ClubCortum/ 21 d'abril 2021
No hi ha dubte que Madrid i Catalunya són les comunitats autònomes que més soroll generen en l'estructura política d'Espanya. Malgrat les seves rivalitats i fins i tot dels seus antagonismes ambdues viuen submergides en uns relats que han arribat a ser dominants i que poc tenen a veure amb la seva realitat.
Catalunya porta
llarg temps submergida en un relat irreal sobre una impossible independència
que neix d'un relat mil·lenarista iniciat durant la llarga època del “pujolisme”
i materialitzat en l'última dècada com a sistema per a mantenir una hegemonia
política que havia entrat en decadència. El relat estèril del “procés” està en
total contradicció amb les possibilitats i la realitat política, econòmica i
social de la Catalunya real. El relat s'ha sustentat aquesta dècada en un
discurs continuat durant anys i del qual s'ha fet apologia a través dels
mitjans de ràdio i televisió públiques així com pels mitjans escrits i virtuals
pro-independentistes i que ha seduït una bona part de la societat catalana. Es
tracta especialment de sectors catalanoparlants acomodats, de classes mitjanes
i de zones rurals, una part important dels joves estudiants i de jubilats que
volen realitzar la “revolució pendent” que no van efectuar en temps de la dictadura.
La majoria dels que anteriorment van secundar al pujolisme de CDC juntament amb
alguna gent suposadament d'esquerra en altre temps formen la base d'aquest
sector de la societat procliu a l'independentisme. Són sectors socials la major
part dels quals no tenen problemes econòmics urgents, als quals les retallades
que porta una dècada realitzant la dreta independentista, amb el suport d'ERC,
no els ha afectat en excés i que en tot cas és culpa de l'estat opressor que
expolia a Catalunya.
Una bona part dels
que sustenten aquests relats són gent que té garantit el manteniment i
l'habitatge, que no precisa ni de la sanitat ni de l'escola pública, ja que
ells poden proveir-se de sanitat privada o assegurances mèdiques privades i en
el seu cas amb accés a l'escola privada o concertada. En les eleccions és clara
la procedència del vot d'aquesta meitat de Catalunya a la qual sembla repugnar
la visió d'Espanya i dels espanyols, entre ells els seus conciutadans catalans
que no són independentistes i als quals s'acusa de “colons” no catalans. Cal
tenir en compte que una bona part de la gent que no vota independentisme,
fonamentalment urbana i de classe treballadora, cada dia se sent més aliena a
la realitat política catalana basada en el relat independentista la qual cosa
provoca un major grau d'abstencionisme en les eleccions autonòmiques.
Malgrat tot això no
hi ha dubte que el “procés” està travessant un moment de decadència, lluny de
l'eufòria multitudinària de les primeres fases. Molta gent s'ha desenganyat,
malgrat que no hagi renunciat a continuar votant a les opcions
independentistes. La realitat de la impossibilitat de dur a terme el procés
està fent forat en els seus seguidors i la divisió interna entre les forces
independentistes, ja que cap d'elles vol responsabilitzar-se ni acceptar
públicament aquest fracàs, també està provocant un cert cansament ressentit
entre les seves files.
El cas de Madrid és
molt més recent i nou. Ja fa dècades que la dreta ha detentat la majoria en la
Comunitat i també, excepte en el període de l'alcaldia de Manuela Carmena, a
l'ajuntament de la capital. L'hegemonia del pensament del PP, malgrat els seus
peatges de casos de corrupció continuats s'ha mantingut en part gràcies a que
Madrid ha crescut en població i econòmicament i ha gaudit dels beneficis de la
capitalitat. També hem de tenir en compte el pes institucional, funcionarial i
empresarial que resideix a Madrid. La dreta ha estat hegemònica enfront d'una
esquerra fracturada i falta de referents. La realitat social de la Comunitat
també és reflex d'aquesta situació amb uns barris, ciutats i
pobles de classes acomodades enfront d'altres zones de classes populars i
treballadores. Aquesta ha estat fins ara la situació que s'ha resumit en una
sèrie de polítiques que com en el cas de Catalunya, però amb major intensitat
s'ha dirigit al desmantellament dels serveis públics de sanitat, educació,
dependència, privatització dels habitatges socials públics, etc. La forma
tradicional d'exercir el poder del PP madrileny.
