23 d’ag. 2016

CRISI, INDIGNATS I CLASSE TREBALLADORA


15M un mite de referència
nuevatribuna|23 de Agosto de 2016
La greu crisi econòmica va ser la causant de l’aparició del moviment del 15M i dels “indignats” amb l’ocupació de les places, especialment la puerta del Sol de Madrid. El moviment, malgrat l’existència d’alguns petits grups organitzats, va ser una resposta espontània resultat del malestar causat en unes capes socials fins aleshores bastant alienes a la mobilització social i política.

La majoria de la gent que es va agrupar entorn aquest moviment, que de forma no directa va tenir el suport de sindicats i partits de l’esquerra alternativa, va ser gent que va manifestar la seva frustració i descontent davant la pèrdua de les seves expectatives de vida. Es tracta de gent fonamentalment jove i de classe mitja que veu com la seva previsió de viure millor que els seus pares es frustra. La majoria és gent amb estudis  universitaris finalitzats o en curs. Gent que veu com la crisi els frustra unes expectatives professionals i de vida que s’havien format. Que la seva capacitat de consum disminueix i com el futur previst s’ensorra. 

Es un moviment poc ideològic i fonamentalment de rebuig que es manifesta a través de la seva oposició a tot allò establert i la generalització de la responsabilitat a tot allò que estigui relacionat amb la política a la que fan responsable sense establir distincions, i s’amplia a qualsevol forma d’organització institucional, incloent el moviment sindical. El crit de “no ens representen” és representatiu del seu “adanisme” i manca de concepció política al no fer cap distinció entre els diversos partits.
Moviment espontani
El resultat pràctic d’aquest moviment va ser la victòria del PP per majoria absoluta, la pràctica desaparició del moviment, que malgrat tot queda com una fita en la memòria col·lectiva com una flamarada de crida a la renovació i regeneració de la vida política que desprès ha donat lloc a Podemos fonamentalment i d’altres expressions polítiques que s’han volgut presentar com a fruit i continuació del moviment. Així el 15M i els indignats s’han transformat a petita escala en una nova mitificació com d’altres situacions anteriorment viscudes com va ser el Maig francès del 1968.

Malgrat tot estem davant d’un fet que representa una de les conseqüències de la crisi econòmica i de les polítiques neoliberals de dretes dins dels països de la UE. Estem davant d’un procés de proletarització de les classes mitjanes i malgrat es vulgui amagar en una etapa més de la lluita de classes.

El moviment dels “indignats” no té res a veure, d’entrada, amb la típica lluita de  classes. Malgrat que si ho mirem amb profunditat veurem que el que passa es que diverses capes que gaudien d’un cert grau de benestar es veuen afectades pel procés de acumulació derivat de l’hegemonia del capital financer-especulatiu.
LLuita sindical: "la sal de la terra"
La classe treballadora amb els seus instruments sindicals i polítics va ser l’actor durant molts anys, amb les seves lluites reivindicatives, que va permetre la millora del nivell de vida de la ciutadania en la Europa Occidental. Les reivindicacions obreres van aconseguir no sols la millora de les condicions laborals i econòmiques de la pròpia classe sinó que va aconseguir la creació d’un estat de benestar, educació i sanitats públiques, drets socials, serveis públics, durant molt temps assumit pel conjunt de partits polítics amb aspiracions de governar a l’Europa Occidental. Tot això amb el fet objectiu que no es pot obviar la existència del bloc antagònic que representava la Unió Soviètica.

Però ja des de començaments del 80, amb el govern de Margaret Thatcher a Gran Bretanya comença una revisió de les posicions de la dreta política i econòmica que contagia en gran mesura la pròpia socialdemocràcia europea, situació que s’aguditza amb la caiguda del bloc soviètic.
Thatcher paradigma del antisindicalisme
Una forta ofensiva ideològica, política i mediàtica porta a la demonització de la classe treballadora i especialment dels seus instruments sindicals. Això passa per negar la pròpia lluita de classes, la idealització de l’individualisme, la potenciació de l’anomenat “capitalisme popular”, les critiques al sindicalisme com a instrument desfasat en la nova era. Això acompanyat pel fenomen de la globalització, l’externalització de moltes produccions a països amb mà d’obra més barata i a l’eclosió del triomf del capital especulatiu a Occident.

