És possible regenerar el PSOE?

Borrell una veu socialdemócrata al PSOE

Nuevatribuna | 26 de Octubre de 2016


Crec que la resposta a aquesta pregunta és que difícilment el PSOE es podrà recuperar de l’actual crisi. Desprès del “cop d’estat” dels barons hi ha una profunda, i crec difícil de recuperar, divisió interna. Divisió dins de la pròpia organització i els seus quadres. Divisió entre la militància i els votants i els “barons”. Divisió també geogràfica entre el nord, on la organització veu la necessitat de canviar si vol continuar sent una força amb futur ( Catalunya, Balears, Navarra, Euskadi, Cantabria, Castella-Lleó, La Rioja o fins i tot Madrid i Murcia), i el sud en especial Andalusia on mana el social-peronisme de les ajudes socials i el vot captiu, pel moment. Divisió entre les comunitats més dinàmiques i  les més endarrerides.

La situació és de difícil solució especialment si el sector més dur pretén castigar els més rebels, la qual cosa encara fomentaria una divisió més gran. El PSOE corre el risc d’acabar en la irrellevància política i les possibilitats de regeneració són molt difícils. Cal tenir en compte el pes decisiu dels sectors més retardataris encapçalats per  l’organització andalusa i la seva líder Susana Díaz, una persona que com d’altres no coneix cap vida fora de l’organització on va començar a treballar als 18 anys a la Junta d’Andalusia.

"Conspiradors al Comité Federal"

El PSOE només podria tenir futur si optés per un profund procés de regeneració i de recuperació de les seves essències socialdemòcrates, un procés a lo Corbyn que aquí és altament improbable.

Una de les personalitats del PSOE que podria liderar aquesta alternativa per la brillantor de les seves idees, per ser una persona amb una ideologia inequívocament socialdemòcrata, per la seva coherència i la seva capacitat i claredat d’exposició del que li cal al PSOE seria Josep Borrell. Però és difícil que Borrell que ja coneix prou bé el que és l’aparell del partit vulgui embarcar-se de nou, a la seva edat, en una aventura d’aquesta envergadura i amb final incert. Borrell ja va guanyar una vegada unes primàries contra Almunia i va ser descavalcat  amb males arts per l’aparell del partit, i ell mateix va ser sancionat per votar en el Parlament europeu contra la directiva de la “Vergonya”, i no el van deixar repetir en les llistes electorals europees. Borrell coneix prou bé el seu partit i sap que el problema no és guanyar unes primàries sinó canviar un aparell anquilosat, un “pessebre” de molts quadres que defensen a mort el seu “status”. Es per això que no sembla creïble que Borrell es plantegi de nou una aventura d’aquest tipus. I per la mateixa raó, ni amb Borrell ni amb cap altre es veu massa possible  la regeneració la qual cosa situa el PSOE en la via d’una força en procés de decadència.

Per que la crisi interna és demostrativa d’això, de la seva decadència, derivada del fet que hi ha qui posa per damunt de tot la seva supervivència i el manteniment del seu poder intern abans que les promeses electorals i l’opinió de la majoria dels seus militants i simpatitzants. La utilització de les armes més arteres per aconseguir el resultat que desitgen i la indecència de la conspiració feta a  plena llum del dia  aplaudida per la majoria dels poders fàctics dels país i per la dreta política són símptomes de decadència d’un partit que es diu d’esquerres i representant de valors. Pedro Sánchez era un dirigent de capacitat discutible i que evidentment no representava la regeneració del partit, però el sol fet de voler aplicar una política pròpia li va valer  l’oposició, primer amagada, de l’aparell que el va ficar en una  equació política impossible de complir a partir de encomanar-li: “No a Rajoy, No a eleccions i No a pactar amb Podemos”.

El poder-social-peronista del PSOE andalús

I aquests mateixos desprès l’acusen d’haver portat el partit a un “cul de sac”. I llavors vénen les paraules grandiloqüents “primer Espanya”, i els missatges catastrofistes “les terceres eleccions donaran al PP la majoria absoluta”, missatges impropis de dirigents d’un partit que tingui un mínim de dignitat.

