La crisi dels sistemes parlamentaris capitalistes en l’etapa de la globalització,
i amb la decadència de la socialdemocràcia derivada en social-liberalisme,
estan comportant l’aparició de noves propostes de rebuig que adopten la forma
de populismes radicals de dreta que volen presentar-se com alternativa al
sistema actual.
Així es dona l’aparició de fenòmens personalistes com Berlusconi a Itàlia,
que més que una alternativa és una caricatura del propi sistema, però que atrau
un gran nombre de votants que s’emmirallen en ell com exemple d’home fet a si
mateix. Es tracta de propostes que fomenten el nacionalisme ranci, la por al
diferent, l’individualisme, el masclisme i la xenofòbia, com alguns dels seus
ingredients principals. Juntament a això una defensa en el fons del mateix sistema
de producció i de classes socials, fins i tot agreujat, si bé els agradaria un
major proteccionisme nacional. Cal dir que Berlusconi desprès de dècades està
fora de joc a Itàlia però que en gran part ha estat substituït per un moviment
populista anti-partits com el “Moviment 5 estrelles”.
Silvio Berlusconi un antecedent de Trump
No és un fenomen únic. D’altres exemples són l’aparició de populismes més
organitzats en partits d’extrema dreta que es basen en la defensa de “primer els de casa”, i els mateixos
eixos que en el cas anterior, nacionalisme extrem i reaccionari, rebuig clar de
la immigració, del diferent i que es presenten en molts cassos com a refugi de
les classes més desprotegides i les que han sofert més la crisi de la
globalització que ells relacionen directament amb el perill de la pèrdua de les
essències nacionals pròpies i el perill dels diferents que en el cas europeu es
referencien en les persones de color i especialment els àrabs i l’islam, tot
això lligat a un profund euroescepticisme. Aquestes forces en el conjunt
europeu tenen cada vegada més predicament, esperonats especialment pels efectes
de la crisi econòmica i pel fet de que no vegin cap resposta per part de molts
dels seus referents clàssics de l’esquerra socialista o comunista. Molta gent
orfe de l’esquerra i molt afectada per
la crisi, que abans projectava el seu rebuig especialment votant el partit
comunista, avui giren els ulls cap aquestes forces que es presenten com a les
seves defensores davant la competència en el mercat de treball de les persones
immigrades. Aquest és el cas de França amb Marie Le Pen i el “Front Nacional”
que ja és el primer partit en nombre de vots, o el cas de moviments similars a
una gran part dels països més benestants com Holanda, on també l’extrema dreta
és la més votada, o el cas austríac on un extremista de dretes pot ser el proper
President de la República. També apareixen als països nòrdics que varen ser
referents de la vella socialdemocràcia i del estat del benestar. Tant a Finlàndia,
com a Dinamarca, com a Suècia o Noruega les formacions nacionalistes d’extrema
dreta avancen posicions fent del rebuig als immigrants el seu “leif motiv”.
Le Pen (França) i Wilders (Holanda)
Cal parlar també del fenomen de la UKIP a Gran Bretanya que ha conduit al
triomf del “Brexit”. I també a l’Alemanya de Merkel el tema de la immigració ha
llançat endavant les expectatives dels euroescèptics i anti-immigrants de
“Alternativa per Alemanya”.
Ara ha estat el cas dels Estats Units. El que semblava impossible ha
succeït, Donald Trump ha estat escollit president dels Estats Units. Trump
representa la cara més fosca i retrograda del país, multimilionari populista,
masclista, racista, defensor dels rics, proteccionista, aïllacionista. Però
s’ha presentat com a defensor dels qui per un motiu o altre estan descontents
amb l’actual estat de cosses, molts d’ells treballadors caiguts a l’atur. El
seu lema és la defensa de l’individualisme, d’un poc definit “somni americà”,
contrari a la presència de l’estat a la vida de la gent, i amb un programa poc
definit per atraure tots els descontents. Ha estat el candidat
“anti-stablishment”. I enfront seu, un cop tancada la porta a Bernie Sanders el
candidat que, des de la solidaritat i un programa nítidament propi de la
socialdemocràcia més clàssica, donava una resposta progressista i alternativa
al sistema, estava Hillary Clinton la més fidel representant de lo més clàssic
dels sistema existent fins ara. El resultat ja és conegut, ha guanyat el
“outsider” aparent del sistema, però sens dubte i paradoxalment el més fidel
representant de les classes més benestants del país per als que demana una
rebaixa de impostos. Parafrasejant Warren Bufet “continuem guanyant la lluita de classes i per golejada”.
El futur és cada dia més negre i el proper any vindran les eleccions a
França i Alemanya, on poc podem esperar de les forces de progrés. Anem
inexorablement cap a un ressorgiment dels nacionalismes excloents? Si no hi ha
una reacció des de l’esquerra que sintonitzi de nou amb les classes
treballadores això sembla imparable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada