Per un bon any 2022 per a tots i totes |
Sindicalisme front al Feixisme |
El sindicalisme de classe i el feixisme defensen posicions polítiques i
ideològiques plenament confrontades. Així ha estat al llarg de la història i
ara novament es torna a plantejar. Mentre el sindicalisme de classe pretén
defensar els interessos col·lectius de la classe treballadora (on cal englobar
bona part de les denominades classes mitjanes) el nou feixisme tracta, com
sempre ha fet al llarg de la història, de confrontar uns sectors de la classe
treballadora amb uns altres de la mateixa classe als quals responsabilitza de la situació
econòmica i social negativa que pateixen. L’assalt a la seu de la CGIL a Roma
per “esquadristes” feixistes és significatiu, el sindicat defensava el control
del Covid a les empreses, complint amb la seva funció de vetllar per la
seguretat laboral del conjunt dels
treballadors i això li ha comportat l’odi ultradretà i negacionista.
L’aparició a Espanya del nou feixisme representat per VOX ha estat tardana
però ha vingut per a quedar-se. Malgrat els seus polítics i dirigents es
presentin com a portaveus de l’antipolítica són una expressió parasitària de
les elits econòmiques del poder. Són part de les classes acomodades que amb el
discurs de l’antipolítica tracten d’emmascarar els seus orígens i objectius
i intenten penetrar en els sectors més
vulnerables de les classes treballadores, en les més desfavorides, aquelles en
les que les condicions de desigualtat social s’ha fet més patent i on es dona
una menor consciència social ja que es senten i amb raó socialment abandonades.
I ho fan de forma farisaica tot intentant culpar dels problemes d’aquests
sectors a d’altres sectors de treballadors als que pretenen fer responsables de
forma falsaria. Així hem vist com en molts casos culpen als emigrants o fins i
tot a les dones de treure’ls-hi els llocs de treball desviant la responsabilitat del model econòmic imperant
i d’una classe empresarial que pel seu profit econòmic provoca l’existència de
la precarietat, el treball negre o la desigualtat social.
El feixisme tracta fonamentalment de dividir les classes populars i la classe treballadora presentant falsos
enemics i enfrontaments que emmascarin la realitat d’un sistema d’explotació
classista que provoca que els beneficis d’uns surtin de la desigualtat, la
precarietat i la pobresa d’uns altres.
La confrontació entre el sindicalisme de classe i el feixisme és bàsicament
una confrontació entre els defensors d’un model de societat més solidaria i
menys desigual i els que opten per una societat on l’individualisme i la manca
de solidaritat fomenti la desigualtat i la preeminència dels més rics.
En un moment de crisi i de canvi com el que estem vivint la confrontació
entre ambdós models serà definitòria del rumb de la societat. El sindicalisme
de classe ha de tenir molt clara la lluita radical contra el deteriorament de
les expectatives de futur del conjunt i dels sectors concrets de la classe
treballadora que suposin un increment de la desigualtat que pugui comportar
exclusió social. Una democràcia amb un alt nivell de desigualtat és una
democràcia en perill, ja que la desigualtat obre pas en la societat a les
corrents feixistes.
En un moment en el que es preveuen canvis profunds, tecnològics i
productius, derivats de les transicions energètica i digital el sindicalisme de
classe haurà d’estar molt amatent per tal
que aquests canvis es facin de forma correcta i no afectin de forma negativa a
sectors productius que posin en perill el treball i les seves perspectives
vivencials dels treballadors. Els canvis
poden servir per a millorar la societat, la qual cosa ha de comportar menys
desigualtat i una millora de les condicions de vida de la gent amb una major
socialització col·lectiva que millori el conjunt de la societat. Per que els
canvis si no es fan de forma justa poden posar en perill molta gent trencant el
contracte social tot fomentant l’individualisme
i atiant un caliu que afavoreixi els interessos de la ultradreta i el nou
feixisme.
Estem davant un moment de profunda confrontació política i el sindicalisme
de classe té un gran paper a jugar, el de ser un referent per a les polítiques
democràtiques progressistes. El sindicalisme s’ha de posar a la capçalera de la
lluita per un canvi just que comporti resoldre les situacions de vulnerabilitat
derivades de la precarietat i el treball submergit. La vulnerabilitat podria
portar sectors de la classe treballadora a caure en mans del feixisme que
representa posicions contràries als seus propis interessos.
El sindicat s’ha de carregar de raó organitzant la classe treballadora en
tota la seva diversitat, creant consciència de classe, d’agregació de
situacions en defensa d’un objectiu comú de lluita contra la desigualtat i la
discriminació. I alhora deixar al descobert les falsedats i el classisme dels
plantejaments de l’extrema dreta.
El sindicalisme de classe ha d’orientar el conjunt de les forces
progressistes i d’esquerres en la lluita contra la desigualtat i per un treball
digne com a forma de crear una societat més cohesionada on el valor del treball
i de lo públic siguin referencials. Les forces progressistes han de tenir molt
clara la necessitat de canviar el paradigma de la societat actual de l’individualisme
neoliberal i excloent i girar cap el d’una societat més justa, més igualitària
i on es valori el paper del contracte social que significa la valoració del treball.
L’alternativa oposada és el populisme liberal conservador que obre les
portes al nou feixisme. Les polítiques d’austeritat han comportat un
desequilibri social en un model econòmic que només ha valorat “maximitzar el
rendiment del capital i els seus beneficis”.
Aquest sistema d’individualisme radical on la llibertat es converteix en
privilegi d’uns pocs només és possible obrint les portes al radicalisme de la
ultradreta feixista que enlloc de la cohesió social potencia les
diferenciacions socials i les polítiques d’odi social, d’assenyalament de
culpables que sempre són els sectors més dèbils com els emigrants, les dones o
els pobres. I per aconseguir-ho no dubten en utilitzar la demagògia i la
mentida que en la majoria dels cassos són contradites per la realitat i les
estadístiques. Tot això envoltat de la defensa dels valors tradicionalistes
conservadors en lo cultural i ultraliberals en lo econòmic.
Es evident que les opcions de progrés representen el futur, mentre que les
opcions neofeixistes es refugien en un passat inexistent i en la negació de tot
projecte de futur. Ho veiem en la seva actuació en el negacionisme de la
pandèmia, en la negació de la realitat del canvi climàtic, en el rebuig a una emigració necessària pel futur
d’unes societats europees envellides, en la seva reclusió en un nacionalisme
ranci que s’enfronta amb la pròpia realitat de futur que és la Unió Europea, en
la seva discriminació dels diferents als qui nega tots els drets i el seu
rebuig a l’empoderament de les dones. El nou feixisme i la ultradreta
representen el que hem conegut com la “REACCIO” en el sentit més pejoratiu del
terme, com la negació de totes les opcions de futur.
