No hi ha dubte que al 2015 hi ha una prioritat social, acabar amb la
hegemonia del PP i instaurar una alternativa, que no una alternança democràtica
de les esquerres. L’etapa del govern del PP ha estat la més regressiva de tota
l’etapa democràtica de la societat espanyola. Regressió econòmica i social i
regressió democràtica que ha portat a límits inimaginables i incompatibles
molts d’ells amb el que es pot considerar socialment acceptable. Des de la
Reforma Laboral fins a la llei mordassa i tota la política de retallades no
sols socials sinó també de drets han portat al país a ser un exemple de
desigualtat social. La crisi i les polítiques realitzades han comportat una
situació d’empobriment de la ciutadania i alhora un enriquiment dels sectors
més privilegiats. Es el Govern que afavoreix “l’1% contra el 99%” de la població. I per aconseguir implantar
aquesta política ha dut a terme una involució del conjunt dels drets
democràtics des els drets socials i laborals més bàsics fins els propis drets
individuals, passant per una lectura restrictiva de la pròpia Constitució.
Es per acabar amb aquesta profunda regressió democràtica i social que el
2015 ha de ser l’any en el qual la ciutadania mitjançant el vot des de les
eleccions municipals i autonòmiques fins les generals liquidi l’actual estat de
coses. Una situació marcada per una profunda desafecció social derivada d’un
govern i un partit totalment vinculat amb la corrupció i les pràctiques
corruptes.
2015 ha de ser el any del punt i a part. I per aconseguir-ho és evident que
cal una alternativa democràtica que acabi i remogui les polítiques del PP i les
seves contrareformes i alhora plantegi una nova perspectiva basada en un canvi
democràtic i en un aprofundiment de la democràcia en tots els seus aspectes,
econòmic, social, territorial i institucional, per aconseguir un país més just,
més net i més democràtic, en definitiva un país més lliure.
Però aconseguir-ho no serà tasca fàcil. Cal un gran sentit de la POLITICA, en majúscules, per part de
tots els responsables de dur a terme aquesta alternativa. Caldrà un alt nivell de
sentit polític, per sobre del interessos partidistes a curt termini, i grans
dosis de generositat i manca de sectarisme.
Per fer front al que representa la política del PP, i encara més la dels
seus inductors i mentors, com és la Comissió Europea i darrera de tot Merkel i
els que anteposen els interessos econòmics als interessos de les societats,
farà falta una alternativa que aconsegueixi un ampli i molt majoritari suport
social. I això és incompatible amb estratègies partidistes que posin els
interessos de les organitzacions per sobre dels de la ciutadania.
Unitat de la Esquerra alternativa
Cal en primer lloc una forta aliança, UN
FRONT AMPLI, o com es vulgui anomenar a la confluència del conjunt de tota
l’esquerra alternativa i progressista.
Per aconseguir-ho cal sumar la gent que va des de l’Esquerra Plural (IU,
ICV, CHA, ANOVA) a Equo, Compromís i les diverses esquerres existents en el
conjunt de l’Estat. I també evidentment a Podemos.
Això comporta que per part de tota l’esquerra alternativa tradicional es
renunciï a tot tipus de sectarisme, preponderància i protagonisme de partit.
I també caldrà que Podemos baixi del SEU núvol i sigui capaç d’entendre que
la “unitat popular” ha de ser alguna
cosa més que una consigna. Que no pot fer el canvi per si sol. I que precisa
aliar-se amb els seus aliats objectius que estan en les forces d’esquerra i de
progrés. En cas contrari no farà més que actuar objectivament en benefici de la
“casta” que diu voler combatre. Cal que Pablo Iglesias sigui capaç d’aplicar en
la pràctica el pensament “gramscià”
que diu tenir com a referent.
Per que la Unitat de l’“esquerra
alternativa”, és només el primer pas necessari per aconseguir un canvi en
profunditat en aquests país, però no l’únic. Cal que l’alternativa política de
l’esquerra sigui capaç de convertir-se en una força important en l’escenari
polític, però sobretot que sigui capaç de ser la força ideològicament hegemònica,
com a força que planteja un canvi en profunditat, la necessitat de l’horitzó
d’un nou Procés Constituent.
Això és el primer aspecte imprescindible pel canvi. El segon es que aquesta
força amplia i plural de l’esquerra alternativa sigui capaç d’atraure el PSOE a
una aliança de govern.
I perquè? Per que el canvi en profunditat precisa d’una amplia base social
i una majoria amplia precisarà de l’aliança d’una esquerra hegemònica
transformadora i el centre-esquerra del PSOE.
Unitat pel canvi
L’actual PSOE és una força en declivi i ells ho saben. El PSOE fa molts
temps que va deixar de ser un partit socialdemòcrata per convertir-se en un
partit sòcio-lliberal. Ha passat de ser un partit d’esquerra a ser un partit de
centre-esquerra. Això comporta que Pedro Sánchez, l’actual secretari general, i
el seu equip tractin de buscar com posicionar-se en l’actual escenari. De la
seva manca de conviccions amb profunditat deriven el seus comportaments
vacil·lants i fins i tot contradictoris. Està en joc el seu futur com a partit.
I cal fer-li entendre que si no vol acabar en la irrellevància com li ha passat
al PASOK a Grècia, el seu futur passa per l’acord amb l’esquerra i no per una
gran coalició amb el PP i les dretes. Pedro Sánchez es mou en la ambivalència
de la seva pròpia manca de conviccions sòlides. De manifestar que les seves
referències polítiques són González o Renzi, a votar a favor de la proposta de
l’Esquerra Plural d’eliminar l’actual redacció de l’article 135 de la
Constitució, fruit del pacte PSOE-PP, hi ha una profunda diferència.
Precisament el que cal és aprofitat el canvi tàctic del PSOE, que representa l’autocrítica
envers la seva actuació en la Reforma Constitucional del 2011, per convertir-lo
en un canvi estratègic.
Seria un error de l’esquerra alternativa equiparar el PSOE amb el PP. Es
evident que ambdós han format el règim del bipartidisme, però el PSOE malgrat
tenir ombres de corrupció no pot equiparar-se amb la dreta corrupte de tics
autoritaris que és el PP.
En una primera instancia l’esquerra alternativa haurà de disputar el màxim
de suports electorals amb el centre-esquerra que representa el PSOE. Però
desprès dels processos electorals caldrà intentar atraure el PSOE cap al camp
de la transformació política i social. I per aconseguir-ho caldrà dur a terme
una política de mà estesa més que de confrontació. I fer que sigui el PSOE el
que decideixi en quin camp vol jugar.
Tot l’objectiu d’aconseguir una amplia majoria política però especialment
social i electoral té com a finalitat impulsar un profund canvi en l’actual
situació. Per escombrar els canvis legislatius i antisocials duts a terme pel
PP des del primer moment, i impulsar un canvi a fons en els àmbits econòmics i
socials, posant els drets dels ciutadans com a prioritat, promoure un canvi
institucional, acabar amb la corrupció social i política i obrir pas a una
democratització de les institucions i a una major participació de la societat, i
en el camp territorial i constitucional, aprofundir en un estat laic i
socialment avançat, amb reconeixement ple del seu caràcter plurinacional i
plurilingüistic.
Es evident que anar en aquest camí provocarà tensions, en l’àmbit intern
però també en l’extern en les relacions amb els mercats i amb la pròpia UE. Per
fer front a aquesta situació, que no serà fàcil ni un camí de roses, és
precisament pel que caldrien, si fos possible aquestes dues premisses: amplia i
profunda unitat estratègica de les forces de l’ esquerra alternativa i de
progrés, i acords unitaris amb el centre-esquerra. Seria en part quelcom
similar a allò que en el seu temps va teoritzar Berlinguer com a “compromís històric”. Només una aliança
d’aquest tipus podria aconseguir el màxim consens en l’intern del país i el
màxim d’aliats en l’àmbit internacional.
Artur Mas continua el viatge cap a la seva Ítaca particular. Es a dir el de
la salvació del seu projecte polític personal. Desprès d’un any fixant tot el
debat polític català entorn el tricentenari i la data del 9N, ara, en la conferència
del 25 de novembre, planteja un nou
escenari pel poble de Catalunya: 18 mesos per arribar al paradís de la
independència.
Mas va presentar el seu full de ruta en un acte personal, com a President
de la Generalitat, ni del seu partit ni del seu govern. En aquest acte proposa
unes eleccions plebiscitàries, amb una llista única de país, més enllà dels
partits independentistes, amb un punt programàtic únic: una majoria
independentista per aconseguir en 18 mesos la Ítaca independentista.
En el seu discurs Artur Mas torna a presentar-se com “l’home providencial”,
el “Messies” que ha de portar a Catalunya cap a la llibertat fora del “jou”
d’Espanya. Significatiu del canvi ideològic rupturista efectuat per la dreta
hegemònica catalana és que ara, fins i tot als mitjans públic de Catalunya, ja
no es parla de l’Estat Espanyol com a contrincant, ara és ja simplement Espanya,
l’enemic opressor.
Artur Mas pretén mantenir-se al front de la iniciativa política i dirigir
el procés tot evitant el protagonisme de l’independentisme tradicional, el de
debò, el d’ERC. Per això pretén situar-se per sobre dels partits, apel·lant a
la pressió de l’autodenominada societat civil representada per l’ANC de Carme
Forcadell, que ja sembla totalment entregada al desig del President.
La posició de Mas està farcida d’un munt de fal·làcies. Es presenta com a capdavanter
d’un projecte unitari, quan es tracta tan sols del seu projecte, que no ha acordat
amb ningú. Un projecte no té cap garantia de dur-se a terme. Primer precisa
d’una majoria al Parlament que no està garantida ni molt menys. Altrament una
majoria de diputats pot no tenir majoria de vots. Tampoc pot garantir que
desprès de 18 mesos es pugui realitzar el nou “referèndum”. Ni tan sols
aclareix amb quina majoria és viable el seu projecte independentista
El projecte de Mas és només un intent d’allargar en el temps el conflicte.
Sap que ara no hi ha cap solució possible i intenta guanyar temps. A quin preu?
Ara ja no es tracta del dret a decidir que podria ser compartit per una
majoria de la ciutadania catalana, tant independentista com no. Ara ja és una
proposta només per a independentistes. Per tant una proposta que provoca
divisió i no unitat en el poble de Catalunya. Sembla que a l’invocar una
“llista de país” pretengui suplantar el paper propi dels partits polítics i
crear una mena de “moviment nacional” de Catalunya. Artur Mas per salvar-se és
capaç d’ensorrar el país. Les eleccions plebiscitàries no existeixen, només hi
ha eleccions al Parlament de Catalunya. Es una fal·làcia plantejar una
candidatura amb un programa d’un sol punt. Durant aquests divuit mesos amb quin
programa es governa? I al servei de qui?
Una vegada mes Artur Mas pretén
amagar, ara sota l’estelada, el seu mal govern. Mas es dirigeix als
independentistes de bona fe i els crida a votar-lo. Alhora amaga l’actuació del
seu govern basada en les privatitzacions i en les retallades que estan
destruint l’estat del benestar i la societat a Catalunya. L’onada sobiranista
ha amagat la pèssima situació de la realitat social a Catalunya tot posant
sordina a la mobilització social. Això és el que per exemple va portar a dir a
Joan Herrera, d’ICV, que des de Catalunya sentia sana enveja de la “marea blanca de Madrid”, que havia
aconseguit aturar la privatització de la sanitat.
Artur Mas sap més que ningú que no hi ha majoria independentista a
Catalunya. El 9N es va demostrar. Ell i el seu partit són uns dels principals
responsables, juntament amb el PP, de la ruptura de la cohesió interna a Catalunya,
tant nacional com social. El 9N va quedar palès la existència de dues
catalunyes, una majoritàriament independentista, la de l’interior del país, i
un altre al voltant de l’àrea metropolitana de Barcelona, del Vallès
Occidental, del Baix Llobregat, de Lleida ciutat, de Tarragona ciutat que no ho
és. Ell especialment és responsable del trencament de la idea de “Catalunya un sol poble”, durant molts
anys predominant en la societat.
La dreta catalana al capdavant de l’independentisme no pensa ni en el poble
ni en la societat catalana sinó en salvaguardar un projecte polític que causa
divisió. I un projecte polític que Mas tracta de mantenir fins a l’arribada
d’un escenari més favorable en l’àmbit de l’Estat, que li permeti negociar una
sortida de l’atzucac en el que s’ha ficat. Per que la fal·làcia principal de
Mas és que ell no és ni ha estat mai independentista.
Rajoy no vol escoltar
Aquesta situació és lamentable especialment per que a l’altre banda ens
trobem al davant un Govern de l’Estat amb Mariano Rajoy al capdavant. Un govern
sord a les demandes reals de la majoria de la societat catalana que,
independentista o no, desitja establir una nova forma de relació amb l’Estat. Rajoy
no dona, o millor dit no vol donar, cap resposta més allà de “la llei no ho permet”. Podríem afegir
que la identificació d’Espanya amb el Govern del PP de Rajoy és una de les
causes de l’èxit de l’independentisme a Catalunya, incrementada per la
desconfiança en l’alternativa d’un PSOE poc definit.
El problema de la sordesa de Rajoy és que no pot escoltar. I no ho pot fer per
que, fa molt temps, ell i el seu partit van créixer amb una política
anticatalana, la de “España se rompe”,que els va permetre aconseguir redits
electorals i avui no pot canviar de postura per que el seu electorat no ho
entendria. Només li faltaria a Rajoy i al PP, desprès de canviar en el tema de
l’avortament, fer un canvi en la seva posició envers Catalunya per aconseguir
enfonsar-se definitivament.
Es evident que estem en una situació difícilen els propers mesos. No hi ha dubte que cal
un canvi que només pot venir determinat en els propers processos electorals
tant a Catalunya com a l’Estat. Al Parlament de Catalunya no hi ha dubte que es
veuran canvis important, amb la possibilitat de que no hi hagi una majoria
independentista, que no vol dir que pugui haver una majoria anticatalanista.
Pel que fa al Congrés dels Diputats tot fa evident que també es poden donar
canvis importants a partir d’una pèrdua de la majoria del PP.
Per a sortir de la situació actual no hi ha dubte que caldria fer confluir
els desitjos de canvi a Catalunya amb els desitjos de canvi a l’Estat. I amb
aquesta confluència aconseguir un nou procés constituent de reforma del l’Estat
en tots els seus aspectes, territorial, institucional i social.
En fi, caldrà veure quines sorpreses ens depara el 2015.
En parlar “de
casta”, de corrupció i dels privilegiats, del bipartidisme com a causa de
la situació actual que fa sorgir fenòmens com Podem, no ha d'eludir-se algunes
qüestions que estan a la base i a les quals normalment ningú es refereix.
Aquesta arrel està en el nostre sistema de capitalisme especulatiu,
financer-immobiliari i concesional. La casta política governant, cap a la qual
es dirigeixen totes les crítiques de forma justa, no és més que l'expressió
política de la classe capitalista governant. Per tant més que parlar de la
casta o elit privilegiada enfront del poble explotat, hauríem de parlar, amb
una terminologia marxista, d'esquerra clàssica, com fa Tsipras i Syriza a
Grècia, d'una classe explotadora, amb la seva representació política que en el
nostre cas són fonamentalment el PP, CiU i PSOE, i unes classes populars i
treballadores explotades.
