23 de des. 2020

( Adeu 2020) PER UN BON ANY 2021
















NI INDEPENDENTISME NI ESPANYOLISME

Nacionalismes excloents


Àtoms-ClubCortum/ 23 de desembre de 2020
nuevatribuna | 26 de diciembre de 2020

Les opcions de les esquerres a Catalunya han de ser equidistants dels nacionalismes, això vol dir defugir el nacionalisme independentista i alhora el nacionalisme espanyolista.

Les esquerres han de ser radicalment federalistes a Catalunya, a Espanya i a Europa. I en aquest federalisme han de defensar els fets diferencials de Catalunya entre ells la defensa del seu autogovern, de la seva llengua i la seva cultura de forma radical. Defensar els fets diferencials i els fets comuns amb la resta dels pobles d’Espanya i en la construcció d’una Europa federal.

Durant molts de temps la dreta ha estat hegemònica a Espanya i a Catalunya. Les dues dretes antagòniques s’han retroalimentat mútuament i les esquerres s’han quedat en una condició subalterna.

Es hora que els partits d’esquerra es rearmin ideològicament i apostin d’una forma clara i sense ambigüitats per una opció federal per més difícil que sigui plasmar-la, ja que caldria un canvi constitucional. Es però  la forma d’Estat que cal defensar i intentar avançar en fórmules federalistes dins l’Estat autonòmic.

Tot això és important per a no caure en falsos debats sobre temes com la llengua. Defensar la immersió lingüística a Catalunya no és defensar quelcom aliè a l’esquerra. La llengua no és patrimoni de ningú, sinó un valor per a tots, tant la catalana com la castellana. La prevalença de la llengua catalana a Catalunya és admissible per que es tracta d’una llengua minoritària que coexisteix amb una llengua forta com és el castellà. Dins de la societat catalana el castellà continua tenint una forta implantació, és la llengua materna en moltes famílies  i és majoritari en els mitjans de comunicació i en l’àmbit social i públic. Es una llengua que no necessita defensa especialment si està cobert el seu ensenyament en l’àmbit educatiu. Informes com PISA demostren que el seu coneixement a Catalunya és millor inclús que el d’altres autonomies com per exemple Madrid.

Luis García Montero- Instituto Cervantes

Catalunya té la sort i l’avantatge de gaudir d’una riquesa cultural pròpia i d’una  cultura espanyola comuna. I totes dues han de ser cuidades i respectades. Això és el que actualment tracta de fer en l’àmbit estatal l’Instituto Cervantes potenciar-les arreu, de Goya i Picasso a Casas i Dalí o de Cervantes i Ausiàs March a Espriu i Machado. En el cas de la literatura catalana cal defensar les seves diverses formes d’expressió tant la feta en català com la d’expressió castellana, no es pot negar la catalanitat i la importància per a la cultura catalana dels Marsé, Gil de Biedma o Vázquez Montalban. El bilingüisme no ha de considerar-se de cap manera un fet negatiu ans al contrari quelcom a mantenir i potenciar, la qual cosa no comporta no ser conscient de la necessitat especial de protecció a la llengua més feble en l’àmbit general.

La reivindicació de l’escola en català va ser impulsada per les forces d’esquerra com el PSUC i el PSC com a mitjà per a evitar dos línies d’escola diferenciades en català i en castellà que comportessin una possible discriminació de l’emigració de parla castellana. I no hi ha dubte que el resultat ha estat positiu i no ha estat mai conflictiu. La conflictivitat s’ha volgut atiar per algunes forces polítiques de la dreta espanyolista a qui interessa confrontar amb la dreta independentista i arraconar  les esquerres.

Per això és criticable l’actitud d’alguns personatges de l’esquerra, que casualment no coneixen la realitat catalana, llançant campanyes en defensa d’un suposat perill del castellà a Catalunya qüestió totalment falsa i inexistent. Amb aquestes actuacions només fan que donar munició a la dreta espanyolista i a l’independentisme per arraconar els partits d’esquerres a Catalunya.

L’esquerra ha de tornar als seus plantejaments de la “Transició” quan era ideològica i culturalment hegemònica i ara entorn a la defensa d’una sortida federal  al conflicte català tornant a recuperar els vots que el “procés” independentista els hi ha arrabassat en benefici d’opcions identitàries de la dreta d’un o un altre sentit utilitzant temes com la identitat lingüística per a dibuixar falses divisions.

Les esquerres s’han de treure de sobre les seves pors envers els plantejaments nacionalistes de dretes i oferir el seu plantejament en defensa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat  dins de la societat catalana i espanyola basat en la pràctica de la solidaritat federal.

