 |
| Ara toca despertar del somni |
ClubCortum/ 8 de setembre de 2021
No hi ha dubte que el denominat “procés” està en caiguda lliure. El que ho fa més evident és el canvi en el paisatge urbà amb la desaparició del 90% de la simbologia independentista de les façanes i els carres. Això encara és més evident en els edificis públics del Govern de la Generalitat, dels balcons i finestres de tots els edificis dels departaments governamentals han desapareguts els llaços grocs i d’altres elements que, de forma antidemocràtica, pretenien patrimonialitzar per a un sector els edificis públics.
L’onada independentista dirigida i impulsada des de les institucions de la
Generalitat i els seus mitjans públics o subvencionats ha
iniciat un declivi imparable. Sí, la utopia que els hi havien promès no era
possible !!
El panorama social de Catalunya no ha recuperat la normalitat, malgrat les
aparences. El trencament social produït pel procés continua dins de la
ciutadania de Catalunya. Els independentistes avui, en la seva gran majoria,
estan frustrats, confosos i amb un sentiment de derrota, incomprensió,
pessimisme i tristor envers la situació actual. No s’expliquen que ha passat
des de les promeses que els feien d’una independència a tocar dels dits fins la
situació actual. Els dirigents independentistes de tots colors no han donat cap
explicació, només paraules vagues i promeses no creïbles. Cap ha donat una
explicació al fracàs d’un aventurisme que no podia portar enlloc. Cap
explicació d’un engany col·lectiu per part dels seus responsables. Cap
explicació de les raons d’una ficció en la que va creure una part del país.
Tampoc cap explicació de les conseqüències negatives que per a la societat
catalana ha tingut aquesta “aventura” en termes de degradació de la
convivència, de regressió en l’autogovern i en la cultura democràtica. Per no
parlar de les conseqüències econòmiques, de deteriorament dels serveis públics
i de tot un temps de mal govern per a no dir de desgovern.
Per part de la ciutadania no independentista, al marge d’una sensació
d’alliberament, continua mantenint-se una malfiança envers els actuals
governants de Catalunya que només els hi han provocat durant un llarg període
de temps sentiments de por i de
discriminació al pretendre situar-los fora d’una suposada “catalanitat”.
Malauradament això farà que continuï
durant un bon període temps una certa indiferència quan no allunyament, en
major o menor grau, respecte a les institucions d’autogovern i dels símbols que
van ser de tots.
A Catalunya s’ha trencat el somni d’una societat unida. En aquests moments
no hi ha el sentiment de “un sol poble”
ni de “les lluites compartides”
viscut durant la lluita per la transició democràtica a Catalunya dirigida i
impulsada sota la direcció de l’esquerra i la hegemonia del PSUC i l’Assemblea
de Catalunya. Els polítics independentistes, tots ells, han impulsat el
fraccionament social entre els “catalans
de debò” és a dir els independentistes i la resta, exclosos del “paradís independentista”, i fins i tot
anomenats despectivament de vegades com a “colons”,
hereus molts d’ells d’una immigració que tant va lluitar per la recuperació de
la democràcia, la cultura i la llengua catalana i l’autogovern de Catalunya.
Desprès de tots aquells afanys ara han estat insultats quan no injuriats per
aquells que sense cap raó ni vergonya han volgut apropiar-se
del dret a decidir qui era o no català.
El “procés” per sort està moribund però ha deixat profundes fractures a la
societat catalana. I aquesta situació té uns responsables que ara intenten
passar pàgina sense afrontar la responsabilitat envers tota una població, una
part de la qual se’ls ha cregut i està ara desconcertada o confosa mentre una
altra part que ha estat ofesa i discriminada precisa d’una reparació.
I això precisaria d’una catarsi per a intentar superar-ho. Caldria que els
responsables d’aquest període negatiu pel conjunt de la societat catalana
fossin capaços de fer una autocrítica i donar una explicació tant als que els
van seguir en el “miratge” de la
independència com els que es van sentir agreujats. Seria precisa i necessària
aquesta explicació però sembla que serà impossible.
