Per un nou Contracte Social europeu

 https://perspectiva.ccoo.cat/

Publicat a PERSPECTIVA: https://perspectiva.ccoo.cat/  nº9 (FSC CCOO) Treball sencer.

nuevatribuna.es | 26 de Enero de 2017

El procés d’industrialització capitalista va ser parell a la lluita de la classe obrera per la seva emancipació i per la millora de les seves condicions de vida i  treball. Aquestes lluites comportaven també la dels drets del conjunt de la ciutadania per unes societats més justes i lliures. En finalitzar la II Guerra mundial, i com a conseqüència d’aquesta, de l’arrelat procés d’industrialització, de l’existència d’un model alternatiu simbolitzat per la URSS i el bloc sota el seu domini, així com la força del moviment obrer i els seus sindicats, es va produir un Contracte Social implícit, no escrit, als països de l’Europa Occidental. Aquest contracte social es basava en dos vectors en tensió: la justícia del mercat i la justícia social.

El Contracte Social a Europa Occidental entre capital i treball va comportar tres llargues dècades d’or, des de 1945 a l’inici dels 80, pel que fa a la millora de les condicions i els drets dels treballadors i del conjunt de la ciutadania. Va ser un període històric excepcional per la reducció de desigualtats i la implantació d’un estat de benestar amb àmplia cobertura de prestacions socials i redistribució de la riquesa mitjançant els impostos, amb el reconeixement d’amplis drets civils i llibertats socials (universalitat de la salut i l’educació pública i l’accés a l’ocupació entre d’altres) resultat de l’acció dels governs i de la negociació col·lectiva dels sindicats. Cal dir que les bases d’aquest model eren compartides pel conjunt de les principals forces polítiques i socials. En aquell període les propostes del liberalisme a ultrança eren per a la gran majoria inimaginables i totalment minoritàries.

Thatcher i Reagan

A principi dels 80 s’inicia la Revolució Conservadora de la mà de Reagan i Thatcher amb la seva proposta de fonamentalisme econòmic basat en mercats lliures de tot control i reducció de l’acció de l’estat malgrat mantenir-los com a proveïdors dels grans oligopolis i garants del nou ordre. Segons ells el mercat manté l’equilibri per si mateix i genera resultats racionals i d’eficiència entre els quals inclou l’estabilitat i la plena ocupació.

És una doctrina que rebutja per principi tot allò públic i col·lectiu i potencia l’extensió del mercat a tots els àmbits de la vida, és el foment de l’individualisme, de l’anomenat “capitalisme popular” i la segmentació de la classe treballadora i les classes mitjanes. El mercat assigna a cadascun recursos segons el seu mereixement.

La revolució conservadora respon a un canvi en el sistema productiu. En els estats desenvolupats d’Europa es produeix una progressiva reducció de la producció manufacturera  amb el desmantellament de la indústria que es desplaça a països en vies de desenvolupament on la producció és més barata. Això provoca un procés de terciarització de l’economia als països més desenvolupats, amb un predomini cada cop més gran del capital financer especulatiu sobre el capital industrial, així com un canvi qualitatiu en el si de la classe treballadora amb la substitució de l’obrer industrial per treballadors del sector serveis. Amb la desaparició del sentit comunitari i fomentador de l’instint de classe industrial i la menor consciència de classe entre els nous sectors de treballadors es produeix el consegüent debilitament del sindicalisme de classe, fruit també d’una legislació regressiva en allò laboral i sindical.

L’objectiu de les empreses és la maximització del benefici i la màxima remuneració a l’accionista. Els beneficis són cada vegada majors en relació al cost de producció. La revolució conservadora es veu potenciada per la globalització derivada de l’aplicació de les TIC, la pràctica del “Offshoring” global com a ecosistema mitjançant el qual el moviment de capitals s’oculta total o parcialment a les autoritats i a la societat i permet eludir la jurisdicció dels Estats-nació.

