23 de febr. 2016

ARA TOCA REFORÇAR UN SINDICALISME DE CLASSE RENOVAT



El sindicalisme continua viu
Nuevatribuna | 24 de Febrero de 2016
 
No hi ha dubte que la classe treballadora i el sindicalisme de classe han patit directament l’impacte de la crisi econòmica. Una profunda crisi com la que hem sofert és el pitjor marc per a la defensa dels interessos dels treballadors. L’augment de l’atur a mesura que la crisi creix i la por entre els treballadors amb treball a incrementar les files dels aturats creen un marc de temor en el conjunt dels assalariats que redueix la seva capacitat de mobilització i resposta. En consonància amb aquesta situació de la pròpia classe cal entendre que l’actuació del sindicalisme, malgrat fer front a múltiples agressions, ha estat més defensiva que ofensiva. Han tractat de limitar les polítiques del dur ajustament imposat pel Govern però amb unes forces afeblides degut no sols a la pròpia situació de por del conjunt de la classe treballadora sinó al fet de que en la política laboral s’ha fet una profunda retallada pel que fa als drets laborals i sindicals. La legislació de la darrera Reforma Laboral del PP ha comportat una clara retallada de la capacitat d’intervenció sindical, ha reduït el paper de la Negociació Col·lectiva, i fins i tot ha establert mesures de penalització de l’activitat sindical com és l’establiment de l’article 315.3 del Codi Penal que criminalitza l’actuació del piquets en cas de vaga. Malgrat les dificultats el sindicalisme no ha estat quiet i dins de les seves possibilitats ha tractat de limitar l’ofensiva neoliberal però és evident que ho ha fet des de posicions de debilitat objectiva.
El sindicalisme confederal va impulsar dues vagues generals, el 2010 i el 2012, ha donat musculatura i suport a les marees ciutadanes en temes com la sanitat i l’educació, i la prova de la seva resistència són els més de 300 sindicalistes que han estat encausats penalment per la seva participació en piquets en el decurs de les vagues generals, pels quals per cert es demanaven penes més greus que les que s’apliquen a implicats en corrupció. Només cal veure que pels 8 sindicalistes d’Airbus la fiscalia demanava 8 anys de presó mentre que a Diaz Ferran, ex-president de la patronal, tan sols li demanaven 4 anys pel cas de la seva implicació en la fallida fraudulenta de  Viatges Marsans. Cassos com la lluita i la victòria judicial de “CocaCola” de Fuenlabrada o la mobilització en defensa del “8 d’Airbus” o la campanya “Vaga no és delicte” i molts altres, fan veure que malgrat tot el sindicalisme continua dia a dia la seva lluita. Tot això malgrat les crítiques d’aquells que de forma interessada i/o desinformada es dediquen a criticar el sindicat, i que en molts cassos gaudeixen de drets que són fruit de la lluita del sindicalisme.
Ahir i avui de la lluita sindical

Però ara estem ja en una nova situació, hi ha indicis de recuperació econòmica i d’un canvi profund en la situació política. I es fa evident que per que hi hagi un canvi real és imprescindible la participació del sindicalisme de classe que ha de passar a la ofensiva per tal no de recuperar drets sinó de que aquests permetin fer front a la nova situació social de profunda desigualtat social.

No hi ha dubte que el sindicalisme confederal ha d’exigir als polítics que es reclamen del canvi el restabliment de nou dels drets retallats com el de la Negociació Col·lectiva i el restabliment del Diàleg Social com a marc de les relacions laborals. Però no hi ha prou amb recuperar els antics drets eliminats per la reforma laboral sinó que cal establir nous drets de participació del sindicalisme confederal, tant el marc de l’organització del treball en la empresa, com pel que fa a la seva participació en les tasques parlamentàries amb l’objectiu de ser escoltades les seves opinions tant en l’establiment de la política econòmica com en els temes relacionats amb les polítiques laborals i socials que afecten el conjunt de les classes treballadores. No hi ha dubte que no hi haurà canvi social real sense reforçar l’instrument de transformació que significa el sindicalisme confederal de classe.


