A L'ESQUERRA NO LI QUEDA TEMPS PER PERDRE

 

nuevatribuna/23 de junio de 2022

Després del resultat de les eleccions a Andalusia les esquerres, totes elles, no poden perdre més temps i requereixen canviar una estratègia que demostra no donar fruits positius.

És evident que el temps polític ha canviat, i que el que semblava un camí de roses s'ha convertit en un pedregar. Si fa pocs mesos el Govern se les  prometia molt felices amb una pandèmia controlada, l'arribada dels fons europeus amb la seva previsible repercussió positiva en l'economia i les bones perspectives en l'ocupació, ara les coses han canviat, la guerra d'Ucraïna i la crisi energètica que s'ha agreujat, una inflació disparada i la consegüent pèrdua de poder adquisitiu plantegen un futur molt menys agradable per a bona part de la ciutadania.

Al costat d'això un Govern amb importants avanços socials, laborals i econòmics en el seu haver no sembla ser capaç de capitalitzar-los entre els ciutadans. Sembla que hi ha una manca clara d'explicació i un excés de “soroll”. L'explicació dels avanços econòmics i sobretot socials requereix d'alguna cosa més que la coneguda roda de premsa del Govern, cal fer arribar l'abast de les millores a la ciutadania afectada. Especialment si tenim en compte que una bona part dels mitjans de comunicació són afins a les dretes i crítics i deformadors de les informacions relatives a l'actuació del Govern progressista. Així mateix, des del mateix Govern no es fan les coses de manera adequada atès que en moltes ocasions es fa més èmfasi en les discrepàncies internes en l'elaboració d'una mesura social important i que arriben a ser més comentades que el valor dels continguts positius dels acords.

Podem dir que pel que fa al principal partit del Govern s'ha notat un cert aire de canvi per a mal arran de la renovació governamental. Sembla que els aspectes de política exterior estiguin predominant en l'actuació del propi govern i que la política interna estigui més llunyana del pensament del President del Govern. Un exemple és l'estrambòtic canvi de posició sobre el Sàhara Occidental sense la més mínima explicació i que s'antulla com una cessió davant el Marroc, un veí de poc fiar històricament i que ha comportat un enrariment profund de les relacions amb un altre veí com Algèria que no sols és el nostre major subministrador de gas sinó que ha estat un complidor estricte dels seus compromisos. Molts han contrastat negativament l'actuació del ministre Albares en relació amb la seva predecessora la cessada Arantxa González Laya. Això no ha estat un bon senyal de la política presidencial, sembla com si des de la Moncloa s'hagi donat prioritat a una política més pro-atlantista i otanista del grat dels Estats Units. Aquest tema ha causat perplexitat i decepció entre bona part de la gent d'esquerres.

Així mateix el Govern d'acord amb la UE està implicant-se de manera perillosa en la guerra d'Ucraïna derivada de l’agressió russa que sembla ser una prioritat en l'acció del President del Govern descurant en gran part la repercussió d'aquest conflicte en el creixement de la inflació i la pujada energètica.  El conjunt d'Europa està fent el paper de pagador en un conflicte dirigit fonamentalment per l'OTAN sota les directrius de  Washington. Així mateix s'ha d'esperar del PSOE i del seu Secretari General una major atenció a la situació de la població que pitjor ho està passant. Aquesta població no se sent representada per  una política del “tu més” que no  li dóna cap explicació de com satisfer les seves necessitats més urgent. D'altra banda sembla com si la direcció del PSOE hagués girat en les posicions orgàniques internes de la majoria que va acompanyar a Sánchez en el camí per a recuperar la Secretària General a una ampliació cap als que van ser els barons afins a Susana Díaz i això pot haver produït una certa decepció en els que veuen els Lambán o Page més com un llast que com una embranzida.

Pel que fa a la posició de la part del Govern situat a l'esquerra del PSOE, i descartat ja Podemos que ha demostrat ser una ombra del que va poder ser, totes les esperances estaven basades en Yolanda Díaz i el seu futur “projecte polític”. I ja està trigant molt sinó massa a concretar-ho. No es pot arribar en una situació de “virginitat política” a les eleccions generals. Hi haurà eleccions autonòmiques i municipals i el projecte de “Sumar” està arribant molt endarrerit. Perquè del que es tracta no és de sumar els retalls del que queda de l'esquerra alternativa, ja hem vist el que ha passat a Andalusia. Es tracta de presentar no sols una candidata sinó un projecte atraient, no només per a gent ja convençuda com poden ser els sindicalistes sinó per a la gent treballadora i de les classes populars especialment per a crear il·lusió en aquella gent que fa temps que les ha perdut totes sobretot els sectors més desfavorits que passen de la política, la qual cosa significa que s'abstenen en benefici de la dreta quan no directament la voten com a gest de rebuig social.

I perquè Yolanda i el seu projecte de Sumar sigui una realitat cal que aquest projecte arribi als racons de la geografia i això es diu organització i militància i això no es fa en dos dies. Es pot reunir a Colau, Oltra, Errejón, i fins i tot a Belarra i Montero, però això no és un projecte ni és una organització, amb això s'arriba al que ha representat “Por Andalusia”. L'organització es basa en una militància motivada entorn d'una proposta política debatuda i assumida que després la militància se la creu i la difon en les seves empreses, en els seus barris, en els seus municipis, etc. En part podríem dir que era el que feia la militància del PSUC-PCE en la lluita contra la dictadura, ser presents en tots els llocs on estigui la gent. O l’exemple durant molts anys de l’actuació a Itàlia del PCI.

La dreta sempre ho té més fàcil. Els seus votants saben el que volen mantenir, els seus privilegis. Ells votaran gairebé sempre perquè no els volen perdre. L'esquerra ho té més difícil perquè ha de convèncer als seus possibles votants que pot ser possible aconseguir més drets i una major igualtat social.

Que ningú cregui que aquí es planteja una anàlisi pessimista per al futur de l'esquerra enfront de les futures confrontacions electorals, és un crit en la necessitat de superar els errors i no esperar més a donar la batalla de les idees sempre en positiu i amb propostes concretes que puguin arribar a la ciutadania no sols a la política o socialment motivada sinó a aquella potser més necessitada però la menys conscient.

Les esquerres no haurien de deixar en l’oblit la reflexió de Gramsci “Les idees no viuen sense organització”.