BON ANY 2016

LLIBERTAT-SOLIDARITAT-FRATERNITAT-JUSTICIA

Mai més un nen com Aylan mort per la insolidaritat

El drama del refugiats: Aylan mort a una platja turca

LA DECONSTRUCCIÓ D’EUROPA

Europa es trenca?

nuevatribuna.es | 26 de Diciembre de 2015

Durant els darrers anys la Unió Europea està vivint un procés de regressió democràtica sense precedents. Es evident que l’objectiu pel qual es va crear la CEE i posteriorment la UE que era el de acabar amb els enfrontaments en el sol europeu i el foment de la cooperació i la solidaritat i la creació d’uns espai polític, econòmic i social que fomentés un creixement econòmic i una política de benestar en la seva ciutadania està seriosament qüestionat. El que es va arribar a conèixer com a “model social europeu” és avui més un desig que una realitat.

La crisi econòmica ha posat en evidència totes les carències i contradiccions que s’havien acumulat en els darrers anys en el desenvolupament de la UE. Es necessari no desconèixer que la construcció europea va ser també una política de resposta a la situació d’antagonisme polític existent a Europa desprès de la II Guerra Mundial amb l’aparició del bloc soviètic. El capitalisme amb rostre humà que va significar la Unió Europea en gran part gestionat per socialdemòcrates i cristianodemòcrates era un intent d’evitar el possible creixement de partits comunistes forts com els d’Itàlia i França. Avui ningú pot negar que la por al bloc soviètic va ser el millor aliat per a la millora de les condicions de vida de les classes treballadores de l’Europa Occidental. La implosió d’aquest l’any 1989 amb la caiguda del mur de Berlin va tenir repercussions polítiques importants a l’Europa Occidental com l’inici de la fi dels partits comunistes i la crisi de la socialdemocràcia europea que ja no era necessària per als poders econòmics dominants.

Caiguda del "mur" de Berlin

Però els problemes per aconseguir una plena integració europea venien de més lluny i es van aguditzar desprès. L’entrada de la Gran Bretanya l’any 1973 va ser la primera passa en contra d’una integració europea plena, com ja havia analitzat en el seu moment De Gaulle que considerava que eren el “Cavall de Troia” dels interessos americans. Realment cal donar-li la raó al mandatari francès. Gran Bretanya mai ha tingut cap voluntat de fomentar la unió política i social, ans al contrari ha estat sempre defensora d’una Europa que fos simplement un ampli mercat i res més. Posteriorment la unificació alemanya va canviar els paràmetres i la correlació interna en la UE, on Alemanya va consolidar la seva hegemonia. La conseqüència va ser una ampliació a l’Est, l’any 2004, feta de forma precipitada i amb l’únic objectiu de restar-li protagonisme a la nova Rússia aprofitant la seva situació de feblesa. Alemanya sempre ha considerat els països de l’Est com part del seu “hinterland” o el seu “pati del darrera”.

Prèviament al 2002 es va produir  la entrada en vigor de l’Euro, una moneda única feta a la mida d’Alemanya. Es va establir una política monetària comuna sense acompanyar-la de la necessària harmonització de les polítiques fiscals i pressupostàries. Sense sistemes de mutualització del deute dels diversos països, amb estructures econòmiques molt diferents i amb un BCE amb la missió única de controlar la inflació.

Junckers, President de la Comissió

La crisi econòmica ha fet saltar pels aires les aparences de la UE. Les polítiques anti-austeritat presses per un poder europeu, el Consell format pels mandataris dels Estats membres i dominat pel paper indiscutible d’Alemanya, i la Comissió Europea que ha perdut gran part del seu paper de representants de la Unió,  mancats de la necessària legitimitat democràtica han repercutit de forma negativa sobre els ciutadans de molts països, especialment del sud, i  han trencat en gran mesura l’ideal europeu de bona part de la ciutadania.

La UE apareix davant els ulls de molts ciutadans europeus com un poder llunyà que només adopta mesures que fomenten la desigualtat i la pèrdua de drets, tot en benefici dels grans poders econòmics i financers. S’adopten mesures basades en paràmetres macroeconòmics que en res tenen en compte la seva repercussió en la vida real dels ciutadans i això només ajuda a crear recances i beneficiar a aquells que defensen la necessitat de retornar a la defensa dels vells nacionalismes.

Els dirigents de la UE semblen haver oblidat que sense el suport de la ciutadania la Unió Europea no és possible, i que si només és un “mercat comú” sense contingut social ni polític el seu manteniment serà difícil per que més d’hora que tard sortiran els vells egoismes i interessos nacionals donada la falta d’un interès i benefici comú.