El sindicalisme de classe està en les antípodes d’aquestes posicions
reaccionàries i per això té el deure de fer una tasca per aturar-lo. I per això
cal complir amb el seu objectiu sindical d’unificar el conjunt de la classe
treballadora entorn dels seus objectius d’avenços socials. Com es diu en un
paràgraf de l’informe de gestió d’Unai Sordo al darrer Congrés de CCOO : “El sindicat com
a expressió organitzada de la classe treballadora, té la responsabilitat de fer
al conjunt de persones treballadores partícips del seu destí, aspirar a ser
reflex fidel d'una classe fragmentada i travessada per qüestions de sexe, edat
o origen, així com ser capaç de canalitzar les problemàtiques i anhels de la
nostra gent per a oferir una sortida de progrés.” I fent la seva feina participar de forma imprescindible en
la construcció d’una sortida social progressista.
Transició ecològica i transport de mercaderies |
L’enunciat de “Transició Ecològica justa” és el paradigma d’un canvi
necessari per evitar el col·lapse climàtic. Defineix una necessitat
imprescindible davant la situació actual de canvi climàtic, és una qüestió de
supervivència. L’adjectiu de “justa” determina que es vol realitzar amb els
mínims costos social possibles, com repeteix de forma reiterada el govern: “sense deixar ningú enrere”. Ens trobem
davant d’un plantejament necessari, just i lloable, però cal dir, que al
portar-lo a la pràctica no estarà exempt de problemes, tensions i conflictes socials.
Això serà una realitat afegida a la confrontació política extrema que estan portant
a terme les dretes a Espanya.
Transició comporta canvis profunds, i aquesta Transició Ecològica comporta
un canvi en profunditat, a molts nivells i aspectes de l’actual forma de
produir i de viure. No és un canvi senzill i per tant comportarà que molta gent
i molts sectors es vegin afectats en la seva vida i en el seu treball actuals. Hi
ha diversos sectors que poden desaparèixer i això afectarà a milers de llocs de
treball. També és cert que apareixeran altres sectors com a conseqüència de la
transició ecològica i digital amb nous llocs de treball. Però no es correspondran els que desapareixen amb
els que es creïn ni en quantitat ni en qualitat. Es per això que dir que es vol
fer de forma “Justa”, quan s’utilitza aquesta concreció, és per que es dona de
forma realista per descomptat que hi hauran damnificats, molta gent de diversos
sectors es por veure afectada de forma en principi negativa pels canvis, i això
comportarà sens cap mena de dubta conflictes derivats de l’afectació subjectiva
dels canvis.
La Transició Ecològica Justa comportarà un canvi tan substancial com
prioritzar de forma irreversible la utilització d’energies netes enlloc de
combustibles contaminants. Això afecta els sistemes energètics però també suposa
un canvi en molts sectors com són els transports
o l’agricultura només en el camp de la mobilitat.
Tots recordem encara els conflictes derivats de la reconversió industrial o
del tancament de les mines, situacions
derivades d’un canvi incomparablement més petit que l’actual. No hi ha dubta que ara hi ha uns fons europeus
que han de poder servir per fer que aquests canvis es facin de forma més justa,
amb compensacions als sectors més afectats, i amb processos de formació, de
recol·locació, de subsidi o en el seu cas de jubilacions per a les persones
afectades. Però tot i així no significa que els conflictes no es produeixin,
especialment si hi ha interessos polítics per aguditzar-los o capitalitzar-los.
Recordem com a França un tema referent a la pujada del preu del gasoil va
provocar el moviment de les “armilles grogues” que ha perdurat en el temps i
que ha estat de gran conflictivitat i violència. Els necessaris canvis poden
provocar reaccions conservadores dels afectats, especialment si no es fan amb cura.
Els canvis cap a les energies netes tindran fortes repercussions en molts
sectors i afectaran directament molts sectors productius i la vida de molta
gent. Un canvi necessari que caldrà fer
amb molts cura per a evitar efectes negatius que siguin causa de conflictes.
Ja hem pogut veure com canvis positius han tingut respostes negatives. La
gratuïtat de les autopistes i el debat sobre un possible cànon de manteniment
per els usuaris de les autovies i autopistes, ha portat a un debat entre els favorables a
que siguin els usuaris els qui ho paguin i els que pretenen que ho paguin tots
els contribuents. També s’estan donant controvèrsies sobre les implantacions de
parcs eòlics o planters fotovoltaics que davant d’una falta de definició clara
ha portat a l’oposició de defensors del paisatge, amb més o menys raó, o l’oposició de poblacions agrícoles que es
veuen perjudicades. I és que tot canvi per positiu que sigui comporta
contradiccions i la necessitat d’establir prioritats, i per que hi ha molta
gent que defensa teòricament un canvi
energètic més ecològic però “no davant de casa seva”. Per exemple cal
destacar que en pocs anys un territori com Catalunya tindrà una forta
insuficiència energètica derivada del tancament de les nuclears i las
moratòries per implantació d’energies renovables o l’oposició a la importació
d’energia des d’Aragó a través de línies de Molt Alta Tensió.
Una repercussió molt directa del canvi energètic afectarà tot allò referent a la mobilitat. Això ja en
el seu inici serà conflictiu per a una bona part de la població que utilitza
especialment el gasoil en els seus vehicles que quedaran desfasats. També
tindrà una gran repercussió en el sector agrícola pel que fa a la utilització
dels tractors, prop d’un milió en l’actualitat que funcionen per gasoil. Però aquest canvi afectarà en major mesura els
transports de mercaderies especialment a les de llarga distància. No serà només
el fet del canvi energètic sinó la necessitat de potenciar el transport més
sostenible que és el ferroviari enfront del de grans vehicles de motor.
La mobilitat per carretera en el nostre país representa el 95% de les
emissions d’efecte hivernacle. Espanya és el país que més utilitza el transport
de mercaderies per carretera en un 95% front al percentatge del 2% que ho fa per
ferrocarril. Aquest parc de camions és el més envellit d’Europa amb una mitjana
de 12,4 anys. Tot això encara s’agreuja més en el cas de vehicles pesants que
efectuen els recorreguts de llarga distància. El parc mòbil de camions pesants
o mitjans puja a uns 560.000 vehicles. I el sector de transport de mercaderies
per carretera ocupa prop d’un milió de
llocs de treball ( entre treball directe i indirecte). Un aspecte que pot ser
positiu en el sector és el fet del propi envelliment de la flota de vehicles
així com el de les plantilles. Avui en dia ja hi ha un dèficit de 15000
camioners i el 72% de la plantilla té actualment més de 50 anys.
La situació d’aquest sector i com s’abordi la seva necessària actualització
derivada de les polítiques derivades de la lluita contra el canvi climàtic tindran
una forta repercussió i gran transcendència. El transport de mercaderies afecta
al proveïment de la població i dels sectors productius, i té una importància
decisiva tant a nivell intern com a l’exportació. Es evident que caldrà una
política de recursos públics important per tal d’evitar una crisi en el sector
i establir propostes de suport i compensació per a totes les persones
treballadores que es puguin veure afectades i a les que caldrà buscar fórmules
de recol·locació, subsidis o jubilacions adequades que evitin una repercussió
negativa que podria comportar conflictes socials importants. I aquest és només un
exemple entre molts.
Si es vol evitar que el canvi comporti convulsions i forts conflictes
socials amb efectes polítics no desitjats cal fer-ho amb mesures socials i
econòmiques que compensin de forma adequada els sectors socials i productius
afectats i el conjunt de la població.
El canvi energètic i digital és imprescindible per a establir noves formes
productives i per a donar un salt important cap a la productivitat i
competitivitat de la nostra economia amb la conseqüent millora de vida futura.
Però aquesta opció política i econòmica necessària pel futur del país ha
d’estar acompanyada d’una lluita decisiva contra la desigualtat social, per a la
millora de la situació de la població treballadora mitjançant l’estabilitat
dels llocs de treball eliminant la precarietat i l’economia submergida, amb
salaris i condicions de treball dignes, la qual cosa comporta un marc de
relacions laborals a l’altura dels canvis.
En definitiva la transformació i la modernització econòmica i productiva
derivada del canvi digital i energètic ha d’anar acompanyada d’un canvi de les
relacions laborals i socials que comportin una millora de la situació social i
una disminució de la desigualtat social existent.
Sánchez se la juga |
Amb el tema de la
Reforma Laboral el PSOE es juga la seva credibilitat com a força d'esquerres.
No es tracta de jocs de paraules es tracta de derogar o no la Reforma la
Laboral i/o els seus aspectes més lesius. Del que es tracta és de tornar a unes
regles de joc laborals que van ser anulades per la “Contrareforma Laboral del
PP” que es va efectuar de manera unilateral, sense consens social i va
significar una fallida dels equilibris entre patronal i sindicats en favor dels
primers. Cal afegir que el PP va dur a terme la seva actuació a principis del
2012 just dues setmanes després que els interlocutors socials establissin el “II Acord per a l'Ocupació i la Negociació
Col·lectiva” del qual el Govern de Rajoy va fer cas omís.
Derogar la Reforma
Laboral sense subterfugis significa superar una situació creada on el treball
està en inferioritat enfront del capital, on els sindicats negocien en
condicions d'inferioritat enfront dels empresaris. Derogar la Reforma Laboral significa
tornar a equilibrar el diàleg social entre els interlocutors socials eliminant
les condicions de prepotència de què gaudeixen els empresaris en l'actualitat
especialment en la Negociació Col·lectiva.
Si es vol una
societat menys desigual, més equilibrada, amb treballs més dignes, amb menys
temporalitat i precarietat cal derogar aquesta Contrareforma Laboral del PP
eliminant el “dúmping” laboral que permet la supremacia del conveni d'empresa
sobre el conveni de sector i que dóna lloc a les subcontractacions abusives per
sota de les condicions sectorials de les anomenades “empreses de multiserveis”
que són en realitat prestadores de treballadors. Del que es tracta és que els
treballadors de l'empresa principal i de les subcontractades tinguin les mateixes
condicions laborals.
Derogar o superar la
Contrareforma Laboral del PP significa acabar amb l'eliminació de la ultra-activitat dels
convenis que situa en una situació de superioritat en la negociació col·lectiva
a la part empresarial ja que en el cas de la falta d'acord no es mantenen les
situacions prèvies de l'anterior conveni sinó que poden rebaixar-les fins als
mínims de l'Estatut dels Treballadors. Del que es tracta és que els acords
aconseguits en la negociació col·lectiva a la seva finalització només se substitueixin
per nous acords de les parts.
Derogar significa
limitar la capacitat omnipresent de la part empresarial tant per a modificar
unilateralment les condicions de treball, com per a efectuar Expedients de
Regulació d'Ocupació sense autorització de l'autoritat laboral. És a dir evitar
l'excés de poder dels empresaris.
El PSOE s’ha de definir
clarament d'una vegada per totes i
plantejar-se si vol que les relacions laborals i el seu marc normatiu sigui
d'equilibri entre les parts on prevalgui la negociació o sigui com fins avui un
camp on prevalen els interessos empresarials. Aquí no cal dir de manera
farisaica que s'estarà al que decideixin els interlocutors socials perquè es
parteix d'una situació de discriminació, d'una Contrareforma Laboral, la del
PP, imposada sense acord ni negociació de cap mena. No pot ser que per a
retornar l'equilibri entre les parts es pretengui un acord que no es va donar
en l'origen de la situació discriminatòria.
El PSOE ha de
definir d'una vegada i de manera clara amb qui està. Aquí no hi ha mitges tintes que valguin. O està per una regulació
que situï en condicions d'equilibri a les parts o està a favor de mantenir el
privilegi empresarial.
No és un problema
de personalitats entre Yolanda Díaz o Nadia Calviño sinó de
posicions polítiques. És a dir es vol un marc laboral on es prioritzi el
treball estable digne amb condicions laborals i salarials adequades o es vol
mantenir, com fins ara, la prioritat dels interessos empresarials.
El PSOE ha de
deixar de “marejar la perdiu”, no cal
fer anomenades a la socialdemocràcia i defensar polítiques socioliberals. Els
sindicats i els treballadors estaran atents a la seva conducta en aquest tema i
actuaran en conseqüència. Si novament, com ja va fer González i com Zapatero es
va veure obligat a fer, s'inclina per donar l'esquena a les legítimes demandes
de major equanimitat en els marcs de relacions laborals defraudarà novament una bona part dels seus electors que van
creure en el “nou PSOE” renovat de
Sánchez que pot donar per pràcticament enterrat el seu projecte polític servint
en safata la porta del poder a la dreta.
Només a partir
d'aquesta derogació o si es prefereix superació, situant unes condicions
equilibrades entre els interlocutors socials, es podrà anar més enllà cap a la
negociació d'un Nou Estatut del Segle XXI. I en aquesta futura negociació com
ja va plantejar la socialdemocràcia en molts països en el passat segle hauria
de plantejar-se anar més enllà en el terreny de l'equilibri polític entre les
parts en un tema com és el de la participació de la representació dels
treballadors en la gestió dels processos productius en les empreses.
El PSOE i Sánchez
en aquest tema es juguen tota la credibilitat del seu projecte.
