FELIÇ ANY 2017

El mundo del trabajo

Luis García Montero (artículo en Info-Libre)

Las movilizaciones convocadas esta semana por los sindicatos intentan situar la reivindicación laboral en el centro de los debates políticos. Se trata de un esfuerzo difícil, pero imprescindible. Pensar el trabajo es pensar la democracia.


En el poema inicial de Campos de Castilla, Antonio Machado dio prioridad a su orgullo laboral en unos versos inolvidables: “A mi trabajo acudo; con mi dinero pago / el traje que me cubre  y la mansión que habito, / el pan que me alimento y el lecho en donde yago”. La alusión al trabajo en su “Retrato” contenía una declaración ética que marcó también el sentido de su poesía. El civismo republicano de los versos no se identificaba con la torre de marfil, ni con la profecía de los dioses, ni con la marginalidad dorada de los bohemios, sino con la palabra del ciudadano que acude a su trabajo.

El mundo laboral es el ámbito en el que se juega la realización personal de los individuos. Me parece significativo señalar que esta realización personal es inseparable de la forma en la que cada uno nos integramos en la sociedad. Así que ganarse la vida tiene aspectos públicos y privados. No se trata sólo de tener la suerte de llegar a fin de mes gracias a un salario, sino de que la labor diaria sea el medio de vivir una vocación y de participar en la organización de una sociedad. No es lo mismo tener un puesto de trabajo que tener un oficio. No deberíamos olvidar este fin último pese a las urgencias de unas realidades marcadas por la explotación y el difícil paisaje laboral.

Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque el orgullo de tener un trabajo decente y un oficio es el factor más importante a la hora de generar sentimientos de ciudadanía. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque tener un salario digno es el mejor síntoma de una buena producción y distribución de la riqueza. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque en las condiciones laborales se plasman las brechas de la injusticia y la desigualdad por motivos género. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque la política sólo resulta creíble cuando se funde con la vida cotidiana de la gente.

Y para evitar bromas simpáticas sobre el derecho a la pereza, no olvidemos que el tiempo de ocio es un aspecto más del mundo del trabajo.


Así que el peso de los trabajadores es indispensable en una verdadera regeneración de la democracia. De ahí  también la dificultad de llevar las reivindicaciones del trabajo al centro de los debates políticos. Vivimos en un mundo que ha identificado su globalización con un proceso degradador de la democracia. Es el mundo que identifica la libertad con las manos libres del dinero a la hora de fijar las reglas de la vida y del Estado. Cuando se sustituye la producción por la especulación a la hora de generar riqueza, resulta muy difícil mantener el peso de los trabajadores en la organización social. Eso tiene consecuencias políticas inmediatas. Los ciudadanos somos hoy becarios del sistema electoral. Cubrimos los huecos de la plantilla, pero sin derechos ni sueldo democrático.


Y después, claro, están las condiciones de cada país. Las sucesivas reformas laborales que la inercia neoliberal ha impuesto en España dejan casi sin campo de estudio a los profesores de Derecho del Trabajo. ¿Qué derechos quedan? Defender el trabajo decente y el salario digno resulta muy complicado cuando se acaba con los convenios laborales, se facilita el despido libre y se utiliza el código penal para poner en duda el derecho a la huelga.


La situación actual hace muy difícil la labor de los sindicatos, pero las dificultades están siempre allí donde se juegan las cuestiones decisivas.  Es una tarea de todos encontrar la manera de volver a situar el mundo del trabajo en el centro de los debates políticos. Corresponde a los sindicatos pensar en sus posibles errores y comprometerse con el futuro de nuestro presente. Corresponde a los revolucionarios de pacotilla comprender que la zambomba de sus críticas a los sindicatos es el villancico que más le gusta oír al poder.

   



INTERROGANTS DE LA NOVA POLITICA

Errejon i Iglesias, dos models?



Nuevatribuna | 16 de Diciembre de 2016

La política a l’estat espanyol està en un moment de canvi profund. El sistema de partits hegemònics que han controlat la vida política, el denominat bipartidisme, sembla passar per un moment de crisi. Actualment hem vist sortir noves opcions polítiques que aspiren a tenir un paper important en el futur polític.

No parlarem del cas de C’s que sembla més una formació que pretén jugar un paper  de complement del bipartidisme i ens centrarem en els partits denominats del “canvi” o de la “nova política” en concret de Podemos i les seves confluències.

Aquestes forces que han aparegut amb força es troben encara en un context de profunda indefinició interna. Són moviments sorgits com a conseqüència d’una certa crisi de la política dominant i com a rebuig de la mateixa però que tenen enormes mancances en quan a la seva definició final.

Ens podem centrar especialment en el moment del procés intern de renovació pel que passa la principal formació de la “nova política” com és el cas de Podemos i la seva propera Assemblea Ciutadana denominada “Vistalegre 2”.

Fins el moment allò que apareix als mitjans no són més que discussions dins del nucli dirigent sobre diversos aspectes relatius a com ha de ser la forma de debat del procés congressual que ni tan sols amaguen el que són  lluites de poder dins del nucli dirigent de la formació. Però caldria que la ciutadania tingués més informació sobre una sèrie d’interrogants que la formació hauria de definir amb claredat d’una vegada.

Es evident que fins ara Podemos ha estat una maquinària electoral molt eficient en mans d’un nucli dirigent molt centralitzat i bon dominador de la propaganda mediàtica mitjançant la qual ha llençat conceptes generals i poc concrets sobre la necessitat del “canvi” i la lluita contra la “corrupció” i la “casta”. Malgrat tot encara hi ha molt poc coneixement sobre elements bàsics de que és o vol ser Podemos com a partit, i quins són els seus objectius.

