BON ANY 2022

 

Per un bon any 2022 per a tots i totes

SINDICALISME DE CLASSE FRONT AL NOU FEIXISME

 

Sindicalisme front al Feixisme

nuevatribuna/17 DE DICIEMBRE DE 2021

El sindicalisme de classe i el feixisme defensen posicions polítiques i ideològiques plenament confrontades. Així ha estat al llarg de la història i ara novament es torna a plantejar. Mentre el sindicalisme de classe pretén defensar els interessos col·lectius de la classe treballadora (on cal englobar bona part de les denominades classes mitjanes) el nou feixisme tracta, com sempre ha fet al llarg de la història, de confrontar uns sectors de la classe treballadora amb uns altres de la mateixa classe  als quals responsabilitza de la situació econòmica i social negativa que pateixen. L’assalt a la seu de la CGIL a Roma per “esquadristes” feixistes és significatiu, el sindicat defensava el control del Covid a les empreses, complint amb la seva funció de vetllar per la seguretat laboral  del conjunt dels treballadors i això li ha comportat l’odi ultradretà i negacionista.

L’aparició a Espanya del nou feixisme representat per VOX ha estat tardana però ha vingut per a quedar-se. Malgrat els seus polítics i dirigents es presentin com a portaveus de l’antipolítica són una expressió parasitària de les elits econòmiques del poder. Són part de les classes acomodades que amb el discurs de l’antipolítica tracten d’emmascarar els seus orígens i objectius i  intenten penetrar en els sectors més vulnerables de les classes treballadores, en les més desfavorides, aquelles en les que les condicions de desigualtat social s’ha fet més patent i on es dona una menor consciència social ja que es senten i amb raó socialment abandonades. I ho fan de forma farisaica tot intentant culpar dels problemes d’aquests sectors a d’altres sectors de treballadors als que pretenen fer responsables de forma falsaria. Així hem vist com en molts casos culpen als emigrants o fins i tot a les dones de treure’ls-hi els llocs de treball desviant  la responsabilitat del model econòmic imperant i d’una classe empresarial que pel seu profit econòmic provoca l’existència de la precarietat, el treball negre o la desigualtat social.

El feixisme tracta fonamentalment de dividir les classes populars i  la classe treballadora presentant falsos enemics i enfrontaments que emmascarin la realitat d’un sistema d’explotació classista que provoca que els beneficis d’uns surtin de la desigualtat, la precarietat i la pobresa d’uns altres.

La confrontació entre el sindicalisme de classe i el feixisme és bàsicament una confrontació entre els defensors d’un model de societat més solidaria i menys desigual i els que opten per una societat on l’individualisme i la manca de solidaritat fomenti la desigualtat i la preeminència dels més rics.

En un moment de crisi i de canvi com el que estem vivint la confrontació entre ambdós models serà definitòria del rumb de la societat. El sindicalisme de classe ha de tenir molt clara la lluita radical contra el deteriorament de les expectatives de futur del conjunt i dels sectors concrets de la classe treballadora que suposin un increment de la desigualtat que pugui comportar exclusió social. Una democràcia amb un alt nivell de desigualtat és una democràcia en perill, ja que la desigualtat obre pas en la societat a les corrents feixistes.

En un moment en el que es preveuen canvis profunds, tecnològics i productius, derivats de les transicions energètica i digital el sindicalisme de classe haurà  d’estar molt amatent per tal que aquests canvis es facin de forma correcta i no afectin de forma negativa a sectors productius que posin en perill el treball i les seves perspectives vivencials dels  treballadors. Els canvis poden servir per a millorar la societat, la qual cosa ha de comportar menys desigualtat i una millora de les condicions de vida de la gent amb una major socialització col·lectiva que millori el conjunt de la societat. Per que els canvis si no es fan de forma justa poden posar en perill molta gent trencant el contracte social tot fomentant  l’individualisme i atiant un caliu que afavoreixi els interessos de la ultradreta i el nou feixisme.

Estem davant un moment de profunda confrontació política i el sindicalisme de classe té un gran paper a jugar, el de ser un referent per a les polítiques democràtiques progressistes. El sindicalisme s’ha de posar a la capçalera de la lluita per un canvi just que comporti resoldre les situacions de vulnerabilitat derivades de la precarietat i el treball submergit. La vulnerabilitat podria portar sectors de la classe treballadora a caure en mans del feixisme que representa posicions contràries als seus propis interessos.

El sindicat s’ha de carregar de raó organitzant la classe treballadora en tota la seva diversitat, creant consciència de classe, d’agregació de situacions en defensa d’un objectiu comú de lluita contra la desigualtat i la discriminació. I alhora deixar al descobert les falsedats i el classisme dels plantejaments de l’extrema dreta.

El sindicalisme de classe ha d’orientar el conjunt de les forces progressistes i d’esquerres en la lluita contra la desigualtat i per un treball digne com a forma de crear una societat més cohesionada on el valor del treball i de lo públic siguin referencials. Les forces progressistes han de tenir molt clara la necessitat de canviar el paradigma de la societat actual de l’individualisme neoliberal i excloent i girar cap el d’una societat més justa, més igualitària i on es valori el paper del contracte social que significa la valoració del treball.

L’alternativa oposada és el populisme liberal conservador que obre les portes al nou feixisme. Les polítiques d’austeritat han comportat un desequilibri social en un model econòmic que només ha valorat “maximitzar el rendiment del capital i els seus beneficis”.  Aquest sistema d’individualisme radical on la llibertat es converteix en privilegi d’uns pocs només és possible obrint les portes al radicalisme de la ultradreta feixista que enlloc de la cohesió social potencia les diferenciacions socials i les polítiques d’odi social, d’assenyalament de culpables que sempre són els sectors més dèbils com els emigrants, les dones o els pobres. I per aconseguir-ho no dubten en utilitzar la demagògia i la mentida que en la majoria dels cassos són contradites per la realitat i les estadístiques. Tot això envoltat de la defensa dels valors tradicionalistes conservadors en lo cultural i ultraliberals en lo econòmic.

Es evident que les opcions de progrés representen el futur, mentre que les opcions neofeixistes es refugien en un passat inexistent i en la negació de tot projecte de futur. Ho veiem en la seva actuació en el negacionisme de la pandèmia, en la negació de la realitat del canvi climàtic, en el  rebuig a una emigració necessària pel futur d’unes societats europees envellides, en la seva reclusió en un nacionalisme ranci que s’enfronta amb la pròpia realitat de futur que és la Unió Europea, en la seva discriminació dels diferents als qui nega tots els drets i el seu rebuig a l’empoderament de les dones. El nou feixisme i la ultradreta representen el que hem conegut com la “REACCIO” en el sentit més pejoratiu del terme, com la negació de totes les opcions de futur.

El sindicalisme de classe està en les antípodes d’aquestes posicions reaccionàries i per això té el deure de fer una tasca per aturar-lo. I per això cal complir amb el seu objectiu sindical d’unificar el conjunt de la classe treballadora entorn dels seus objectius d’avenços socials. Com es diu en un paràgraf de l’informe de gestió d’Unai Sordo al darrer Congrés de CCOO : “El sindicat com a expressió organitzada de la classe treballadora, té la responsabilitat de fer al conjunt de persones treballadores partícips del seu destí, aspirar a ser reflex fidel d'una classe fragmentada i travessada per qüestions de sexe, edat o origen, així com ser capaç de canalitzar les problemàtiques i anhels de la nostra gent per a oferir una sortida de progrés.” I fent la seva feina participar de forma imprescindible en la construcció d’una sortida social progressista.

PER UNA TRANSICIO ECOLOGICA JUSTA

 

Transició ecològica i transport de mercaderies

Revista TREBALL / 15 de novembre de 2021

L’enunciat de “Transició Ecològica justa” és el paradigma d’un canvi necessari per evitar el col·lapse climàtic. Defineix una necessitat imprescindible davant la situació actual de canvi climàtic, és una qüestió de supervivència. L’adjectiu de “justa” determina que es vol realitzar amb els mínims costos social possibles, com repeteix de forma reiterada el govern: “sense deixar ningú enrere”. Ens trobem davant d’un plantejament necessari, just i lloable, però cal dir, que al portar-lo a la pràctica no estarà exempt de problemes, tensions i conflictes socials. Això serà una realitat afegida a la confrontació política extrema que estan portant a terme les dretes  a Espanya.

Transició comporta canvis profunds, i aquesta Transició Ecològica comporta un canvi en profunditat, a molts nivells i aspectes de l’actual forma de produir i de viure. No és un canvi senzill i per tant comportarà que molta gent i molts sectors es vegin afectats en la seva vida i en el seu treball actuals. Hi ha diversos sectors que poden desaparèixer i això afectarà a milers de llocs de treball. També és cert que apareixeran altres sectors com a conseqüència de la transició ecològica i digital amb nous llocs de treball. Però  no es correspondran els que desapareixen amb els que es creïn ni en quantitat ni en qualitat. Es per això que dir que es vol fer de forma “Justa”, quan s’utilitza aquesta concreció, és per que es dona de forma realista per descomptat que hi hauran damnificats, molta gent de diversos sectors es por veure afectada de forma en principi negativa pels canvis, i això comportarà sens cap mena de dubta conflictes derivats de l’afectació subjectiva dels canvis.

La Transició Ecològica Justa comportarà un canvi tan substancial com prioritzar de forma irreversible la utilització d’energies netes enlloc de combustibles contaminants. Això afecta els sistemes energètics però també suposa un canvi en  molts sectors com són els transports o l’agricultura només en el camp de la mobilitat.

Tots recordem encara els conflictes derivats de la reconversió industrial o del tancament de les mines, situacions  derivades d’un canvi incomparablement més petit que l’actual.  No hi ha dubta que ara hi ha uns fons europeus que han de poder servir per fer que aquests canvis es facin de forma més justa, amb compensacions als sectors més afectats, i amb processos de formació, de recol·locació, de subsidi o en el seu cas de jubilacions per a les persones afectades. Però tot i així no significa que els conflictes no es produeixin, especialment si hi ha interessos polítics per aguditzar-los o capitalitzar-los.

Recordem com a França un tema referent a la pujada del preu del gasoil va provocar el moviment de les “armilles grogues” que ha perdurat en el temps i que ha estat de gran conflictivitat i violència. Els necessaris canvis poden provocar reaccions conservadores dels afectats, especialment si no es fan  amb cura.

Els canvis cap a les energies netes tindran fortes repercussions en molts sectors i afectaran directament molts sectors productius i la vida de molta gent. Un canvi necessari  que caldrà fer amb molts cura per a evitar efectes negatius que siguin causa de conflictes.

Ja hem pogut veure com canvis positius han tingut respostes negatives. La gratuïtat de les autopistes i el debat sobre un possible cànon de manteniment per els usuaris de les autovies i autopistes,  ha portat a un debat entre els favorables a que siguin els usuaris els qui ho paguin i els que pretenen que ho paguin tots els contribuents. També s’estan donant controvèrsies sobre les implantacions de parcs eòlics o planters fotovoltaics que davant d’una falta de definició clara ha portat a l’oposició de defensors del paisatge, amb més o menys raó, o  l’oposició de poblacions agrícoles que es veuen perjudicades. I és que tot canvi per positiu que sigui comporta contradiccions i la necessitat d’establir prioritats, i per que hi ha molta gent que defensa teòricament  un canvi energètic més ecològic però  “no davant de casa seva”. Per exemple cal destacar que en pocs anys un territori com Catalunya tindrà una forta insuficiència energètica derivada del tancament de les nuclears i las moratòries per implantació d’energies renovables o l’oposició a la importació d’energia des d’Aragó a través de línies de Molt Alta Tensió.

Una repercussió molt directa del canvi energètic afectarà  tot allò referent a la mobilitat. Això ja en el seu inici serà conflictiu per a una bona part de la població que utilitza especialment el gasoil en els seus vehicles que quedaran desfasats. També tindrà una gran repercussió en el sector agrícola pel que fa a la utilització dels tractors, prop d’un milió en l’actualitat que funcionen per gasoil.  Però aquest canvi afectarà en major mesura els transports de mercaderies especialment a les de llarga distància. No serà només el fet del canvi energètic sinó la necessitat de potenciar el transport més sostenible que és el ferroviari enfront del de grans vehicles de motor. Cal afegir que es tracta d’un sector amb una presencia important de petites empreses i autònoms.

La mobilitat per carretera en el nostre país representa el 95% de les emissions d’efecte hivernacle. Espanya és el país que més utilitza el transport de mercaderies per carretera en un 95% front al percentatge del 2% que ho fa per ferrocarril. Aquest parc de camions és el més envellit d’Europa amb una mitjana de 12,4 anys. Tot això encara s’agreuja més en el cas de vehicles pesants que efectuen els recorreguts de llarga distància. El parc mòbil de camions pesants o mitjans puja a uns 560.000 vehicles. I el sector de transport de mercaderies per carretera ocupa  prop d’un milió de llocs de treball ( entre treball directe i indirecte). Un aspecte que pot ser positiu en el sector és el fet del propi envelliment de la flota de vehicles així com el de les plantilles. Avui en dia ja hi ha un dèficit de 15000 camioners i el 72% de la plantilla té actualment més de 50 anys.

La situació d’aquest sector i com s’abordi la seva necessària actualització derivada de les polítiques derivades de la lluita contra el canvi climàtic tindran una forta repercussió i gran transcendència. El transport de mercaderies afecta al proveïment de la població i dels sectors productius, i té una importància decisiva tant a nivell intern com a l’exportació. Es evident que caldrà una política de recursos públics important per tal d’evitar una crisi en el sector i establir propostes de suport i compensació per a totes les persones treballadores que es puguin veure afectades i a les que caldrà buscar fórmules de recol·locació, subsidis o jubilacions adequades que evitin una repercussió negativa que podria comportar conflictes socials importants. I aquest és només un exemple entre molts.