Avui el PSOE es troba en un “atzucac” de difícil sortida, o regeneració o decadència. I ja hem vist que la regeneració és pràcticament impossible amb un aparell que s’hi oposa (ara veurem si el futur congrés s’endarrereix com sembla “at calendas graecas”). I sense regeneració el PSOE deixarà d’aparèixer com a una alternativa i ni tan sols com a una alternança, i el més possible és que s’enfronti a un futur de decadència similar al del PASOK grec.

I la situació és greu, no només pel PSOE, pels seus militants i votants sinó pel conjunt de l’esquerra que veu com una possibilitat d’alternativa a la dreta s’esvaeix. Avui per avui no hi ha cap possibilitat d’alternativa a la dreta sense una amplia aliança des del centre esquerra fins a l’esquerra en aquest país. I aquesta situació no canviarà ni a curt ni a mig termini.

Per tant la preocupació ha d’afectar tota la gent progressista per que el camí pres per la nova direcció del PSOE porta a una hegemonia de la dreta per a molt de temps i no és el que la societat precisa sinó tot el contrari. I el revulsiu i l’esperança no vindran de cap profeta sinó d’una reorganització profunda de tota la gent progressista, una part important  de la qual se sent avui orfe de referències.

Mapa de la divisió del PSOE avui

LA SOLITUD DEL SINDICALISME

CCOO actualitza la organització

nuevatribuna/15 de Octubre de 2016


El sindicalisme ha estat l'element referent dels interessos de la classe treballadora. La lluita sindical al món i al nostre país ha estat el principal instrument pel qual les persones treballadores han aconseguit millorar les seves condicions laborals i socials i alhora ha aconseguit que s'instauressin en el conjunt de la societat millors cotes de benestar social per al conjunt de la ciutadania.

Això és reconeix fàcilment en la història recent del nostre país. Ja sota la dictadura el moviment obrer, especialment al voltant del moviment sociopolític representat per les naixents Comissions Obreres, va ser la punta de llança, al costat del moviment estudiantil i veïnal, en la lluita no només pels drets i interessos de la classe treballadora sinó en la lluita per la consecució de la democràcia. La democràcia plena no és concebible sense el paper de la classe obrera. Hi ha prou amb un exemple per a demostrar-ho, l'espectacular i ordenada manifestació en repulsa per la matança dels advocats d'Atocha va ser el punt d'inflexió per a vèncer les resistències existents al voltant del govern Suárez per a legalitzar el Partit Comunista i per a decidir el pas a una democràcia plenament parlamentària i sense exclusions.

Posteriorment no poden entendre's les millores de les condicions laborals i socials del conjunt dels assalariats sense tenir en compte el paper del sindicalisme confederal i de classe, que així mateix és un partícip principal en la consecució de l'estat de benestar basat en la universalització dels serveis públics com la sanitat i l’educació i en la regulació dels sistemes de prestacions socials i del sistema públic de pensions.

És evident que el paper i la funció del sindicalisme de classe s'han vist afectats de forma greu per la crisi econòmica i les polítiques de retallades en drets laborals socials i sindicals derivats de les polítiques d'austeritat adoptades. Malgrat les dues vagues generals plantejades contra les reformes laborals dels governs de Zapatero i Rajoy el sindicalisme va veure retallades i afeblides les seves facultats de participació en la negociació col·lectiva, instrument bàsic per a centrar el conflicte social, així com el qüestionament radical que el govern del PP ha fet de la concertació social a la qual ha privat de jugar el paper predominant que havia ostentat en altres períodes recents de la nostra democràcia.

Mobilitzacions dels sindicats

Ara quan s'albira un inici de recuperació el sindicalisme de CCOO ha decidit no perdre el temps  llepant-se les ferides rebudes, sinó que s'ha plantejat un profund debat intern per a readaptar-se i així fer front en les millors condicions a la nova situació i rellançar l'ofensiva necessària per a la recuperació i actualització dels drets laborals, socials i sindicals qüestionats en l'època de la crisi econòmica.

Sota el plantejament titulat “Repensar el sindicat” ha fet un ampli debat per adaptar-se a una situació que mai serà l'existent amb anterioritat a la crisi. Debatre sobre la història i les arrels del sindicat per a plantejar-se com afrontar la nova situació profundament diferenciada de la prèvia a la crisi.

Això porta a la necessitat de plantejar-se els profunds canvis que han transformat el conjunt de la classe que ha perdut en uniformitat i ha guanyat en pluralitat de situacions. Es tracta de fer front amb un plantejament general, que aglutini, el conjunt de la pluralitat de situacions que componen l'actual realitat de la classe treballadora en la seva globalitat. La diferenciació de condicions entre treballadors fabrils i de serveis, dels treballadors fixos, dels fixos pobres, dels precaris, dels aturats, dels autònoms, d'homes i dones, dels joves, dels immigrants, etc. és adir de la multiplicitat de situacions que es donen en el conjunt de la classe. I per a això es tracta d'intentar que el sindicat sigui de nou útil per a tots ells. I això comporta noves formes de treballar, de relacionar-se amb treballadors i treballadores, amb altres segments de la societat com els joves no treballadors, etc. Fomentar i potenciar la informació, la participació i la decisió de  la afiliació. Però també establir i renovar aliances amb altres agents polítics i socials darrere d'una transformació de la societat en un sentit progressista.

No podem obviar que en l'actualitat política la cerca d'aliats polítics pel canvi és difícil i el sindicalisme de classe i confederal es troba en una situació de forta solitud. Perquè sens dubte la situació del conjunt de les forces polítiques de centre-esquerra i d'esquerra alternativa és complicada i la relació amb el sindicalisme difícil, sigui pel gir a la dreta que sembla confirmar-se en el PSOE, amb qui ja en altres ocasions el moviment sindical ha tingut confrontacions importants quan ha governat, com amb el conjunt de les noves forces de l'esquerra alternativa, on sí existeixen aliats tradicionals del moviment sindical, especialment en algunes autonomies, però també existeix en gran part de la nova política un sentiment asindical o antisindical entre els seus components que cal esperar que amb la seva maduració política es pugui esmenar.

La necessària unitat d'acció política i sindical

 És evident que una part important dels nous components polítics sorgeixen com una reacció enfront  la crisi, on importants sectors de classes mitjanes, que no provenen de la classe treballadora, veuen frustrades les seves expectatives de vida i de futur el que els porta a una certa radicalitat de posicions enfront del procés de “proletarització” al que han estat sotmeses. És evident que una gran part d’elles no tenien vinculació ni amb la classe treballadora ni amb les seves organitzacions a les quals molts d'ells veuen també com a responsables de la seva actual situació.


El sindicalisme haurà de recórrer en el present un camí dur i previsiblement en solitari, però com hem vist a CCOO, s'han fet esforços importants per a renovar-se i adaptar-se a la nova situació per a reafirmar la lluita de forma renovada, tant per a millorar les condicions i drets dels seus representats, com per a tendir la mà a quants desitgin no solament regenerar el país sinó conduir-lo per sendes de major progrés i participació laboral i ciutadana. I al costat d'això reforçar i fer més útil  l'instrument de la classe treballadora que és el sindicat i que ha estat sotmès durant tota la crisi a forts atacs i retallades dels seus drets de representació i a una forta campanya de deslegitimació per part dels poders polític i mediàtics representatius del capital especulatiu dominant.

Cal esperar que en aquesta lluita per un canvi social juntament amb altres agents socials, com ha ocorregut ja amb les “marees ciutadanes”, sigui possible vincular cada dia més  agents polítics que busquin un major progrés i transformació real de la societat que posi el centre de la política la lluita per un treball digne i amb drets. En aquest sentit esperem que la proposta sindical per a la millora del poder adquisitiu de les pensions que ha estat subscrita per la majoria de les forces parlamentàries a excepció del PP i C’s, sigui l'inici d'un camí que es pugui recórrer en comú per part del sindicalisme representatiu de la classe treballadora i les forces polítiques del canvi.

Suport parlamentari a la proposta sindical sobre revisió pensions

AMATEURS EN LA NOVA POLÍTICA

Representació de la Nova Política

nuevatribuna/05 de Octubre de 2016


La greu crisi del PSOE no ens pot fer obviar la situació per la que passa la esquerra alternativa. Potser aquesta crisi pugui afavorir les seves expectatives en un proper futur però sens dubte no resol els interrogants respecte als passos que fins ara han donat els representants de la nova política.

No es pot negar una certa responsabilitat dels dirigents de Podemos en la situació de crisi en que ara viu el conjunt de la esquerra. Fonamentalment els errors estratègics i tàctics que fruit d’un cert “amateurisme” han comès en la seva actuació parlamentaria  per la conformació d’una majoria pel canvi, que només ha servit per afavorir al sector més retrògrad del PSOE.

