PODEMOS: UNA VELA SENSE VAIXELL

 

Yolanda Diaz i Ione Belarra

ClubCortum/28 de luliol del 2021

nuevatribuna/ 29 Junio de 2021

Podemos inicia amb dificultats palpables una nova etapa a partir de la decisió de Pablo Iglesias d'allunyar-se del primer pla de la política. Si els canvis de lideratge sempre comporten un període d'incertesa en les organitzacions polítiques en aquest cas la situació es complica encara més quan s'ha tractat d'un lideratge personalista molt acusat.

Podemos va tenir en el seu origen a un reduït col·lectiu de professors universitaris que van utilitzar amb molt d'èxit els mitjans de comunicació audiovisuals i socials per a plantejar una alternativa política al conjunt del sistema polític sobre la base d'un populisme d'esquerres que va significar una novetat en el panorama polític al marge de les tradicionals opcions de dretes o esquerres.

Amb la utilització d'un llenguatge clar i fins i tot simple, i amb l'enunciat de propostes radicals molt atractives, si bé poc definides, van aconseguir en poc temps fer-se un lloc en la política. I, quan van decidir presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu assoliren un èxit apreciable per a un partit recentment creat.

Posteriorment, degut a la seva manca d’estructura organitzativa, van evitar presentar-se a les eleccions municipals si bé van patrocinar diverses propostes municipals a les quals van donar el seu suport però sense presentar-se sota les seves sigles. Així van aconseguir èxits importants mitjançant candidatures plurals de progrés a Madrid, Barcelona, Galícia, Cadis o Saragossa entre d’altres, totes elles molt diverses entre sí però vinculades sota el concepte del “canvi”.

Entre desembre del 2015 i desembre del 2019 es van celebrar a Espanya quatre eleccions generals a les quals va concórrer Podemos, la primera en solitari i les següents conjuntament amb IU. El resultat de les primeres va ser espectacular, va ser un moment d'èxit dels nous partits tant de Podemos com del seu intent d'imitació a la dreta C’s.

En les següents tres eleccions Podemos va experimentar una reculada en cadena fins a situar-se al novembre del 2019 pràcticament en la meitat del percentatge de vots obtingut en les del 2015. Així mateix els seus resultats en les eleccions municipals o autonòmiques d'aquest període va ser si més no discreta per no dir dolenta.

La realitat de la vida política ha anat desgastant la primigènia novetat i atracció de l'electorat cap a noves formacions polítiques. La convulsa vida parlamentària viscuda ha desgastat la imatge virginal de la formació i la seva pràctica parlamentària centrada i personalitzada en la figura del “líder” ha anat perdent atractiu.

Durant tot aquest procés temporal Podemos va perdent l'encant de la novetat. Així mateix comença un procés de depuracions de membres i ruptures del reduït i primigeni nucli dirigent. La seva posició novedosa i els seus ímpetus de “assaltar els cels” i de “els de baix i els de dalt” , de les crítiques a “la casta política” es va transformant en un discurs radical molt semblant al de antics grupuscles de l'esquerra anticapitalista. D'altra banda les seves propostes estan normalment molt lligades a la possibilitat de tenir imminent ressonància mediàtica a través de la figura preeminent de Pablo Iglesias i en molts casos són de curt recorregut i només basades en enunciats amb poc desenvolupament i profunditat d'elaboració.

Malgrat això en aquest curt període de quatre anys temps es produeixen profundes novetats en la política espanyola, la multiplicació de les opcions polítiques, la moció de censura que derroca el govern de la dreta i finalment la constitució d'un govern progressista de coalició entre el PSOE i UnidasPodemos. Amb una certa paradoxa en comprovar que Podem aconsegueix accedir al govern en el moment del seu més baix resultat electoral.

Hem de posar a l'actiu de Podemos que la seva presència va provocar un canvi important en el PSOE. Pedro Sánchez va saber llegir el moment polític i va radicalitzar la seva posició enfront el Govern del PP, la qual cosa va suposar la seva destitució per l'aparell del partit. A partir d'aquí Sánchez aconsegueix el suport de la militància després d'un llarg procés de primàries que guanya clarament enfront de l'aparell del partit. Aparell que no dubta a reformar en profunditat. El PSOE de Sánchez és clarament una resposta a l'aparició de Podemos, que es converteix en un competidor i alhora en un aliat amb el qual comptar.

La participació de Podemos en el govern ha posat de manifest les seves llums i les seves ombres. Els membres del govern afins a la coalició no han brillat especialment amb l'excepció notable de Yolanda Díaz que ha demostrat un alt nivell de preparació i un sentit institucional del càrrec que contrasta enormement amb el de la majoria de la resta dels responsables governamentals de UnidasPodemos. Cal assenyalar que no s’ha d'obviar el fet de la diferent procedència i trajectòria política i social de la ministra de Treball i avui Vicepresidenta del Govern.

