ENCADENATS A LA BANCA

 

El monopoli bancari

nuevatribuna/2 de agosto de 2022

La clientela de les entitats financeres ha canviat la seva relació amb les entitats de manera important en les últimes dècades. Per la meva relació de més de quaranta anys amb el sector podria dir que de ser una clientela atesa de forma bastant acurada per les entitats en aquests moments és més una clientela encadenada a les entitats i tractada en la seva major part amb escassa atenció.

Fa dècades les entitats financeres, especialment les Caixes d'Estalvi però no únicament, tenien instruccions d'atendre la clientela a partir d'un principi que ara diríem basat en el “win-win”. És a dir tractar d'intentar fer compatibles els desitjos dels clients amb els de les entitats. Eren temps de gran proliferació d'oficines el que comportava la necessitat de fidelitzar  la clientela i això implicava la prioritat al bon tracte i l'establiment de la confiança. Normalment els treballadors perduraven en les oficines i tenien un bon coneixement dels seus clients.

Aquesta situació no té res a veure amb l'actualitat; s'ha produït una gran reducció del nombre d'entitats fins a quedar pràcticament un monopoli, s'ha aplicat una política de supressió d'oficines amb reducció dràstica de plantilles i amb l'eliminació dels treballadors més veterans. Aquest canvi de les entitats ha comportat que hagin iniciat un procés d'exclusió i discriminació financera d'alguns clients, a nivell no sols territorial sinó fonamentalment segons el seu nivell de renda i la reconversió de les oficines en oficines de venda de productes de tota mena, no únicament financers, tot asfixiant a la clientela amb comissions per qualsevol servei. Intenten fer beneficis mitjançant les comissions i el finançament en la venda de tota mena de productes competint amb les cadenes comercials i les plataformes digitals ja que no tenen suficient amb el cobrament de les comissions financeres. Això ha comportat també que les grans cadenes comercialitzadores i especialment en el futur les plataformes digitals puguin ser no sols els grans competidors sinó fins i tot els substituts de les actuals entitats bancàries.

La reducció dràstica d'oficines ha afectat tots els clients. Aconseguir ser atesos, si aconsegueixen contactar telefònica o electrònicament, i si li donen resposta segons quin sigui el motiu de la cita és una odissea. I deixant una única persona per a atendre els clients sense cita als quals majoritàriament se'ls redirigeix cap els caixers automàtics perquè facin les seves operacions, la qual cosa afecta no sols els clients sinó també l'empleat sobrecarregat de treball i un estrès afegit.

Recentment s'ha donat el cas que una les tres principals entitats bancàries va tenir un problema en els seus caixers automàtics i durant tot un matí i mitja tarda no va poder donar cap servei i per tant tampoc diners a la seva clientela i sense oferir cap alternativa per a qui tingués necessitat. Cal tenir en compte que en les actuals oficines no tenen efectiu per a reintegraments dels clients (sense comentaris).

Si volem veure un altre exemple de la consideració de les direccions d'aquestes grans entitats com CaixaBank, Santander o BBVA a la seva clientela exposaré una altra actuació recent d'una d'aquestes entitats. Fa menys d'un any la direcció d'aquesta entitat es va dirigir als seus clients per a informar-los d'un increment en el seu sistema de comissions. El més increïble era el final de la carta de l'entitat dirigida al client i on li deia que “en cas que no estigui d'acord amb les noves condicions sempre pot rescindir la seva relació amb la entitat” (novament sense comentaris).