Brots de violència nihilista |
Els fenòmens de
violència urbana no són nous al nostre país. Ens podem remuntar als episodis de
“Kale borroca” a Euskadi en
la dècada del 2.000 que no van ser aïllats. Cal dir que en la mateixa època,
sense que es donés la més mínima publicitat, es van donar més episodis de violència
de baixa intensitat a l'àrea de Barcelona per part d’auto denominats grups antisistema
especialment durant els caps de setmana i contra oficines bancàries.
Recentment hem
comprovat com es donaven fenòmens de molta major violència en determinats
moments del procés independentista català, quan es van donar nombrosos i
extremadament violents atacs dirigits contra les forces de l'ordre, per part de
nombrosos grups de manifestants radicalitzats, en finalitzar concorregudes
manifestacions pacífiques. La principal diferència amb la violència d'èpoques
passades ha estat l'elevada publicitat per part dels mitjans de comunicació,
especialment pel seguiment en directe per part de mitjans televisius ansiosos
d'audiència. En definitiva els actes de violència es van convertir en
espectacle televisiu.
Fets posteriors
d'actuacions desmesurades d'aquest tipus es van donar també per l'entrada a la
presó d'un raper poc conegut com a Pablo Hasel. La reacció dels denominats
grups antisistema va ser especialment greu i virulenta. I igualment va haver-hi
un ampli seguiment mediàtic.
Últimament els
fenòmens de violència urbana han fet un salt qualitatiu amb la violència
desplegada amb motiu dels “botellons”
que es convoquen per les xarxes socials i que congreguen a grups massius de
joves que es reuneixen de forma no legal per a beure i fer gresca i
que acaben amb grups d'aquests joves atacant i cremant mobiliari urbà i
finalment dirigint-se directament a atacar les forces policials que tracten de
dissoldre'ls.
Podem dir que hem
anat passant d'una violència arbitrària que es tractava de justificar amb raons
pseudo-polítiques a una violència sense justificació de cap mena en el que
podríem denominar una “banalització de la
violència”.
Evidentment aquest
procés de banalització de la violència no pot deslligar-se del context social i
polític que l'envolta. Els actes violents a Catalunya i la falta de respecte a
les normes de convivència i a l'autoritat de les forces policials responsables
de l'ordre públic no poden deslligar-se de fets com que des de la màxima
representació política de la comunitat, el Govern i el Parlament,
es vulneressin de manera ostentosa les principals lleis, la Constitució i
l'Estatut. O el fet que des del poder polític català s'instés la desobediència
i a col·lapsar vies de comunicació o sabotejar les línies ferroviàries. Hem de
recordar que el President Torra encoratjava als CDR a “apretar” en les seves actuacions. Si el
govern d'una comunitat desobeeix i crida a desobeir les lleis quin exemple es
difon? Si això a més compta amb l'aplaudiment i la difusió per part de mitjans
de comunicació públics i privats quina imatge es propaga entre la població? És
una invitació des del poder públic a fer el que a cadascun li vingui en gana. I
encara més greu és el fet que des dels poders públics no es condemnin els actes
de violència i per contra s'analitzi críticament l'actuació de les forces
d'ordre públic, tot això ampliat per l’extensa difusió dels mitjans de
comunicació.
Però el tema es pot
reduir únicament a l'actuació dels
governants catalans ja que des de fa temps des de la dreta espanyola s'estan
estimulant actuacions de desobediència. Dirigents significatius de la dreta han
lloat el dret individual a fer el que vingui en gana, només cal recordar a José
M. Aznar quan davant la decisió de les autoritats de trànsit de limitar els
nivells d'alcoholèmia va declarar "Les
copes de vi que jo haig o no haig de beure deixa'm que les begui
tranquil·lament….i qui t'ha dit a tu que vull que condueixis per mi?, en un
clar desafiament a les normes implantades per la DGT.
I no hi ha dubte
que aquest plantejament d'exaltació del dret individual a fer el que es vulgui
ha estat una constant per part de dirigents del partit popular en l'últim
període des del moment en què va proclamar com a “il·legítim” al govern de Pedro Sánchez i que els ha portat a
confrontar i deslegitimar totes les seves propostes polítiques i les lleis
aprovades. El PP dóna una mostra de desobediència i desacatament institucional
al no complir el mandat constitucional de renovació del Consell del Poder
Judicial i altres òrgans constitucionals. Però també en oposar-se a aplicar
lleis com la d'Educació o la futura Llei sobre lloguers d'habitatge. El cas més
exemplar és la continuada insubmissió de la Comunitat de Madrid a aplicar les
restriccions derivades de les normes sanitàries adoptades per a combatre la
Covid-19, tot això sobre la base d'una inalienable defensa de la llibertat
individual. És aquesta concepció de la primacia de l'individualisme, per sobre
de les normes de convivència, la qual cosa es va reflectir en el “turisme de
borratxera” fonamentalment francès que va acudir a Madrid durant els períodes
de l'Estat d'Alarma. I és aquesta primacia de l'individualisme, convertit en
dret a la llibertat, per damunt de la normes de convivència cívica, el que va
exhibir en la seva reeixida campanya electoral a Madrid.
No hi ha dubte que
els exemples d'actuacions de desobediència per part de responsables polítics
tenen una influència directa en la negació de tota autoritat i en la
confrontació directa de sectors de joves amb els representants de l'autoritat
que són les forces policials.
Cal
responsabilitzar també a aquells que des de posicions liberals o progressistes
tracten de justificar aquests brots de “violència
nihilista”. Aquesta violència i aquests violents no es poden justificar
sobre la base de dir “que els joves han
sofert molt durant la pandèmia”. Tots els sectors de la societat han sofert
amb la pandèmia i una gran majoria s'ha comportat de forma socialment
responsable. Tampoc val justificar aquests brots violents relacionant-los amb
la falta d'oportunitats de la joventut i els seus problemes econòmics i
socials, ja que aquesta explosió de “violència
narcisista individualista” no la protagonitzen precisament els joves dels
sectors més desfavorits sinó joves amb un nivell de benestar bastant
acceptable, molts dels quals ara ompliran els locals d'oci nocturn. Les
explicacions i justificacions “buenistes” d'alguns
articulistes diletantment progressistes no ajuden a entendre la
situació.
Cal dir i repetir
fins l'avorriment que els sectors més desfavorits durant molt de temps per la
crisi econòmica i ara la sanitària, que els ha colpejat amb major força, estan
demostrant un civisme allunyat del que seria fins a un cert punt un justificat
“esclat social”. Actitud molt
diferent de la d'aquests joves de molta millor condició social que provoquen
les “violències del botelló”.
Confondre en els
mitjans de comunicació o en les xarxes socials la violència de la crema de
contenidors amb la defensa de llibertats com la d'expressió o altres o ara amb
l'explosió d'una joventut molt soferta no ajuda a entendre el fonamental.