Avui el trencament dins del mon independentista és múltiple, la divisió
entre els diferents corrents es fa evident no sols entre partits sinó dins del
partits. I això els impedeix fer el necessari “mea culpa” i acceptar els errors comesos. Acceptar i dir al conjunt
de la societat catalana que avui per avui
ni a nivell de Catalunya, ni d’Espanya ni en el marc europeu la
independència és possible. A Catalunya el procés ha comportat divisió social
interna que no ha fet més que afeblir el sentiment de pertinença de bona part
de la societat catalana. En l’àmbit de l’Estat s’ha demostrat la incapacitat de
confrontar amb èxit l’enfrontament institucional. En l’àmbit de la Unió Europea
s’ha demostrat que no hi havia cap suport a la independència ni cap possible
reconeixement per part de cap estat membre. La Unió Europea no creu que el dret
d’autodeterminació es pugui aplicar en els seus Estats membres ja que no hi han
colònies en el seu interior i existeixen legalitats democràtiques per a
resoldre les diferències.
La divisió del moviment independentista l’hi impedeix explicar la seva
errada estratègica als seus seguidors per por a perdre el seu suport electoral.
Uns fan veure que tot està normalitzat i dibuixen vies de diàleg amb el Govern
central. Altres pretenen fer veure que ells segueixen igual però sense cap
proposta antagònica per por a perdre els seus llocs a l’aparell del govern de
Catalunya. Però malgrat el que puguin dir la realitat és molt clara: ha estat
una aventura amb greus costos. La pròpia marxa de la família de Puigdemont cap
a Brussel·les denota que l’aventura s’ha acabat. I ara cadascú
tracta de ressituar-se sense que es vegi massa el seu canvi de posició. Potser
és que aquest és el camí més realista i possible però no és el més ètic. Els
presos són al carrer indultats però molts dels qui els van creure hauran d’afrontar multes o altres efectes per fer-los
cas. I tot sense cap explicació i sense cap remordiment.
Potser el pas del temps serà el millor camí per acabar amb una falsa
il·lusió que es va inculcar i va aconseguir enganyar molta gent que els va
secundar.
Per que el que ha passat amb l’anomenat “procés” ha estat molt greu i
potser només el pas del temps aconseguirà superar-ho. Recordem que el 6 i 7 de
setembre del 2017 el Parlament de Catalunya va vulnerar la legalitat
democràtica aprovant unes lleis il·legals. Que l’1 d’Octubre es va realitzar un
fals Referèndum d’independència sense
les mínimes garanties ni legals ni democràtiques. Que desprès es va aprovar pel
Parlament una Declaració d’Independència que va durar 8 segons. Que posteriorment
uns polítics van ser empresonats pels seus actes il·legals i no com s´ha volgut
vendre per les seves idees. Un President de la Generalitat va fugir, no es va
exiliar, per a no fer front a les seves responsabilitats en tot aquests fets.
Hem hagut de suportar que es volgués confrontar el suposat valor insubstituïble
del vot, de qualsevol forma de vot, com a fórmula suprema de legitimitat
enfront al valor del respecte a la legalitat democràtica.
Durant quasi una dècada a Catalunya s’ha viscut en una falsa realitat on
s’han posat l’exaltació dels sentiments d’alguns a la raó i la realitat de la
societat catalana diversa i plural. I ara quan durant massa temps s’ha enganyat
a massa gent és difícil afrontar de cop la dura realitat d’un mon que no és com
alguns han volgut creure i on molts d’altres han patit.
Per a alguns potser difícil de mirar-se en el mirall
sense enrojolar-se de vergonya.
Ara estem en temps de ressaca desprès d’un temporal o desprès d’una
borratxera. Lluny encara de la normalitat que tardarà i potser precisarem
dècades o el pas d’alguna generació per aconseguir una regeneració del teixit
social de la ciutadania catalana.
Avui però, per sort, el “procés” comença a ser temps passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada