EN DEFENSA DEL SINDICALISME

Cartell Vaga General de 29-M



 

nuevatribuna.es | 28 Febrero 2014

En els temps actuals sembla estar de moda l’atac contra el sindicalisme i els sindicalistes. Paradoxalment l’atac s’efectua des de dues posicions que podríem considerar antagòniques, la dreta i els seus mitjans, i des de suposades posicions d’esquerra suposadament moderna.

L’atac des de posicions de la dreta sembla normal, els sindicats han estat un enemic tradicional dels seus interessos. El seu atac actual està particularment destinat a presentar-los com a organitzacions arcaiques, parasitàries, i els seus alliberats com elements improductius quan no “bronquistes”. En resum una imatge negativa del que avui, la dreta, considera totalment innecessari i contraproduent per a la “modernització i flexibilització” del mercat laboral.

Des de suposades posicions modernes i vinculades, de vegades, als autoanomenats “nous moviments socials”, es critica els sindicats vinculant-los al “stablishment tradicional” i adjudicant-los tots els seus defectes, antiquats, burocratitzats, allunyats de la realitat, poc representatius, etc., en definitiva part d’un sistema que cal combatre i canviar de rel.

Crec que aquestes crítiques són injustes. Es evident que no ho faig des de un punt de vista neutral sinó de qui està, des de 1974 i continua, vinculat al sindicalisme de classe que representa CCOO. Malgrat això intentaré donar una visió el més neutral que em sigui possible.

Crec que el sindicalisme de classe, i en concret CCOO, ha estat, i és, un instrument imprescindible per a la defensa i protecció dels interessos dels treballadors. En quina situació estarien molts treballadors en el moment actual si els sindicats no existissin?. Es evident que el principal aspecte negatiu de la reforma laboral ha estat reduir el paper dels sindicats en allò més substancial, la negociació col·lectiva. La dreta, el PP i també CiU, sabem que el seu enemic principal en aquests moments és el sindicalisme, i per això el fan l’objectiu no sols de les seves actuacions polítiques, legals, però també administratives, reduint el nombre de representants sindicals i alliberats en les empreses públiques, i mitjançant un atac continuant des del mitjans de comunicació afins.

Preguntem-nos per exemple: Que seria dels treballadors avui sense els sindicats? Com s’enfrontarien a les embranzides patronals?  Qui defensaria els seus drets laborals i la negociació col·lectiva? Qui els defensaria i negociaria en els seu nom els nombrosos ERO’s?

Cimera Social impulsada pels sindicats

I als que critiquen, des de posicions suposadament d’esquerra l’actuació dels sindicats. Els que critiquen la seva suposada passivitat en els moments actuals, caldria recordar-lis que: a) els sindicats no són més que els treballadors organitzats i que en aquests moments la mobilització, en especial la vaga, és difícil per que en els, moments de crisi com l’actual, en un moment de precarització com l’actual, la gent té por, i el sindicat ha d’adaptar les seves actuacions a les possibilitats que té i que permeti que la gent hi participi. Aquesta és la raó d’evitar convocar, tal com alguns voldrien, “vagues generals”  un dia si i l’altre també. El sindicalisme responsable en un moment com aquest de forta dificultat pels treballadors ha de saber graduar i dosificar les mobilitzacions per aconseguir que siguin un èxit. I cal reconèixer que potser no hi ha hagut “vagues generals” darrerament, però mobilitzacions moltes i continuades. I en molts cassos els sindicalisme de classe ha estat present però sense tenir un paper protagonista, deixant-lo capitalitzar per d’altres, com és el cas de les “marees”. Altrament la presència del sindicalisme ha estat des de l’inici donant el suport, sense cap afany de protagonisme, darrera iniciatives noves com la de la PAH. Algú creu que hauria estat possible la recollida de més de 1,5 milions de signatures a la ILP de la PAH sense la participació activa dels sindicats confederals que van ser els que van fer una recollida majoritària de les mateixes?. També ha estat el sindicalisme el que primer ha impulsat formes de mobilització, encara insuficients i embrionàries, en l’àmbit del conjunt de la UE.

Moltes vegades es vol carregar sobre les esquenes sindicals responsabilitats que no són les seves. Els sindicats no són, ni poden ser, una alternativa al poder polític establert. Al contrari en ocasions, com l’actual, anys de lluites, reivindicacions, i conquestes sindicals, són eliminats per una Llei del Congrés, com ha estat el cas de la Reforma Laboral o la de les Pensions. I és que cal tenir en compte que una cosa és la lluita sindical de defensa dels interessos de la classe treballadora, i una altre és la necessària alternativa política d’esquerres que moltes vegades no es veu o no s’acaba de concretar.

Des de l’inici de l’actual etapa democràtica el sindicalisme ha estat el “germà pobre” del sistema. Com va dir encertadament Marcelino Camacho “ la democràcia s’ha quedat a la porta de les empreses”. Així els sindicats no han tingut el suficient suport públic ni institucional ni tampoc financer per fer la seva funció. Al contrari que els partits, per exemple, mai han gaudit de finançament públic estable i suficient.

Marcelino Camacho

En l’Estat Espanyol, es dóna l’anomalia que els sindicat té unes funcions amples, negociar les condicions del conjunt dels treballadors, però només reben les quotes dels seus afiliats. Els sindicalisme espanyol parteix de la legitimitat que li donen les Eleccions Sindicals, amb una forta participació de treballadors i treballadores, que escullen més de 300 mil delegats sindicals, més d’un 70% de CCOO i UGT. I cal dir que els representants dels treballadors estan diàriament vinculats als seus representats. Hem d’assenyalar però que el sistema espanyol garanteix la representativitat però desincentiva la afiliació

Les dades demostren que el sindicalisme a Espanya té el doble de representativitat amb la meitat dels recursos que la mitjana, aconseguint donar cobertura i representació al 57,1% de les empreses. ( veure estudi de la “Fundación 1 de Mayo” de CCOO –“La representación de los trabajadores en la Unión Europea y España”, amb dades de la "Encuesta Europea de Empresas" efectuada per Eurofound de la UE ).

Una característica del sindicalisme del nostre país és la solidaritat de l’actuació sindical intersectorial. Es evident que com arreu la força sindical radica en les grans empreses i sectors. El sindicalisme al nostre país es nodreix de quadres sindicals provinents de grans empreses i sectors, o del sector públic que fan la seva funció bé a les estructures generals del sindicat o fent extensió sindical en empreses o sectors sindicalment més febles. La majoria dels sindicalistes alliberats, dins les empreses o que actuen fora d’elles en altres sectors o en les estructures són “alliberats” sindicals que acumulen hores sindicals en els bancs d’hores, del conjunt dels delegats sindicals, establerts per acords en empreses o sectors. Evidentment, no cal negar, també hi ha un cert nombre de sindicalistes assalariats sense empreses de referència.

Es així com a l’Estat la representativitat sindical és en conjunt d’un 57, 1%. Una de les més altes d’Europa. Per sectors és més alta en el sector industrial 60,3% que en el de serveis 55,5%. Per dimensió de les empreses, les que tenen  entre 10-49 treballadors, la representació és del 52,8%; entre 50 i 249 treballadors és del 81,5%;  i en les empreses de més de 250 treballadors és del 93,3%.

Es evident que la contradicció entre representativitat ( els sindicats com CCOO, malgrat tenir més d’un milió d’afiliats, negocien en l’àmbit superior a la empresa 914 convenis sectorials que afecten a 7.729.700 treballadors) i la pròpia afiliació comporta greus problemes de finançament. Els sindicats es financen bàsicament de les quotes dels seus afiliats, d’unes reduïdes subvencions institucionals i d’ingressos derivats de serveis que es presten com els jurídics i durant uns anys els derivats de la formació. Cal destacar que a d’altres països està establert un “cànon sindical” per tal de que els no afiliats puguin gaudir de les millores obtingudes en els convenis. Amb aquest finançament els sindicats han de fer front a despeses derivades de la seva funció representativa i institucional, que comporta recursos tècnics i humans ( informàtica, jurídics-econòmics, infraestructures informàtiques, manteniment i adequació de locals etc..). I és evident que són un ingressos molt sotmesos als avatars de la situació política i econòmica. Actualment amb la crisi i les polítiques dels governs del PP, totes les fons d’ingressos s’han vist afectades negativament, la qual cosa ha obligat a reajustos de les seves despeses. Malgrat el cost, que tot això ha comportat, no es pot dubtar que pot permetre un cert retorn a la austeritat tradicional del món sindical.