"Vistalegre 1"

Sens dubte Podemos es troba en un moment essencial que és la conformació del seu projecte polític i de la pròpia organització com a partit polític, més enllà de la maquinària electoral.

I per aconseguir-ho caldria clarificar molts interrogants entorn la formació i els seus plantejaments i objectius polítics.

Quina és la seva concepció ideològica i quines són les seves bases? Quins són els seus objectius polítics i la seva estratègia i tàctica política per dur-los a terme? Tot això  més enllà de parlar de “la necessitat del canvi que la gent necessita”, o de plantejaments com estar “amb la gent” o “amb el que la gent decideixi en cada moment”. Cal concretar conceptes poc definits com Quina és la gent que es vol representar? Quins sectors la conformen? Qui són els de baix?  Què és i qui composa  la “casta” ?.

No hi ha dubte de que cal passar de les frases genèriques i del tacticisme constant i amb objectius mediàtics a concepcions polítiques més aprofundides.

I respecte a diverses qüestions bàsiques. Quina és la seva concepció de l’estat? Més enllà de defensar una major democratització i participació. Quin model productiu es defensa? Com es defineix  la societat i la seva composició?

Quins mitjans es defensen per aconseguir la transformació política i social? Com es defineixen els instruments d’acció política i social? Quina política d’aliances socials es planteja? Quina és la seva relació amb els moviments socials i sindicals? Quina és la política d’aliances en l’àmbit polític? Com es vol aconseguir la majoria social i política necessària per a governar? Quina és la seva concepció de l’hegemonia ideològica i de com s’aconsegueix?

Quin és el model de partit que proposen? Quin és el seu model organitzatiu? Quina és la funció del partit? Quin és el seu model de militància i el seu paper? Quin és el compromís i la participació del militant?

Tot això són preguntes que no han tingut una resposta suficient fins el moment. Es possible que es defineixin en els documents de l’Assemblea Ciutadana, però no deixa de ser significatiu que prèviament ja es proposi a la militància si la votació de les propostes polítiques i els equips s’han de fer de forma conjunta o no.

Partit d'avantguarda

Fins el moment Podemos ha estat una formació  que podríem definir com a “d'avantguarda”, és a dir amb un nucli compacte i reduït de dirigents i amb una militància molt poc estructurada que segueix les directrius dels seus dirigents, és un model que podríem qualificar de “leninista” o fins i tot de “caudillista” on el secretari general, en aquest cas Pablo Iglesias, té un alt grau de decisió política. Era d’alguna forma un partit que tenia com a objectiu aconseguir el poder en poc temps. Eren els moments de “assaltar els cels”.

Ara l’organització es prepara per a un plantejament d’aconseguir el poder, o millor dit el govern, en un temps més llarg. I això comporta la necessitat d’estructurar el partit. Però, l’objectiu és el d’aconseguir un “partit de masses” estructurat i organitzat de forma que permeti no sols la major participació de la militància sinó la implicació d’aquesta en la societat?.

Es vol un partit que tingui relacions fluides amb els moviments socials i sindicals, aquests darrers abans molt demonitzats, i que el partit els acompanyi en les seves lluites, o un partit que estigui immers en els moviments socials i sindicals i on la seva funció sigui establir una pràctica política que aglutini i doni una visió globalitzada de les reivindicacions socials?.

El PCI  va ser un partit de masses

Això últim deixaria com a estèril el fals debat que s’ha volgut plantejar a Podemos sobre la preeminència de la funció institucional o la mobilització social. En un partit de masses immers en la societat no hi ha preeminència ja que la lluita social i l’acció institucional estan en plena sincronització sense preeminència d’una sobre l’altre.

També és molt discutible l’organització interna del partit. L’actual model que es vol presentar com a molt participatiu amaga una realitat de relació virtual de la militància i una nul·la capacitat real de participació decisiva d’aquesta. La consulta directa a les bases ha de ser per a determinades qüestions concretes i clares, la resta incloent-hi les Assemblees Ciutadanes precisen de debats a fons en les organitzacions on els militants s’enquadrin de forma que permetin el debat de documents, esmenes, transaccions i síntesi etc.  Lo contrari és un miratge de participació que deixa tot el control en les elits dirigents.

Cal aclarir com es vol aconseguir el govern. Per aconseguir tenir majoria cal establir unes polítiques que aglutinin les més amplies majories socials. I no sembla que això sigui el que estigui aconseguint UnidosPodemos que en sis mesos ha perdut un milió del seus votants al percebre’s una radicalització en les expressions del principal dirigent de la coalició. I poden tenir el perill de que una radicalització en el discurs els situï en un extrem polític que impediria l’objectiu d’aconseguir el poder. I d’altra banda no es veu cap política d’aliances envers altres forces, fora de les confluències i aquestes encara no prou fortes ni consolidades, que fessin possible un govern en coalició.

En definitiva Podemos ha d’aclarir-se i aclarir-nos molt. No és fàcil construir de nou una força política amb voluntat majoritària i alternativa a allò existent. Una nova força on es doni una participació real de la militància i amb una capacitat de discurs inclusiu dels diversos sectors i sensibilitats del propi partit. Potser li caldrà un procés més llarg de maduració del projecte polític i organitzatiu si vol ser a mig termini una força amb capacitat real de transformació social.

I el que val per Podemos val també per les seves confluències, com en el procés de construcció del nou subjecte polític a Catalunya, i per totes les organitzacions que vulguin ser alternatives al bipartidisme desprestigiat existent, i amb major raó per organitzacions que han estat molt qüestionades pel que fa a la seva democràcia interna com Izquierda Unida.

Quin nou subjecte polític?

