La fi de “la Caixa” o la seva privatització patrimonial

Isidre Fainé: President de "la Caixa"

 nuevatribuna.es | 01 Mayo 2014 

Amb la Llei “26/2013, de 27 de desembre, de caixes d’estalvi i fundacions bancàries”  es posa punt i final a la centenària història d’aquestes institucions financeres. Des del temps del ministre Solchaga, tant el PSOE com el PP i molts poders econòmics i mediàtics, no han amagat el seu interès en reduir o eliminar aquestes entitats, per a ells anòmales. Malgrat tot ha hagut d’arribar la crisi de la “bombolla immobiliària”, i una agosarada actuació prèvia per part de molts dels directius de les caixes per a fer-les entrar en crisi. En podríem parlar molt del tema i omplir moltes pàgines, però el que està clar és que el poder polític no ha buscat altre alternativa que eliminar-les. Fins i tot han recorregut al tòpic de la imposició de la UE, obviant que sense anar més lluny, a Alemanya, Merkel ha defensat i mantingut unes caixes en situació molt semblant sinó pitjor que les espanyoles.

PSOE-PP i el poder de la banca

 

Es evident que ha mancat voluntat política de mantenir unes entitats que complien una funció diferent a la de la banca privada. Es podria haver optat per racionalitzar-les i reestructurar-les, però ha predominat l’interès de fer-les desaparèixer. Es va iniciar amb processos de “fusió freda” o SIP, desprès per la gestió financera indirecta i finalment per aquesta llei que posa punt i final inclòs a les entitats ben gestionades.

El més sorprenent d’aquesta llei de “punt i final” és que converteix les Caixes, propietàries d’entitats solvents, en Patronats omnipotents que no han de donar comptes de la seva gestió a ningú, exceptuant els supervisors econòmics i polítics de torn. Es converteixen unes entitats d’origen social i que rendien comptes davant de representants d’aquesta societat segons establia la llei, en uns Patronats que donen comptes a ells mateixos. En definitiva amb aquesta darrera Llei es deixa el patrimoni de les Caixes en mans d’un Patronat, en la majoria dels casos controlat pels antics directius de les caixes.

Rajoy-Mas: amb això els dos d'acord

 



El cas de “la Caixa” es el més evident d’aquesta privatització patrimonial. I el més important ja que es tracta d’una entitat que controla una de les entitats principals de l’oligopoli financer com és “Caixabank”. En aquest cas cal dir, a més a més, que les competències sobre l’entitat han passat de la Generalitat de Catalunya al Ministeri d’Hisenda, sense que el Govern d’Artur Mas, tan partidari d’altra banda de crear “estructures d’estat” hagi dit ni mitja paraula. També cal dir que curiosament per una vegada el Govern de l’Estat no ha fet cas a Brussel·les tot acordant, amb els vots del PP i PSOE, una esmena de CiU que permet que els màxims directius dels Patronats puguin mantenir el càrrec en el banc que fa la seva activitat financera fins al 30-6-2016. Aquesta esmena beneficia personalment els presidents de “la Caixa”, Isidre Fainé i d’Unicaja, Braulio Medel.

No és d’estranyar, Isidre Fainé ha estat, en la seva qualitat de President de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi, un interlocutor imprescindible dels diversos governs en tot aquest procés. I és evident que tenia algunes fites molt clares: la pervivència de la seva entitat financera, el manteniment d’un aspecte o referència social, i el seu control sobre l’entitat. I ho ha aconseguit plenament.

Cal reconèixer la capacitat estratègica i la subtil intel·ligència de que ha fet gala el President de “la Caixa” en la consecució d’uns resultats que li atorguen un control ple de la nova Fundació, del Holding de participacions industrials, “Critèria”, i de l’entitat financera “Caixabank”.

Fainé: un Patronat a mida

 

La configuració del nou Patronat de la Fundació bancaria “la Caixa” està perfectament dissenyat i format en la seva majoria per persones afins i vinculades personalment i/o per intenses relacions econòmiques amb el President Fainé. Així veiem com dels 15   patrons de la Fundació formaran part, juntament amb Isidre Fainé,  persones com: César Alierta (president de Telefònica on Fainé és vice-president i “Caixabank” principal accionista), Carlos Slim (Inbursa amb participació de “Caixabank”), Salvador Alemany (Abertis, on “Caixabank” és el principal accionista), Javier Godó (president de “La Vanguardia”, vice-president de “la Caixa” i conseller de Caixabank ), Jaume Lanaspa (fins ara director de la Fundació “la Caixa” i estret col·laborador i vell amic de Fainé), Alejandro Garcia-Bragado (Secretari General i del Consell de “la Caixa” i “Caixabank). Alhora dos ex-polítics vinculats per Fainé a “la Caixa”: Javier Solana ( PSOE, ja vinculat a la Fundació fa temps) i Francesc Homs ( ex conseller d’Economia de CiU, membre actual del Consell de “la Caixa”). Per a completar el Patronat hi figuraran un representat de les entitats fundadores (4 entitats que faran rotacions cada dos anys), dos entitats socials de referència que cobreixen la imatge social: Càritas de Barcelona i Creu Roja, més l’oceanògrafa Josefina Castellvi ( Presidenta de la Comissió de Control de “la Caixa”), i Juan José Burniol i Mª Teresa Bassons ( ambdós membres del Consell de “la Caixa” i de Caixabank). Cal destacar que alguns dels nous nomenats com Alierta i Slim tenen un reduït coneixement sobre la realitat del que ha estat la funció social de “la Caixa”.

