16 de set. 2018

IDEOLOGIES D’ODI


Salvini el nou neo-feixisme
Nuevatribuna | 17 de Septiembre de 2018


La febre del nacionalisme ha estat la causa de molt dolor, sofriments i enfrontaments a Europa des dels inicis del Segle XX fins ara.
Ja la Guerra del 14 va ser un enfrontament entre els nacionalismes econòmics francès i alemany i que va tenir el seu inici en els Balcans, terreny sempre volcànic pel que fa a nacionalismes irredempts.
L’assassinat de Sarajevo va ser una excusa per a un enfrontament global en el que es dirimien les supremacies econòmiques de les oligarquies europees. La guerra va disparar l’esperit nacionalista tant a França com Alemanya. A la vegada aquest enfrontament va comportar la crisi de la II Internacional socialista  per la divisió entre els partidaris de posar per davant la pàtria i els partidaris de la solidaritat del proletariat enfront les classes dominants dels diversos països. El resultat va ser l’escissió de l’embrió de la Internacional Comunista, i el fet més simbòlic va ser l’assassinat del gran dirigent socialista Jean Jaurès, ferm opositor a la guerra imperialista, per part de l’extrema dreta francesa.
Amb posterioritat als anys 30 es veu la irrupció dels moviments ultranacionalistes d’extrema dreta, el feixisme italià i el nazisme alemany són moviments clarament supremacistes que defensen una ideologia ultranacionalista i d’odi al diferent, i el caràcter sagrat i suprem de la “Nació” per sobre de cap altra diferència. I la nació en el cas del nazisme  es basa especialment en la primacia i superioritat de la raça germánica.
Són moviments que de forma clara s’enfronten amb les ideologies d’esquerres partidàries de l’ internacionalisme obrer i de la lluita de classe.


Mussolini i Hitler el nazi-feixisme dels anys 30

El primer enfrontament es dona a la Guerra Civil d’Espanya on les forces nazi-feixistes intervenen de forma decidida al costat d’un cop militar al que donen suport les forces més representatives de la suposada “nació espanyola” l’oligarquia, l’església i els moviments reaccionaris com el carlisme i feixistes com la Falange. Va ser el pròleg del que desprès va ser la II Guerra Mundial amb els horrors de tots coneguts com els genocidis d’ètnies com la jueva o la gitana, el enemics polítics o les poblacions ocupades.
Es interesant comprovar que durant la II Guerra Mundial en paral·lel es donen uns enfrontaments particulars en el sí dels pobles iugoslaus, precedents del que a final de segle van ser les guerres ètniques de la disgregació iugoslava. A Sèrbia apareix el moviment “chetnik” ultranacionalista i ultraconservador i defensor de la monarquia iugoslava, el seu principal objectiu era la construcció de la Gran Sèrbia  que els va conduir a enfrontar-se frontalment a les forces partisanes comunistes de Tito. Grups “chetniks” van col·laborar amb els ocupants italians i alemanys i van ser responsables d’atrocitats contra croates, musulmans i partisans i també contra els jueus al ser clarament antisemites.
En paral·lel a Croàcia Ante Palevic crea els “ustachis” partidaris d’una Croàcia independent. Els “ustachis”  es definien com a catòlics i pangermanistes ja que així consideraven el poble croata. Els “ustachis” van fer un ús continuant de la violència extrema contra els altres pobles iugoslaus al costat de les forces nazi-feixistes.

Tito la Iugoslàvia unida
La victòria de Tito va comportar la creació de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, composta per sis repúbliques federades i dins de la república Sèrbia dues regions autònomes. Evidentment un dels fonaments de la política de Tito va ser intentar impedir ressorgiments nacionalistes entre les diverses repúbliques amb una presidència rotatòria i compartida, evidentment tot sota el control de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus. Es per això que Tito va donar un tracte especial a Bosnia-Herzegovina ja que es tractava d’una república on hi convivien amb harmonia tant croats, com serbis i musulmans i on els matrimonis interracials eren comuns. No es estrany que Tito continuï com un “mite” pels bosnis.
Amb aquests antecedents podem entendre les arrels de la guerra a l’antiga Iugoslàvia a partir de 1991, estimulada especialment pels nacionalismes serbi i croat, encapçalats pels criminals Milosevic i Tudjman. La “neteja ètnica” es va produir des de l’inici per part dels croats i del serbis i la van patir tant la població sèrbia com la croata i  especialment la població musulmana de Bòsnia, tant pels croats com especialment per part dels serbis. No podem obviar no obstant el paper jugat per països importants de la UE interessats en la ruptura de la República Federal Iugoslava i que van incitar clarament a la secessió en especial d’Eslovènia i Croàcia. Una guerra cruel i sagnant que es va perllongar fins  1999 quan l’ONU es va fer càrrec de Kosovo.
Cal fer referència al paper contradictori de la UE pel que fa a la guerra de Iugoslàvia degut a que la pròpia Unió ja des dels seus inicis va ser creada per a estimular la cooperació i allunyar els fantasmes de la confrontació que especialment havia estat tradicional entre França i Alemanya.
A hores d’ara la situació a Europa no és especialment satisfactòria. La mala gestió de la crisi econòmica amb les polítiques austericides i una ampliació feta massa de presa cap els països de l'Est mancats de tradició democràtica són algunes de les causes. Avui podem veure una sèrie de països, el denominat grup de Visegrad, especialment Polònia i Hongria, dominats per partits ultranacionalistes, autoritaris i xenòfobs respecte tant a les minories gitanes com especialment  enfront de la immigració.
Però l’ultranacionalisme ultradretà supremacista i xenòfob  s’escampa cada vegada més per països de llarga tradició democràtica i ja està governant  Àustria i Itàlia, i amb una cada vegada major presència a la majoria de països com França, Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Holanda i fins i tot  Suècia.

Torra i Puigdemont el ultranacionalisme català
I Espanya? Tampoc estem exempts del perill, en aquests moments tenim un ultranacionalisme independentista a Catalunya, i on es freqüent sentir expressions supremacistes respecte Espanya o els espanyols i fins i tot en molts cassos distingir entre els “bons catalans", els independentistes, i els “altres” i on s’ha arribat a qualificar de “colonitzadors” els emigrants que van portar la mà d’obra necessària pel creixement econòmic a Catalunya.
Però no podem oblidar que la dreta no independentista s’està escorant  clarament cap a formes cada vegada més defensores d’un ultranacionalisme espanyolista i ultraconservador que només vol que “mà dura” per a solucionar el problema de Catalunya, i que alhora adopta també posicions xenòfobes  davant  la immigració i fins i tot els hi costa allunyar-se del que significa el caràcter “ultra” del passat franquista.
Tenim per sort una realitat, a Espanya no hi ha com va haver-hi a Iugoslàvia interessos europeus de desestabilització ni capacitat de que hi hagi possibilitat d’enfrontament violent ja que l’armament està en unes soles mans, les de l’Estat.
Jean Jaurès imatge del internacionalisme
                                                     45 anys de la mort de Victor Jara