La crisi ha obligat els sindicats, i especialment en el cas de CCOO, a efectuar un “aggiornamento” tant pel que fa a la seva organització interna com a les seves polítiques que permeti la seva adaptació a una situació social canviant. La crisi ha obligat al sindicat a establir un Codi Ètic de Conducta intern; l’ha fet actuar sobre la seva estructura interna, unificant organitzacions i agilitzant-lo reduint estructures; l’ha fet establir les prioritats de la seva actuació; i l’ha fet obrir-se a les noves situacions socials derivades de la crisi i les desigualtats que ha provocat, així com els canvis dins de la pròpia classe treballadora. CCOO ha iniciat un camí d’actualització d’estructures  i prioritats per tal de ser útil per a les noves necessitats de la classe treballadora en el seu conjunt i a partir de seves diferències internes existent dins del conjunt de la classe.
La classe treballadora, l’antiga classe obrera, ha sofert profundes transformacions internes a les que el sindicat ha de donar resposta per a canalitzar els seus interessos. L’objectiu del sindicalisme i especialment de CCOO  ha de ser unificar les situacions diverses que es donen dins de la classe per tal d’evitar el que la dreta política i econòmica vol que és enfrontar els treballadors amb salaris més dignes amb els aturats, els precaris o els treballadors pobres. No és en les diferents situacions que es donen dins de la classe treballadora on hi ha la base de les desigualtats sinó que està en els sectors més poderosos del capital financers i especulatiu que mentre el conjunt de la classe treballadora patia, de formes diferents, els efectes de la crisi ells obtenien més beneficis que mai.


La classe treballadora avui no es pot identificar amb l’antiga classe treballadora industrial. Avui cada vegada més en el nostre país tenen major volum del sectors de serveis, amb treballs potser menys durs, però més precaris i mal remunerats. Altrament hi ha milions de persones aturades per sobre del 20% d’aturats estructurals, amb una gran part sense prestacions ni subsidis, més de 2 milions de persones. També hi ha un volum molt important de més de 5 milions de persones, el 20% de la gent que treballa, que és pobre amb sous per sota el 700 euros, en gran part gent amb treballs temporals i/o a temps parcial. El sindicat avui a nivell general, però també en l’àmbit de l’empresa ha d’establir una política reivindicativa global però que contempli totes les particularitats.

El sindicat avui ha de entrar directament en nous temes, ha de continuar amb la seva tasca pel que fa al repartiment primari de la renda entre  salaris i beneficis empresarials, però s’ha d’involucrar clarament també en el repartiment secundari de la renda, el del paper redistributiu que ha de fer l’Estat, és a dir el que determina l’estat del benestar, serveis públics, sanitat, educació, subsidis, Renda Mínima, pensions etc.


I el sindicat fins hi tot ha de sortir de l’empresa. Avui ja cada vegada existeixen menys els grans complexos fabrils a l’entorn dels quals s’establia la vida de les famílies treballadores i on creixia de forma quasi espontània “l’instint de classe” que desprès per l’acció sindical o política es transformava en “consciència de classe”. Avui és tot molt més complex, però el sindicat ha de plantejar-se el seu paper de representació dels treballadors en la seva totalitat, en el treball però també en els entorns on viuen.
Es evident que l’objectiu bàsic de la política sindical es aconseguir una economia que es basi en la creació d’ocupació, amb treballs decents i salaris decents, i això només és possible amb ocupació de qualitat, amb treball productiu, estable i amb drets. Sense això no es pot parlar d’un estat del benestar digne.
Però fins aconseguir-ho cal actuar també sobre la situació actual que comporta incidir sobre els aspectes més greus de la pobresa, la desigualtat i la exclusió social. Es per això que el sindicat ha d’implicar-se com ja s’ha dit en el repartiment secundari de la renda i lluitar per abordar temes més urgents tot plantejant mesures com la Renda Mínima, manteniment de subsidis per a les persones en atur, millora del SMI, restabliment del poder adquisitiu de les pensions, però alhora mesures contra la pobresa energètica o contra els desnonaments.

El sindicalisme confederal i en concret CCOO està fent passos clars en aquesta direcció dirigits a establir una major vinculació amb els moviments socials ciutadans i amb els nous actors polítics.
Toxo, Méndez i Pablo Iglesias

I els passos es van donant per les dues parts. Així hem vist com alguns nous subjectes polítics, que fins fa poc definien els sindicats confederals com  a “casta sindical”, avui han establert relacions no tan sols cordials sinó de col·laboració continuada amb els sindicats i han fet seves les propostes econòmiques i socials  concretades per CCOO en la “Propuesta para un modelo más democràtico de relaciones laborales y un cambio en la política econòmica y social”
Aquesta és una nova situació que pot ser positiva per ambdues  parts. Permet una major incidència del sindicalisme en l’àmbit de la política, i permet als nous subjectes polítics gaudir de l’experiència del coneixement de la realitat que tenen per la seva pràctica els sindicats.

