el TRIANGLE entrevista Manel Garcia Biel 24.3.2021

«L’esquerranisme sempre ha estat un enemic de la transformació»

Manel García Biel

Va dir l’altre dia Nico Sartorius que l’esquerra, no és un eslògan…

 L’esquerra, sobretot l’alternativa a la socialdemocràcia, des de ja fa bastants anys, està molt mancada del seu contingut fonamental: l’intel·lectual orgànic, del qual va parlar Gramsci. És a dir, un intel·lectual col·lectiu organitzat, que arribi a tots els racons i que es nodreixi de la realitat per poder elaborar les seves teories. En aquests moments ens trobem que no hi ha esquerra, sinó grups reduïts de persones que s’apropien d’unes idees, que són més aviat populistes. Des de la desaparició del PCE i el PSUC, i també del PCI, ja fa 30 anys, no existeix una esquerra alternativa com a tal.

En queden trossos, però en aquest moment l’únic intel·lectual col·lectiu realment d’esquerres a Espanya no és polític, sinó social: Comissions Obreres.

 Quina foto es podria fer avui de l’esquerra socialdemòcrata o socialista?

 En principi, la socialdemocràcia és el corrent reformista de l’esquerra. Un intent de transformació de la societat capitalista, a través de les seves reformes. Té l’hàndicap d’haver donat més importància a la llibertat que a la igualtat. Situada dins del sistema, va viure un moment d’esplendor, especialment després de la Segona Guerra Mundial, amb els laboristes britànics, que van practicar un reformisme fort. D’altra banda, corrent comunista, després de la Revolució d’Octubre, va tenir molta dependència de la Unió Soviètica. La seva adscripció a la igualtat es va fer en detriment de la llibertat. Això fa crisi quan els partits comunistes d’Europa Occidental, i fins i tot dins del mateix bloc socialista, opten per la via democràtica.

 EL PCI va ser l’abanderat d’aquesta via, una cosa que venia de Gramsci i que es concreta amb Berlinguer. La caiguda del Mur de Berlín afecta els partits comunistes, que es veuen obligats a qüestionar el burocratisme del model soviètic, i també els socialdemòcrates, que havien gaudit de molt bona salut, sobretot per la por que es tenia al comunisme. Cosa que els va permetredur a terme polítiques de redistribució sense posar en qüestió la propietat. Quan els partits socialistes deixen de ser útils, tendeixen a lliscar cap al liberalisme. La lectura socialista de González, Blair… renuncia a buscar una igualtat social més gran.

L’eurocomunisme, quan substitueix el paradigma revolucionari soviètic per la via parlamentària, no es converteix, en realitat, en una socialdemocràcia?

Sí, l’eurocomunisme es converteix en una via una mica semblant a la socialdemocràcia,en un reformisme fort, que intenta no només afirmar la idea de la llibertat (una revolució de la majoria), sinó, també, la idea de fonamentar els pilars bàsics del que va ser en el seu moment la Revolució Francesa. No es poden entendre la igualtat, la llibertat i la fraternitat per separat.

 Les tres idees han de viure juntes, perquè, si no, la llibertat, per si sola, és l’individualisme capitalista; la fraternitat, per si sola, no aconsegueix unir el conjunt de la població; i la igualtat és un element que, tal com s’ha demostrat, té les seves derives totalitàries. Aquests tres elements són consubstancials a un projecte que vulgui ser transformador.

 Això, que pot ser compartit per moltíssima gent, no cristal·litza, però, en moviments unitaris amplis…

A Europa hi ha hagut intents de millorar l’esquerra. Un va ser en el laborisme britànic, que va intentar tornar a les seves arrels, potser de manera no gaire afortunada. Un altre fenomen, que va passar bastant desapercebut, va ser el grec. Syriza és un dels últims partits que segueix l’estela de l’eurocomunisme. Creat a poc a poc, arrelat en la societat, que creix i que no només és d’esquerres, sinó que és responsable quan ha de gestionar. El paper de Tsipras, en un moment en què es trobava assetjat pel nacionalisme, arriba a un acord tan estratègic com el de Macedònia del Nord.

