21 d’abr. 2021

MADRID I CATALUNYA: RELATS I REALITAT



ClubCortum/ 21 d'abril 2021 

No hi ha dubte que Madrid i Catalunya són les comunitats autònomes que més soroll generen en l'estructura política d'Espanya. Malgrat les seves rivalitats i fins i tot dels seus antagonismes ambdues viuen submergides en uns relats que han arribat a ser dominants i que poc tenen a veure amb la seva realitat.

Catalunya porta llarg temps submergida en un relat irreal sobre una impossible independència que neix d'un relat mil·lenarista iniciat durant la llarga època del “pujolisme” i materialitzat en l'última dècada com a sistema per a mantenir una hegemonia política que havia entrat en decadència. El relat estèril del “procés” està en total contradicció amb les possibilitats i la realitat política, econòmica i social de la Catalunya real. El relat s'ha sustentat aquesta dècada en un discurs continuat durant anys i del qual s'ha fet apologia a través dels mitjans de ràdio i televisió públiques així com pels mitjans escrits i virtuals pro-independentistes i que ha seduït una bona part de la societat catalana. Es tracta especialment de sectors catalanoparlants acomodats, de classes mitjanes i de zones rurals, una part important dels joves estudiants i de jubilats que volen realitzar la “revolució pendent” que no van efectuar en temps de la dictadura. La majoria dels que anteriorment van secundar al pujolisme de CDC juntament amb alguna gent suposadament d'esquerra en altre temps formen la base d'aquest sector de la societat procliu a l'independentisme. Són sectors socials la major part dels quals no tenen problemes econòmics urgents, als quals les retallades que porta una dècada realitzant la dreta independentista, amb el suport d'ERC, no els ha afectat en excés i que en tot cas és culpa de l'estat opressor que expolia a Catalunya.

Una bona part dels que sustenten aquests relats són gent que té garantit el manteniment i l'habitatge, que no precisa ni de la sanitat ni de l'escola pública, ja que ells poden proveir-se de sanitat privada o assegurances mèdiques privades i en el seu cas amb accés a l'escola privada o concertada. En les eleccions és clara la procedència del vot d'aquesta meitat de Catalunya a la qual sembla repugnar la visió d'Espanya i dels espanyols, entre ells els seus conciutadans catalans que no són independentistes i als quals s'acusa de “colons” no catalans. Cal tenir en compte que una bona part de la gent que no vota independentisme, fonamentalment urbana i de classe treballadora, cada dia se sent més aliena a la realitat política catalana basada en el relat independentista la qual cosa provoca un major grau d'abstencionisme en les eleccions autonòmiques.

Malgrat tot això no hi ha dubte que el “procés” està travessant un moment de decadència, lluny de l'eufòria multitudinària de les primeres fases. Molta gent s'ha desenganyat, malgrat que no hagi renunciat a continuar votant a les opcions independentistes. La realitat de la impossibilitat de dur a terme el procés està fent forat en els seus seguidors i la divisió interna entre les forces independentistes, ja que cap d'elles vol responsabilitzar-se ni acceptar públicament aquest fracàs, també està provocant un cert cansament ressentit entre les seves files.

El cas de Madrid és molt més recent i nou. Ja fa dècades que la dreta ha detentat la majoria en la Comunitat i també, excepte en el període de l'alcaldia de Manuela Carmena, a l'ajuntament de la capital. L'hegemonia del pensament del PP, malgrat els seus peatges de casos de corrupció continuats s'ha mantingut en part gràcies a que Madrid ha crescut en població i econòmicament i ha gaudit dels beneficis de la capitalitat. També hem de tenir en compte el pes institucional, funcionarial i empresarial que resideix a Madrid. La dreta ha estat hegemònica enfront d'una esquerra fracturada i falta de referents. La realitat social de la Comunitat també és reflex d'aquesta situació amb uns barris, ciutats i pobles de classes acomodades enfront d'altres zones de classes populars i treballadores. Aquesta ha estat fins ara la situació que s'ha resumit en una sèrie de polítiques que com en el cas de Catalunya, però amb major intensitat s'ha dirigit al desmantellament dels serveis públics de sanitat, educació, dependència, privatització dels habitatges socials públics, etc. La forma tradicional d'exercir el poder del PP madrileny.

