PER FI GOVERN….. ESPEREM QUE DURI !!!

Govern Progressista d'Esquerres

Nuevatribuna | 07 de enero de 2020


Finalment i desprès d’una investidura fallida i de la repetició d’eleccions es constitueix un Govern de Coalició del PSOE i UnidasPodemos. Aquesta vegada, desprès del fracàs de l’estiu i d’un resultats menys satisfactoris per a tots dos, les negociacions han estan ràpides, discretes i fructíferes des del primer moment. Sense filtracions, lluny del focus dels mitjans han aconseguit un acord de govern i de programa. Es tracta del primer govern de coalició de la democràcia. I el primer d’una coalició d’esquerres.

Les dues parts poden felicitar-se ja que sembla que la relació entre els principals dirigents està ben greixada i disposada a afrontar una governabilitat sense sobresalts. La proposta programàtica del govern, clarament progressista i d’esquerres però alhora possibilista, és encertada i adequada a la realitat política que els envolta. No és un govern de majoria absoluta i per tant ha de fer compatible la clara intenció de canvi social amb la realitat política existent.

En tot cas és un govern amb una política que significa una clara ruptura amb les polítiques regressives i antisocials dels governs del PP. L’objectiu del govern de progrés és un canvi radical amb el passat de la dreta i revertir els costos socials provocats per les seves polítiques. En aquest sentit el programa tracta de donar resposta en els àmbits laborals, econòmics i socials a les necessitats dels sectors més afectats per les polítiques que aprofitant la crisi van impulsar els governs de Rajoy.

L’acord de govern ha estat complementat amb l’acord de legislatura amb el PNB, a hores d’ara l’únic partit realment de centre existent en tot l’àmbit de l’estat. Un acord que gairebé compon un govern tripartit per la importància de la relació que s’atorga al partit de Ortuzar en el futur del procés legislatiu. Aquest acord s’ha complementat amb acords amb d’altres partits menors que garanteixen la investidura.

PNB el soci preferent

Més complicada i menys edificant ha estat la negociació per a l’abstenció d’ERC. El partit de Junqueras necessitava una escenificació amb aparença de duresa, que fins i tot ha arribat a qüestionar la neutralitat d’aparells de l’Estat com  l’Advocacia de l’Estat. En aquest tema ERC ha jugat amb les aparences davant el seu electorat ja que tothom és conscient que la importància i transcendència no era l’opinió de l’Advocacia de l’Estat sinó la decisió que prengui el Tribunal Suprem sobre la immunitat com a resultat de la sentència del TJUE. Finalment el PSOE i ERC han arribat a un acord que caldrà veure com s’implementarà i que té com a fet positiu emmarcar la necessitat d’una sortida negociada i política al conflicte existent a Catalunya. Es possible que sigui un tema que s’haurà de concretar amb un Govern de la Generalitat que pugui sortir d’unes properes eleccions catalanes. Cal tenir clar que l’acord que s’estableix és una aposta pel diàleg com a sortida i que no pot qüestionar-se que es durà a terme dins del marc de la legalitat existent encara que sigui per a plantejar-ne la seva modificació.

Altrament no hi ha dubte que l’acord amb ERC trenca la unitat del independentisme entre els que sembla busquen la via del diàleg i els que es mantenen en impossibles sortides unilaterals. Malgrat tot caldrà estar atents al futur comportament d’una força política tan “inestable” com ha estat fins ara ERC. Per això ha estat una bona noticia que no hagin caigut en la provocació de les resolucions de la JEC.

PSOE-ERC: un acord de futur?

L’acord de govern diem que és encertat i possibilista perquè cal pensar que els signats són conscients dels perills que aguaiten a la marxa del govern. Però cal posar en valor el caràcter social de les propostes de govern que seran sens dubte el major antídot enfront la demagògia populista de l’extrema dreta. Alhora els signants de l’acord de govern són conscients de la fragilitat de la majoria que ha donat suport a la investidura i la seva diversitat heterogènia cosa que comportarà un esforç de negociació durant tota la legislatura que s’inicia per tal de mantenir i fins i tot incrementar els suports a l’acció de govern.

El nou govern està ja enfrontant una duríssima oposició de la dreta i la ultradreta política que han donat mostra de no voler donar respir al nou executiu inclús abans del seu naixement. Les dretes, que podríem qualificar a totes elles com extremes, han donat curs a un discurs “guerracivilista” que es fa difícil catalogar com a democràtic. Aquestes dretes no tenen res a veure amb les dretes tradicionals europees. Parlar de “traïció a la pàtria”, “cop d’estat”, etc. no diu gaire del seu intent de presentar-se com alternativa democràtica al nou govern. Aquesta actuació extrema d’oposició poc democràtica s’ha comprovat amb l’intent d’utilització de la JEC per dificultar la investidura, o en els seus discursos tremendistes i cuasi colpistes arribant a amenaçar amb els tribunals al candidat a la Presidència del Govern. 

No podem obviar l’absurd i patètic paper jugat per C,s. El que pretenia ser un regenerador de la política i partit de centre sembla resignar-se a la seva desaparició o absorció pel PP quan tenia en les mans dels seus 10 diputats  haver estat “clau de volta” en la investidura, restant protagonisme a ERC, i perfilant-se com una futura oposició més centrada. Però sembla que això és avui superior a les seves capacitats que només donen per actuacions “esperpèntiques”.

L’oposició extrema de les tres dretes és un fet polític  molt negatiu per que impedeix reformes de gran envergadura, per exemple pel que fa a l’àmbit de l’adequació de les estructures de l’estat, però com a contrapartida pot cohesionar  la majoria que ha permès la investidura.

No menys exagerada ha estat la reacció dels poders econòmics en els seus qualificatius al nou govern. Sembla que no vulguin recordar que en un estat democràtic han d’existir alternatives diverses i que no totes han de ser del gust dels poderosos. Potser en els últims temps han viscut molt còmodament beneficiant-se d’un poder polític que ha generat desigualtat social mentre els hi generava beneficis extraordinaris a ells. Ara no s’haurien d’indignar tant per que hi hagi un govern més favorable per a la majoria desfavorida.

El nou govern també ha de tenir en compte el comportament dels mercats i la pròpia situació internacional que sempre són variables influents. Així mateix caldrà veure quina relació s’estableix amb la UE encara que cal preveure que el nou executiu pot ser un aliat per a una Unió Europea que precisa fer canvis cap a una component més social que eviti noves tensions amb els populismes nacionalistes.

Per últim el nou govern cal que tingui com a prioritat establir complicitats amb aliats socials com poden ser els sindicats confederals. El govern no és el poder i això cal que ho tinguin molt clar. Els sindicats han estat els millors “munyidors” per aconseguir conformar el nou govern. El govern ha de tenir una relació fluida amb els agents socials especialment en les matèries laborals i socials. La concertació social ha de jugar un paper important en l’agenda del nou govern, fugint del “ordeno y mando” practicat pels governs del PP. El govern precisa dels interlocutors socials i hauria de reforçar el paper i la funció de qui són la representació organitzada de les classes treballadores, pel seu propi bé.

Un acord d'esperança