ENS CAL UN ESPAI ECOSOCIALISTA ROIG-VERD



Actualitzant els clàssics 

Original a:-@RevistaTreball.htm 22 gener 2020
Nuevatribuna | 27 de enero de 2020
En un moment en que conceptes com “canvi climàtic” o “transició ecològica justa” estan en primera línia dels debats paradoxalment està a punt de desaparèixer, per causes diverses, la primera i única opció política clarament ecosocialista que ha existit en el conjunt de l’estat: Iniciativa per Catalunya-Verds, membre del partit Verd europeu.

La ideologia ecosocialista ha estat conformada entorn a tres vector, els denominats fils roig-verd i violeta. Aquests fils componen la base del moviment ecosocialista, el fil roig que representa la seva voluntat de vincular-se amb el món del treball i del sindicalisme de classe, el fil verd de l’ecologisme polític i el fil violeta del feminisme i la igualtat de gènere.

En aquests temps de canvis i confusió que estem vivint  on sembla que es difuminen, sobren o no estan de moda els conceptes ideològics clars i els grans debats estratègics, on manquen les estratègies a llarg termini i dominen els tacticismes i els possibilismes,  i on els diversos populismes són norma, volem reivindicar la necessitat de l’existència d’un espai polític que es reivindiqui del ecosocialisme i defensi les banderes conjuntes dels fils roig i verd.

Pel que fa al fil violeta sembla que sortosament està adoptat de forma clara pel conjunt de les forces polítiques progressistes i per un moviment feminista que ha demostrat la seva gran potència i capacitat de mobilització. Però els fils roig i verd avui no són específicament reivindicats.

No dubtem que la necessitat de fer front al canvi climàtic i la lluita contra la contaminació està cada cop més present en l’agenda política i social, i que fins i tot ara el Govern de l’Estat dóna prioritat a un tema clarament ecosocialista com és aconseguir una “transició ecològica justa”, i podem dir que l’equip governamental responsable és d’un gran nivell de coneixement de la problemàtica.

Però alhora la ideologia ecosocialista mai ha estat tan poc present políticament, per que ni el PSOE ni UP i les seves confluències defensen una ideologia ecosocialista que va més enllà de les mesures concretes. Fins i tot el subjecte polític on s’ha integrat l’antiga ICV no ha fet una definició ideològica al respecte que vagi més enllà, i això cal dir-ho, de l’aplicació de mesures més o menys ecològiques.

Una proposta ecosocialista va més enllà de qüestions ecològiques concretes que es puguin abordar. L’ecosocialisme uneix una branca ideològica tradicional com és el socialisme i la seva la lluita per l’alliberament de les classes treballadores explotades amb la lluita ecològica en el sentit de que la lluita per l’alliberament social ha d’anar de la mà de la lluita pel respecte al medi, fugint dels plantejaments econòmics purament “desarrollistes”.

El que l’ecosocialisme, com a plantejament polític i ideològic, proposa és un canvi de model de producció, un canvi de model econòmic, un canvi de model de les relacions socials i un canvi de les pròpies consciències personals. Planteja una cosmogonia que defensa no només canvis polítics i econòmics sinó també un canvi en la consciència social. Per tant és una alternativa global a l’actual sistema econòmic i social  basat en el “desarrollisme sense control”, la magnificació del benefici, l’individualisme, el malbaratament de recursos i el consumisme desaforat existent, que posa en risc la pròpia viabilitat planetària.

Berlinguer un precursor

Ja fa molts anys, al gener del 1977, Enrico Berlinguer en una trobada amb intel·lectuals va plantejar una reflexió al voltant de “l’Austeritat”. Evidentment no té cap relació amb el discurs d’austeritat que ha defensat la dreta per afrontar la crisi  totalment contrari del que plantejava el polític italià. En el seu discurs, fa tants anys, ja es podien veure algunes de les bases d’un discurs ecosocialista. La necessitat d’acabar amb el malbaratament de recursos, la limitació dels recursos naturals, pensar en el futur del planeta que no es pot deixar en mans d’una explotació irresponsable sense fi, la necessitat de canviar la mentalitat individualista i el consumisme descontrolat, la necessitat de potenciar els serveis públics en tots els seus àmbits enfront de les sortides privades individuals, en definitiva un canvi radical de model. La defensa d’una vida millor, més justa i menys desigual pel planeta i per la gent que l’habita.

Era un discurs ideològic de llarg recorregut i que cal anar-lo concretant en les seves diverses etapes i aspectes, amb estratègies concretes que tinguin però un objectiu final a aconseguir i pel qual lluitar.