EUROPA: L’ALTERNATIVA ÉS ECOSOCIALISME O BARBÀRIE

Ecosocialisme o barbàrie

Nuevatribuna | 09 de Diciembre de 2016

Les ombres planegen sobre Europa. Una Europa sotmesa al domini de l’austericidi decretat pels poders europeus de la dreta i el neoliberalisme amb la complicitat de la socialdemocràcia. Una austeritat neoliberal adoptada per uns organismes de la UE amb fortes carències democràtiques i a esquenes dels propis Parlaments nacionals. Aquesta Europa on els estats han fet cessions de sobirania a unes institucions polítiques europees amb forts dèficits democràtics i participatius. Una Europa feta d’esquenes a les seves ciutadanies i demostrativa del fracàs d’unes elits que apliquen unes polítiques que provoquen frustració i fracturen la majoria social. Unes polítiques europees que es volen presentar com les úniques possibles. Així hem vist com polítiques com les contrareformes laborals s’han aplicat de forma mimètica per governs de dreta com el PP de Rajoy o socialistes com el de Holande -Valls a França.

Europa avui es contempla amb temor, s’ha destruït l’ideal europeista motivador que era vist socialment com un model de futur de benestar i cohesió social. Ara és tot el contrari, les retallades semblen venir totes d’Europa, incloses les que són fruit de decisions presses en àmbits nacionals. La realitat és que s’ha produït un retrocés des de l’etapa conduïda per Jacques Delors, on el creixement econòmic es plantejava en paral·lel a la millora de les condicions socials. S’ha desfet bona part del camí que s’havia avançat pel que fa a la concepció de la unitat europea. Tot això és degut a les polítiques dutes a terme en les últimes dècades i aguditzades arran de la crisi i que han anat dirigides a beneficiar els grans poders econòmics que han concentrat la riquesa cada vegada en més poques mans, a la vegada que la pobresa i desigualtat augmenta, i les societats es fracturen en la seva cohesió interna amb el creixement de sectors de població exclosos que són cada cop més nombrosos. 

Merkel, Rajoy i Hollande

 I aquesta és una de les raons per les quals creixen com a reacció les opcions ultranacionalistes que volen retornar als vells estats-nació superats per la historia. Unes opcions que es basen en la por a un futur fosc i poc atractiu però que es vol combatre amb un model idíl·lic d’estat nacional que ja és inexistent i impossible i que en el passat van provocar greus desastres bèl·lics.

Aquests moviments ultranacionalistes d’extrema dreta, racistes i aïllacionistes s’aprofiten de la nova situació creada per les polítiques d’austeritat que des de les institucions europees i els governs de dretes i socialdemòcrates s’han implantat. Hi que  han  generat en gran part una resposta primària de malestar profund per part dels sectors més afectats per la crisi. Una bona part de vot de les classes treballadores i de classes mitges expressen la seva frustració i ressentiment contra els partits tradicionals governants als qui responsabilitzen amb raó de la seva situació. Aquests sentiments de frustració i rebuig són fàcilment utilitzats pels populismes de dretes que apel·len als sentiments nacionalistes per a combatre aquest enemic que representa Brussel·les, les elits governants i les seves polítiques.

Les opcions populistes nacionalistes i xenòfobes tenen un caldo de cultiu òptim pel seu missatge radical que situa l’enemic fora de la tradicional estructura de l’Estat-Nació. Tota la culpa ve de l’exterior, de les institucions comunitàries i de l’emigració especialment la que prové de cultures i races  diferents. Aquest és el missatge que està calant a molts països europeus. En els de l’est on la ultradreta ja governa a Hongria o Polònia, i a l’oest on pren força al nord i centre d’Europa, i on properament podrem contemplar la seva força en les eleccions a França,  Holanda i  Alemanya. Es dóna  el fet de que davant la falta de resposta i alternativa a l’actual estat de coses per part de l’esquerra una part de l’electorat de classe obrera i treballadora molt afectat per les polítiques d’austeritat avui  és veu seduït per la demagògia del populisme nacionalista Ho hem vist al Brèxit britànic, i ho estem veient de forma reiterada a França.

La ultradreta que ens aguaita: Le Pen i Wilders

I malgrat el problema està provocat en gran mesura per les polítiques que els governs de la UE i institucions europees com la Comissió o el BCE estan portant a terme, tampoc pot haver-hi cap dubte que l’alternativa a l’actual estat de coses no vindrà de la mà d’un retorn nostàlgic als antics Estats-Nació. L’alternativa només pot venir a escala europea, el retorn nostàlgic a les antigues formes estatals no pot donar solució als problemes actuals derivats de la globalització econòmica i financera.

L’alternativa només pot ser més Europa i una altra Europa. I aconseguir-ho només serà possible mitjançant un canvi radical a Europa. Una Europa més democràtica que superi l’actual UE burocratitzada i mancada de controls democràtics reals. Un moviment europeu que pensi a escala europea però sense obviar la escala estatal quan es tracti de establir i formular alternatives. Cal una nova Europa més democràtica i social més orientada al benestar de la seva ciutadania, amb més capacitat de creació d’ocupació mitjançant una reconversió cap a una energia i una industria més “verda” , més ecològica i sostenible. Creadora de nova d’ocupació a través d’aquesta nova industria i mitjançant polítiques públiques de potenciació de sectors creadors de molta ocupació intensiva amb mà d’obra com són els sectors de la sanitat, l’educació i els serveis socials públics. I per això cal no confondre la lògica de l’eficiència econòmica  industrial que es mesura amb la productivitat amb la lògica del que és socialment productiu en els àmbits del treball social,  és a dir la qualitat de la prestació laboral. El concepte de la productivitat com augment de la producció per persona, l’eficiència productiva no és aplicable en l’acció social. Per això a Europa hi ha un gran jaciment d’ocupació intensiva en el sectors socials que no s’ha tingut en compte en les polítiques fetes fins al moment i basades només en el principis de l’austeritat és a dir saldar deutes i reduir el dèficit. Es possible fer coexistir una part de l’economia molt productiva  amb la resta que sigui sostinguda amb alts nivells d’ocupació intensius amb ma d’obra.

Cal que l’alternativa a defensar per les esquerres progressistes i ecologistes, i que s’ha d’ampliar a les forces democràtiques i europeistes, sigui defensar un NOU MODEL D’ EUROPEISME. Un model de nou estat del benestar que només és realitzable a nivell europeu amb un ampli respecte a cert grau de sobirania dels estats. Cal MES EUROPA  per a fer front a la globalització. Cal MES EUROPA com a ideal col·lectiu i polític per a una nova etapa. Una Europa social, inclusiva, més política, més democràtica i ecològicament sostenible. Només des de l’àmbit europeu és possible fer front, amb garanties pels interessos col·lectius, a la globalització, i establir normes i regles que la controlin mínimament. Això avui dia és impossible fer-ho des de l’àmbit dels estats. Només a escala europea és possible establir un equilibri avui entre el mercat i la justícia social.

I cal tenir un projecte europeu compartit, la qual cosa  no exclou la seva articulació a escala local, regional, estatal i europea. Però ha de ser una lluita amb referents europeus i estructures també europees.

La CES, el sindicat europeu

En aquest sentit el moviment sindical pot tenir un paper capdavanter però alhora una forta responsabilitat. La Confederació Europea de Sindicats és ja un embrió estructurat de moviment sindical a escala europea. Té propostes i programes inclòs en l`àmbit de la sostenibilitat medi-ambiental, però ha de fer un pas més, ha de donar un salt des dels estats a la escala europea. Cal exigir més drets sindicals als països que han de formar part de la nova Europa. Cal establir drets laborals i sindicals europeus, cal establir criteris de negociació i impulsar la negociació col·lectiva a escala europea. El sindicalisme pot ser l’embrió que faci que les forces d’esquerres, de progrés, ecologistes i a les europeistes es comencin a plantejar actuar també a escala europea coordinada amb la seva actuació en els àmbit estatals. La democratització europea no és possible sense que hi hagin propostes polítiques i socials europees fruit d’estructures socials i polítiques d’àmbit europeu.

Aconseguir MES EUROPA és el repte i la utopia i ha de ser l’alternativa de progrés. Per que sense MES EUROPA  el futur serà abocar-nos a un procés de desintegració del projecte europeu i de les seves economies i societats.

Un petit triomf a Europa: Àustria

Marx deia que la alternativa era en el seu temps entre “Socialisme o Barbàrie”, avui, desprès de la derrota a Àustria del candidat de la ultradreta a mans d’un candidat verd, podríem dir que el futur de Europa podria ser “Ecosocialisme o Barbàrie”.

Un altra Europa es possible

                                          Leonard Cohen "The partisan"

Les classes socials en la crisi



Un pocs guanyen i molts perden

 Nuevatribuna | 30 de Noviembre de 2016


L'hegemonia ideològica conservadora dominant des del triomf de la revolució conservadora, amb la caiguda del bloc soviètic, ha provocat un canvi notable en la percepció social de les classes. Aquest canvi s'ha aguditzat encara més amb la profunda crisi econòmica provocada per la bombolla financera.

Durant bona part del segle XX estava molt clara la distinció entre les classes i el propi concepte de la lluita de classes. Però els ideòlegs conservadors van anar incorporant una sèrie de nous conceptes l'objectiu últim dels quals era amagar la contradicció fonamental entre els explotats i els explotadors de la societat. Així va anar guanyant terreny la concepció d'establir les classes en funció del nivell de renda, en lloc de la situació de cadascun en el procés productiu. Així sorgeixen gradualment els conceptes de classe alta, mitjana i baixa. I posteriorment la seva multiplicació en classe alta, classe mitjana-alta, mitja-mitjana, mitjana-baixa i classe baixa.

Aquestes concepcions van paral·leles al procés de foment de la individualització i  la concepció que cadascun està situat en funció de les seves capacitats i esforços personals, i que és fàcil pujar a l'ascensor social en funció de la meritocràcia existent.


Pirámide social

Aquests conceptes d'individualisme van acompanyats de la potenciació del consum massiu, o consum de masses, més enllà del necessari. Cal recordar en aquest sentit la posició de Berlinguer quan reclamava la necessitat de potenciar l'austeritat, una austeritat que no tenia res a veure amb les polítiques austericidas del neoliberalisme governant. En efecte Berlinguer criticava una societat d’individualisme consumista desenfrenat que malbaratava recursos i defensava una societat diferent on es valorés el col·lectiu especialment a partir de la potenciació dels serveis públics.

Però és evident que la globalització sense regles es va aprofitat de la caiguda del comunisme real que va produir un efecte devastador en el conjunt de l'esquerra, com si aquella experiència negativa i frustrada hagués d'involucrat  tot  plantejament progressista i d'esquerres. I va conduir a una situació on l'alternativa neoliberal es presenta i es difon per tots els canals com a l'única alternativa possible. I davant ella es resigna l'esquerra majoritària en l'Europa Occidental, la socialdemòcrata, mentre que pràcticament s'anul·len les veus minoritàries discordants.

L'alternativa dominant es basa en la idea bàsica de donar al capital les majors facilitats i marge d'actuació, reduint els nivells de seguretat i protecció de l'ocupació. La creació d'ocupació es subordina a l'eficàcia econòmica i es potencien  noves formes més flexibles i precàries de contractació i d'acomiadament. Es demonitza i es critica el paper de les organitzacions sindicals a les quals se les presenta falsament com a organitzacions corporatives que només defensen els privilegiats amb ocupacions fixes. La utopia neoliberal seria un món laboral totalment mercantilitzat de subjectes individuals i sense organitzacions sindicals.