Una altra situació que he constatat recentment, en els últims tres mesos, és que amb el tancament d'oficines un dels grans bancs i suposo que els altres han anat pel mateix camí ha portat a terme una divisió de la seva clientela. Al marge d'oficines dirigides a “Negocis o Business”, als clients amb una patrimoni superior a un milió d'euros se'ls atén personalment a través d'un empleat assignat de banca privada en oficines amb aquest nom “Banca Privada”, o telemàticament o telefònicament sempre li presta l'atenció que precisa. Per als clients amb un patrimoni d'uns quatre-cents mil euros i perquè se sentin tractats com a públic especial s'han creat unes oficines particulars (Premier o de Primera), on se'ls dona una atenció normal però amb menys clientela. La resta de la clientela va a les grans oficines on si tenen cita prèvia els atendrà algú i sinó la persona única d'atenció al client el redirigirà i fins i tot pot ajudar-la en l'ús del caixer o amb les incidències que hagi pogut tenir la seva targeta o llibreta. Però el més increïble de tot aquest procés és que algú com jo mateix que tenia tots els meus comptes i operacions de tota mena en una oficina durant més de quaranta anys m'han canviat d'oficina i m'han enviat a una altra més llunyana del meu domicili. I el més significatiu del menyspreu cap a la clientela és que el canvi s'ha fet sense la més mínima comunicació per part de l'entitat i he hagut d'assabentar-me en anar un dia a fer una consulta i on el personal d'atenció a la cua m'ha dit que ja no em podran atendre en el futur perquè ja no és la meva oficina. Creia que era jo el client qui decidia on volia tenir el meu compte. M'equivocava? (Sense més comentaris perquè serien massa gruixuts).

Cal dir que en molts casos en les oficines no t'atenen sinó pertanys a la mateixa oficina, cosa que fins ara mai havia passat i que en moltes ocasions es soluciona perquè els empleats de l'entitat tenen major sentit comú que els seus directius.

En definitiva les entitats financeres no compleixen actualment la més mínima funció social. El seu únic objectiu és maximitzar el benefici per als seus accionistes encara que això comporti tenir encadenats i espremuts els seus clients que no tenen una altra opció perquè no hi ha entitats diferencials com en el seu moment van ser les Caixes d'Estalvis.

És per això que no podem més que alegrar-nos del nou impost sobre els beneficis extraordinaris de les entitats financeres, que haurien de ser permanents i que haurien de retornar a la societat part dels seus quantiosos beneficis, màxim si som conscients del cost multimilionari que ens va comportar la crisi financera, sense obviar els costos socials i econòmics de les successives reconversions bancàries i els processos de destrucció d'ocupació a conseqüència de la concentració monopolista.

SUMAR: és important escoltar però és imprescindible el “Projecte” i la “Organització”.

 nuevatribuna/23 de julio de 2022

Yolanda Díaz ha iniciat el seu projecte de “escoltar” a la societat organitzada amb reunions amb diversos col·lectius. Ningú pot posar en dubte l'interès de l'experiència a nivell del coneixement de la societat en el seu conjunt. Però crec que l'operació de la Vicepresidenta té més d'estratègia política per a fer una marxa pròpia, alliberada de controls organitzatius dels diversos retalls que componen els grups de l'esquerra alternativa existents, que d'un procés de posada en marxa d'un nou projecte polític.

Escoltar la societat és essencial en tot projecte polític però això en part és el treball de l'organització que ha de ser els ulls, les oïdes i la veu de tot projecte polític, i alhora la que ha d'analitzar les necessitats de modelar el projecte per tal que sigui atractiu als sectors als quals va dirigit.

El projecte polític de SUMAR no pot circumscriure's a l'actuació de la mateixa Yolanda en el seu recorregut per les terres d'Espanya escoltant personalment els plantejaments i reivindicacions dels múltiples i diversos col·lectius socials. Això serveix per a fer-se una idea del clima social però no per a fer un projecte polític i molt menys una organització política amb expectatives de futur i de persistència en el temps.

Yolanda Díaz juntament amb qui sigui el seu nucli fundacional ha d'engegar un projecte o programa polític que abasti els aspectes de la realitat des d'un determinat prisma ideològic i a partir d'aquesta base llançar-se a construir una organització basada en una militància estructurada en els diversos territoris que serveixi per a teixir una xarxa d'influència i que permeti promoure el coneixement del nou projecte polític i alhora mitjançant el debat modificar els aspectes que es determinin per part dels afiliats i els organismes que componguin l'organització. Així mateix la militància deu entre altres compromisos pagar les seves quotes que permetin un cert flux de diners necessaris sempre per a l'organització política.