Ara que ens trobem davant la propera desaparició d’un referent, limitat i modest però capdavanter com va ser ICV, que va ser la reconversió d’un partit de matriu comunista en un nou partit ecosocialista roig-verd-violeta, cal que no es conformem amb la desaparició d’un pensament que no hi ha dubte és de futur.

En aquest moment cal plantejar-se la necessitat de “refundar” a Catalunya i a l’estat un espai polític propi ecosocialista, com un partit “Ecosocialista” o “Esquerra Verda” que pot confluir amb d’altres opcions o en col·laboració amb altres partits progressistes però mantenint una seva personalitat pròpia que fins ara no existeix dins de cap de les forces polítiques actuals, malgrat tingui extensions parcials en algunes d’elles.

Per que cal tenir clar com deia Gramsci “las idees no viuen sense organització”.

Un model de futur

DEFICIT DEMOCRATIC EN LA DRETA

La dreta encara son els "nacionales"

Nuevatribuna | 19 de enero de 2020


Tots tenim la imatge recent de  les dretes que han fet gala d'uns discursos tots ells coincidents a utilitzar un llenguatge que no sembla ser el propi d'una oposició democràtica. Es especialment revelador el to utilitzat pels diversos representants de la dreta en la sessió d'investidura de Pedro Sánchez. I no sols el to bast sinó la utilització d'una sèrie de conceptes, manipulats uns i ultramuntans uns altres, impropis de qui vol encapçalar una alternativa de dreta democràtica.

Ens referim a les desqualificacions efectuades al llavors candidat, a la seva proposta de govern i a la majoria que li anava a donar la investidura per activa o per passiva. Qualificar el govern de “il·legítim” és possiblement un dels conceptes més perillosos i quasi “colpistes”, igual que el recurs de portar el futur President del govern davant els tribunals que és d'extrema duresa. Al costat d'això està l'intent d'apropiar-se d'elements que són comuns a tota la ciutadania, símbols com la Constitució, la Prefectura de l'Estat i uns altres com la bandera o la unitat d'Espanya. Recórrer a mentides en  relació a situacions que per sort han estat superades en la nostra recent història recent com l'existència d'ETA o la presumpció de que el futur govern pot efectuar negociacions il·legals en el contenciós català.

Totes aquestes desqualificacions són manipulacions i tergiversen la veritat. En primer lloc perquè ningú pot arrogar-se el patrimoni constitucional i menys els hereus d’aquells que van tenir seriosos dubtes pel que fa  al marc constitucional com va ser la dreta d'Aliança Popular i per tant els seus successors, mentre que socialistes i comunistes van estar entre els que van donar origen a la Constitució democràtica. Tampoc poden patrimonialitzar la lluita contra ETA que va causar víctimes entre tots els demòcrates i que va ser derrotada per l'estat democràtic, especialment durant el Govern socialista de Rodríguez Zapatero. I és inadmissible que per endavant es condemni una cosa impossible com és que el Govern vagi a efectuar il·legalitats en la negociació per a resoldre la situació a Catalunya, és impossible perquè saben perfectament quins són els límits de la legalitat, una altra cosa és que puguin plantejar-se canvis de la legalitat que hauran de ser aprovats d'acord amb la llei vigent.

La campanya contra l'Estatut del PP

El problema de les dretes és que res d'això és nou. Exceptuant  l'època de la transició quan la dreta, possiblement avergonyida per la seva participació en la dictadura, va ser residual i la UCD de Suárez va ocupar el seu lloc, sempre ha mantingut posicions extremes i ha acusat les alternatives de progrés amb epítets extrems i desqüalificadors. Podem dir sense equivocar-nos que amb les dretes d'Aznar,  Rajoy o  Casado, Vox o Arrimadas l'acord constitucional hagués estat impossible. I és que el contingut de la Constitució en molts dels seus aspectes no agrada a les dretes i per això sempre tracten de retallar-los.

Els avenços en drets socials, des de l'inici, s'han fet com a fruit de l'aplicació de la constitució i sempre sota governs de l'esquerra. Els drets laborals i sindicals establerts en l'Estatut dels Treballadors i la Llei de llibertat sindical. La sanitat pública universal i l'educació pública en una primera etapa. Els drets socials de la igualtat de gènere i el dret a la diferència, el divorci i l'avortament en una altra etapa. La dreta sempre ha estat en contra i quan ha pogut ha tractat de retallar-los. Ara  ho estem veiem en el seu intent d'atac, a partir de la “censura parental”, de la pròpia existència de l'escola pública.

Recordem com van rebre el Govern de Zapatero acusant-lo d'haver guanyat de forma poc clara les eleccions quan es va desemmascarar l'intent del PP d'involucrar  ETA en els atemptats de Madrid. I el temps que van continuar parlant de la trama d'ETA, tant políticament com a través dels seus mitjans afins. I quan la dreta va acusar Zapatero de trair  les víctimes d'ETA per a intentar negociar una sortida, quan ells mateixos amb Aznar i sense que ningú els critiqués van negociar amb, el per a ells denominat , “Moviment d'Alliberament Basc”. I això sense oblidar la campanya de desgast institucional amb el pretext del nou “Estatut de Catalunya” i les seves manipulacions del Constitucional que van ser l'inici de la desafecció catalana respecte  l'estat.

La dreta a Espanya, amb l'excepció del PNB, exemple de la tradició cristianademòcrata europea, està molt lluny de les concepcions de les democràcies europees més modernes. Les dretes i no només les polítiques sinó també les econòmiques tenen una concepció patrimonial d'un Estat que creuen que per dret diví és seu. No toleren, si no és amb desgrat,  l'accés de les forces de progrés al govern. Ho van tolerar en el cas de Felipe González perquè encara no s'atrevien a alçar la veu  ja que el record del franquisme encara estava pròxim, però posteriorment sempre han tingut mal perdre.

Merkel rebutja utilizar una bandera en un acte de partit

Les nostres dretes creuen encara en el patriotisme de la bandera, Merkel els ha donat un exemple de que les banderes no poden tenir utilització partidista. Volen una Espanya a imatge i semblança seva, clerical i patriarcal, fèrriament unitària i socialment desigual i atlantista més que europeista. I amb aquesta concepció patrimonial del que és de tota la ciutadania continuem amb el risc d'una alternativa poc democràtica i autoritària que té el seva més fidel reflex en Vox i el seu ascendent sobre la resta de les dretes. La foto de Còlon és la seva millor imatge.

El dèficit democràtic congènit de la majoria de les dretes de l'estat és una molt mala notícia per a tots ja que impossibilitarà en el seu moment amplis acords de reformes legals que l'adaptació de l'Estat a la realitat actual pugui precisar. En aquest sentit no hi ha dubte que la situació que es va donar en la transició va ser molt més favorable democràticament parlant que l'actual.

A curt termini la posició extrema de les dretes pot ajudar a aglutinar a la resta dels partits entorn del govern però a llarg termini aquest dèficit democràtic de les dretes serà una dificultat greu.

Les dretes: la foto de Colón

PER FI GOVERN….. ESPEREM QUE DURI !!!

Govern Progressista d'Esquerres

Nuevatribuna | 07 de enero de 2020


Finalment i desprès d’una investidura fallida i de la repetició d’eleccions es constitueix un Govern de Coalició del PSOE i UnidasPodemos. Aquesta vegada, desprès del fracàs de l’estiu i d’un resultats menys satisfactoris per a tots dos, les negociacions han estan ràpides, discretes i fructíferes des del primer moment. Sense filtracions, lluny del focus dels mitjans han aconseguit un acord de govern i de programa. Es tracta del primer govern de coalició de la democràcia. I el primer d’una coalició d’esquerres.

Les dues parts poden felicitar-se ja que sembla que la relació entre els principals dirigents està ben greixada i disposada a afrontar una governabilitat sense sobresalts. La proposta programàtica del govern, clarament progressista i d’esquerres però alhora possibilista, és encertada i adequada a la realitat política que els envolta. No és un govern de majoria absoluta i per tant ha de fer compatible la clara intenció de canvi social amb la realitat política existent.

En tot cas és un govern amb una política que significa una clara ruptura amb les polítiques regressives i antisocials dels governs del PP. L’objectiu del govern de progrés és un canvi radical amb el passat de la dreta i revertir els costos socials provocats per les seves polítiques. En aquest sentit el programa tracta de donar resposta en els àmbits laborals, econòmics i socials a les necessitats dels sectors més afectats per les polítiques que aprofitant la crisi van impulsar els governs de Rajoy.

L’acord de govern ha estat complementat amb l’acord de legislatura amb el PNB, a hores d’ara l’únic partit realment de centre existent en tot l’àmbit de l’estat. Un acord que gairebé compon un govern tripartit per la importància de la relació que s’atorga al partit de Ortuzar en el futur del procés legislatiu. Aquest acord s’ha complementat amb acords amb d’altres partits menors que garanteixen la investidura.