Revindicant Escola Pública en Català




16 de des. 2020

BBVA-Sabadell, la fusió "fake"

Una fusió frustrada


Malgrat que ja s'ha explicat de manera exhaustiva en la premsa econòmica molta gent es pregunta: com ha pogut fracassar una fusió ja anunciada? La raó és simple, el fracàs és fruit d'un intent de fusió no desitjat i mal plantejat. Les dues entitats havien arribat a un principi d'acord d'intercanvi d'accions que premiava  les del Sabadell amb un 25% de prima sobre el seu valor, però durant aquest procés el BBVA va vendre les accions de la seva filial americana el que va provocar un increment del 15% en el valor de les seves accions. Aquesta venda va produir també un increment especulatiu de més del 25% en les accions del Sabadell. Davant d’això el BBVA va voler revisar la prima d'absorció del 25% acordat, uns 500 milions d'euros. I aquí es va provocar la ruptura.

Aquesta fusió era clarament forçada per la situació del propi sector financer i una resposta defensiva a la fusió de CaixaBank i Bankia. Totes les fusions actuals no tenen una voluntat expansiva sinó de defensa buscant una concentració que permeti economies d'escala reduint de manera important tant oficines com plantilles per a afrontar una realitat de baixos tipus d'interès, estrets marges, escassetat de beneficis i deteriorament del valor en borsa. No obstant això no totes les fusions són iguals.


A diferència de la fusió de les antigues caixes d'estalvis, aquesta té diferències notables. En primer lloc la primera tenia en les dues entitats accionistes de referència, Fundació La Caixa en CaixaBank i la pròpia participació de l'Estat en Bankia. En el cas de la fusió de BBVA i Sabadell tenen un accionariat molt diversificat amb important pes de fons d'inversió. Així mateix tenen cultures empresarials molt diferents. Podríem dir que era una fusió més potenciada per la necessitat que pel desig.

Si analitzem el BBVA hem de dir d'entrada que actualment res té a veure amb l'antiga solidesa del BBV dels temps d’Asiain i Toledo amb el pes que tenia el capital basc “el Neguri”. Tot això va canviar amb la fusió amb Argentaria, impulsada i autoritzada per Aznar i l'entronització de Francisco González al capdavant del BBVA. El BBVA ha realitzat una àmplia expansió a Amèrica Llatina, el 50% dels seus beneficis provenen de Mèxic i Turquia on ara té una forta presència i d'on procedeix el seu conseller delegat. És a dir de zones delicades que poden condicionar el seu futur. La gestió realitzada per González, més pròpia d'un “agent de canvi i borsa” i la seva obsessió per la seguretat ha portat a posar en risc reputacional  l'entitat. Cal dir que el BBVA està en el punt de mira d'entitats bancàries europees, és a dir podria ser objecte de compra per part d'alguna entitat en el context de fusions comunitàries. Es comenta que una important entitat francesa ho té en estudi. Tot això derivat de la falta d'un nucli dur accionarial.

Carlos Torres i Josep Oliu Presidents de BBVA i Sabadell


El Sabadell ha estat sempre un banc ben posicionat en l'àmbit de les “pimes”, aquest és avui el seu “taló d'Aquil·les” en una situació de pandèmia com l'actual. La seva política d'expansió es va basar en l'adquisició d'entitats financeres amb problemes a través de compres o subhastes com la de la CAM, entitat en situació equivalent la de Bancaixa. Un exemple de les seves compres va ser l’adquisició del Banc d'Astúries (fruit de l'adquisició del NatWest) en 1996 que comptava amb 85 oficines al Principat d'Astúries i posteriorment la compra en 2001 a “la Caixa” de l'asturià Banc Herrero amb més de 150 oficines a la regió asturiana, una de les regions amb menor PIB de tot l'estat. Cal dir que “la Caixa” es va desprendre de l'Herrero en considerar que va ser un error la seva adquisició.

Més greu com a operació fallida va ser la compra del britànic TSB que ha danyat la seva rendibilitat i que ha provocat en els últims anys una forta depreciació del valor del Sabadell en Borsa.

En resum podríem dir que aquesta operació ha estat mal plantejada, mal planificada i mal executada amb lo qual el resultat ha estat pèssim per a totes dues entitats amb major repercussió en la menor malgrat que encara no hagi perdut en borsa tot el que la va fer pujar l'anunci de l'operació de fusió.

No hi ha dubte que els moviments en el sector financer, derivats de la negativa situació d'aquest, no han finalitzat al contrari des de la UE es continua alimentant la necessitat defensiva de fusions intracomunitàries que fins el moment no s'han materialitzat.

Sindicalisme a la Banca







9 de des. 2020

PSC i COMUNS: cal mirar a l’esquerra i al federalisme

Esquerra i Federalisme

nuevatribuna/12 de diciembre de 2020
Àtoms-ClubCortum/ 9 de desembre 2020

En les albors de la transició es podien trobar “pintades” a les parets signades per PSUC-PSC, en aquells moments molta gent del hegemònic partit de l’oposició al franquisme donava suport a l’aparició del PSC (el seu germà petit de l’esquerra). Posteriorment durant molts anys tothom sabia que l’aliança natural allà on era possible era entre el PSUC i el PSC i posteriorment entre el PSC i ICV. Fins i tot en el govern tripartit de Pasqual Maragall, el denominat “Dragon Khan” el partit més petit (ICV) reparava les esquerdes entre els socis més grans. Ara amb l’onada hegemònica de l’independentisme a Catalunya i l’aparició dels nous subjectes polítics han variat les relacions de forma profunda. Les relacions entre el PSC i els Comuns no són fàcils. Situació que no s’entén tenint en compte que ambdues forces governen al Govern de l’Estat i a l’Ajuntament de Barcelona. Les desconfiances i els recels mutus no es poden amagar i moltes vegades són injustificats.

I malgrat això només un cec no veuria que el futur de les dues forces hauria de passar per una major unitat entorn a dues qüestions fonamentals:

1) La defensa del federalisme com a forma de relació de Catalunya amb l’Estat, i alhora la necessitat de construir una Europa Federal.

 2) La defensa de polítiques econòmiques i socials d’esquerres que ajudin a construir una societat menys desigual i enfortir els valors republicans de la llibertat, la igualtat i la  solidaritat en la societat  catalana, espanyola i europea.

De moment però no sembla que les coses vagin per aquesta via que els ajudaria a crear un espai alternatiu enfront les dretes espanyolistes i enfront els partits independentistes avui hegemònics. Aquests darrers també han fomentat polítiques de dretes, la desigualtat social i la ruptura de la connivència en la societat catalana en base a identitats confrontades.

El PSC faria malament  tractant d’integrar a les seves llistes electorals al Parlament de Catalunya grupuscles de l’antiga CiU, em refereixo tant als que es presenten com de centre com Units, o als clarament de centre-dreta com Lliures o de dreta pura com la Lliga democràtica. Aquesta gent no li aporta res ni tan sols prestigi catalanista i per contra li pot provocar la fugida de votants d’esquerres o castellanoparlants de l’àrea metropolitana. El PSC no necessita patents de catalanisme, la seva historia el qualifica prou i no pot jugar a antics intents de “socio-convergència” que mai van dur enlloc. Només cal veure els programes i l’ideari d’aquests grupuscles gens representatius en temes com l’escola per veure el seu tarannà dretà que res té a aportar a l’opció socialista.

Els Comuns també caldria que es fessin mirar aquesta obsessió per apropar-se a ERC. Als republicans sempre els hi ha sobrat una lletra a les seves sigles la “E”. Sempre ha estat un partit inestable i si alguna cosa el defineix es el seu nacionalisme extrem més que cap contingut d’esquerres. Tota la seva historia en l’actual període democràtic ho demostra, des de Barrera a Junqueras, passant pels períodes de  Hortalà o Colom-Rahola. Excepte en el parèntesi del tripartit ERC sempre va ser un “escolanet” de CiU i ara vol ser el substitut de l’antiga Convergència hegemònica. Es un greu error tant dels “comuns” com de Pablo Iglesias creure que ERC és un aliat fiable. ERC és un partit menestral, representant d’unes classes mitjanes que volen aparentar el que no són i al final sempre giren cap el conservadorisme.

Temps d'unitat

Els “Comuns” ja han fet una cosa que hauria estat impensable en el PSUC o ICV que ha estat signar uns pressupostos del Govern de la dreta independentista que no han servit ni tan sols per a l’objectiu de convocar eleccions anticipades. Es evident que “l’adanisme” de l’anomenada “nova política” ha fet desaparèixer el seny i la coherència de la tradició del PSUC i això no és una bona noticia.

Com molt bé predica en el desert Lluis Rabell els partits que volen representar  l’esquerra haurien d’establir una certa, encara que no fos formal, aliança per a crear un pol clarament d’esquerres i entorn d’ell i amb la força conjunta establir la negociació d’alternatives sigui amb ERC o fins i tot el centre catalanista que ajudin a establir un paisatge polític de futur que ens faci sortir d’aquest gris període dominat per un  independentisme irredempt de dreta que només ha portat la societat catalana a la frustració, la ruptura social, al creixement de la desigualtat, i a un pou d’endarreriment econòmic, social i cultural com a país.

El PSC hauria de mirar cap  els partits de la dreta catalana menys arrauxats, el PDeCat, PNC i altres que es conformin com a una aposta de la dreta nacionalista més racional i amb la que es pugui parlar i fins i tot negociar.

I que els “Comuns” deixin de pensar en l’únic objectiu d’una futura aliança amb ERC per a poder tocar govern.

Si volen ser una alternativa de debò per a fer quelcom útil per a les classes populars dels país que basteixin cadascú des de la seva particularitat propostes polítiques d’esquerres i federals que puguin permetre una alternativa engrescadora a l’actual desgavell polític de Catalunya.

Temps era temps