![]() |
15M un mite de referència |
nuevatribuna|23 de Agosto de 2016
La greu crisi econòmica va ser la causant de l’aparició del moviment del
15M i dels “indignats” amb l’ocupació de les places, especialment la puerta del
Sol de Madrid. El moviment, malgrat l’existència d’alguns petits grups
organitzats, va ser una resposta espontània resultat del malestar causat en
unes capes socials fins aleshores bastant alienes a la mobilització social i
política.
La majoria de la gent que es va agrupar entorn aquest moviment, que de
forma no directa va tenir el suport de sindicats i partits de l’esquerra
alternativa, va ser gent que va manifestar la seva frustració i descontent
davant la pèrdua de les seves expectatives de vida. Es tracta de gent
fonamentalment jove i de classe mitja que veu com la seva previsió de viure
millor que els seus pares es frustra. La majoria és gent amb estudis universitaris finalitzats o en curs. Gent que
veu com la crisi els frustra unes expectatives professionals i de vida que
s’havien format. Que la seva capacitat de consum disminueix i com el futur
previst s’ensorra.
Es un moviment poc ideològic i fonamentalment de rebuig que es manifesta a
través de la seva oposició a tot allò establert i la generalització de la
responsabilitat a tot allò que estigui relacionat amb la política a la que fan
responsable sense establir distincions, i s’amplia a qualsevol forma
d’organització institucional, incloent el moviment sindical. El crit de “no ens representen” és representatiu del
seu “adanisme” i manca de concepció política al no fer cap distinció entre els
diversos partits.
![]() |
Moviment espontani |
El resultat pràctic d’aquest moviment va ser la victòria del PP per majoria
absoluta, la pràctica desaparició del moviment, que malgrat tot queda com una
fita en la memòria col·lectiva com una flamarada de crida a la renovació i
regeneració de la vida política que desprès ha donat lloc a Podemos
fonamentalment i d’altres expressions polítiques que s’han volgut presentar com
a fruit i continuació del moviment. Així el 15M i els indignats s’han
transformat a petita escala en una nova mitificació com d’altres situacions
anteriorment viscudes com va ser el Maig francès del 1968.
Malgrat tot estem davant d’un fet que representa una de les conseqüències
de la crisi econòmica i de les polítiques neoliberals de dretes dins dels
països de la UE. Estem davant d’un procés de proletarització de les classes
mitjanes i malgrat es vulgui amagar en una etapa més de la lluita de classes.
El moviment dels “indignats” no té res a veure, d’entrada, amb la típica lluita
de classes. Malgrat que si ho mirem amb
profunditat veurem que el que passa es que diverses capes que gaudien d’un cert
grau de benestar es veuen afectades pel procés de acumulació derivat de l’hegemonia
del capital financer-especulatiu.
![]() |
LLuita sindical: "la sal de la terra" |
La classe treballadora amb els seus instruments sindicals i polítics va ser
l’actor durant molts anys, amb les seves lluites reivindicatives, que va
permetre la millora del nivell de vida de la ciutadania en la Europa
Occidental. Les reivindicacions obreres van aconseguir no sols la millora de
les condicions laborals i econòmiques de la pròpia classe sinó que va
aconseguir la creació d’un estat de benestar, educació i sanitats públiques,
drets socials, serveis públics, durant molt temps assumit pel conjunt de
partits polítics amb aspiracions de governar a l’Europa Occidental. Tot això amb
el fet objectiu que no es pot obviar la existència del bloc antagònic que
representava la Unió Soviètica.
Però ja des de començaments del 80, amb el govern de Margaret Thatcher a
Gran Bretanya comença una revisió de les posicions de la dreta política i
econòmica que contagia en gran mesura la pròpia socialdemocràcia europea,
situació que s’aguditza amb la caiguda del bloc soviètic.
![]() |
Thatcher paradigma del antisindicalisme |
Una forta ofensiva ideològica, política i mediàtica porta a la demonització
de la classe treballadora i especialment dels seus instruments sindicals. Això
passa per negar la pròpia lluita de classes, la idealització de l’individualisme,
la potenciació de l’anomenat “capitalisme popular”, les critiques al
sindicalisme com a instrument desfasat en la nova era. Això acompanyat pel fenomen
de la globalització, l’externalització de moltes produccions a països amb mà
d’obra més barata i a l’eclosió del triomf del capital especulatiu a Occident.
La desaparició progressiva del model fabril “fordista”, de les grans
factories on s’agrupaven milers de treballadors i que eren llocs on l’instint
de classe es transformava en consciència de classe que es vivia no sols en el
treball sinó dins les pròpies comunitats on les fàbriques eren la font de la
riquesa. La substitució en gran mesura del sector industrial pel sector serveis
va ajudar al triomf de la doctrina de la dreta que es fa hegemònica en la
societat.
La concepció de la classe social, del món del treball, del sindicalisme
desapareix de forma progressiva del paisatge mediàtic, i lo que no apareix, per
a la ciutadania, és com si no existís. Però malgrat no apareix en els mitjans
mediàtics, i malgrat l’hagin afeblit en ocasions amb lleis i retallades de
drets laborals i sindicals, el món del treball, la classe treballadora i el
sindicalisme continuen sent l’instrument que es manté en la lluita per a
defensar els drets laborals dels treballadors. Malgrat els drets durament
conquerits siguin presentats per molts mitjans i polítics com a privilegis d’uns treballadors amb treball
fix als que volen enfrontar amb els aturats i/o precaris. Però la classe treballadora
i els seus sindicats són també els que en situacions negatives defensen la
necessitat de crear llocs de treball dignes, subsidis pels aturats, la Renda
Mínima Garantida, o la defensa de plans de treball dignes per a joves i dones.
Però cal repetir-ho ni la classe treballadora, ni les lluites laborals i
sindicals, ni les seves consecucions i victòries tenen cap reflex en el món
mediàtic que els ha exclòs. Malgrat aquest silenci, i manca de visibilitat
social, la classe treballadora i el sindicalisme reivindicatiu i de classe
continuen existint.
![]() |
La lluita dels treballadors continua viva |
El que és cada vegada més
imprescindible és que els moviments socials i/o polítics que tenen com a origen
els “indignats” o el 15M prenguin consciencia, més d’hora que tard, que la seva
situació no és altra que la que ja està patint la classe obrera en la seva
diversitat, pèrdua de expectatives, treball precari, reducció del poder
adquisitiu, manca de capacitat de consum, deterioraments i/o privatització dels
serveis públics essencials.
Es precís que aquests nous explotats prenguin consciència i s’acostin i
reforcin la seva relació amb la classe treballadora de la que són potser la
seva part més nova. Que tots plegats prenguin consciència de la seva situació
de ser la majoria que és espoliada de drets per una minoria i que sumant forces
entre tots es pot avançar en la resposta social i política que la majoria
social precisa.
Aquí no hi ha nous o vells, aquí com sempre hi ha explotats i explotadors,
per molt que els mitjans, els polítics conservadors o assimilats, i els poders
hegemònics ho vulguin amagar o confondre.
![]() |
Iglesias es solidaritza amb vaguistes |