Alhora es tracta d'enfrontar els treballadors entre ells, en lloc de la solidaritat es tracta de fomentar un individualisme on el treballador vegi la resta de la seva classe no com els seus aliats sinó els seus competidors davant un mercat de treball limitat. Es tracta d'utilitzar tots els mitjans possibles per a dividir  la classe treballadora, aprofitant per a això els canvis produïts amb la desindustrialització i el trasllat de les indústries a països emergents on la producció és més barata. Els països occidentals desenvolupats es terciaritzen i es converteixen en societats on el sector serveis, amb menor concentració de treballadors als centres, té cada vegada més protagonisme.

Es tracta de segmentar i enfrontar els diversos estrats en què es divideix una classe treballadora cada cop amb situacions laborals més plurals. Als treballadors precaris o en atur se'ls hi assenyala com a culpables els treballadors amb ocupacions fixes o els funcionaris públics amb ocupacions estables,  als que es presenta com a privilegiats que són responsables de la precarització de la resta. S'enfronta a la classe treballadora per la situació generacional o de gènere, així les dones són culpables de l'atur masculí en incorporar-se al mercat de treball. Es tracta d'aprofundir les divisions en funció del seu origen com si els treballadors immigrants, als quals es presenta com a responsables de la baixada de salaris, fossin responsables de la crisi. En definitiva es tracta d'enfrontar els diversos sectors de la classe treballadora entre si a fi que s'oblidin dels veritables responsables de la crisi: el capital que no només ha provocat la crisi sinó que s'ha beneficiat d'ella. Es tracta de provocar por entre la classe treballadora a perdre el status que tenia abans de la crisi i fomentar-li el pànic cap a la possibilitat de descens. I tracten de fer aparèixer com a culpables a aquells que estan encara pitjor i als quals els presenta com a possibles competidors.

L'efecte de la crisi

Tot això ha comportat que l’actual realitat social es divideixi en tres categories:

1. Els que es beneficien de l'actual situació. Aquí estan des dels més privilegiats,  l’1% més ric. La cohort dels seus servidors, els seus executius i els seus servidors polítics, mediàtics, legitimadors socials, les classes professionals molt qualificades, empresaris i membres de les patronals i sectors de treballadors de sectors punta amb treballs fixos i salaris ben remunerats entre d’altres.
    
2. Els que estan intimidats davant l'actual situació, la major part de la classe treballadora amb por a perdre el seu lloc de treball i amb els seus salaris ja devaluats, els funcionaris de mitjà o baix nivell, pensionistes, així com altres sectors en vies de proletarització com a autònoms reals i falsos, petits empresaris i comerciants, i professionals, molts d'ells joves, etc. Tots ells veuen com es dilueixen les seves expectatives de futur.
    
3. Els exclosos, entre ells molts joves a la recerca de treball, treballadors adults en atur i sense expectatives d'aconseguir treball, parats de llarga durada, treballadors pobres, gent amb contractes precaris o a temps parcial, en definitiva aquells a qui socialment es dóna ja per perduts i la recuperació laboral o professional dels quals és cada cop més difícil i que estan mancats en molts casos de prestacions socials.

Aquesta situació és el brou de cultiu per a la creació d'un ambient de malestar, frustració, on la gent no veu perspectives de futur  o com a mínim una forta incertesa. Tot això crea un ressentiment que moltes vegades és la base de la canalització de les expectatives cap a moviments de rebuig a la situació actual i  cap a tot canvi que es percep com a negatiu i la defensa d’un passat nostàlgic. En definitiva és el brou de cultiu dels moviments nacionalistes populistes i reaccionaris que hem vist créixer als països més avançats de l'Europa occidental, no citarem per òbvia la situació a l'Europa de l'est, i que ha estat la causa del Brexit o del triomf de Trump.

Enfront d'aquesta situació el moviment sindical i les esquerres han de ser capaces de construir un discurs moral, no defensiu i basat en alternatives al sistema actual, en valors de progrés i superació de la situació actual, qüestionant els costos ambientals i socials que estan comportant un model que és insostenible, i creant uns factors d'esperança i confiança en uns governs  i unes institucions que es situïn realment al costat de la majoria de la població i no únicament al servei dels més poderosos.

Quines són les prioritats de la societat ?

Els més rics no tenen pàtria

Rics sense pàtria

Nuevatribuna | 21 de Noviembre de 2016


L'adveniment del neoliberalisme globalitzador de les últimes dècades, que fins i tot s'ha potenciat durant l'etapa de la gran depressió ha comportat l'increment de la desigualtat social fruit d’un injust repartiment dels beneficis.

Les doctrines de l'austeritat només han provocat rebaixes en la situació de les classes treballadores no tan sols en termes de menor renda sinó de la seva pròpia situació social, on l'increment de l'atur, la rebaixa de salaris i dels seus drets socials ha estat una norma. Un clar exemple és com els rescats de les corporacions financeres s'han efectuat a costa dels drets del conjunt de la societat i especialment de les classes treballadores.

La situació precedent de l'Estat del Benestar existent en “les dècades daurades” dels 50, 60 i 70 del segle XX, s'ha vist reduïda de forma considerable. Els principis que la feien possible, la llibertat de mercat corregida per la justícia social redistributiva, han desaparegut. El neoliberalisme imposa la lògica del mercat en tots els àmbits com l'única política possible i acompanyada per receptes d'austeritat i menor redistribució social amb un canvi negatiu en la progressivitat impositiva.