 I per aquí tenim esquerrans per a tots els gustos…

 L’esquerranisme sempre ha estat un enemic de la transformació. Són lectures totalment idealistes i fora de context. Durant la transició, vam viure molts fenòmens esquerrans. Però, en l’actualitat, l’esquerranisme s’ha apropiat de l’àmbit de l’esquerra alternativa, però ja ni tan sols com a esquerranisme pròpiament dit. No comparteix amb ell, per exemple, el sentit organitzatiu. Només és populisme d’unes elits sortides de les classes mitjanes, que van experimentar una pujada gràcies a la crispació i la indignació que la crisi econòmica va provocar.

Gent que preveia un futur que es va frustrar. Podem és un moviment que sorgeix d’una crisi de les classes mitjanes. I així estem. Són estructures polítiques sense organització, sense arrels en la societat, sense militància, a mercè d’unes decisions de grups dirigents cada vegada més limitats. Les seves propostes estan més sustentades en proclames propagandístiques que en realitats.

 Amb l’emoció per bandera?

Les idees no viuen sense organització. Aquesta gent fa anar les idees al marge de l’organització, i aleshores es converteixen en relats. No hi ha una ideologia al darrere, ni una estratègia política estructurada. Es resumeix a un tacticisme permanent, de sortir a mercè del que està de moda, donar eslògans més que concepcions socials. No és als barris, als sindicats, a les fàbriques…

No ha aconseguit tenir poder municipal. Només un limitat poder autonòmic. La seva força en aquests moments està en el seu grup parlamentari i al Govern. No té discurs.

 Si aquí, a Catalunya, en algun moment perdessin la persona d’Ada Colau i l’ajuntament de Barcelona, caurien en picat. No hi ha cap opció per a una esquerra alternativa mentre es mantingui la presència d’aquest populisme mediàtic que signifiquen Podem i les seves confluències. És una vacuna contra una esquerra alternativa.

 Com s’explica que, segons alguna enquesta, vuit de cada deu catalans es considerin d’esquerres?

 Si Junts per Catalunya es considera d’esquerres, al final la gent d’esquerres serem de dretes. Què vol dir ser d’esquerres? Per les seves polítiques els coneixereu. I les polítiques que han portat els grups independentistes en els últims anys han estat clarament de dretes. És absurd, com planteja Podem, aquestes aliances amb Esquerra Republicana, com si fos un partit d’esquerres. Mai ho ha estat. Quan Catalunya tenia una àmplia majoria d’esquerres, ERC, amb Heribert Barrera al capdavant, va donar pas al govern de la dreta, que ha durat més de 30 anys, amb Jordi Pujol i Artur Mas després.

 Les seves polítiques són totalment de dretes, de desmantellament de l’Estat de benestar.

I la pandèmia ha estat un exemple més de tot això: subcontractes a sectors sanitaris privats… Hi ha un nacionalisme que, com tots els nacionalismes, no té res d’esquerra, perquè l’esquerra és solidaritat, fraternitat i igualtat.

 Assistim a una sistemàtica apropiació indeguda de referents, termes, idees… de l’esquerra, per part dels nacionalismes. Com es pot separar aquí el blat de la palla?

Existeix un relat dominant que es basa en dades inventades. Això de ser republicà no indica res. Es pot ser republicà de dretes, d’ultradreta, d’esquerres… Més que ser o no republicà, el que interessa són les virtuts republicanes.

En aquest moment, parlar de repúbliques en abstracte porta a un somni del paradís republicà. Una visió utòpica fins i tot de la República espanyola, que no va ser de cap manera un paradís a la terra. Va haver-hi, per exemple, un bienni negre. En aquests moments hi ha molt frau: presentar com a crisi social els aldarulls d’aquests dies a Barcelona no respon a la veritat. Sónactuacions de sectors juvenils de les classes mitjanes que, la gran majoria, han crescut sense dificultats. La gent que realment està sofrint la crisi social és la que fa cues als menjadors socials i als bancs d’aliments…

 On es troba en aquests moments el que temps enrere denominàvem “subjecte revolucionari”?

 Ja no estem a la societat fordista. La classe obrera no és homogènia, però sí que existeixen unes classes treballadores àmplies, i continua havent-hi una centralitat del treball, encara que més disgregat i atomitzat.

 També segueix existint la necessitat de la solidaritat, per salvar el propi hàbitat. En aquest sentit, cal fer créixer la participació dels treballadors a l’empresa, l’atenció a les persones, potenciar les coses públiques, respectar el medi ambient… Crec que aquí hi ha la base del canvi. El treball, el gènere i el factor ambiental són les potes fonamentals del canvi. La desigualtat social avui ésmés gran que mai.

Neix Esquerra Verda, un partit ecosocialista.

Atoms/ 24 de març 2021

nuevatribuna/ 26 de marzo 2021

El dissabte 20 de març ha vist la llum el nou partit ecosocialista Esquerra Verda. Es un partit sortit per la base de més d’un miler de militants i cotitzants que volen mantenir viva la tradició política de l’espai que han representant tant el PSUC com ICV. Desprès de la desaparició d’ICV una bona part dels seus militants han decidit conformar un espai polític hereu d’una tradició històrica de l’esquerra catalana.

El nou partit es defineix com a una força democràtica, d’esquerres, ecologista, catalanista, republicana, feminista, municipalista i internacionalista. I defensa un model d’estat i d’Europa basat en els principis del federalisme.

El nou partit com hem dit ha sortit des de la base tot superant dubtes, suspicàcies, recels i fins i tot obstacles. La seva direcció, nucli coordinador i executiva estan en gran part conformats per gent sense càrrecs públics.  Un dels dos Coordinadors de Direcció, el més veterà i amb una dilatada trajectòria política al PSUC i a ICV és Andreu Mayayo catedràtic d’Història, l´altra es Anna Martin, jove Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament del Prat.

El nou partit  té la voluntat de sumar en el camp de l’esquerra alternativa per això, en principi, pretén actuar dins de l’espai polític dels “Comuns”. Però  vol ser una referència per l’ecologisme polític i un àmbit de debat ideològic i estratègic de l’esquerra. Es un partit que neix amb militància cotitzant, amb voluntat de defensar un projecte ideològic i estratègic dins de l’espai de l’esquerra alternativa. El nou partit està integrat com a membre de ple dret en el Partit Verd Europeu on ocupa el lloc que fins fa poc ocupava ICV.

La nova direcció política està formada bàsicament per una nova generació política si bé té un ampli suport de la militància més veterana que poden representar antics dirigents d’ICV com Joan Saura escollit President d’Honor de la nova formació, Joan Herrera o Joan Coscubiela i d’altres, així com una àmplia representació de la militància sindical i feminista.

Esquerra Verda es defineix com a una proposta política genuïnament d’esquerres, fortament vinculada amb el moviment feminista i molt especialment amb el sindicalisme de classe i confederal al qual considera un component imprescindible en un projecte que busca una transformació social que garanteixi la igualtat i la justícia social.

Partit d’esquerres comporta defensar una reorientació econòmica enfocada a un millor repartiment del benestar social, a partir de potenciar serveis públics de qualitat, de drets laborals i erradicació de la pobresa. Cal impulsar una nova proposta econòmica basada en els principis de la democràcia econòmica, el treball digne i l’economia social i solidària.

Tot això vinculat al objectiu ecosocialista de repartir millor la riquesa i tot supeditant-la al manteniment  d’un planeta sostenible lluitant per tal que les condicions socials de vida no siguin tractades com a una mercaderia més. Tot això comporta una transformació revolucionària d’aconseguir una transició ecològica de la societat que es faci de forma justa.

Esquerra Verda neix per la necessitat de defensar l’objectiu de la sostenibilitat i l’ecologia en la societat. Per tant impugna l’actual sistema econòmic del capitalisme basat en l’explotació del treball depredador i malbaratador dels recursos mitjançant el consumisme desaforat i l’agreujament de la desigualtat social.

