( Adeu 2020) PER UN BON ANY 2021

NI INDEPENDENTISME NI ESPANYOLISME

Nacionalismes excloents

Àtoms-ClubCortum/ 23 de desembre de 2020

nuevatribuna | 26 de diciembre de 2020

Les opcions de les esquerres a Catalunya han de ser equidistants dels nacionalismes, això vol dir defugir el nacionalisme independentista i alhora el nacionalisme espanyolista.

Les esquerres han de ser radicalment federalistes a Catalunya, a Espanya i a Europa. I en aquest federalisme han de defensar els fets diferencials de Catalunya entre ells la defensa del seu autogovern, de la seva llengua i la seva cultura de forma radical. Defensar els fets diferencials i els fets comuns amb la resta dels pobles d’Espanya i en la construcció d’una Europa federal.

Durant molts de temps la dreta ha estat hegemònica a Espanya i a Catalunya. Les dues dretes antagòniques s’han retroalimentat mútuament i les esquerres s’han quedat en una condició subalterna.

Es hora que els partits d’esquerra es rearmin ideològicament i apostin d’una forma clara i sense ambigüitats per una opció federal per més difícil que sigui plasmar-la, ja que caldria un canvi constitucional. Es però  la forma d’Estat que cal defensar i intentar avançar en fórmules federalistes dins l’Estat autonòmic.

Tot això és important per a no caure en falsos debats sobre temes com la llengua. Defensar la immersió lingüística a Catalunya no és defensar quelcom aliè a l’esquerra. La llengua no és patrimoni de ningú, sinó un valor per a tots, tant la catalana com la castellana. La prevalença de la llengua catalana a Catalunya és admissible per que es tracta d’una llengua minoritària que coexisteix amb una llengua forta com és el castellà. Dins de la societat catalana el castellà continua tenint una forta implantació, és la llengua materna en moltes famílies  i és majoritari en els mitjans de comunicació i en l’àmbit social i públic. Es una llengua que no necessita defensa especialment si està cobert el seu ensenyament en l’àmbit educatiu. Informes com PISA demostren que el seu coneixement a Catalunya és millor inclús que el d’altres autonomies com per exemple Madrid.

Luis García Montero- Instituto Cervantes

Catalunya té la sort i l’avantatge de gaudir d’una riquesa cultural pròpia i d’una  cultura espanyola comuna. I totes dues han de ser cuidades i respectades. Això és el que actualment tracta de fer en l’àmbit estatal l’Instituto Cervantes potenciar-les arreu, de Goya i Picasso a Casas i Dalí o de Cervantes i Ausiàs March a Espriu i Machado. En el cas de la literatura catalana cal defensar les seves diverses formes d’expressió tant la feta en català com la d’expressió castellana, no es pot negar la catalanitat i la importància per a la cultura catalana dels Marsé, Gil de Biedma o Vázquez Montalban. El bilingüisme no ha de considerar-se de cap manera un fet negatiu ans al contrari quelcom a mantenir i potenciar, la qual cosa no comporta no ser conscient de la necessitat especial de protecció a la llengua més feble en l’àmbit general.

La reivindicació de l’escola en català va ser impulsada per les forces d’esquerra com el PSUC i el PSC com a mitjà per a evitar dos línies d’escola diferenciades en català i en castellà que comportessin una possible discriminació de l’emigració de parla castellana. I no hi ha dubte que el resultat ha estat positiu i no ha estat mai conflictiu. La conflictivitat s’ha volgut atiar per algunes forces polítiques de la dreta espanyolista a qui interessa confrontar amb la dreta independentista i arraconar  les esquerres.

Per això és criticable l’actitud d’alguns personatges de l’esquerra, que casualment no coneixen la realitat catalana, llançant campanyes en defensa d’un suposat perill del castellà a Catalunya qüestió totalment falsa i inexistent. Amb aquestes actuacions només fan que donar munició a la dreta espanyolista i a l’independentisme per arraconar els partits d’esquerres a Catalunya.

L’esquerra ha de tornar als seus plantejaments de la “Transició” quan era ideològica i culturalment hegemònica i ara entorn a la defensa d’una sortida federal  al conflicte català tornant a recuperar els vots que el “procés” independentista els hi ha arrabassat en benefici d’opcions identitàries de la dreta d’un o un altre sentit utilitzant temes com la identitat lingüística per a dibuixar falses divisions.

Les esquerres s’han de treure de sobre les seves pors envers els plantejaments nacionalistes de dretes i oferir el seu plantejament en defensa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat  dins de la societat catalana i espanyola basat en la pràctica de la solidaritat federal.

Revindicant Escola Pública en Català

BBVA-Sabadell, la fusió "fake"

Una fusió frustrada

Malgrat que ja s'ha explicat de manera exhaustiva en la premsa econòmica molta gent es pregunta: com ha pogut fracassar una fusió ja anunciada? La raó és simple, el fracàs és fruit d'un intent de fusió no desitjat i mal plantejat. Les dues entitats havien arribat a un principi d'acord d'intercanvi d'accions que premiava  les del Sabadell amb un 25% de prima sobre el seu valor, però durant aquest procés el BBVA va vendre les accions de la seva filial americana el que va provocar un increment del 15% en el valor de les seves accions. Aquesta venda va produir també un increment especulatiu de més del 25% en les accions del Sabadell. Davant d’això el BBVA va voler revisar la prima d'absorció del 25% acordat, uns 500 milions d'euros. I aquí es va provocar la ruptura.

Aquesta fusió era clarament forçada per la situació del propi sector financer i una resposta defensiva a la fusió de CaixaBank i Bankia. Totes les fusions actuals no tenen una voluntat expansiva sinó de defensa buscant una concentració que permeti economies d'escala reduint de manera important tant oficines com plantilles per a afrontar una realitat de baixos tipus d'interès, estrets marges, escassetat de beneficis i deteriorament del valor en borsa. No obstant això no totes les fusions són iguals.

A diferència de la fusió de les antigues caixes d'estalvis, aquesta té diferències notables. En primer lloc la primera tenia en les dues entitats accionistes de referència, Fundació La Caixa en CaixaBank i la pròpia participació de l'Estat en Bankia. En el cas de la fusió de BBVA i Sabadell tenen un accionariat molt diversificat amb important pes de fons d'inversió. Així mateix tenen cultures empresarials molt diferents. Podríem dir que era una fusió més potenciada per la necessitat que pel desig.

Si analitzem el BBVA hem de dir d'entrada que actualment res té a veure amb l'antiga solidesa del BBV dels temps d’Asiain i Toledo amb el pes que tenia el capital basc “el Neguri”. Tot això va canviar amb la fusió amb Argentaria, impulsada i autoritzada per Aznar i l'entronització de Francisco González al capdavant del BBVA. El BBVA ha realitzat una àmplia expansió a Amèrica Llatina, el 50% dels seus beneficis provenen de Mèxic i Turquia on ara té una forta presència i d'on procedeix el seu conseller delegat. És a dir de zones delicades que poden condicionar el seu futur. La gestió realitzada per González, més pròpia d'un “agent de canvi i borsa” i la seva obsessió per la seguretat ha portat a posar en risc reputacional  l'entitat. Cal dir que el BBVA està en el punt de mira d'entitats bancàries europees, és a dir podria ser objecte de compra per part d'alguna entitat en el context de fusions comunitàries. Es comenta que una important entitat francesa ho té en estudi. Tot això derivat de la falta d'un nucli dur accionarial.

Carlos Torres i Josep Oliu Presidents de BBVA i Sabadell

El Sabadell ha estat sempre un banc ben posicionat en l'àmbit de les “pimes”, aquest és avui el seu “taló d'Aquil·les” en una situació de pandèmia com l'actual. La seva política d'expansió es va basar en l'adquisició d'entitats financeres amb problemes a través de compres o subhastes com la de la CAM, entitat en situació equivalent la de Bancaixa. Un exemple de les seves compres va ser l’adquisició del Banc d'Astúries (fruit de l'adquisició del NatWest) en 1996 que comptava amb 85 oficines al Principat d'Astúries i posteriorment la compra en 2001 a “la Caixa” de l'asturià Banc Herrero amb més de 150 oficines a la regió asturiana, una de les regions amb menor PIB de tot l'estat. Cal dir que “la Caixa” es va desprendre de l'Herrero en considerar que va ser un error la seva adquisició.

Més greu com a operació fallida va ser la compra del britànic TSB que ha danyat la seva rendibilitat i que ha provocat en els últims anys una forta depreciació del valor del Sabadell en Borsa.

En resum podríem dir que aquesta operació ha estat mal plantejada, mal planificada i mal executada amb lo qual el resultat ha estat pèssim per a totes dues entitats amb major repercussió en la menor malgrat que encara no hagi perdut en borsa tot el que la va fer pujar l'anunci de l'operació de fusió.

No hi ha dubte que els moviments en el sector financer, derivats de la negativa situació d'aquest, no han finalitzat al contrari des de la UE es continua alimentant la necessitat defensiva de fusions intracomunitàries que fins el moment no s'han materialitzat.

Sindicalisme a la Banca

PSC i COMUNS: cal mirar a l’esquerra i al federalisme

Esquerra i Federalisme

nuevatribuna/12 de diciembre de 2020

Àtoms-ClubCortum/ 9 de desembre 2020

En les albors de la transició es podien trobar “pintades” a les parets signades per PSUC-PSC, en aquells moments molta gent del hegemònic partit de l’oposició al franquisme donava suport a l’aparició del PSC (el seu germà petit de l’esquerra). Posteriorment durant molts anys tothom sabia que l’aliança natural allà on era possible era entre el PSUC i el PSC i posteriorment entre el PSC i ICV. Fins i tot en el govern tripartit de Pasqual Maragall, el denominat “Dragon Khan” el partit més petit (ICV) reparava les esquerdes entre els socis més grans. Ara amb l’onada hegemònica de l’independentisme a Catalunya i l’aparició dels nous subjectes polítics han variat les relacions de forma profunda. Les relacions entre el PSC i els Comuns no són fàcils. Situació que no s’entén tenint en compte que ambdues forces governen al Govern de l’Estat i a l’Ajuntament de Barcelona. Les desconfiances i els recels mutus no es poden amagar i moltes vegades són injustificats.