El fonamentalisme econòmic dels mercats lliures amb la mínima intervenció dels estats, la desregulació, la flexibilització, la globalització econòmica impulsada pel desenvolupament de les TIC han provocat als països europeus una situació d'increment de la desigualtat i de la cohesió social.

Es dóna la paradoxa que la globalització neoliberal sense regles ha comportat l'establiment del que s'ha donat a dir “un socialisme per als rics i un capitalisme per als pobres”.

En efecte el resultat de les polítiques derivades de la crisi han perjudicat la majoria social i només ha beneficiat  la minoria més rica, l'anomenat 1% dels més rics, i el 20 % format pels  seus escuders socials (executius, professionals qualificats, comparses polítics o mediàtics etc.).

Creix la desigualtat

Els canvis econòmics i socials que han comportat un increment de la vulnerabilitat i desigualtat social, de la precarietat laboral, de la pobresa i de la pròpia recessió democràtica han produït alhora una concentració dels recursos en poques mans amb la consegüent acumulació desmesurada de poder.

Als països europeus la deslocalització industrial ha estat una constant en les últimes dècades de globalització sense regles. Els processos industrials s'han traslladat a països en vies de desenvolupament on el cost de la producció és més barat. Paral·lelament el capital industrial ha estat, cada vegada més, substituït pel capitalisme financer o el ben denominat “capitalisme de casino”. Tot això davant la més completa inacció dels governs que estan situats en la lògica de que l’única alternativa és la neoliberal, és a dir  la liberalització dels mercats sense regles. Aquesta preeminència financera del capital es basa en la maximització del valor de l'acció en les grans corporacions. El fonamental no és ara la producció sinó aconseguir el màxim de benefici aprofitant el moviment global de capitals i recursos tot buscant l'acumulació mitjançant l’elusió de regulacions o lleis que els limitaven anteriorment a nivell dels estats.

La submissió de la política

El més paradoxal de l'actual situació és que els components que més s'han beneficiat per les noves polítiques econòmiques, els més rics, s'han desnacionalitzat. És a dir que han situat una gran part dels seus recursos més enllà del control dels seus estats nacionals de procedència.

La utilització per part dels privilegiats de la pràctica del “offshoring” els ha permés ocultar una part substancial de les seves fortunes lluny del control dels seus estats de procedència, amb la consegüent elusió fiscal. Els més rics s'han  independitzat dels seus estats o pàtries originàries.

Aquests rics sense pàtria han definit un sistema d'economia global que els  permet un moviment de recursos, des d’un territori a un altre burlant jurisdiccions i ocultant-se al control de les autoritats i de la societat.

Aquesta és una pràctica generalitzada no només per part de les persones físiques més privilegiades sinó de la pràctica totalitat de les grans corporacions europees, tant financeres com  industrials que tenen localitzades gran part les seves filials en “paradisos fiscals” eludint el pagament dels impostos que els correspondrien pels beneficis obtinguts.

Tenen en favor seu el que Owen Jones denuncia en el seu llibre “El Establishment: la casta al desnudo”, és a dir tot un seguit de servidors, des de directius patronals, a serveis d'estudis,  líders comunicacionals, dirigents polítics o directius de mitjans de comunicació, alts professionals, etc. sobre els quals tenen control i que tenen una situació de dominació sobre la comunicació i la vida de la societat. Aquests de forma permanent defensen des de les seves tribunes corresponents com a única alternativa   l'actual model econòmic, ocultant la realitat de l'espoliació de la majoria social per part de la minoria privilegiada.

Els servidors de la plutocràcia

Per aconseguir un canvi d'aquesta situació de domini de la iniquitat en què es troba la gran majoria de la societat, excepte aproximadament el 20% que d'una forma o una altra està al servei del 1% més privilegiat, caldria que la societat fos conscient de la realitat de l’espoliació que pateix en el seu conjunt.  De l'existència d'uns privilegiats que són els únics responsables de l'actual situació de crisi i desigualtat en què viu la majoria social derivada d'unes polítiques injustes, egoistes i antisocials. Tant les classes mitjanes que han vist disminuir les seves perspectives de futur i estan indignades per això, com la classe treballadora que veu com les seves condicions de vida disminueixen i es tornen més precàries, fins al més de 20% de població exclosa socialment i que viu en la més absoluta precarietat i pobresa, han de conèixer qui són els responsables de l'empitjorament de la seva situació.

El coneixement de la realitat és un factor fonamental previ per aconseguir la reacció necessària per part de la majoria que articuli una resposta a l'actual estat de coses en les societats europees.

La desigualtat creixent del neoliberalisme



UN PARTIT DE LLUITA I DE GOVERN

Per un partit de lluita i govern

Nuevatribuna | 14 de Noviembre de 2016

Recentment hem vist aparèixer un debat entre els dirigents de Podemos entorn a si  l’organització havia de prioritzar la lluita al carrer o a les institucions. Molts podíem pensar que aquesta és una vella discussió ja resolta des de fa molt de temps. Ja a partir de l’any 1945, Palmiro Togliatti seguint la tradició de Gramsci havia teoritzat sobre el paper del PCI com a “Partit de Lluita i Govern”, aquest concepte va ser aplicat molts anys pels comunistes italians. La concepció de “partit de lluita i govern” parteix d’una prèvia definició d’un partit de masses lluny de la concepció de “partit d’elits”. Per a ser un partit de lluita i govern prèviament hem de tractar de ser un partit de masses. Togliatti defineix de forma eloqüent les característiques del partit referent de la classe obrera: “serà un partit dirigent en la mesura que sigui capaç de convertir el Partit en un gran partit de masses, en una organització que tingui en les seves files tots els elements que siguin necessaris pera  establir contacte amb totes les categories del poble i per a dirigir-les cap els objectius que ens proposem aconseguir”.