Destacats dirigents amb càrrecs en el govern, començant pel mateix Pablo Iglesias, han aparegut més que com a part del govern com l'oposició dins del govern. Amb un missatge que de tant repetir-lo perd la seva efectivitat el de “nosaltres som l'única esquerra del govern. Totes les actuacions positives són fruit de la nostra pressió.” “Sort que estem en el govern, per què si no…”

Aquesta posició essencialista de considerar-se els únics defensors de posicions de progrés en un primer moment pot convèncer a alguna gent, però poc a poc va perdent credibilitat. No hi ha dubte que “el soroll intern dins del govern” ha produït desgastos innecessaris al govern però ha desgastat en major mesura els seus protagonistes especialment el seu cap visible Pablo Iglesias ( per cert tot el contrari del que ha passat amb la figura de Yolanda Díaz poc partidària de “sorolls”).

Les eleccions de la Comunitat de Madrid amb uns resultats més que discrets i la sortida de Pablo Iglesias de la política configuren un canvi profund en el panorama polític especialment difícil referit al futur de Podemos.

Podemos s'ha comportat com una vela sense vaixell que la sostingui que s'ha inflat amb un vent a favor i s'ha mogut a favor del vent, però no tenir el control que comporta l'embarcació des d'on es governa la direcció del velam es provoca que amb la falta de vent la vela caigui en picat.

Ara es presenten en tota la seva evidència les importants mancances de Podemos. És problema del projecte polític basat en l’hiperlideratge i on s'observa una manca important, la falta de projecte ideològic i especialment organitzatiu. Especialment greu és aquesta falta de múscul organitzatiu. Ja deia el clàssic “no hi ha idees sense organització”. I si d'alguna cosa manca Podemos és d'organització, i no és l'únic cas ja que encara més greu ha estat la caiguda i pràctica desaparició de C’s.

Observem diversos aspectes en les mancances organitzatives de Podemos:

a-   La seva falta de militància organitzada. La seva organització és d'inscrits amb nul·la participació ni estructura (els cercles són pràcticament inexistents i en tot cas inoperants). L'assistència als seus actes electorals i organitzatius, principalment en les primeres etapes, era més pròpia de “fans” que de militants. La seva militància no participa en cap procés de debat simplement se la consulta per a ratificar propostes i/o candidatures. No hi ha procés de debat intern propi d'un partit amb militància. És un partit on els militants ni tan sols paguen quota. És a dir la seva organització més que líquida és “gasosa”.

 b-      La seva reduïda presència institucional. La falta d'estructura organitzativa comporta al seu torn la falta d'una presència institucional forta en diversos àmbits on es fa política, des del municipal a l'autonòmic. La seva presència municipal és escassa, per no dir gairebé nul·la exceptuant algunes ciutats. El mateix podem dir de la seva presència autonòmica. En un primer moment encara van obtenir alguna rellevància en autonomies com Galícia o Euskadi però després han desaparegut o han vist molt reduïda la seva representació. A Catalunya han aconseguit resultats discrets inferiors als aconseguits per ICV-EuiA. I a Andalusia la seva ruptura interna no fa presagiar gens de bo. Respecte a Madrid res nou que afegir.

 c-      Tampoc hi ha influència en el món sindical i laboral, i molt escassa en els moviments veïnals o moviments agraris, només tenen especial presència en alguns moviments alternatius, en alguns casos confrontant fins i tot amb les organitzacions sindicals.

 d-     La seva única capacitat política queda en aquests moments pràcticament reduïda a la seva presència en el Congrés i a la seva participació en el Govern.

Fins i tot el seu soci menor dins de la coalició IU té una molt superior estructura territorial com a organització, especialment en comunitats com Andalusia, encara que sigui una ombra del que va ser.

Aquesta falta d'organització és sens dubte la seva principal feblesa perquè no és una cosa fàcil de solucionar i perquè té profundes repercussions sobre la configuració de les seves elaboracions polítiques tant estratègiques com tàctiques. A tot això hem de sumar la feblesa especialment política dels components de l'actual nucli dirigent, en comparació amb el que va ser l'inicial.

Caldrà comprovar la relació que Ione Belarra estableix amb els seus socis de coalició parlamentària i especialment amb la suposada futura cap de llista Yolanda Díaz, així com amb el seu soci majoritari de Govern. Hi ha vegades que el realisme pot confondre's amb el pessimisme. Però com podríem catalogar que en un moment en què les dretes es llancen a un atac contra el Govern pels indults, Ione Belarra es despengi manifestant la necessitat d'un retorn de Puigdemont?

Sembla més necessari que mai que es comenci a construir un espai polític amb claredat ideològica i organitzativa que pugui substituir en un futur per determinar el buit que pot comportar la previsible decadència de l'actual formació  morada.