Els més rics no tenen pàtria

Rics sense pàtria

Nuevatribuna | 21 de Noviembre de 2016


L'adveniment del neoliberalisme globalitzador de les últimes dècades, que fins i tot s'ha potenciat durant l'etapa de la gran depressió ha comportat l'increment de la desigualtat social fruit d’un injust repartiment dels beneficis.

Les doctrines de l'austeritat només han provocat rebaixes en la situació de les classes treballadores no tan sols en termes de menor renda sinó de la seva pròpia situació social, on l'increment de l'atur, la rebaixa de salaris i dels seus drets socials ha estat una norma. Un clar exemple és com els rescats de les corporacions financeres s'han efectuat a costa dels drets del conjunt de la societat i especialment de les classes treballadores.

La situació precedent de l'Estat del Benestar existent en “les dècades daurades” dels 50, 60 i 70 del segle XX, s'ha vist reduïda de forma considerable. Els principis que la feien possible, la llibertat de mercat corregida per la justícia social redistributiva, han desaparegut. El neoliberalisme imposa la lògica del mercat en tots els àmbits com l'única política possible i acompanyada per receptes d'austeritat i menor redistribució social amb un canvi negatiu en la progressivitat impositiva.

El fonamentalisme econòmic dels mercats lliures amb la mínima intervenció dels estats, la desregulació, la flexibilització, la globalització econòmica impulsada pel desenvolupament de les TIC han provocat als països europeus una situació d'increment de la desigualtat i de la cohesió social.

Es dóna la paradoxa que la globalització neoliberal sense regles ha comportat l'establiment del que s'ha donat a dir “un socialisme per als rics i un capitalisme per als pobres”.

En efecte el resultat de les polítiques derivades de la crisi han perjudicat la majoria social i només ha beneficiat  la minoria més rica, l'anomenat 1% dels més rics, i el 20 % format pels  seus escuders socials (executius, professionals qualificats, comparses polítics o mediàtics etc.).

Creix la desigualtat

Els canvis econòmics i socials que han comportat un increment de la vulnerabilitat i desigualtat social, de la precarietat laboral, de la pobresa i de la pròpia recessió democràtica han produït alhora una concentració dels recursos en poques mans amb la consegüent acumulació desmesurada de poder.

Als països europeus la deslocalització industrial ha estat una constant en les últimes dècades de globalització sense regles. Els processos industrials s'han traslladat a països en vies de desenvolupament on el cost de la producció és més barat. Paral·lelament el capital industrial ha estat, cada vegada més, substituït pel capitalisme financer o el ben denominat “capitalisme de casino”. Tot això davant la més completa inacció dels governs que estan situats en la lògica de que l’única alternativa és la neoliberal, és a dir  la liberalització dels mercats sense regles. Aquesta preeminència financera del capital es basa en la maximització del valor de l'acció en les grans corporacions. El fonamental no és ara la producció sinó aconseguir el màxim de benefici aprofitant el moviment global de capitals i recursos tot buscant l'acumulació mitjançant l’elusió de regulacions o lleis que els limitaven anteriorment a nivell dels estats.

La submissió de la política

El més paradoxal de l'actual situació és que els components que més s'han beneficiat per les noves polítiques econòmiques, els més rics, s'han desnacionalitzat. És a dir que han situat una gran part dels seus recursos més enllà del control dels seus estats nacionals de procedència.

La utilització per part dels privilegiats de la pràctica del “offshoring” els ha permés ocultar una part substancial de les seves fortunes lluny del control dels seus estats de procedència, amb la consegüent elusió fiscal. Els més rics s'han  independitzat dels seus estats o pàtries originàries.

Aquests rics sense pàtria han definit un sistema d'economia global que els  permet un moviment de recursos, des d’un territori a un altre burlant jurisdiccions i ocultant-se al control de les autoritats i de la societat.

Aquesta és una pràctica generalitzada no només per part de les persones físiques més privilegiades sinó de la pràctica totalitat de les grans corporacions europees, tant financeres com  industrials que tenen localitzades gran part les seves filials en “paradisos fiscals” eludint el pagament dels impostos que els correspondrien pels beneficis obtinguts.

Tenen en favor seu el que Owen Jones denuncia en el seu llibre “El Establishment: la casta al desnudo”, és a dir tot un seguit de servidors, des de directius patronals, a serveis d'estudis,  líders comunicacionals, dirigents polítics o directius de mitjans de comunicació, alts professionals, etc. sobre els quals tenen control i que tenen una situació de dominació sobre la comunicació i la vida de la societat. Aquests de forma permanent defensen des de les seves tribunes corresponents com a única alternativa   l'actual model econòmic, ocultant la realitat de l'espoliació de la majoria social per part de la minoria privilegiada.

Els servidors de la plutocràcia

Per aconseguir un canvi d'aquesta situació de domini de la iniquitat en què es troba la gran majoria de la societat, excepte aproximadament el 20% que d'una forma o una altra està al servei del 1% més privilegiat, caldria que la societat fos conscient de la realitat de l’espoliació que pateix en el seu conjunt.  De l'existència d'uns privilegiats que són els únics responsables de l'actual situació de crisi i desigualtat en què viu la majoria social derivada d'unes polítiques injustes, egoistes i antisocials. Tant les classes mitjanes que han vist disminuir les seves perspectives de futur i estan indignades per això, com la classe treballadora que veu com les seves condicions de vida disminueixen i es tornen més precàries, fins al més de 20% de població exclosa socialment i que viu en la més absoluta precarietat i pobresa, han de conèixer qui són els responsables de l'empitjorament de la seva situació.

El coneixement de la realitat és un factor fonamental previ per aconseguir la reacció necessària per part de la majoria que articuli una resposta a l'actual estat de coses en les societats europees.

La desigualtat creixent del neoliberalisme