No obstant això en l'últim període aquesta política ha fet un pas endavant. Per a afrontar el fet d'un Govern progressista a Espanya sembla com si els dirigents del  PP de Madrid hagin volgut compensar la feblesa de l'oposició realitzada per Pablo Casado. Així amb Isabel Díaz Ayuso (IDA) al capdavant, acompanyada a l'ombra per Miguel Ángel Rodríguez (MAR), semblen decidits a ser l'avantguarda de l'oposició al govern d'esquerres. Per això han recorregut a una política de confrontació permanent, presentant el Govern de l'Estat com a un enemic de Madrid i dels madrilenys que castiga injustament la Comunitat pel simple fet de defensar els valors eterns d'un recentment creat “madrilenyisme”. La dreta més radical representada per Ayuso presenta de forma continuada, basta i populatxera un relat fal·laç de suposades i arteres actuacions del govern central amb l'únic objectiu de denigrar els falsos encerts del govern de la dreta madrilenya. Aquest relat s'ha concretat en una oposició continuada a quantes mesures s'han proposat pel Govern de l'Estat en relació a la lluita contra la pandèmia.

Ayuso sembla voler representar un “nou esperit del 2 de Maig” a través d'un discurs grosser i totxo en el qual es presenta  l'esquerra com a enemiga de Madrid i del que ella proclama “la manera de ser madrileña” de la qual ella és la seva màxima encarnació política. Les seves proclames presenten  aquest enemic dels madrilenys com a l'encarnació del mal, és la “llibertat enfront del terror comunista o socialista”. És un relat que no resisteix la confrontació amb la realitat però això no sembla preocupar a la major portaveu de la dreta il·liberal i intolerant madrilenya, el fonamental és estar constantment present plantejant les seves propostes per més falses que siguin i encara que un dia contradiguin el que s'ha dit l'anterior. El fonamental és ocupar espai en els mitjans encara que sigui perquè parlin malament,  ella ja s'ocuparà de culpar als mitjans contraris de tergiversadors i mentiders.

Com a Catalunya la realitat social de Madrid és la d'unes capes socials acomodades i puixants sensibles als arguments de les dretes i beneficiades per les seves polítiques fiscals i econòmiques així com les privatitzacions socials i fins i tot per les seves actuacions corruptes i que són plenament conscients que aquestes dretes representen fidelment els seus interessos. Enfront d'això unes classes treballadores i populars contràries a les dretes que podrien ser majoritàries si no fos perquè bona part ha desertat de seguir la vida política preocupats per un dia a dia difícil i on la prioritat és la lluita per la supervivència.

La realitat confronta amb els relats hegemònics a Madrid i Catalunya. La pandèmia és un bon marc on observar-la. A Madrid i  Catalunya s'han donat les pitjors dades d'afectats i de morts. Fets com les actuacions en les residències d'aquestes comunitats, on s'ha deixat morir als ancians sense poder accedir als serveis hospitalaris, és una cosa contrastable. La falta de reforços sanitaris en la sanitat pública i la subvenció a la privada també són realitats contrastables. Les deficients mesures adoptades i la confrontació o la crítica enfront de les mesures adoptades pels responsables estatals han estat permanents.

Es fa necessari contrarestar aquests fenòmens populistes reaccionaris mitjançant polítiques plurals, progressistes i democràtiques que obrin els ulls als sectors abstencionistes de les classes populars per tal que vegin en quina  política real és on poden veure's satisfetes d'alguna manera les seves necessitats i reivindicacions. I per a això no és necessària una revolució. Als Estats Units una administració demòcrata moderada com la de Biden està executant polítiques sanitàries, econòmiques i fiscals que volen afrontar la realitat de la societat americana que els ajudi a sortir de la demagògia populista de Donald Trump. Per què no aquí? Per què no a Madrid i a Catalunya?



7 d’abr. 2021

LA DRETA I ELS NOUS DRETS SOCIALS



Atoms-ClubCortum/ 7 d'abril 2021

nuevatribuna/ 10 abril 2021

Lamentablement el nostre país té un problema amb el dèficit democràtic de la dreta espanyola. Al contrari d'altres països del nostre entorn a la nostra dreta sembla que li falta maduresa democràtica i liberal. L'ombra del temps del franquisme voleteja per sobre de la dreta que ni tan sols es reconeix com a hereva d'Adolfo Suárez i la seva UCD, sinó que és  filla de la més retrograda Aliança Popular de Fraga. La seva ideologia es regeix encara sota l'hegemonia del nacional-catolicisme més reaccionari.

Això els porta a posicionar-se sempre en contra de qualsevol llei que permeti crear nous drets socials individuals per a la ciutadania. Nous drets que no representen cap obligació que complir per als ciutadans que no vulguin acollir-se a les possibilitats que els nous drets li brinden.

Els nous drets no atempten contra la llibertat de ningú. Al contrari permeten que una bona part de la ciutadania pugui acollir-se als supòsits que regulen i a ningú se l'obliga a fer-ho.

