del PP sinó també de l’ultra-dreta de Vox, i res més definitori que la foto de Colón, i la seva política de “cordó sanitari” al PSOE.

Definitivament Rivera es troba perdut en el laberint que ell mateix, de forma inconscient o no, ha anat definint. Cap força de centre liberal es pot ficar en la seva pròpia trampa de només deixar-se una única sortida, la de pactar amb la dreta corrupta del PP i la ultradreta de VOX, i Rivera ho ha fet. Si només pots pactar amb les dretes, si optes per només pactar amb les dretes, aleshores no ets frontissa ni ets de centre, ets de dretes. I a sobre et situes en una situació de debilitat prèvia a l’hora de negociar pactes amb les altres forces de dretes que són conscients de que només tens una opció. I es així que Rivera ha establert uns pactes municipals negatius per a C,s per dues raons, els pactes només han servit per a enfortir el PP, al qual li ha donat un gran poder tant municipal com autonòmic, i d’altre banda per a fer-lo vulnerable tant en l’àmbit nacional com internacional per donar reconeixement i honorabilitat a la extrema dreta de VOX. I C,s només s’ha quedat amb les escorrialles dels càrrecs municipals i autonòmics en favor del PP.

Rivera dirigeix el seu partit amb mà de ferro.  L’única veu decisiva és la seva i té una direcció centralitzada sense cap autonomia en àmbits inferiors. Ha reforçat l’aparell central de C,s amb noves incorporacions de persones del seu equip a Catalunya. Per cert a Catalunya a les eleccions generals i amb Inés Arrimades al capdavant C,s només ha aconseguit el cinquè lloc amb poc més del 11% dels vots. En els darrers dies les veus crítiques comencen a sentir-se tant a nivell intern com extern. A nivell intern persones tan rellevants com Luis Garicano o Toni Roldán no poden amagar el seu desencís per on van les coses i fins i tot s’apunten desercions i abandonaments. En l’àmbit extern les crítiques de gent que li ha estat propera han estat ferotges, la pràctica totalitat de les personalitats que van endegar el primigeni Ciutadans han manifestat el seu desencís i rebuig envers la política de Rivera. La veu més potent ha estat la de Francesc de Carreras que ha arribat a definir Rivera com “un nen malcriat”. Igualment directe i molts més dur fins i tot ha estat Manuel Valls que encapçalava la llista en coalició amb Ciutadans a Barcelona i que amb tres vots ha permès la investidura d’Ada Colau per tal d’evitar el triomf d’Ernest Maragall, la qual cosa ha provocat la ruptura amb Rivera. Cal dir que l’acció de Valls, privant l’independentisme del govern de l’ajuntament de Barcelona, ha estat l’acció política més efectiva contra l’independentisme,  molt més que tota l’acció o inacció parlamentaria d’Inés Arrimades i el Grup de Ciutadans al Parlament de Catalunya. Manuel Valls, amb un discurs d’alt nivell i en clau europeista, ha acusat Rivera de portar el partit cap a la dreta i especialment de legitimar la ultradreta ultranacionalista espanyola. Fins i tot tant el seu aliat internacional Macron com els mitjans de comunicació internacionals són molt crítics amb l’evolució i els pactes amb l’ultra-dreta de Rivera.

Rivera personalment es troba ara davant d’una greu situació provocada per les opcions equivocades preses per ell i la seva direcció i de les quals són ells únicament  responsables. Estan dins d’un laberint que ells han creat i sembla que a hores d’ara Rivera no sap quina és  la sortida.

I per últim només fer una previsió. Si hi ha properes eleccions a Catalunya  no crec equivocar-me si pronostico que un Ciutadans a Catalunya mancada de dirigents, tindrà el que pot ser una veritable desfeta electoral.

Rivera i Valls un desencontre clarificador

ADA COLAU ALCALDESSA. I CATALUNYA EN COMÚ?

Ada Colau de nou Alcaldessa de Barcelona

Nuevatribuna | 17 de Junio de 2019


Finalment i malgrat les primeres perspectives negatives Ada Colau ha aconseguit l’alcaldia de Barcelona amb l’acord amb el PSC i els tres vots de Valls.  Així i tot els resultats de Barcelona en Comú no van ser bons, molts vots dels barris populars van marxar cap al PSC, sens dubte degut a la ambivalència de Colau respecte al “procés”.

Ada Colau ha mantingut un discurs acomplexat envers l’univers processista fins i tot en el moment de defensar la seva proposta poc neutre envers els seus inscrits al demanar-los escollir entre ella o Maragall com candidats a l’alcaldia. Fins i tot en aquest moment no ha deixat de pronunciar frases increïbles com dir “M’és igual ERC que el PSC, però aquest em fan alcaldessa”, “no m’agrada que Valls em voti”, “continuarem defensant els presos polítics”. Frases que es contradiuen amb la pròpia opció escollida de pactar amb el PSC evitant una alcaldia pro-independentista, i presentant-se sabent que només pot sortir amb els tres vots de Valls. No es pot tractar de seduir un sector minoritari dels seus votants sense veure que així continua menystenint a una majoria dels seus votants, fent que molts deixin de donar-li el seu suport.