Si es vol evitar que el canvi comporti convulsions i forts conflictes socials amb efectes polítics no desitjats cal fer-ho amb mesures socials i econòmiques que compensin de forma adequada els sectors socials i productius afectats i el conjunt de la població.

El canvi energètic i digital és imprescindible per a establir noves formes productives i per a donar un salt important cap a la productivitat i competitivitat de la nostra economia amb la conseqüent millora de vida futura. Però aquesta opció política i econòmica necessària pel futur del país ha d’estar acompanyada d’una lluita decisiva contra la desigualtat social, per a la millora de la situació de la població treballadora mitjançant l’estabilitat dels llocs de treball eliminant la precarietat i l’economia submergida, amb salaris i condicions de treball dignes, la qual cosa comporta un marc de relacions laborals a l’altura dels canvis.

En definitiva la transformació i la modernització econòmica i productiva derivada del canvi digital i energètic ha d’anar acompanyada d’un canvi de les relacions laborals i socials que comportin una millora de la situació social i una disminució de la desigualtat social existent.

EL PSOE ES JUGA LA SEVA CREDIBILITAT

 

Sánchez se la juga

nuevatribuna/ 01 de noviembre 2021

Amb el tema de la Reforma Laboral el PSOE es juga la seva credibilitat com a força d'esquerres. No es tracta de jocs de paraules es tracta de derogar o no la Reforma la Laboral i/o els seus aspectes més lesius. Del que es tracta és de tornar a unes regles de joc laborals que van ser anulades per la “Contrareforma Laboral del PP” que es va efectuar de manera unilateral, sense consens social i va significar una fallida dels equilibris entre patronal i sindicats en favor dels primers. Cal afegir que el PP va dur a terme la seva actuació a principis del 2012 just dues setmanes després que els interlocutors socials establissin el “II Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva” del qual el Govern de Rajoy va fer cas omís.

Derogar la Reforma Laboral sense subterfugis significa superar una situació creada on el treball està en inferioritat enfront del capital, on els sindicats negocien en condicions d'inferioritat enfront dels empresaris. Derogar la Reforma Laboral significa tornar a equilibrar el diàleg social entre els interlocutors socials eliminant les condicions de prepotència de què gaudeixen els empresaris en l'actualitat especialment en la Negociació Col·lectiva.

Si es vol una societat menys desigual, més equilibrada, amb treballs més dignes, amb menys temporalitat i precarietat cal derogar aquesta Contrareforma Laboral del PP eliminant el “dúmping” laboral que permet la supremacia del conveni d'empresa sobre el conveni de sector i que dóna lloc a les subcontractacions abusives per sota de les condicions sectorials de les anomenades “empreses de multiserveis” que són en realitat prestadores de treballadors. Del que es tracta és que els treballadors de l'empresa principal i de les subcontractades tinguin les mateixes condicions laborals.

Derogar o superar la Contrareforma Laboral del PP significa acabar amb l'eliminació de la ultra-activitat dels convenis que situa en una situació de superioritat en la negociació col·lectiva a la part empresarial ja que en el cas de la falta d'acord no es mantenen les situacions prèvies de l'anterior conveni sinó que poden rebaixar-les fins als mínims de l'Estatut dels Treballadors. Del que es tracta és que els acords aconseguits en la negociació col·lectiva a la seva finalització només se substitueixin per nous acords de les parts.

Derogar significa limitar la capacitat omnipresent de la part empresarial tant per a modificar unilateralment les condicions de treball, com per a efectuar Expedients de Regulació d'Ocupació sense autorització de l'autoritat laboral. És a dir evitar l'excés de poder dels empresaris.

El PSOE s’ha de definir  clarament d'una vegada per totes i plantejar-se si vol que les relacions laborals i el seu marc normatiu sigui d'equilibri entre les parts on prevalgui la negociació o sigui com fins avui un camp on prevalen els interessos empresarials. Aquí no cal dir de manera farisaica que s'estarà al que decideixin els interlocutors socials perquè es parteix d'una situació de discriminació, d'una Contrareforma Laboral, la del PP, imposada sense acord ni negociació de cap mena. No pot ser que per a retornar l'equilibri entre les parts es pretengui un acord que no es va donar en l'origen de la situació discriminatòria.

El PSOE ha de definir d'una vegada i de manera clara amb qui està. Aquí no hi ha mitges  tintes que valguin. O està per una regulació que situï en condicions d'equilibri a les parts o està a favor de mantenir el privilegi empresarial.

No és un problema de personalitats entre Yolanda Díaz o Nadia Calviño sinó de posicions polítiques. És a dir es vol un marc laboral on es prioritzi el treball estable digne amb condicions laborals i salarials adequades o es vol mantenir, com fins ara, la prioritat dels interessos empresarials.

El PSOE ha de deixar de “marejar la perdiu”, no cal fer anomenades a la socialdemocràcia i defensar polítiques socioliberals. Els sindicats i els treballadors estaran atents a la seva conducta en aquest tema i actuaran en conseqüència. Si novament, com ja va fer González i com Zapatero es va veure obligat a fer, s'inclina per donar l'esquena a les legítimes demandes de major equanimitat en els marcs de relacions laborals defraudarà novament  una bona part dels seus electors que van creure en el “nou PSOE” renovat de Sánchez que pot donar per pràcticament enterrat el seu projecte polític servint en safata la porta del poder a la dreta.

Aquesta aposta no és de “relats” aquí es plantegen actuacions de repercussió sobre la vida i el futur de la classe treballadora. És a dir que aquí no hi ha dubtes ni posicions intermèdies. Que aprenguin per una vegada de la dreta que té clar a qui defensa.

Un PSOE que tant ha fet gala en el seu congrés de socialdemòcrata hauria de tenir molt clar que per a ser-ho ha de derogar d'una vegada per sempre els aspectes més lesius de la Contrareforma laboral del PP.

Només a partir d'aquesta derogació o si es prefereix superació, situant unes condicions equilibrades entre els interlocutors socials, es podrà anar més enllà cap a la negociació d'un Nou Estatut del Segle XXI. I en aquesta futura negociació com ja va plantejar la socialdemocràcia en molts països en el passat segle hauria de plantejar-se anar més enllà en el terreny de l'equilibri polític entre les parts en un tema com és el de la participació de la representació dels treballadors en la gestió dels processos productius en les empreses.

El PSOE i Sánchez en aquest tema es juguen tota la credibilitat del seu projecte.