Cal reivindicar però la necessitat d’una Llei de Finançament Sindical, per tal de complir el seu “rol” constitucional, que establint uns criteris clars de finançament, prioritzant les aportacions dels afiliats i els treballadors, però també la pública en menor mesura, amb mecanismes de control dels fons públics, i transparència.

El sindicalisme en aquest país ha fugit de la professionalització que en d’altres països allunyen els sindicalistes de la realitat del món del treball. En el cas de CCOO va haver-hi un intent d’avançar en aquests camí, durant l’etapa del mandat de Jose Mª Fidalgo i d’altres dirigents del seu entorn que pretenia un sindicalisme professionalitzat i concentrat en poques mans, i que en aquests sentit pretenia eliminar el límit de mandats existent. Per sort la reacció del propi sindicat va impedir una desviació cap a la burocratització del sindicat, la qual cosa va comportar la derrota de Fidalgo en el Congrés del sindicat i al seva substitució per Ignacio Fernández Toxo.

Toxo acte per Vaga General de 14N

No es pot finalitzar un anàlisis del que ha estat i és el sindicalisme de classe al nostre país sense tenir en compte el paper dels afiliats sindicals i els sindicalistes. L’afiliat és el pilar del sindicat. Tot el paper del sindicat com a interlocutor de les empreses, com a pilar de la negociació col·lectiva i de la concertació social no es pot dissociar de la figura del afiliat. Així com els beneficis de l’activitat sindical s’apliquen de forma universal, els costos son assumits pels seus afiliats, això més el fet de que l’afiliació encara és mal vista per part de moltes direccions empresarials, que fins i tot són bel·ligerants. En aquest sentit caldria que fos reconegut aquest paper de l’afiliat sindical que aporta en tot cas el seu finançament, però que també és en moltes ocasions els ulls i les orelles del sindicat en els centres de treball. El mateix reconeixement caldria donar-los a tots aquells sindicalistes que en la majoria dels cassos fan la seva funció representativa de forma exemplar, no exempta de maldecaps i incomprensions, i que fins i tot li comporten perjudicis econòmics i professionals en la seva vida laboral.

Crec que la trajectòria del sindicalisme del nostre país, dels seus afiliats, i dels seus sindicalistes es mereix que l’esquerra política i els moviments socials l’hi donin el seu reconeixement, en aquests moments, davant els atacs previsibles dels seus enemics de la dreta política econòmica i mediàtica. I cal que l’esquerra política i social, i que els “nous moviments socials” tendeixin la mà al sindicalisme, li reconeguin el paper que ha jugat i juga, i que l’acompanyin en el seus necessaris processos de renovació que porten a terme.

Sindicalistes l'1 de Maig

Pete Seeger: " A quin costat estàs tu? 

FET NACIONAL I CONFLICTE SOCIAL

"ARAÉSDEMÀ": Assemblea oberta de ICV-EUiA

nuevatribuna.es | 13 Febrero 2014 

El fet nacional s’ha utilitzat moltes vegades com element per amagar el conflicte social. El fet nacional afecta el conjunt de la població, però no es pot oblidar que la població no és homogènia, i que en el seu interior coexisteixen diverses classes socials amb interessos contraposats quan no antagònics.

Moltes vegades el conflicte territorial serveix per amagar o tractar d’anular la visibilitat i la pròpia existència del conflicte social. Ha estat així històricament i així continua passant en l’actualitat, per exemple en el conflicte actual entre Catalunya i Espanya.