Siguem clars, els lideratges són importants i Yolanda sembla tenir les qualitats per a ser una bona líder de l'esquerra, però els projectes no poden basar-se només en lideratges personals ni en organitzacions “líquides” o “gasoses”. Això ja s'ha provat i hem vist els resultats que pugen com l'escuma i després cauen en picat.

Tot projecte seriós ha de plantejar-se a partir d'una determinada anàlisi ideològica amb el disseny d'una estratègia i unes tàctiques que poden ser canviants i que s'han d'iniciar des de l'anàlisi de la situació internacional fins a aterrar en l'anàlisi concret de la realitat concreta, i contenir els eixos programàtics del projecte polític.

Entorn d'aquest projecte s'ha de desenvolupar una organització que aconsegueixi arribar al màxim de sectors socials d'una banda i al màxim de l'àmbit territorial. Adaptant-se a cada situació concreta però sense modificar les bases de l'anàlisi ni del projecte polític.

Crec que la tasca que se li presenta a Yolanda Díaz, si vol fer un projecte que inclogui la necessària organització digna de tenir en compte, és una tasca hercúlia i monumental perquè el temps del qual disposa és summament curt.

Yolanda Díaz ha de tenir un projecte definit i en marxa que li permeti afrontar en un primer moment les eleccions municipals i autonòmiques de la pròxima primavera. És evident que el nou projecte que aquí es planteja significa que no es faci només sobre els retalls del ja existents, Podemos, Esquerra Unida, Más País, Compromís o els “comuns”.

La qual cosa no vol dir que no es compti amb ells i que se'ls inclogui en l'organització directament o en una col·laboració o front, però comandat pel nou partit que sorgeixi de Yolanda i el seu projecte. És evident que Más País o Podemos poden ser important a Madrid, Compromís al País Valencià, Esquerra Unida en aquells territoris com Andalusia on té arrelament municipal, i els “comuns” han de comptar a Catalunya. Però és evident que la suma dels diversos retalls polítics no comportaria una força política  prou potent que pugui i hagi de ser decisiva. Cal  impulsar un projecte i una organització nous sota la direcció de Yolanda Díaz que creï esperança i que alhora permeti reunir allò que ja existeix.

I com hem dit el temps corre. Hem vist com en els últims temps la situació política i econòmica canvia amb una rapidesa insospitada. Quan tots esperàvem després de la pandèmia una recuperació econòmica amb els fons europeus que semblava servir en safata un futur amb bones perspectives per a les esquerres, ara la guerra d'Ucraïna derivada de la invasió russa i la crisi energètica que ja apareixia però que ha crescut substancialment semblen afeblir el futur de les forces que sostenen a l'actual govern.

Els temps són molt canviants i precisen que des del govern es facin unes polítiques al servei de les classes treballadores i dels més desfavorits. Una política que vagi aparellada a un discurs i un relat que sigui comprensible per aquells als quals va destinat. Sinó com sempre la dreta anirà a votar en “formació de marxa” mentre la gent d'esquerres es pot trobar indecisa o fins i tot desanimada per a anar a votar en defensa dels seus interessos.

És en aquest sentit que un discurs clar i il·lusionant com el que pot efectuar Yolanda Díaz és imprescindible. Però ella sola no ho pot aconseguir, un líder carismàtic pot ser positiu però no suficient. Cal que el seu missatge arribi a tots els racons de manera nítida i clara i per a això es precisa d'un bon projecte ideològic i polític i una organització i una militància que ho facin arribar al major nombre d'àmbits i de gent possible.

El temps és or i Yolanda no el pot malbaratar. Abans de les generals venen unes primàries en forma de municipals i autonòmiques on el projecte de Díaz ja ha de mesurar-se electoralment com si fos un entrenament per a les Generals on ella haurà de demostrar fins a on pot arribar. I esperar que tingui sort, per a ella, per al projecte i l'organització i per al futur del conjunt de les esquerres.

I es que està clar al marge d’altres consideracions es que Yolanda Díaz es avui per avui una peça clau per aconseguir que el conjunt de les esquerres pugui donar un combat electoral amb possibilitats de triomf.

QUO VADIS EUROPA?