Ada Colau ha aconseguit revalidar el seu mandat, aquesta vegada vinculat a un acord amb el PSC que esperem permeti un equip de govern més ampli i amb més capacitat de lideratge. Es evident que amb aquesta posició Colau opta per aconseguir el poder municipal per a fer política.

Colau surt finalment ben parada a Barcelona-ciutat, l’única prioritat que ha tingut junt amb la seva organització de “Barcelona en Comú” malgrat que això ha comportat el fracàs de la marca de “Catalunya en Comú” en tot l’àmbit del territori català.

A Catalunya  l’organització dels “comuns” ha fracassat de forma greu degut al fet inqüestionable que l’organització de Catalunya en Comú és una entelèquia o un esquelet sense múscul. Ningú ha cregut realment en aquesta organització. Ada Colau que és teòricament la seva màxima dirigent només ha tingut la prioritat del l’Ajuntament de Barcelona, i els comuns com a tals fora de Barcelona no existeixen com a estructura territorial organitzada. Podemos ha estat fora i dins alhora, gent de Podem ha participat en les estructures comunes però mantenint-se fora com a organització, amb fets esperpèntics com veure Pablo Iglesias un matí en un acte a Barcelona en suport d’Ada Colau i a la tarda en una trobada amb les candidatures de Podemos que confrontaven  amb les d’En Comú. EUiA està dins però el seu coordinador general i altres s’han presentat per ERC a les generals. I sols queda ICV que s’ha subordinat als criteris de l’anomenat nou “subjecte polític” (?) i que com a mínim ha mantingut les places on tenia musculatura i organització pròpia forta.

PODEMOS dins o fora dels "comuns"?

La realitat des de fa temps són  resultats dolents: a les autonòmiques amb posteriors dimissions i transfuguismes en el grup al Parlament de Catalunya; a les municipals poques candidatures, 151 menys que les 204 presentades en solitari per ICV-EUiA al 2015, i en molts casos amb exclusions i candidatures competidores i amb més de 50 candidatures alternatives de Podemos (que per cert ha tret els minsos resultats de 21 regidors). Pèrdua de la majoria a Barcelona i només possibilitats de governar a menys de 20 localitats, quasi totes on quedaven estructures organitzades d’ICV com és el cas d’El Prat on es governa ininterrompudament des de l’inici dels ajuntaments democràtics, primer com a PSUC, després com a ICV-EuiA i ara com a Catalunya en Comú.

El resultat global ha estat la pèrdua de prop d’un 19% dels vots aconseguits per ICV-EUiA al 2015. A les Europees el resultats han estat encara més decebedors al baixar d’un 15% al 2015 al 8,5% en aquestes eleccions amb la pèrdua de més de 83.000 vots.  No hi ha dubte que l’experiment i malgrat la carambola d’última hora, al mantenir l’Alcaldia de Barcelona, no sembla que doni més de sí. En tot cas cal com a mínim un fort revulsiu i canvis en profunditat.

Catalunya en Comú es un subjecte polític confús, format per grups que res tenen a veure entre ells, amb posicions enfrontades i sense ideologia ni objectius comuns. No hi ha organització pròpiament dita, només una Comissió Executiva i un Consell Nacional que són ens burocràtics sense cap funció definida. No hi ha discussió política ni tan sols per a homogeneïtzar l’espai i encara menys per a propulsar-lo dins del conjunt de Catalunya. Ni hi ha hagut direcció política, ni tan sols suport logístic en les eleccions municipals fora de Barcelona, s’ha deixat que a cada població la diversitat existent s’apanyés com pogués. Tot aquest desgavell ha provocat que hagi hagut exclusions o presentació de diverses candidatures confrontades del mateix espai. Fins i tot a diverses localitats no s’ha donat el suport que calia per a fer l’enviament de la propaganda electoral. Només per a Barcelona hi havia recursos, disciplina i organització per a una candidatura escollida a dit per Ada Colau. La campanya per les eleccions europees ha estat molt reduïda malgrat presentar un candidat de primer nivell com era Ernest Urtasun.

Els resultats ho diuen tot, fracàs sense pal·liatius, i això es veia venir des de feia temps des de  les autonòmiques on els “comuns” van treure només 8 diputats enfront dels 11 de “Catalunya Si Que es Pot” que van ser considerat aleshores com un mal resultat davant els 13 que havien tingut ICV-EUiA en solitari.

El projecte de Catalunya en Comú (Podemos no se sap mai si esta dins o fora), és a hores d’ara un projecte fallit i de difícil futur. Caldria plantejar un canvi radical: amb canvis organitzatius en profunditat: establint organismes democràtics de direcció política real per a orientar i controlar tota l’acció política, incloent-hi  l’organització de Barcelona-ciutat; eliminant tota la gent infiltrada que actua al servei d’altres organitzacions i sense lleialtat al projecte; amb una definició política clara envers un projecte ecosocialista que ens apropi a organitzacions europees; i una militància real més enllà dels inscrits telemàtics, amb estructures organitzatives vives i reals arreu del territori.

Pot haver-hi una última oportunitat si s’actua amb rapidesa i senderi, sinó molta gent es plantejarà altres opcions per aconseguir un espai coherent per a la esquerra alternativa.

Cal una ideología nítida