Bob Dylan: "A hard rain's A gonna fall
 |
| FEIJOO I AYUSO: "lA CAVERNA" |
Ja fa dècades que
el PP ha demostrat que no és un partit propi de la dreta democràtica europea.
No hem d'oblidar que el PP és fill de la transformació de l'Aliança Popular de
Fraga i no del CDS de Suarez, que va ser possiblement l'única
opció de centre dreta a l'Espanya democràtica.
Ja vàrem viure amb
el PP d'Aznar la vergonyosa actuació en el moment dels atemptats de l’11-M a
Madrid que va pretendre capitalitzar adjudicant-los a ETA quan ja sabia que era
un atemptat islamista “gihadista”.
Malgrat això i durant anys el PP es va atrinxerar a no acceptar la realitat i
va continuar amb la seva referència a una línia no seguida per la policia que
portava a ETA.
Finalment el cop
d'estat dins del PP, ajudat pels barons
i la dreta mediàtica va defenestrar Casado, per la seva acusació de
corrupció a Ayuso, i va entronitzar Núñez Feijóo. Aquest va ser presentat com
a un líder preparat, moderat i negociador que és el que precisava el PP per a
guanyar les eleccions alhora que arraconava a VOX.
Però poc ha durat
la imatge de preparat, moderat i negociador, i és que la política estatal no és
la de Galícia. Feijóo ha comès nombrosos errors en les seves
declaracions especialment econòmiques i no ha tingut més remei que canviar de
rumb. En principi va pretendre centrar-se en l'atac a la política econòmica del
Govern de l'Estat defensant una baixada generalitzada d'impostos. El fracàs del
govern conservador de Gran Bretanya que proposava aquesta política i que va
tenir una efímera durada va obligar a tancar aquesta via. Malgrat això no ha
acordat cap mesura econòmica de les plantejades per l'Executiu i aprovades pel
Parlament. I això malgrat que el programa del govern en temes com la imposició
especial a indústries energètiques o financeres té el suport de la Comissió
Europea.
El PP
i Feijóo qüestionen tant les bones dades econòmiques com el fet que
Espanya tingui la inflació més baixa de la UE, o les millores en la creació
d'ocupació impulsades per la Reforma Laboral. El PP ha insinuat fins i tot que
les dades d'ocupació publicades podien estar manipulades malgrat que són les
CCAA les que els defineixen.
Quant a la situació
energetica el PP i Feijóo donen l'esquena a les evidències. Fins
arribar a considerar negativa la “excepció
ibèrica” en el tema energètic malgrat ser palpable que és en la península
on millor s'afronta la pujada del preu de l'energia. En definitiva en temes
econòmics, laborals i socials el PP segueix la política de negar la major i
totes les dades objectives.
Així mateix el seu
tarannà moderat i negociador va quedar en dubte en tancar tot diàleg sobre la
renovació del Poder Judicial malgrat haver-lo acordat en la seva entrevista amb
Pedro Sánchez. La seva excusa va ser plantejar que el Govern proposava revisar
el delicte de sedició, quan era un tema ja sabut. I després va quedar claríssim
que es va ser degut a la pressió dels barons, amb Ayuso al capdavant, i la
dreta mediàtica que li va exigir no signar l'acord.
El PP
de Feijóo ha retornat a la seva caverna reaccionària. Novament, i
seguint a poca distància la batuta de la dreta mediàtica i a la Presidenta de
la Comunitat de Madrid que sempre va un pas per davant, el PP i Feijóo ho
tornen a centrar tot en els seus atacs al Govern “pitjor” de la història d'Espanya que vol destruir el propi estat
amb la seva aliança amb “filo-etarres i
separatistes catalans”. Acusant el Govern per tot encara que això comporti
anar contra les evidències. Sobre la revisió del delicte de sedició el PP
i Feijóo només veuen una nova cessió als independentistes que podran
tornar a intentar trencar Espanya, quan en realitat del que es tracta és de
situar el delicte de manera semblant al que tenen regulat els altres països de
la UE i que permetrà en el seu moment poder sol·licitar extradicions que no
siguin rebutjades per altres països. Com el Govern de coalició planteja de
manera clara al PP: “Diguin si ara la
situació a Catalunya està millor o no que en el 2017”
Però ells
prefereixen fugir del debat de la realitat i tot el seu arsenal de virulència
oral el centren en assenyalar que Sánchez va de bracet de “comunistes” i pacta amb els hereus de Batasuna i els independentistes
del 1-O. Feijóo i el seu partit no tenen en compte dues coses: a) que
els comunistes van ser una part fonamental en la transició i en la Constitució,
cosa que no va ser AP; i b) que quan existia el terrorisme se li va combatre a
partir de la premissa “que sense
terrorisme ni violència totes les idees i projectes polítics són igualment
defensables per les vies democràtiques” , sembla com si el PP enyorés ETA.
Finalment dues
consideracions, la primera sobre la farisaica posició del PP en relació a les
sentències produïdes en la “Llei del
només Sí que és Sí”. El PP i Feijóo acusen el govern i a la
Ministra d'Igualtat de fer una llei que permet l'excarceració de violadors. La
realitat és que les mitges veritats són mentides completes. En primer lloc al PP
mai li han interessat les reivindicacions feministes, i d'altra banda ells són
partidaris de lleis punitives. La Llei del Ministeri d'Igualtat és una bona
Llei que millora la seguretat de les dones i pot haver tingut algun error
respecte als efectes sobre les penes més baixes, però això no invalida el valor
de les millores que té la Llei. La posició crítica dels conservadors contrasta
amb el nul interès que van demostrar durant la tramitació de la llei, només es
tracta de la crítica per la crítica aprofitant que “el Pisuerga passa per Valladolid”. No hi ha dubte que els errors
s'arreglaran però no serà de la mà del PP que només busca el desgast del Govern
de coalició.