Tot això aconsegueix la seva plenitud a partir de la Gran Recessió de la primera dècada del segle XXI. L’hegemonia del neoliberalisme provoca un canvi radical en la “finestra de Overton” com descriu encertadament Owen Jones, “la concepció que era marginal en l’etapa anterior és l’hegemònica ara, i el que llavors es considerava normal ara és alguna cosa antiquada i en tot cas definida com a radical”.


Owen Jones

És evident que per a l’èxit d’aquesta hegemonia conservadora s’han precisat diverses variables: Inexistència d’alternativa al sistema des de la implosió del bloc soviètic; transformació de l’estructura i l’organització del treball i en conseqüència del poder i la capacitat sindical; el lliscament cap a l’individualisme consumista i l’absència de tot sentit de solidaritat i ciutadania nacional i internacional.

Així hem arribat a una situació extrema referent a la desigualtat i a la cohesió social. L’individualisme hegemònic converteix l’altre en un competidor, tot el que és diferent és un enemic i algú que et pot disputar la teva precària posició social. És el renaixement de la insolidaritat especialment respecte al diferent i el replegament cap a la idea del nacionalisme excloent a través dels populismes nacionalistes. I tot això ha posat en crisi el propi projecte europeu.

I malgrat això l’alternativa és Europa com a concepte, no hi ha alternativa en el retorn a l’Estat-nació. L’única alternativa capaç de canviar l’orientació de les polítiques i fomentar alternatives només pot donar-se a escala europea. La lluita per establir un Nou Contracte Social i un manteniment amb reformes de l’Estat del Benestar només serà possible si es planteja a escala europea.

L’alternativa no pot basar-se únicament en interessos socioeconòmics sinó fonamentalment en valors progressistes que qüestionin els costos socials i ambientals a que ens porta el neoliberalisme sense control. Per a aquesta alternativa es precisa una aliança entre els moviments indignats de les classes mitjanes amb un sindicalisme reforçat que sigui capaç de representar els interessos de les plurals i segmentades classes treballadores. I és imprescindible plantejar-ho per a operar en l’àmbit del conjunt d’Europa.

El seu objectiu ha de ser establir un Nou Contracte Social mitjançant la construcció d’una altra Europa amb més democràcia,  més capacitat de creació d’ocupació, amb polítiques públiques inclusives i amb respecte a la diversitat, més Europa monetària, fiscal, econòmica, social, ecològicament sostenible i política, i des del respecte a cert grau de sobirania dels estats. I per això s’ha d’establir  un nou relat per a una nova era, capaç d’encarnar un nou propòsit col·lectiu, un ideal polític que ha de ser aquesta nova “Europa social”.

Per la Europa Social

ATOCHA ZENIT DE LA LLUITA DEMOCRÀTICA



Advocats d'Atocha un record a preservar

Nuevatribuna | 13 de Enero de 2017

El 24 de gener farà 40 anys de la massacre, perpetrada per assassins de la ultradreta, contra el despatx dels advocats laboralistes de CCOO i del PCE del carrer Atocha.  Aquell fet i la resposta multitudinària, disciplinada, silenciosa i ben estructurada de la ciutadania de Madrid a la crida del PCE, signifiquen el punt culminant de la lluita democràtica en el conjunt del país.

Els màrtirs d'Atocha

Al gener de 1977 la situació era d’una gran complexitat i sens dubte l’atemptat buscava provocar una resposta violenta per part del PCE i de CCOO que trunqués el procés de transició democràtica. La resposta ciutadana va demostrar tot el contrari, el caràcter multitudinari, pacífic i la gran disciplina manifestada per la multitud a les consignes establertes per la direcció del PCE, va ser decisiva per a la consolidació d’un procés de democràcia plena a l’estat espanyol.

En primer lloc no cal oblidar que en aquells temps es tantejava una sortida a la dictadura consistent en una democràcia limitada que exclogués d’entrada els comunistes espanyols i les seves organitzacions vinculades com CCOO.