La desaparició progressiva del model fabril “fordista”, de les grans factories on s’agrupaven milers de treballadors i que eren llocs on l’instint de classe es transformava en consciència de classe que es vivia no sols en el treball sinó dins les pròpies comunitats on les fàbriques eren la font de la riquesa. La substitució en gran mesura del sector industrial pel sector serveis va ajudar al triomf de la doctrina de la dreta que es fa hegemònica en la societat.

La concepció de la classe social, del món del treball, del sindicalisme desapareix de forma progressiva del paisatge mediàtic, i lo que no apareix, per a la ciutadania, és com si no existís. Però malgrat no apareix en els mitjans mediàtics, i malgrat l’hagin afeblit en ocasions amb lleis i retallades de drets laborals i sindicals, el món del treball, la classe treballadora i el sindicalisme continuen sent l’instrument que es manté en la lluita per a defensar els drets laborals dels treballadors. Malgrat els drets durament conquerits siguin presentats per molts mitjans i polítics  com a privilegis d’uns treballadors amb treball fix als que volen enfrontar amb els aturats i/o precaris. Però la classe treballadora i els seus sindicats són també els que en situacions negatives defensen la necessitat de crear llocs de treball dignes, subsidis pels aturats, la Renda Mínima Garantida, o la defensa de plans de treball dignes per a joves i dones. Però cal repetir-ho ni la classe treballadora, ni les lluites laborals i sindicals, ni les seves consecucions i victòries tenen cap reflex en el món mediàtic que els ha exclòs. Malgrat aquest silenci, i manca de visibilitat social, la classe treballadora i el sindicalisme reivindicatiu i de classe continuen existint.
La lluita dels treballadors continua viva
El que és cada vegada  més imprescindible és que els moviments socials i/o polítics que tenen com a origen els “indignats” o el 15M prenguin consciencia, més d’hora que tard, que la seva situació no és altra que la que ja està patint la classe obrera en la seva diversitat, pèrdua de expectatives, treball precari, reducció del poder adquisitiu, manca de capacitat de consum, deterioraments i/o privatització dels serveis públics essencials.

Es precís que aquests nous explotats prenguin consciència i s’acostin i reforcin la seva relació amb la classe treballadora de la que són potser la seva part més nova. Que tots plegats prenguin consciència de la seva situació de ser la majoria que és espoliada de drets per una minoria i que sumant forces entre tots es pot avançar en la resposta social i política que la majoria social precisa.

Aquí no hi ha nous o vells, aquí com sempre hi ha explotats i explotadors, per molt que els mitjans, els polítics conservadors o assimilats, i els poders hegemònics ho vulguin amagar o confondre.
Iglesias es solidaritza amb vaguistes



17 d’ag. 2016

QUE FER? URGÈNCIES DE L’ESQUERRA ALTERNATIVA






Mosaic de la esquerra alternativa

nuevatribuna|17 de Agosto de 2016


No hi ha cap dubte que el 20D va significar un abans i un desprès en l’escenari polític de l’Estat. La irrupció de Podemos i les confluències va significar un canvi transcendental en la vida política amb la fi del bipartidisme. Aquesta situació moderada per l’important pèrdua de quasi un milió de vots de l’aliança UnidosPodemos va mantenir-se el 26J. No hi ha dubte del mèrit que això representa per a l’equip que lidera Pablo Iglesias.

Però tampoc hi ha cap dubte que el seu objectiu de convertir-se de forma ràpida en alternativa de govern no s’ha aconseguit i tampoc el de fer fora  Rajoy i la dreta. Davant d’això s’obre un interrogant pel conjunt de les forces que componen el conglomerat de l’esquerra alternativa: Que fer? Per que és evident que cal canviar l’estratègia ja que el factor sorpresa s’ha perdut i cal adaptar-se a la necessitat de fer una nova estratègia de llarg recorregut, passar de la “guerra llampec” a la “guerra de trinxeres”. I per tant cal qüestionar-se moltes coses.

UnidosPodemos i les confluències precisen d’un canvi en profunditat a la seva organització com aliança i dins dels diversos subjectes polítics que la conformen.