Històricament les dretes hegemòniques han utilitzat l’enemic o l’adversari territorial per a dissoldre o difuminar els conflictes socials interns. Els casos són molts i evidents, va passar amb la I Guerra Mundial, on l’enfrontament imperialista entre Estats per l’hegemonia continental va fer desaparèixer els conflictes socials interns, i l’adhesió de molts partits socialistes a les causes dels seus Estats, per sobre de la solidaritat de classe, va provocar la ruptura de la pròpia II internacional. Altrament la crisi dels anys 30 va provocar l’aparició del feixisme, que va servir a les classes dominants per esclafar, a molts països, sota el lema de la prioritat de la pàtria, els interessos i els conflictes socials de les classes treballadores.

En la recent historia democràtica espanyola hem vist nombroses utilitzacions de concepcions nacionalistes i d’enfrontaments territorials, que han servit per emmascarar  objectius polítics i electorals i desviar l’atenció dels veritables problemes socials existents. Només cal veure la utilització del nacionalisme espanyol per part del PP, amb la seva campanya contra Catalunya, com a eina per a debilitar el govern del PSOE de Zapatero. I també el permanent victimisme que CiU ha utilitzat a Catalunya per a mantenir la seva hegemonia política, culpant de totes les  mancances a l’Estat i defugint la seva pròpia responsabilitat de govern.

 La utilització partidista per part de la dreta nacionalista del “fet nacional” no pot ser però motiu per a que les esquerres no facin defensa d’aquesta qüestió quan hi hagin raons que comportin la laminació de drets nacionals. L’esquerra ha de defensar els drets nacionals en tant que drets democràtics, i malgrat no siguin valors pròpiament i exclusiva d’esquerres, però els ha de defensar a partir dels interessos prioritaris de les classes populars a les quals representa.

L’actual conflicte territorial entre Catalunya i Espanya està determinat per la vulneració de  drets econòmics, lingüístics i culturals de la societat catalana. Tot va sorgir desprès d’un intent del govern Tripartit de Catalunya d’establir un nou model de relació més actualitzat amb l’Estat, que va ser dinamitat per la dreta espanyola del PP, però no exclusivament per ella, i que va culminar amb la sentencia contrària als interessos de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. Aquest fet posteriorment s’ha accentuat per la política de recentralització dels governs de la dreta espanyola.

La posició de l’esquerra catalana ha de ser clarament decantada en defensar els legítims interessos de la societat catalana i el seu “dret a decidir” sobre quina relació volen establir amb la resta de l’Estat. Però és evident que això no pot fer-la oblidar, ans al contrari, que els seus interessos principals són defensar els de les classes treballadores i populars, màxim en un moment de crisi com l’actual, on aquests interessos de la ciutadania són atacats de forma conjunta tant per la dreta nacionalista catalana de CiU, com per la dreta nacionalista espanyola del PP.

L’esquerra no pot renunciar al conflicte social com a element prioritari contra les polítiques de la dreta. I la defensa dels drets nacionals no pot amagar l’enfrontament de classe i la necessitat de construir una alternativa d’esquerres tant en l’àmbit nacional de Catalunya com ajudar a establir-la també en l’àmbit estatal.

Mas i Rajoy: nacionalismes català i espanyol

Les dretes catalanes i espanyoles, per molt que semblin barallar-se en el tema territorial, mantenen una clara unitat en la defensa dels seus interessos, que en aquests moments de crisi econòmica són els de retallar l’estat del benestar i els drets socials i laborals dels treballadors i de les classes populars. I així hem vist la seva coincidència votant lleis com la Reforma Laboral o la Llei d’Estabilitat pressupostària. En definitiva aplicant l’austericidi, que no austeritat, imposat des de fora per Merkel i la Troika, sense cap exclamació ni defensa de les seves concepcions sobiranistes, ni catalanes ni espanyoles. En definitiva es tracta de fer recaure el pes de la crisi sobre la majoria social, mentre es defensen els interessos dels més poderosos.