Togliatti parteix definint el nou paper de la classe obrera davant els problemes nacionals : “ la classe obrera, ha d’abandonar l’actitud de mera oposició i crítica del passat, ha d’assumir avui, juntament amb altres segments conseqüentment democràtics, una funció en la lluita per la construcció del règim democràtic”.

Togliatti i Berlinguer

En definitiva el necessari partit, ha de ser de masses i estar immers capil·larment dins  l’entorn social.  No es tracta d’optar entre lluita i govern sinó que el partit ha de fer de forma dialèctica ambdues funcions i les lluites que es donen en la societat han d’estar presents en el treball institucional, i en la lluita social es tenen en compte les alternatives que es plantegen a nivell institucional. En definitiva el partit ha d’estar present en tots els àmbits. Per tant lluita i govern han de estar foses en una sola concepció que sigui la seva síntesi, aquest és el paper del partit. Aquest partit ha de ser capaç de defensar els interessos populars en el si de les institucions. I els interessos sorgeixen de la simbiosi d’un partit arrelat a la societat. I no fer-ho des de la crítica sinó des de la capacitat de govern, és a dir de plantejar propostes de solució als problemes socials.

Es evident que el PCI va ser durant dècades l’exemple d’aquesta concepció, un partit d’arrel obrera, però amb influencia en totes les capes socials, amb forta presència en el moviment sindical, però també en les capes intel·lectuals i professionals, en el món de la cultura, del cooperativisme, dels moviments veïnals i present i governant pobles, ciutats i regions i amb una forta presencia en el parlament on co-governava des de  l’oposició amb propostes fonamentades i alternatives a les del govern.

logo del PCI

Es tracta de no esperar a ser majoria de govern per aplicar les formes de transformació social sinó de fer un treball institucional oferint solucions pel conjunt de la societat, per a plantejar un avanç cap a l’objectiu fonamental, és a dir la transformació de la societat. I alhora que es fa la tasca institucional no s’abandona la lluita per a la consolidació de les institucions democràtiques tant les formals com les socials i amb els moviments sindicals i associatius, representant els interessos i reivindicacions de la majoria social, i amb la lluita reafirmar la seva autonomia respecte l’Estat, per molts que siguin el càrrecs institucionals que ocupin.

En l’àmbit de l’estat espanyol també vam tenir un exemple d’aquest tipus de partit nou de masses, de lluita i govern, va ser el PSUC dels primers anys de la transició i fins la seva ruptura. Un partit d’ampli espectre, amb una forta implantació en el món sindical, veïnal i associatiu, en el professional i en el cultural, segona força política en les primeres eleccions darrera els socialistes que van fer de Catalunya la zona més roja d’Europa. Alhora el PSUC ocupava l’alcaldia de moltes de les principals ciutats catalanes com Sabadell, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, El Prat, Rubí, i en el conjunt del cinturo roig de Barcelona. Aquesta ha estat l’única experiència, molt més curta que la italiana, que hem tingut per que el PCE mai va arribar a ser-ho amb la mateixa intensitat.

Partit dels treballadors i del poble

Pietro Ingrao va aprofundir en el concepte del partit de lluita i govern establint que “ha de fer protagonistes a les classes treballadores i populars. El partit ha de ser capaç d’arribar a tots els sectors no monopolistes de la societat per a interessar-se  pels seus problemes, oferint-los alternatives, estimulant-los, educant-los i oferint-los orientació i ajuda que els permeti auto-organitzar-se per a lluitar millor i autònomament per les seves reivindicacions”.

Això seria la millor vacuna per a evitar la burocratització i la pèrdua d’orientació política del partit per la seva pràctica institucional, que pot fer-li oblidar els seus programes i promeses electorals i que es dediqui només a l’ocupació, purament de gestió, dels càrrecs institucionals, com ha estat el cas del PSOE i de la mal anomenada socialdemocràcia. Es l’organització dels moviments de masses, sindicals i socials, els plantejaments constants de les seves reivindicacions allò que fa possible que la part de govern s’inspiri constantment en l’idea i objectiu de la transformació social.

Es evident que un partit seriós d’aquest tipus no es planteja una lluita que sigui “un assalt als cels” , sinó com deia en Raimón “una lluita sorda i constant”. I per a fer-ho li manquen molts factors tant als nous partits com Podemos com a vells com Izquierda Unida. Una forta organització amb capil·larització a la societat i els moviments sindicals, socials i culturals, amb forta relació des de l’autonomia amb les organitzacions socials. Un programa adaptat a les necessitats de transformació de la societat, lluny de les consignes o simples enunciats genèrics, amb propostes fonamentades i amb possibilitats d’implementació. Cal demanar propostes polítiques a partir d’una concepció ideològica de progrés clara i profunda, que parteixi de l’actualització de conceptes com el de classe social, de la centralitat de la defensa del treball digne i amb drets, de l’ecologia, de la justícia, del progrés social, de la igualtat dels diferents, del reconeixement de les diferències de tot tipus, de la solidaritat dins i fora de les fronteres, i de la lluita contra les desigualtats. Una organització cohesionada,   plural i participativa.

Fins ara veïem que les forces del canvi estan lluny d’aquesta idea del “partit de lluita i govern” i encara es plantegen si són una cosa o l’altra. Estan lluny també de ser organitzacions estructurades i encara estan lluny de plantejar-se que la seva relació amb els moviments socials ha de basar-se en l’autonomia d’aquests. Encara recordem com des de sectors de Podemos es plantejava crear un sindicat propi, “Somos”, sense haver après que si hi ha un fet per sort aconseguit és el de l’autonomia sindical, i que és més fàcil crear un moviment electoral que una organització sindical que requereix gent que treballi dia a dia a “peu d’obra”. Estem encara lluny d’un partit que vulgui representar  les classes treballadores, plurals i diverses en el seu intern, en la seva centralitat i alhora el conjunt de les classes populars. De moment només veiem un moviment electoral de confluències encara no consolidades, i el discurs de les quals s’ha sustentat fonamentalment en atraure les classes mitges indignades per la pèrdua deguda a la crisi de les seves perspectives de vida i de futur.

Caldrà esperar una major pluralitat en la direcció d’aquestes noves propostes polítiques per a veure si aconsegueixen una maduració en la línia d’aquest partit de masses, de lluita i de govern que necessitem amb voluntat majoritària. De moment no tenim cap certesa, només l’esperança imprescindible davant la dreta hegemónica.

Cal un partit de masses, "lluita i govern"

DE BERLUSCONI A TRUMP

Donald Trump futur president del Estats Units

Nuevatribuna | 09 de Noviembre de 2016


La crisi dels sistemes parlamentaris capitalistes en l’etapa de la globalització, i amb la decadència de la socialdemocràcia derivada en social-liberalisme, estan comportant l’aparició de noves propostes de rebuig que adopten la forma de populismes radicals de dreta que volen presentar-se com alternativa al sistema actual.

Així es dona l’aparició de fenòmens personalistes com Berlusconi a Itàlia, que més que una alternativa és una caricatura del propi sistema, però que atrau un gran nombre de votants que s’emmirallen en ell com exemple d’home fet a si mateix. Es tracta de propostes que fomenten el nacionalisme ranci, la por al diferent, l’individualisme, el masclisme i la xenofòbia, com alguns dels seus ingredients principals. Juntament a això una defensa en el fons del mateix sistema de producció i de classes socials, fins i tot agreujat, si bé els agradaria un major proteccionisme nacional. Cal dir que Berlusconi desprès de dècades està fora de joc a Itàlia però que en gran part ha estat substituït per un moviment populista anti-partits com el “Moviment 5 estrelles”.

Silvio Berlusconi un antecedent de Trump

No és un fenomen únic. D’altres exemples són l’aparició de populismes més organitzats en partits d’extrema dreta que es basen en la defensa de “primer els de casa”, i els mateixos eixos que en el cas anterior, nacionalisme extrem i reaccionari, rebuig clar de la immigració, del diferent i que es presenten en molts cassos com a refugi de les classes més desprotegides i les que han sofert més la crisi de la globalització que ells relacionen directament amb el perill de la pèrdua de les essències nacionals pròpies i el perill dels diferents que en el cas europeu es referencien en les persones de color i especialment els àrabs i l’islam, tot això lligat a un profund euroescepticisme. Aquestes forces en el conjunt europeu tenen cada vegada més predicament, esperonats especialment pels efectes de la crisi econòmica i pel fet de que no vegin cap resposta per part de molts dels seus referents clàssics de l’esquerra socialista o comunista. Molta gent orfe de  l’esquerra i molt afectada per la crisi, que abans projectava el seu rebuig especialment votant el partit comunista, avui giren els ulls cap  aquestes forces que es presenten com a les seves defensores davant la competència en el mercat de treball de les persones immigrades. Aquest és el cas de França amb Marie Le Pen i el “Front Nacional” que ja és el primer partit en nombre de vots, o el cas de moviments similars a una gran part dels països més benestants com Holanda, on també l’extrema dreta és la més votada, o el cas austríac on un extremista de dretes pot ser el proper President de la República. També apareixen als països nòrdics que varen ser referents de la vella socialdemocràcia i del estat del benestar. Tant a Finlàndia, com a Dinamarca, com a Suècia o Noruega les formacions nacionalistes d’extrema dreta avancen posicions fent del rebuig als immigrants el seu “leif motiv”.

Le Pen (França) i Wilders (Holanda)

Cal parlar també del fenomen de la UKIP a Gran Bretanya que ha conduit al triomf del “Brexit”. I també a l’Alemanya de Merkel el tema de la immigració ha llançat endavant les expectatives dels euroescèptics i anti-immigrants de “Alternativa per Alemanya”.

Ara ha estat el cas dels Estats Units. El que semblava impossible ha succeït, Donald Trump ha estat escollit president dels Estats Units. Trump representa la cara més fosca i retrograda del país, multimilionari populista, masclista, racista, defensor dels rics, proteccionista, aïllacionista. Però s’ha presentat com a defensor dels qui per un motiu o altre estan descontents amb l’actual estat de cosses, molts d’ells treballadors caiguts a l’atur. El seu lema és la defensa de l’individualisme, d’un poc definit “somni americà”, contrari a la presència de l’estat a la vida de la gent, i amb un programa poc definit per atraure tots els descontents. Ha estat el candidat “anti-stablishment”. I enfront seu, un cop tancada la porta a Bernie Sanders el candidat que, des de la solidaritat i un programa nítidament propi de la socialdemocràcia més clàssica, donava una resposta progressista i alternativa al sistema, estava Hillary Clinton la més fidel representant de lo més clàssic dels sistema existent fins ara. El resultat ja és conegut, ha guanyat el “outsider” aparent del sistema, però sens dubte i paradoxalment el més fidel representant de les classes més benestants del país per als que demana una rebaixa de impostos. Parafrasejant Warren Bufet “continuem guanyant la lluita de classes i per golejada”.

El futur és cada dia més negre i el proper any vindran les eleccions a França i Alemanya, on poc podem esperar de les forces de progrés. Anem inexorablement cap a un ressorgiment dels nacionalismes excloents? Si no hi ha una reacció des de l’esquerra que sintonitzi de nou amb les classes treballadores això sembla imparable.

Bernie Sanders la esperança perduda