Esquerra Verda defensa la necessitat de canvi d’un sistema econòmic i social que  té un fort component patriarcal i que cal canviar de rel. Un sistema actual basat en la divisió sexual dels treballs, transferint a les dones la responsabilitat del treball reproductiu i de cures que les situen en posicions desiguals i discriminades.

Esquerra Verda com a opció d’esquerra ecosocialista té com a principal objectiu enfortir l’espai de l’esquerra alternativa especialment reforçant aquells aspectes fins ara més deficients com són els de l’organització militant i compromesa, el debat col·lectiu i  l’elaboració i difusió d’ideologia així com de plantejaments estratègics en un mòn avui dominat pel tacticisme i els relats de curta volada i escassa profunditat.

En definitiva aportar des de la seva modèstia quantitativa un espai de reflexió, debat i plantejaments que permetin el manteniment del que històricament ha estat un espai polític de forta i llarga tradició a Catalunya i que va ser hegemònic en la lluita contra la dictadura.

Esquerra Verda intenta actualitzar el seu anàlisi ideològic, enfortint els tradicionals plantejaments d’esquerra, del sindicalisme de classe i dels moviments feminista i ecologista. Actualitzant des de l’ecosocialisme la base del pensament gramscià  d’unificar el pensament amb la pràctica, les idees amb l’organització sempre sota el principi de l’optimisme de la voluntat.

Esquerra Verda es presenta com a una opció política que vol ajudar a enfortir un pensament radicalment d’esquerres i progressista que permeti fer front als canvis econòmics i socials de l l’entorn concret i global. Amb  voluntat unitària i radicalment transformadora d’una realitat que precisa de canvis urgents per a garantir fins i tot la supervivència del planeta i intentant fer la seva modesta aportació de futur per a  un canvi radical de paradigma.

En el discurs de cloenda de la constitució del nou partit Andreu Mayayo va fer entre d’altres referència al pensament i la praxis de Gramsci i Berlinguer i quasi finalitzant amb un clar “ HEM TORNAT” va fer tot un crit cap el futur. I desprès el cant de l’Internacional.

Andreu Mayayo

LA CRISI ESTA EN LES CUES DE LA FAM

Atoms/ 10 de març 2021

nuevatribuna/12 de marzo de 2021

Malgrat el que pugui semblar la repercussió de la crisi en els sectors més desfavorits de la joventut no és el que és present en les mobilitzacions per la llibertat de Pablo Hasél.

En aquestes manifestacions, algunes d'elles violentes, els seus participants majoritàriament joves i adolescents són en una bona part fills de classe mitjana i estudiants, que poden estar queixosos de veure com s'han frustrat en part les expectatives de futur que es prometien però als quals mai els ha faltat un plat a taula. Al costat d'ells grups anti-sistema o radicals i en el cas de Catalunya radicals independentistes o professionals dels aldarulls. Tots ells componen un còctel d'indignació que és possible que no tingui res a veure amb la llibertat d'expressió i que és possible que no sàpiguen ni qui és Pablo Hasél.

Però no és en aquestes manifestacions amb ampli seguiment dels mitjans on podem trobar les petjades profundes de la crisi que la pandèmia ha multiplicat. Els efectes de la crisi es troben en altres ambients. Els sectors més afectats per la situació actual són aquells que ja s'estaven entre els més desfavorits per la desigualtat creixent. Una gran part dels afectats són persones joves, molts d'ells treballadors precaris o empleats en l'economia submergida als qui la crisi sanitària ha deixat sense les seves ja de per si mateix miserables ocupacions. Al costat d'ells la població migrant, en gran part dones, que ha perdut els seus precaris treballs en la neteja, la construcció o  les cures de majors.

Amb la pandèmia sanitària ha plogut sobre mullat davant un mercat laboral deteriorat durant la dècada passada per les polítiques de desregulació laboral que van agreujar la ja de per si  important precarietat del mercat de treball que ha estat la principal font de l'increment de la desigualtat social.

Malgrat les mesures adoptades pel Govern de coalició l’anomenat “escut social” que ha estat una important novetat en la política del país no ha aconseguit arribat a tots. I ha defugit especialment als més febles i desfavorits. Els ERTO i el IMV no han arribat a sectors ja situats en el graó més feble d'aquesta societat, especialment  els afectats per l'economia submergida i el treball no declarat.

En aquesta crisi s'han fet sens dubte esforços que mai s'havien efectuat anteriorment per tractar de mitigar els efectes d'una crisi sanitària que s'ha produït quan encara no ens havíem recuperat dels derivats de la crisi econòmica anterior. Però si alguna cosa ha fallat en l'estratègia del govern és no haver-se adonat de que ja existia una important part de la població treballadora (aproximadament un 10% del total) que ja anteriorment estava situada més enllà del límit de la pobresa. I que amb la nova situació s'ha vist doblement afectada per la seva situació prèvia i la sobrevinguda.

La pobresa està instal·lada en aquestes àmplies capes de la població més desfavorida. Molts diuen respecte als avalots en relació a Pablo Hasél que són un símptoma de crisi social. Cal discrepar radicalment d'aquestes asseveracions. Fins al moment els sectors més afectats per l'atur i la pobresa encara no s'han crispat ja que estan més ocupats en aconseguir sobreviure. Si alguna cosa senten és angoixa, desesperança i desemparament per no albirar el més mínim horitzó de sortida. 

Avui dia en els efectes de la crisi, la població que més sofreix en la societat no es troba en cap algarada sinó en les “cues de la fam”, davant els menjadors socials o els bancs d'aliments als quals els més afortunats poden acudir.

Afrontar aquesta situació de pobresa severa en què es troben els més assotats per la desigualtat, els que res tenen, els “pàries” de la nostra societat democràtica hauria de ser una prioritat. I donar-li una solució ha de ser una prioritat al costat dels grans objectius sanitaris i econòmics que permetin donar una sortida a la crisi. No es pot deixar a un 10% de la població en la cuneta social.

Els nostres governants a tots els nivells haurien de situar aquesta lluita contra la pobresa extrema com una prioritat dels governs municipals, autonòmics i del propi Govern de l'Estat. La política ha de demostrar la seva utilitat i atallar les situacions més inhumanes, ha de ser una de les seves actuacions. 

No és acceptable que governs com el de la Comunitat de Madrid, per ser una de les més afectades, es preocupin de baixar els impostos a sectors rics de la societat mentre hi ha ciutadans que passen fam.

Es un feina de tota una Vicepresidència d'Assumptes Socials treballar per a donar una solució a les urgències de la pobresa ciutadana. Aquí no valen discursos de “saló” ni de “alta política”, aquí cal arromangar-se i mullar-se per a mobilitzar recursos davant el que no és només una urgència social sinó una urgència humanitària.

Els desheretats de la societat, els de les cues de la fam, que no protesten i possiblement tampoc voten no poden ser ciutadans invisibles per als responsables polítics. La “qualitat de la nostra democràcia” també s'ha de mesurar per la cura als més afectats per la desigualtat i no han de quedar marginats.

La situació creada per la crisi sanitària és crítica per a aquests sectors especialment vulnerables. Es necessària una actuació urgent per tal  d’evitar que la frustració es converteixi en crispació que pugui donar lloc no a aldarulls sinó a revoltes socials. Fins ara la gent més humil, la més afectada s'ha comportat amb una responsabilitat que no hem vist en altres estaments.

Aquesta situació no pot mantenir-se si no volem que es descontroli. La frustració pot tenir dues derivades no desitjables. No hem d'esperar que  hagi un conflicte social violent per a lamentar-nos. I tampoc hem de deixar que  hagi interessats que intentin manipular els sectors més afectats enfrontant els nacionals amb els emigrants per la disputa de les engrunes de les ajudes socials.

Aquesta és la crisi real el fet en el que ha de parar esment la política i no  les algarades d'alguns pseudoradicals antisocials, avalots als que s’ha de respondre amb els mitjans propis de l'Estat de Dret.