 |
| La confrontació dels nacionalismes |
Nuevatribuna | 06 de Octubre de 2015
Deia Antonio Gramsci, a l’analitzar l’increment del sentiment nacionalista
a Europa i l’aparició del feixisme en el transcurs de la crisi dels anys trenta
del segle XX, “El vell món es mor. El nou tarda
en aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.
Sembla que a Catalunya ha arribat
l’hora dels monstres en forma d’enfrontament de nacionalismes identitaris. Per
primera vegada en la recent història democràtica el “frentisme identitari”
ocupa el centre de la política catalana representat per “Junts pel Si” per una
banda, i fonamentalment per C’S però també pel PP i en menor mesura pel PSC per
l’altra.
Les eleccions del 27S van ser
plantejades inicialment per Mas i els seus aliats. Però no hi ha dubte que potser
no haguessin aconseguit el seu objectiu si per part de les estructures de l’estat
espanyol no s’hagués optat per donar-li el mateix caràcter d’enfrontament entre
el Si i el No a la independència. Aquesta confrontació d’identitats ha estat
fomentada pels seus mitjans de comunicació afins, especialment els públics de
forma descarada, afavorint la dinàmica plebiscitària i de confrontació d’identitats
en funció de l’origen i la llengua de la ciutadania catalana. Aquesta hegemonia
de les dues parts partidàries de la confrontació identitària va deixar fora de
joc a d’altres opcions més partidàries del diàleg democràtic des de posicions
molt diferenciades entre elles, com són les de CSQEP i Unió.
Els “monstres” de la divisió
civil de la societat catalana en funció de la seva adscripció a una o altra
identitat ha arribat i sembla que per a quedar-se per un llarg temps. Això és
sens dubte un fet greu i distorsionador per aconseguir la cohesió civil de la
ciutadania. Catalunya havia estat sempre lluny de la divisió social que ha
viscut i viu el País Basc.
L’èxit d’aquesta manca de divisió
va venir determinat pel paper hegemònic que l’esquerra especialment el PSUC va tenir a
Catalunya durant el període de la transició cap a la democràcia. El
plantejament de “Catalunya un sol poble” practicat pel PSUC i per CCOO de
Catalunya, organitzacions que tenien una hegemonia dins de “l’Assemblea de
Catalunya”, va impedir que Catalunya es dividís en diferents col·lectius
diferenciats per origen o llengua. El paper de dirigents comunistes, com
Cipriano Garcia, Angel Rozas o el propi Gregorio Lopez Raimundo, màxim dirigent
del PSUC, al ser els primers en defensar els drets i el caràcter nacional de
Catalunya van tenir una profunda influencia en l’arrelament de la cohesió
social i del sentiment de ser catalans entre les classes treballadores
immigrades.
 |
| La Catalunya de tots |
Aquesta mateixa concepció
hegemònica dins de la política catalana i la necessitat d’evitar comunitats
diferenciades va comportar la política que, des de l’esquerra socialista i
comunista i dels seus pedagogs, es va plantejar en relació a la necessitat de
la política educativa d’immersió lingüística que anés en la direcció de que
tota la societat catalana tingués el coneixement, i en les futures generacions
el domini, de les dues llengües cooficials de Catalunya, el català i el
castellà. Política que al contrari del que es deia, per part de sectors
especialment de la dreta espanyola, no va comportar un mai cap problema en la
societat catalana.
Aquests aspectes derivats de l’antiga
hegemonia del PSUC podem dir que han caducat desprès d’aquestes darreres
eleccions. L’actuació de divisió ciutadana que ha fet el bloc independentista
al plantejar la necessitat d’escollir entre Catalunya i Espanya, ha creat les
condicions òptimes per a fer arrelar, per part de C’S i el PP, el discurs de
defensa del sentiment de l’origen primigeni d’una part de la societat que no
desitja la separació. Ara podem dir que
els conceptes hegemònics del PSUC han mort de forma definitiva. S’ha enterrat
el concepte clarament nacional i de classe de “catalanisme popular” que ha
estat substituït per conceptes que durant molt temps han estat residuals com el
“d’independentista” i darrerament el despectiu “d’unionista”.
A Catalunya no hi ha dubte que
s’ha instal·lat la confrontació política basada en la identitat que cadascú creu
que té, en detriment de la confrontació social pròpia de tota societat
desenvolupada. Així obrers que es senten per damunt de tot catalans han votat a
“JxS” votant un partit com CDC que ha fet les majors retallades socials de la
historia i que va donar suport a l’aprovació de la Reforma Laboral, es a dir
han votat en contra dels seus propis interessos econòmics i socials. De la
mateixa manera el cinturo “roig” metropolità s’ha convertit en un cinturó
“taronja”, molts treballadors d’origen o família immigrant han votat un partit
de dretes com C’S que en el seu programa porta la necessitat d’una Reforma
Laboral en base al “contracte únic”.
La irracionalitat pròpia de tota
situació de crisi econòmica, social i política profunda, tal com deia Gramsci ha
fet aparèixer els “monstres” dels nacionalismes excloents. I les classes
populars s’han dividit en funció d’orígens,
pàtries i banderes, deixant al marge els seus interessos econòmics i socials.
La confrontació d’identitats s’ha sobreposat a la confrontació social.
 |
| Enfrontament de banderes |
I el que és més greu d’aquesta
dinàmica de fronts identitaris enfrontats és que han començat a fer aparèixer
esquerdes i signes de crispació en la societat catalana. De moment la crispació
s’ha donat especialment i fonamental contra ciutadans catalanoparlants no
independentistes per part de l’independentisme. Sembla com si molts
independentistes sobreentenguessin que els castellanoparlants no siguin independentistes
però no ho accepten pel que fa als catalanoparlants, sembla com si fossin
traïdors a la suposada pàtria.
Així en aquesta campanya els candidats i militants de CSQEP han vist com
les seves pancartes i propaganda eren trencades, com en segons quines zones els
seus militants insultats, o com des de les xarxes socials la seva gent, els
seus candidats i la seva candidatures eren titllades de “caragirades” o
traïdores. Era el moment en que Mas els ficava en el mateix sac que a l’Aznar,
al PP i a C’S. El caràcter excloent de l’independentisme es veu en la frase de
Mas davant dels resultats: “Catalunya ha guanyat”, con si la resta de votants
que no eren seus no fossin igualment catalans.
Hem entrat en una situació que cal preveure que es dilatarà en el temps.
Per que és clar que la societat catalana està dividida respecte el tema de la
independència i és una situació d’enfrontament sense sortida.
Potser ara caldria que s’obrissin pas propostes que defensaven
candidatures, com la de la coalició d’ICV (el partit hereu del PSUC col·ligat
amb Podem) o Unió, que han estat blasmades pels identitaris de tot tipus, i que
defensaven lluitar per aconseguir un “Referèndum pactat amb l’Estat” o
l’establiment d’una reforma constitucional que permeti una certa relació confederal.
Es a dir propostes que obrin portes a
negociar possibles acords per tal de resoldre una situació com l’actual de
divisió civil, que pot perdurar però que és socialment insostenible, que trenca
cohesions i provoca crispació social.
 |
| Unitat del poble |