Finalment el PP
de Feijóo continua amb la seva tradicional oposició a la Llei de
Memòria Democràtica. El PP sempre ha estat poc inclinat a les lleis
memorialistes sobre els crims del franquisme i les seves repercussions en la
societat espanyola. Per a ells tot això és de la “guerra de l'avi”, però les cunetes continuen plenes d'assassinats
i els criminals i facciosos reposen en mausoleus. Mai hem sentit un
reconeixement cap a les víctimes del franquisme, per a ells només existeixen
les morts del terrorisme d'ETA que per cert pertanyen a tots. Fins i tot les víctimes dels atemptats d'Atocha han estat
víctimes de segona classe.
Per a tot hi ha una
raó i és que en el fons el PP i els seus dirigents es consideren de manera
vergonyant hereus dels “40 anys de pau”
del franquisme i mai han aconseguit distanciar-se. Per això la seva escissió de
Vox, a la qual d'altra banda el PP tracta de blanquejar, el reivindiquen
clarament com a època de bonança, el mateix que fa Ayuso en acusar l'actual
govern de ser el pitjor dels últims vuitanta anys (és a dir inclosa la
dictadura).
En definitiva
aquest PP de “la Caverna” és el que al costat de Vox es presentarà com a
alternativa electoral. Fóra bo que cap progressista ho oblidés i els hi fes el
joc dividint les forces de progrés.
.jpg) |
| Pablo Iglesias |
Iglesias que va
acabar amb un fracàs en el seu pas per la política institucional ara pretén
marcar el pas al partit que va dirigir, i continua dirigint a l'ombra, dictant
des de la seva plataforma mediàtica els seus dogmes teòrics i excomunicant polítics i mitjans de comunicació no sols de
dretes sinó fins i tot els que qualifica com a “mal anomenats progressistes”.
Igual que en el seu
període en la política sembla ser que el major enemic de Pablo Iglesias sigui
no la dreta tavernària d'aquest país sinó la resta de les forces d'esquerres.
Sembla ser que mai ha acceptat una política de gradualisme i de
resolució parcial dels problemes de la gent. Per a Pablo Iglesias i els seus
seguidors tot se situa “en el tot o res”.
Per a entendre-ho
cal dir que per a Pablo Iglesias mai ha estat ni va ser important tot allò
relatiu a la qüestió del treball. Ell sempre ha considerat més importants les
qüestions identitàries i culturals. Tampoc ha donat importància a les qüestions
organitzatives, ni a l'acostament al moviment sindical. És rellevant el seu
distanciament permanent del moviment sindical. L'única cosa important per al
seu plantejament eren els moviments de base sempre definits segons el seu
criteri. Així mateix, malgrat la seva professió professoral, fa una
anàlisi molt crítica contra la transició democràtica a Espanya i és especialment
crític amb l'actuació del PCE.
Iglesias
promocionat en el seu moment per mitjans de comunicació com el d'ara el seu
odiat Ferreras va aconseguir en el seu moment frenar en la seva
competició electoral el que semblava un previst avanç d'IU. Posteriorment va
llançar la seva proposta nova de “Assalt
als cels” aconseguint un magnífic resultat electoral i a partir d'aquí va
començar el seu inici de declivi. Sense organització territorial, amb escassa
presència als ajuntaments i autonomies Podemos va començar el seu descens
electoral. Malgrat això va aconseguir la conformació d'un Govern de Coalició,
on mai es va trobar còmode malgrat els avanços aconseguits. Finalment frustrat i
amb la seva valoració en decadència va dimitir i va delegar la direcció
de UP dins el govern en Yolanda Díaz a la qual també va designar de
forma escassament democràtica cap de llista per als següents processos
electorals. Del seu pas pel Govern podem dir que va provocar directament o
indirectament “molt soroll”, la qual
cosa va perjudicar la imatge d'un govern progressista sotmès a un intens atac
des de l'oposició de dretes.
Lamentablement per
a ell, Yolanda Díaz ha resultat ser una dirigent política amb personalitat
pròpia que no sembla procliu a seguir instruccions alienes i que té el seu
propi projecte molt allunyat de les pràctiques de Podemos i els seus seguidors.
Yolanda Díaz d'entrada procedeix d'una altra tradició arrelada com és la del
PCE i la seva relació amb el moviment sindical dels treballadors i
treballadores, per això molta gent qualifica el seu projecte de “laborista”. La
seva actuació ha estat i és molt institucional dedicant-se a resoldre amb èxit
els objectius del seu departament i evitant en la mesura del possible “generar
soroll” dins del govern i fins i tot mitjançant en els casos en què el soroll
procedís dels membres del govern de Podemos, no de UP.
És evident que el
protagonisme de Yolanda Díaz tant com a ministra i com a política millor
valorada, i la seva intenció d'iniciar una nova trajectòria personal amb el
projecte de SUMAR no ha agradat a Pablo Iglesias que pretenia dirigir des de
l'ombra una candidata sotmesa al control
d'un Podemos que ell governa amb ”mà de
ferro”. Lamentablement Pablo Iglesias no ha pogut vèncer les seves
inclinacions de ser el “mascle alfa”
del seu projecte polític. Només cal veure com han anat abandonant els seus
primers companys en l'aventura i com ara s'allunyen no sols les seves
organitzacions coaligades sinó fins i tot organitzacions del mateix Podemos que
s'acosten clarament al projecte de Yolanda Díaz que es percep coma un projecte
menys sectari, més obert i amb millors perspectives entre la ciutadania.
Aquesta situació és
inacceptable per a una persona de les característiques de Pablo Iglesias que
des del seu pseudo-retir mediàtic llança anatemes i “fàtues” ja no sols contra la premsa de tota mena sinó directament
contra la mateixa Yolanda Díaz a la qual recorda que va ser nomenada per ell i
que sembla que li degui obediència. Són increïbles els atacs d'Iglesias a la
ministra amb millor valoració, reconeixement social i gestió pública. Així
mateix en un moment de grans èxits del Govern progressista com l'aprovació dels
tercers pressupostos, els impostos a les energètiques i financeres, la
previsible nova pujada del SMI, etc., es fomenta més que mai el “soroll” dins
de la coalició i fins i tot hi ha qui prediu ruptures que sens dubte serien
suïcidis per al conjunt de l'esquerra.
Però per a Pablo
Iglesias partidari del “tot o res” i
del quant “pitjor millor” pot ser que
no sigui el més important. En aquest moment el seu gran objectiu és amansir a
Yolanda Díaz, castigar el PSOE, i intentar ressuscitar un malalt agonitzant com és Podemos.
I és que Pablo
Iglesias malgrat el seu "currículum" professoral hi ha
coses que no reconeix. Considera la transició com a un fracàs i considera que
l'única ruptura real, i el que ve defensant des de fa temps, seria la
constitució d'una república avui dia impossible i per a això només contempla
tres agents “veritablement rupturistes”: PODEMOS, Bildu i ERC. És
sagnant que una persona capacitada com Pablo Iglesias sigui capaç d'arribar a
aquestes conclusions. Els que coneixem ERC
sabem que el seu esquerranisme és fals però que tenen moltes afinitats amb
Iglesias, només s’han de veure els
elogis de Rufián a Irene Montero i el seu “mal rotllo” amb Yolanda Díaz. Pot
ser que alguna cosa tinguin a veure les seves relacions amb el seu protector
Jaume Roures.
En aquests moments
el millor per a Pablo Iglesias és desgraciadament el pitjor per al conjunt de
les esquerres.
 |
| Botín-Santander, Torres-BBVA, Gortázar-Caixabank |
nuevatribuna/8 DE NOVIEMBRE DE 2022
La veritat és que
el mínim qualificatiu que pot aplicar-se als directius de la banca espanyola és
el de no tenir vergonya. La concentració bancària accelerada en les últimes
dues dècades ha creat en la pràctica un sistema monopolista a l'entorn de tres
entitats i altres poques entitats més, molt més petites.
La concentració
bancària ha comportat un tancament de més del 50% de les oficines bancàries i
una reducció encara més substancial del nombre de treballadors del sector, tot
això ha comportat una falta de competència real dins del sector i una caiguda
radical referent a la qualitat de servei. També ha vingut acompanyat d'un
creixement imparable del cost dels serveis per a la clientela, a la qual se la
“fregeix” literalment a comissions pel més mínim servei que sol·liciti. Només
per atendre'ls a finestreta “el normal”
és cobrar 2 euros afegits a la comissió que correspongui pel servei que es
demandi: extracte del compte, renovació de targetes, efectiu, xec, etc. Això ha
comportat per a la banca un increment dels ingressos i una reducció de les despeses.
Tot això al servei d'aconseguir una maximització de valor per a l'accionista i
especialment per a la remuneració dels consellers i alts directius de les
entitats.
La realitat es pot
objectivar amb dades. Segons el BCE es van amortitzar entre el 2008 i el 2020
un total de 103.050 llocs de treball, és a dir un 37,3% dels existents. En els
últims mesos el procés fins i tot s'ha accelerat, des d'inicis del 2021 fins al
primer trimestre del 2022 s'han suprimit uns 15.000 llocs de treball segons el
Banc d'Espanya. No cal dir que en paral·lel es produeix una cosa similar en el
nombre d'oficines bancàries. Des del 2008 fins al 2020 la xarxa d'oficines es
va retallar en un 47,9% segons el BCE i en els 15 mesos des de l'inici del 2021
fins al final del primer trimestre del 2022 es van tancar 3.800 oficines. És a
dir des del 2010 hem passat de 43.267 oficines a les 19.015 oficines actuals.
En l'actualitat ens
trobem davant el fet que el Govern d'Espanya vol impulsar, donat l'actual
moment de crisi derivat tant de la sortida de la pandèmia com de la crisi
energètica derivada de la situació provocada per la guerra d'Ucraïna, la
creació de dos impostos temporals que gravin dos sectors, les energètiques i les
financeres, que estan obtenint uns beneficis extraordinaris. Aquests impostos
tenen com a finalitat incrementar les polítiques de solidaritat envers els
sectors més vulnerables de cara a afrontar la crisi econòmica que els afecta.
Quant al sector
financer es tractaria d'un impost per als anys 2023 i 2024 que pretendria
recaptar uns 1500 milions d'euros cadascun dels dos anys. Aquesta quantia
sorgiria de l'anàlisi de tres paràmetres: ingressos per marges, per interessos
i per comissions bancàries, i afectaria només entitats que ingressin més de 800
milions per interessos i comissions. Cal dir que aquestes entitats en la seva
major part, amb martingales que els permeten deduccions vàries, no arriben a
pagar ni un 5% en l'Impost de Societats, evidentment menys que les petites i
mitjanes empreses a les quals cobren interessos pels seus préstecs concedits
amb mil garanties.
La resposta dels
grans bancs ha estat confrontar
directament amb el Govern i desmarcar-se de qualsevol escletxa de
responsabilitat social corporativa.
Així des del BBVA
el seu Conseller Delegat Onur Genc ha manifestat que hi ha moltes dades empíriques i acadèmiques
que constaten que gravar el sector financer comportaria menys inversió i
creixement. Que l'impost li podria comportar uns 250 milions el primer any.
Només cal contraposar que en els primers
nou mesos del 2022 el BBVA ha obtingut un benefici de 4.842 milions d'euros un
45% més que l'any anterior.
Des del Santander
presidit per Ana Botín el seu Conseller Delegat ha assegurat que “si surten 3.000 de capital (el que pretén
recaptar el Govern en el conjunt de la banca en els dos anys), es resta
capacitat de prestar per un import de 50.000 milions”. El Santander ha registrat en els nou primers mesos del 2022, uns guanys
de 7.316 milions, la qual cosa suposa un 25% més que en el mateix període de l’any
passat.
Per part de
CaixaBank el seu conseller delegat
Gonzalo Gortázar ha manifestat que “l'impost a la banca és una mesura errònia: és injusta, distorsionadora
i contraproduent. Es parteix de la base que les entitats financeres estan
tenint uns resultats extraordinàriament alts i no és així” CaixaBank ha obtingut en els últims nou
mesos un resultat de 4.801 milions d'euros sobre la base de perímetres
homogenis amb l'exercici anterior, un 17% més.
