CATALUNYA EN EL LABERINT

Catalunya en el labertint

Nuevatribuna | 26 de Diciembre de 2017


Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya dibuixen un panorama molt complicat. Catalunya ha entrat en un laberint polític del que no es veu la sortida. Dos opcions polítiques C,s i JxCat, de dretes i basades en dos nacionalismes excloents tenen hegemonitzat un país no ja dividit sinó fraccionat.


Desprès de dècades on la idea hegemònica del PSUC de “Catalunya un sol poble” ha estat indiscutida ara ha estat enterrada per una nova hegemonia: la dels nacionalismes excloents, l’independentista unilateralista i el “lerrouxista” espanyolista. I entremig poca cosa, terra erma on subsisteixen restes d’una esquerra desorientada.


La profecia de José Mª Aznar s’ha complert “abans es dividirà Catalunya que l’Estat”. I els responsables estan molt clars si contemplem els esdeveniments. Rajoy i el PP han estat els principals promotors de l’independentisme, des del moment del seu recurs a l’Estatut fins ara. La identificació en els darrers temps per part de molts catalans de l’Estat amb el PP i Rajoy ha multiplicat el nombre d’independentistes. I alhora  l’independentisme unilateralista i excloent que distingeix entre “bons i mals catalans”, “entre ells i nosaltres”, ha estat el multiplicador d’una opció clarament representant d’un nacionalisme espanyolista que representa C,s. En definitiva els nacionalismes es retroalimenten amb una característica comú tots rebutgen el que representa el PP, al qual en l’inconscient col·lectiu tothom culpabilitza.

Una idea avui enterrada

La divisió per orígens identitaris és molt clara. Món rural front món urbà, classes mitjanes front classes altes i treballadores. Els orígens que mai havien estat font de conflicte han tingut un ressorgir en termes generals. Molta gent es sent exclosa i marginada pel “procés” i fins i tot interpel·lada.


Es prou conegut que els nacionalismes són el pitjor enemic de l’esquerra i del principi de solidaritat. El nacionalisme divideix  les classes treballadores i els seus interessos en funció de la identitat. Aquesta situació i la desorientació de les forces d’esquerra davant els fenòmens nacionalistes amb discursos vacil·lants i ambigus han portat a l’actual situació marginal dels partits d’esquerra que havien tingut una presència activa important fins fa poc temps.


Hi ha sortida davant d’aquest laberint?. Es difícil i complexa per que cap de les dues forces nacionalistes triomfants i oposades poden proposar-la sense aplicar POLITICA amb majúscules. Es evident que estem en una situació difícil. Els independentistes no poden imposar-se a l’Estat amb menys del 50% . Però la seva realitat no es pot obviar.


Des d’un punt de vista racional allò més lògic seria arribar a una conclusió: Si ningú pot imposar-se cal una fórmula que sense satisfer a tots sigui acceptable per a una gran majoria. Cal trobar una fórmula en un entremig  que fos vàlida per a una majoria de la ciutadania i que tant uns com altres veiessin com a factible. Es tractaria de trobar un encaix de Catalunya dins d’un nou marc d’Estat.


Aquesta fórmula desactivaria sens dubte a molts independentistes conjunturals i a molts catalans votants per al·luvió a C,s.


Però les dificultats estan en que és difícil que això sigui acceptat no només a Catalunya sinó a l’Estat. Per que l’origen últim de tots els mals està a l’Estat. I per que el problema no és sols un problema de Catalunya sinó del conjunt de l’Estat.


I aquí s’inicien totes les dificultats per a aquesta hipòtesis de solució. Cal un nucli impulsor d’aquesta tercera via per a Catalunya que només podria sortir d’una aposta decidida i conjunta de les forces d’esquerra. Però aquí hi ha un nou problema: estan en disposició de fer-ho tant el PSOE com Podemos i els seus aliats?. Per que la dreta mai serà capaç de proposar una solució a un problema que ella mateixa ha creat.

Iglesias i Sánchez sense unitat no hi alternativa

En el PSOE hi ha molts sectors i baronies que van perdre davant Pedro Sánchez que no només són reticents sinó refractaris a tot el que sigui parlar de Catalunya i que fins i tot impugnen la relació amb el PSC. Per part de Podemos i Catalunya en Comú els caldria aclarir-se internament i dotar-se d’una estratègia que possibiliti una alternativa clara i una voluntat unitària, interna i amb el PSOE per a dur endavant un projecte no sols per a Catalunya sinó per a Espanya, i que passa en primer terme per desallotjar el PP del Govern de l’Estat, per que qui és la causa principal del problema mai podrà ser la solució. I per a fer possible un acord cal comptar amb un PP regenerat a l’oposició, cosa difícil no sols per si mateix sinó si tenim en compte que el seu adversari a la dreta, C,s, és, si això és possible, més refractari a buscar solucions.


Com es pot comprovar la solució al problema català, que és un problema espanyol, és summament difícil per que són necessaris massa factors per aconseguir-ho. I mentre el problema subsistirà i s’enquistarà.


Només escoltant aquests dies les dues parts en conflicte a Catalunya ens podem  adonar  de la dificultat de la situació. Puigdemont que parla com si Catalunya fos seva ignorant l’altra realitat existent, i Arrimades parlant de reconciliació però sense tenir en compte els independentistes.


L’esquerra, catalana i espanyola ha d’encarar el problema per que l’única possibilitat de solució està en les seves mans. I no parlo només de l’esquerra política, sinó també de  l’esquerra social i sindical, cal un bloc alternatiu que deixi de llepar-se les ferides, i surti a l’ofensiva amb una proposta de solidaritat, fraternitat i unitat per als catalans i els espanyols, a partir del respecte al caràcter divers i plurinacional del conjunt i del respecte a les diferències. Reivindicant no sols un canvi territorial sinó també un canvi de les polítiques econòmiques i socials que ens han dut a l’actual fractura interna de les societats catalana i espanyola.