En els darrers temps ja hem viscut diversos fets que fan aparèixer la regressió en els ideals europeus. La crisi de Grècia va ser un primer cas. Un país en situació de crisi per la gestió d’uns governants emparats durant molt temps per la pròpia UE vol canviar la seva política en benefici dels seus ciutadans. Davant d’això la UE i el BCE provoquen una forta pressió política, econòmica i fins i tot monetària per fer que el nou govern díscol amb les directrius dels poders europeus es rendeixi. L’actuació europea va ser l’exemple d’un cúmul d’actuacions antidemocràtiques contra un govern legítim que sols volia alleugerir el patiment del seu poble. La resposta dels poders autocràtics de la UE va ser tot un exemple de manca de flexibilitat, solidaritat i de comprensió democràtica.

Impactant imatge d'un nen refugiat mort

Un segon exemple clarament definidor de la pèrdua de valors de la UE ha estat la seva política d’immigració que s’ha aguditzat amb la crisi dels refugiats. La manca de resposta dels països de la UE davant un drama que es produeix en les seves fronteres. La seva manca de sensibilitat, d’humanitat amb els refugiats i de solidaritat amb els països més afectats com Grècia i Itàlia ha estat increïble i ha escandalitzat una part sensible de la ciutadania.


Tot això sense entrar en el paper de països centrals europeus, com Alemanya en la crisi de la desaparició de Iugoslàvia o més recentment en Ucraïna, portant de nou aires de guerra al sol europeu.


On és l’Europa que volia ser un exemple en el seu model de societat oberta, lliure, democràtica i solidaria? Avui aquesta Europa ideal, quasi mítica sembla haver iniciat un camí de desconstrucció que fa que a molta gent  li sigui impossible de reconèixer-se en ella. L’envellida Europa tancada en si mateixa, egoista, només sensible als interessos dels poders econòmics i financers, que restringeix les llibertats i els drets. Aquesta Europa no té res a veure amb l’idea d’una Europa amb voluntat d’unitat de tota la seva ciutadania, basada en els ideals de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, de societat oberta al món i que vol fer compatible el creixement econòmic amb el benestar de la gent. Una Europa que davant dels darrers atemptats terroristes només ens ensenya  la seva cara més fosca basada en l’ordre i el bel·licisme i no dubta en fer-li el joc als terroristes al retallar llibertats ciutadanes, aquesta no és la Europa capaç de motivar sentiment de proximitat en la seva ciutadania.

No hi ha dubte que la regressió europea pel que fa a drets socials i llibertats i la seva incapacitat de fer camí en la construcció d’una Europa més unida en els marcs polítics socials i democràtics provoca un retraïment en la consciència comuna de la seva ciutadania.

Els dirigents europeus son responsables

L’actitud dels actuals governants europeus, la seva manca d’entendre el component social i ciutadà de la Unió Europea és el responsable de la regressió política nacionalista en el conjunt de la Unió. Els dirigents polítics europeus demostren un alt grau d’hipocresia quan es lamenten del creixement de forces antieuropees i d’extrema dreta en molts països de la UE. Ja no són únicament països de l’Est de dubtosa tradició europea i democràtica com Hongria o Polònia. La extrema dreta és avui la primera força en països fundadors de la CEE com França i Holanda. L’antieuropeisme s’instal·la a Gran Bretanya i la pròpia Alemanya, i fins i tots als països nòrdics i  Àustria creixen les opcions de dreta extrema com també ho fan a Italià i Grècia.

Els governants europeus són els responsables amb les seves polítiques antisocials del creixement d’aquestes opcions antieuropees i del retorn amb força  del nacionalisme a l’àmbit de la Unió Europea.

Ells ens estan desconstruint Europa i tots patirem les seves conseqüències. Han de tenir clar, com ho tenien els “pares fundadors” que Europa serà dels ciutadans o no serà. I realment no tenen massa temps per aconseguir canviar d’orientació. L’Europa del capital a la llarga portarà el trencament i l’enfrontament dins de la pròpia Europa.  

Alguns dels pares fundadors

PANORAMA DESPRÉS DEL 20D

Després de les eleccions generals

Nuevatribuna | 21 de Diciembre de 2015


No hi ha cap dubte de que les eleccions del 20D han produït un important canvi en el mapa electoral del país. El primer resultat a destacar és que el bipartidisme sembla derrotat i condemnat de moment, i si el nou Parlament aconsegueix una nova llei electoral proporcional  significaria la seva derrota definitiva. I això ja comporta una renovació i regeneració democràtica amb major capacitat de l’òrgan representatiu de la ciutadania: el Parlament.

En segon lloc el resultat estableix una forta dificultat per a establir aliances sòlides per a governar tant des de la dreta  com des de l’esquerra, la qual cosa pot determinar una legislatura complexa i potser curta.

