BON ANY 2019

CATALUNYA: DONAR UNA OPORTUNITAT AL DIALEG

Reunió del Consell de Ministres a Barcelona



Nuevatribuna | 23 de Diciembre de 2018
Ningú podrà negar que Pedro Sánchez és una persona que s’arrisca i fins ara ha encertat en les seves apostes polítiques. La seva aposta pel Consell de Ministres a Catalunya el 21D és una nova demostració. I malgrat totes les negres perspectives creades per gent interessada el resultat ha estat sens dubte un triomf per a Pedro Sánchez i el seu Govern.

A hores d’ara tothom pot veure per les reaccions quins han estat els guanyadors i quins els perdedors d’aquesta aposta política. Pedro Sánchez s’ha ratificat en la seva política de resoldre mitjançant el diàleg i la negociació dins de la legalitat i ha sortit guanyador.

La crispació de la dreta nacionalista espanyola ha estat una evidència. Els seus missatges apocalíptics reflecteixen una realitat virtual similar a la dels unilateralistes  catalans. On està la rendició  de que parlen Casado i el PP? On està l’apocalipsi del que parlen Arrimadas i Rivera respecte a no poder sortir la gent de casa seva el 21D?

El 21D ha estat un dia força tranquil a Barcelona, excepte petits intents en llocs molt localitzats efectuats per radicals, la jornada ha estat plenament tranquil·la i normal. Hi ha hagut manifestacions pacífiques, menys nombroses que en d’altres ocasions i el Consell de Ministres s’ha celebrat sense problemes. En el Consell de Ministres es van aprovar les mesures socials previstes, salari mínim de 900 euros i increment salarial pels funcionaris de totes les administracions. I altrament dues mesures simbòliques per  a Catalunya, les referides a la reparació de la figura del President Lluis Companys, gest cap a ERC i el conjunt de la ciutadania catalana, i posar el nom del President Tarradellas a l’aeroport de Barcelona, una referència al consens i capacitat de diàleg en la Transició, mesura consensuada amb els Ajuntament afectats, però no amb la Generalitat.



Reunió Sánchez -Torra

El dia abans la reunió entre Sánchez i Torra es va celebrar  amb una trobada a soles entre els dos, mentre en un altra sala dos ministres i dos consellers esperaven fent passar el temps. El comunicat final és un triomf de les tesis de Sánchez, a Catalunya hi ha un conflicte polític que cal solucionar mitjançant el diàleg i amples majories per arribar a un acord amb seguretat jurídica, és a dir dins de la llei.

Torra tan arrauxat en públic es veu que s’encongeix quan està davant d’un interlocutor a qui considera amb més poder i rang. Simplement va arribar a un acord que contradiu totes les seves proclames. No hi ha dubte que és un dels perdedors de les jornades. Malgrat tot cal pensar que el Govern de Torra continuarà amb la seva política de dos cares, una en privat negociant i un altra “enragè” i provocadora en públic.

El fet més gràfic de la nit del dia 20D va ser la sorpresa de Torra al veure com el responsable dels “mossos”, davant d’ell, reportava al President Sánchez com a màxima autoritat present al sopar dels empresaris.

El cos dels mossos d’esquadra és un dels altres guanyadors de la jornada. Han demostrat que quan se’ls deixa actuar saben fer amb professionalitat el manteniment de l’ordre públic. Es va veure que tenien ganes de reivindicar-se.

No hi ha dubte que sembla que una porta s’obre. Falten moltes passes per donar. Als sectors més pragmàtics de l’independentisme d’ERC i del PDCat els hi correspon  donar noves passes en el camí de retorn a la racionalitat. I en algun moment de forma explícita o pràctica hauran de fer l’autocrítica dels seus errors, i d’haver venut un relat “virtual i irreal” a la societat catalana. El camí serà lent, la reconciliació interna de la societat catalana encara més i les destrosses produïdes pel “procés” en tots el àmbits s’aniran notant amb el pas del temps, per que la realitat social a Catalunya és greu en termes de desigualtat i crisi del benestar derivat del mal govern dels darrers anys. Per tot això cal potenciar en primer lloc la negociació entre els partits a Catalunya per a trobar una sortida de consens el més àmplia possible, aquest 75% del que ha parlat Sánchez.

Els Mossos van controlar la situació

Però no hi ha dubte que sembla que entrem en el 2019 millor del que ho vàrem fer al 2018.

La part més assenyada dels dirigents independentistes ha d’analitzar la necessitat de donar suport a un canvi radical del que han estat els darrers anys. El miratge s’ha acabat i cal afrontar la realitat. Al contrari del que molts poden pensar el judici dels polítics presos no és un moment per a fer un pols al poder de l’Estat, al contrari és el moment en que la realitat del cost dels fets erronis realitzats i les il·legalitats comeses passaran comptes als seus responsables. Es el moment clau de la rectificació i de l’autocrítica, que pot fer-se  poc a poc i de diverses formes. La presó provisional pot haver estat excessiva, cal veure com ha influït la fuga d’alguns, la petició de penes excessiva però alhora no és cert que no hagin fet res més que posar urnes. El polítics presos van vulnerar de forma greu la llei i han de respondre dels seus fets.

 El clima polític que es respiri pot permetre mesures de perdó de les penes a que puguin ser sentenciats, al marge de la inhabilitació que puguin haver de complir.

Ara només cal que en l’àmbit de l’Estat  la majoria aconseguida en la moció de censura es refermi tot aprovant els pressupostos de l’estat, la qual cosa permetria que la legislatura es pogués perllongar. Això donaria temps a la nova majoria i al govern Sánchez per a implantar el seu calendari de mesures socials necessàries per a les classes treballadores i més desfavorides que han patit els efectes de la crisi i de les polítiques del PP.