La corrupció neix sens dubte de dos fenòmens
característics del nostre país, el tipus de capitalisme hegemònic, com hem dit
especulatiu i concessionat, i un sistema polític basat en un bipartidisme
imperfecte que controla el poder de l'estat, a través d'una llei electoral que
ho alimenta.
Ja a partir dels anys 80 es produeixen els primers casos
de corrupció política amb origen i resultats diferents. Són els casos de Banca
Catalana que va afectar a Jordi Pujol, el cas Naseiro en 1989 que va afectar al
PP i el cas Filesa pel qual van ser condemnats càrrecs del PSOE, aquests dos
últims de finançament il·legal i el primer antecedent de l'actual situació del
cas Pujol i família.
Alhora en la segona dècada dels 80 assistim als processos
de privatitzacions de grans empreses, moltes d'elles públiques duta a terme, de
forma parcial pels governs de Felipe González (PSOE), com Endesa, Repsol,
Argentaria o Telefónica, i completades totalment per Aznar (PP), a través dels
quals es van crear estrets vincles entre aquests partits i els poders
empresarials, alguns d'ells creats per ells mateixos arran de les
privatitzacions.
És evident no obstant això que la generalització de la
corrupció en àmbits de poder autonòmics i locals, que afecta també a amplis
sectors de la societat, es produeix a la fi dels 90 amb l'arribada al govern
d'Aznar i algunes de les polítiques prioritzades en el seu mandat.
El principal element que estimula l'especulació, la creació
de la bombolla immobiliària i la corrupció és la denominada Llei del Sòl del
1997, complementada amb la de l'any 1998, per les quals elimina la distinció
entre sòl urbanitzable programat i no programat, sent ara tot ell urbanitzable.
En definitiva es posa en mans de les autoritats autonòmiques i especialment
locals la possibilitat de la fàcil requalificació del sòl. A partir d'aquest
moment és necessari justificar la decisió de classificar un sòl com no
urbanitzable, en contraposició amb la tradició anterior en la qual s'estudiava
com havia de ser urbanitzable.
Qui es beneficia de la especulació?
Cal destacar que la potestat de requalificació que recau
als ajuntaments es suma a un fet bàsic com era el mal finançament dels ens
municipals a partir dels tributs municipals. Això els porta a finançar-se en
els anys de el “boom” a través dels
impostos que graven les llicències d'obres. Així mateix les CCAA s'aprofiten
també a través de l'impost de transmissions patrimonials, que primers li són
cedits sense capacitat normativa, però que posteriorment també els és cedida,
per millorar el seu finançament.
Les autonomies i les administracions locals reben com un
filó d'or aquesta situació, alhora que s'intensifica la seva relació amb les
empreses immobiliàries, i a través del seu desenvolupament es viu una autèntica
“edat d'or” per a les finances
municipals, i evidentment la proximitat als suculents recursos que es manegen
donen lloc en molts casos a creació i extensió de fenòmens de corrupció.
Aquesta situació és especialment visibles al llarg de la costa mediterrània,
podem dir que davant la indiferència o fins i tot de la connivència de gran
part de la població que es beneficiava dels processos de requalificació i de la
súper-urbanització del territori. En aquest sentit cal considerar que els
fenòmens especulatius i fins i tot corruptes van gaudir d'una certa complicitat
social. Només així s'entenen per exemple les successives majories absolutes
aconseguides per Gil i Gil a Marbella. És a dir que la corrupció es va
generalitzar i va aconseguir fins a sectors de la població més enllà de les
elits.
Connivència social amb la corrupción?
A aquest capitalisme especulatiu, financer-immobiliari,
fruit de la “bombolla immobiliària”, cal afegir-se-li que, fruit del superàvit
en les arques de l'Estat en tots els seus nivells, estatal, autonòmic i
municipal, es va donar lloc a un increment en la construcció d'infraestructures
de tot tipus, en molts casos infraestructures supèrflues i excessives, que van
donar pas en moltes ocasions a noves relacions i vinculacions corruptes, en
benefici particular de càrrecs públics o dels partits que els donaven empara, o
ambdues coses alhora.
És remarcable com a nivell municipal, especialment en
localitats costaneres del Mediterrani, van emergir com a bolets candidatures
independents l'única fi de les quals era l'enriquiment de l'equip municipal,
equip que moltes vegades desapareixia o reconvertia en una nova candidatura
independent en les següents eleccions. En altres casos s'efectuaven relleus
d'equips municipals en candidatures d'un mateix partit polític pels mateixos
motius. I com hem referit anteriorment, amb el suport d'una part important de
la població d'aquestes localitats.
Boom immobiliari i corrupción política
Així mateix cal tenir en compte com la corrupció ha
tingut una gran pes i influència en les concessions, tant urbanístiques com de
serveis públics en moltes autonomies i municipis. En massa ocasionis casos hem
pogut comprovar com una concessió feta a l'oferta més favorable, posteriorment
s'incrementava amb costos sobreafegits de manera que el cost final gens tenia a
veure amb l'inicial.
Evidentment
aquesta situació de “tancament dels ulls”
o de “mirar cap a una altra part” per
part d'una part important de la població, cap als negocis especulatius i cap a
la corrupció que encobria, canvia fonamentalment amb el “esclat de la bombolla”
i l'arribada de la crisi. Com a conseqüència d'això de les greus situacions
socioeconòmiques que recau sobre la majoria de la població canvia radicalment
la visió social sobre l'enriquiment i la corrupció. I s'avança ràpidament cap a
una major falta de tolerància enfront dels fenòmens de corrupció que van
apareixent.
A això no és aliena la ruptura del mirall de la falsa
riquesa en què la societat havia viscut. Davant la realitat del cost social del
que es va vendre com a aparent estat general de riquesa i benestar, com va ser
la generalitzada compra d'habitatges a crèdit, i que ara es reconverteix en una
realitat de pobresa i desnonaments, i lògicament el desencantament creix. I el
que abans no es veia o es negava a ser vist, ara apareix en tota la seva
cruesa. Els excessos, les corrupcions són ara vist com alguna cosa reprovable.
Malgrat tot va haver-hi veus, llavors fetes callar pels
grans mitjans, que sempre van clamar sobre els excessos i contra el fals model
de desenvolupament econòmic en què vivíem. Des del sindicalisme de classe, des
de les forces de l'esquerra alternativa es va clamar en el desert comunicatiu a
favor d'un canvi cap a un altre model de desenvolupament més just i sostenible.
Però llavors va ser un clam en el desert.
No obstant això ara sorgeixen, gairebé del no-res veus
que són recollides per amplis altaveus mediàtics que recullen les critiques
abans desoïdes, i demanen acabar amb una situació injusta i contra una “casta”
política que l'ha fet possible. Com diu de forma encertada Luis García Montero
les veus de “els consumidors indignats”.
Més val ara que mai, però hauríem de reflexionar a fons i
veure que no és només “una casta” la responsable de la situació. El responsable
és el sistema econòmic dominant en el nostre cas, el capitalisme especulatiu i concessionat
que està en l'arrel de la situació. Hi ha una classe econòmica que s'aprofita,
fins i tot als moments de crisis en la seva va beneficiar, i unes classes
treballadores i populars, explotades i utilitzades en els a els moments d'auge
i rebutjades als moments de crisis. Hi ha per tant una mica més que casta. Hi
ha classes explotadores i explotades. I hi ha polítiques de dretes, les que
serveixen a les classes dominants, i d'esquerres que només es reconeixen, no
pel seu nom, sinó per estar al servei de les classes explotades.
Cal dir que el pantà del que sorgeix la corrupció és
fruit d'un sistema econòmic basat en l'especulació i amb la corrupció com a
subproducte. No és ni tan sols un sistema capitalista industrial, el qual com a
mínim crea producció i riquesa encara que es reparteixi de forma desigual. Aquí
hi ha especulació, i un poder econòmic solapat al poder polític d'uns partits
dominants que produeix espectacles com veure a ex-polítics retirant-se en
butaques de Consells d'Administració de grans empreses, algunes de les quals
ells mateixos van privatitzar quan governaven.
I enfront d'això no caben ardits sinó unitat de totes les
forces noves o velles que vulguin un canvi real al país. I no hi ha dubte que
la falta d'unitat pot impedir un moment històric del que serà responsable el que
per protagonismes egoistes impedeixi la unitat necessària i que patirà la
societat sencera.
Qui será responsable de manca d'unitat d'esquerres?
En un moment en
que s’escolten moltes veus crítiques amb la Transició caldria afirmar que la
Constitució consensuada va ser un text summament avançat, i que han estat
actuacions posteriors les que han significat una forta regressió i fins i tot
un buidat de contingut del text constitucional primigeni.
Podríemdir que actuacions polítiques són les que han
anat produint un buidat important dels propis principis constitucionals. I en
molts casos aquests desenvolupaments són fruit d’un model polític, el del
bipartidisme imperfecte del PP i el PSOE,que ha dominat l’escena política del país gràcies a una Llei electoral
que el va potenciar. Un
exemple clar és tot lo relatiu al model territorial. La Constitució parla i
reconeix l’existència i diferència entrenacionalitat i regions. Fins i tot s’establia una forma especial d’accés
a l’autonomia de les nacionalitats que varen tenir reconeixement polític en la
II República. Així en la Disposició Transitòria Segona s’establia una excepció
a la norma d’accés a l’autonomia a les comunitats (nacionalitats) que havien
demostrat històricament la seva voluntat d’autogovern, Catalunya, Euskadi i
Galicia que durant la República havien desenvolupat o tramitat “estatuts
d’autonomia”.
Es
evident que, en aquells moments difícils, parlar de nacionalitats era un
subterfugi per a parlar del fet plurinacional de l’Estat, com han reconegut
polítics del moment com Carrillo o Herrero de Miñón.
Va ser
posteriormentamb la Llei Orgànica d'Harmonització del
Procés Autonòmic, més coneguda com a LOAPA, llei aprovada per
les Corts
espanyoles el 30 de juny de 1982, fruit d’un pacte subscrit entre el PSOE i la UCD, on s’inicia el procés d’involució
autonòmica. Entre
altres coses, la llei tenia la voluntat de portar a terme un procés
d’homogeneïtzació entre les diverses comunitats autònomes amb la voluntat final
d’equiparar les unes i les altres. Es el conegut “cafè per tothom”. Amb la Loapa s’inicia un procés de regressió
democràtica pel que fa al Títol VIII de la Constitució, que desprès conduirà
als intents de recentralització de l’Estat i al buidat de contingut del poder
autonòmic. Aquesta actuació és responsable de la situació conflictiva posterior
i molt especialment del conflicte de Catalunya.
Contra la LOAPA
Es important constatar que darrerament amb motiu dels debats sobre Escòcia
i Catalunya hi ha dues coses que han quedat manifestes. Per una part, que Catalunya té moltes més competències
reconegudes que Escòcia. Però per una altra, que Escòcia té les seves
competències blindades, cosa que no passa amb les competències catalanes.
Per tant en el tema territorial la regressió i els conflictes no són fruit
de la Constitució sinó de la regressió política posterior. La Constitució
podria haver-se modificat i desenvolupat, amb la consolidació de la democràcia,
cap a un model de reconeixement ple del caràcter plurinacional i
plurilingüistic de l’Estat que la pròpia Constitució deixava inicialment
esbossat.
Però no es sols en el tema territorial que la Constitució del 1978 ha estat
buidada de contingut. La Constitució també reconeixia la possibilitat
d’establir formes de desenvolupament econòmic que permitien que les polítiques
econòmiques poguessin ser de dretes o d’esquerres.
També en el tema econòmic-social, i en una data més recent, s’ha donat una
profunda regressió en contra de la idea original. Això es va produir el 23
d’agost del 2011, que és quan es va produir la Reforma Constitucional de l’article 135.
La modificació va ser
proposada pel President Zapatero i acordada pels dos principals partits PSOE-PP
que comptaven amb el 90% dels diputats i senadors la qual cosa els va permetre
efectuar-la sense recórrer al Referèndum de la ciutadania. La reforma suposava
prioritzar el retorn del deute per sobre de qualsevol altre consideració ni
prioritat. En el punt 2 del nou redactat s’estableix que “L’Estat i les Comunitats Autònomes no podran incórrer en un dèficit
estructural que superi el marge establert, en el seu cas, per la Unió Europea
per als seus Estats Membres”.
No hi ha dubte que la Reforma, adoptada per a
fer front a les exigències de la Unió Europea i el BCE, suposa una innovació en
el dret constitucional europeu pel que significa de cessió de la pròpia
sobirania, i alhora significava trencar el consens del procés constituent
anterior de la Constitució Espanyola.
PSOE-PP reformen la CE
Aquesta Reforma de la Constitució està en la base de les polítiques de
retallades de drets de la societat, en temes de drets bàsics com són el dret al
treball, a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge, etc. Tota una sèrie de
drets que queden com lletra morta davant de les retallades pressupostàries que
els fan d’impossible compliment.
Altrament en la Reforma Laboral del 2012 del Govern del PP, es dona “un cop
de destral” als drets laborals i sindicals, en especial al dret a la negociació
col·lectiva que és la base del dret a la llibertat sindical i del dret al
conflicte col·lectiu.
Contra la Reforma Laboral
Podem dir que la Constitució del 1978 ha estat devaluada al llarg d’aquests
anys per part dels dos partits hegemònics. I que avui es fa evident la
necessitat d’una profunda reforma, estimulada alhora per la pròpia degeneració
institucional produïda per la degeneració del sistema fruit del bipartidisme
imperant. Que ha estat al servei dels sectors econòmics i financers dominants,
i que ha estat el responsable d’una profunda i sistèmica corrupció, d’una
situació actual de greu desigualtat i de manca de cohesió social, i d’una
profunda insatisfacció i desafecció social envers el marc polític i
institucional existent.
Avui cada vegada és més difícil oposar-se a la necessària regeneració
política, social i econòmica del país. Se li doni el nom de Reforma
Constitucional, Segona Transició, Nou Procés Constituent, o com se’l vulgui
anomenar, és evident que es fa urgent una refundació ja que la Constitució del
1978 ha estat buidada del seu contingut i avui és un text mort. I cal dir que
no és necessària per donar resposta a una urgent qüestió territorial, de la que
el cas més visible és el de Catalunya, sinó que també és necessària i urgent
per establir un nou contracte o acord polític i social que permeti establir i
blindar els drets socials, els vells ja enunciats en la Constitució del 1978 i
de nous que cal reflectir,i alhora la
modernització d’un sistema polític que garanteixi la pluralitat i la
participació social.
Davant el 9N, encs cal rescatar l'actualitat del pensament del Manolo Vazquez Montalbán per retrobar un pensament lúcid, lluny dels antagonismes de nacionalismes ètnics i històritcs.
L'article malgrat estar publicat al febrer del 2000 conserva plena vigencia.