 

nuevatribuna/7 DE JULIO DE 2022,

La construcció de la Unió Europea ha transitat per diverses etapes. Un llarg procés d'integració dels sis països fundadors de la CEE (Alemanya, França, Itàlia i el Benelux) que s'inicia amb la signatura del Tractat de Roma l'any 1957. No és fins el 1973 que després d'anys de negociació s'integren Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. L’any 1981 es produeix la integració de Grècia i al 1986 amb la integració d'Espanya i Portugal es tanca una primera etapa i s'inicia el procés cap el Mercat únic amb els 12 països integrants. Fins aquell moment els processos d'integració es negociaven durant molts anys a fi d'establir les condicions que havien de complir els països per a homogeneïtzar-se política i econòmicament amb la comunitat existent. Aquest procés es completa l'any 1995 amb tres països que pel seu desenvolupament econòmic i polític van ser fàcilment integrables, va ser el cas d'Àustria, Suècia i Finlàndia. En aquest moment pràcticament tota l'Europa Occidental forma part de la Unió Europea

La segona etapa es produeix a conseqüència de la caiguda del Mur de Berlín i amb el desig d'un país dominant com Alemanya d'incrementar el seu espai econòmic i cobrir la caiguda soviètica. Així es duu a terme un període d'integració massa ràpid i que no constata les deficiències polítiques democràtiques i la pròpia situació econòmica dels països candidats. La integració ve determinada prèviament per la unificació i integració de la RDA dins  la RFA malgrat les seves diferències estructurals que persisteixen fins i tot en l'actualitat. El mateix però ampliat va significar la inclusió l'any 2004 de 10 nous països: Txèquia, Xipre, els 3 països bàltics, més Hongria, Malta, Polònia, Eslovènia i Eslovàquia. Posteriorment en el 2007 es van incorporar dos països encara més endarrerits com Bulgària i Romania, i en el 2013 va entrar Croàcia una vegada finalitzats els efectes de la guerra en l'antiga Iugoslàvia. Finalment l’any 2020 el Regne Unit va abandonar la UE.

Aquestes ampliacions no desitjades cap a l'Est van ser motivades per interessos polítics i va ser una ampliació efectuada com a la força, sense entusiasme i amb criteris d'admissió més laxos es van culminar amb greus dubtes sobre la qualitat democràtica tant política com econòmica de gran part dels nous candidats acceptats. I tot això sense variar la fórmula del sistema d'acords per unanimitat en les grans qüestions en el govern de la UE. Ja des del primer moment es va començar a parlar de l'Europa de dues velocitats, que en part es va concretar amb l'Europa de l'Euro.

Des del final del mandat de Jacques Delors al gener de 1995 la Unió Europea ha passat per diverses fases amb uns Presidents de la Comissió Europea cada cop amb menor qualitat i prestigi per a portar a terme la seva funció dirigent, fins arribar al nivell crític de l'actual Presidenta Von der Leyen. Així amb Presidències cada vegada de menor nivell van adquirint un major paper els dirigents dels països més importants especialment Alemanya i en un segon lloc França. Durant l'última època va ser la canceller Merkel la que per a bé o malament va portar el timó de la UE, tant en la negativa política de la crisi bancària del 2008, l’austericidi que van pagar  els països del sud especialment Grècia i també el nostre, com també en la crisi de la “pandèmia” amb polítiques molt més equilibrades, federals i solidàries. Malgrat tot això es va anar desenvolupant la idea d'un “projecte o model europeu” basat en l'estat de dret, la garantia dels drets humans, les institucions de la democràcia liberal i  “l’estat social europeu”. Aquest model és en part contestat pels països més il·liberals de la mateixa UE, l'anomenat grup de Visegrado, compost per Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia menys respectuosos amb l'Estat de Dret i més euroescèptics.

Ara però, hem entrat en un nou episodi derivat de la crisi provocada per la invasió russa d'Ucraïna i al qual s'enfronta una Comissió de poc nivell i amb una falta de grans dirigents amb capacitat en els principals països. Això ha portat  la UE, per primera vegada en molts anys, a delegar la direcció del procés en l'OTAN, és a dir en el “bloc atlàntic” liderat pels Estats Units i el seu epígon britànic amb interessos geoestratègics que no sempre coincideixen amb els dels països europeus. De cop  “l’atlantisme” plenament agressiu i bel·ligerant ha ressuscitat, i les posicions més temperades partidàries de mantenir línies de negociació com les defensades, molt lleument hem d'aclarir, de França, Alemanya o Itàlia, s'han vist superades per les més partidàries d'incrementar el conflicte i defensades pels països anglosaxons i per uns altres com Polònia i els països bàltics.