Aquests actes de violència que ara es dirigeixen directament contra els
responsables d'ordre públic són un fenomen que atenta i compromet la
convivència social i les seves normes i el conjunt de la classe política hauria
de reflexionar sobre això.
Ja és hora de que
des de l'esquerra, ja que la dreta sembla alienada per a fer-ho, es comenci a
actuar amb serietat. La violència s’ha de condemnar radicalment en defensa de
la convivència cívica i s’ha de deslegitimar-la com a mètode de protesta
social. Podem resumir dient, parafrasejant a Gramsci, que en un moment de crisis
quan s'albiren canvis “apareixen els
monstres”.
El "consens" del 78 |
Espanya no ha estat
un país molt donat a consensos. La dreta sempre ha considerat el seu dret i
competència la direcció de l'Estat. Excepte breus episodis, com el de la I
República, la dreta representant dels grans poders econòmics, l'oligarquia
formada per l'aliança dels grans industrials bascos, els latifundistes
andalusos i l'alt funcionariat de Madrid amb acords de vegades amb els
industrials tèxtils catalans, van copar el poder polític al marge de la gran
majoria dels espanyols. Aquesta coalició de les classes dominants sempre va
tenir el suport ideològic de l'Església. La Restauració amb el seu model
d'alternança bipartidista i posteriorment quan aquesta va entrar en crisi la
Dictadura de Primo de Rivera van significar el ple domini de l'aliança
conservadora de les classes dominants que finalment es va trencar amb
l'adveniment de la II República. Durant aquest temps els representants de la
dreta tendeixen, com a màxim, algun pont cap a les dretes nacionalistes
perifèriques però sempre excloent del diàleg els partits representants dels
sectors més populars.
La II República
significa un breu espai de temps on les classes subalternes que inclouen des de
sectors de la petita burgesia a la classe treballadora i la pagesia gaudeixen
d'alguns moments d'accés al poder polític. No tot l'espai de temps de la II
República va ser progressista ja que durant el “bienni negre” la dreta va
tornar a copar el govern fins a la victòria del Front Popular. L'època de la II
República no va ser un període de consens, al contrari les dretes van efectuar
una dura confrontació contra totes les actuacions modernitzadores dels governs
republicà-socialistes. Finalment la confrontació va acabar amb el cop militar i
la instauració d'una dictadura que va perseguir amb ferotgia els seus oponents
i va instaurar quatre dècades de poder absolut de les dretes polítiques i
econòmiques i que va comportar la persecució de tota forma de dissidència i el
domini d'un règim franquista avalat per una ideologia nacional-catòlica.
La mort de Franco
va provocar el final d'un sistema que ja no servia ni per al propòsit de la
pròpia necessitat del desenvolupament econòmic del país. Per a donar sortida a
la situació es va donar una convergència d'interessos entre els sectors més
aperturistes del règim i les forces de l'oposició democràtica fonamentalment
d'esquerres.
La “Transició” i la
Constitució del 78 van ser fruit d'un estrany episodi de consens en la política
espanyola. La principal força de la dreta, la UCD, representava un model
més modern capaç de dialogar i pactar amb les diverses forces de l'oposició
tant pel que fa als aspectes econòmic-socials com a la definició d'un marc
polític constitucional que posés fi a la llarga dictadura franquista.
Però aquesta època
de consens lamentablement va ser breu. La implosió interna de la UCD, i
l'aglutinació de les forces de dretes en Aliança Popular i en la seva posterior
transformació en el Partit Popular van liquidar els consensos i es van
transformar en dures confrontacions polítiques que ens han portat a l'actual
situació. El PP s'ha situat en contra de tots els avenços en la consecució de
drets socials, avortament, matrimoni homosexual o últimament eutanàsia, així com quan ha governat ha efectuat retallades
unilaterals tant en impostos com en les condicions soci-laborals. Així mateix s'ha
manifestat en contra de tot el relacionat amb la Memòria Històrica i mai ha renegat
obertament del període de la dictadura. El seu desig d'aglutinar tota la dreta fins i tot la més extrema l’ha
portat a radicalitzar les seves posicions impedint qualsevol avanç en la
modernització constitucional.
Podem afirmar clarament que
avui dia seria impossible acordar ni tan sols la pròpia Constitució del 1978. I aquesta situació és greu perquè no hi ha dubte que
existeixen aspectes de la Constitució que s'haurien d'aprofundir especialment
els que fan referència a la pròpia estructura de l'estat autonòmic.
Tal com ha proposat
recentment l'Associació per una Espanya Federal, en aquests moments avançar cap
a un model d'Estat federal a Espanya “no
és una proposta d'esquerra o de dreta, sinó l'evolució natural i necessària de
l'Estat autonòmic a Espanya”. La pròpia pandèmia del Covid ha
demostrat els aspectes positius però també les insuficiències de l'actual model
d'estat. S'ha demostrat com diu el document que es requereix “posseir adequats instruments de
col·laboració entre els diferents nivells de l'Administració, que garanteixin
uns sòlids autogoverns territorials juntament amb una autoritat “federal” forta
i dinàmica, capaç de garantir la igualtat de drets de la ciutadania en el seu
conjunt i l'eficàcia de l'acció pública”.
Avançar cap a un
Estat Federal com és l'existent en la RFA no hauria de ser una
confrontació entre la dreta i l'esquerra estatals en una societat democràtica,
però sí que és impossible davant una dreta extrema que desitjaria una
recentralització de l'Estat sota una perspectiva de nacionalisme espanyol
extrem. Lamentablement falta una dreta moderna com la que el miratge de
la UCD va semblar fer possible. Però el miratge va desaparèixer
ràpidament i va reaparèixer la cara rància i reaccionària de la dreta
tradicional aliena i contrària a tota mena del que ells consideren
“modernitats”.
Lamentablement avui
sembla no ser temps de consensos ni de modernització, per sort va existir la
Transició i el breu període de consens que va il·luminar la Constitució del 78.
El diàleg necessari en la política |
Ara toca despertar del somni |
No hi ha dubte que el denominat “procés” està en caiguda lliure. El que ho fa més evident és el canvi en el paisatge urbà amb la desaparició del 90% de la simbologia independentista de les façanes i els carres. Això encara és més evident en els edificis públics del Govern de la Generalitat, dels balcons i finestres de tots els edificis dels departaments governamentals han desapareguts els llaços grocs i d’altres elements que, de forma antidemocràtica, pretenien patrimonialitzar per a un sector els edificis públics.
L’onada independentista dirigida i impulsada des de les institucions de la
Generalitat i els seus mitjans públics o subvencionats ha
iniciat un declivi imparable. Sí, la utopia que els hi havien promès no era
possible !!