ULSTER l'acord imposible que es va donar

Hi ha problemes que semblen molt difícils de resoldre, quasi impossibles. Però això no és cert, hem vist històricament situacions més crispades que han trobat solució entre enemics irreconciliables pensem en el cas de l’Ulster, o en la pròpia transició espanyola.


Per tant els dirigents de  l’esquerra no haurien d’abstenir-se, ans el contrari demostrar capacitat i rigor tant per a fer una alternativa com per arribar a convèncer als antagonistes de les dretes que el diàleg i el compromís són la única solució.

Cal de nou una porta a l'esperança

BON ANY 2018

Cançons de lluita i anims (que bona falta ens fan)

LES ELECCIONS I LA PRIORITAT SOCIAL

Joan Carles Gallego la veu de la gent treballadora

Nuevatribuna | 15 de Diciembre de 2017


Lamentablement sembla que la campanya electoral continua plantejant-se en termes d’enfrontaments identitaris que tant interessen als partidaris dels dos nacionalismes tant els independentistes com els centralistes. Lamentablement la realitat de la gent, la seva situació social i econòmica semblen desaparegudes en la majoria dels discursos amb l’excepció del de “Catalunya en Comú” que tracta de forma encara infructuosa d’obrir-se pas entre les consignes enfrontades dels nacionalismes.

I potser seria hora que es fes un punt i a part sobre un tema, el territorial, que durant més de cinc anys no ens ha portat enlloc i que és de difícil solució si no es tracta en base a amplis consensos lluny dels enfrontaments que només comporten trencament i fractura social. El tema de l’encaix territorial de Catalunya només tindrà solució a partir d’àmplies majories i aquestes no poden basar-se ni en la independència ni en deixar les coses com estan. Cal un consens entorn a un major reconeixement de Catalunya i un millor encaix territorial que segurament comporta un canvi constitucional cap a un estat federal, aquesta és l’única fórmula possible que comporta la cessió de les parts dels seus objectius màxims. També en aquest tema l’opció de “Catalunya en Comú” i en menor mesura del PSC són les més possibilistes i les que proposen solucions que no marginin  ningú.

Però a banda d’aquest tema cal que s’afronti de forma urgent la situació real de la societat catalana que ha estat amagada durant tot el processisme. Les retallades socials, l’atur, l’increment de la desigualtat social, la pèrdua de qualitat en els pilars del benestar com la sanitat, l’educació i els serveis socials han estat una constant en els darrers anys. I no són fruit tan sols dels pressupostos i les polítiques del Govern central del PP  sinó que han estat compartides pels darrers governs de la Generalitat que han coincidit en les polítiques de retallades antisocials amb el govern espanyol. La sanitat i l’educació han estat fora de l’interès prioritari del Govern de la Generalitat. I tots aquests són problemes que com molt bé ha dit Xavier Domenech: “No ens poden dir que el problema és només Montoro i el TC mentre consoliden retallades de 2.600 milions en sanitat i educació... Això no és el TC”.

Desigualtat creixent

La Generalitat no ha canviat en aquests darrers anys de polítiques econòmiques i socials basades en retallades i pressupostos antisocials iniciades pel Govern d’Artur Mas amb el suport primer del PP i desprès d’ERC i posteriorment continuades pel Govern de JxS amb el suport de la CUP.

Com reflecteix el manifest de Federalistes d’Esquerra de cara a les eleccions: “Les polítiques d’uns i d’altres s'han alimentat mútuament i no sols han provocat una fractura interna a Catalunya, i a la resta d’Espanya, sinó que també han servit per amagar la gestió ultraliberal que ambdós fan de la crisi econòmica, que ha afavorit més desigualtat i injustícia social.”

L’atur, la temporalitat i la precarietat estan en la base d’una desigualtat social que any rere any es va incrementant i deixa amplis sectors en situació de pobresa i marginació. Aquest fet hauria de ser el principal focus d’atenció de les propostes dels diferents candidats  que amb honroses excepcions només parlen d’enfrontaments identitaris sense contemplar en cap moment la realitat de la societat catalana.

A tot això cal afegir la urgència de fer front a les conseqüències econòmiques, laborals i socials que pot comportar especialment la marxa d’empreses de Catalunya així com els costos en la imatge de Catalunya i Barcelona que ha comportat tota la fantasmagoria del procés.

Es hora que des de les opcions polítiques de l’esquerra i des dels moviments sindicals es llanci una ofensiva per a  posar en primer lloc la qüestió social oblidada pels governs de Catalunya i de l’Estat i que és tant o més importants que la qüestió territorial.

Els problemes amagats darrera banderes

Mentre ens entretenen amb guerres de banderes la situació social es deteriora. Es fonamental que tant a Catalunya com a l’Estat es posi en primer pla la qüestió social com la que més precisa d’un canvi urgent de polítiques que han estat errònies i injustes per a la majoria de la població, i brutals pels sector menys afavorits i en aquest sentit és imprescindible derogar la Reforma Laboral del PP que està en la base de la situació laboral i social que patim avui dia. I això és un tema a tenir en compte quan es discuteix sobre la necessitat de canvis constitucionals. Els canvis són necessaris però no només per a solucionar la qüestió del repartiment del poder territorial. Es imprescindible per a revestir la desigualtat  establir com a drets fonamentals de ciutadania el dret a la salut,  a l’educació, a pensions dignes, habitatge social o la dependència. Revocar el canvi de l’article 135 i alhora reforçar el dret a la participació sindical tant en els pressupostos de les administracions com en l’intern de les empreses.  Alhora cal contemplar canvis en la llei electoral i establir mesures contra la corrupció política i económica.