No obstant això en l'últim període aquesta política ha fet un pas endavant. Per a afrontar el fet d'un Govern progressista a Espanya sembla com si els dirigents del PP de Madrid hagin volgut compensar la feblesa de l'oposició realitzada per Pablo Casado. Així amb Isabel Díaz Ayuso (IDA) al capdavant, acompanyada a l'ombra per Miguel Ángel Rodríguez (MAR), semblen decidits a ser l'avantguarda de l'oposició al govern d'esquerres. Per això han recorregut a una política de confrontació permanent, presentant el Govern de l'Estat com a un enemic de Madrid i dels madrilenys que castiga injustament la Comunitat pel simple fet de defensar els valors eterns d'un recentment creat “madrilenyisme”. La dreta més radical representada per Ayuso presenta de forma continuada, basta i populatxera un relat fal·laç de suposades i arteres actuacions del govern central amb l'únic objectiu de denigrar els falsos encerts del govern de la dreta madrilenya. Aquest relat s'ha concretat en una oposició continuada a quantes mesures s'han proposat pel Govern de l'Estat en relació a la lluita contra la pandèmia.
Ayuso sembla voler
representar un “nou esperit del 2 de Maig”
a través d'un discurs grosser i totxo en el qual es presenta l'esquerra com a enemiga de Madrid i del que
ella proclama “la manera de ser madrileña”
de la qual ella és la seva màxima encarnació política. Les seves proclames
presenten aquest enemic dels madrilenys
com a l'encarnació del mal, és la “llibertat enfront del terror comunista o
socialista”. És un relat que no resisteix la confrontació amb la realitat però
això no sembla preocupar a la major portaveu de la dreta il·liberal i
intolerant madrilenya, el fonamental és estar constantment present plantejant
les seves propostes per més falses que siguin i encara que un dia contradiguin
el que s'ha dit l'anterior. El fonamental és ocupar espai en els mitjans encara
que sigui perquè parlin malament, ella
ja s'ocuparà de culpar als mitjans contraris de tergiversadors i mentiders.
Com a Catalunya la
realitat social de Madrid és la d'unes capes socials acomodades i puixants
sensibles als arguments de les dretes i beneficiades per les seves polítiques
fiscals i econòmiques així com les privatitzacions socials i fins i tot per les
seves actuacions corruptes i que són plenament conscients que aquestes dretes
representen fidelment els seus interessos. Enfront d'això unes classes
treballadores i populars contràries a les dretes que podrien ser majoritàries
si no fos perquè bona part ha desertat de seguir la vida política preocupats
per un dia a dia difícil i on la prioritat és la lluita per la supervivència.
La realitat
confronta amb els relats hegemònics a Madrid i Catalunya. La pandèmia és un bon
marc on observar-la. A Madrid i Catalunya s'han donat les pitjors dades
d'afectats i de morts. Fets com les actuacions en les residències d'aquestes
comunitats, on s'ha deixat morir als ancians sense poder accedir als serveis
hospitalaris, és una cosa contrastable. La falta de reforços sanitaris en la
sanitat pública i la subvenció a la privada també són realitats contrastables.
Les deficients mesures adoptades i la confrontació o la crítica enfront de les
mesures adoptades pels responsables estatals han estat permanents.
Es fa necessari
contrarestar aquests fenòmens populistes reaccionaris mitjançant polítiques
plurals, progressistes i democràtiques que obrin els ulls als sectors
abstencionistes de les classes populars per tal que vegin en quina política real és on poden veure's satisfetes
d'alguna manera les seves necessitats i reivindicacions. I per a això no és
necessària una revolució. Als Estats Units una administració demòcrata moderada
com la de Biden està executant polítiques sanitàries, econòmiques i fiscals que
volen afrontar la realitat de la societat americana que els ajudi a sortir de
la demagògia populista de Donald Trump. Per què no aquí? Per què no a Madrid i a
Catalunya?