I malgrat això només un cec no veuria que el futur de les dues forces hauria de passar per una major unitat entorn a dues qüestions fonamentals:

1) La defensa del federalisme com a forma de relació de Catalunya amb l’Estat, i alhora la necessitat de construir una Europa Federal.

 2) La defensa de polítiques econòmiques i socials d’esquerres que ajudin a construir una societat menys desigual i enfortir els valors republicans de la llibertat, la igualtat i la  solidaritat en la societat  catalana, espanyola i europea.

De moment però no sembla que les coses vagin per aquesta via que els ajudaria a crear un espai alternatiu enfront les dretes espanyolistes i enfront els partits independentistes avui hegemònics. Aquests darrers també han fomentat polítiques de dretes, la desigualtat social i la ruptura de la connivència en la societat catalana en base a identitats confrontades.

El PSC faria malament  tractant d’integrar a les seves llistes electorals al Parlament de Catalunya grupuscles de l’antiga CiU, em refereixo tant als que es presenten com de centre com Units, o als clarament de centre-dreta com Lliures o de dreta pura com la Lliga democràtica. Aquesta gent no li aporta res ni tan sols prestigi catalanista i per contra li pot provocar la fugida de votants d’esquerres o castellanoparlants de l’àrea metropolitana. El PSC no necessita patents de catalanisme, la seva historia el qualifica prou i no pot jugar a antics intents de “socio-convergència” que mai van dur enlloc. Només cal veure els programes i l’ideari d’aquests grupuscles gens representatius en temes com l’escola per veure el seu tarannà dretà que res té a aportar a l’opció socialista.

Els Comuns també caldria que es fessin mirar aquesta obsessió per apropar-se a ERC. Als republicans sempre els hi ha sobrat una lletra a les seves sigles la “E”. Sempre ha estat un partit inestable i si alguna cosa el defineix es el seu nacionalisme extrem més que cap contingut d’esquerres. Tota la seva historia en l’actual període democràtic ho demostra, des de Barrera a Junqueras, passant pels períodes de  Hortalà o Colom-Rahola. Excepte en el parèntesi del tripartit ERC sempre va ser un “escolanet” de CiU i ara vol ser el substitut de l’antiga Convergència hegemònica. Es un greu error tant dels “comuns” com de Pablo Iglesias creure que ERC és un aliat fiable. ERC és un partit menestral, representant d’unes classes mitjanes que volen aparentar el que no són i al final sempre giren cap el conservadorisme.

Temps d'unitat

Els “Comuns” ja han fet una cosa que hauria estat impensable en el PSUC o ICV que ha estat signar uns pressupostos del Govern de la dreta independentista que no han servit ni tan sols per a l’objectiu de convocar eleccions anticipades. Es evident que “l’adanisme” de l’anomenada “nova política” ha fet desaparèixer el seny i la coherència de la tradició del PSUC i això no és una bona noticia.

Com molt bé predica en el desert Lluis Rabell els partits que volen representar  l’esquerra haurien d’establir una certa, encara que no fos formal, aliança per a crear un pol clarament d’esquerres i entorn d’ell i amb la força conjunta establir la negociació d’alternatives sigui amb ERC o fins i tot el centre catalanista que ajudin a establir un paisatge polític de futur que ens faci sortir d’aquest gris període dominat per un  independentisme irredempt de dreta que només ha portat la societat catalana a la frustració, la ruptura social, al creixement de la desigualtat, i a un pou d’endarreriment econòmic, social i cultural com a país.

El PSC hauria de mirar cap  els partits de la dreta catalana menys arrauxats, el PDeCat, PNC i altres que es conformin com a una aposta de la dreta nacionalista més racional i amb la que es pugui parlar i fins i tot negociar.

I que els “Comuns” deixin de pensar en l’únic objectiu d’una futura aliança amb ERC per a poder tocar govern.

Si volen ser una alternativa de debò per a fer quelcom útil per a les classes populars dels país que basteixin cadascú des de la seva particularitat propostes polítiques d’esquerres i federals que puguin permetre una alternativa engrescadora a l’actual desgavell polític de Catalunya.

Temps era temps

LLÀGRIMES DE COCODRIL DEL CGPJ

Sala de Plens del CGPJ

Àtoms-ClubCortum/ 25 novembre2020

La renovació del CGPJ es sens dubte un tema d’especial transcendència pel que fa a la normalitat institucional de la nostra democràcia. Es poc justificable que el CGPJ, l’òrgan de govern del Poder Judicial, un dels tres poders de l’Estat juntament amb l’Executiu i el Legislatiu tingui des de fa més de dos anys el mandat caducat.

La raó de la no renovació rau en la negativa del PP de complir amb el mandat constitucional de renovar en els terminis establerts per la Constitució l’òrgan de govern dels jutges.

Es la tercera vegada que el PP es nega a negociar la renovació del CGPJ en el decurs de la història democràtica. Les tres vegades quan ha estat a l’oposició. Només accepta la renovació quan té una majoria parlamentària que li permeti una millor correlació de forces. Així és com el Consell de Govern del Poder Judicial ha anat canviant de majories. D’una majoria progressista en els primers anys de la democràcia a la majoria conservadora actual derivada de que les renovacions que només s’han efectuat quan el PP ha tingut la majoria.

L’actitud del PP és clarament desestabilitzadora i podríem dir que contrària al mandat constitucional, la qual cosa contradiu la seva afirmació de partit “constitucionalista”. El seu objectiu és aconseguir tenir una influencia, a través dels consellers conservadors, en el poder judicial de forma que es converteixi en un instrument al servei de les seves polítiques contra el poder Executiu. Sembla com si el PP imités a Trump en la seva política d’aconseguir majories conservadores en el Poder Judicial.

L’objectiu del PP és convertir el  Poder Judicial en una tercera cambra per tal d’afavorir les seves posicions actualment minoritàries en els àmbits parlamentaris. Alhora el control del CGPJ li permet influir en els nomenaments de jutges favorables en òrgans judicials importants com són el Suprem i fins i tot de dos vocals del Constitucional. La situació és encara més important quan estan a punt de ser jutjades  causes que afecten directament al PP, les derivades de la corrupció del cas “Gürtel”  i la de la trama policial “Kitchen”, judicis de profundes conseqüències que poden repercutir directament en la honorabilitat i el crèdit del partit conservador.

I mentre tant el President del Consell del Poder Judicial, Carlos Lesmes, simplement s’ha limitat ha deixar constància de la situació.  Si bé des de gener d’aquest any el CGPJ havia deixat d’efectuar nomenaments ara  els ha tornat a fer.

Per cert cal recordar que Carlos Lesmes va estar des de 1996 fins al 2005 alt càrrec en dues Direccions Generals del Ministeri de Justícia sota els Governs del PP de José María Aznar.

Es paradoxal que el PP es lamenti quan algun càrrec del PSOE ocupa càrrecs en l’Administració de Justícia, com ha estat el cas de la Fiscal General, però obvia quan ell ho ha fet amb alts càrrecs polítics que ha situat al front de la Magistratura

Amb Carlos Lesmes al front de la judicatura aquesta ha tingut moments d’especial bel·ligerància amb el Govern Progressista adoptant una posició de clara confrontació i crítica respecte el Govern o alguns dels seus membres. Darrerament fins i tot ha tractat d’involucrar el Cap de l’Estat en la seva confrontació amb el Govern de l’Estat.

Les lamentacions en les dues darreres inauguracions de l’Any Judicial del President del Consell del Poder Judicial no són més que llàgrimes de cocodril al no assenyalar als que són els responsables de la no renovació del mandat caducat del CGPJ, i alhora deixar  de fer nomenaments que només corresponen a un organisme amb plenitud de funcions i no a un de caducat com és l’actual CGPJ .

Crec sincerament que la modificació de la forma de escollir del CGPJ plantejada pels partits del Govern no és gens encertada i que el que caldria plantejar es molt més senzill:  Establir en la llei que el CGPJ en quan caduca el seu mandat entra en funcions i per tant ja no pot fer nomenaments i es redueixen progressivament les retribucions dels seus vocals.

ELS FONS PÚBLICS PER A L’EDUCACIÓ PÚBLICA

Aprovada la nova Llei d'Educació

nuevatribuna | 21 de noviembre de 2020

Una vegada més el debat d’una Llei d’Educació ha portat a una confrontació política entre l’esquerra i la dreta. Per molt que alguns ho intentin camuflar sota els temes del lloc del castellà en l’ensenyament en alguna comunitat autònoma o allò referent a l’assignatura de religió el veritable enfrontament polític rau en quin ha de ser el paper de l’ensenyament concertat i quin ha de ser en el seu cas el finançament públic.

En el nostre país aquesta qüestió té el seu origen en el control  que el nacionalcatolicisme va tenir sobre el conjunt de l’ensenyament. La dictadura va delegar en les organitzacions de l’església catòlica tot allò relatiu a l’ensenyament i l’ensenyament públic va quedar reduït a un paper públic d’ensenyament de poca qualitat dedicat a les capes més desafavorides de la societat. Aquesta situació ha pesat en la regulació de l’ensenyament en la democràcia.