Els problemes socials que afecten Espanya i són responsabilitat del Govern de l’Estat són similars als que afecten  Catalunya i han estat responsabilitat dels Governs de la Generalitat amb Mas i Puigdemont al capdavant i amb Junqueras al darrera. Com molt bé va escriure l’anterior Secretari General de CCOO de Catalunya i que avui honora amb un lloc simbòlic  la llista de “Catalunya en Comú”: “ l’acció humana, la política que es fa, impacta en el funcionament de la societat. Si s’afavoreixen uns interessos i menystenen altres, si es retallen drets, si s’ataca la capacitat de defensa organitzada dels treballadors i treballadores, si s’afebleix la protecció social i es fan regals fiscals a les rendes més altes, s’entén els perquès de la realitat. Avui la Despesa Pública en Protecció Social de Catalunya és del 21’3% del PIB per sota de Grècia (26’0%) Portugal (26’9%), Itàlia (29’9%) o la UE-15 (29’5%),. I en Educació a Catalunya, que ens l’estimem tant, invertim un 3’60% del PIB, només darrera de Romania (2’75%) i lluny de Portugal (5’04%) i França (5’54%)".Podríem afegir que Catalunya ha estat la comunitat on s’ha dut a terme una major privatització de la sanitat pública en benefici de la privada.

Continuisme en la política de retallades

La qüestió social és una prioritat a Catalunya, a Espanya i a Europa, però sembla que a determinats interessos no els convé que es parli d’això i per això està absent de les conteses electorals darrera d’inútils discussions sobre nacionalismes tronats i/o excloents. Esperem que exemples com la política social del Govern de Portugal, o el nomenament del seu Ministre d’Economia com a cap del Eurogrup, o la proposta política de Corbyn en el Regne Unit siguin iniciatives que prosperin i que més d’hora que tard arribin també a casa nostra i que posin en primer lloc del debat polític la importància de la qüestió avui quasi ignorada.

Cal un canvi: lo social primer

EL 21-D: CAL VOTAR OPCIONS TRANSVERSALS

21D eleccions al Parlament

Nuevatribuna | 01 de Diciembre de 2017


En les eleccions del 21D ens juguem la possibilitat de sortir de la via “morta” del procés i de la divisió de la societat catalana en fronts oposats d’independentistes unilateralistes i d’espanyolistes mal dits constitucionalistes.

La ciutadania catalana té la responsabilitat de donar un pas endavant per a sortir d’un atzucac que ja dura 5 anys. Uns anys perduts en els que hem viscut en una realitat virtual mentre es deterioraven les condicions de vida de la majoria de les persones de Catalunya. Ara cal donar un tomb radical i que la qüestió social, la situació real del conjunt de la ciutadania, es posi per davant dels somnis de banderes.

L’enfrontament entre banderes, entre els dos nacionalismes ens ha portat a una perspectiva negativa per a tots, a una ruptura social que mai s’havia viscut a Catalunya des de l’adveniment de la democràcia. S’ha trencat aquella imatge potent de “Catalunya un sol poble” i avui ens trobem amb una societat dividida i desconfiada basada en un “ells o nosaltres” alimentat pels dos blocs enfrontats. I mentre les empreses se’n van del país, els serveis públics bàsics es continuen deteriorant sense que el govern no faci res més que continuar amb les polítiques de retallades. Ens prometien portar-nos a un país millor i ens trobem amb una situació pitjor amb l’autonomia intervinguda, amb la societat no sols trencada sinó en pitjors condicions socials i el que encara és més greu, amb unes perspectives de futur poc clares.


Les dues parts que ens han portat fins aquí, independentistes i centralistes i els partits que les representen són els responsables d’aquesta situació i per tant ara no poden representar, ni uns ni altres, la solució. La solució només pot sortir de qui faci una aposta decidida per a tendir ponts pel retrobament ciutadà i això només pot venir de qui des del respecte a la legalitat tracti de recuperar i millorar l’autogovern, restablir unes relacions fraternals amb la resta de l’estat i ocupar-se en primer lloc pel benestar del conjunt de la ciutadania, especialment dels seus sectors més febles.

Domenech (CatenComú) i Iceta (PSC)

La sortida que ens han de permetre aquestes eleccions ha de partir del reforçament d’aquelles formacions polítiques que de diverses maneres han representat i representen la transversalitat i la pluralitat de la societat catalana i que no han volgut en allò fonamental formar part dels blocs excloents. Són les formacions que més defugen posicions essencialistes i nacionalistes. Són aquelles formacions que tenen com a objectiu principal posar en primer pla la situació real present i futura de les persones que composen la ciutadania de Catalunya. I aquestes formacions tenen uns noms concrets que són “Catalunya en Comú” i el PSC. Ambdues formacions polítiques reconeixen el fet de que d’una o altre manera formem part d’un estat plural, sigui un “estat plurinacional” o “una nació de nacions”. Ambdues defensen una reforma Constitucional que doni sortida no només a la necessitat de solucionar el problema territorial i dins d’ell l’encaix de Catalunya, també defensen la necessitat de que es garanteixin en la Constitució els drets socials bàsics.