VIOLENCIA URBANA VERSUS CONVIVENCIA CIVICA

 

Brots de violència nihilista

Revista Treball/ 18 d'octubre 2021

ClubCortum/ 20 d'octubre de 2021

Els fenòmens de violència urbana no són nous al nostre país. Ens podem remuntar als episodis de “Kale borroca” a Euskadi en la dècada del 2.000 que no van ser aïllats. Cal dir que en la mateixa època, sense que es donés la més mínima publicitat, es van donar més episodis de violència de baixa intensitat a l'àrea de Barcelona per part d’auto denominats grups antisistema especialment durant els caps de setmana i contra oficines bancàries.

Recentment hem comprovat com es donaven fenòmens de molta major violència en determinats moments del procés independentista català, quan es van donar nombrosos i extremadament violents atacs dirigits contra les forces de l'ordre, per part de nombrosos grups de manifestants radicalitzats, en finalitzar concorregudes manifestacions pacífiques. La principal diferència amb la violència d'èpoques passades ha estat l'elevada publicitat per part dels mitjans de comunicació, especialment pel seguiment en directe per part de mitjans televisius ansiosos d'audiència. En definitiva els actes de violència es van convertir en espectacle televisiu.

Fets posteriors d'actuacions desmesurades d'aquest tipus es van donar també per l'entrada a la presó d'un raper poc conegut com a Pablo Hasel. La reacció dels denominats grups antisistema va ser especialment greu i virulenta. I igualment va haver-hi un ampli seguiment mediàtic.

Últimament els fenòmens de violència urbana han fet un salt qualitatiu amb la violència desplegada amb motiu dels “botellons” que es convoquen per les xarxes socials i que congreguen a grups massius de joves que es reuneixen de forma no legal per a beure i fer gresca i que acaben amb grups d'aquests joves atacant i cremant mobiliari urbà i finalment dirigint-se directament a atacar  les forces policials que tracten de dissoldre'ls.

Podem dir que hem anat passant d'una violència arbitrària que es tractava de justificar amb raons pseudo-polítiques a una violència sense justificació de cap mena en el que podríem denominar una “banalització de la violència”.

Evidentment aquest procés de banalització de la violència no pot deslligar-se del context social i polític que l'envolta. Els actes violents a Catalunya i la falta de respecte a les normes de convivència i a l'autoritat de les forces policials responsables de l'ordre públic no poden deslligar-se de fets com que des de la màxima representació política de la comunitat, el Govern i el Parlament, es vulneressin de manera ostentosa les principals lleis, la Constitució i l'Estatut. O el fet que des del poder polític català s'instés la desobediència i a col·lapsar vies de comunicació o sabotejar les línies ferroviàries. Hem de recordar que el President Torra encoratjava als CDR a “apretar” en les seves actuacions. Si el govern d'una comunitat desobeeix i crida a desobeir les lleis quin exemple es difon? Si això a més compta amb l'aplaudiment i la difusió per part de mitjans de comunicació públics i privats quina imatge es propaga entre la població? És una invitació des del poder públic a fer el que a cadascun li vingui en gana. I encara més greu és el fet que des dels poders públics no es condemnin els actes de violència i per contra s'analitzi críticament l'actuació de les forces d'ordre públic, tot això ampliat per l’extensa difusió dels mitjans de comunicació.

Però el tema es pot  reduir únicament a l'actuació dels governants catalans ja que des de fa temps des de la dreta espanyola s'estan estimulant actuacions de desobediència. Dirigents significatius de la dreta han lloat el dret individual a fer el que vingui en gana, només cal recordar a José M. Aznar quan davant la decisió de les autoritats de trànsit de limitar els nivells d'alcoholèmia va declarar "Les copes de vi que jo haig o no haig de beure deixa'm que les begui tranquil·lament….i qui t'ha dit a tu que vull que condueixis per mi?, en un clar desafiament a les normes implantades per la DGT.

I no hi ha dubte que aquest plantejament d'exaltació del dret individual a fer el que es vulgui ha estat una constant per part de dirigents del partit popular en l'últim període des del moment en què va proclamar com a “il·legítim” al govern de Pedro Sánchez i que els ha portat a confrontar i deslegitimar totes les seves propostes polítiques i les lleis aprovades. El PP dóna una mostra de desobediència i desacatament institucional al no complir el mandat constitucional de renovació del Consell del Poder Judicial i altres òrgans constitucionals. Però també en oposar-se a aplicar lleis com la d'Educació o la futura Llei sobre lloguers d'habitatge. El cas més exemplar és la continuada insubmissió de la Comunitat de Madrid a aplicar les restriccions derivades de les normes sanitàries adoptades per a combatre la Covid-19, tot això sobre la base d'una inalienable defensa de la llibertat individual. És aquesta concepció de la primacia de l'individualisme, per sobre de les normes de convivència, la qual cosa es va reflectir en el “turisme de borratxera” fonamentalment francès que va acudir a Madrid durant els períodes de l'Estat d'Alarma. I és aquesta primacia de l'individualisme, convertit en dret a la llibertat, per damunt de la normes de convivència cívica, el que va exhibir en la seva reeixida campanya electoral a Madrid.

No hi ha dubte que els exemples d'actuacions de desobediència per part de responsables polítics tenen una influència directa en la negació de tota autoritat i en la confrontació directa de sectors de joves amb els representants de l'autoritat que són les forces policials.

Cal responsabilitzar també a aquells que des de posicions liberals o progressistes tracten de justificar aquests brots de “violència nihilista”. Aquesta violència i aquests violents no es poden justificar sobre la base de dir “que els joves han sofert molt durant la pandèmia”. Tots els sectors de la societat han sofert amb la pandèmia i una gran majoria s'ha comportat de forma socialment responsable. Tampoc val justificar aquests brots violents relacionant-los amb la falta d'oportunitats de la joventut i els seus problemes econòmics i socials, ja que aquesta explosió de “violència narcisista individualista” no la protagonitzen precisament els joves dels sectors més desfavorits sinó joves amb un nivell de benestar bastant acceptable, molts dels quals ara ompliran els locals d'oci nocturn. Les explicacions i justificacions “buenistes” d'alguns articulistes diletantment progressistes no ajuden a entendre la situació.

Cal dir i repetir fins l'avorriment que els sectors més desfavorits durant molt de temps per la crisi econòmica i ara la sanitària, que els ha colpejat amb major força, estan demostrant un civisme allunyat del que seria fins a un cert punt un justificat “esclat social”. Actitud molt diferent de la d'aquests joves de molta millor condició social que provoquen les “violències del botelló”.

Confondre en els mitjans de comunicació o en les xarxes socials la violència de la crema de contenidors amb la defensa de llibertats com la d'expressió o altres o ara amb l'explosió d'una joventut molt soferta no ajuda a entendre el fonamental. Aquests actes de violència que ara es dirigeixen directament contra els responsables d'ordre públic són un fenomen que atenta i compromet la convivència social i les seves normes i el conjunt de la classe política hauria de reflexionar sobre això.

Ja és hora de que des de l'esquerra, ja que la dreta sembla alienada per a fer-ho, es comenci a actuar amb serietat. La violència s’ha de condemnar radicalment en defensa de la convivència cívica i s’ha de deslegitimar-la com a mètode de protesta social. Podem resumir dient, parafrasejant a Gramsci, que en un moment de crisis quan s'albiren canvis “apareixen els monstres”.