Durant el període democràtic s’ha impulsat de forma important l’ensenyament públic en quantitat i qualitat, especialment durant els Governs del PSOE. Però en aquell la impossibilitat assumir d’entrada el dret a tot l’ensenyament a càrrec de l’estat des del sector públic va permetre el manteniment de l’ensenyament concertat, és a dir aquell que en principi substitueix la manca de places al sector públic i per tant estableix un concert educatiu, un finançament públic d’aquests centres  privats, majoritàriament a càrrec de comunitats religioses.

En principi el concepte original de l’educació concertada era el de ser subsidiària de la xarxa pública. Però aquesta situació no tan sols s’ha eternitzat sinó que durant els mandats de la dreta a l’Estat i a les comunitats autònomes s’ha incrementat el finançament de les escoles concertades en detriment de la xarxa pública.

La pròpia condició de subsidiarietat de l’educació concertada semblaria indicar que amb el temps la concertada aniria a un procés de progressiva desaparició en benefici de l’ensenyament públic que s’hauria generalitzat, és a dir que només hi haurien dos tipus d’ensenyament el públic a càrrec de l’Estat i el privat a càrrec dels particulars.

Però no ha estat així. Per què? Bàsicament per que el manteniment de l’ensenyament amaga una vegada més una discriminació social i una de les bases de la desigualtat existent. Tot sota la falsa excusa de la defensa de la llibertat. Per que falsa excusa? Perquè l’educació pública que ha de finançar els poders públics té com a objectiu garantir la igualtat de conjunt dels estudiants. Si algú vol una educació diferent pot optar per una educació privada però que s’haurà de pagar de la seva butxaca. I això no és el que la dreta, de qualsevol tipus no accepta.

La dreta política i educativa contra la Llei Celaà

Espanya és un del països de la UE on es destinen menys diners públics a l’educació. Al voltant del 4%, front una mitja al voltant del 5% del conjunt de la UE. Espanya és el sisè país amb menys inversió educatiu de tota la UE i lluny dels més avançats com són els països nòrdics entre el 6 i el 7%, però també de Portugal. Cal ressenyar que Portugal inverteix un 6% i ha prioritzat l’ensenyament públic eliminant quasi totalment les subvencions a la concertada.

Aquí en tot hem anat a l’inrevés dels nostres veïns. En els anys de Govern del PP amb en Rajoy al capdavant, es va fer una retallada de 3.000 milions a la inversió en educació. Si a l’any 2007 la inversió en educació per part de l’Estat tenia una distribució del 89,5% per a l’educació pública i 10,5% per a la concertada, l’any 2017 la distribució s’havia corregit i la publica baixava al 87,5% mentre la concertada assolia el 12,5%. La dreta en connivència amb les escoles religioses ha tractat sempre de bonificar a l’ensenyament concertat en detriment del públic. I no ha estat exclusivament el PP, això és quelcom propi de les diverses dretes. Amb les competències transferides podem observar que l’educació concertada es situa per sobre del 40% del finançament  públic a Euskadi, per sobre del 30% a Navarra i Madrid i prop del 30% a Catalunya. No es tracta doncs de religió ni de llengües, es tracta de classisme. En la educació pública segons un estudi del BBVA un 60% dels alumnes venen d’entorns de classe mitjana un 33% alumnes amb menor capacitat adquisitiva i un 7% amb molt pocs recursos. A la concertada un 92,5% prové de famílies acomodades o de rendes mitjanes i només un 7,5 d’entorns menys afavorits. 

Cal dir que les escoles concertades no estan en els mateixos entorns socials i no utilitzen els mateixos barems d’entrada que l’escola pública i això és un dels temes que la nova llei tracta de millorar.

Les forces d’esquerres i progressistes polítiques i socials haurien de fer una defensa aferrissada d’aconseguir caminar cap  a l’objectiu d’aconseguir que la totalitat dels fons públics per a l’educació fossin més i anessin adreçats a l’ensenyament públic. I cal combatre de forma radical la falsa idea de llibertat d’elecció que fomenten les dretes. Ningú nega la llibertat d’elecció per això existeixen les escoles privades, però  l’educació pública, que es paga amb diners públics i oberta a tothom és l’única que  s’hauria de finançar amb els fons públics. I això no és ser il·liberal ni d’esquerres això significa progrés i hauria de ser acceptat per tothom. Cal dir que en un país reconegut pel seu model d’excel·lència educativa com és Finlàndia una democràcia consolidada i amb ple respecte a les llibertats públiques ja fa temps que tothom, i cap força política ho impugna va optar per un sistema educatiu totalment públic, des de les llars d’infants fins la Universitat.

No hi ha supremacia entre escola concertada i pública, és fals que l´escola concertada gestioni millor que la pública. El que amaga l’escola concertada i amb més grau encara la privada és la defensa de la desigualtat social i la retallada de la igualtat d’oportunitats pel conjunt de l’alumnat. Tot això al marge de formes irregulars de finançament mitjançant fundacions que els pares han de pagar i les pitjor condicions laborals de bona part del professorat.

Per a deixar les coses clares Els fons públics que surten dels impostos en el camp educatiu s’han de dirigir a finançar una educació pública de qualitat oberta a tothom que ens ajudi a aconseguir una societat menys desigual i a fomentar la igualtat d’oportunitats.

