Les classes socials en la crisi



Un pocs guanyen i molts perden

 Nuevatribuna | 30 de Noviembre de 2016


L'hegemonia ideològica conservadora dominant des del triomf de la revolució conservadora, amb la caiguda del bloc soviètic, ha provocat un canvi notable en la percepció social de les classes. Aquest canvi s'ha aguditzat encara més amb la profunda crisi econòmica provocada per la bombolla financera.

Durant bona part del segle XX estava molt clara la distinció entre les classes i el propi concepte de la lluita de classes. Però els ideòlegs conservadors van anar incorporant una sèrie de nous conceptes l'objectiu últim dels quals era amagar la contradicció fonamental entre els explotats i els explotadors de la societat. Així va anar guanyant terreny la concepció d'establir les classes en funció del nivell de renda, en lloc de la situació de cadascun en el procés productiu. Així sorgeixen gradualment els conceptes de classe alta, mitjana i baixa. I posteriorment la seva multiplicació en classe alta, classe mitjana-alta, mitja-mitjana, mitjana-baixa i classe baixa.

Aquestes concepcions van paral·leles al procés de foment de la individualització i  la concepció que cadascun està situat en funció de les seves capacitats i esforços personals, i que és fàcil pujar a l'ascensor social en funció de la meritocràcia existent.


Pirámide social

Aquests conceptes d'individualisme van acompanyats de la potenciació del consum massiu, o consum de masses, més enllà del necessari. Cal recordar en aquest sentit la posició de Berlinguer quan reclamava la necessitat de potenciar l'austeritat, una austeritat que no tenia res a veure amb les polítiques austericidas del neoliberalisme governant. En efecte Berlinguer criticava una societat d’individualisme consumista desenfrenat que malbaratava recursos i defensava una societat diferent on es valorés el col·lectiu especialment a partir de la potenciació dels serveis públics.

Però és evident que la globalització sense regles es va aprofitat de la caiguda del comunisme real que va produir un efecte devastador en el conjunt de l'esquerra, com si aquella experiència negativa i frustrada hagués d'involucrat  tot  plantejament progressista i d'esquerres. I va conduir a una situació on l'alternativa neoliberal es presenta i es difon per tots els canals com a l'única alternativa possible. I davant ella es resigna l'esquerra majoritària en l'Europa Occidental, la socialdemòcrata, mentre que pràcticament s'anul·len les veus minoritàries discordants.

L'alternativa dominant es basa en la idea bàsica de donar al capital les majors facilitats i marge d'actuació, reduint els nivells de seguretat i protecció de l'ocupació. La creació d'ocupació es subordina a l'eficàcia econòmica i es potencien  noves formes més flexibles i precàries de contractació i d'acomiadament. Es demonitza i es critica el paper de les organitzacions sindicals a les quals se les presenta falsament com a organitzacions corporatives que només defensen els privilegiats amb ocupacions fixes. La utopia neoliberal seria un món laboral totalment mercantilitzat de subjectes individuals i sense organitzacions sindicals.

Alhora es tracta d'enfrontar els treballadors entre ells, en lloc de la solidaritat es tracta de fomentar un individualisme on el treballador vegi la resta de la seva classe no com els seus aliats sinó els seus competidors davant un mercat de treball limitat. Es tracta d'utilitzar tots els mitjans possibles per a dividir  la classe treballadora, aprofitant per a això els canvis produïts amb la desindustrialització i el trasllat de les indústries a països emergents on la producció és més barata. Els països occidentals desenvolupats es terciaritzen i es converteixen en societats on el sector serveis, amb menor concentració de treballadors als centres, té cada vegada més protagonisme.

Es tracta de segmentar i enfrontar els diversos estrats en què es divideix una classe treballadora cada cop amb situacions laborals més plurals. Als treballadors precaris o en atur se'ls hi assenyala com a culpables els treballadors amb ocupacions fixes o els funcionaris públics amb ocupacions estables,  als que es presenta com a privilegiats que són responsables de la precarització de la resta. S'enfronta a la classe treballadora per la situació generacional o de gènere, així les dones són culpables de l'atur masculí en incorporar-se al mercat de treball. Es tracta d'aprofundir les divisions en funció del seu origen com si els treballadors immigrants, als quals es presenta com a responsables de la baixada de salaris, fossin responsables de la crisi. En definitiva es tracta d'enfrontar els diversos sectors de la classe treballadora entre si a fi que s'oblidin dels veritables responsables de la crisi: el capital que no només ha provocat la crisi sinó que s'ha beneficiat d'ella. Es tracta de provocar por entre la classe treballadora a perdre el status que tenia abans de la crisi i fomentar-li el pànic cap a la possibilitat de descens. I tracten de fer aparèixer com a culpables a aquells que estan encara pitjor i als quals els presenta com a possibles competidors.

L'efecte de la crisi

Tot això ha comportat que l’actual realitat social es divideixi en tres categories:

1. Els que es beneficien de l'actual situació. Aquí estan des dels més privilegiats,  l’1% més ric. La cohort dels seus servidors, els seus executius i els seus servidors polítics, mediàtics, legitimadors socials, les classes professionals molt qualificades, empresaris i membres de les patronals i sectors de treballadors de sectors punta amb treballs fixos i salaris ben remunerats entre d’altres.
    
2. Els que estan intimidats davant l'actual situació, la major part de la classe treballadora amb por a perdre el seu lloc de treball i amb els seus salaris ja devaluats, els funcionaris de mitjà o baix nivell, pensionistes, així com altres sectors en vies de proletarització com a autònoms reals i falsos, petits empresaris i comerciants, i professionals, molts d'ells joves, etc. Tots ells veuen com es dilueixen les seves expectatives de futur.
    
3. Els exclosos, entre ells molts joves a la recerca de treball, treballadors adults en atur i sense expectatives d'aconseguir treball, parats de llarga durada, treballadors pobres, gent amb contractes precaris o a temps parcial, en definitiva aquells a qui socialment es dóna ja per perduts i la recuperació laboral o professional dels quals és cada cop més difícil i que estan mancats en molts casos de prestacions socials.

Aquesta situació és el brou de cultiu per a la creació d'un ambient de malestar, frustració, on la gent no veu perspectives de futur  o com a mínim una forta incertesa. Tot això crea un ressentiment que moltes vegades és la base de la canalització de les expectatives cap a moviments de rebuig a la situació actual i  cap a tot canvi que es percep com a negatiu i la defensa d’un passat nostàlgic. En definitiva és el brou de cultiu dels moviments nacionalistes populistes i reaccionaris que hem vist créixer als països més avançats de l'Europa occidental, no citarem per òbvia la situació a l'Europa de l'est, i que ha estat la causa del Brexit o del triomf de Trump.

Enfront d'aquesta situació el moviment sindical i les esquerres han de ser capaces de construir un discurs moral, no defensiu i basat en alternatives al sistema actual, en valors de progrés i superació de la situació actual, qüestionant els costos ambientals i socials que estan comportant un model que és insostenible, i creant uns factors d'esperança i confiança en uns governs  i unes institucions que es situïn realment al costat de la majoria de la població i no únicament al servei dels més poderosos.

Quines són les prioritats de la societat ?