LA CONSTITUCIÓ DEL 78, BREU EPOCA DE CONSENS A ESPANYA

El "consens" del 78

 ClubCortum/ 6 d'octubre 2021

Espanya no ha estat un país molt donat a consensos. La dreta sempre ha considerat el seu dret i competència la direcció de l'Estat. Excepte breus episodis, com el de la I República, la dreta representant dels grans poders econòmics, l'oligarquia formada per l'aliança dels grans industrials bascos, els latifundistes andalusos i l'alt funcionariat de Madrid amb acords de vegades amb els industrials tèxtils catalans, van copar el poder polític al marge de la gran majoria dels espanyols. Aquesta coalició de les classes dominants sempre va tenir el suport ideològic de l'Església. La Restauració amb el seu model d'alternança bipartidista i posteriorment quan aquesta va entrar en crisi la Dictadura de Primo de Rivera van significar el ple domini de l'aliança conservadora de les classes dominants que finalment es va trencar amb l'adveniment de la II República. Durant aquest temps els representants de la dreta tendeixen, com a màxim, algun pont cap a les dretes nacionalistes perifèriques però sempre excloent del diàleg els partits representants dels sectors més populars.

La II República significa un breu espai de temps on les classes subalternes que inclouen des de sectors de la petita burgesia a la classe treballadora i la pagesia gaudeixen d'alguns moments d'accés al poder polític. No tot l'espai de temps de la II República va ser progressista ja que durant el “bienni negre” la dreta va tornar a copar el govern fins a la victòria del Front Popular. L'època de la II República no va ser un període de consens, al contrari les dretes van efectuar una dura confrontació contra totes les actuacions modernitzadores dels governs republicà-socialistes. Finalment la confrontació va acabar amb el cop militar i la instauració d'una dictadura que va perseguir amb ferotgia els seus oponents i va instaurar quatre dècades de poder absolut de les dretes polítiques i econòmiques i que va comportar la persecució de tota forma de dissidència i el domini d'un règim franquista avalat per una ideologia nacional-catòlica.

La mort de Franco va provocar el final d'un sistema que ja no servia ni per al propòsit de la pròpia necessitat del desenvolupament econòmic del país. Per a donar sortida a la situació es va donar una convergència d'interessos entre els sectors més aperturistes del règim i les forces de l'oposició democràtica fonamentalment d'esquerres.

La “Transició” i la Constitució del 78 van ser fruit d'un estrany episodi de consens en la política espanyola. La principal força de la dreta, la UCD, representava un model més modern capaç de dialogar i pactar amb les diverses forces de l'oposició tant pel que fa als aspectes econòmic-socials com a la definició d'un marc polític constitucional que posés fi a la llarga dictadura franquista.

En tota la història moderna d'Espanya no s'ha donat un període més fecund de col·laboració política entre actors diferents. I això que va ser un moment gens fàcil, amb una difícil situació econòmica i encara més política. Cal assenyalar que es van haver d'afrontar des de temptatives i atemptats de l'extrema dreta fins als múltiples atemptats terroristes que donaven ales als sectors més extrems de les forces armades.

En tot aquest marc la majoria de forces polítiques van arribar a complexos acords  en el pla socioeconòmic com van ser els “Pactes de la Moncloa”, la Constitució del 1978, l'Estatut dels Treballadors del 1980, o la Llei del divorci de 1981. D'aquests amplis consensos només es va situar al marge Aliança Popular el representant més clar de les restes de la dreta franquista més recalcitrant.

Però aquesta època de consens lamentablement va ser breu. La implosió interna de la UCD, i l'aglutinació de les forces de dretes en Aliança Popular i en la seva posterior transformació en el Partit Popular van liquidar els consensos i es van transformar en dures confrontacions polítiques que ens han portat a l'actual situació. El PP s'ha situat en contra de tots els avenços en la consecució de drets socials, avortament, matrimoni homosexual o últimament eutanàsia,  així com quan ha governat ha efectuat retallades unilaterals tant en impostos com en les condicions soci-laborals. Així mateix s'ha manifestat en contra de tot el relacionat amb la Memòria Històrica i mai ha renegat obertament del període de la dictadura. El seu desig d'aglutinar  tota la dreta fins i tot la més extrema l’ha portat a radicalitzar les seves posicions impedint qualsevol avanç en la modernització constitucional.

Podem afirmar clarament que avui dia seria impossible acordar ni tan sols la pròpia Constitució del 1978. I aquesta situació és greu perquè no hi ha dubte que existeixen aspectes de la Constitució que s'haurien d'aprofundir especialment els que fan referència a la pròpia estructura de l'estat autonòmic.

Tal com ha proposat recentment l'Associació per una Espanya Federal, en aquests moments avançar cap a un model d'Estat federal a Espanya “no és una proposta d'esquerra o de dreta, sinó l'evolució natural i necessària de l'Estat autonòmic a Espanya”. La pròpia pandèmia del Covid ha demostrat els aspectes positius però també les insuficiències de l'actual model d'estat. S'ha demostrat com diu el document que es requereix “posseir adequats instruments de col·laboració entre els diferents nivells de l'Administració, que garanteixin uns sòlids autogoverns territorials juntament amb una autoritat “federal” forta i dinàmica, capaç de garantir la igualtat de drets de la ciutadania en el seu conjunt i l'eficàcia de l'acció pública”.

Avançar cap a un Estat Federal com és l'existent en la RFA no hauria de ser una confrontació entre la dreta i l'esquerra estatals en una societat democràtica, però sí que és impossible davant una dreta extrema que desitjaria una recentralització de l'Estat sota una perspectiva de nacionalisme espanyol extrem. Lamentablement falta una dreta moderna com la que el miratge de la UCD va semblar fer possible. Però el miratge va desaparèixer ràpidament i va reaparèixer la cara rància i reaccionària de la dreta tradicional aliena i contrària a tota mena del que ells consideren “modernitats”.

Caldria una lògica transformació de l'actual model d'Estat cap a un Estat Federal més harmònic, eficient, racional i modern que sembla difícil en un moment en el qual només des de l'esquerra es defensa, i encara de forma poc ferma, pels seus principals representants polítics. La defensa del federalisme no ha de ser únicament patrimoni de l'esquerra sinó de totes les forces amb una certa racionalitat política.

Però sembla que encara tardarà aquest temps. Avui el federalisme s'enfronta a poderosos enemics per a aconseguir un consens per a una modernització d'Espanya. S'enfronta no sols a les dretes retrògrades i centralistes sinó també als nacionalistes perifèrics amb falsos somnis independentistes i fins i tot a unes esquerres adolescents que tracten de diferenciar-se sota proclames pseudo-confederals.

Lamentablement avui sembla no ser temps de consensos ni de modernització, per sort va existir la Transició i el breu període de consens que va il·luminar la Constitució del 78.

El diàleg necessari en la política

LA RESSACA DEL “PROCÈS”

Ara toca despertar del somni

 ClubCortum/ 8 de setembre de 2021

nuevatribuna/ 11 de septiembre de 2021

No hi ha dubte que el denominat “procés” està en caiguda lliure. El que ho fa més evident és el canvi en el paisatge urbà amb la desaparició del 90% de la simbologia independentista de les façanes i els carres. Això encara és més evident en els edificis públics del Govern de la Generalitat, dels balcons i finestres de tots els edificis dels departaments governamentals han desapareguts els llaços grocs i d’altres elements que, de forma antidemocràtica, pretenien patrimonialitzar per a un sector els edificis públics.

L’onada independentista dirigida i impulsada des de les institucions de la Generalitat i els seus mitjans públics o subvencionats ha iniciat un declivi imparable. Sí, la utopia que els hi havien promès no era possible !!

El panorama social de Catalunya no ha recuperat la normalitat, malgrat les aparences. El trencament social produït pel procés continua dins de la ciutadania de Catalunya. Els independentistes avui, en la seva gran majoria, estan frustrats, confosos i amb un sentiment de derrota, incomprensió, pessimisme i tristor envers la situació actual. No s’expliquen que ha passat des de les promeses que els feien d’una independència a tocar dels dits fins la situació actual. Els dirigents independentistes de tots colors no han donat cap explicació, només paraules vagues i promeses no creïbles. Cap ha donat una explicació al fracàs d’un aventurisme que no podia portar enlloc. Cap explicació d’un engany col·lectiu per part dels seus responsables. Cap explicació de les raons d’una ficció en la que va creure una part del país. Tampoc cap explicació de les conseqüències negatives que per a la societat catalana ha tingut aquesta “aventura” en termes de degradació de la convivència, de regressió en l’autogovern i en la cultura democràtica. Per no parlar de les conseqüències econòmiques, de deteriorament dels serveis públics i de tot un temps de mal govern per a no dir de desgovern.

Per part de la ciutadania no independentista, al marge d’una sensació d’alliberament, continua mantenint-se una malfiança envers els actuals governants de Catalunya que només els hi han provocat durant un llarg període de temps sentiments de por i de  discriminació al pretendre situar-los fora d’una suposada “catalanitat”. Malauradament  això farà que continuï durant un bon període temps una certa indiferència quan no allunyament, en major o menor grau, respecte a les institucions d’autogovern i dels símbols que van ser de tots.

A Catalunya s’ha trencat el somni d’una societat unida. En aquests moments no hi ha el sentiment de “un sol poble” ni de “les lluites compartides” viscut durant la lluita per la transició democràtica a Catalunya dirigida i impulsada sota la direcció de l’esquerra i la hegemonia del PSUC i l’Assemblea de Catalunya. Els polítics independentistes, tots ells, han impulsat el fraccionament social entre els “catalans de debò” és a dir els independentistes i la resta, exclosos del “paradís independentista”, i fins i tot anomenats despectivament de vegades com a “colons”, hereus molts d’ells d’una immigració que tant va lluitar per la recuperació de la democràcia, la cultura i la llengua catalana i l’autogovern de Catalunya. Desprès de tots aquells afanys ara han estat insultats quan no injuriats per aquells que sense cap raó ni vergonya han volgut  apropiar-se  del dret a decidir qui era o no català.

El “procés” per sort està moribund però ha deixat profundes fractures a la societat catalana. I aquesta situació té uns responsables que ara intenten passar pàgina sense afrontar la responsabilitat envers tota una població, una part de la qual se’ls ha cregut i està ara desconcertada o confosa mentre una altra part que ha estat ofesa i discriminada precisa d’una reparació.

I això precisaria d’una catarsi per a intentar superar-ho. Caldria que els responsables d’aquest període negatiu pel conjunt de la societat catalana fossin capaços de fer una autocrítica i donar una explicació tant als que els van seguir en el “miratge” de la independència com els que es van sentir agreujats. Seria precisa i necessària aquesta explicació però sembla que serà impossible.

Avui el trencament dins del mon independentista és múltiple, la divisió entre els diferents corrents es fa evident no sols entre partits sinó dins del partits. I això els impedeix fer el necessari “mea culpa” i acceptar els errors comesos. Acceptar i dir al conjunt de la societat catalana que avui per avui  ni a nivell de Catalunya, ni d’Espanya ni en el marc europeu la independència és possible. A Catalunya el procés ha comportat divisió social interna que no ha fet més que afeblir el sentiment de pertinença de bona part de la societat catalana. En l’àmbit de l’Estat s’ha demostrat la incapacitat de confrontar amb èxit l’enfrontament institucional. En l’àmbit de la Unió Europea s’ha demostrat que no hi havia cap suport a la independència ni cap possible reconeixement per part de cap estat membre. La Unió Europea no creu que el dret d’autodeterminació es pugui aplicar en els seus Estats membres ja que no hi han colònies en el seu interior i existeixen legalitats democràtiques per a resoldre les diferències.

La divisió del moviment independentista l’hi impedeix explicar la seva errada estratègica als seus seguidors per por a perdre el seu suport electoral. Uns fan veure que tot està normalitzat i dibuixen vies de diàleg amb el Govern central. Altres pretenen fer veure que ells segueixen igual però sense cap proposta antagònica per por a perdre els seus llocs a l’aparell del govern de Catalunya. Però malgrat el que puguin dir la realitat és molt clara: ha estat una aventura amb greus costos. La pròpia marxa de la família de Puigdemont cap a Brussel·les  denota  que l’aventura s’ha acabat. I ara cadascú tracta de ressituar-se sense que es vegi massa el seu canvi de posició. Potser és que aquest és el camí més realista i possible però no és el més ètic. Els presos són al carrer indultats però molts dels qui els van creure hauran  d’afrontar multes o altres efectes per fer-los cas. I tot sense cap explicació i sense cap remordiment.

Potser el pas del temps serà el millor camí per acabar amb una falsa il·lusió que es va inculcar i va aconseguir enganyar molta gent que els va secundar.

Per que el que ha passat amb l’anomenat “procés” ha estat molt greu i potser només el pas del temps aconseguirà superar-ho. Recordem que el 6 i 7 de setembre del 2017 el Parlament de Catalunya va vulnerar la legalitat democràtica aprovant unes lleis il·legals. Que l’1 d’Octubre es va realitzar un fals Referèndum d’independència  sense les mínimes garanties ni legals ni democràtiques. Que desprès es va aprovar pel Parlament una Declaració d’Independència que va durar 8 segons. Que posteriorment uns polítics van ser empresonats pels seus actes il·legals i no com s´ha volgut vendre per les seves idees. Un President de la Generalitat va fugir, no es va exiliar, per a no fer front a les seves responsabilitats en tot aquests fets. Hem hagut de suportar que es volgués confrontar el suposat valor insubstituïble del vot, de qualsevol forma de vot, com a fórmula suprema de legitimitat enfront al valor del respecte a la legalitat democràtica.

