BIDEN EL CANVI TRANQUIL

 

ClubCortum/19 de maig 2021

nuevatribuna/19 de mayo de 2021

Moltes vegades les aparences enganyen. Així el President Biden sempre ha estat presentat com un veterà polític, moderat i una mica anodí. No obstant això també moltes vegades les realitats contradiuen les aparences. I algú brillant després de veure els seus actes no ho sembla tant o algú anodí pot donar sorpreses.

De Joe Biden molta gent coneixia la seva llarga trajectòria política, la seva personalitat dialogant i la seva moderació personal. Molta gent no va creure que fos un candidat adequat per a confrontar amb Trump i fins i tot la seva edat es veia com a una cosa negativa. No obstant això Biden s'ha confirmat com el millor candidat per a batre  un adversari com Trump. En part perquè és la seva antítesi i la persona adequada per a combatre el clima de confrontació permanent representat per una personalitat populista de la dreta radical com l'extravagant Trump.

Realment Biden és la calma després d'una horrorosa tempestat com la viscuda als Estats Units durant els quatre anys de la presidència de Trump. Així mateix Biden va ser la personalitat no carismàtica que va permetre unificar les diverses tendències del Partit Demòcrata. Biden va ser triat com el mal menor entre els demòcrates. No tenia el carisma ni la brillantor de Bernie Sanders però aquest amb els seus posicionaments no hauria pogut unificar el conjunt dels votants demòcrates molts dels quals el veien com exageradament radical. Des del primer moment de la seva nominació Biden va anar donant proves de la seva manera de fer. En primer lloc triant a Kamala Harris com a candidata a la vicepresidència. Posteriorment apareixent com una alternativa total al candidat dels republicans. Enfront de Trump ningú més diferent que Joe Biden que va aconseguir finalment superar àmpliament a l'egocèntric multimilionari en les eleccions amb major participació de la història del país.

Bona part del món va respirar amb la victòria del demòcrata per fi hi hauria una presidència tranquil·la sense sobresalts. Una presidència que es considerava de trànsit no sols per la personalitat del nou inquilí de la Casa Blanca sinó també per la seva edat avançada.

Però com hem dit a l'inici la història ens reserva moltes sorpreses i no hi ha dubte que en aquests moments Biden és una d'elles. El candidat considerat gris ha llançat un programa de reformes impensable per part de ningú. En primer lloc des del moment mateix de la seva confirmació el President Biden es va llançar a la seva primera batalla contra la situació descontrolada de la pandèmia derivada de la desídia del seu predecessor, un reconegut negacionista. Biden va prometre vacunar a 100 milions de nord-americans en els seus primers cent dies de mandat i ha aconseguit doblar-ho fins a aconseguir 200 milions.

Després del risc sanitari Biden s'ha enfrontat a la necessària reforma econòmica i social de la societat americana amb un ambiciós programa que aconseguiria acabar amb l'herència neoliberal dels temps de Reagan.

Després d'aprovar en un primer moment un Pla de Rescat per a l'economia de 1,9 bilions de dòlars, ara presenta tota una sèrie de reformes destinades a canviar la fisonomia social dels Estats Units. Es tractaria d'allò més semblant al que en el seu moment va representar el “New Deal” del President Rooselvet per a combatre la “Gran Depressió”.

En el seu missatge davant les cambres del Congrés el President Biden presenta dues propostes econòmiques que comportarien mobilitzar bilions de dòlars:

       - Un ambiciós pla d'Infraestructures, de 2,3 bilions de dòlars, dirigit no sols a potenciar la producció industrial sinó també a fer-ho de manera sostenible. Aquest ambiciós pla té l'objectiu de millorar unes infraestructures en moltes casos obsoletes i alhora fer-ho compatible amb la lluita contra el canvi climàtic.

          I tot això per a aconseguir la creació de milions de llocs de treball al país. I buscant que la gran majoria de les noves ocupacions vagin destinades als treballadors més desfavorits, és a dir aquells sectors que fins ara s'han sentit més oblidats o abandonats.

      - Al costat d'això un altre ambiciós pla denominat  “Família”, dotat amb un bilió 800 mil milions de dòlars en 10 anys l'objectiu dels quals no és un altre que donar fortalesa al feble estat del benestar existent als Estats Units i fer-lo comparable als d'Europa o el Canadà, especialment en sanitat, educació i ajudes econòmiques de l'Estat (establint per exemple una cosa inexistent fins ara com les baixes per maternitat).