Es normal que siguin precisament  formacions que venen d’una tradició d’esquerres i catalanista que es remunta al moment de la transició on la força del PSC i del PSUC va tenir un paper cabdal en la recuperació de l‘autogovern i d’algunes de les normes més fonamentals per aconseguir una societat cohesionada. Només cal remarcar que la immersió lingüística per exemple és filla d’aquestes forces polítiques la qual cosa  ha permès impedir la segregació per raó de l’idioma a Catalunya, i cal dir que les dretes no eren en principi partidàries d’aquest sistema escolar integrador.


Cal recuperar els vells conceptes del “catalanisme popular” per aconseguir un nou eix transversal que lideri la recuperació de la unitat interna de la societat catalana. Només des de l’hegemonia conjunta d’aquestes forces i la col·laboració d’altres sectors que renunciïn de forma clara i sense ambigüitats a la unilateralitat  es pot construir un espai polític central a Catalunya que busqui una recuperació i millora de l’autogovern des  d’una primacia del fet social.

Maragall (PSC) i Saura (ICV)

Es evident que això no és fàcil i menys davant d’unes eleccions on tothom vol  diferenciar-se. Però ja des de la campanya cal tendir ponts en aquest eix transversal que per part dels dos blocs “frentistes” es voldrà impedir. Es evident que des de les files independentistes, que ara diuen renunciar de moment a la unilateralitat, es voldrà atreure a “Catalunya en Comú” i que des de les files del centralisme es voldrà fer el mateix amb el PSC sota la proposta d’una falsa unió constitucionalista.

Els dirigents de “Catalunya en Comú” i del PSC  hauran de buscar punts de trobada més enllà de si un ha acceptat el 155 i l’altre no. En la pràctica tothom està alleujat amb la perspectiva electoral que ens pot fer sortir d’un mal son. I no hi ha dubte que hi ha més que els uneix que no el que els separa. Per que tant en l’àmbit català com especialment en el de l’Estat no hi ha possibilitats de canvi i de fer fora a la dreta del PP i C’s si no és a partir fonamentalment de la col·laboració entre les forces d’esquerra.

Està molt bé marcar el terreny propi dins de l’àmbit de les forces del canvi però mal servei es farà si la competició tàctica s’anteposa a la necessitat estratègica de la col·laboració. Fins el moment s’han comès errors per totes bandes,  el darrer la ruptura del pacte de govern a Barcelona. Fins que no s’abandoni el tacticisme per part d’uns i no es presenti una posició ferma per part d’altres no es podrà avançar.

Collboni i Colau ruptura a BCN

Crec que caldria abordar propostes de col·laboració per tal d’aconseguir el canvi de model territorial però també econòmic i social, un canvi del model productiu i de l’estat del benestar que el país necessita. Cal tenir en compte experiències positives com el programa econòmic i social del “labour” de Corbyn o el model de col·laboració en el govern de Portugal. “Catalunya en Comú” cal que es faci gran d’una vegada i que abandoni ambigüitats i falsos purismes d’adolescència política i cal que el PSOE es rejoveneixi definitivament i s’emmiralli en el canvi dels seus homòlegs britànics.


Ara quan tant es qüestiona el règim del 78 notem a faltar el nivell polític de molts dels actors d’aquells temps que van aconseguir en circumstàncies molt més complexes el pas d’una dictadura a una democràcia homologable malgrat els defectes, molts d’ells fruit dels condicionants del moment que ara no hi són amb la mateixa intensitat. Només cal recordar que malgrat tot la Constitució va reconèixer la existència diferenciada de “nacionalitats i regions”, que seria equiparable a reconèixer ara el caràcter plurinacional o de nació de nacions de l’Estat.

Aquest és el repte que les forces de l’esquerra catalana transversal tenen per davant i per l’esforç que facin per aconseguir un canvi en la situació actual de Catalunya els jutjarem.

Catalunya en Comú- Podemos

PSC-PSOE

NACIONALISME NI ESPANYOL NI CATALÀ !!





La guerra de les banderes

Nuevatribuna | 27 de Noviembre de 2017


Parafrasejant Marx podríem dir que “la religió, el futbol i el nacionalisme són l’opi del poble”. Tots ells apel·len a instints i emocions irracionals en oposició a la raó de les necessitats objectives. Això és aplicable per a entendre la situació actual de Catalunya,

Ens trobem davant un escenari d’eleccions al Parlament de Catalunya resultat d’un període de greus turbulències. Unes eleccions convocades pel Govern de l’Estat, desprès dels greus fets passats des del mes de setembre a Catalunya: sessions del 6/7 de setembre al Parlament on es vulnera la legalitat de l’Estatut per la majoria independentista; mobilitzacions davant els registres fets a les conselleries i empresonament dels presidents de l’ANC i Omnium; manifestació multitudinària de rebuig;  referèndum il·legal del 1-O lligat a una intervenció descontrolada de les forces de seguretat; "aturada de país" del dia 3-O i successives manifestacions multitudinàries de partidaris i contraris a la independència; una falsa declaració d’independència ; apercebiment del Govern de l’Estat al Govern de la Generalitat on s’amenaça d’aplicar l’art. 155 de la Constitució. Desprès i de forma continuada, una “suposada" declaració de la República pel Parlament; aprovació del 155 pel Senat, aplicació del 155 per part del Govern del PP amb cessament del Govern de la Generalitat i dissolució del Parlament amb convocatòria d’eleccions al Parlament pel 21-D.

Posteriorment fugida del cessat President de la Generalitat a Brussel·les, citació del Govern per part de l’Audiència Nacional i de la Mesa del Parlament per part del Tribunal Suprem. Els membres del Govern que es presenten a l’AN són empresonats, mentre que amb posterioritat els membres de la Mesa desprès de declarar que realment no s’havia proclamat res i de renunciar a la unilateralitat són posats en llibertat sota fiança i amb condicions.

Com hem arribat a aquesta situació? Qui és o qui són els responsables dels costos econòmics i polítics de tot això? Qui és o són els responsables de la greu fractura de la ciutadania de Catalunya i de la ruptura emocional entre catalans i espanyols?

No hi ha dubte que hi han uns responsables i són els que han dividit  la societat catalana en blocs antagònics, mentre una bona part de la ciutadania no sortim de la incredulitat. Els responsables són els que des de posicions de nacionalisme radical, català i també espanyol han utilitzat política i electoralment l’enfrontament en benefici propi.

Nacionalisme espanyol

Fa molt temps que la dreta espanyola, representada pel PP ha vist en l’enfrontament amb el nacionalisme català una via de guanyar posicions electorals, malgrat que això pogués comportar crispació i fractura social. El PP des de la seva frontal oposició al nou Estatut de Catalunya no va parar d’utilitzar Catalunya i els catalans com a l’enemic exterior amb el que guanyar electoralment el govern d’Espanya i fer passar a l’oposició, amb la seva ofensiva, a un PSOE acovardit.

Tot això malgrat el cost de desafecció que va comportar a Catalunya veure retallat el seu “Estatut” que havia estat aprovat en referèndum  per la ciutadania desprès de la seva aprovació al Parlament i al Congrés dels Diputats.

El nacionalisme espanyolista i l’enfrontament amb Catalunya li ha permès al PP aparèixer com el defensor de la unitat d’Espanya, i alhora deixar en segon pla tot el relacionat amb la seva corrupció i les seves polítiques antisocials.

Cal dir que en tot aquest temps l’aplicació del 155 no ha estat el pitjor que ha fet el PP i el seu Govern. El pitjor que ha fet Rajoy ha estat la seva inacció envers el problema que s’estava creant a Catalunya i la manca de la més mínima proposta per a solucionar un problema polític de gran intensitat, no es pot dubtar que aquest sol fet invalida  a Mariano Rajoy com a governant.

Per ajudar a la confrontació interna de Catalunya apareix C’s que fa de la problemàtica lingüística un element de divisió a partir d’una mentida reiterada de forma constant que pretén dir que a Catalunya es discrimina el castellà i atacant la política d’immersió lingüística que sens dubte ha estat un element de cohesió de la societat catalana al permetre el coneixement dels dos idiomes i evitar la divisió de la societat per raó de la llengua, i aquesta va ser una conquesta no dels nacionalistes sino de la esquerra del PSUC i el PSC. Posteriorment C’s salta a la política nacional on es caracteritza per anar fins i tot més enllà que el PP en la defensa del nacionalisme espanyolista i la seva confrontació especialment amb el nacionalisme català.

Mentre a Catalunya el catalanisme tranversal que havia estat sempre dominant va sent poc a poc substituït per un nacionalisme català cada vegada més radicalitzat. En un primer moment i aprofitant la retroalimentació de l’enfrontament entre nacionalismes és usat per la CiU d’Artur Más per aconseguir una avantatge electoral i poder accedir al poder. Cal dir que al principi aquest enfrontament va ser volgut per ambdues parts que obtenien redits electorals un en l’àmbit de l’Estat i l’altre a Catalunya i que no impedien les seves coincidències pel que fa a les polítiques econòmiques i socials. El PP dóna suport als pressupostos de CiU a Catalunya, i mentre CiU vota les lleis econòmiques i laborals del PP a Madrid, des de la Reforma Laboral fins a les del sostre de despesa base de les retallades socials.

Nacionalisme independentista català

Posteriorment CiU per tal de sostraure’s a les mobilitzacions contra la seva política de retallades es suma al moviment independentista i fa una entesa amb el nacionalisme radical independentista,tant d’ERC com de la CUP, i s'inicia un camí cap a una suposada independència, en allò que tots coneixem com “el procés” i “el full de ruta”. I a partir d’aquest moment i mitjançant la política de victimització i d’un missatge basat en la il·lusió d’una independència que serà la solució a tots els problemes, que segons el nacionalisme català estan causats per un enemic extern que es diu “estat espanyol”, tot aprofitant el rebuig social a un govern clarament impopular per les seves polítiques socials i territorials com el de Rajoy. Es així com es llancen a un camí cap una “independència irreal” que ha aconseguit un alt nivell de mobilització social, especialment de classes mitjanes, jubilats i estudiants. I que malgrat s’ha demostrat que ha estat un “engany col·lectiu”, continua com una “certesa” possible en la mentalitat  d’una part important d’una ciutadania “abduïda” pels somnis independentistas.

La realitat és molt crua. S’ha confirmat el desig d’Aznar de que abans es trencaria Catalunya que Espanya. La realitat social catalana s’ha modificat de forma substancial i el que abans era una comunitat cohesionada avui és una societat dividida pels discursos identitaris d’uns i d’altres que tracten de dividir la societat entre catalans d’origen i d’adopció. I alhora es dona una fugida d’empreses que ja comença a fer-se evident en un important retrocés de l’economia catalana que pot comportar greus repercussions socials que afegir a les retallades que s’han continuat donat en temps del “procés”. I la vida política continua dominada per l’enfrontament entre els blocs del nacionalisme radical català i el nacionalisme recentralitzador espanyol, per una part el que queda de CDC amb ERC i la CUP i per l’altre el PP i C’S.

I mentre el conflicte social continua amagat sota els discursos nacionalistes i la dificultat per fer-se sentir dels qui podrien defensar una altra via basada en la defensa, la protecció i millora de l’autogovern, d’una societat tranversal, com es definia el “catalanisme popular”, el posar els problemes reals de la gent en primer lloc. En definitiva cal un esforç diferenciador de les opcions de l’esquerra, que parteixen de l’anàlisi de la situació real del país i volen solucions racionals i progressistes a partir d’un canvi constitucional i un millor encaix de Catalunya. Però aquestes esquerres estan dividides i assetjades pels dos blocs frontistes d’independentistes i centralistes.

Els fronts identitaris

En l’actualitat no hi ha solució al problema sense la participació de les forces transversals que representen el PSC i Catalunya en Comú. I una solució possible per Catalunya hauria de passar per la participació d’aquests partits en la solució per a diluir la divisió i els fronts creats. En aquest moment ambdós partits tenen una gran responsabilitat en derivar l’actual situació basada en l’enfrontament entre nacionalismes a una altra on la problemàtica real de la ciutadania sigui afrontada des de posicions polítiques de progrés. I també tenen una gran responsabilitat la d’aconseguir la imprescindible col·laboració entre ells ( en el cas d’Espanya entre PSOE i Podemos), per aconseguir el canvi a Catalunya i a l’Estat per part dels que volen representar la raó de posar com a prioritat la realitat social i economica de la ciutadania enfront de les irracionalitats i els precipicis de les propostes dels nacionalismes d’una i altra part.

Iceta i Domenech la tranversalitat necessària

Adéu ICV?

On va ICV?

Publicat a TREBALL/ 16 de Novembre de 2017 
Nuevatribuna | 17 de Noviembre de 2017


De vegades les idees modelen quasi tota una vida, i la fidelitat a les idees forma part d’un mateix. Som uns quants els que a partir de l’any 1970, ara farà 47 anys ens vàrem afiliar al PSUC, i hem continuat fins avui sent fidels a les idees originals d’un socialisme en llibertat, un catalanisme popular i un partit al servei de les classes treballadores i populars.

Ha passat molt de temps i moltes vicissituds, alguns moments de gran joia com la legalització o les primeres eleccions democràtiques, altres menys alegres, la clandestinitat, la repressió, les derrotes electorals. El trencament del V Congrés, desprès els canvis, la creació d’IC, la seva transformació en ICV, en definitiva alegries i desfetes però sempre conservant la convicció en la justícia de l’ideal que defensàvem. Quasi sempre hem coincidit amb els plantejaments de l’organització i per això hem continuat fins ara. De vegades amb actituds crítiques, com quan en el debat sobre la posició davant la Constitució Europea molts del companys, especialment el provinents del món sindical estàvem a favor, però la majoria va acordar la posició del No que defensava en aquells moments la direcció en la persona de Raúl Romeva.

Una tradició que ve de molt lluny

Pràcticament la trajectòria política de molts ha estat treballar en els moviments socials i molt especialment per alguns en el camp sindical de les nostres estimades CCOO, i fent feina en l’àmbit de Catalunya i a l’Estat. La vida sindical ens va reforçar a alguns en una perspectiva cada vegada més clara de la necessitat de plantejar com objectiu polític prioritari la centralitat del treball. I durant tots aquests anys sempre hem tingut molt clar que militàvem en l’opció que millor representava aquest plantejament.

Ara però des de fa poc temps alguns, com jo mateix, comencem a tenir dubtes cada cop més grans respecte cap on va la nostra organització de tota la vida. Moltes vegades no acabem de compartir molts plantejaments que es fan des de les confluències de les que forma part ICV. Realment per dir-ho amb claredat ens sentim orfes de partit. Tot va començar amb la “defenestració amagada” del company Joan Herrera i l’acord d’anar en confluència amb “En Comú Podem” acceptant que el primer representant d’ICV anés el número 3 de la llista enlloc del que s’havia acordat prèviament. Va ser difícil d’entendre l’acceptació d’aquella posició que va  semblar una claudicació i l’amortització d’un bon Coordinador General que tenia idees clares de per on hauria d’anar la Confluència, però ho vàrem acceptar disciplinadament.

Malgrat tot va  albirar de nou l’esperança en la XI Assemblea d’ICV on es plantejaven com a objectius: Avançar en la Confluència i alhora enfortir ICV. Sincerament ho vàrem creure. En el Document de l’Assemblea  figuraven epígrafs com : “Una Iniciativa activa i proactiva, una Iniciativa per a guanyar” “Una Iniciativa Forta i Cohesionada” i subapartats referits a la confluència on es parlava de com aquesta havia de ser “Volem un espai d’esquerra ecosocialista” “Volem uns fonaments ideològics clars” o “Volem la centralitat del treball en el procés de confluència”.

Darrera Assemblea de ICV

El 22 d’abril de 2015 vaig escriure un article a la revista Treball titulat “ICV, una opció a preservar”. Però tot va ser un “miratge”. A hores d’ara ICV no apareix ni té rellevància enlloc i les decisions semblen estar a “l’atzar” del que decideixen alguns personatges dels “comuns” en especial l’alcaldessa Ada Colau.

Fins ara només hem sentit l’antiga veu del PSUC i d’ICV a través de la nostra gent en el grup de “Catalunya Si Que es Pot” al Parlament de Catalunya. Per que ni el discurs polític de l’Ada Colau ni el d’En Comú Podem ens fan reviure i recordar el  projecte en que hem passat tota la vida. I també ens motiven veus individuals com les d’Andreu Mayayo, Lali Vintró o Quim Brugué entre alguns altres. I el que és més sorprenent moltes veus i debats en el Consell Nacional d’ICV que desprès no s’han vist reflectides en la pràctica de la política quotidiana. Cal també ressenyar que els dirigents dels “comuns” han menystingut, quan no obviat, el nostre grup al Parlament quan  ha estat la veu més clara del que ha representat sempre tant el PSU com ICV.

Alguns no ens reconeixem en la política mantinguda al llarg del “procés”. Ja el 9-N no vàrem entendre quan “in extremis” la direcció de Joan Herrera es va plantejar la participació en la consulta sobiranista simplement per que Rajoy l’havia desautoritzat. Tampoc ha agradat tota la posició dels darrers temps dictada pels “comuns” en relació a tot el procés, ha estat poc clara amb canvis constants i amb un clar seguidisme no equidistant respecte els unilateralistes de JxS i la CUP. El paper de l’Ada Colau ha estat d’un tacticisme constant, tan aviat no reconeixia el referèndum unilateral però alhora cridava a participar com a forma de mobilització. El silenci només va ser trencat pel grup de CSQEP els dies 6/7 de setembre quan es va vulnerar l’Estatut i es van violentar les nostres Institucions d’autogovern. Per últim es pot qualificar com a molt greu que davant la consulta als inscrits, per a veure que es feia el 1-0, el mateix dia 12 quan s’iniciaven les votacions Ada Colau fes manifestacions públiques de que no sabia si Votar Si o No en el referèndum quan en teoria estàvem decidint que faríem els inscrits sí participar o no en el 1-0. Això no són noves formes de política ni res de nou, més aviat semblen caudillismes caducs.

La veu de CSQEP l'alè del PSUC

Pel que fa al portaveu d’En Comú Podem sembla la copia catalana del que diu Pablo Iglesias, amb un discurs poc atractiu, poc consistent i divagador. On està la nostra  personalitat en el Congrés dels Diputats? Recordem èpoques quan només amb un o tres diputats  la nostra veu era clara i forta, amb en Joan Saura o Joan Herrera en solitari o el Coscu i la Laia com a duet. Ara només hi ha un discurs sense estratègia seriosa, clara i moltes vegades purament tàctic basat en proclames cada vegada més esgotades i amb poca capacitat propositiva, només avalant llocs comuns amb Podemos. I a Catalunya quan sentim declaracions de la portaveu de “Catalunya en Comú” la notem com algú totalment aliè als nostres plantejaments tradicionals.

En aquests darrers dies plens de convulsions hem tornat a comprovar la posició subalterna i de seguiment dels dirigents de Catalunya en Comú envers dels postulats independentistes. Desprès d’un plantejament que va semblar encertat  a partir  “ni DUI ni 155”,  l’actuació desproporcionada i contraproduent de l’Audiència Nacional, en lloc de denunciar el caràcter negatiu dels empresonaments dels ex membres del Govern de la Generalitat, derivat no cal oblidar-ho de la vulneració de les pròpies lleis que regulen l’autogovern, Ada Colau novament s’ha posicionat en suport dels independentistes. No és de rebut referir-se al  Govern cessat i a l’ex-President fugit com “el legítim Govern de Catalunya i el legítim President”,  ni referir-se als polítics empresonats com a “presos polítics”, això és una lleugeresa i frivolitat envers els que han estat presos polítics de debò a la dictadura.

Presos Polítics?

Cal tornar a remarcar que alguns ens sentim per primera vegada en aquests llargs anys orfes de partit. Ara estem en portes d’unes noves Eleccions al Parlament i hi ha un greu dubte. Anirem en una confluència que sembla que les enquestes li donen al voltant de 12 escons, els mateixos que va aconseguir ICV la darrera vegada que es va presentar en solitari. I que hem de fer? Veure representada clarament en les candidatures i en el programa la ideologia d’ICV o tornarem a tenir  gent de l’estil del Dante Fachín o la Marta Sibina en llocs preferents per que ho imposa algun “poder fàctic” de la confluència? Es plantejarà un programa que parli clarament de treure a Catalunya d’un escenari polític frentista potenciant escenaris de diàleg i negociació o continuarem en l’espai de la indefinició quan no de rentar la cara als unilateralistes. Molts volem veure com ICV està viva en les persones i els programes i que això ens animi a treballar a fons. En cas contrari molts pensarem que ICV ha desaparegut a la pràctica i només és “un mort vivent”. En aquest cas ho lamentarem tot dient: Adéu ICV Adéu !

Hi ha futur?

PRECARIETAT I DESIGUALTAT

Cal lluitar per treballs dignes

Nuevatribuna | 08 de Noviembre de 2017


L’actualitat de la crisi catalana, present de forma constant i quasi absoluta en els mitjans de comunicació i en la opinió publicada és acaparadora i relega a l’ombra altres aspectes de la vida social i econòmica del país que haurien de ser  també prioritat en la vida política.


Parlem d’una cosa tan fonamental com és la situació quotidiana de gran part de la ciutadania d’aquest país. L’atur, la precarietat laboral, la temporalitat, els baixos salaris són els grans responsables de la cada vegada major desigualtat social que s’està cronificant en el conjunt de l’estat. La precarietat i la desigualtat que en principi semblava ser una conseqüència conjuntural de la crisi econòmica s’està convertint en quelcom estructural.