Durant quasi una dècada a Catalunya s’ha viscut en una falsa realitat on s’han posat l’exaltació dels sentiments d’alguns a la raó i la realitat de la societat catalana diversa i plural. I ara quan durant massa temps s’ha enganyat a massa gent és difícil afrontar de cop la dura realitat d’un mon que no és com alguns han volgut creure i on molts d’altres han patit. Per a alguns potser difícil de mirar-se en el mirall sense enrojolar-se de vergonya.

Ara estem en temps de ressaca desprès d’un temporal o desprès d’una borratxera. Lluny encara de la normalitat que tardarà i potser precisarem dècades o el pas d’alguna generació per aconseguir una regeneració del teixit social de la ciutadania catalana.

Avui però, per sort, el “procés” comença a ser temps passat.

EL VERITABLE PAPER D'OCCIDENT A L’AFGANISTAN

 

ClubCortum/ 19 de agosto 2021

nuevatribuna/ 20 de agosto de 2021

L'anunci de la retirada definitiva dels EEUA de l'Afganistan ha provocat una guerra llampec dels talibans i La caiguda com un castell de cartes d'un Govern pro-occidental que ha demostrat ser un govern “titella” incapaç de resistir sense el suport militar d'Occident.

Tot això porta a que ens preguntem: De què ha servit la presència durant vint anys dels nord-americans i l'OTAN a l'Afganistan? Quin ha estat el seu objectiu?. La presència occidental d'aquests vint anys al país només ha servit per a mantenir un sistema de govern corrupte incapaç de tenir un projecte de país ni de conformar un model d'Estat.

Biden ho ha deixat  clar “l'objectiu de la presència aliada a l'Afganistan mai ha estat construir un estat democràtic ni estructurat al país, sinó impedir que fos una base per a atacs terroristes”. En efecte mai hi ha hagut un interès per construir un estat central democràtic, per això la influència del govern afganès amb Karzai primer i després amb Ghani no ha arribat més enllà de Kabul. L'exèrcit, la policia i la màquina burocràtica no han servit més que per a un desenvolupament burocràtic de corrupció plena que ha estat compartit amb els senyors de la guerra pertanyents a les minories uzbekes, tadjiks i hazares que controlaven una part del país. Mentre en la majoritària població paixtu tenia la seva base el poder de les guerrilles talibans.

Ni 20 anys de presència militar occidental ni els dos bilions de dòlars gastats han comportat canvis a l'Afganistan ja que no ha existit mai una voluntat real de construir un estat democràtic ni per part dels governants afganesos ni dels occidentals.

Ara els mitjans de comunicació no paren d'explicar que l'Afganistan és un país que ha derrotat  tres imperis, el britànic, el soviètic i el nord-americà i es llancen a malbaratar llàgrimes de cocodril sobre el paorós futur al que s'enfronten les dones a l'Afganistan.

Tots aquests mitjans semblen desconèixer que va haver-hi una etapa històrica en la qual va haver-hi una possibilitat d'establir un estat mínimament modern a l'Afganistan en el qual les dones van gaudir d'una major plenitud de drets i que va ser destruït per l'interès conjunt dels “senyors de la guerra”, els religiosos integristes, la insurrecció islamista, les forces d'islamistes internacionals com Bin Laden i la col·laboració fonamental d'occident.

Des de 1964 amb la instauració de la Monarquia Constitucional,  posteriorment en 1973 amb la declaració de la República per Mohammed Daud i en 1978 amb la proclamació de la República Democràtica de l'Afganistan (RDA) d'inspiració comunista fins a la seva desaparició a la fi dels 80, es donen els anys on va existir un intent de construcció primer d'un estat i després d'un estat laic el més semblant possible a un estat modern i que coincideix amb els millors anys pel que fa als drets de les dones (tal com vaig explicar en l'article “Afganistan des de la perspectiva dels drets de les dones” http://manelgarciabiel.blogspot.com/2020/09/afganistan-vist-des-dels-drets-de-les.html )

Ara tothom sembla compadir-se de la situació de les dones, però en aquests vint anys d'intervenció occidental la situació de la dona no ha millorat al país amb l'excepció com a màxim de determinats sectors de la població a Kabul, els més vinculats a l'elit governamental o a les forces d'intervenció. En la resta del país no hi ha hagut canvis per a les dones, la qual cosa no ha d'estranyar-nos si tenim en compte la situació en altres països aliats dels nord-americans com Aràbia Saudita o el Pakistan, tots dos amb magnífiques relacions amb mujahidins o talibans, tots dos aliats dels EUA, i que  ja han mostrat la seva satisfacció davant la instauració del nou Emirat Islàmic.

Hem de recordar que, amb la finalitat de desgastar  la Unió Soviètica, Estats Units va secundar i finançar econòmica i militarment als opositors al règim laic de Kabul, especialment als anomenats pel President Reagan “Freedom fighters” entre els quals es trobava Bin Laden i els sectors més caciquils, reaccionaris i tribals de l'Afganistan.

Des de la caiguda del règim pro-soviètic, a principis dels noranta, Occident no es preocupa per la situació del país, ni fins i tot quan els talibans prenen el poder en 1996. Només després de l'atemptat a les Torres Gemelas del 11S, ja en el 2001, és quan els Estats Units i Gran Bretanya i després la resta de les anomenades forces aliades intervenen com a resposta a l'atac d'Al-Qaeda i del qual també responsabilitzen al govern talibà que els donava refugi. Fins llavors poc interès havien tingut per la situació de la població una vegada aconseguit l'objectiu d'afeblir  la Unió Soviètica.

La intervenció occidental desallotja els talibans i dóna suport a una coalició dels diversos grups afganesos contraris als talibans, bàsicament senyors de la guerra de les diverses minories no paixtus. D'aquí sorgeix el govern de Karzai i els subsegüents la senyal d'identitat dels quals és la corrupció generalitzada en la seva gestió.

Del que no ens informen en els mitjans de comunicació és que en aquests anys d'intervenció occidental i malgrat els milions de dòlars gastats, la corrupció ha provocat que pràcticament la meitat de la població continuï en un nivell de pobresa extrema, i com a conseqüència es doni una gran mortalitat infantil i una esperança de vida de les pitjors de tot el planeta. Així mateix la guerra que porta dues dècades en curs ha provocat milions de refugiats, que probablement ara s'incrementaran.

Així mateix el poder dels “senyors de la guerra” i els seus governs a Kabul han provocat a més de la immensa corrupció, de la qual hem parlat, que l'Afganistan s'hagi convertit en el principal productor d'opi del món, per sobre del 80%, quan abans d'aquesta etapa de guerres ininterrompudes aquest cultiu estava pràcticament eradicat en anys anteriors a 1987.