Podemos ja no pot ser un nucli dirigent i una base a la qual es convoca de forma directa a la xarxa. Cal que es transformi organitzativament. Es precís organitzar la massa d’inscrits i transformar-la en militància organitzada, l’actual organització en xarxa és massa superficial. Cal establir criteris mínims organitzatius des del pagament de quotes fins  la pròpia vida i estructuració local, provincial i autonòmica dels “círculos” on ha de fer vida la militància. Crec que cal donar per superada l’etapa del espontaneisme i donar vida a la organització alhora que es crea un teixit arreu de l’estat per tal d’afrontar la política local, autonòmica i estatal. Ja no hi ha prou amb una marca i un lideratge carismàtic, i un seguit de consignes encertades. Cal també fer política amb majúscules. Plantejar propostes clares però també propostes viables per a millorar la vida dels qui es vol representar. I evitar els infantilismes com la reducció de les retribucions als càrrecs públics, ja que amb gran part d’aquestes retribucions s’ha de finançar la construcció i manteniment de les organitzacions. Cosa diferent és exigir que els càrrecs públics tinguin aquestes retribucions com a única font d’ingressos. Cal recordar que van ser les forces populars arreu que van defensar la retribució correcta dels representants polítics per tal que la política no fos únicament un feu dels més rics.
Ada Colau o el lideratge personal
I això no val només per a Podemos sinó per a les seves confluències, per exemple en el cas de “En Comú Podem” a la qual cal transformar en un subjecte polític real. Fins ara ha estat una marca que era la aportació de Podemos sense pràcticament organització, un lideratge carismàtic, el d’Ada Colau i el seu cercle íntim que ha fet i desfet en la confluència, i una forca política com ICV que li ha donat estructura, bagatge i experiència institucional i que fins i tot ha estat menystinguda dins de la coalició. Ara cal passar a un subjecte cooperatiu on es tingui en compte el paper de cadascú i s’estructurin i organitzin de forma democràtica les diverses forces. No és possible ni de rebut que “els comuns” afins a Ada Colau no es sentin representats en el Parlament de Catalunya per “Catalunya si que es Pot” d’on formen part Podem, EuiA i Iniciativa. O que no hi hagi relació entre el grup del Parlament i els grups de “En Comú Podem” del Senat i el Congrés.

Cal tenir en compte que els lideratges carismàtics són importants però poden ser efímers sense una estructura organitzativa al darrera. Tenim l’exemple a imitar de Compromís i Mònica Oltra, on hi ha un lideratge important que té al darrera una organització amb experiència política i institucional, aquest és el camí.
Mònica Oltra dirigent de Compromís
I al costat de la pròpia necessitat d’organitzar-se de les forces que componen el conjunt de les organitzacions de l’esquerra alternativa, o de millorar-ho en el cas de comportaments sectaris com els que hem vist a l’intern de Izquierda Unida, cal donar forma organitzativa al conjunt de forces confluents. En cas contrari la unitat electoral corre el risc de desfer-se. Ja hem comprovat l’actitud de reivindicar-se com subjecte propi de Compromís, i la crisi dins d’En Marea amb Podemos. Es urgent la constitució d’una estructura orgànica, democràtica i participativa del conjunt de les organitzacions, una espècie de Front Ampli on es determini, amb respecte a tots els components i de forma consensuada i sense sectarismes, com s’estableixen les estratègies polítiques que vagin unificant els diversos plantejaments existents de partida. Un Front Ampli permetria fer front als atacs sobre si la confluència és socialdemòcrata, comunista, ecologista o ecosocialista, per que seria tot això i molt més.

Si l’actual munió de sigles no s’estructura degudament i s’obre a incorporar d’altres la unió pot ser purament conjuntural i per tant sotmesa a ruptures i debilitaments interns i externs.

Pel que fa als objectius polítics estratègics es poden definir alguns. El primer ja l’hem citat, ser capaços de dissenyar propostes polítiques al servei de la ciutadania que es diu voler representar. Propostes que vagin més enllà dels enunciats i que resisteixin la prova de la possibilitat real de dur-les a terme, és a dir que siguin creïbles i viables i plantejades amb un llenguatge assequible i entenedor. Cal ser solvents en les propostes i per això cal tenir experts en els diversos camps. En aquest camí és important que temes com la centralitat del món del treball siguin un objectiu estratègic de la política ja que sense treball digne i amb drets no hi ha sortida progressista a la crisi, i és l’única forma d’acabar de rel amb la situació d’emergència social. I ja no ens estenem amb temes com el futur de les pensions, un tema cabdal que pot permetre, si es tracta amb seriositat atraure  un sector de l’electoral, el de més edat, encara refractari en general.
Pablo Iglesias el perill del personalisme
Un segon objectiu és tornar a engrescar el milió de votants perduts en les darreres eleccions que poden haver-se desil·lusionat amb la forma matussera d’actuar en la primera legislatura. I no sols això, cal anar a cercar un volum important de possibles votants que encara no s’han apropat, especialment votants de la classe treballadora que no es veu reflectida en la nova proposta política i que ha de ser una de les bases de futur del projecte del futur Front Ampli.