El país viu en una realitat paral·lela i contradictòria. Sembla que estem en una fase de recuperació econòmica segons els resultats  macroeconòmics que  no es reflecteixen en la realitat social. Els indicadors són positius en quant el creixement econòmic, les grans empreses milloren resultats, els bancs han guanyant en els darrers anys més de 80.000 milions d’euros. Però hi ha un altre realitat contradictòria amb les grans xifres de  l’economia: la de la realitat de la societat, es donen per perduts més de 40.000 euros invertits en les bancs i que han comportat profundes retallades en els serveis públics i en el benestar social; enguany els jubilats perdran poder adquisitiu en les seves pensions, caldria fer reflexionar a  la gent gran que vota al del PP; els salaris continuen sense recuperar poder adquisitiu; cada vegada hi ha més treballadors pobres que malgrat tenir treball no arriben a final de mes; es crea més treball però la majoria és precari i mal remunerat i de poca qualificació; hi ha molt treball parcial, malgrat en molts cassos en frau de llei al fer més hores de les que figuren en el contracte; la meitat dels aturats no tenen cap tipus de subsidi. En definitiva creix la desigualtat social. A uns pocs els hi va be, sempre els hi ha anat be fins i tot en la crisi, i a molts els hi continua anant malament. Pel proper pressupost continuen plantejant-se retallades en sectors bàsics pel benestar social com són les partides de sanitat i educació.

Deteriorament dels serveis públics

En definitiva el país socialment no se’n surt, però tot això està amagat sota la guerra de les banderes. I el que cal dir és que a totes dues bandes la seva política econòmica d’austeritat i retallades ha estat la mateixa. En això semblen tenir un comú acord.


El sindicalisme sembla voler fer un pas endavant i aprofitar la millora econòmica per lluitar per a més i millors condicions de treball, per a més treball i per a salaris més justos. Per que cal reivindicar la centralitat del món del treball, per que més i millor treball és la base per aconseguir una reducció de la desigualtat. I per que més i millor treball, més qualificació del treball, salaris més justos significa una millor i més equitativa sortida de la crisi i un pas endavant per aconseguir una millor i menys desigual societat. Però els seus intents queden amagats davant l’onada de les noticies relacionades amb la qüestió catalana i el nul acompanyament polític i mediàtic que tenen.


Cal un canvi radical de paradigma. L’austeritat econòmica imposada durant la crisi no és un model per a una millora ni tan sols de la pròpia economia. De la crisi es sortirà si es potencia la creació de més treball i més qualificació del mateix amb millors retribucions, que repercutirà en un major consum que comportarà una millora en els ingressos públics i que cal que comporti una millora en els serveis públics i en la economia. I per fer-ho cal un altre patró de desenvolupament econòmic. El futur no està en una economia competitiva en baixos costos laborals. El futur està en una nova economia més productiva, més ecològica i sostenible, i en una economia on potenciem de nou els serveis públics i en la que sigui possible que es reverteixin les privatitzacions de sectors bàsics. Això és el que per exemple està plantejant Corbyn a Gran Bretanya, una economia al servei de la majoria i no d’uns pocs privilegiats.

Contra la desigualtat

Cal potenciar les industries ecològiques, l’energia neta per a fer front a un problema global com és el de l’escalfament global. Cal potenciar el transport ferroviari i el de rodalies per a reduir el transport contaminant. Cal potenciar una industria altament qualificada i molt productiva en quantitat i qualitat. I cal potenciar uns serveis públics de qualitat que són el filó de creació d’ocupació que no es mesura en funció de la productivitat sinó de la qualificació i millora del servei que es presta, en especial en el camps de l’educació i la sanitat públiques i dels serveis a les persones, però sense obviar els serveis de transport públics i/o la investigació entre d’altres.


Cal prioritzar la inversió pública. Es rellevant com a Portugal s’ha decidit no donar més diners públics a l’educació privada ja que es considera que cal prioritzar la pública. Tot enmig d’una gran revolta mediàtica de l’església i la dreta política. Però aquests és el camí.

El problema és que la classe política i els partits de l’esquerra avui semblen estar absents del debat. El debat territorial ha creat una gran divisió entre les forces progressistes i avui temes com la necessitat de liquidar la reforma laboral, la millora de les pensions, uns pressupostos més socials etc. semblen absents de les seves prioritats.



Contra la explotació laboral

Hi ha vida més enllà de la qüestió catalana, i les lluites entre nacionalismes bloqueja  l’esquerra i amaga la realitat social de les classes treballadores i la desigualtat social.

Per que les retallades continuen i el sistema econòmic dominant continua fent camí i convertint en estructural el que semblava conjuntural. I les esquerres si volen ser realment creïbles han de fer un gran esforç quasi titànic per plantejar propostes que arribin a la ciutadania i que parlin dels seus problemes. Es molt difícil però no impossible. És urgent que es deixin de picabaralles i plantegin la urgència d’ un canvi social. En contra dels interessos dels poders polítics de la dreta i dels poders econòmics i mediàtics.

I ho han de fer ara, al conjunt de l’estat i també a Catalunya, cal dirigir-se a la gent més enllà dels sentiments i parlar amb la raó de la realitat social i sens dubte parlar del cost que l’enfrontament a Catalunya comportarà per a tots, espanyols i catalans, en cost econòmic i de ruptura social de la ciutadania. En la mesura que s’aconsegueixi arribar a la consciència ciutadana dels que pateixen la crisi la similitud de les seves condicions de vida i de la degradació d’aquestes serà possible construir vincles de solidaritat i rebaixar els enfrontaments identitaris que falsegen la realitat quotidiana de la gent.

L’esquerra ha de fugir de l’enfrontament d’identitats diverses i fomentar la identitat solidària de la realitat social de tots els desafavorits enfront d’uns pocs que s’emporten el que és de tots.

La lluita per la dignitat, pel treball i per la igualtat i contra l’espoli per part dels grans poders econòmics i els seus servidors polítics i mediàtics ha de ser la base d’una política de transformació que es basi en la igualtat, la fraternitat i la solidaritat del conjunt de pobles de l’estat. 

Lluitem per un mon més digne per a tothom