Però als mitjans de comunicació no els ve de gust parlar de tots aquests antecedents. És més vendible ara llançar sospites i teories de distracció sobre els contactes de Rússia i la Xina amb els talibans. Quan aquests contactes es limiten a obtenir dels talibans el compromís de no intervenir en altres països de la zona que són d'interès estratègic per a russos i xinesos. I com si el 20 març del 2020 no s'hagués signat un acord a Doha, entre els talibans i els Estats Units, pel qual s'establia el compromís dels nord-americans de retirar totes les tropes estrangeres al maig del 2021 i segellant amb això el final cantat del Govern “titella” i corrupte. I hem de tenir en compte que la menor corrupció dels talibans, malgrat el seu rigorisme intransigent, és un element valorat per molts afganesos.

I si us plau a Occident s'hauria de tenir una mica de vergonya i no atrevir-se a parlar en nom de les dones i nens de l'Afganistan que mai han estat prioritaris en aquests 20 anys més enllà de la propaganda.

TREBALLADORES DE LA LLAR I BUROCRÀCIA

 

Contra la disciminació!!!

ClubCortum/ 4 d'agost de 2021

nuevatribuna/ 6 de agosto de 2021

El sector de les Treballadores de la Llar abasta aproximadament a més de 700.000 persones a Espanya. És un sector feminitzat, amb més d'un 95% de treballadores, en gran part de població migrant, més del 45%, i un terç de les quals treballen sense contracte a l'economia submergida i il·legal. Cal dir que el nivell d'estudis del col·lectiu és divers però és majoritàriament d'estudis bàsics si bé amb un suficient coneixement de l'idioma, com a mínim del castellà.

No va ser fins  l'any 2012 que es va fer un primer pas en la regularització del treball a la llar. A partir d'enguany es va establir un Sistema per a les treballadores, un Sistema Especial de Seguretat per a Empleats de la Llar, fora del Sistema General i amb forts dèficits, entre ells la falta d'un sistema de protecció per a la desocupació com estableixen les normes de l’OIT.

Però la falta dels drets complets com a persones treballadores no és l'únic problema. També els tràmits burocràtics són diferents i més complexos que els que són propis d'un treballador assalariat normal.

Ens centrarem en un exemple que he tingut ocasió de viure directament en relació amb els tràmits per a la baixa laboral.

Normalment per a un assalariat el tràmit de la baixa laboral és bastant simple, es tracta d'enviar la baixa laboral, les seves continuacions i la seva alta a l'empresa on treballa la qual el tramita a la Seguretat Social.

En el cas de les Treballadores de la Llar el tràmit és diferent. En el cas que jo he pogut seguir directament es tractava d'una empleada de la llar que treballava en vuit cases, és a dir amb vuit empresaris diferents. En donar-li la baixa des de la sanitat pública se li donen vuit exemplars que ella ha de fer arribar als diversos empresaris, els quals han d'emplenar unes dades i posteriorment la treballadora ha de fer arribar a la Seguretat Social, el mateix tràmit ha d'efectuar amb els “comunicats de continuïtat” i finalment amb l'alta.

Així mateix la treballadora ha de presentar impresos del “Certificat de l'Ocupador per a la sol·licitud de prestació de la Seguretat Social” complimentats pels ocupadors, en el cas que ens ocupa vuit certificats. Així mateix emplenar i presentar l'imprès de “Pagament directe per Incapacitat voluntària”. Cal dir que si com és el cas que comentem els ocupadors han optat perquè les contingències les cobreixi la pròpia Seguretat Social o una Mútua Privada, els impresos són diferents.

Fins aquí tot el procés dels impresos a presentar, arribem ara al procés de presentació. Fins l'aparició del Covid la presentació era senzilla, sol·licitud de cita prèvia a la Seguretat Social en el seu cas, o a la Mútua en els que correspongui i anar a presentar periòdicament els diversos parts i impresos. El tràmit era simple comportava temps però era simple.

Arran del Covid el sistema va canviar, en principi per a bé. Es van suspendre les cites prèvies presencials, sanitat tramitava directament els comunicats a la Seguretat Social i a les Mútues i aquestes liquidaven sense més els pagaments per invalidesa, en el cas que ens ocupa una baixa de llarga durada.

Amb la finalització de l'Estat d'Alarma les coses han tornat a canviar. Els tràmits tornen a ser els d'abans però amb una modificació: “No es donen cites prèvies” tots els tràmits han de fer-se telemàticament, malgrat és reconegut que sanitat contínua enviant directament els comunicats a la Seguretat Social o en el seu cas a les Mútues. Cal dir en detriment de la Seguretat Social pública que les Mútues sí que donen cita prèvia, és només l'organisme públic el que no dóna cites prèvies.

El tràmit telemàtic és complex en primer lloc perquè se'ls requereix que tinguin “Certificat Digital”. Amb això hem de dir que la situació es converteix en bastant complexa per a una persona de les característiques d'una empleada de la llar, d'origen estranger, d'edat madura i que en el cas que ens ocupa havia de tramitar més de 25 impresos. Personalment haig de dir que el tràmit era molt més complex que tramitar l'impost de l'IRPF.

Finalment la solució va ser clara, acudir als serveis per a Treballadores de la Llar de CCOO que van gestionar una cita amb la Seguretat Social per a resoldre el tema tant del Pin digital com del tràmit de la baixa. Una més de les funcions que realitza el sindicat per als sectors més desprotegits.

No hi ha dubte que les lleis són importants i que comporten tràmits burocràtics, però el que no pot ser és que aquests no estiguin a l'abast del nivell del ciutadà a qui es refereix. En molts casos les lleis queden constretes per uns tràmits allunyats de la capacitat del ciutadà.

Estem en un moment en què  un dels reptes és el de la “digitalització” però aquest repte no pot deixar al marge una part de la ciutadania. No pot ser que els tràmits burocràtics siguin una llosa per als sectors més febles de la societat. I ho hem vist en nombrosos exemples. El semi-fracàs de l'Ingrés Mínim Vital ve en gran part determinat per unes normes complicades i difícils per a una part de la ciutadania que és la més necessitada de la nostra societat. La bretxa digital en els serveis de les entitats bancàries ha provocat protestes de persones de la tercera edat. Aquest tema de la tramitació de les baixes de les treballadores de la llar sembla injust, màximament si tenim en compte que la Seguretat Social rep els comunicats de la Sanitat Pública i disposa de totes les dades de la treballadora i dels seus ocupadors.

Una última anotació relacionada amb el tema, recentment els ocupadors hem rebut un Formulari de Revisió de Dades d'Empleats de la Llar. Entre altres dades se'ns sol·licitava el mòbil i el correu electrònic. Personalment vaig complementar les dades d'una ocupadora octogenària que no posseeix ni mòbil ni correu i per tant li vaig tramitar amb el meu propi. Als pocs dies l'afectada ha rebut un nou requeriment perquè faciliti el seu mòbil i el seu correu electrònic.

BUFF!! BUROCRÀCIA.

El sindicat amb les treballadores de la llar