Hacia el posnacionalismo
MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN
El País, 17 / 2 / 2000
Dije, y no digo Diego, que si el franquismo pudo reprimir y ocultar las reivindicaciones nacionalistas y proponer un único nacionalismo español como unidad de destino en lo universal, la democracia española del futuro tendrá su salud y naturaleza pendientes de cómo resuelve los pleitos de los nacionalismos interiores y las dos opciones de fondo con todas sus variantes: separatismo o confederación. El problema no es sólo español. La crisis de la identificación del Estado nación con capitalismo nacional, arrollada por la economía multinacional, favorece la deconstrucción del Estádo nación convencional y la alternativa de nuevas comunidades articuladas no sólo por intereses materiales compartidos, sino también por hechos de conciencia más o menos justificados por coartadas culturales o morales, entendiendo morales como la fijación de hábitos de conducta supuestamente peculiares a una comunidad, hábitos diferenciales como los que Ferrater Mora supuso en Formas de vida catalana. Aquellos paradigmas racionalizados por el filósofo catalán a partir de una Cataluña prefranquista, si eran dudosos como referentes hipotéticos, mucho más dudosos lo son en la Cataluña resultante del paso del franquismo y la transición. Estamos en una nueva nación real de los ciudadanos según el concepto de Habermas, sostenedor de que a partir de la conciencia de los derechos del hombre y del ciudadano aparece "... una nueva sensibilidad entre los propios miembros de una sociedad que se volvieron conscientes de la prioridad del tema de la realización de los derechos fundamentales, de la prioridad de la nación real de los ciudadanos, sobre la imaginaria nación de los miembros de una comunidad histórica y étnica".
Si el Estado español tiene un problema de redifinición y reestructuración, los nacionalismos periféricos han de concertarse con la nación real, la formada por la ciudadanía realmente existente y no por un imaginario de ciudadanía a la medida de una nación ideal dictada por la Historia y por una voluntad esencialista. Durante la primera parte de la Transición, la izquierda catalana, fundamentalmente el PSUC, salió de la resistencia proponiendo una nueva Cataluña, asumidora del nuevo tejido social resultante de los movimientos migratorios, concepto aproximado al de la nación real de los ciudadanos. Los análisis del PSUC fueron superando progresivamente el mecanicismo interpretativo con el que el marxismo convencional había descalificado toda reivindicación nacional y contemplaba el asalto al franquismo, y un paso más allá de una política transformadora, como el resultado de la alianza del socialismo con el catalanismo popular. Pero el nacionalismo al uso reaccionó con la sospecha de que aceptar esa nueva Cataluña sólo conducía a desvirtuar la Cataluña de siempre sobre la que tenían derecho de propiedad los supuestos catalanes de siempre, supongo que herederos directos de lo preibérico, o los que abjurasen de cualquier veleidad españolista, sea la de sentirse paisanos de los ciudadanos de España, superando el punto de vista de que eran ciudadanos adosados, fuera la de alegrarse cuando Perico Delgado ganaba la Vuelta a Francia. Durante veinte años, el nacionalpujolismo ha gobernado la comunidad autónoma de Cataluña y ha marcado las pautas identificadoras de la catalanidad, explícita e implícitamente, con la colaboración de fuerzas políticas y sociales no nacionalistas, pero conscientes del déficit de catalanidad consecuencia de cuarenta años de centralismo neoimperial franquista. La palabra normalización, aunque se empleara exclusivamente a propósito de la reinstalación lingüística, representaba el conjunto de un proyecto cultural y político: asumir como normal, propia, natural la hegemonía de la catalanidad y promulgar las normas que garantizaran esa hegemonía. Era obvio que el tejido social de la Cataluña de final del siglo XX no era el de la Cataluña anterior a la guerra civil y precisaba políticas de consenso para lo que estoy llamando reinstalación de la catalanidad y un comportamiento prudente por parte de la formación política nacionalista dominante. Consciente de la virtualidad de esa nueva Cataluña, el nacionalpujolismo ha gobernado evitando un conflicto abierto, sin crear una grave quiebra social, pero sin la menor capacidad de dar un sentido nuevo a la palabra integración. Es como si hubiera confiado en el factor tiempo como un aliado para que la nación real fuera a parar a la nación pujolista. La política de hechos consumados y hechos consensuados ha aplazado el protagonismo de la nación real de los ciudadanos, sin que el pujolismo haya explicitado suficientemente de qué imaginario de la catalanidad parte, paralizado a medio camino entre el tradicionalismo nacionalclerical y la Europa de las regiones de Edgar Faure, y a veces obligado a huidas hacia adelante para compensar a su hasta ahora disciplinada clientela independentista.