Aquesta situació no es dóna en la majoria de països de la “vella Europa” on en gran part d'ells existeixen o han existit partits conservadors democràtics i partits de dreta liberal que en molts casos han estat paladins d'aquests nous drets personals. Cal assenyalar per exemple el cas de Simone Veil de la UDF francesa, partit de centredreta liberal, que va ser la ministra que va legalitzar l'avortament a França l’any 1975. Així mateix molts partits de centredreta liberal han assumit des de fa moltes dècades les lleis de divorci o algunes legislacions que afavoreixen els drets dels homosexuals.

A Espanya no s'ha donat el cas. En totes les ocasions la dreta que avui representa el Partit Popular es va dividir en la votació de la Constitució democràtica i després s'ha oposat de manera recurrent a les lleis del divorci, de l'avortament, dels drets homosexuals i ara a la de la regulació de l'eutanàsia.

En 1981 Coalició Popular que integrava  Aliança Popular va votar en contra de la “Llei del Divorci” presentada pel Ministre Fernández Ordóñez de la UCD.

En 1983 el Partit Popular va votar en contra de la “Llei de la despenalització de l'avortament”. Posteriorment en el 2010 el Partit Popular va votar en contra de la Llei que ampliava el dret a l'avortament.

En el 2005 el Partit Popular va votar en contra de la “Llei sobre el matrimoni dels homosexuals”. Cal dir que lleis en el mateix sentit existeixen a Bèlgica i Països Baixos, i sobre drets LGTBI en aquests tres països i en la major part d'Europa, això és a Alemanya, Finlàndia, França, Irlanda, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Portugal, el Regne Unit i Suècia.

Finalment aquest any 2021 el Partit Popular ha votat en contra de la “Llei de l'Eutanàsia”.

Com ja hem comentat aquestes lleis no obliguen a ningú a divorciar-se, avortar, no significa cap canvi en la legislació del matrimoni heterosexual, i tampoc obliga a ningú a utilitzar l'eutanàsia per a morir dignament.

Només des d'una visceralitat pròpia del sectarisme o des de la falsedat i el fariseisme més absoluts es pot entendre  aquesta posició del partit que pretén englobar el centre i la dreta a Espanya. Sectarisme propi d'un pensament ultramuntà de qui pretén que el conjunt de la societat es vegi obligat a tenir unes mateixes creences religioses. Però falsedat i fariseisme perquè després mai han intentat de manera real anul·lar aquestes lleis i a més molts dels seus electors i fins i tot dirigents s'han servit d'elles. No volem assenyalar noms propis de membres del PP que s'han divorciat, no una sinó alguns en diverses ocasions. Tampoc volem recordar que algun alt representant del PP ha utilitzat la fórmula del matrimoni gai fins i tot amb la presència en l'acte del en el seu temps President del PP. Que hagin utilitzat el dret que els han donat aquestes lleis no és cap retret sinó un exemple de que responien a una necessitat social certa.

Cal tenir present que quan l’avortament estava prohibit milers de dones amb possibilitats econòmiques anaven a avortar a Londres o d’altres països. Però moltes dones que no tenien capacitat econòmica només podien optar per formes més precàries, perseguides i sancionades d’avortaments clandestins.

La dreta espanyola és summament contradictòria en els seus principis, presumeix de ser més “constitucionalista” que ningú i sempre tracta de retallar drets. Presumeix de  defensa de la “Llibertat” alhora que pretén negar la llibertat d'una part de la ciutadania en estar sempre contra l'establiment de nous drets socials individuals perquè els ciutadans puguin fer ús o no d'aquests nous drets.

La dreta al nostre país sembla voler exercir una pàtria potestat sobre els ciutadans. Com si algú els hagués atorgat el dret a establir i cuidar el pensament moral dels ciutadans.

No hi ha dubte que en la ideologia de la dreta espanyola s’amaga un desig de tutelar moralment a la societat. Aquest és un pensament totalment il·liberal o anti-liberal contrari a la seva permanent apologia de la llibertat en abstracte. Es sens dubte un pensament basat en un plantejament religiós retrògrad com el que va controlar la societat durant la dictadura.

En una democràcia cal acceptar el paper de la dreta en el joc polític. Però d'una dreta democràtica, liberal, laica que defensi els seus principis i interessos però que ho faci des d'una perspectiva moderna i d'acord amb els temps en què vivim. Fa ja dues dècades que vivim en el segle XXI i la nostra dreta conservadora sembla instal·lada encara en el segle XIX, o encara pitjor encara instal·lada en conceptes morals que van regir els 40 anys de la dictadura.