Alhora pot permetre fugir als nous subjectes polítics de falsos plantejaments, com  l’existència d’una classe formada pel “precariat” enfrontada amb els treballadors estables, i comprendre la realitat global i complexa del que és la classe treballadora fugint de conceptes poc concrets com parlar dels de “ a baix” i els de “ a dalt” i retornar a la concepció del conflicte de classes.  

L'actualitat de la lluita de classes
Paco Ibañez: La poesía es un arma cargada de futuro



9 de febr. 2016

REFUGIATS: LA VERGONYA D’EUROPA


El drama dels refugiats



Nuevatribuna | 09 de Febrero de 2016


La Unió Europea continua lliscant per la pendent dels seu procés de degeneració com a comunitat de nacions. Cada dia que passa sembla que s’estigui anant cap  una unió intergovernamental sense cap govern comú. Cada vegada més veiem com els interessos estatals predominen sobre les normes i els interessos comuns.
Amb el tema dels refugiats l’actitud de la Unió Europea ha estat completament desafortunada i només pot qualificar-se com de vergonya per a qui té un mínim de sensibilitat social. Davant de la realitat de centenars de milers de persones que fugen davant de situacions límit en condicions desesperades la reacció de la UE ha estat tardana, limitada, insuficient i finalment incomplerta pels estats membres.

L’UE s’ha vist retratada com a una eina inútil i incapaç de respondre. Davant la demanda i el clam de socors dels refugiats, la UE i els estats que la composen han actuat amb displicència, sense preses davant d’una situació que demandava urgència i capacitat de resposta inmediata.

Es incomprensible com una UE, que és un espai econòmic i social ric dins del món, hagi estat incapaç de fer el que d’altres estats més pobres han fet en innumerables ocasions. Que una comunitat de més de 500 milions de persones sigui incapaç de fer front a una marea d’1 milió, que representa sols el 0,2% de la població de la UE, només poc qualificar-se de vergonyosa i indignant per a qualsevol observador neutral. Cal recordar que països com la mateixa Síria va acollir  més de 2 milions de refugiats iraquians durant la invasió occidental. El mateix podem dir de Jordània o el Líban en nombroses ocasions amb refugiats palestins, iraquians o sirians. I mentre la nostra comunitat benestant ha estat incapaç d’acollir la gent que arriba sense res a les nostres fronteres.


Molts ciutadans de la UE, especialment dels països més afectats, han reaccionat amb solidaritat envers els refugiats i indignació envers els líders polítics. Això no pot amagar tampoc les reaccions hostils dels qui aprofiten la situació per a impulsar moviments xenòfobs envers els refugiats.

Europa està mostrant cada vegada amb més intensitat una cara vella i egoista que té molt a veure amb el renaixement en molts països d’un fort sentiment nacionalista que rebutja el diferent i que és incompatible amb el sentiment comunitari europeu. Europa s’enfonsa i reneixen els nacionalismes egoistes i identitaris.  Però no hi ha dubte que els principals responsables d’aquesta situació són els líders dels països de la UE i de la pròpia Unió. Si la Unió ha estat insolidària amb la ciutadania dels propis països membres que han patit més la crisi; si els ciutadans dels països rics han vist com s’ha denigrat i s’ha creat incomprensió envers als ciutadans dels països del sud als que s’ha denigrat i fet responsables de la crisi.  Que es podia esperar respecte els refugiats?.
Imatges de solidaritat
El que està succeint avui amb un greu i gran problema com és l’onada de refugiats ja s’estava donant abans respecte els immigrants que arribaven a les fronteres en menor mesura a les ribes europees de la Mediterrània. Europa no ha fet els deures pel que fa a tenir una política adequada d’immigració ni d’asil. Els problemes migratoris s’han deixat de forma insolidària a l’actuació dels estats més afectats, fos Itàlia en el cas dels magrebins i subsaharians, sigui ara Grècia en el cas dels refugiats. L’únic que sembla interessar a la resta d’estats és que no els hi arribi el problema, que quedi limitat a l’estat receptor. I que no tingui un cost econòmic excessiu, i en tot cas col·laborar per a impedir l’arribada i que els que arribin no es moguin de l’estat on han arribat. Així podem veure com l’operació de salvament italiana “Mare Nostrum”,  que durant un any va comporta el salvament de més de 150.000 persones, va ser substituïda per la europea “Frontex” més dedicada al control que al salvament i amb el resultat de només 24.000 salvaments.