La proposta del President Biden vol ser una esmena total a la filosofia política de Reagan. On el republicà plantejava “el Govern no és una solució als nostres problemes, el Govern és el problema” el President Biden proposa tot el contrari “nosaltres, vostès i jo, som el Govern, no és una força en una capital llunyana ni una força poderosa fora del nostre control. El Govern som nosaltres, la gent”. En definitiva acabar amb la concepció de Reagan i Thatcher de que el paper de l'Estat ha de ser el més reduït possible.

El President Biden planteja finançar el seu programa a partir d'una pujada d'impostos als més rics i a les grans empreses. Doblaria pràcticament els impostos als que obtinguin més d'un milió de dòlars  l'any. Aquí Biden trenca també amb els dogmes del neoliberalisme de fomentar la reducció d'impostos i deute públic. Sens dubte aquesta proposta pot tenir repercussió en gran part del món occidental, a més de revocar la reforma fiscal de Trump que va reduir els impostos a les rendes més altes.

Biden també ha donat mostres de voler encarar de forma radicalment diferent al seu predecessor en temes com la lluita contra el Canvi Climàtic on vol que els Estats Units sigui líder, així com enfrontar de manera diferent el problema de la Immigració donant una solució definitiva als “dreamers” més de 10 milions de nens que van arribar als Estats Units i estan pendents de legalització.

Cal ressenyar que després de molts anys Biden ha donat també un reconeixement al sindicalisme en plantejar en el seu discurs que “no va ser Wall Street qui va construir aquest país. Va ser la classe mitjana qui el va construir, i van ser els sindicats els qui van construir la classe mitjana”. Aquesta posició del nou President ja es va manifestar en secundar, sent ja president, l'intent de constituir un sindicat en la multinacional Amazon. I també en incloure en el seu discurs en el Congrés la necessitat d'un increment de l'actual salari mínim.

La veterania i experiència de Biden li dicten que ha d'anar ràpid en l'aplicació de les seves propostes i materialitzar-les abans de la meitat del seu mandat. Llavors es celebraran les eleccions per a la renovació del Congrés i un terç del Senat i pot canviar la correlació de forces en el legislatiu.

En definitiva el veterà polític que és el nou President està demostrant ser més pràctic que molts dels seus anteriors predecessors demòcrates dotats d'una aureola que semblava més moderna i amb més expectatives que després no es van concretar en realitats.

Com a sentència l’economista i Premi Nobel Paul Krugman “si els principals elements del Pla de Famílies es converteixen en llei, seran molt difícils de revocar. Per què? Perquè aportaran prestacions enormes, transformadores de fet, a milions de persones. És a dir, imaginin-se intentant suprimir les guarderies universals assequibles i els permisos de paternitat i maternitat retribuïts una vegada que s'han convertit en part del teixit de la nostra societat”.

Esperem que ens continuï sorprenent per a bé en el, especialment en temes de política exterior com el referent a la situació del poble palestí.

,.

L’ERO DE CAIXABANK UN FRAU SOCIAL

 

ClunCortum/ 5de maig de 2021

nuevatribuna/ 5 de mayo de 2021

L’ERO publicitat per CaixaBank és com bé ha dit el Secretari General de CCOO “una obscenitat”. Els directius del nou CaixaBank “s'han passat de frenada” a causa d'una ambició sense límits en el seu pla de reestructuració de l'empresa en el qual un immens interès econòmic ha exclòs qualsevol altra consideració.

La proposta només pot qualificar-se de monstruosa i fruit d'una ment farisaica i malaltissa. Com sinó qualificar una proposta que inclou paràmetres radicals i contradictoris?.

En efecte la proposta estableix per a la gran majoria de la plantilla una sèrie de propostes summament negatives, a saber:

   - Una reducció de gairebé 8.300 empleats, un 19% de la plantilla, als quals es pretén donar de baixa de l'empresa, a la majoria dels quals després de dècades de treball per a aquesta empresa se'ls planteja la pèrdua d'aquest amb unes condicions poc o gens favorables. S'arriba a l'extrem de proposar 25 dies per any amb un topall de 18 mensualitats als menors de 55 anys que poden portar molts anys d'antiguitat. Fins i tot es planteja que un 50% sigui menors de 50 anys i es triïn a criteri de l'empresa.

  - Reducció de les actuals condicions salarials i laborals per a la resta de la plantilla, incloent una mobilitat geogràfica forçosa de fins a 75 km.

  - Una major reducció de condicions laborals per a la futura plantilla.

Al mateix temps els alts dirigents milloren substancialment els seus salaris:

 - El salari del nou president es multiplica tres vegades

  - Altres salaris de directius es multipliquen per 1,5 vegades

  - El salari dels 2000 treballadors d'alt nivell s'incrementa en un 15-20%.