La dedicació formal fonamental del Patronat és la gestió de l’Obra Social de la nova Fundació amb els beneficis que li atorguen les seves inversions. Cal però destacar que té una altra potestat no gens menyspreable: la d’escollir la totalitat dels membres del Consell d’Administració de “Critèria” que és el holding industrial que no només controla les inversions en empreses com Telefònica, Inbursa, Abertis, Gas Natural, Repsol, etc. sinó que té la majoria de les accions de “Caixabank” i nomena els seus consellers a l’entitat financera, per tant exerceix el seu control.
I ara sense temes com limitacions de mandats, exceptuant el de la presència en “Caixabank”, i d’altres que pugui establir el propi Patronat. Alhora els seus membres, al marge de la compensació de despeses per la seva assistència al Patronat, podran representar la Fundació en altres entitats participades amb els seus emoluments corresponents.

Heus aquí la història de com unes entitats com les Caixes, entitats financeres d’origen social i vinculades a la societat, es converteixen en unes Fundacions que fan un control privat del seu patrimoni, i tot per la voluntat i connivència de les principals forces polítiques del país es diguin PP, PSOE o CiU.

El poder del diner

 

La socialdemocràcia ja no és alternativa de canvi

Blair-Zapatero o el fi de la socialdemocràcia

nuevatribuna.es | 25 Abril 2014

Si hi va haver algun beneficiat de l’existència del bloc soviètic van ser les classes populars dels països europeus occidentals i els partits socialdemòcrates. La por a la suposada alternativa comunista va provocar que las classes hegemòniques permetessin, acceptessin i fins i tot els hi fos útil l’existència d’una força d’esquerres reformista. Una força que no qüestionava la forma de societat capitalista però que introduïa paràmetres socials que la feia més equitativa.

La caiguda del mur de Berlín no sols va acabar amb la utopia comunista sinó que paradoxalment també va significar la fi, o millor dit la crisi del model socialdemòcrata. Les classes hegemòniques ja no tenien enemic a la vista i per tant li era totalment accessori el socialisme reformista.

Altrament la socialdemocràcia va virar clarament cap a la dreta i el social-liberalisme i fins i tot va establir un mestissatge amb sectors hegemònics. Només cal veure la diferencia abismal entre les polítiques laboristes en temps d’Aneurin Bevan i les polítiques de Toni Blair. Mentre un va establir mesures clarament d’esquerres partint de les nacionalitzacions de sectors estratègics i la creació de polítiques d’habitatge social o de creació del Sistema Nacional de Salut, el segon no va fer més que refermar, com a màxim dulcificades les polítiques que anteriorment havia efectuat la conservadora Margaret Thatcher. La diferencia entre un Bevan i un Blair és la que hi ha entre un socialista i la “Tercera Via social-liberal”.

L’experiència britànica no és única. La hem vist reproduïda a Alemanya on Schroeder és l’iniciador de les polítiques d’austeritat amb les reformes Hartz que van precaritzar i modificar, a la baixa, el mercat laboral a Alemanya i que han estat continuades i potenciades posteriorment amb Àngela Merkel, en els dos cassos amb governs de coalició CDU-SPD.



Renzi o "blairisme" a la italiana

A Itàlia l’evolució del PD ha acabat amb l’arribada de Renzi al poder, és a dir amb un partit que ha evolucionat fins a establir com a màxim dirigent un democratacristià. Renzi que abomina del passat, (es suposa de la història d’un partit que té en el seu origen al PCI), del paper del sindicats, i que és capaç de retornar protagonisme a Berlusconi i establir una llei electoral que estableix descaradament el bipartidisme reduint la pluralitat democràtica, i que significa la imposició d'una via “blairista” italiana.