Finlandia un exemple a imitar: Nomès escola pública

Una involució democràtica de la dreta que no du enlloc

Àtoms-ClubCortum/ 11 novembre2020

La nostra democràcia s’enfronta a una situació perillosa. La deriva de les dretes en el darrer període és summament preocupant. Des del moment mateix de la constitució del nou govern van començat un assetjament al Govern més enllà del que pot ser admissible en la lluita i el debat polític. Per a la dreta aquest govern és tal com el van qualificar en la sessió d’investidura “il·legítim” i per tant qualsevol procediment és vàlid per tal d’enderrocar-lo.

Tot és acceptable per a fer fora el govern fins i tot devaluar el debat polític portant-lo a uns extrems inadmissibles d’assetjament amb acusacions de tot tipus encara que estiguin mancades de cap base de realitat. La greu crisi sanitària del Covid-19 no ha estat motiu per a moderar la crispació política per part de les dretes, al contrari s’ha aprofitat la preocupació i el neguit de la ciutadania  per a culpar de tots els mals i fins i tot dels morts al Govern de l’Estat.

El PP de Pablo Casado Ha estat fent un seguidisme total dels plantejaments ultres de  l’extrema dreta de VOX. Volen convertir la vida política  no en un camp de debat de les diverses alternatives sinó en un constant creuament d’acusacions, retrets i desqualificacions cada vegada més greus i  pujats de to.

Es evident que els atacs desenfrenats de les dretes al govern comporten de vegades respostes airades per part de representants d’aquest que no ajuden gens a apaivagar la crispació. Fins i tot des d’alguns sectors de la coalició de govern sembla que la contrarèplica bronca estimula alguns sectors de la seva militància.

La bronca política basada en insults o desqualificacions no ajuda gens i només afavoreix el creixement de l’antipolítica que tan sols beneficia els sectors més reaccionaris i antidemocràtics de la societat i de la política.

La política és la base de la democràcia però cal afegir que cal exigir un comportament responsable de tothom. L’assumpció de saber estar en el govern o en l’oposició defensant les propostes de cadascú.

Els responsables del principal partit de la dreta han perdut durant massa temps el senderi. Tot s’ha valgut per a desgastar el govern, des de l’ús continuat de plantejaments basats en falsedats a l’estil dels “fakes” de Trump fins dur a terme actuacions que no només ataquen el govern sinó que poden perjudicar greument el conjunt del país.

Així hem vist com Pablo Casado i el PP impedeixen la renovació del Poder Judicial en contra del mandat de la Constitució i quan el govern, davant del bloqueig, intenta establir una nova legislació se’n va a la UE a acusar el govern d’actuacions antidemocràtiques. El PP de Casado ha estat incapaç d’acceptar com un èxit la consecució dels Fons Europeus de recuperació i faria tot el que calgués per impedir la seva arribada. El desig del PP de “tombar” el govern és tan fort que no l’importaria portar el país i  la seva ciutadania al desastre econòmic i social per aconseguir-ho.

El discurs de Casado en la moció de censura de VOX ha semblat establir un punt i a part de la seva política de contemporització amb la ultra-dreta. Però no hi ha dubte que caldrà comprovar-ho amb fets. Un primer i limitat pas ha estat la seva posició en la votació de l’Estat d’Alarma. La seva abstenció proposant només una duració de quatre setmanes està lluny de la seva negativa a les pròrrogues de abril i maig, però no es suficient.

Si el PP vol retornar a un sentit democràtic de oposició li caldrà fer passos mes grans i agosarats. Lo primer serà controlar a la presidenta de la Comunitat de Madrid que sembla anar per lliure. Desprès se’ns dubta acordar la renovació del CGPJ, i així més passos cap a una oposició mes moderada lluny de l’aldarull i la bronca. Aquests Govern tot fa pensar que durarà tota la legislatura com a mínim. El PP en benefici propi ha de ser conscient que una confrontació com la feta no l’ha pot assumit durant tota la legislatura si vol ser realment una opció política amb possibilitats d’alternativa.

TRUMP : “EN EL CLAROBSCUR SORGEIXEN ELS MONSTRES”

Trump, "el mosntre"

nuevatribuna| 07 de noviembre de 2020

La coneguda frase de Gramsci “El vell món es mor, el nou tarda en aparèixer i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres” li va servir per a definir l'etapa dels anys 30 del segle XX i l'aparició del feixisme. La mateixa frase es podria utilitzar per a explicar el que ha representat Trump en la política i en la societat americana.

Després de la “revolució conservadora” americana que va simbolitzar les presidències de Ronald Reagan i l'hegemonia americana amb l'ultra-liberalisme i la globalització com a elements més significatius ha arribat l'època de qüestionar aquests valors. La competència econòmica i política de la Xina tant en el camp econòmic com polític i la crisi de la globalització ha provocat un canvi profund en la societat americana.