El panorama social de Catalunya no ha recuperat la normalitat, malgrat les
aparences. El trencament social produït pel procés continua dins de la
ciutadania de Catalunya. Els independentistes avui, en la seva gran majoria,
estan frustrats, confosos i amb un sentiment de derrota, incomprensió,
pessimisme i tristor envers la situació actual. No s’expliquen que ha passat
des de les promeses que els feien d’una independència a tocar dels dits fins la
situació actual. Els dirigents independentistes de tots colors no han donat cap
explicació, només paraules vagues i promeses no creïbles. Cap ha donat una
explicació al fracàs d’un aventurisme que no podia portar enlloc. Cap
explicació d’un engany col·lectiu per part dels seus responsables. Cap
explicació de les raons d’una ficció en la que va creure una part del país.
Tampoc cap explicació de les conseqüències negatives que per a la societat
catalana ha tingut aquesta “aventura” en termes de degradació de la
convivència, de regressió en l’autogovern i en la cultura democràtica. Per no
parlar de les conseqüències econòmiques, de deteriorament dels serveis públics
i de tot un temps de mal govern per a no dir de desgovern.
Per part de la ciutadania no independentista, al marge d’una sensació
d’alliberament, continua mantenint-se una malfiança envers els actuals
governants de Catalunya que només els hi han provocat durant un llarg període
de temps sentiments de por i de
discriminació al pretendre situar-los fora d’una suposada “catalanitat”.
Malauradament això farà que continuï
durant un bon període temps una certa indiferència quan no allunyament, en
major o menor grau, respecte a les institucions d’autogovern i dels símbols que
van ser de tots.
A Catalunya s’ha trencat el somni d’una societat unida. En aquests moments
no hi ha el sentiment de “un sol poble”
ni de “les lluites compartides”
viscut durant la lluita per la transició democràtica a Catalunya dirigida i
impulsada sota la direcció de l’esquerra i la hegemonia del PSUC i l’Assemblea
de Catalunya. Els polítics independentistes, tots ells, han impulsat el
fraccionament social entre els “catalans
de debò” és a dir els independentistes i la resta, exclosos del “paradís independentista”, i fins i tot
anomenats despectivament de vegades com a “colons”,
hereus molts d’ells d’una immigració que tant va lluitar per la recuperació de
la democràcia, la cultura i la llengua catalana i l’autogovern de Catalunya.
Desprès de tots aquells afanys ara han estat insultats quan no injuriats per
aquells que sense cap raó ni vergonya han volgut apropiar-se
del dret a decidir qui era o no català.
El “procés” per sort està moribund però ha deixat profundes fractures a la
societat catalana. I aquesta situació té uns responsables que ara intenten
passar pàgina sense afrontar la responsabilitat envers tota una població, una
part de la qual se’ls ha cregut i està ara desconcertada o confosa mentre una
altra part que ha estat ofesa i discriminada precisa d’una reparació.
I això precisaria d’una catarsi per a intentar superar-ho. Caldria que els
responsables d’aquest període negatiu pel conjunt de la societat catalana
fossin capaços de fer una autocrítica i donar una explicació tant als que els
van seguir en el “miratge” de la
independència com els que es van sentir agreujats. Seria precisa i necessària
aquesta explicació però sembla que serà impossible.
Avui el trencament dins del mon independentista és múltiple, la divisió
entre els diferents corrents es fa evident no sols entre partits sinó dins del
partits. I això els impedeix fer el necessari “mea culpa” i acceptar els errors comesos. Acceptar i dir al conjunt
de la societat catalana que avui per avui
ni a nivell de Catalunya, ni d’Espanya ni en el marc europeu la
independència és possible. A Catalunya el procés ha comportat divisió social
interna que no ha fet més que afeblir el sentiment de pertinença de bona part
de la societat catalana. En l’àmbit de l’Estat s’ha demostrat la incapacitat de
confrontar amb èxit l’enfrontament institucional. En l’àmbit de la Unió Europea
s’ha demostrat que no hi havia cap suport a la independència ni cap possible
reconeixement per part de cap estat membre. La Unió Europea no creu que el dret
d’autodeterminació es pugui aplicar en els seus Estats membres ja que no hi han
colònies en el seu interior i existeixen legalitats democràtiques per a
resoldre les diferències.
La divisió del moviment independentista l’hi impedeix explicar la seva
errada estratègica als seus seguidors per por a perdre el seu suport electoral.
Uns fan veure que tot està normalitzat i dibuixen vies de diàleg amb el Govern
central. Altres pretenen fer veure que ells segueixen igual però sense cap
proposta antagònica per por a perdre els seus llocs a l’aparell del govern de
Catalunya. Però malgrat el que puguin dir la realitat és molt clara: ha estat
una aventura amb greus costos. La pròpia marxa de la família de Puigdemont cap
a Brussel·les denota que l’aventura s’ha acabat. I ara cadascú
tracta de ressituar-se sense que es vegi massa el seu canvi de posició. Potser
és que aquest és el camí més realista i possible però no és el més ètic. Els
presos són al carrer indultats però molts dels qui els van creure hauran d’afrontar multes o altres efectes per fer-los
cas. I tot sense cap explicació i sense cap remordiment.
Potser el pas del temps serà el millor camí per acabar amb una falsa
il·lusió que es va inculcar i va aconseguir enganyar molta gent que els va
secundar.
Per que el que ha passat amb l’anomenat “procés” ha estat molt greu i
potser només el pas del temps aconseguirà superar-ho. Recordem que el 6 i 7 de
setembre del 2017 el Parlament de Catalunya va vulnerar la legalitat
democràtica aprovant unes lleis il·legals. Que l’1 d’Octubre es va realitzar un
fals Referèndum d’independència sense
les mínimes garanties ni legals ni democràtiques. Que desprès es va aprovar pel
Parlament una Declaració d’Independència que va durar 8 segons. Que posteriorment
uns polítics van ser empresonats pels seus actes il·legals i no com s´ha volgut
vendre per les seves idees. Un President de la Generalitat va fugir, no es va
exiliar, per a no fer front a les seves responsabilitats en tot aquests fets.
Hem hagut de suportar que es volgués confrontar el suposat valor insubstituïble
del vot, de qualsevol forma de vot, com a fórmula suprema de legitimitat
enfront al valor del respecte a la legalitat democràtica.
Durant quasi una dècada a Catalunya s’ha viscut en una falsa realitat on
s’han posat l’exaltació dels sentiments d’alguns a la raó i la realitat de la
societat catalana diversa i plural. I ara quan durant massa temps s’ha enganyat
a massa gent és difícil afrontar de cop la dura realitat d’un mon que no és com
alguns han volgut creure i on molts d’altres han patit.
Per a alguns potser difícil de mirar-se en el mirall
sense enrojolar-se de vergonya.