Cal ressaltar que
totes aquestes entitats han absorbit una
gran part de les entitats bancàries anteriorment existents. I que en el rescat
bancari l'Estat va injectar 58.000 milions al sector financer per a sortir de
la crisi financera, dels quals només s'han recuperat uns 6.000 milions.
D'altra banda en
l'actual moment econòmic i amb l'alça de l'Euribor decretada pel BCE, aquests
bancs no paren d'incrementar el preu de les seves hipoteques, la qual cosa
comporta majors ingressos “caiguts del
cel”. Per contra no han fet el més mínim gest per a incrementar la nul·la
retribució del passiu dipositat pels estalviadors en els seus comptes. Amb la
caiguda de l'Euribor per sota de “0” van desaparèixer progressivament comptes
bonificades per dipòsits per un temps determinat, que ara no tornen a
plantejar-se per part de les entitats. És a dir les entitats s'aprofiten per a
gravar els seus clients en les hipoteques però ni se'ls passa pel cap
incrementar els interessos dels dipòsits.
És per això que
considerem que estem davant una banca amb uns directius i uns alts executius “sense
vergonya”, ells són els únics que incrementen a esportes les
seves dietes, sous i altres emoluments. Perquè per a ells ni la societat en
general, ni els seus clients ni per descomptat els seus treballadors mereixen
la més mínima consideració. Ells conformen un oligopoli financer, alhora que
indueixen a una exclusió financera cada vegada major a gent amb poca capacitat
econòmica o segons la zona geogràfica rural en la qual visquin.
Per cert els seus
treballadors, que ja pateixen una situació laboral cada vegada més estressant i
angoixant, tenen el seu salari
pràcticament congelat davant l'entossudiment de la patronal bancària a negociar
qualsevol pujada salarial, la qual cosa previsiblement pugui portar el sector a
un conflicte cada dia més necessari per als treballadors d'aquestes entitats.
I mentre els seus
directius contemplen la societat des de les seves talaies d'or.
 |
| Una Catalunya dividida |
nuevatribuna/23 DE OCTUBRE DE 2022
La dècada 2012-2022 ha de ser considerada un temps perdut pel que fa a la societat catalana des de tots els punts
de vista. Catalunya ha sofert un retrocés com a societat, no només pel que fa a
la seva cohesió social, també en l’àmbit polític, econòmic i de projecció a
l’exterior, tant dins d’Espanya com a nivell internacional.
El “procés” sembla que ha finalitzat. Son paraules de Jordi Sánchez ex
President de l’ANC i ex Secretari General de Junts que va comentar “el procés, definitivament, s’ha tancat”
al analitzar la sortida de Junts del Govern de la Generalitat. Cal recordar que
Jordi Sánchez va ser, com a president de la llavors poderosa ANC, el cervell
del procés que va portar a la “non-nata”
declaració d’independència.
El món independentista enfrontat dins d‘ell mateix de forma permanent està en aquests moment dividit i el que és
més interesant ha perdut la seva capacitat de mobilització i d’intimidació
social. Es evident que el sentiment independentista continua arrelat en un
sector de la societat però amb un fort sentiment de desencant, si bé encara li
costa reconèixer el “gran engany que va
significar el procés”.
Volien aconseguir la independència com si fos un “joc de màgia” confiant-lo
tot al poder dels mitjans de comunicació públics i privats afectes que es van
encarregar de fer un rentat de cervell massiu especialment entre sectors de la classe mitjana, gent gran
una majoria dels quals no van fer res durant la dictadura, o bona part d’un
funcionariat fruit de la construcció a mida feta durant els llargs anys del pujolisme.
Un procés que val la pena recordar va ser llançat per un Artur Mas
President de la Generalitat l’any 2012 quan patia la pressió d’una forta
mobilització social derivada de les retallades de la crisi i que va arribar a
provocar un encerclament del Parlament per part dels manifestants. Per a fer
front a aquesta situació Artur Mas iniciar el que va estar el procés que
duria a un món impossible on Catalunya
seria un Estat independent on tot serien “flors
i violes”. El que no pensaven ni Mas ni la gent de CDC és que van obrir la
porta a un moviment que els va devorar com “Saturn
als seus fills”.
Un “movimentisme” populista ultranacionalista i de dretes que va
enlluernar una bona part de la societat i que va provocar una ruptura profunda
dins de la societat catalana, on per primera vegada es parlava de bàndols, dels
“catalans de socarrell” i dels “colons” aquest
darrer mot dirigit de forma despectiva als no independentistes o més
genèricament als castellanoparlants. Una situació que ha estat viscuda
dramàticament per molta gent i que va donar lloc a tot tipus de situacions difícilment assumibles en una
democràcia.
Així hem viscut la il·legalitat
democràtica dels dies 6 i 7 de setembre del 2017, on el Parlament va vulnerar de
forma grollera lleis bàsiques com la Constitució i l’Estatut d’on sorgia la
seva pròpia legalitat. Seguit d’un referèndum “full” el 1-O, sense normes, ni
cens, ni cap tipus de legalitat, ni legitimitat. Fins a finalitzar amb una Declaració
d’Independència que només va durar pocs segons. Tot això seguit de la fugida
del President de la Generalitat, la detenció i empresonament de membres del
Govern i de les entitats socials per la subversió de l’ordenament polític i
l’aplicació de l’art 155 amb el control per part del Govern de l’Estat de les
funcions de la Generalitat de Catalunya.
Desprès d’això i especialment durant el Govern “activista” de Quim Torras
es van succeir algarades i mobilitzacions cada cop més violentes amb ocupació
de espais públics i la voluntat de interrompre infraestructures de comunicació.
Tot això alimentat per una actuació miop del Govern del PP que en cap moment va
intentar rebaixar la col·lisió i l’enfrontament sinó que amb la manca de diàleg
va fomentar i donar arguments als independentistes Tot això canvia amb l’arribada al Govern de
Pedro Sánchez i la voluntat d’iniciar un diàleg amb Catalunya. Amb els indults
als empresonats es produeix una molt forta baixada del “suflé” polític i sembla
que poc a poc la racionalitat es va imposant en un sector de l’independentisme,
en concret a ERC. I això finalitza amb el darrer episodi que és la ruptura dins
de l’independentisme i que conclou amb la sortida de Junts del Govern de la
Generalitat.