Dins del camp conservador dels republicans, la irrupció del Tea Party i posteriorment de Donald Trump ha reforçat el seu conservadorisme, no sols polític sinó també social i moral, que l’ha portat a una posició extrema en el cas de l'últim President republicà. Dins d'aquest partit ja no queda res del sector moderat i liberal que van representar en el seu temps polítics novaiorquesos com Rockefeller, que va arribar a ser Vice-president dels Estats Units.

La posició extrema de l'actual President republicà no és només expressió d'un “nou estil” que té enormes semblances parafeixistes basada en la difusió constant d'una falsa realitat paral·lela o “fake news” sinó que inclou un contingut d’una Amèrica que desitja ser gran una altra vegada i que es basa en realitats inexistents. L'Amèrica de Trump només abasta  una part de la realitat estatunidenca aquella que s'identifica amb una realitat que ja no existeix d'una societat blanca, protestant, masculinitzada i anglosaxona que cada cop més representa un menor percentatge de la societat.

Un segment de la societat que es troba atemorit davant el que ha suposat la globalització que ha canviat en gran manera les seves vides. On una gran part dels treballadors industrials, anteriorment votants demòcrates,  han vist desaparèixer les seves ocupacions i ara en el millor dels casos malviuen de treballs en el sector serveis. Una societat blanca que sent que ha perdut part dels seus privilegis en benefici d'una societat multiracial que li disputa uns drets que semblaven reservats a ells. Una societat on les creences religioses en moltes ocasions s'enfronten a la racionalitat de la ciència, on per exemple es qüestiona la teoria de l'evolució a la qual confronten amb el “gènesi” religiós. Una societat que inclou sectors que habiten en zones rurals allunyades de les aglomeracions urbanes. Tot això conflueix amb fenòmens racistes encara existents i agreujats davant el creixement de poblacions de color, negres, llatins o asiàtics en els quals veuen una competència. Un gran sector de la població on la concepció de l'individualisme i la llibertat individual es contempla com la base de la societat.

Seguidors de Trump

Aquesta part de la societat viu davant la por del canvi. Por al que va ser la globalització. Por davant la crisi, por davant el que consideren una pèrdua del paper dels Estats Units en el món. Por davant els nous moviments de les minories, de les dones, de la pluralitat sexual. Por que els fa refugiar-se en una idea de país inexistent però que voldrien ressuscitar. Un país al qual Trump encoratja amb el seu suport al proteccionisme i a l'aïllament inclús abandonant organismes internacionals, la “Amèrica primer” es transforma en un “Amèrica orgullosament sola”.

El fenomen no és totalment homogeni. Hi ha sectors de l'electorat, femení, de persones de color, negres, llatines o asiàtiques, que per raons diverses, gairebé totes alimentades per la por a un canvi que no poden controlar donen el seu suport a una proposta com la que representa Trump.

Trump apareix com l'home fet a si mateix, l'essència del masclisme, l'home sense pèls a la llengua, un radical home blanc, que invoca  Déu i  l'Associació del Rifle, el que blinda Amèrica enfront de l'estranger, sigui un immigrant sud-americà o la competència d'un producte xinès. El seu electorat només veu el que vol veure, essencialment a un protector del seu estil tradicional de vida.

Cal preguntar-se: Perquè és tan difícil desbancar  Trump? En primer lloc perquè els republicans amb Trump al capdavant defensen una idea de país molt concreta encara que no sigui real. I en segon lloc perquè el seu contrincant és un Partit Demòcrata que més que un partit és una coalició molt diversa dins  la qual hi ha plantejaments diferenciats i fins i tot  aspectes antagònics.

Dins del partit demòcrata hem pogut comprovar com coexisteixen des de fa temps dues realitats contraposades. Una és la realitat del “establishment” tradicional que podria associar-se a un cert progressisme soci-liberal a l'americana, és a dir més liberal que social. I al costat d'ell unes noves generacions amb plantejaments més progressistes i socials que representen una certa socialdemocràcia radical que es pot personificar en la figura de Bernie Sanders i especialment en les noves dones polítiques. L'aliança de totes dues corrents no està exempta de problemes ja que una part dels votants veu com molt moderats els demòcrates tradicionals i l'altra observa amb recel els que consideren excessivament radicals.

Demòcrates Biden o Sanders?

Donald Trump va derrotar  Hillary Clinton, malgrat que aquesta va guanyar en vots populars. Hillary va ser vista per una part de l'electorat com a excessivament moderada i això va motivar una certa abstenció d'alguns sectors més radicalitzats. En aquesta ocasió encara que Biden no sigui menys moderat que Clinton, l'oposició al que ha significat Trump ha provocat una mobilització sense precedents de l'electorat demòcrata, estimulat també per la mala gestió de la pandèmia de Trump. Alhora aquesta perspectiva de gran mobilització demòcrata ha provocat com a reacció una massiva reacció conservadora.