Ara estem en temps de ressaca desprès d’un temporal o desprès d’una
borratxera. Lluny encara de la normalitat que tardarà i potser precisarem
dècades o el pas d’alguna generació per aconseguir una regeneració del teixit
social de la ciutadania catalana.
Avui però, per sort, el “procés” comença a ser temps passat.
ClubCortum/ 19 de agosto 2021
nuevatribuna/ 20 de agosto de 2021
L'anunci de la
retirada definitiva dels EEUA de l'Afganistan ha provocat una guerra
llampec dels talibans i La caiguda com un castell de cartes d'un Govern
pro-occidental que ha demostrat ser un govern “titella” incapaç de resistir
sense el suport militar d'Occident.
Tot això porta a que
ens preguntem: De què ha servit la presència durant vint anys dels
nord-americans i l'OTAN a l'Afganistan? Quin ha estat el seu objectiu?. La
presència occidental d'aquests vint anys al país només ha servit per a mantenir
un sistema de govern corrupte incapaç de tenir un projecte de país ni de
conformar un model d'Estat.
Biden ho ha deixat clar “l'objectiu
de la presència aliada a l'Afganistan mai ha estat construir un estat
democràtic ni estructurat al país, sinó impedir que fos una base per a atacs
terroristes”. En efecte mai hi ha hagut un interès per construir un estat
central democràtic, per això la influència del govern afganès amb Karzai primer
i després amb Ghani no ha arribat més enllà de Kabul. L'exèrcit, la
policia i la màquina burocràtica no han servit més que per a un desenvolupament
burocràtic de corrupció plena que ha estat compartit amb els senyors de la
guerra pertanyents a les minories uzbekes, tadjiks i hazares que
controlaven una part del país. Mentre en la majoritària població paixtu tenia
la seva base el poder de les guerrilles talibans.
Ni 20 anys de
presència militar occidental ni els dos bilions de dòlars gastats han comportat
canvis a l'Afganistan ja que no ha existit mai una voluntat real de construir
un estat democràtic ni per part dels governants afganesos ni dels occidentals.
Ara els mitjans de
comunicació no paren d'explicar que l'Afganistan és un país que ha derrotat tres imperis, el britànic, el soviètic i el
nord-americà i es llancen a malbaratar llàgrimes de cocodril sobre el paorós
futur al que s'enfronten les dones a l'Afganistan.
Tots aquests
mitjans semblen desconèixer que va haver-hi una etapa històrica en la qual va
haver-hi una possibilitat d'establir un estat mínimament modern a l'Afganistan
en el qual les dones van gaudir d'una major plenitud de drets i que va ser
destruït per l'interès conjunt dels “senyors
de la guerra”, els religiosos integristes, la insurrecció islamista, les
forces d'islamistes internacionals com Bin Laden i la col·laboració fonamental
d'occident.
Des de 1964 amb la
instauració de la Monarquia Constitucional, posteriorment en 1973 amb la declaració de la
República per Mohammed Daud i en 1978 amb la proclamació de la
República Democràtica de l'Afganistan (RDA) d'inspiració comunista fins a la
seva desaparició a la fi dels 80, es donen els anys on va existir un intent de
construcció primer d'un estat i després d'un estat laic el més semblant
possible a un estat modern i que coincideix amb els millors anys pel que fa als
drets de les dones (tal com vaig explicar en l'article “Afganistan des de la perspectiva dels drets de les dones” http://manelgarciabiel.blogspot.com/2020/09/afganistan-vist-des-dels-drets-de-les.html
)
Ara tothom sembla
compadir-se de la situació de les dones, però en aquests vint anys
d'intervenció occidental la situació de la dona no ha millorat al país amb
l'excepció com a màxim de determinats sectors de la població a Kabul, els més
vinculats a l'elit governamental o a les forces d'intervenció. En la resta del
país no hi ha hagut canvis per a les dones, la qual cosa no ha d'estranyar-nos
si tenim en compte la situació en altres països aliats dels nord-americans com
Aràbia Saudita o el Pakistan, tots dos amb magnífiques relacions amb mujahidins
o talibans, tots dos aliats dels EUA, i que ja han mostrat la seva satisfacció davant la
instauració del nou Emirat Islàmic.
Hem de recordar
que, amb la finalitat de desgastar la
Unió Soviètica, Estats Units va secundar i finançar econòmica i militarment als
opositors al règim laic de Kabul, especialment als anomenats pel President
Reagan “Freedom fighters” entre els quals es trobava Bin Laden i els
sectors més caciquils, reaccionaris i tribals de l'Afganistan.
Des de la caiguda
del règim pro-soviètic, a principis dels noranta, Occident no es preocupa per
la situació del país, ni fins i tot quan els talibans prenen el poder en 1996. Només després de l'atemptat
a les Torres Gemelas del 11S, ja en el 2001, és quan els Estats Units
i Gran Bretanya i després la resta de les anomenades forces aliades intervenen
com a resposta a l'atac d'Al-Qaeda i del qual també responsabilitzen al govern
talibà que els donava refugi. Fins llavors poc interès havien tingut per la
situació de la població una vegada aconseguit l'objectiu d'afeblir la Unió Soviètica.
La intervenció
occidental desallotja els talibans i dóna suport a una coalició dels diversos
grups afganesos contraris als talibans, bàsicament senyors de la guerra de les
diverses minories no paixtus. D'aquí sorgeix el govern de Karzai i els
subsegüents la senyal d'identitat dels quals és la corrupció generalitzada en
la seva gestió.
Del que no ens
informen en els mitjans de comunicació és que en aquests anys d'intervenció
occidental i malgrat els milions de dòlars gastats, la corrupció ha provocat
que pràcticament la meitat de la població continuï en un nivell de pobresa
extrema, i com a conseqüència es doni una gran mortalitat infantil i una
esperança de vida de les pitjors de tot el planeta. Així mateix la guerra que
porta dues dècades en curs ha provocat milions de refugiats, que probablement
ara s'incrementaran.
Així mateix el
poder dels “senyors de la guerra” i els seus governs a Kabul han provocat a més
de la immensa corrupció, de la qual hem parlat, que l'Afganistan s'hagi
convertit en el principal productor d'opi del món, per sobre del 80%, quan
abans d'aquesta etapa de guerres ininterrompudes aquest cultiu estava
pràcticament eradicat en anys anteriors a 1987.