Es possible que el xoc amb la duresa de la realitat i la necessitat de fer política de debò pugui causar decepció a una part de l’electorat que ho vol tot i ràpid, o els que creuen que “quant pitjor millor” o els partidaris de la “puresa ideològica”, però alhora pot permetre atraure sectors que volen veure seriositat i realisme en les propostes que es plantegen i que es tracten de dur endavant.

El conjunt de les confluències, o el Front Ampli, ha d’establir i mantenir una forta relació amb els moviments socials organitzats, i en el sentit que hem dit abans d’atraure la classe treballadora per tal que sigui un pilar més, juntament amb el que podríem definir com el món divers dels indignats, i per tant cal una forta relació amb el sindicalisme confederal que representa  la classe treballadora organitzada, i aprofitat els vincles que ja tenen algunes forces dins de les confluències.

També cal tenir en compte que en l’actualitat és impossible un canvi en solitari. I és necessari que un objectiu sigui  cessar la confrontació amb qui representa el centre-esquerra, és a dir amb el PSOE, i per aconseguir-ho cal fer un esforç per ambdues parts. Cal establir complicitats tant en l’oposició a la dreta i les seves polítiques com de cara a establir una possible alternativa des de l’esquerra. No hi ha res que faci més mal als possibles votants que les lluites entre els qui ells consideren que es troben en una mateixa banda de l’arc parlamentari.

Aquestes són algunes de les tasques que les forces que componen el conglomerat de  l’esquerra alternativa han de posar en marxa si no volen que amb el pas del temps es perdi l’esperança i la confiança que entre tots han despertat en un moment donat.


Frente Amplio d'Uruguai un exemple a seguir





1 d’ag. 2016

EL FRACÀS DE LES ESQUERRES



Rajoy, de moment el guanyador




nuevatribuna/01 de Agosto de 2016


No hi ha dubte que la repetició de les eleccions del 16J van significar una derrota per les posicions de les esquerres, tant les moderades, representades pel PSOE, com les alternatives de UnidosPodemos i les seves confluències. El beneficat sens dubte el PP i Mariano Rajoy que està demostrant ser qui millor ha sabut controlar els temps polítics.


Es evident que des del 20D l’actuació de les forces del centre-esquerra i l’esquerra ha estat manifestament millorable. Sembla que hagin perdut de vista qui era el seu enemic principal. Sembla que més que tenir com a objectiu principal fer fora  Rajoy i el PP, el seu objectiu fos deixar clar qui era l’alternativa a Rajoy.
 
El 20D va donar una majoria del Parlament força favorable a una majoria de centre esquerra i l’esquerra alternativa i de progrés. Però ni el PSOE ni Podemos van saber gestionar el moment post-electoral. Per part del PSOE semblava que tenien més por a ser utilitzats per Podemos i els seus aliats que a ganes de formar un govern de canvi. Es per això que van prioritzar el seu pacte amb C´s. Pacte que van intentar presentar com un pacte per a un govern progressista i reformista, obviant que C’s malgrat els seus postulats regeneracionistes és una força clarament de dretes especialment en els seus postulats econòmics alguns d’ells fins i tot a la dreta del PP.
PSOE, l'errada de l'acord amb C's
El PSOE va optar per la dreta de C’s malgrat no li donava els vots suficients i va menystenir clarament  Podemos i la resta de forces de l’esquerra. El resultat va ser el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez.
Però és evident que l’actitud política de Podemos, en aquest període, tampoc va afavorir l’entesa. Des d’una tàctica d’espectacle i supèrbia prepotent els de Pablo Iglesias van desmentir qualsevol voluntat real d’aconseguir un pacte plural amb el PSOE. Els atacs dirigits al PSOE, les línies vermelles, l’exigència de llocs al govern, tot això és conseqüència d’una estratègia maldestre o com a mínim d’una manca de preparació per dur a terme política institucional.
Podemos i la táctica equivocada
En definitiva el desacord entre el centre-esquerra del PSOE i el front progressista i d’esquerres de Podemos i els seus aliats va a conduir al primer fracàs d’una possibilitat de govern de canvi que fes fora el PP i  Rajoy.
Les eleccions posteriors van ratificar aquesta derrota, pèrdua de vots i escons del PSOE, pèrdua d’un milió de vots de UnidosPodemos i de les confluències i millora en vots i escons del PP i de Rajoy que es consolida com a principal candidat a President del Govern. Durant tota la campanya electoral tant el PSOE com UnidosPodemos malgrat que en el seu discurs es digués per part dels dos que l’objectiu era fer fora a Rajoy, van fer evident que el que buscaven era saber si havia o no “sorpasso” en el camp de l’oposició. L’objectiu bàsic i quasi a “vida o mort” del PSOE era evitar que els de Pablo Iglesias els superessin en nombre d’escons i/o de vots. En el cas de UnidosPodemos va quedar clar que el que desitjaven per damunt de tot era superar el PSOE.

I al final totes dues forces van sortir perdedores davant d’un Mariano Rajoy que va demostrar tenir una major capacitat de visió política que els seus adversaris.
26J derrota del PSOE
Moltes són les veus que, especialment des del PSOE, no deixen de criticar la passivitat de Rajoy al que acusen de no fer res “de només llegir el Marca i fumar puros”. No hi ha dubte que tenen sort de que sigui així per que si sense fer res els ha guanyat tan clarament, què passaria si fos actiu?
De moment Rajoy té al seu favor l’actuació, volguda o no, del Parlament de Catalunya sobre l’opció d’una independència unilateral, al menys sobre el paper. Això dóna una raó d’estat a Rajoy per a demanar sumar forces al Govern de l’Estat. Altrament la UE, no posant la multa, i plantejant deures al futur govern, sembla apostar clarament per la carta Rajoy. I a tot això la urgència de govern per a fer front a la situació social econòmica també juga a favor d’una investidura ràpida de govern.
26J derrota de UnidosPodemos
Tothom, a hores d’ara, dóna per fet que en cas d’unes terceres eleccions el PP guanyaria encara per més diferència. I malgrat això les denominades forces de progrés, tan les moderades com les més radicals, semblen avui resignades a que Rajoy governi, això sí sense que ells quedin esquitxats. Fins i tot dins del PSOE hi ha qui ja planteja la seva abstenció, amb o sense contrapartides, a la investidura de Rajoy. I sembla que en el fons aquesta abstenció del PSOE fos també el desig de Pablo Iglesias. Sembla que per part del PSOE i de UnidosPodemos no semblin capaços de plantejar-se seriosament una estratègia de canvi polític. Sembla que la tàctica s’imposi a la estratègia. Es com si estiguessin ja plantejant-se quin dels dos serà més oposició.
Crec que l’objectiu real que la gent d’esquerres i fins i tot de centre-esquerres desitjava quan va votar, tant el 20D com el 26J, era fer fora el PP i Rajoy del govern.  Acabar amb un govern i un partit corruptes. Enviar-los a l’oposició a que es regeneressin. Canviar les lleis del dolor que el PP ha establert en la darrera legislatura, des de la Reforma Laboral, la Llei Werth, la llei “mordassa”, etc. Un nou govern que regeneri les institucions del país i que implanti una altra forma de fer amb diàleg i pluralitat, una nova política econòmica i fiscal, una nova Llei Electoral, iniciar el diàleg per a una reforma que ajudi a l’encaix territorial i molt especialment a la situació a Catalunya, i capaç de portar una nova veu a la UE, com per exemple ha fet Portugal.
Cal un acord de regeneració de la política
Es evident que hi ha molta feina a fer i és possible començar-la si el PSOE i UnidosPodemos es plantegen un govern que es centri en la regeneració del país. Un acord d’aquestes dues forces al que desprès cal intentar unir en un acord de legislatura a d’altres forces. Cercar l’acord amb C’s especialment pel que fa a les mesures de regeneració de la vida política i institucional. Es  possible que hagi de ser un govern de durada curta fins dur a terme les mesures institucionals de regeneració. Però en tot cas tant el PSOE com UnidosPodemos com fins i tot C’s i d’altres haurien de plantejar-se que aquest país no es mereix ser governat per un partit que està imputat en els tribunals i que no ha fet el més mínim per desfer-se de la corrupció que l’afecta “al moll de l’os”.
Esperem que tot i que sembli tard, les forces d’esquerra i de progrés, siguin capaces de reaccionar i evitar al seus votants una tercera derrota per a major gloria del PP i de Mariano Rajoy. En cas contrari demostrarien que no són capaços de representar de forma eficient els vots que els hi han donat.
Per un acord de les esquerres