 Una gran i ordenada manifestació de dol

Només cal assenyalar alguns fets demostratius. El 15 d’abril de 1976 es celebra amb plena tolerància de les autoritats el 27 Congrés de la UGT. Contràriament CCOO va veure denegat el permís per a celebrar el seu congrés al final de juny a Madrid, i va celebrar  el 11 de juliol la seva Assemblea de Barcelona en clandestinitat. Per la seva part el PSOE va celebrar també lliurament el seu XXVII Congrés del 5 al 7 de desembre de 1976 amb una àmplia representació i presència de líders socialistes europeus. Al mateix temps Santiago Carrillo era detingut a Madrid el 23 de desembre del mateix 1976.

Eren clares les intencions d’anar en un primer moment cap a una democràcia limitada que exclogués els comunistes (PCE-PSUC), els quals havien estat els opositors fonamentals, quasi en solitari a la dictadura franquista.

No hi ha dubte que la mobilització contra els atemptats d’Atocha va ser fonamental per a provocar un canvi radical en aquesta política limitadora i la clau que va obrir la porta no només a la legalització del PCE i de CCOO sinó a la consecució d’una “ruptura pactada” i  una democràcia plena. El govern va constatar la impossibilitat de deixar fora del marc democràtic una força que tenia darrera seu una història de lluita heroica per la democràcia i que demostrava tenir una forta presència i força al carrer. I la forma democràtica i pacífica d’aquesta demostració de força també va tenir una forta repercussió.

Portada de Mundo Obrero

Avui, quan des d’àmbits de un “esquelètic” PCE, que no té res a veure amb el que va ser, i d’alguns dirigents de IU i de Podemos es pretén fer una lectura revisionista del paper del PCE a la transició, fets com aquests demostren la seva falta de coneixement i vivència. Hi ha qui com Garzón defensa la valentia de la lluita dels comunistes en la clandestinitat i la traïció de les elits “eurocomunistes” en la transició. Caldria que aquests revisionistes tinguessin en compte que la direcció comunista en la clandestinitat i en la transició estava en mans de les mateixes persones. I que la política del PCE en la transició era la que provenia de la seva estratègia de “Reconciliació Nacional “ adoptada en juny de 1956 pel Comité Central del PCE i la posterior proposta de “Pacte per la Llibertat” de 1969. Era doncs una posició política adoptada i consolidada en el sí del partit. La direcció del PCE va deixar molt clar que l’objectiu fonamental i estratègic era la conquesta de la democràcia, en paraules populars d’aquella època el problema fonamental era “dictadura o democràcia” i no “monarquia o república”.


I és evident que la transició democràtica plasmada en la Constitució del 78 es va donar en un moment de sorolls de sabres, i on les forces reaccionaries partidàries del “vell règim” encara tenien una força important, i pot ser considerada una conquesta important. La tan criticada avui Constitució del 78 va ser força avançada pel seu moment i plenament equiparable a la de països del nostre entorn democràtic. Només cal fixar-se en dos qüestions importants avui: la territorial i l’econòmica. En el tema territorial hi havia un reconeixement clar i diferenciat de les nacionalitat històriques sobre la resta, en un reconeixement indirecte del caràcter plurinacional de l’estat. I per la seva banda en l’aspecte econòmic era possible un desenvolupament econòmic d’inspiració de dreta o d’esquerra. Ambdós temes desprès han estat deteriorats completament pels pactes adoptats de forma conjunta pel PP i el PSOE. En el primer cas amb la LOAPA que va ser un a llei aprovada pel PSOE i la UCD el juny del 82, i com a resposta a la pressió derivada del cop d’estat del 23 F del 1981, i que és la base de les posterior lleis centralitzadores que han afectat directament Catalunya. En el segon cas la reforma constitucional efectuada amb nocturnitat pel PSOE i PP, donava un gir neoliberal a la Constitució al consagrar la prioritat del pagament del deute.

Podem dir que el problema del desfasament no és fruit del procés constitucional de la transició sinó de les polítiques realitzades pels partits hegemònics en la post-transició.