Però als mitjans de
comunicació no els ve de gust parlar de tots aquests antecedents. És més
vendible ara llançar sospites i teories de distracció sobre els contactes de
Rússia i la Xina amb els talibans. Quan aquests contactes es limiten a obtenir
dels talibans el compromís de no intervenir en altres països de la zona que són
d'interès estratègic per a russos i xinesos. I com si el 20 març del 2020 no
s'hagués signat un acord a Doha, entre els talibans i els Estats Units, pel
qual s'establia el compromís dels nord-americans de retirar totes les tropes
estrangeres al maig del 2021 i segellant amb això el final cantat del Govern
“titella” i corrupte. I hem de tenir en compte que la menor corrupció dels
talibans, malgrat el seu rigorisme intransigent, és un element valorat per
molts afganesos.
I si us plau a
Occident s'hauria de tenir una mica de vergonya i no atrevir-se a parlar en nom
de les dones i nens de l'Afganistan que mai han estat prioritaris en aquests 20
anys més enllà de la propaganda.
Contra la disciminació!!! |
El sector de les Treballadores
de la Llar abasta aproximadament a més de 700.000 persones a Espanya. És un
sector feminitzat, amb més d'un 95% de treballadores, en gran part de població
migrant, més del 45%, i un terç de les quals treballen sense contracte a l'economia
submergida i il·legal. Cal dir que el nivell d'estudis del col·lectiu és divers
però és majoritàriament d'estudis bàsics si bé amb un suficient coneixement de
l'idioma, com a mínim del castellà.
No va ser fins l'any 2012 que es va fer un primer pas en la
regularització del treball a la llar. A partir d'enguany es va establir un
Sistema per a les treballadores, un Sistema Especial de Seguretat per a
Empleats de la Llar, fora del Sistema General i amb forts dèficits, entre ells
la falta d'un sistema de protecció per a la desocupació com estableixen les
normes de l’OIT.
Però la falta dels
drets complets com a persones treballadores no és l'únic problema. També els
tràmits burocràtics són diferents i més complexos que els que són propis d'un treballador
assalariat normal.
Ens centrarem en un
exemple que he tingut ocasió de viure directament en relació amb els tràmits
per a la baixa laboral.
Normalment per a un
assalariat el tràmit de la baixa laboral és bastant simple, es tracta d'enviar
la baixa laboral, les seves continuacions i la seva alta a l'empresa on
treballa la qual el tramita a la Seguretat Social.
En el cas de les
Treballadores de la Llar el tràmit és diferent. En el cas que jo he pogut
seguir directament es tractava d'una empleada de la llar que treballava en vuit
cases, és a dir amb vuit empresaris diferents. En donar-li la baixa des de la
sanitat pública se li donen vuit exemplars que ella ha de fer arribar als
diversos empresaris, els quals han d'emplenar unes dades i posteriorment la
treballadora ha de fer arribar a la Seguretat Social, el mateix tràmit ha
d'efectuar amb els “comunicats de continuïtat” i finalment amb l'alta.
Així mateix la
treballadora ha de presentar impresos del “Certificat
de l'Ocupador per a la sol·licitud de prestació de la Seguretat Social”
complimentats pels ocupadors, en el cas que ens ocupa vuit certificats. Així
mateix emplenar i presentar l'imprès de “Pagament
directe per Incapacitat voluntària”. Cal dir que si com és el cas que
comentem els ocupadors han optat perquè les contingències les cobreixi la
pròpia Seguretat Social o una Mútua Privada, els impresos són diferents.
Fins aquí tot el
procés dels impresos a presentar, arribem ara al procés de presentació. Fins
l'aparició del Covid la presentació era senzilla, sol·licitud de cita
prèvia a la Seguretat Social en el seu cas, o a la Mútua en els que
correspongui i anar a presentar periòdicament els diversos parts i impresos. El
tràmit era simple comportava temps però era simple.
Arran del Covid el
sistema va canviar, en principi per a bé. Es van suspendre les cites prèvies
presencials, sanitat tramitava directament els comunicats a la Seguretat Social
i a les Mútues i aquestes liquidaven sense més els pagaments per invalidesa, en
el cas que ens ocupa una baixa de llarga durada.
Amb la finalització
de l'Estat d'Alarma les coses han tornat a canviar. Els tràmits tornen a ser
els d'abans però amb una modificació: “No es donen cites prèvies” tots els tràmits
han de fer-se telemàticament, malgrat és reconegut que sanitat contínua enviant
directament els comunicats a la Seguretat Social o en el seu cas a les Mútues.
Cal dir en detriment de la Seguretat Social pública que les Mútues sí que donen
cita prèvia, és només l'organisme públic el que no dóna cites prèvies.
El tràmit telemàtic
és complex en primer lloc perquè se'ls requereix que tinguin “Certificat Digital”. Amb això hem de dir
que la situació es converteix en bastant complexa per a una persona de les
característiques d'una empleada de la llar, d'origen estranger, d'edat madura i
que en el cas que ens ocupa havia de tramitar més de 25 impresos. Personalment
haig de dir que el tràmit era molt més complex que tramitar l'impost de l'IRPF.
Finalment la
solució va ser clara, acudir als serveis per a Treballadores de la Llar de CCOO
que van gestionar una cita amb la Seguretat Social per a resoldre el tema tant
del Pin digital com del tràmit de la baixa. Una més de les funcions que
realitza el sindicat per als sectors més desprotegits.
No hi ha dubte que
les lleis són importants i que comporten tràmits burocràtics, però el que no
pot ser és que aquests no estiguin a l'abast del nivell del ciutadà a qui es
refereix. En molts casos les lleis queden constretes per uns tràmits allunyats
de la capacitat del ciutadà.
Estem en un moment
en què un dels reptes és el de la “digitalització” però aquest repte no pot
deixar al marge una part de la ciutadania. No pot ser que els tràmits
burocràtics siguin una llosa per als sectors més febles de la societat. I ho
hem vist en nombrosos exemples. El semi-fracàs de l'Ingrés Mínim
Vital ve en gran part determinat per unes normes complicades i difícils per a
una part de la ciutadania que és la més necessitada de la nostra societat. La
bretxa digital en els serveis de les entitats bancàries ha provocat protestes
de persones de la tercera edat. Aquest tema de la tramitació de les baixes de
les treballadores de la llar sembla injust, màximament si tenim en compte que
la Seguretat Social rep els comunicats de la Sanitat Pública i disposa de totes
les dades de la treballadora i dels seus ocupadors.
Una última anotació
relacionada amb el tema, recentment els ocupadors hem rebut un Formulari de
Revisió de Dades d'Empleats de la Llar. Entre altres dades se'ns sol·licitava
el mòbil i el correu electrònic. Personalment vaig complementar les dades d'una
ocupadora octogenària que no posseeix ni mòbil ni correu i per tant li vaig
tramitar amb el meu propi. Als pocs dies l'afectada ha rebut un nou requeriment
perquè faciliti el seu mòbil i el seu correu electrònic.
BUFF!! BUROCRÀCIA.
El sindicat amb les treballadores de la llar |