Pel que fa a Espanya, el govern de Zapatero va significar un avanç sens dubte en qüestions de llibertat individual, molt diferents de la dreta, avortament, matrimonis del mateix sexe, però mantenint la mateixa política econòmica de la “bombolla immobiliària”, i amb l’arribada de la crisi econòmica la seva submissió a les polítiques d’austeritat, introduint de forma artera la Reforma “exprés” de la Constitució, modificant de la nit al dia l’art.35 de la constitució amb l’acord PSOE-PP, que significa que el retorn del deute està per sobre de qualsevol consideració social. Aquesta reforma significa trencar una Constitució que permetia polítiques econòmiques de dretes  o d’esquerres i establir el predomini de les polítiques econòmiques de la dreta.

En tots els cassos cal assenyalar que en major o menor mesura, els partits de la socialdemocràcia han anat trencant o disminuint els seus lligams amb les organitzacions sindicals i amb les seves bases treballadores en la recerca d’un espai de centre. No és una cosa a oblidar.

Schulz- Junkers: bipartidisme europeu

 

Cal ressenyar que la crisi europea ha estat causada per les polítiques financeres -especulatives. I era evident que això posava en qüestió les polítiques neoliberals i era una oportunitat d’aixecar una alternativa d’esquerres. Però la socialdemocràcia ha estat incapaç de proposar una alternativa reformista d’esquerres. Sembla haver-se quedat paralitzada i ha cedit la hegemonia a donar sortida a la crisi a la pròpia dreta que era la responsable de la mateixa.

Fins i tot quan va semblar que a França el socialista Hollande, defensava una política alternativa d’esquerres, en qui mols veien una esperança equilibrant en la política europea, la realitat posterior ha estat una rendició plena davant els “mercats especulatius” i amb el nou govern dirigit per Manuel Valls sembla retornar a l’ ortodòxia lliberal.

Sembla que són temps dolents  per a les polítiques de reforma des de l’esquerra, i en tot cas no es poden esperar de la mà dels partits mal anomenats socialdemòcrates. En l’àmbit europeu poc es pot esperar de qui ha governat subordinadament  la UE en coalició amb els grups de la dreta i els lliberals. La socialdemocràcia sembla que ha perdut tota capacitat alternativa a la hegemonia de la dreta neoliberal. En tot cas només sembla plantejar-se ser una alternança amb majors dosis de liberalisme pel que fa als drets individuals. I el manteniment de la coalició dels socialdemòcrates amb els populars europeus és la posició que ambdues parts mantenen de cara a les eleccions del 25 de Maig

En el cas de l’Estat espanyol, l’últim intent socialdemòcrata va ser el de Josep Borrell que va ser liquidat, amb “males arts”  des de les seves pròpies files. Ara veiem que davant la possibilitat d’una manca de majories absolutes, destacats dirigents com Gonzalez o Zapatero, i ho teoritzen diputats com Moscoso, parlen de la impossibilitat de pensar en coalicions amb IU, (potenciant conscient o inconscientment una gran coalició PP-PSOE)  i que consideren que cal oblidar-se de termes com la lluita de classes, precisament en un moment de crisi on es veu que un 1% es beneficia del patiment de la resta del 99%.

González- Rajoy: Gran Coalició?

 

El paper reformador i alternatiu avui ja no pot sortir d’una socialdemocràcia que no és digna d’aquest nom. Es per això que cal impulsar tots els esforços per a la unitat de forces a l’esquerra que, renunciant a una vella política resistencialista de la negació, siguin capaces de plantejar alternatives en positiu dirigides a canviar l’actual hegemonia de qui volen o es resignen a l’austeritat. Es en aquest sentit que el paper de SYRIZA a Grècia és significatiu per que no sols abandera l’oposició a les polítiques austericides sinó que proposa alternatives, radicals però possibles, fins i tot recordant les polítiques reformistes de l’antiga socialdemocràcia. Syriza ja es alternativa de poder liquidant el bipartidisme corrupte de ND i PASOK que van conduir a Grècia a la seva actual situació de crisi.

Ara és el moment de reagrupar a tots els sectors transformadors des de  la verdadera socialdemòcrates fins a esquerres alternatives o ecologistes per a fer un front contra les polítiques de dretes de la Troika i per avançar cap a una Europa i unes societats més justes i equitatives.



Construint alternatives

 

 

Es POLITICA estúpids!!

Adolfo Suárez i Santiago Carrillo

nuevatribuna.es | 15 Abril 2014

El problema de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya precisa d’una solució que només pot venir de la mà de LA POLITICA en majúscules.

Cal deixar de banda les polítiques partidistes i a partir del reconeixement de que hi ha un problema greu tractar de prendre les mesures i efectuar els canvis legislatius que es precisin per tal de solucionar un conflicte real.