Les esquerres alternatives han d’aprendre del seu antagonista, cal prioritzar i posar davant de tot, el conflicte social, la defensa dels interessos de la majoria social, dels treballadors i les classes populars enfront les polítiques antisocials que els causants de la crisi volen aplicar arreu, a Europa, Espanya i Catalunya, en benefici exclusiu de les classes privilegiades.

En el cas de Catalunya, l’esquerra alternativa ha d’estar al capdavant de la defensa dels  legítims interessos nacionals però lligant-los a la lluita contra unes polítiques regressives i retalladores de l’estat del benestar, dutes a terme per la dreta nacionalista, que enfonsa els ciutadans, mentre els tracta de distreure amb declaracions “sobiranistes”. Es una lluita per la hegemonia amb la dreta que no hi ha dubte que serà molt  difícil. No cal oblidar que la dreta catalana controla i utilitza de forma partidària l’àmbit mediàtic tant dels mitjans públics com privats, els quals amaguen sistemàticament el conflicte social alhora que magnifiquen el plantejament del conflicte territorial des de la perspectiva de la dreta nacionalista.   

L’esquerra alternativa catalana ha de esforçar-se per unificar les diverses lluites segmentades que es donen a Catalunya i ser capaços de fer, des de la màxima unitat possible, una proposta d’alternativa que plantegi un model diferent de societat per a Catalunya, des de l’àmbit social, però també nacional. Cal recuperar els plantejaments  històrics del “catalanisme popular” que sempre es van fer des de la defensa dels drets socials i els nacionals.

Al conjunt d’Espanya les forces de la dreta utilitza l’enfrontament amb Catalunya per a estimular un nacionalisme espanyol, contrari a tot el que signifiqui descentralització, i fer un front davant “el separatisme” que alhora distregui la ciutadania dels seus problemes econòmics i socials. La dreta, el PP i d’altres com UPyD, tracten de magnificar inexistents problemes lingüístics i educatius de la població castellano-parlant de Catalunya, no sols per a confrontar aquesta comunitat amb la resta, sinó per a tractar de crear una divisió social dins de Catalunya. Una divisió fins ara inexistent en una societat que des de la transició s’ha cohesionat sota principis com els de “Catalunya un sol poble” o “és català qui viu i treballa a Catalunya”, idees impulsades per una esquerra dominant ideològicament durant el període de transició a la democràcia. Les dretes espanyolistes tracten de reproduir a Catalunya una fins ara desconeguda situació de frentisme, importada de les polítiques practicades al País Basc, a partir de la divisió entre nacionalistes i espanyolistes.

Navarro (PSC) amb Rivera (C's) i Sanchez Camacho (PP)

 Cal fer front a la dreta a Espanya des d’un plantejament de “alternativa en majúscules”. Per això no valen concepcions d’alternància com les que planteja el PSOE, que només es diferencia de la dreta en la defensa dels drets personals, però no proposa alternatives ni a la política econòmica ni a la territorial. Cal recordar que PP i PSOE van fer la reforma “exprés” de la Constitució al servei de les imposicions de la Troika, i que en “el fet nacional de Catalunya” ha fet tres coses: un front comú amb el PP, impulsant el “frentisme” contra el procés engegat a Catalunya, reforçant les tesis de la dreta nacionalista espanyola; “posar firmes al PSC” allunyant-lo de la possibilitat de crear un possible pol fort d’esquerres dins del procés obert a la societat catalana; i limitar-se a fer una proposta d’alternativa en base a una teòrica i per ara irreal reforma federal contraposada al “dret a decidir”, defensar la actual legalitat constitucional sense ni tan sols plantejar que existeixen uns problemes en relació a Catalunya que requereixen de solucions polítiques que puguin ser avalades per la ciutadania de Catalunya, que li permeti tancar la ferida de l’incompliment de l’Estatut ratificat i posteriorment retallat.     