Sánchez-Iglesias i el fracàs de l'esquerra

Podemos i les seves confluències la obligació i necessitat d’un anàlisis crític en profunditat de la seva actuació fins ara.

En poc més d’un any hem passat de la forta irrupció de la nova política de Podemos i les seves confluències en l’escena parlamentaria a veure un inici de declivi en la repetició de les eleccions i la continuació de la davallada en les eleccions basques i gallegues.

Es evident que la rapidesa d’aquesta paradoxal pujada i baixada té diversos motius especialment la pèrdua de la il·lusió de part dels seus votants, i això es deu essencialment als errors estratègics i tàctics que han comés en la seva actuació parlamentària.

No hi ha dubte que ha quedat demostrat un cert “amateurisme” en la seva actuació parlamentària especialment pel que fa a la negociació de la formació de possibles governs de canvi. Els “egos” i les actuacions de “cara a la galeria” han prevalgut sobre una actuació serena i políticament profunda. La seva manca de preparació, de bagatge per a la vida política institucional, la seva prepotència i menyspreu respecte a tots els que han fet política anteriorment, la seva fràgil relació amb moviments socials arrelats en la societat, com el moviment sindical, els ha conduit a finalitzar en una certa decadència de la seva influència política.

No haver fet una aposta seriosa per l’objectiu principal, canviar al govern del PP, ha comportat, juntament amb els errors d’altres, especialment del PSOE, malbaratar l’oportunitat  del canvi polític.

Altres aspectes com són les lluites internes a Podemos, els conflictes a “En Marea”, la dependència de les confluències respecte l’aparell central de Podemos també han ajudat. Són elements que han portat a desmitificar  la nova política i especialment la seva idíl·lica imatge inicial.

Els errors de manca de capacitat per a la política institucional de Podemos es sumen a la seva manca de claredat pel que fa a les seves prioritats i per tant a les seves propostes prioritàries. La imatge que ha quedat com a més rellevant és la seva voluntat de superar el PSOE a qualsevol preu, tot oblidant el que era fonamental, fer fora el PP. El seu objectiu de representar els interessos de la gent ha quedat subordinat al de les ambicions del seu nucli dirigent de dirigir l’alternativa i fins i tot fer fracassar el propi objectiu d’aconseguir l’alternativa a la dreta.

Aquestes errades de Podemos estan també acompanyades d’actuacions com les d’Alberto Garzón i la deriva que ha comportat per a IU. Garzón ha trencat la seva organització i ha llençat per la borda el bagatge polític de la història de la seva organització renegant de les brillants pàgines jugades pel PCE i IU en la transició i en la posterior vida parlamentària. Garzón ja ha adoptat la fraseologia grandiloqüent “pablista”, i el discurs mancat de contingut i aprofundiment.

Garzón i la responsabilitat en la crisi d'IU

L’actual moment del PSOE pot crear una nova falsa il·lusió, veure a tocar la possibilitat de superar a aquesta esquerra sòcio-lliberal en crisi. Però això no els converteix en alternativa a la dreta. De la crisi del PSOE surt especialment afeblida el conjunt de la esquerra. La hegemonia en la alternativa la donen les idees i una practica política de canvi al servei de la classe treballadora i les capes populars.

La alternativa però precisa de fortes aliances socials, molts especialment amb el moviment sindical i d’altres moviments socials. Però l’alternativa d’esquerres precisa també d’aliances polítiques que li permetin aconseguir majories de govern, i en aquest aspecte la crisi del PSOE no facilitarà la relació en el si de les esquerres sinó tot el contrari, incrementarà la competència i  l’enfrontament entre el centre-esquerra i la nova esquerra alternativa.

Es per això que no es pot veure la crisi del PSOE com una oportunitat, sinó com un problema que caldrà afrontar amb cura i sense suficiències. Per que malauradament sense unitat de les forces de progrés no serà possible desallotjar a una dreta que ha incrementat la seva hegemonia davant la crisi del centre-esquerra i la manca de plantejaments polític rigorosos fruit del “amateurisme” en la política institucional de la nova esquerra alternativa. Que ha de corregir de forma urgent determinants defectes que s’han manifestat. com egolatries, sectarismes i comportaments poc aglutinadors i prepotents, i manca de aprofundiments i viabilitat en les seves propostes polítiques.
 