Cal menys partidisme i més altura de mires. Ara això està més d’actualitat amb motiu de la mort d’Adolfo Suárez. La transició va ser possible per que va haver-hi uns dirigents polítics des del propi Suárez a Santiago Carrillo que van saber anteposar els interessos generals als seus propis interessos de partit. Es evident que amb costos personals, a nivell polític, per a les pròpies persones citades anteriorment.

A Catalunya hi ha un problema que va ser provocat per la sentència d’un Tribunal Constitucional, mancat en el seu moment de legitimitat (fruit de mandats prorrogats, de impugnacions de membres, etc.), sobre el Nou Estatut de Catalunya. Sentència provocada per una demanda del PP, plantejada clarament amb motius partidistes, que va comportar qüestionar tant l’acord dels dos parlaments, el català i l’espanyol, i la votació del poble de Catalunya que l’havia ratificat.

El partidisme es va imposar a la política. El nou Estatut de Catalunya impulsat pel tripartit de Maragall tenia per objectiu establir una renovada i actualitzada relació de Catalunya amb l’Estat. L’actuació del PP ho va impedir. Objectius particulars a curt termini es van imposar a objectius generals de calat. Fins a tal punt era partidista que temes impugnats de l’Estatut català són vigents en els estatuts d’altres comunitats aprovats posteriorment.

Aquesta situació ha anat provocant una important desafecció de Catalunya envers l’Estat, que ha crescut com a conseqüència de la crisi i de les polítiques recentralitzadores del govern del PP. Això ha portat a l’acord del Parlament de Catalunya a proposar una consulta sobre quin ha de ser el futur de la relació amb l’Estat.

Així hem arribat al debat sobre el traspàs de la competència de L’Estat, de convocar referèndums consultius, a Catalunya. Per desgràcia ens hem trobat davant d’un debat en que alguns no ha volgut profunditzar en la realitat del conflicte i les seves possibles solucions.

Joan Herrera al Congrés dels Diputats

 

Durant el debat tant Joan Herrera, per ICV, com Joan Coscubiela, per l’Esquerra Plural, i fins i tot Duran Lleida de CiU, van plantejar la necessitat de que des de l’Estat es proposin alternatives a les propostes que venen de Catalunya. Cal una resposta política a la proposta de Catalunya, una  resposta que pugui ser fruit d’un acord i que es pugui dur a consulta del poble de Catalunya.

Es va demanar i no es va obtenir resposta. I no val dir que no es pot, que la llei o la Constitució no ho permeten. L’art de la política, en la seva millor accepció és solucionar els problemes. La llei sempre va a remolc de la realitat i la política és la responsable d’adequar la llei a la realitat social.

Ni CiU, ni el PP, ni el PSOE tenen dret a parlar de sobiranies, ni catalanes ni espanyoles, quan han estat els qui han cedit sobirania per aplicar les polítiques antisocials de la Troika. Fins al punt que PSOE i PP van dur a terme un canvi constitucional amb nocturnitat i d’esquenes a la ciutadania.

Com van plantejar els portaveus de les esquerres alternatives catalana i espanyola,  els que han cedit la sobirania no poden ser ara els seus defensors.

La mediocritat política pot provocar un greu enfrontament.

Herrero de Miñon

 

Es paradoxal que un vell polític de la transició, un dels pares de la Constitució, Herrero de Miñón, un home de dretes, persona que té tots els atributs per que no sigui gens sospitós, hagi estat qui ha plantejat una proposta de compromís que podria cobrir tots els aspectes com per a ser una alternativa a l’actual atzucac.

Es tracta d’una proposta pròpia de LA POLITICA. El que proposa Herrero “es aplicar a Catalunya una disposició similar a la que afecta a Euskadi i Navarra ”. Herrero proposa que Catalunya disposi de “un instrument de govern pactat amb l'Estat” tot blindant les competències econòmiques i financeres, educatives, lingüístiques i culturals.  I  es “això és el que s'hauria de sotmetre al referèndum del poble català d'acord amb l'article 152.2 de la constitució”.

Es evident que només es tracta d’una proposta de compromís. Caldria que els nostres representants polítics, tant espanyols com catalans, en especial els representants dels governs i dels principals partits, vegin que quan es vol es poden trobar fórmules, que permeten donar solució a qualsevol confrontació.

La de Herrero podria ser una sortida de compromís per ambdues parts. Sens dubte deixaria a col·lectius insatisfets però potser podria aglutinar  una majoria a Catalunya i a l’Estat, en tot cas la consulta tindria la darrera paraula.

Es cert, que també pot plantejar-se: I per arribar a aquest punt tan de rebombori? Lamentablement el nivell dels nostres principals polítics ha deixat podrir una situació que hauria d’haver tingut una solució molt abans.

El que encara seria més de lamentar és que ni ara fossin capaços de trobar solucions intel·ligents enfollits pels seus partidismes.

                                         Raimon: "Jo vinc d'un silenci"