Pel que fa al PCE és cert que els seus resultats electorals no van ser els que es preveien però això és degut a dos problemàtiques. Una externa, el pes de l’anticomunisme derivat dels 40 anys de propaganda anticomunista de la dictadura o la por de gran part de la població que es va inclinar per opcions més “suaus” com el PSOE. I també degut a factors interns, en aquest sentit es podria dir que el gran error de la direcció del PCE va ser no donar pas a una “nova generació”, a una “renovació” respecte a la generació  de la “guerra civil”, màxim quan el PCE tenia quadres polítics sobradament preparats.

Tot això també ens porta a qüestionar altres plantejaments del “revisionistes”, el parlar de la necessitat d’una “segona transició” o la liquidació del “règim del 78”. Transició va ser el pas de la dictadura a la democràcia, no una actualització o renovació constitucional dins de l’estat democràtic. No hi ha un “regim del 78” sinó una  Constitució del 78 que pot estar superada en molts punts, que ha estat deteriorada expressament i/o que no s’adapta al moment actual però això no significa un canvi de règim, sinó una nova fase democràtica.

Es lamentable que avui en dia polítics de les noves fornades pensin que fins ara no s’havia fet res bé sense ells. Aquest “adamisme” demostra una manca de formació preocupant, especialment quan es defensa per qui hauria de ser el més ferm defensor, per orgull de la pròpia organització, d’una de les millors pàgines de la història del PCE.

Els 40 anys de la matança dels advocats laboralistes d’Atocha i de la gran mobilització popular que va provocar són potser una de les pàgines més glorioses de la història d’un PCE avui ja desaparegut.

"El abrazo" de Genovés

LA CONXORXA DEL BIPARTIDISME

Una nova reedició del bipartidisme?

El 20D de l’any 2015 va semblar que el mapa tradicionalment bipartidista havia saltat pels aires. També va semblar que una nova realitat emergia del nou Congrés. Tot indicava que el PP havia perdut les eleccions i era difícil un nou govern de Rajoy. El que va passar desprès tots ho recordem. El fracàs de les forces del canvi per a establir una alternativa vàlida, l’acord del PSOE amb C’s, la radicalització verbal de Podemos. Tot va conduir a la repetició d’eleccions el 26J, i la situació de “statu quo”, l’acord del PP amb C’s, la crisi interna en el PSOE i la dimissió de Sánchez, la incapacitat de UnidosPodemos per a superar al PSOE ni per a conformar una alternativa creïble. Tot finalment va afavorir el nomenament de Rajoy com a nou President.

Rajoy va demostrar durant tot aquest període, i malgrat les crítiques rebudes, que va ser un mestre en el domini dels temps polítics. Va superar la primera derrota, va deixar que Sánchez i el PSOE s’estimbessin, va utilitzar l’espantall de la radicalitat de Podemos. I finalment va guanyar la partida.

Ara sembla que vol fer un nou pas endavant que sens dubte ja podria qualificar-se de genial, decidir la seva oposició política. Rajoy malgrat el pacte amb C’s no ha deixat de demostrar la seva poca simpatia cap a Rivera i la seva formació que podrien representar una certa competència en el camp de la dreta. Es per això que malgrat l’acord d’investidura no el tracta com un soci preferent, al contrari  aprofita que els de Rivera atrapats pel pacte són incapaços de reaccionar als seus incompliments ja que demostraria l’error de la seva estratègia política. Les relacions personals amb el líder de Podemos i inclús bona part dels seus enfrontaments públics han demostrat una relació d’una certa deferència. Realment Podemos i la política de Pablo Iglesias beneficia especialment el PP i Rajoy, ja que no sols no és capaç de dissenyar una estratègia alternativa sinó que el beneficia per aglutinar al seu entorn a les que denomina “forces constitucionalistes”, és a dir al C’s i al PSOE.