PNB el soci preferent

Més complicada i menys edificant ha estat la negociació per a l’abstenció d’ERC. El partit de Junqueras necessitava una escenificació amb aparença de duresa, que fins i tot ha arribat a qüestionar la neutralitat d’aparells de l’Estat com  l’Advocacia de l’Estat. En aquest tema ERC ha jugat amb les aparences davant el seu electorat ja que tothom és conscient que la importància i transcendència no era l’opinió de l’Advocacia de l’Estat sinó la decisió que prengui el Tribunal Suprem sobre la immunitat com a resultat de la sentència del TJUE. Finalment el PSOE i ERC han arribat a un acord que caldrà veure com s’implementarà i que té com a fet positiu emmarcar la necessitat d’una sortida negociada i política al conflicte existent a Catalunya. Es possible que sigui un tema que s’haurà de concretar amb un Govern de la Generalitat que pugui sortir d’unes properes eleccions catalanes. Cal tenir clar que l’acord que s’estableix és una aposta pel diàleg com a sortida i que no pot qüestionar-se que es durà a terme dins del marc de la legalitat existent encara que sigui per a plantejar-ne la seva modificació.

Altrament no hi ha dubte que l’acord amb ERC trenca la unitat del independentisme entre els que sembla busquen la via del diàleg i els que es mantenen en impossibles sortides unilaterals. Malgrat tot caldrà estar atents al futur comportament d’una força política tan “inestable” com ha estat fins ara ERC. Per això ha estat una bona noticia que no hagin caigut en la provocació de les resolucions de la JEC.

PSOE-ERC: un acord de futur?

L’acord de govern diem que és encertat i possibilista perquè cal pensar que els signats són conscients dels perills que aguaiten a la marxa del govern. Però cal posar en valor el caràcter social de les propostes de govern que seran sens dubte el major antídot enfront la demagògia populista de l’extrema dreta. Alhora els signants de l’acord de govern són conscients de la fragilitat de la majoria que ha donat suport a la investidura i la seva diversitat heterogènia cosa que comportarà un esforç de negociació durant tota la legislatura que s’inicia per tal de mantenir i fins i tot incrementar els suports a l’acció de govern.

El nou govern està ja enfrontant una duríssima oposició de la dreta i la ultradreta política que han donat mostra de no voler donar respir al nou executiu inclús abans del seu naixement. Les dretes, que podríem qualificar a totes elles com extremes, han donat curs a un discurs “guerracivilista” que es fa difícil catalogar com a democràtic. Aquestes dretes no tenen res a veure amb les dretes tradicionals europees. Parlar de “traïció a la pàtria”, “cop d’estat”, etc. no diu gaire del seu intent de presentar-se com alternativa democràtica al nou govern. Aquesta actuació extrema d’oposició poc democràtica s’ha comprovat amb l’intent d’utilització de la JEC per dificultar la investidura, o en els seus discursos tremendistes i cuasi colpistes arribant a amenaçar amb els tribunals al candidat a la Presidència del Govern. 

No podem obviar l’absurd i patètic paper jugat per C,s. El que pretenia ser un regenerador de la política i partit de centre sembla resignar-se a la seva desaparició o absorció pel PP quan tenia en les mans dels seus 10 diputats  haver estat “clau de volta” en la investidura, restant protagonisme a ERC, i perfilant-se com una futura oposició més centrada. Però sembla que això és avui superior a les seves capacitats que només donen per actuacions “esperpèntiques”.

L’oposició extrema de les tres dretes és un fet polític  molt negatiu per que impedeix reformes de gran envergadura, per exemple pel que fa a l’àmbit de l’adequació de les estructures de l’estat, però com a contrapartida pot cohesionar  la majoria que ha permès la investidura.

No menys exagerada ha estat la reacció dels poders econòmics en els seus qualificatius al nou govern. Sembla que no vulguin recordar que en un estat democràtic han d’existir alternatives diverses i que no totes han de ser del gust dels poderosos. Potser en els últims temps han viscut molt còmodament beneficiant-se d’un poder polític que ha generat desigualtat social mentre els hi generava beneficis extraordinaris a ells. Ara no s’haurien d’indignar tant per que hi hagi un govern més favorable per a la majoria desfavorida.

El nou govern també ha de tenir en compte el comportament dels mercats i la pròpia situació internacional que sempre són variables influents. Així mateix caldrà veure quina relació s’estableix amb la UE encara que cal preveure que el nou executiu pot ser un aliat per a una Unió Europea que precisa fer canvis cap a una component més social que eviti noves tensions amb els populismes nacionalistes.

Per últim el nou govern cal que tingui com a prioritat establir complicitats amb aliats socials com poden ser els sindicats confederals. El govern no és el poder i això cal que ho tinguin molt clar. Els sindicats han estat els millors “munyidors” per aconseguir conformar el nou govern. El govern ha de tenir una relació fluida amb els agents socials especialment en les matèries laborals i socials. La concertació social ha de jugar un paper important en l’agenda del nou govern, fugint del “ordeno y mando” practicat pels governs del PP. El govern precisa dels interlocutors socials i hauria de reforçar el paper i la funció de qui són la representació organitzada de les classes treballadores, pel seu propi bé.

Un acord d'esperança