La UE s'ha trobat implicada de manera substancial i indirectament a través d'Ucraïna en un conflicte bèl·lic amb Rússia els efectes i els resultats del qual encara estan per veure en la seva totalitat. De moment els europeus s'han plegat a les exigències de l'OTAN i dels Estats Units en efectuar nombrosos paquets de sancions econòmiques i ajuda armamentista a Ucraïna que l'única cosa que fan preveure és un allargament del conflicte bèl·lic.

Cal ressaltar que aquest conflicte té un primer antecedent en el conflicte del Donbass que va finalitzar amb la signatura de l'acord de Minsk entre Alemanya, França, Rússia i Ucraïna per al cessament d'hostilitats. Va ser en el 2014 i 2015. Al poc temps, i sota la pressió dels Estats Units, Ucraïna es va retirar de l'acord i les hostilitats han continuat a la regió amb més de 14.000 morts de tots dos bàndols.

L'actual conflicte i la política de sancions han tingut una especial repercussió econòmica negativa en el conjunt de la UE, cosa que no ha passat als EUA. La crisi energètica, i una inflació desbocada han assolat al conjunt de països amb la incògnita de no saber el que el conflicte pot arribar a durar. No hi ha dubte que en les principals cancelleries europees cada dia es pot apreciar més un desig de tractar d'intentar aconseguir un alto-el-foc abans de l'hivern, però de moment ningú sembla voler-se sortir de la disciplina atlàntica imposada per l'OTAN. I això ens porta a la pregunta bàsica Són els interessos europeus equivalents als dels anglosaxons en aquest tema? Ara com ara sembla difícil que ningú se surti del guió.

Això ha arribat fins al punt, esperpèntic sinó fos tan tràgic, que la UE per a donar alè a Ucraïna l'ha acceptat com a candidata a formar part de la comunitat europea. Ningú pot negar el fariseisme que per unanimitat han acordat els 27 socis europeus. Ningú en el seu  judici, amb l'excepció potser d'Úrsula Von der Leyen, pot pensar que Ucraïna estigui preparada i en condicions de ser candidata a accedir a l'Europa comunitària. No sols per la seva actual situació de conflicte bèl·lic sinó perquè el país ucraïnès està molt lluny de complir els requisits mínims per a formar part de la Comunitat Europea en temes polítics com els seus índexs de qualitat democràtica, com els drets democràtics o la falta de drets civils; en el pla econòmic, la seva situació econòmica i la seva renda per càpita, la corrupció o l'oligarquia, així com en el jurídic, és a dir en gairebé tots els capítols que comporten les condicions mínimes que s'han de complir per a optar a la condició de soci comunitari.

La Unió Europea té un conflicte que resoldre i ha de definir-se quan més aviat millor. Pretendre mantenir “un projecte europeu” propi al qual sens dubte ha de dotar d'un projecte de defensa militar propi i autònom (el que pot aconseguir simplement gastant la quantitat que inverteix ara cadascun dels seus membres però de manera coordinada i conjunta) o ser un apèndix polític, econòmic i militar d'un renovat “projecte atlàntic” ja caduc sota la direcció i hegemonia dels socis anglosaxons (els EUA i el Regne Unit).

Finalment a nivell domèstic hauríem de preocupar-nos pel gir atlantista i bel·licista del President del Govern i d'alguns dels seus ministres com Exteriors o Defensa que semblen haver descobert de cop les bondats de l'OTAN i l'amenaça russa. No és agradable comprovar com el nostre President “beu els vents” de Biden en lloc de seguir una política més europea i negociadora com la que de vegades pretenen insinuar Macrón, Scholtz i Draghi. I la política respecte al Marroc i el Sàhara Occidental no és aliena a això.