Es imprescindible el paper de l’esquerra alternativa espanyola, que també ha de caminar cap a la unificació de forces plantejant una política global alternativa que faci del conflicte social la seva base unificadora i que permeti fer front a la dreta nacionalista espanyola i a la pseudo-esquerra de l’alternància, tot oferint una alternativa política, econòmica, social i territorial diferent i basada en la solidaritat i el reconeixement de la diferència dels diversos pobles de l’Estat. Cal dir que, en el tema territorial, la posició de IU ha representat sens dubte un exemple d’alternativa, al acceptar el “dret a decidir” de Catalunya des de la pròpia defensa de la seva concepció favorable a l’estat federal.

Cartell del PSUC: "catalanisme popular"



Ovidi Montllor : "La Samarreta"

ESQUERRA I QÜESTIO NACIONAL

MARX I ENGELS

nuevatribuna.es | 03 Febrero 2014

Enguany es celebren 100 anys de l’inici de la I Guerra Mundial. Aquest fet va ser el detonant que va provocar la ruptura dins els partits que conformaven la II Internacional, entre els partidaris de prioritzar els interessos dels estats-nacions, i els que creien que calia posar els interessos de classe dels treballadors per sobre dels interessos estatals dels països dels que formaven part.

Va ser la ruptura del socialisme i l’aparició del socialisme revolucionari, els partits comunistes encapçalats pel Partit bolxevic de Lenin.  Mentre molts partits socialistes van donar suport al bel·licisme dels seus respectius governs,  altres van creure que era el moment d’aprofitar i transformar la guerra imperialista en una guerra de classes dins de cada estat. Va ser un enfrontament entre una concepció “chauvinista” i una internacionalista.

Posteriorment, durant els anys 30 del segle XX, es produeix a diversos països com Espanya, Itàlia i Alemanya, l’aparició de concepcions ultranacionalistes, el feixisme en totes les seves diversitats, l’objectiu del qual era contraposar els interessos de “la pàtria” als conflicte socials promoguts pels partits d’esquerres. Així el suposat interès superior i abstracte de la “pàtria” s’utilitza ideològicament per aturar i colpejar els moviments revolucionaris dels treballadors i dels partits de classe.

La posició clàssica de l’esquerra sobre el problema nacional és la que parteix del principi de que “els treballadors no tenen pàtria”.  Malgrat això ja des de l’inici, Marx i Engels, van interpretar sempre la defensa dels drets nacionals com  vinculada al objectiu principal de l’emancipació social. Des de l’inici però es planteja que la millor solució a les qüestions derivades de conflictes nacionals “és arribar a solucions d’acord basades en federacions o confederacions entre nacions a partir de relacions lliures i igualitàries” en contraposició a les solucions de “separació total”. Sempre sota la premissa de la unitat dels interessos globals dels treballadors i les classes populars.

L’esquerra va considerar nació a “una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sota la base de la comunitat de la llengua, de territori, de vida econòmica i de comunitat cultural”

En el cas de l’Estat espanyol i de la qüestió catalana es pot mantenir que les demandes nacionals catalanes tenen un caràcter democràtic, no d’esquerres. Però des del socialisme marxista s’ha defensat sempre que la  lluita contra una determinada forma d’opressió nacional ha de ser defensada per l’esquerra, però sempre sota el principi de la primacia del conflicte social. L’esquerra ha de ser partidària del dret d’autodeterminació la qual cosa no vol dir de la independència. Sempre la defensa dels drets nacionals ha de plantejar-se des de l’òptica i els interessos dels treballadors i les classes populars, no els de un nacionalisme “per se”. Com ja deia Andreu Nin “ la lluita de les nacionalitats és una lluita pels drets democràtics” i afegia “ en tot moviment d’emancipació nacional hi ha un contingut democràtic al que cal donar suport” però “el problema nacional ha de quedar supeditat a la qüestió social i als interessos dels treballadors i les classes populars”.

Cartell unificació PSUC

Durant la II República a Catalunya, l’any 1936, les esquerres plurals de Catalunya (Federació Catalana del PSOE, Unió Socialista de Catalunya, Partit Comunista de Catalunya i Partit Català Proletari) es van unificar i van crear el PSUC ( Partit Socialista Unificat de Catalunya), adscrit com a partit independent en el sí de la III Internacional, com a partit que era portador d’una representació nacional.