Al costat de tot això els nous directius de CaixaBank plantegen un tancament de més de 1500 oficines és a dir més del 25% de la xarxa (Bankia tenia 2.267). Aquest tancament juntament amb el nou model d'oficines que l'antiga CaixaBank ja venia potenciant dedicat a l'assessorament del 20% de la clientela més rendible significarà un major índex d'exclusió bancària per a la majoria dels seus clients. És com si d'un cop de ploma s'hagi fet desaparèixer el que representava l'antiga Bankia. Això sí quedant-se la seva clientela i els seus dipòsits.

Sembla que els directius del nou CaixaBank no siguin conscients dels canvis en els temps actuals ni en la nova consciència creada en la societat en aquests temps de pandèmia.

Mentre que a nivell social i polític es parla de la necessitat de reconstrucció econòmica i social, d'un nou temps després de la pandèmia i d'un Pla de Recuperació, els directius de les entitats financeres semblen anar contra corrent. Com és possible parlar de retallar les jubilacions anticipades quan entitats amb amplis beneficis econòmics llancen a milers de treballadors a l'atur sense perspectives d'ocupació similars?.

Sincerament la societat hauria de passar factura a aquestes entitats tant a nivell de la seva imatge corporativa reputacional com a nivell social i polític. És impresentable socialment que un sector que ha rebut ajudes públiques multimilionàries plantegi una eliminació de llocs de treball com la que representa aquest ERO.

L'Estat va salvar Bankia amb 22.242 milions d'euros perquè no s'enfonsés, dels quals només ha retornat poca més de 3.000. A tot això caldria afegir les milionàries ajudes públiques en exempcions i altres mesures que CaixaBank ha obtingut al llarg de la seva història d'adquisicions d'altres entitats financeres fins arribar a la situació actual.

Crec que és necessari que les autoritats polítiques actuïn en aquest tema. En aquest sentit són importants les declaracions contràries al ERO per part de les Vicepresidentes segona i tercera, Nadia Calviño i Yolanda Díaz, així com del Ministre de la Seguretat Social Escrivá. Però calen actuacions concretes. No oblidem que l'entitat encara deu a l'Estat més de 19.000 milions d'euros. És interessant la interpel·lació del Govern al mutisme que fins el moment ha mantingut el Banc d'Espanya tan donat a fer intervencions en qüestions alienes a la seva competència i tan callat en un cas com aquest que l'afecta de manera directa.

Cal esperar del Govern actuacions a través de la seva representació directa en el Consell d'Administració de CaixaBank. El Govern i també la Fundació la Caixa que van ser els artífexs de la fusió són ara corresponsables d'aconseguir una solució satisfactòria per a tots. Tots dos són els màxims accionistes de CaixaBank amb un 30% la Fundació i un 14% l'Estat i per tant els més responsables de donar-li una sortida.

Seria necessària abans de res la retirada d'aquest ERO brutal i antisocial o la seva rectificació a fons en tots els seus aspectes. Plantejar la reestructuració de forma més limitada i pausada. És a dir menys plantilla afectada, la de major edat i amb majors possibilitats d'un acord que els permeti accedir a la jubilació. Distanciar en el temps el procés de reestructuració de plantilla i de tancament d'oficines, en diverses fases que permetin que el personal tingui més edat i possibilitats d'accedir a la jubilació.

Seria també positiu que els directius amb sous més alts, els membres del Consell d’Administració i aquests 2.000 directius superiors entre els 53.000 treballadors de plantilla fessin algun sacrifici dels seus elevats emoluments.

Així mateix hauria d'establir-se tant per part del Banc d'Espanya com de l'executiu i legislatiu la necessitat de que les grans empreses amb beneficis no puguin donar dividends en el cas d'efectuar aquest tipus de ERO´s durant un nombre determinat d'anys, així com prohibir les “primes” als seus directius. Pot ser que així entenguin que els perjudicis laborals i socials tenen un cost.

En una anàlisi anterior de la fusió explicàvem que “en totes dues entitats existeix sobrada experiència, la qual cosa ha de permetre que la possible reestructuració de plantilles s'efectuï de forma acordada amb els sindicats i voluntària per als treballadors (p.e. prejubilacions), tot això dilatat i escalonat en diversos anys. No seria acceptable ni desitjable un canvi en aquesta mena d'acords ja tradicionals en el sector i en aquestes entitats.” Els actuals gestors haurien d'aprendre de la seva història passada i tornar a la sensatesa, “pel bé de tots també de l'entitat”. La primera entitat financera del país ha de ser un exemple en tots els camps, econòmic, financer, laboral i social.