El problema migratori que ha estat amagat, excepte en cassos puntuals d’arribada massiva o desgràcies amb nombre important de morts, com ha passat en diverses ocasions a Lampedussa, s’ha desbordat ara en el cas dels refugiats que arriben o moren en les costes de les illes gregues com Lesbos.


I la cara insolidària i més fosca d’Europa ha emergit amb tota la seva lletjor. Els països de l’Est han estat els primers en negar-se a acceptar refugiats, en alguns cassos rebutjant aquells que siguin musulmans. Però la situació s’ha generalitzat a molts d’altres fins i tot  alguns com els nòrdics que fins ara tenien fama de acollidors. Dinamarca i diversos “lands” alemanys confiscant els valors, diners o joies, dels refugiats. Altres demanant el retorn dels refugiats i fins i tot com Bèlgica instant Grècia a retornar-los de forma immediata, demanda  rebutjada pel govern grec.


Cal veure com els més comprensius han estat els països més afectats com Itàlia o Grècia, i on els governs simplement han demanat suport i solidaritat a la resta de membres de la Unió sense obtenir  la resposta deguda.

La UE finalment i desprès de molts intents va acordar en el mes de setembre el repartiment de 160.000 refugiats entre els diversos estats de la Unió. No cal dir que és un acord totalment insuficient i purament simbòlic. Però ni això s’ha fet, només uns centenars han estat realment acollits a hores d’ara, en el cas d’Espanya només 18 dels 14.931 compromesos.

Finalment sembla que la UE en comptes d’afrontar el problema vol optar per subcontractar el problema, i en aquest sentit està l’acord amb Turquia a la que li plantegen donar-li 3.000 milions d’euros  al govern autoritari d’Erdogan a canvi de que contingui els refugiats. Europa renuncia a disposar d’instruments operatius per acollir i integrar els refugiats i immigrants presents i futurs. Tot això malgrat la necessitat  real que tenen molts dels països de la UE d’incrementar la seva població avui molt envellida i on només unes polítiques d’immigració, amb acollida i integració garantirà en el futur els sistemes de seguretat social. Perquè cal dir de forma clara i forta que, com està demostrat en estudis empírics, els immigrants aporten en impostos i contribucions socials el doble de la despesa que provoquen en serveis.


Es per això que forces democràtiques, com els sindicats, que treballen molt d’a prop els temes d’immigració als diversos països, defensen que una societat laica, oberta i inclusiva genera més benestar que una societat excloent. Com reivindicava Ignacio Fernàndez Toxo de CCOO “Europa ha de donar una sortida coherent a una crisi de magnitud insuportable”, cal denunciar la insensibilitat de les institucions de la UE i dels estats davant el drama dels refugiats i “cal la veu de la societat civil per acabar amb aquesta vergonya” que produeix l’increment de reaccions xenòfobes i populistes als diversos països.
Sindicats en suports dels migrants i refugiats


No hi ha dubte que la situació actual està comportant una reducció de drets social a Europa amb el tancament de fronteres, la qual cosa significa l’anul·lació a la pràctica de l’espai Schengen i la lliure circulació de persones que pot ser l’inici d’una nova renacionalització i marxa enrere de l’ideal europeu.


Només cal veure com el Regne Unit en la seva negociació amb la UE per a evitar un possible “Brexit” (sortida dels britànics de la UE) ja plantegen que els immigrants comunitaris no tinguin drets socials els quatre primers anys de la seva estada al Regne Unit.


Tot és un conjunt.  Comencem per no voler refugiats ni immigrants extra-europeus, no establint sistemes d’entrada i obligant-los a l’entrada il·legal i s’acaba establint normes per a que no tinguin drets socials els immigrants, inclosos els intra-comunitaris. En definitiva no evitarem la immigració, que d’altra banda la nostra econòmica precisa, però la farem més barata.


Solidaritat amb els refugiats