Però el que podríem descriure com “el
paisatge desprès de la batalla” és bastant poc edificant. Com ha dit en
Quim Nadal nou membre del Govern “ Catalunya
ha retrocedit en termes d’autonomia”.
Dit de forma clara alguns volien conquerir la independència i el que han
aconseguit és donar passos enrere en l’autogovern. I això per un fet bàsic el
trencament de la unitat civil a Catalunya i una divisió que serà molt difícil
de superar sinó s’actua des de la voluntat d’impulsar un govern i un
desenvolupament al servei d’una Catalunya sencera.
A la crisi social i política cal afegir els efectes a l’economia en la que
el “procés” ha provocat una sotragada
important. Catalunya immersa en el conflicte polític no ha tingut atenció al
propi desenvolupament econòmic. Fruit de l’embat independentista Catalunya ha
vist fugir en el 2017 tot el seu sector
financer, bancs i asseguradores que han traslladat les seves seus a altres
punts de l’Estat, i sense cap voluntat de tornar pel moment. Barcelona ha
deixat de ser una plaça financera.
Però el “procés” també ha
agreujat la decadència del sector industrial, que havia estat una de les senyes d’identitat de Catalunya. El sector
industrial ha continuat accelerant el seu declivi ja iniciat en la Gran
Recessió del 2008. Com ha escrit l’economista Josep Oliver “ Catalunya ha deixat de ser una potencia
industrial en el concert europeu. Ja no formem part d’aquell conjunt de regions
i països més industrial d’Europa.” Es a dir Catalunya ja no és “un dels quatre motors industrials d’Europa” com s’havia dit
durant molts anys junt amb Baden-Wurtemberg, els Alps-Rhone i la Lombardia.
Catalunya també ha deixat de prestar atenció als nous reptes de futur. Un
exemple està en el nul desenvolupament de les energies sostenibles i
renovables. La pròpia Consellera d’Agricultura i Acció Climàtica, Teresa Jordà, ho ha reconegut recentment al
dir “La classe política ens hauríem de
posar vermells, hi ha coses que no s´han fet bé. Portem deu anys de retard en
renovables”. Potser els que s’haurien de posar vermells son els governs
d’ERC i Junts dels quals ha format part la consellera, per no haver fet els
seus deures.
Catalunya pot estar patint el síndrome del Quebec. La capital del Quebec,
Montreal va ser tradicionalment la capital econòmica del Canadà fins als referèndums
d’independència. Des d‘aquells moments ha perdut la seva posició en favor de
Toronto, capital d’Ontàrio i el seu creixement econòmic ha estat molt inferior
al de la resta del Canadà. Un exemple és el de la renda per càpita que al
Quebec al 2016 era de 35.000 dòlars
mentre que la mitjana del Canadà era de 42.000.
Es evident que tota aquesta dècada perduda amb el miratge de la
independència ha resultat també negatiu pel que fa a la economia de Catalunya.
Senyalarem únicament dos indicadors prou eloqüents:
a) La Inversió estrangera va créixer durant els tres anys
centrals del “procés” un 64% mentre
que ha Madrid era del 259%. A l’any 2018 Madrid va concentrar el 85% de la
inversió estrangera front un 6,4 pel conjunt de Catalunya.
b) Pel que fa al “ranking” europeu de competitivitat entre
281 regions de la UE avui Catalunya està en el lloc 161 mentre que al 2010
estava en el lloc 103.
Per sort esperem que aviat deixem enrere aquesta dècada nefasta per
Catalunya en tots els seus aspectes. Però sortir-ne no serà fàcil i caldrà molta
voluntat per moltes parts per tal d’esmenar de rel la greu situació social,
econòmica i política actual. Potser la política malgrat tot sigui la més fàcil
i la bàsica per a iniciar un necessari
procés de reconciliació que superi els greuges i la profunda divisió social que
existeix i pot perdurar en el temps. No hi ha dubte que han de ser forces polítiques responsables les que haurien
de liderar-ho. Veurem si han madurat prou, son capaces i estan a l’altura del
moment. Sinó Catalunya continuarà el seu declivi com a societat.
 |
| Stop a la guerra! |
No hi ha dubte de
qui és el país invasor: Rússia que s'ha transformat en un estat imperialista
autoritari sota la direcció d'un nou tsar. També hem de reconèixer que Ucraïna
és un país complex on ha escassejat la democràcia i ha predominat la corrupció
i el poder dels oligarques, on s'ha confrontat d'una forma gairebé permanent la
part occidental centrada en Kíev fortament nacionalista i la part est del país
pro-russa i centrada en el Donbass.
Al novembre de 2013
es produeix l'anomenada insurrecció del Maidan per part de
nacionalistes ucraïnesos a Kíev que destitueix el president Yanukovich,
fet que comporta la revolta en l'est del país i la presa de seus del govern per
partidaris pro-russos. Moment aprofitat per Rússia per a incorporar Crimea com a part de l'estat rus, (Crimea i la
base de Sebastopol havien estat des de temps ancestrals part de Rússia i van
ser transferides a Ucraïna en l'etapa soviètica durant el mandat
de Kruschev, nascut a Ucraïna). Això comporta durant el 2014 l'anomenada
guerra del Donbass entre l'exèrcit ucraïnès i milicians pro-russos en
el Donbass. Finalment s'aconsegueix un acord d'alto-el-foc, els anomenats
acords de Minsk II signats per Ucraïna, Rússia, Alemanya i França. No obstant
això aquest alto-el-foc dura poc, aquest mateix any Ucraïna es retira,
encoratjada pels EUA, dels acords i durant tots aquests anys els enfrontaments
han prosseguit deixant més de 14000 morts.
Aquests són els
antecedents previs a la invasió russa d'Ucraïna enguany. Una guerra en la qual
d'una forma o una altra s'ha involucrat a l'OTAN i amb ella la UE mitjançant el proveïment de tota mena de
tecnologia militar i suport logístic i d'intel·ligència a Ucraïna. Així mateix
s'han efectuat nombroses sancions econòmiques contra Rússia i els seus
dirigents que han estat contrarestades per la reducció del flux de petroli i
gas rus als països de la UE. La UE en aquesta ocasió ha supeditat tota la seva
autonomia política a les decisions de l'OTAN i fonamentalment al dictat dels
EUA. Això ha comportat que des de la part europea no s'hagi plantejat en cap
moment una política autònoma destinada a atallar el conflicte mitjançant
l'intent d'aconseguir un “alto-el-foc” que detingués l'actual cruenta i
mortífera guerra entre els dos països.
La UE hauria
d'invertir tots els seus esforços per tal d’aconseguir un alto-el-foc que
permeti una sortida negociada a la guerra que retorni la pau a Europa i la
seguretat a tots els països inclosa Rússia. S'ha de contribuir a l'ajuda a
Ucraïna sabent que la millor forma possible seria parant una guerra que ha
destruït el país i provocat milers de morts.
És evident que
aquest objectiu no és només en benefici d'Ucraïna sinó dels propis països de la
UE que s'han vist sacsejats per una crisi econòmica i energètica que està
qüestionant les pròpies bases de la Unió i que pot provocar un auge dels
diversos nacionalismes, com ja hem vist en alguns països, que pot comportar una
gangrena en el procés d'unificació social i política de la UE.
Hi ha des
d'Occident qui de manera irresponsable impulsa la idea que Ucraïna pot guanyar
aquesta guerra. És evident que això comportaria tenir un potencial bèl·lic i de
forces militars que encara no posseeix. I en el millor dels casos algú pensa
que Putin acceptaria sortir derrotat sense utilitzar abans tots els seus
recursos, inclosos els nuclears? No
podem oblidar que Putin es juga la seva pròpia supervivència política i inclús
la possibilitat d’una implosió de Rússia.
És necessària una
referència a fets del passat com va ser l'anomenada “crisi dels míssils” a Cuba
quan més a prop hem estat d'una guerra nuclear. Per la seva proximitat als
Estats Units aquests van considerar com una agressió l'existència de míssils
soviètics a Cuba, van establir un embargament per a evitar l'arribada d'un
comboi de vaixells soviètics rumb a Cuba. Finalment després d'uns tira i
afluixa on va arribar a plantejar-se el fantasma de la guerra nuclear va
prevaler la intel·ligència i totes dues parts van arribar a un acord, els
soviètics renunciaven a instal·lar els míssils i els americans acceptaven
l'existència de la Cuba socialista.
Ara es dona una
situació similar que no podem obviar. Rússia vol garanties que l'OTAN no
arribarà fins a les seves fronteres. Per això en els acords de Minsk es va
arribar a plantejar una Ucraïna neutral i federal que lamentablement no es va
concretar.
El que hauria de
ser clar per al conjunt de les societats europees és que aquesta guerra no
porta a enlloc. Que al marge del conflicte en un moment que hauria d'haver
estat el de la recuperació europea després de la pandèmia, el conflicte armat
ens ha afectat portant a les economies europees a una situació crítica i on es
comença a percebre que cadascú intenta sortir-se com pot. En aquests moments la
UE sofreix una falta de productes energètics que provenia de Rússia i ha de proveir-se
mitjançant la importació de gas liquat estatunidenc a un major preu. Els EUA
estimulen i dirigeixen l'ofensiva dels ucraïnesos tot involucrant els europeus
en la guerra però ells estan geogràficament lluny del conflicte. Però Rússia
està a Europa i els europeus, tots, estem sofrint i podem sofrir encara més els
efectes d'aquesta guerra, especialment quan es comença a considerar la
possibilitat utilització d'armes nuclears.
Lluitar per
aconseguir un alto-el-foc, fer tot el possible per part de la UE i altres
actors per aconseguir-lo, no significa deixar a Ucraïna, no significa acceptar
els fets consumats ni acceptar les cessions de territoris, només significa
parar la mort i la destrucció i obrir la porta al diàleg. I en aquest anhel per
aconseguir l'alto-el-foc segur que trobaríem suports en països importants, des
de la Xina a l'Índia o a Sud-àfrica o en multitud de nacions del Sud Global que
estan sofrint els efectes d'aquesta guerra.
 |
Alberto
Núñez Feijóo ha estat President de la Xunta de Galícia 13 anys i
durant aquest temps ha transmès a nivell estatal una imatge de discreció i
moderació que el feia destacar enfront del comportament d'altres membres del seu
partit, encara que cal tenir en compte que Galícia no acostuma ser un centre
d'informació nacional. Només va destacar en el seu moment, en el 2013, la
fotografia de Feijóo amb un contrabandista posteriorment condemnat
per narcotràfic, l’arousano Marcel Dorado. Feijóo es
va defensar adduint que en aquell moment Dorado no estava condemnat per cap
causa
Galícia és un
territori amb les seves particularitats i on el PP té una important
implantació. En el seu moment a través de les Diputacions Provincials dominades
pels cacics provincials que s'encarregaven del “acarreo” de vots necessari per tal
d’aconseguir majories electorals amb Fraga i posteriorment amb
Núñez Feijóo amb un lleu període de govern bipartit (PSG-BNG).
Seguint a Fraga, Feijóo va potenciar un cert galleguisme lingüístic
que marcava un cert vernís més modern que l’uniformisme espanyolista.
Però el balanç de
la gestió de Feijóo a Galícia no és massa brillant malgrat tot. En
l'àmbit industrial hi ha una pèrdua de teixit empresarial i només resisteix
Inditex de Amancio Ortega, el grup automobilista PSA i una
part de la conservera, però importants indústries han caigut en aquest període
entre d’altres ALCOA. També el sector primari està en decadència. Només
cal posar a títol d'exemple algunes dades: en els anys de Feijóo com
a President de la Xunta es van destruir unes 100.000 ocupacions passant
d'1.200.000 a 1.091.000, la taxa d'atur està en un 11% un 1,5% més que a la
seva arribada. D'altra banda Feijóo deixa el seu càrrec amb un nivell
d'endeutament del 18,5% quan a la seva arribada era el 6,8% segons dades del
Banc d'Espanya. Segons la Ministra Mª Jesús Montero “Feijóo va deixar un “pufo” a Galícia de 7.600 milions” ja
que va arribar amb un deute de 3.954 milions que ha deixat en 11.214. Quant a
la pobresa severa que en el 2008 afectava un 6% de la població ara afecta al
9,4% dels gallecs.
Feijóo va
dubtar molt a fer el salt a la política estatal perquè sabia el perill que
suposava sortir de la zona còmoda de la controlada política gallega. Finalment
es va decidir i va fer el salt, al meu parer de la pitjor manera possible
intervenint en una confrontació entre el llavors President Nacional del PP
Pablo Casado enfrontat a un cas de presumpta corrupció en la Comunitat de
Madrid liderada per Díaz Ayuso. Al principi va semblar exercir un paper de
mediador però finaiment es va decantar clarament per la Presidenta de Madrid,
l'acusada de corrupció, i va forçar la dimissió del llavors líder del PP Pablo
Casado. Dimissió que va obrir la porta a l'entronització de Núñez Feijóo de
forma quasi unànime com a nou President Nacional del PP. En aquells moments es
va parlar d'una nova etapa sota el lideratge d'un Feijóo que
apareixia amb fama de moderat, negociador i com un canvi significatiu respecte a
la política de confrontació total duta a terme per Pablo Casado.
Tot aquest canvi
aparent ha desaparegut en la pràctica. Feijóo ha tornat a la política
de confrontació amb el Govern, denunciant totes les actuacions d'aquest com a
errors i reiterant les velles acusacions d'estar sotmès als independentistes
catalans, a Bildu i l'antic entorn d'ETA, i als seus socis radicals
del Govern. Res fins ara s'ha salvat de la crítica. I el més destacable del cas
és que en molts casos les crítiques se sostenen en mentides, un nul coneixement
del que planteja o un mal assessorament.
El líder del PP no
reconeix cap valor a les actuacions del Govern, ni amb els Fons Europeus, ni la
importància del reconeixement per la UE de la península ibèrica com a “excepció
energètica” amb el que això comporta, ni reconeix les millores del mercat
laboral, fins i tot va posar en dubte el topall al gas després que Europa
hagués fet púbica l'autorització.
Així hem vist un Feijóo que fa poques setmanes
recomanava mesures com les posteriorment establertes en el Decret d'Eficiència
energètica” plantejar el seu rebuig després de la primera reacció de la
Presidenta de la Comunitat de Madrid Díaz Ayuso que va manifestar la seva
insubmissió a les mesures. Hem vist un Feijóo incapaç de
desautoritzar la radical oposició de Madrid al decret. No hi ha dubte
que Feijóo ha aparegut amb la seva cara més feble i dubitativa
enfront la “baronessa” de Madrid. I així
oposar-se a un decret que ha estat enaltit fins i tot per la Presidenta de la Comissió Europea
Úrsula von del Leyen del PP Europeu.
Feijóo és
capaç de dir una cosa i la seva contrària segons l'auditori. A Barcelona va
defensar la bondat de les “nacionalitats”,
la qual cosa va comportar que el seu coordinador general defensés poc després
que érem un país “plurinacional”.
Posteriorment Feijóo ho va desmentir dient que “Espanya no és un estat plurinacional, és una obvietat”. En fi que
confon fins i tot els seus col.laboradors
més pròxims amb les seves diverses intervencions.
També l'elevada
inflació és culpa del Govern de Sánchez sense fer cap referència a la situació
que viu Europa a conseqüència del conflicte a Ucraïna i sense valorar que
aquest efecte inflacionari es dona en el conjunt de la UE.
Fins i tot en qüestions menors la crítica al Govern és total. Així arran de l'actuació de Laura Borràs saludant als manifestants que van trencar el minut de silenci de l'atemptat del 17A. Feijóo va expressar la seva preocupació acusant que aquests polítics “estiguin manant a Espanya i siguin socis prioritaris del Govern d'Espanya” ignorant el fet que JxCAT no és un partit que sigui precisament dels que dona el seu suport al Govern.
En una altra qüestió menor Feijóo va
acusar el President d'usar el Falcón per a anar de Lanzarote a la
Palma dient “Si estic a Lanzarote, puc
agafar-me un jet-foil per a anar a una altra illa. No necessito que vingui
a buscar-me el Falcón de Madrid”. Els mitjans canaris van
recordar-li que el jet-foil fa 17 anys que va deixar de funcionar i que
mai va haver-hi connexió entre Lanzarote i La Palma.
Finalment direm
que Feijóo ha negat conèixer que hi havia un acord escrit entre el
PSOE i el PP per a desbloquejar l'elecció de Magistrats del Suprem per part del
CGPJ. “Quan vaig despatxar amb Casado, en
el traspàs de poders, no em va donar cap document ni acord”. Aquesta
situació ha estat desmentida per mitjans afins a Pablo Casado que han confirmat
que va haver-hi comunicació entre la portaveu parlamentària Cuca Gamarra,
la qual contínua exercint la mateixa funció, juntament amb el responsable de
Justícia de l'etapa de Casado i els nous responsables de la matèria.
En fi que per la
seva actuació en el càrrec podem, concloure que Feijóo és més del
mateix. Oposició total al Govern, cap intent de negociació ni d'interlocució. I
amb un discurs basat en les més ràncies essències del PP dirigit a atreure
votants de VOX després d'haver digerit als de C´s. Cap voluntat de fer política
d'estat sinó mantenir un debat basat en generalitats, mentides i en falses
afirmacions amb les quals Feijóo o els seus col·laboradors pretenen
portar a terme una oposició sense tenir en compte en cap moment els interessos
de la ciutadania d'aquesta Espanya amb la qual no cessen d'omplir-se la boca.
Feijóo en
definitiva sembla que en la realitat política és un “bluf”, un polític mediocre i mentider.
 |
| Cimera OTAN a Madrid 2022 |
En la recent cimera
de l'OTAN celebrada a Madrid l'organització militar va modificar la seva visió
estratègica sobre l'anomenat “flanc sud”, modificació celebrada com un èxit
propi pel govern espanyol. En la nova definició es diu textualment “L'OTAN està segura sols quan totes les
seves fronteres estan segures i, avui dia, el flanc sud de la regió
transatlàntica necessita molta més atenció. Els països veïns en particular del
nord d'Àfrica i el Sahel, s'enfronten a importants desafiaments interconnectats
de seguretat, demogràfics, econòmics i polítics, agreujats per l'impacte del
canvi climàtic, la fragilitat de les institucions, les emergències sanitàries i
la inseguretat alimentària. Aquesta situació d'inestabilitat proporciona un
terreny fèrtil per a la proliferació d'organitzacions no estatals i grups
armats, incloent-hi les organitzacions terroristes. També permet la
interferència desestabilitzadora i coercitiva de competidors estratègics com
Rússia o la Xina. L'enfortiment del flanc sud de l'OTAN resulta, per tant,
crucial per a l'Aliança Atlàntica donades les rellevants correlacions entre
conflictes, fragilitat i inestabilitat a Àfrica i Orient Mitjà i la seguretat
de l'Aliança i dels aliats.”
Aquesta posició
canvia fonamentalment els conceptes establerts en 1999 quan el concepte
estratègic de l'OTAN es basava en la idea del “Diàleg” a partir d'establir un
marc de confiança amb els països del nord d'Àfrica tot potenciant la cooperació
a la regió. Però el poc interès real demostrat i els pocs recursos emprats van
donar resultats poc satisfactoris.
Hi ha diversos
successos a considerar que provoquen aquest canvi de posició de l'OTAN. En
primer lloc el fet que la relació dels països occidentals amb el nord d'Àfrica
i els països del Sahel, especialment per part de les antigues potències
colonials, s'ha basat principalment en l'espoliació dels seus recursos
naturals. I les intervencions militars com la francesa i altres països es basen
fonamentalment en aquests interessos.
Cal dir que França
no va ser a Mali per raons humanitàries, tota intervenció militar sota façanes
humanitàries o democràtiques acostuma a amagar interessos estratègics i
econòmics. França no va ser a Mali per a resoldre problemes socials en un país
pobre, el seu objectiu era defensar els seus interessos en petroli i urani.
L'estabilitat en el veí Níger és el motiu de la presència francesa. Níger extreu
el 8% de la producció mundial d'urani del qual França és importador per al
consum dels seus equipaments nuclears.
De la mateixa
manera una gran part dels països africans es veuen seduïts per les inversions
econòmiques i en infraestructures xineses a canvi de la compra de les seves
produccions agrícoles i minerals després d'haver sofert l'explotació permanent
per part de companyies occidentals.
Aquests són els
factors que preocupen l'OTAN i que no veiem que siguin fàcils de resoldre per
una organització militar.
Però al costat
d'això està la gran por dels països europeus com Espanya a fenòmens no només de terrorisme (els atemptats en la major part
dels països europeus els efectuen residents en els propis països) sinó
especialment a la Immigració. Sota aquesta concepció estratègica de “flanc sud”
pot produir-se una contaminació de les polítiques migratòries i d'asil.
Cada vegada és més
clar que la política occidental enfront d'una immigració econòmica o d'asil des
del sud recorre a l'externalització de
riscos. És a dir a subcontractar la tasca d'evitar que tota aquesta gran massa
de població desesperada arribi a sòl europeu. Ho hem vist amb Turquia, a Líbia
i és molt probable que ho veiem al Marroc.
Pot ser aquest
l'interès del Govern de Pedro Sánchez en que s'inclogués el perill del “flanc
sud”. Difícilment ens vindran atacs militars des del Sud i l'OTAN com a
organització militar no és el més eficient per a combatre el terrorisme. Per
tant sembla que l'objectiu a combatre és l'emigració africana o asiàtica. No hi
ha barreres per als rossos i blancs ucraïnesos, ni per als sud-americans que
entren a Europa a través de Barajas, però sí per als sirians, sudanesos, etc.
I aquí és on ens
preguntem: Quin va ser l'acord amb el Marroc a canvi del canvi de postura
d'Espanya sobre el Sàhara Occidental? Un acord fins avui desconegut per la
societat espanyola i pel propi Parlament. A canvi de què? Després va venir la
brutal repressió d'emigrants a Melilla amb més d'una vintena de morts.
Per què hem posat
en qüestió les nostres relacions amb un veí que sempre ha tingut una relació de
bon veïnatge com Algèria que a més era el nostre principal subministrador de
gas? Per què no hem donat a Algèria cap explicació satisfactòria? Ens trobem
amb un acord no conegut amb el Marroc que ens ha portat al fet que un altre veí
com Algèria ens hagi retirat el seu ambaixador i suspès les relacions
comercials. I fins ara només hem sentit declaracions absurdes com les del
ministre Albares que es vanagloria de que aquesta política no
produirà cap problema amb Algèria i que fins ara no ha fet la més mínima
actuació per a millorar el deteriorament causat en les relacions. I després hem
d'escoltar la Ministra de Defensa Robles qualificant a Algèria d'aliat de
Rússia.
Millor seria que el
President Sánchez ens parlés clar especialment als votants del seu govern. Que
ens digui perquè ha decidit fer seguidisme dels EUA i ens ha convertit en els més convençuts
atlantistes i otanistas, i que ara en lloc de l'Aliança de
Civilitzacions que defensava Zapatero defensem una Europa tancada a la
immigració i a l'asil ja que les nostres prioritats són unes altres i volem ser
els primers de la classe a defensar la nostra cada vegada més decrèpita
democràcia occidental.
Haurien de tenir
clar que aquesta política de tancament a la immigració està derrotada per
endavant. És impossible posar “portes al camp” i mantenir un inexistent paradís
europeu mentre a les fronteres s'acumulen milions de persones faltes dels
mínims necessaris per a una vida mínimament digna. Europa i Occident que han
estat històricament exemple de respecte als drets i a les llibertats estan
donant actualment clares senyals d'esgotament i decadència.