En quina situació queden els diversos partits:

PP - Rajoy

El PP ha aconseguit guanyar les eleccions amb una pèrdua molt important del nombre de diputats i dels vots, molts inferiors al de les darreres eleccions, i amb una dificultat per a poder establir aliances post-electorals. No hi ha dubte que amb la situació política de fa un any i mig el PP seria un partit derrotat ja que hauria perdut les eleccions davant les esquerres existents en aquells moments. Però el profund canvi que s’ha donat en els darrers temps i la major divisió de vot li permet obtenir un primer lloc que no reflecteix el cost en pèrdua de vots i escons derivats de les seves profundes polítiques antisocials que malgrat tot l’impossibilita en la pràctica continuar al govern.

Rivera- C,s

Ciutadans C’s és la nova marca de la dreta. Un partit que ha tingut una pujada sobtada derivada de la por que els poders econòmics i financers van tenir davant l’aparició fulgurant i emergent de Podem. Malgrat això el resultat és molt inferior a les seves expectatives. No hi ha dubte que una gran part dels poders han utilitzat els mitjans de comunicació per fer-li una política de suport tot establint una equiparació i paral·lelisme amb la formació “morada”. Els mitjans han catapultat C’s com a una nova formació, malgrat no ho era, i que gràcies al gran llançament mediàtic i la capacitat i eloqüència del seu líder, Albert Rivera, la van catapultar com a formació emergent a la dreta. El problema de C’s és que s’ha construït mitjançant la integració, per al·luvió, de partits i forces locals amb trajectòries diverses i no homogènies, simplement per l’atracció de la possibilitat d’apropar-se al poder. C’s ha volgut aparèixer com a una formació de centre, malgrat poc a poc s’ha anat endevinant la seva inclinació cap una dreta laica però profundament antisocial. Es el recanvi o la “crossa” de la dreta tradicional. Durant la campanya ha perdut ritme per la dificultat d’aprofundir els seus missatges electorals i els seus errors on han aparegut aspectes retrògrads del seus missatges electorals. Altrament el fet és que es tracta d’un partit poc consolidat i que únicament té un actiu:  la capacitat dialèctica i mediàtica del seu “líder” sense el qual C,s no seria res. No hi ha dubte que ha quedat molt lluny de les seves expectatives.

Sánchez- PSOE

El PSOE com el PP ha pagat el preu del trencament del bipartidisme. Ha tingut un resultat gens favorable ni en vots ni en escons, malgrat es pugui conformar amb la major caiguda del PP. S’ha presentat amb un missatge poc renovat i poc atractiu per a la gent d’esquerres desprès de la terrible etapa de Govern del PP. Ni el PSOE ni Pedro Sánchez han estat capaços de capitalitzar el desgast del PP, de donar esperances als ciutadans. El PSOE actual no dóna cap imatge de canvi cap a l’esquerra, és un partit que encara té el llast del final de l’etapa de Zapatero amb actuacions com la Reforma Laboral i el canvi constitucional de l’article del 135. El PSOE ha aparegut com a un partit envellit, amb un lideratge poc arrelat i  encara molt llastrat per la vella guàrdia i pel pes del “felipisme”. Es un partit que sinó es renova clarament i fa un gir a la esquerra pot entrar en una dinàmica perillosa de caiguda continuada difícil de regenerar a l’estil del PASOK grec, especialment si optés per un pacte de “gran coalició”.