Durant la lluita contra el franquisme les forces democràtiques d’esquerres catalanes van defensar en les seves propostes el dret a l’autodeterminació, que sempre es valorava que s’efectuaria d’acord amb el futur Estat democràtic espanyol. Un dels punts programàtics de la Assemblea de Catalunya, organisme d’oposició al franquisme deia : “ Restabliment a Catalunya de l’Estatut d’Autonomia de 1932 amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació”.  Fins i tot a l’arribada de la democràcia tots defensen el dret a l’autodeterminació no sols en els partits d’esquerra sinó fins i tot en el principal sindicat català, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, en els seus estatuts, i el que és més important el conjunt de les CCOO d’Espanya, fins i tot ara, defensen el dret d’autodeterminació si be s’inclinen per l’estat federal.

L’esquerra, com deia Manuel Sacristán, ha de saber distingir entre el “fet nacional” i el “fetitxisme de la pàtria”. Això comportava “analitzar la situació històrica concreta especialment els interessos de les classes treballadores distingint-los clarament del concepte d’interessos generals de la nació que són els de les classes dominants". Alhora plantejava  la necessitat d’establir la diferència entre " nacions dependents no sobiranes (a les quals calia donar suport)  i els de les nacions dominants sobiranes”

El PSUC, força hegemònica en la lluita contra la dictadura va defensar: “ front al catalanisme instrumental de la dreta oposarem un catalanisme popular de progrés...farem avançar Catalunya per la via d’un catalanisme popular que eviti les divisions de la nostra colectivitat” Aquest catalanisme popular parteix del fet de que a Catalunya la classe treballadora és una sola classe; Que a Catalunya hi ha un sol poble; I que la vertebració cultural és la manifestació de la memòria i vida col·lectives en continua evolució i per tant incloent-hi tant el passat com el pressent.

En tot cas es tracta de que l’esquerra i els treballadors no deixin el tema nacional en mans de la dreta sinó que han de liderar la lluita a partir dels seus propis interessos de classe. Com deia Rafel Ribó “el moviment obrer, com a expressió d'una determinada classe obrera, no hauria d'oblidar els plantejaments nacionals. Primer de tot per que la mateixa classe obrera és nacional, en el sentit que es mou i es desenvolupa en un determinat ambient històric, en una estructura nacional que caracteritza la formació social. Té un marc i una especificitat que l'envolten i que formen part de la seva existència.”

La defensa d’aquesta posició clàssica de l’esquerra és la que avui plantegen ICV-EUiA, i la pròpia IU en l’àmbit de l’Estat. La defensa del “dret a decidir” del poble de Catalunya, no sols pel que fa a la qüestió nacional sinó a tot el model de societat, que és indestriable de la lluita contra un model de societat basat en la desigualtat que defensen les dretes catalanes i espanyoles. La seva posició aposta clarament per la voluntat, si és possible, d’establir una nova relació amb l’Estat a partir del reconeixement de la realitat nacional plena de Catalunya. Es a dir retornar als clàssics plantejant que la millor solució seria la basada en “relacions lliures i igualitàries, en lloc de les de separació total”

Lamentablement altres forces de l’esquerra reformista, com el PSOE, no sols han abandonat tot ideari de transformació social, només cal recordar la reforma “exprés”  de la Constitució pactada amb el PP, sinó que ara defensen amb plantejaments oportunistes una suposada reforma federal de la Constitució per tal d’oposar-se i negar el dret a decidir de Catalunya, i fins i tot arrosseguen el PSC a aquesta posició, negant la possibilitat d’articular un “pol” fort de l’esquerra i abandonant el “fet nacional” al domini i hegemonia de la dreta. Posant per davant la defensa de la unitat de la nació sobirana, Espanya, al dret a la defensa dels nacionals, lingüístics i econòmics, de Catalunya, cada dia més limitats per una política recentralitzadora de la dreta espanyolista del PP.

PSUC: Catalunya un sol poble

                                          Raimon: "Quatre rius de sang"