LA CONXORXA DEL BIPARTIDISME

Una nova reedició del bipartidisme?

El 20D de l’any 2015 va semblar que el mapa tradicionalment bipartidista havia saltat pels aires. També va semblar que una nova realitat emergia del nou Congrés. Tot indicava que el PP havia perdut les eleccions i era difícil un nou govern de Rajoy. El que va passar desprès tots ho recordem. El fracàs de les forces del canvi per a establir una alternativa vàlida, l’acord del PSOE amb C’s, la radicalització verbal de Podemos. Tot va conduir a la repetició d’eleccions el 26J, i la situació de “statu quo”, l’acord del PP amb C’s, la crisi interna en el PSOE i la dimissió de Sánchez, la incapacitat de UnidosPodemos per a superar al PSOE ni per a conformar una alternativa creïble. Tot finalment va afavorir el nomenament de Rajoy com a nou President.

Rajoy va demostrar durant tot aquest període, i malgrat les crítiques rebudes, que va ser un mestre en el domini dels temps polítics. Va superar la primera derrota, va deixar que Sánchez i el PSOE s’estimbessin, va utilitzar l’espantall de la radicalitat de Podemos. I finalment va guanyar la partida.

Ara sembla que vol fer un nou pas endavant que sens dubte ja podria qualificar-se de genial, decidir la seva oposició política. Rajoy malgrat el pacte amb C’s no ha deixat de demostrar la seva poca simpatia cap a Rivera i la seva formació que podrien representar una certa competència en el camp de la dreta. Es per això que malgrat l’acord d’investidura no el tracta com un soci preferent, al contrari  aprofita que els de Rivera atrapats pel pacte són incapaços de reaccionar als seus incompliments ja que demostraria l’error de la seva estratègia política. Les relacions personals amb el líder de Podemos i inclús bona part dels seus enfrontaments públics han demostrat una relació d’una certa deferència. Realment Podemos i la política de Pablo Iglesias beneficia especialment el PP i Rajoy, ja que no sols no és capaç de dissenyar una estratègia alternativa sinó que el beneficia per aglutinar al seu entorn a les que denomina “forces constitucionalistes”, és a dir al C’s i al PSOE.

Rajoy (PP) i Fernández (PSOE)

Rajoy està demostrant en aquesta primera fase del seu nou govern una relació especial amb el PSOE, un cop descavalcat Sánchez. Les relacions amb la gestora del PSOE i el seu President semblen molt satisfactòries fins el punt que són les relacions prioritàries pel PP en l’inici d’aquesta legislatura. Primer va derrotar el PSOE, el va conduir a la seva derrota amb l’abstenció en la investidura, i ara al enemic derrotat li dona “àrnica”  per tal de que es pugui recuperar mínimament. Són acords mínims i que alhora obliguen el PSOE a acceptar-los per sota del que la majoria parlamentària del Congrés permetria plantejar. Ho hem vist amb l’acord del SMI, que malgrat la capitalització que li ha permès fer al PSOE significava no només ser un acord que era la meitat del que havia aprovat en una PNL el Congrés, que era la meitat del que plantejaven els sindicats majoritaris, sinó que fins i tot li ha permès al Govern burlar el procés de negociació que el Govern hauria de fer amb CCOO i UGT. El mateix podem dir de l’acord sobre emergència energètica, una proposta molt reduïda, fins i tot poc concretada que no es posarà en marxa fins passat l’hivern. Una proposta a la que ha deixat sumar-se en l’ últim moment a C’s, demostrant el seu menyspreu vers els de Rivera, i que ha molestat profundament els de Pablo Iglesias al que ha donat una nova raó per a criticar el PSOE. I ho torna a demostrar en la negociació paritària que estan establint per escollir els membres a renovar en el TC.

El disseny de Rajoy és el de qui vol salvaguardar l’essència d’un model polític bipartidista que ell tant enyora i desitja. Seria tornar el joc a la casella de sortida desprès de l’ensurt del 20D. Creu en la política d’alternança en el poder, no desitja una política que permeti alternatives en el poder. El PSOE i encara més el que es dibuixa darrera de la gestora i el barons és un partit que somia també en retornar al bipartidisme de la alternança, és un PSOE que té al·lèrgia a qualsevol aliança a la seva esquerra, i en especial a la que dibuixa Podemos. I Rajoy en un gest de magnificència li dona una mà per a sortir de la seva situació actual de debilitat que d’altra banda comportarà noves cessions del PSOE al PP governant.

El desig polític de Rajoy

Rajoy vol tornar al bipartidisme, vol tornar a una situació on  C’s torni a recordar a una UPyD insignificant i poc perillosa i on amb un UnidosPodemos radicalitzat sigui una nova versió de la IU d’Anguita. Tot això alhora li permet tenir un PSOE domesticat en la direcció de l’oposició i amb el que podria compartir polítiques bàsiques com és la defensa de l’actual UE neoliberal dibuixada pels “populars” europeus amb la conxorxa de la socialdemocràcia europea, amb una mútua voluntat de permanència en el sistema de defensa europeu, inclús amb la política davant els refugiats i la immigració, o establir una forta unitat en el tema territorial que inclús li permeti plantejar una negociació política limitada davant el desafiament independentista de Catalunya. Tots hem pogut comprovar la sintonia amb que des del PSOE han respòs a les paraules lleugerament autocrítiques de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría al dir que hauria estat bo en el seu moment haver fet un pacte previ del PP amb el PSOE respecte l’Estatut de Catalunya. Tot això fins i tot li podria fer considerar a Rajoy com a un tema menor que el PSOE no avalés els propers pressupostos.

Rajoy està demostrant ser el més capaç dels polítics actuals, amb una autoritat única i indiscutible en el PP al qual conduirà sens dubte a una actualització i rejoveniment de cares en la seva direcció. A un PP que ha conduit des de la  derrota a una situació en que es veuen com a l’única força política sòlida i amb capacitat de govern. Ja hi ha veus des del seu partit que aposten per una continuïtat de Rajoy en una legislatura posterior. Per que és evident que amb la seva política Rajoy està dissenyant la seva oposició preferida amb un PSOE que seria incapaç fins i tot de liderar una alternança política degut a la forta divisió que s’ha establert a l’esquerra política amb una nova dinàmica fratricida de “neofelipisme front a neoanguistisme”.

Malauradament un panorama poc prometedor per a la gent d’esquerres si no hi ha un canvi radical en els partits que la volen representar.

Cal alternatives al bipartidisme de l'alternança