En aquest sentit son positives les veus que parlen de la manca de flexibilitat que Podemos i les confluències van tenir desprès del 20D.

Algú reflexionarà en la Nova Política?

PERÚ UN PAÍS ANCORAT EN EL PASSAT

Machu_Pichu la imatge del Perú

nuevatribuna/ 03 de Octubre de 2016

Desprès de quasi un mes de recórrer el Perú de nord a sud et queda una certa visió del país. I la idea central que hem queda és que el Perú és un país ancorat en el seu passat. Els peruans et parlen del seu passat Inca, i això que no tenen prou consciència de la resta de les seves importants cultures pre-incas. Els peruans et parlen de la gran diversitat de cultius de papes, més de dues mil varietats, o de blat de moro, més de tres-centes. Perú de cara al estrangers es centra en el Cusco i el Machu-Pichu.

Però a continuació la gran majoria dels peruans no et saben plantejar els projectes del país pel seu desenvolupament cap el futur. Les seves línies aèries i els seus escassos ferrocarrils són xilens, les seves gasolineres de Repsol, la seva telefonia de Movistar o Claro, les seves mines de coure d’Arequipa xilenes, i la seva agricultura pràcticament d’autoconsum.

Tots els peruans es queixen de la generalització de la corrupció, de la incapacitat dels seus polítics, en especial les seves continuades presidències corruptes de Fujimori a Humala, passant per Alan Garcia o Toledo. Les persones més conscienciades es remunten a la dictadura militar d’esquerres del general Velasco Alvarado com l’últim moment en que es va intentar fer un canvi progressista. La seva il·lusió es limita a desitjar un govern no corrupte. Molts veuen un possible futur en Verónika Mendoza candidata del “Frente Amplio” a qui consideren com a una persona preparada i neta, però molts afegeixen “si la dejan llegar”.

Verónika Mendoza candidata del Frente Amplio

Però fins i tot gent que ha votat  Verónika s’emmirallen en Xile,  l’enemic tradicional que els va derrotar en la guerra del Pacífic, i al que es refereixen amb rancúnia, però al que alhora admiren. Fins i tot reivindiquen la necessitat d’un Pinochet a Perú per a sortir de l’actual col·lapse, i “para poner orden”. Quan els assenyales la corrupció del “pinochetisme” i la greu situació econòmica per a la població treballadora, el cas del fracàs del sistema de pensions individualitzat, al marge de la repressió, et diuen que això no ho sabien. Però Xile és l’ideal de país en el cap dels peruans.

El Perú és un país centrat en Lima, ciutat caòtica, i els departaments es queixen de la centralització del país, i amb raó. Molta de la riquesa cultural de les cultures indígenes no inca està pendent de desenvolupar. Departaments com Chachapoyas són de difícil trànsit i les joies descobertes, quasi sempre per estrangers, han estat en molts cassos devastades per gent sense escrúpols i davant la inacció de les autoritats. Tot és diferent al sud que és el lloc on es dirigeix tot el turisme. Al sud o a Iquitos on es dirigeixen els joves motxilers. Però importants meravelles culturals del nord resten sense ser degudament conservades i promocionades.

Sacòfags de Karafia (Chachapoyas)

  I això que Perú és un país que s’enorgulleix de la seva fusió de races i cultures que es mostren amb orgull en la seva cuina, actualment  una de les més admirades del món i amb raó. La fusió de races indígenes, els colonitzadors castellans i bascos, els esclaus negres, i els colons xinesos i japonesos. Però malgrat tot és evident que els indígenes viuen una mica al marge, tot i l’inici del reconeixement de la seva diversitat, especialment de la llengua amb l’ensenyament en quítxua a l’escola primària.

Hem de reconèixer l'important i bon cuidat nivell dels seus museus especialment els pre-colombins, així com l'excel·lent estat del centre de les seves ciutats, Cusco, Arequipa, Trujillo, etc. que contrasten amb l'anarquia dels seus barris perifèrics

En definitiva el Perú mira cap el seu important passat de l’imperi Inca i no acaba de sortir d’aquest passat i endinsar-se cap el futur.

El cóndor, animal emblemàtic peruà