Iglesias- Podemos

PODEM és sens dubte el triomfador de les eleccions. Malgrat la baixada de les seves expectatives durant l’estiu ha estat capaç de fer una important remuntada fent-se receptor d’una gran part del vot progressista. Podem no hi ha dubte que ha estat la veritable força emergent i qui ha provocat el trencament del mapa electoral i ha capitalitzat tota la indignació social existent de la que ha fet responsable de forma generalitzada i indiscriminada a la resta de partits existents. Sense tenir un perfil ideològic clar, més enllà d’un populisme progressista i regeneracionista, sense tenir una militància organitzada, no hi ha dubte que l’equip dirigent ha sabut llegir l’estat d’ànim d’una majoria social favorable a la necessitat de canvi i de “fer net”. Pablo Iglesias i la seva gent ha sabut lligar complicitats amb altra gent similar a ells com la d’En Comú d’Ada Colau, o a forces d’esquerra perifèrica com Compromís, ICV-EUiA o AGE, o la gent d’EQUO. Tot això li ha permès aparèixer amb molta força i amb una imatge clara de regeneració social i de renovació que no hi ha dubte ha tingut un fidel reflex a les urnes. Ara a Podem li queda el més difícil. Crear organització, fins ara ha estat un partit d’elits piramidal, sense una ideologia clarament definida i amb canvis de posició  diversos en els darrers temps, i mancat d’una militància sòlida. Es més un partit de “fans” que de militants. Un partit més d’imatge i de capacitat mediàtica que de militància sòlida. Un partit mancat de quadres polítics bregats en la lluita política i amb capacitat de discurs i de gestió. Caldrà veure cap a on es consolida si cap a una substitució modernitzadora del PSOE, o si abandona el seu populisme i opta per encapçalar una forta modernització i regeneració del conjunt de l’esquerra. I l’esquerra com va dir, una de les persones que agrada molt citar a Pablo Iglesias, l’Antonio Gramsci, és organització i militància i no “caudillisme” que tant a ell com la seva companya d’aventura política, Ada Colau, tant els hi encanta malgrat les seves continuades apel·lacions a la gent. I per això caldrà aterrar en el món real i per exemple començar a dir quina és la visió que té en la seva cosmogonia del paper que s’atorga a la classe treballadora, així com quina consideració té i quina  relació vol tenir amb les organitzacions que la representen, és a dir el sindicalisme de classe. Aquest seria un bon punt de partida. D’altra banda quina és la relació estratègica que vol tenir amb els seus aliats electorals?. Com gestionarà la diversitat dels seus associats? Quina estratègia de futur amb aquesta aliats? Gent com Compromís, especialment Iniciativa del País Valencia, o com Iniciativa per Catalunya-EUiA, o la gent d’AGE a Galicia tenen militància, tenen quadres i tenen plantejaments ideològics profundament conceptuals. També caldrà que defineixi quina és la relació que vol tenir en el futur amb altres forces d’esquerra i progressistes com Equo, CHA, MES i especialment amb IU. En definitiva quina és la seva definició desprès de les eleccions i envers el futur, si una organització d’elits dirigents o una organització consolidada, oberta, militant i participativa definida en l’àmbit de la esquerra.

Garzón- IU

IU ha patit en les eleccions el preu de tot un seguit de crisis internes i organitzatives que van diluir les seves bones expectatives que tenia fa un any i mig derivada d’una bona tasca d’oposició parlamentària de l’Esquerra Plural. Tot aquest bagatge va desaparèixer davant l’arrancada de PODEM i l’actitud poc clara, dubitativa i a remolc que va adoptar la direcció d’IU. Decisions que van provocar ruptures internes, com les eleccions a l’Ajuntament i Comunitat de Madrid, i altres que van provocar greus discrepàncies entre les diverses famílies de l’organització. Malgrat la bona campanya d’Alberto Garzón al front de IU-UP,  basada en un discurs clar del candidat i en el treball de la seva militància, tot això malgrat que ha estat invisible per a molts mitjans de comunicació, especialment els televisius, d’on ha estat exclosa malgrat ser encara la tercera força parlamentaria de l’Estat. El resultat ha estat molt negatiu i s’ha quedat sense poder formar grup parlamentari, cal però assenyalar que amb 900.000 vots i ser la cinquena força electoral només li han comportat 2 diputats, quasi mig milió per escó, resultat d’una antidemocràtica llei electoral. No hi ha dubte que IU ha de replantejar-se el seu futur o el perill de desaparició. Cal que s’obri de debò, que accepti ser una organització referent de l’esquerra, amb una valoració positiva de la pluralitat interna amb respecte per la pròpia organització i militància. Cal que s’alliberi de  controls paral·lels i defensi un futur clar d’esquerres, actualitzat sense perdre les referències, passant de les veritats absolutes i tenint la capacitat d’adaptar-se al canvi de la societat tot mantenint la seva vinculació amb els moviments socials i el moviment sindical dels treballadors.

A hores d’ara és aviat per conèixer quina serà l’alternativa de govern ja que els resultats no fan fàcil la governabilitat. Però els reptes polítics són molt importants. Cal que el nou Parlament opti per adaptar  les normes a la realitat del carrer i això passa per fer front a la situació territorial, especialment per la situació a Catalunya però no únicament, i a la necessitat de canvis en les polítiques econòmiques i socials que permetin la recuperació dels drets socials, laborals i econòmics de la ciutadania, posant en qüestió lleis de l’anterior legislatura com la Reforma Laboral, la Llei Wert o la Llei de seguretat ciutadana i elaborant lleis necessitades d’actualització com la llei electoral. En definitiva una demanda de profunda Reforma Constitucional que és el que una majoria de la societat demanda d’una forma o d’altra. En cas contrari és possible que la legislatura sigui curta i esperem que com a mínim si s’han de convocar noves eleccions sigui amb una nova llei electoral.

Nova composició Congrés Diputats