El pujolismo ha aparecido como un neonacionalismo interclasista capaz de asumir el catalanismo popular y el posibilista u oportunista de otros sectores y estamentos sociales, incluidos amplios sectores del franquismo sociológico catalán reciclado. Pero a cambio de no autoclarificarse nunca, y no planteo esa autoclarificación según los términos que suele usar la derecha española: fijar los límites de la reivindicación nacionalista. El pujolismo actúa consciente de esa nación real, pero sin querer connotarla, no fuera a poner en cuestión postulados y métodos esencialistas que no han conseguido ocultar sin estafa la imposibilidad de un nacionalismo interclasista hasta la metafísica. Aparentemente, el neonacionalismo pujolista sigue demasiado pendiente de un discurso postromántico y en buena medida, como todos los neonacionalismos en ejercicio, debe su éxito finisecular a la quiebra de las grandes cosmogonías sociales cuestionadas por la forma y el fondo de la derrota del socialismo real en la Guerra Fría. Todavía el neonacionalismo que puede afectar en Europa a Estados tan estructurados como el francés, el español o el italiano, no ha sufrido un enfrentamiento directo con los señores de la globalización y su batalla ha sido de estar por casa, frente al enemigo tradicional e identificador, el Estado jacobino o centralista autoritario como el español. Cabe valorar la ayuda que ha prestado al nacionalpujolismo y a su equivalente vasco la inhibición o la impotencia de la izquierda para ofrecer una alternativa de proyecto, cuando no la complicidad social de los aparatos dominantes en la izquierda política, aliviados en Cataluña porque cuestión tan espinosa, pero venturosamente desarmada, como el nacionalismo catalán, quedaba en manos de nacionalistas pactistas. La activación crítica de la izquierda en los dos últimos años se debe al evidente desgaste biohistórico del nacionalpujolismo en Cataluña y del PNV en Euskadi y a los riesgos de descontrol que pudieran derivarse. Ante la posibilidad de despiece de la túnica sagrada, la nación real de los ciudadanos debería optar a elaborar una túnica laica y no reclamar una parte de la reliquia, y por su parte, la nación real de los ciudadanos de España debería superar la acomplejada alarma ante Cataluña o Euskadi, por el procedimiento de considerar como propios sus patrimonios culturales y lingüísticos, pedagogía que debería asumir en primera instancia el Senado como Cámara territorial, donde pudiera hablarse en catalán, gallego y euskera como paso previo para que estas lenguas y los hechos diferenciales que representan formaran parte de la educación general básica de la nación real de los ciudadanos de España, por encima del riesgo de construir un Estado de ciudadanías adosadas.
El resultatdels"stress
test" realitzats pel BancCentralEuropeu haevidenciatla solvènciade la bancaespanyola, que apareixen
general comla millorcapitalitzada.
Ara elgovern delPP, infla elpitipresumeixde la
situacióde la bancaespanyola,
ocultant elscostos queha comportat la sevareestructuració.
Entre elsbancsméscapitalitzatsapareixen moltsdelsrescatatscom
Bankia, Abanca(antiga Nova CaixaGalícia)oCatalunyaBanc. Així mateix, lamajoriadelsbancsespanyolshanrebutmilersde milionsper fer-secàrrec d'altresentitats, Caixabank(BancValència oBancaCívica),
BBVA(Unnim), Sabadell(CAM) iaixíla pràcticatotalitatambl'excepció delSantander,
que percertés delsqueapareixen en unllocmoderatpel que hacapitalitzacióesrefereix.
El costtotalde tot
aquestprocéssabem queensha costat alconjuntde la ciutadaniaal voltant de200.000milionsd'euros.
Quantitat quehempagatelsciutadans
endeutant al país.
El costdeteniravui aquestabancaque
permet al Governdel PPenorgullir-sedel seu sectorfinancer, aquests200.000milions,
ho hempatittotala societat en formade retalladessocialsen sanitat, educació, serveissocials,
dependència, així com reformeslaborals,delespensions, etc., queenshanempobritcom a societatihatrencatde forma greu lacohesiósocial.
Manca de cohessió social= més pobressa
Avuitenim unabancaméssolvent, capaçd'aprovar elsexàmens delesautoritatseuropeesiel costhaestatl'empobrimentgeneralitzat de lamajoria de lasocietat, exceptuant elssectorsmésricsque encaras'hanenriquitmésambla crisi,
entre ells elsdirectiusbancaris.
El sectorbancarid'un paísté enprincipiunafunciósocial queés facilitarel crèdit ala societat. Aquestafunció
enaquestpaísfaanysquenoes compleix, no hi
hacrèditper a lesfamílies, ni per a lespimesniengeneralper a l'activitatproductiva. Ijaens anuncien queaquesta restriccióactualcontinuaràen elspropers
temps.
Calpreguntar-se:Quinhaestat elbenefici
de lasocietat pel rescatdel sistemafinancer? Nos'han establertcontraprestacions queels obliguin aretornara la societat enformade
crèditpart delsacrificifetpelsciutadans?
Resd'això. El
resultat de lareestructuracióés
entre altrescoses: 1.-Una consolidaciód'un fortoligopoli; 2.-Continua
lafalta de crèditper al
finançamentde la societatidelesnecessitatsproductivesque enspermetin sortirde la crisi; 3.-L'empobriment generalde la societat, excepte leselitsentreelles lesdelsdirectiusbancaris;
4.-Exclusiófinancera
delssectorssocialsmésfebleside poblacionsfinsaraservidesper oficinesde caixesd'estalvis.
En fi com dèiem una bancafloreix en una societatempobrida.