Rajoy (PP) i Fernández (PSOE)

Rajoy està demostrant en aquesta primera fase del seu nou govern una relació especial amb el PSOE, un cop descavalcat Sánchez. Les relacions amb la gestora del PSOE i el seu President semblen molt satisfactòries fins el punt que són les relacions prioritàries pel PP en l’inici d’aquesta legislatura. Primer va derrotar el PSOE, el va conduir a la seva derrota amb l’abstenció en la investidura, i ara al enemic derrotat li dona “àrnica”  per tal de que es pugui recuperar mínimament. Són acords mínims i que alhora obliguen el PSOE a acceptar-los per sota del que la majoria parlamentària del Congrés permetria plantejar. Ho hem vist amb l’acord del SMI, que malgrat la capitalització que li ha permès fer al PSOE significava no només ser un acord que era la meitat del que havia aprovat en una PNL el Congrés, que era la meitat del que plantejaven els sindicats majoritaris, sinó que fins i tot li ha permès al Govern burlar el procés de negociació que el Govern hauria de fer amb CCOO i UGT. El mateix podem dir de l’acord sobre emergència energètica, una proposta molt reduïda, fins i tot poc concretada que no es posarà en marxa fins passat l’hivern. Una proposta a la que ha deixat sumar-se en l’ últim moment a C’s, demostrant el seu menyspreu vers els de Rivera, i que ha molestat profundament els de Pablo Iglesias al que ha donat una nova raó per a criticar el PSOE. I ho torna a demostrar en la negociació paritària que estan establint per escollir els membres a renovar en el TC.

El disseny de Rajoy és el de qui vol salvaguardar l’essència d’un model polític bipartidista que ell tant enyora i desitja. Seria tornar el joc a la casella de sortida desprès de l’ensurt del 20D. Creu en la política d’alternança en el poder, no desitja una política que permeti alternatives en el poder. El PSOE i encara més el que es dibuixa darrera de la gestora i el barons és un partit que somia també en retornar al bipartidisme de la alternança, és un PSOE que té al·lèrgia a qualsevol aliança a la seva esquerra, i en especial a la que dibuixa Podemos. I Rajoy en un gest de magnificència li dona una mà per a sortir de la seva situació actual de debilitat que d’altra banda comportarà noves cessions del PSOE al PP governant.

El desig polític de Rajoy

Rajoy vol tornar al bipartidisme, vol tornar a una situació on  C’s torni a recordar a una UPyD insignificant i poc perillosa i on amb un UnidosPodemos radicalitzat sigui una nova versió de la IU d’Anguita. Tot això alhora li permet tenir un PSOE domesticat en la direcció de l’oposició i amb el que podria compartir polítiques bàsiques com és la defensa de l’actual UE neoliberal dibuixada pels “populars” europeus amb la conxorxa de la socialdemocràcia europea, amb una mútua voluntat de permanència en el sistema de defensa europeu, inclús amb la política davant els refugiats i la immigració, o establir una forta unitat en el tema territorial que inclús li permeti plantejar una negociació política limitada davant el desafiament independentista de Catalunya. Tots hem pogut comprovar la sintonia amb que des del PSOE han respòs a les paraules lleugerament autocrítiques de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría al dir que hauria estat bo en el seu moment haver fet un pacte previ del PP amb el PSOE respecte l’Estatut de Catalunya. Tot això fins i tot li podria fer considerar a Rajoy com a un tema menor que el PSOE no avalés els propers pressupostos.

Rajoy està demostrant ser el més capaç dels polítics actuals, amb una autoritat única i indiscutible en el PP al qual conduirà sens dubte a una actualització i rejoveniment de cares en la seva direcció. A un PP que ha conduit des de la  derrota a una situació en que es veuen com a l’única força política sòlida i amb capacitat de govern. Ja hi ha veus des del seu partit que aposten per una continuïtat de Rajoy en una legislatura posterior. Per que és evident que amb la seva política Rajoy està dissenyant la seva oposició preferida amb un PSOE que seria incapaç fins i tot de liderar una alternança política degut a la forta divisió que s’ha establert a l’esquerra política amb una nova dinàmica fratricida de “neofelipisme front a neoanguistisme”.

Malauradament un panorama poc prometedor per a la gent d’esquerres si no hi ha un canvi radical en els partits que la volen representar.

Cal alternatives al bipartidisme de l'alternança