Cal dir que un personatge com Biden era ara com ara l'única possibilitat de derrotar a Trump vista la realitat del país. Mai ha existit l'alternativa Sanders com a candidat en aquestes eleccions, com no ho van ser per als demòcrates les candidatures clarament progressistes a la Presidència pel Partit Demòcrata de George McGovern en 1972 o de Walter Mondale en el 1984, els quals van ser estrepitosament derrotats pels republicans ( McGovern només va guanyar en el Districte Federal i a Maine; Mondale per la seva part només va guanyar en aquest mateix Districte Federal i a Minnesota) . Tots ells van ser i són massa avançats per a la realitat del país i així es va demostrar en aquestes eleccions.

La crisi política està a la vista i servida especialment tenint en compte la personalitat incontrolable de Donald Trump. Però sigui com sigui la resolució d'aquestes eleccions la realitat és que  Estats Units està més dividit que mai i la ruptura social és molt profunda i de difícil solució.

 

El sistema dels partits tradicionals està en qüestió. El Partit Republicà ha de plantejar-se que vol ser després de Trump. I el Partit Demòcrata ha de plantejar-se sobre que paradigmes s'ha de definir políticament per a ser un partit unificat i hegemònic.

Demòcrates i Republicans cap a on van?

SITUACIO DE LA SANITAT A CATALUNYA

Àtoms-ClubCortum/ 28 octubre,2020

Avui no he volgut fer un article sobre el tema de la situació de la sanitat a Catalunya. He preferit posar tres opinions recollides entre el 19 i el 20 d’octubre en les xarxes socials des de tres perspectives ben diferents i que donen una panoràmica molt aproximada del moment.

• El que expliquen des d’urgències d’un gran hospital de Barcelona:

“No fem un tweet des del 9 de Març. Hem estat totalment respectuoses amb la greu situació viscuda. Però ja no podem més. La desastrosa gestió que s'ha fet i que s'està fent, està provocant que considerem la necessitat de seguir denunciant el delicat estat de les nostres Urgències

Avui 19/10/2020 La Unitat 70 tancada. El 78% de la nostra UCI ja són pacients Covid. 163 pacients a urgències.

Més de 40 superen les 24hores  a una “camilla”. El més antic supera les 170 hores. Els passadissos plens de gent gran, molts d'ells sospites serioses de còvid."

• El que diu una doctora i vice-presidenta d’una societat mèdica:

“Atenció primària de nou desbordada per la feina no feta de Catsalut! ! Telèfons que no funcionen, personal insuficient, trucades que no es responen, locals insuficients. Malalts de Covid-19 i de no Covid desatesos. Aquest cop no hi ha excusa perquè es veia a venir !!

 Prova antígens que no arriba. Personal esgotat i desanimat. Menys declaracions, més reforç a primària i més treball eficient.!!

 Avui he fet test antígen a pacient que feia tres dies que tenia febre i tos i no rebia resposta CAP. El pacient a casa seva i jo he indicat passos per videotrucada. En 10 minuts ja sabíem que era positiu i hem pres mesures necessàries. Que passa que no ho feu encara a CatSalut?."     

• El que explica una pacient d’un CAP:

 “Acabo d'arribar del meu CAP: professionals desbordats, cues de PCR i de visites de primària solapant-se, usuaris insultant als de la cua i a professionals. Descontrol, acumulació de gent a l'interior, sense ventilació. Desprès de 2h de cua cauen els ordinadors de CatSalut.

 Els hi diuen que la cua de més de 30 persones, què ja es queixaven de la falta d'atenció telefònica pot marxar cap a casa perquè la xarxa ha caigut. La del taulell, cridant, el que organitza la gent esbroncat per la coordinadora per omplir l'interior sense cap control.

 Quan arribo al taulell hi ha uns caps, tots amb FPP2 que contrasta perquè tots els del taulell porten quirúrgiques. I la xarxa segueix sense funcionar. I la gent de la cua protestant. Què s'ha col·lapsat la sanitat primària està clar. Què tots podríem posar de la nostra part també.

 Tot plegat el resultat de retallades i d'una gestió improvisada de la Covid. Tots els meus respectes per als sanitaris q estan resistint amb aquesta precarietat aquesta pandèmia que acabarà mostrant la millor i la pitjor part de la gent.”

 

Crec que aquestes tres opinions plasmades en missatges a la xarxes socials són prou exemplificadores de la realitat de quina Sanitat estem patint i no per culpa dels sanitaris els quals són els que més estan patint la sobrecàrrega de feina,  l’estrès psicològic que provoca treballar en condicions poc adequades amb plantilles reduïdes i moltes amb sous precaris, i que pateixen el neguit dels pacients.

 La responsabilitat està en les retallades dutes a terme durant molts anys pel Govern de la Generalitat, per Mas, per Puigdemont i per Torra i els seus aliats. Així com de la seva manca de previsió i actuació durant la pandèmia on sempre han anat a remolc de les situacions que es produïen.

La ciutadania hem de demanar responsabilitats als polítics responsables i continuar aplaudint dins nostre l’actuació dels sanitaris.