El Govern ja ha acordat una sèrie de mesures amb els sindicats que cal portar a la pràctica i eliminar els aspectes regressius tant de la Reforma Laboral com de la Reforma de Pensions del PP, alhora que ratifica el paper substancial que han de jugar les organitzacions socials com articuladores del teixit laboral i social.

Altrament les mesures destinades a la regeneració democràtica i la defensa de les llibertats passen per actuar sobre l’actual “llei mordassa” entre d’altres mesures. Tot això pot fer arribar, per la via dels fets, el missatge d’una nova política que permeti a les forces d’esquerra i als seus aliats tàctics fer front amb bones expectatives a un nou procés electoral a l’estat.

Fins el moment la iniciativa del Govern Sánchez, ben acompanyat per aliats com UnidosPodemos i el PNB i ben vista pels sectors sensats d’ERC i PDCat, ens ha situat en un moment d’una certa distensió.  Cal que l’expectativa duri i es doni una oportunitat al diàleg.

Cal sortir de l'actual atzucac

L’ESQUERRA DESDIBUIXADA

Nuevatribuna | 15 de Diciembre de 2018


Els resultats de les eleccions andaluses haurien de fer repensar a les esquerres plurals com afrontar el futur.

Les esquerres han de fer una reflexió a fons sobre les seves carències si el que volen és ser capaces de, mitjançant una “competència virtuosa” i plural, convertir-se en una alternativa a la dreta tripartida. I això passa de forma obligada per repensar les seves carències ideològiques, programàtiques i organitzatives.

En el cas del PSOE és evident que amb l’elecció de Sánchez es va donar un pas endavant que caldria consolidar. El President de Govern sens dubte ha fet un bon recorregut amb el seu enfrontament amb l’aparell tradicional del PSOE i amb la conquesta de la Secretaria General. Aquest procés sembla que li ha servit per a fer una major connexió amb la base del propi partit i fins i tot una nova definició política. De moment la política que està portant des del govern significa una certa ruptura amb el passat sòcio-liberal del PSOE.

Sánchez està fent front a un període molt complicat derivat de la correlació de forces i del continu problema derivat de l’independentisme català. Malgrat això cal ressaltar que encerta amb la seva política respecte a Catalunya, apertura al diàleg però sense transigir en el respecte a la legalitat.

El principal problema actual del PSOE és sens dubte que encara està en la necessitat de solucionar les diferències internes amb el socialisme tradicional que representen Susana Díaz i altres barons. Sánchez precisa fer-se amb tot el control del partit tal com les bases van establir. La derrota del social-peronisme andalús encapçalat per Susana Díaz li dona una oportunitat. Es evident que hi ha barons que semblen haver-se ressituat com l’extremeny Fernández Vara o el valencià Ximo Puig, però hi ha d’altres irrecuperables com Garcia Page de Castella-La Manxa o Lambán d’Aragó, els sectors més retrògrads de l’antic socialisme felipista.

Pablo Iglesias

Només mitjançant una renovació de l’aparell com demanava Jose Luis Ávalos, secretari d’organització del PSOE, Sánchez tindrà la possibilitat de transitar cap una renovació ideològica i política del partit, tal com ha fet el “Labour” de Corbyn.

Si aquesta és la situació pel que fa al PSOE, molt més difícil  és la situació de  l’esquerra alternativa de Podemos i les seves confluències.

No hi ha dubte que la bombolla mediàtica i la novetat política de Podemos i les seves confluències s’està desinflant de forma ràpida desprès de cinc anys de vida. No es pot oblidar que Podemos surt amb força, a l’albor de les eleccions europees,  desprès d’una important campanya mediàtica que va servir per a desinflar les expectatives que en aquells moments tenien els sectors més tradicionals de l’esquerra alternativa com IU o ICV, que es van veure arrabassats per la irrupció dels podemites.

Però amb el temps les expectatives han anat disminuït de forma important. El problema de la indefinició ideològica, estratègica i organitzativa és alarmant i està tenint conseqüències de dimensions difícils d’avaluar.

Podemos i també “els comuns” estan situats en una indefinició en els tres temes. A nivell ideològic no tenen referències clares i hi ha profundes i difícils divisions internes. Aquesta mancança de definició ideològica els hi provoca una manca clara d’estratègia definida respecte a temes importants com és la definició del model d’estat o sobre el paper del món del treball i les seves organitzacions. I la seva manca de model organitzatiu, la inexistència d’organització més enllà d’uns teòrics adherits als que cada vegada que interessa a la cúpula dirigent se’ls sotmet a “referèndums” aprovatoris de les decisions de la cúpula.

Sembla que tant Podemos com els “Comuns” hagin obviat la màxima de Gramsci que recomanava “Les idees no viuen sense organització” així com el seu plantejament sobre “el príncep modern”, és a dir l’organització com intel·lectual col·lectiu.

Les organitzacions de la “nova política” semblen basades en unes elits que elaboren i unes bases a les que es demana activisme però mai participació real en l’elaboració del relat.

Les conseqüències estan clares. Podemos està vivint tot un procés d’anarquia organitzativa en els diversos territoris, Andalusia, Catalunya, Aragó i d’altres escullen direccions alternatives a les que proposa la direcció, o amb fets del conflicte amb els regidors de l’Ajuntament de Madrid. La realitat de la participació en els “círculos” és pràcticament nul·la i van desapareixen progressivament. I això provoca que la direcció adopti posicions “avantguardistes” i poc pràctiques com les mobilitzacions de minories contra Vox al dia següent de les eleccions andaluses enlloc d’analitzar les causes del fenomen i com afrontar-lo políticament.

Ada Colau

En el cas dels “comuns” la situació no és millor. Desprès dels seus bons resultats a les municipals de Barcelona i a les generals, la coalició va obtenir uns mals resultats a les autonòmiques quedant en 5è lloc i molt lluny dels resultats obtinguts la darrera vegada per ICV en solitari. Les divisions internes es multipliquen, no hi ha una organització ni una direcció clares, més enllà de la personalitat d’Ada Colau, i els seus missatges polítics són diversos quan no contradictoris. La seva posició davant del Govern de la Generalitat discutible, sense posicionar-se frontalment davant el discurs unilateralista del Govern de la Generalitat la qual cosa deixa orfe  la part més important del seu electorat. Sempre són més comprensius amb els independentistes irredempts que amb els unionistes, quan allò lògic fora combatre ambdós bàndols. Com en el cas de Podemos no tenen un discurs clar sobre el model d’estat, i tot ho deixen a l’albor d’un hipotètic referèndum acordat que no es concreta, pàgina que avui sembla està passada. El problema és que en el seu sí hi conviuen independentistes, federalistes i confederals, la qual cosa impedeix cap definició i no hi ha res més perjudicial que la indefinició en la actual situació catalana.

La nova política té un greu problema ja que les properes eleccions poden ser decisives pel seu futur. Es previsible que puguin qüestionar-se el resultats obtinguts en moltes de les seves capitals emblemàtiques en les anteriors eleccions municipals, i veurem quin resultat obtenen en les autonòmiques i europees, que poden ser decisives per a la  viabilitat del seu projecte polític.

Sens dubte precisen definicions clares sobre alguns temes com poden ser: a) Europa, no tenen definició clara sobre si aposten per un  europeisme indubtable alhora que crític amb la realitat actual;  b) Estan per un estat federal amb reconeixement de les diversitats però sense desigualtats pel que fa als drets socials?; c) Sindicats, reconeixen la “centralitat del treball”, la necessitat de democratitzar l’economia i reforçar el paper de les organitzacions sindicals?.

Fins ara la nova política ha preferit l’activisme social a l’organització social,  l’activisme a la militància organitzada. El lideratge per sobre de l’organització participativa.

Crec que seria lamentable que la “nova política” hagi servit per a desconstruir la organitzacions alternatives tradicionals de l’esquerra sense construir bases sòlides per a unes organitzacions de futur.

Cal dir que a hores d’ara l’organització alternativa d’esquerra que sembla tenir una millor salut i unes idees més clares tant polítiques com organitzatives és Compromís que col·labora però es situa al marge de Podemos.

Per últim només desitjar que el conjunt de les esquerres sàpiguen sortir amb sort i el més ràpidament possible de la situació desdibuixada actual i plantejar-los  un repte clar: una alternativa d’esquerres només sortirà de la unitat de les esquerres polítiques diverses amb una proposta política definida tant sobre el tema territorial com sobre el tema econòmic i social.  I que no s’oblidin de posar com un punt fonamental entre els seus objectius enfortir el paper i les funcions de les organitzacions socials especialment el sindicalisme de classe. La historia ens diu que sense organitzacions socials fortes, especialment sindicals fortes, no hi ha alternativa política d’esquerres.

L'esquerra ha de repensar-se

LES REIVINDICACIONS SOCIALS TORNEN A CATALUNYA

Torna la mobilització social a Catalunya

Nuevatribuna | 03 de Diciembre de 2018


De sobte, desprès de més de sis anys ofegades pel soroll del “procés”, les reivindicacions socials tornen a omplir els carrers. Anys enrere a finals del 2010, en la seva primera legislatura com a President del Govern, Artur Mas va ser el primer al conjunt de l’Estat en portar a terme importants retallades amb el suport parlamentari del PP. Això va provocar fortes mobilitzacions socials i fins i tot l’encerclament del Parlament per ciutadans indignats. Això va portar al llavors President de la Generalitat a fer un gir en la seva política i embarcar-se en el suport al moviment independentista. I en aquest context la convocatòria d’eleccions anticipades l’any 2012 i el canvi de soci parlamentari, del PP a ERC, tot i mantenint les mateixes polítiques de retallades i privatitzacions.

Des d’aleshores el miratge del procés independentista havia hegemonitzat les mobilitzacions al carrer en detriment de les mobilitzacions de reivindicacions socials. Però ara, de cop, el canvi de Govern a l’Estat, un cert reflux del procés i una certa recuperació econòmica han provocat que surtin amb força renovada les reivindicacions pendents tant de temps soterrades.

Durant aquests anys Catalunya ha estat una de les comunitats que més ha patit el procés de retallades i fins i tot de desgovern. Els successius Governs de la Generalitat han estat més ocupats en vendre la qüestió del greuge territorial que en governar la comunitat autònoma. Tant és així que s’ha produït un greu deteriorament dels serveis públics més bàsics com la sanitat i l’ensenyament per posar dos exemples. Les condicions socials del conjunt de la ciutadania en especial els sectors més desfavorits s’han deteriorat profundament. Les privatitzacions i les retallades en la sanitat s’han situat al voltant del 28%.. Pel que fa a la comunitat educativa hi ha un 12% de reducció en la despesa. Per exemple les matricules universitàries són les més cares de tot l’Estat. I així podríem parlar de tots els sectors d’actuació de la Generalitat. La despesa social s’ha retallat prop d’un 20%. I el conjunt dels funcionaris catalans són els únics de tot l’Estat als qui no s’ha retornat les pagues retallades en el passat.

Mobilització en defensa de la sanitat pública

I és per això que aquest final de novembre han explotat un conjunt de sectors des de metges d’atenció primària, bombers, estudiants, etc. I pel proper 12 de Desembre hi ha prevista una Vaga General al conjunt de la funció pública. Tot això malgrat la escassa informació per part dels mitjans públics de la Generalitat.

La gent es revolta i diu que ja hi ha prou, davant l’apatia i el menyspreu d’un Govern de la Generalitat que no compleix amb la seva funció principal que és atendre les necessitats de la ciutadania. I diem apatia i menyspreu per que sembla que el Govern i el seu President tinguin altres interessos que els ocupen de forma prioritària. Això sí, malgrat el desgovern han continuat  les retallades i privatitzacions durant tot aquest període.

Només cal veure les desafortunades declaracions del portaveu de “JuntsXCatalunya” Eduard Pujol qui sobre la vaga dels metges va etzibar “De vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials. Que si 85 dies de llista d'espera, que si haurien de ser 82... Ens estem barallant per les engrunes. Hem d'anar a la resolució real del problema” que per ell no és altra que aconseguir la independència.

Es a dir els problemes reals de la vida de la gent no és el que més importa al Govern de la Generalitat, sinó que són altres temes “més transcendents”. Només això ja demostra un clar sentit de classe privilegiada que menysprea les preocupacions de la vida diària de la ciutadania.

Eduard Pujol portaveu JuntsXCat.

Com pot ser que sent Catalunya la comunitat amb el sisè pressupost per càpita més gran en el 2017, hagi estat la tercera que menys despesa sanitària per càpita ha fet, o la cinquena per la cua en educació, com ha estat publicat als mitjans?  I quan parlem de “per càpita” estem parlant de “per cada un dels ciutadans”.

Potser és per tot això, com assenyalava un mitjà de comunicació, que les manifestacions ja no tenen final a la plaça de Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat, per que potser la gent ja no espera res d’un Govern que no governa, i per això ara acaben normalment davant del Parlament de Catalunya per veure si en la seu de la sobirania nacional algú té orelles per escoltar el que la gent reivindica.

Tot això no és aliè a la realitat més general de la vida política del conjunt de l’Estat. Així no és comprensible l’actitud de les forces independentistes com el PDCat o ERC davant els pressupostos de l’Estat. Sembla com si fossin cosses que no anessin amb ells uns pressupostos que comporten un canvi de tendència i que per primera vegada tenen un caire més social amb un increment de la despesa social i un afavoriment dels sectors més afectats per la crisi i les retallades.

Estem parlant entre d’altres de que les persones treballadores de Catalunya tinguin un salari mínim de 900 euros mensuals. Que els i les pensionistes catalanes tinguin una revalorització de les seves pensions segons l’IPC, i que de cara al futur s’elimini el factor de sostenibilitat. Es tracta d’una millor dotació pressupostària per Catalunya.

Però sembla que això no sigui important pel Govern de la Generalitat ni per les forces polítiques que li són afins. La realitat de la gent no sembla ser important davant de la prioritat del “país”, però no podem entendre de que van els interessos aquest “país” que diuen defensar sinó són els interessos de la gent que viu en ell. Que es “el país” sense la seva gent?.

No ens podem enganyar, per que aquest Govern de la Generalitat i aquests partits són els mateixos que en els anys que van des de  desembre del 2010 fins ara han estat els que més han retallat i privatitzat de tot l’Estat. Això sí,  tot ho han fet en nom de Catalunya.


Benvingudes les reivindicacions socials de nou a Catalunya, és el retorn de la realitat. Que durin !!!



ELS TREBALLADORS, L’ESQUERRA I L’ALTERNATIVA FEDERAL

"Treballadors de tot el món uniu-vos"

Nuevatribuna | 23 de Noviembre de 2018
@revistatreball- 30 de noviembre de 2018


El moviment organitzat dels treballadors sempre s’ha basat, des dels seus inicis amb la creació de la AIT (Associació Internacional dels Treballadors) sota l’impuls de Marx i Engels, en els principis de solidaritat, fraternitat i  internacionalisme. La frase que ho resumeix és el famós “ Treballadors del món uniu-vos”, i en la mateixa línia es pot entendre que l’himne tradicional de la classe treballadora i de les seves organitzacions sigui “la Internacional”.

No es pot dubtar que hi ha una contradicció i fins i tot una oposició entre la raó que impulsa el concepte de classe, vinculat a la posició que s’ocupa en el procés productiu, i el sentiment emocional i fins i tot irracional que es troba en la base del sentiment nacional, o amb les concepcions abstractes com la de “poble”.

Cal distingir clarament entre els drets legítims d’una nació, com poden ser especialment la cultura i la llengua,  i el sentiment nacionalista identitari que és una figura totalment emocional i per tant irracional. Qualsevol espai nacional és sempre una realitat social en contínua mutació i canvi, fruit de migracions i barreja d’identitats, i podríem dir que sortosament.

Podem comprovar que a Europa durant els Segles XX i XXI a l’esquerra i els moviments dels treballadors sempre els hi ha anat malament en èpoques d’efervescència nacionalista només caldria destacar tres moments:

a.- L’època de la 1ª Guerra Mundial. La confrontació entre els nacionalismes imperialistes va provocar la ruptura de la II Internacional al confrontar-se els partidaris de prioritzar la classe, i per tant oposar-se a la guerra, i els partidaris de prioritzar el sentiment patriòtic. Això va trencar la unitat de les forces d’esquerres i va provocar fets com l’assassinat, a mans de la ultradreta nacionalista,  de Jean Jaurès  destacat líder socialista i contrari a la guerra.

Jean Jaurès líder socialista assessinat

 

b.- L’època dels 30 amb l’efervescència del ultranacionalisme del nazisme alemany i el feixisme a Itàlia i la Guerra Civil a Espanya que va comportar la pràctica liquidació violenta de les forces socials i polítiques d’esquerra.

 

c.- L’actualitat amb el creixement del neo-nacionalisme com a resposta reaccionària i defensiva davant la realitat de la globalització financera especulativa sense regles, a la crisi econòmica provocada per aquesta i a les polítiques d’austeritat i retallades socials de la Unió Europea.

En el període posterior a la II Guerra Mundial, amb l’aparició del bloc soviètic, i l’ascens de les forces d’esquerra, socialista i comunista i el reforçament del moviment sindical a Gran Bretanya, França o Itàlia, fruit del seu paper en la derrota del feixisme,  desapareixen els nacionalismes d’Europa Occidental, i s’aconsegueix un dels millors moments pel que fa al benestar social de la classe treballadora i de les classes populars.

En l’actualitat estem immersos en un profund canvi de les relacions econòmiques derivat del procés imparable de globalització econòmica sense regles que s’ha produït: Davant d’això les polítiques estatals poc poden fer davant l’imperi dels mercats. La solució no pot passar pel reforçament impossible de les fronteres nacionals. El que cal és avançar cap a espais polítics, socials i econòmics més amples que puguin establir regles a la dinàmica de la globalització.

No hi ha dubte que el canvi d’època provoca pors i posicions defensives en la majoria de la població, especialment en les classes mitjanes que veuen com les seves expectatives de futur desapareixen i per a les classes treballadores més desfavorides que veuen perillar els seus llocs de treball afectats en molts cassos per la deslocalització. Aquesta por defensiva és la que els fa proclius a adherir-se a propostes poc racionals que els garanteixin “el cel a la terra”.

Le Pen i Salvini: la ultradreta

Els moments de crisi, de canvis i de por són els més proclius per a les propostes simples i emocionals, però també impossibles d’aplicar, dels nacionalismes identitaris. L’independentisme a Catalunya, com el Brexit a Gran Bretanya, com l’ultra-nacionalisme de Salvini a Itàlia o Le Pen a França  no són cap solució. No hi ha retorn a les fronteres nacionals, els processos històrics no es detenen, i la globalització no es  pot frenar posant més fronteres, això no barra el pas al capitalisme globalitzat financer i especulador. Més fronteres són només noves oportunitats pel “dumping”, per a la creació de més paradisos fiscals, de més reforçament de la sobirania real única dels mercats arreu en detriment de la sobirania democràtica.

Però tampoc és cap solució una Unió Europea com la actual que enlloc d’afrontar amb valentia la globalització i tractar de governar-la es sotmet a ella i fa recaure els costos de la globalització sobre la ciutadania europea especialment la més desfavorida tot incrementant les desigualtats socials.

L’única solució és crear marcs democràtics institucionals polítics, econòmics i socials més grans com podria ser una Unió Europea democratitzada o una Eurozona regida i governada democràticament que puguin posar regles i limitacions a l’actuació del capital globalitzat. Però han de ser uns marcs institucionals posats al servei de la ciutadania. Es la única possibilitat d’enfortit el sentiment europeu.

Es transformar la Unió Europea o l’Eurozona en un ens polític que desenvolupi criteris i polítiques d’homogeneïtat en els àmbits polític, social, laboral, econòmic i fiscal. I això comporta establir el caràcter federal de l’espai europeu. No hi ha dubte que la resposta federal és clarament compatible i identificable amb els principis de fraternitat i solidaritat de les esquerres i el moviment sindical.

L’esquerra i el moviment sindical, debilitats per l’enfonsament de la Unió Soviètica en el cas dels comunistes i les polítiques socioliberals en els cas dels socialdemòcrates han de plantejar una sortida federal europea com alternativa a la decadència del model europeu.

Per una Europa Federal

El Federalisme  es presenta com una solució tant en el cas d’Espanya com en el d’Europa. Un mosaic de sobiranies compartides, avui les sobiranies úniques són quelcom impossible i indesitjable, amb una cultura federal que reconegui les diversitats, que no les desigualtats, i que reforci la cooperació dins d’un marc federal en l’àmbit polític i social europeu.

Això és un marc polític, potenciat en l’àmbit polític, amb un govern federal i una cambra parlamentària amb poders de control i legislació però alhora la potenciació de la concertació social entre la patronal i el sindicalisme europeu agrupat en la Confederació Europea de Sindicats (CES)

El federalisme amb un fort plantejament d’equiparació i lluita contra les desigualtats en els àmbits  econòmic social i ecològic ha de plantejar-se com una alternativa a la globalització sense regles per un costat i als nacionalismes identitaris nostàlgics. Una alternativa d’Europa Federal que permeti plantejar un escenari de solidaritat, fraternitat i justícia social com defensava des del seus inicis el moviment dels treballadors.

Acte de Federalistes de CCOO: 20-11-1018

NO ES TEMPS DE REFERENDUM SINO DE DIALEG

Es hora de diàleg

Nuevatribuna | 12 de Noviembre de 2018

La pèrdua del Govern per part del PP i l’arribada de Sánchez i el PSOE ha tingut una repercussió important en el conflicte de Catalunya. No hi ha dubte que s’ha produït una distensió de la situació i una oportunitat amb el temps per a trobar primer una sortida i desprès una solució a l’actual conflicte institucional.

No tot està aclarit, hi ha sectors per les dues bandes que veurien amb bons ulls el retorn a la situació anterior. Són els partidaris del “quan pitjor millor”, i els seus principals representants són els afins a Puigdemont-Torra per un costat i al PP i C,s per l’altre.

Avui són moltes les veus que s’alcen a favor d’una distensió, especialment entre els partidaris de l’esquerra federalista i sectors amb una certa influència en l’opinió pública.

Alhora es percep un cert cansament entre la ciutadania i fins i tot entre sectors proclius al pensament processista. Només cal veure la disminució de la capacitat de mobilització dels darrers temps que sembla cada cop més reduïda al sector més “enragè”. La divisió entre els independentistes es cada vegada més evident i difícil d’amagar. D’una banda els fidels a Puigdemont que juntament amb el seu vicari Torra han llançat un nou subjecte polític “la Crida” que no acaba de quallar i amb l’ANC com a principal puntal social partidaris de mantenir la confrontació amb l’Estat, i de l’altra ERC amb el suport social d’Òmnium que tenen juntament amb sectors del PDCat una actitud aparentment més dialogant.

El problema principal sembla avui l’existència dels polítics presos. Moltes veus i no només a Catalunya s’alcen cada vegada més considerant que és exagerat parlar d’un delicte de rebel·lió, fins i tot el President del Govern i alguns ministres han fet referències en aquest sentit, i la pròpia Advocacia de l’Estat l’ha reduït  a sedició en la seva demanda davant el TS. I això aniria aparellat a la consideració d’una presó preventiva exagerada i la manca d’una possible llibertat provisional. Es important que aquestes consideracions es facin especialment des de sectors no independentistes tant catalans com espanyols.

Aquesta és una realitat important que fins al moment no s’ha vist acompanyada per algun tipus d’autocrítica per part dels sectors més pragmàtics de l’independentisme. No és acceptable que des del conjunt de l’independentisme es reclami la llibertat dels presos en raó de “que no han fet cap delicte” i que l’única sentència acceptable és “la de llibertat sense càrrecs”.

Polítics presos un problema

La solució avui només pot venir per la via del diàleg. S’ha de reconèixer  que la resposta judicial ha estat desproporcionada però alhora s’han de reconèixer els errors efectuats pel sector independentista, i com a tals les greus vulneracions de la llei produïdes especialment en els plens del Parlament dels dies 6/7 de setembre del darrer any. Es difícil un diàleg entre les parts que passi per acceptar la innocència i la manca de responsabilitats dels polítics presos.

Alhora cal tenir en compte la complexitat del procés judicial. Especialment per la realitat de l’autonomia del poder judicial respecte al poder polític contràriament a allò que proclamen els independentistes. El poder judicial té una autonomia real respecte al poder polític. I el poder judicial és en gran part profundament corporatiu i conservador en el nostre país. El poder judicial està molt ressentit especialment pels desacataments dels dirigents independentistes envers les resolucions dels diversos tribunals. I fins i tot es podria dir que els intents de pressionar amb mobilitzacions populars al poder judicial podrien revertir en contra dels propis encausats.

Es moment de trobar una sortida a la situació a Catalunya i aquesta només pot passar pel diàleg entre les parts per a trobar una sortida, especialment entre el govern de l’estat i els actor polítics incloent-hi els sectors més pragmàtics de les forces independentistes. Trobar una sortida no és trobar la solució que seria quelcom posterior. I la sortida podria estar en el reconeixement dels errors efectuats en el procés per part dels independentistes i en la possibilitat d’indult, desprès del judici, possibilitat que el Govern de l’Estat ja ha insinuat.

Ara no és hora de propostes que no tenen cabuda en un futur proper. No és moment de planteja referèndums ni cap altra qüestió que avui en dia estan fora de la realitat. Ara cal una sortida el més pragmàtica possible. Renunciar a l’unilateralisme a canvi de l’indult pels polítics presos. I a continuació diàleg per a trobar una solució a la situació sense preses i amb consens de les parts.

Ningú es el 80% a Catalunya

El primer que cal fer és tractar de reconduir la fractura de la societat catalana i això mai pot passar per la imposició d’una part sobre l’altra. Per això actualment un referèndum no faria més que aprofundir la fractura ja existent. Avui en dia per molt que alguns  vulguin insistir  no hi ha cap “80%” favorable a cap plantejament. Potser en altre temps hi podia haver un 80% favorable a algun tipus de referèndum. Avui cal dir-ho rotundament això no és cert. La societat catalana està trencada i polaritzada i cal partir del principi de que no es pot imposar una part a  l’altra.

La independència no és acceptable i el manteniment de la situació actual tampoc. Caldria negociar una sortida consensuada basada en més autogovern, en un acord que, aquest sí,  fos sotmès a referèndum del conjunt de la ciutadania. L’objectiu que avui és molt difícil a la vista de la posició de les forces de la dreta espanyola i de part de l’independentisme seria un acord d’autogovern en una via federal per la qual cosa caldria un canvi constitucional envers una Espanya Federal que ara per ara no sembla versemblant. Per la qual cosa caldria buscar formules possibilistes i per això calen menys dogmes i més “savoir faire” polític, és a dir POLITICA EN MAJUSCULES. Es per això que creiem que la sortida política definitiva no hi ha dubte que serà lenta i difícil.

L'hora de dialogar

EL “PROCÈS” DE LES “FAKE NEWS”

Torra i Puigdemont: liders de la virtualitat

Nuevatribuna | 24 de Octubre de 2018


Vivim en un món on dominen les “post-veritats”, és a dir falsos relats que es superposen i confonen la realitat i fins i tot l’afecten i distorsionen.

A Catalunya fa molt temps que estem immersos en la dinàmica del “procés”, basada en un relat que s’ha fet hegemònic i que dibuixa una “falsa realitat” basada en una distorsió de la realitat a partir d’un conjunt de “falses veritats” que una part important de la població assumeix com si fossin una realitat indubtable.

L’independentisme ha estat summament hàbil en construir un relat que basat en la tergiversació de la realitat i profusament difós pels mitjans de comunicació públics i afins ha estat assumit plenament com a una veritat immutable per una gran part de la població.

Exemples de les “fake news” hi ha nombrosos i continuats des del 2012 quan Artur Mas per a mantenir-se en el poder es posa al capdavant del moviment independentista per així evitar que la reacció social passi comptes a les seves polítiques d’austeritat i retallades que van ser pioneres en tot l’Estat.

Cal dir que el que hi ha a Catalunya no és únicament una mobilització social per la independència, que també. El que realment hi ha es una mobilització social fomentada i potenciada des de les Institucions de la Generalitat i amb tota la força dels mitjans de comunicació públics i subvencionats i amb la del poder institucional. Això no té res a veure amb les marxes dels drets civils de Martin Luter King ni similars com agrada de comparar-se als dirigents independentistes. Aquí des de les Institucions es fa un pols a tota l’estructura de l’Estat.

Els dirigents independentistes fan contínues referències al desig i la voluntat majoritària del poble la qual cosa és una falsedat evident. Mai la majoria del poble de Catalunya s’ha decantat a favor de les posicions independentistes. Només cal recordar com a les eleccions del 2015 denominades “plebiscitàries” per les forces independentistes els resultats van ser d’un 47,74 per els partits independentistes i un 50,62 per a la resta no independentistes. Es a dir un “fals plebiscit” fallit que sempre han volgut amagar.

Un resultat que es reprodueix el 21-D del 2017 on les forces independentistes van treure un 47,5 dels vots front al  50,93 de la resta. Tot això no impedeix una majoria independentista resultat de la llei electoral. Cal ressaltar que a Catalunya s’aplica la llei electoral espanyola, única comunitat on això passa, degut a que mai ha estat possible acordar una llei pròpia.

Una de les majors “falses veritats” que més s’han inculcat és la legitimitat del Parlament de Catalunya i la majoria parlamentària independentista per a dur endavant el procés independentista. El que no es diu és que el Parlament de Catalunya està legitimitat per actuar en les matèries que li són pròpies i que són les establertes de forma específica a l’Estatut de Catalunya. Això ha estat bandejat i s’ha plantejat com si les decisions del Parlament fossin les bases de l’única representativitat i legitimitat que existeix.

A partir d’això i de la “falsa veritat” de que a Catalunya hi ha una  majoria independentista es llança amb tota la potència institucional una“única veritat” existent,  la de que el “poble de Catalunya” vol la independència a la que té dret.

Una República virtual inexistent

Desprès venen els fets del 6/7 de setembre del 2017 on la majoria parlamentària independentista vulnera les normes del propi Parlament i aprova unes lleis contràries al propi Estatut que és qui legitima l’existència del Parlament, i s’aproven les lleis de la “Transitorietat” i la del “Referèndum”, basant-lo tot en la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Tot un veritable reguitzell de “fake news”, d’un relat fals des de la seva rel.

Amb posterioritat varen tenir lloc els fets de la Conselleria d’Economia, on certament no va haver-hi violència explícita, però on ningú pot negar l’existència d’una certa intimidació contra els funcionaris que feien el registre de l’edifici.

El “fals referèndum” de l’1 d’octubre va ser una àmplia demostració de força del moviment independentista, estimulada de forma institucional i pels mitjans afins,  però que no va reunir ni els més mínims requisits per fer-ho acceptable, cosa que fins hi tot van afirmar els observadors llogats pel Govern de la Generalitat.

La declaració dels resultats i la proclamació de la república efectuada per Puigdemont i al moment retirada, i finalment la també “falsa” declaració unilateral de independència, feta de forma vergonyant i on només mostraven satisfacció els representats de la CUP són un altre mostra de “falses veritats”.

Cal dir que el “fals referèndum” és hores d’ara la font d’una falsa legitimitat que es proclama des de la presidència de la Generalitat a l’hora de reivindicar la independència.

Errada de l'Estat el 1-O

No es poden obviar els greus errors del govern de l’Estat. La manca de diàleg polític i el recurs només a la justícia. El greu error de la repressió de l’1-O, que contrasta amb l’actuació el 9-N del 2014 davant del referèndum participatiu convocat per Artur Mas que no va provocar cap aldarull. L’actuació policial va provocar la resposta, no únicament d’independentistes del 3-O  sinó per a molta gent afectada per la visió de la violència policial. Cal afegir la manca d’un relat alternatiu per part del Govern de l’Estat, determinat en gran mesura per la manca de capacitat de comprendre la realitat de Catalunya per part del Govern del PP i la seva incapacitat ideològica per a fer una oferta engrescadora a la ciutadania de Catalunya. Tot això va determinar un únic relat hegemònic a Catalunya, el dels independentistes basat en els suposats greuges.

Posteriorment la fugida de Puigdemont i altres consellers demostrant que tot el “procés” d’independència estava basat en una falsa realitat. L’empresonament dels “Jordis” i de Consellers va derivar cap  una altra “falsa veritat” la d’una gent detinguda per motius polítics. Això permet a l’independentisme engegar un altra fase del procés, la de la solidaritat amb els presos i la denúncia d’un estat repressor, sens dubte un altra “fake news” independentista, la del victimisme.

Cal dir que es pot qüestionar amb raons jurídiques que hi ha unes demandes excessives per delictes poc provats  com el de rebel·lió, també que potser la presó incondicional pot ser excessiva i podrien haver-se establert unes llibertats condicionals. Tot això és acceptable, però el que és cert és que no són presos polítics. Al contrari de la “falsa veritat” dels independentistes, els presos ho estan per uns fets concrets de desobeir de forma greu la llei, en aquest cas l’Estatut i la Constitució, no pel seu ideari polític. Per tant no hi ha ni presos ni exiliats polítics. El cas més paradigmàtic és el de la dirigent de la CUP, Anna Gabriel, fugida a Suïssa malgrat l’únic que se l’imputa és un delicte de desobediència a un nivell que només pot ser sentenciat com a desobediència sense cap demanda de presó, una altra “fake news” independentista, a la CUP li feia falta algun “màrtir”.

Sánchez i una política del diàleg

No hi ha dubte que el millor propagandista del moviment independentista ha estat el Govern del PP i el seus errors en tractar la situació de Catalunya. El Govern de Sánchez, es vulgui reconèixer o no ha significat un bàlsam per a la situació a Catalunya, per primera vegada un fet que treia força al “suflé” independentista i provocava un cert distanciament entre els pragmàtics i els irredempts. En aquest sentit cal comprovar com el vot d’ERC i PDcat a favor de la moció de censura va anar en contra dels intents de Puigdemont i el seu “vicari” Torra per evitar-ho.

Es evident que costarà molt sortir d’aquesta “falsa realitat” que es viu a Catalunya. Caldrà esforç per totes les parts ja que la fractura social és profunda i la situació econòmica i social es va deteriorant i encara no ens podem fer idea dels costos causats per l’aventura independentista. La posició tant dels polítics independentistes com dels unionistes no hi ajuden tampoc. Però d’aquesta situació només es podrà sortir amb l’esforç i la voluntat de tothom, per que mai es podrà sortir sense consens d’una situació social dividida en dues meitats i el que això comporta. Cap de les meitats podrà imposar-se a l’altra sinó que caldran solucions imaginatives per aconseguir reconciliar-les i on ningú pot quedar totalment satisfet.

Cal sortir de l'empantanament

SALVAR AL “SOLDAT” SANCHEZ

El President Pedro Sánchez

Nuevatribuna | 09 de Octubre de 2018


No es pot dubtar que la moció de censura i la investidura de Pedro Sánchez han provocat un canvi substancial en la política espanyola en tots els seus àmbits.

La dreta mediàtica i política no s’esperava el canvi com tampoc el desitjaven dirigents independentistes catalans de la dreta com Puigdemont o Torra pels quals el seu plantejament és  “quant pitjor millor”.

El govern Sánchez ha significat un abans i un desprès respecte els governs de Rajoy. Tot això malgrat la realitat d’una debilitat parlamentària que no es pot oblidar. Però cal reivindicar que és no una sinó l’oportunitat per a les forces progressistes espanyoles  d’evitar la continuada hegemonia de la dreta en el país.

En poc més de 100 dies el Govern del PSOE ha donat senyals inequívoques de canvi. Es evident que són tan sols senyals però la correlació de forces no dóna per a gaire més. El que ara cal és que el govern es pugui mantenir durant un temps, el major possible, per a poder fer efectives algunes mesures, que no podran ser totes les desitjades, per a demostrar que hi ha una altra forma de governar i poder afrontar unes futures eleccions generals on les esquerres plurals puguin obtenir una majoria suficient per a governar amb profunditat els canvis que ara només es poden constatar.

S’han iniciat polítiques exemplificadores com la relacionada amb la memòria històrica i  l’exhumació del dictador del Valle de los Caidos que és sens dubte un símbol. Així com la recuperació de la sanitat universal eliminada pel PP i l’acord sobre pensions al Pacte de Toledo, amb la recuperació del poder adquisitiu dels pensionistes, que ara cal legislar. Caldrà veure l’intent de fer uns pressupostos més socials malgrat el “filibusterisme” parlamentari de la dreta. El canvi de la política envers Catalunya és un altre plantejament important, amb una política oberta al diàleg.

Aquest govern pot obrir, si aconsegueix mantenir-se en el temps, una porta d’esperança per a tots els progressistes. I en això cal defugir sectarismes i rancúnies diverses. Si el govern es manté serà producte també de l’actitud i flexibilitat d’altres components de  l’esquerra imprescindibles pel manteniment d’un govern amb debilitat parlamentària. Es evident que la perspectiva futura, desprès d’unes noves eleccions, ha de ser un govern de coalició de les forces progressistes.

Casado i Rivera les dos cara de la dreta

La reacció i desconcert de les forces de les dretes és evident. Tant el PP com C,s han desplegat des del primer moment una agressivitat total envers el nou govern i amb atacs a la reputació personal dels membres del govern. Però la seva oposició radical i la seva competició per a veure qui és més oposició els va situant cada cop més cap a la dreta i allunyant-se del centre polític. El PP i C,s cada vegada recorden més l’ “aznarisme” més pur.

Pedro Sánchez està demostrant un nivell que ningú s’esperava d’ell i que va començar a demostrar desprès de la seva defenestració de la secretaria general del PSOE i la seva victòria interna respecte l’antic aparell i les antigues referències i barons del seu partit.

Ho va tornar a demostrar al plantejar una moció de censura en un moment oportú i aconseguint els acords diversos i plurals per a guanyar-la i ser investit. Ha fet un govern amb persones d’un nivell de competència elevat. I la seva agenda en aquests pocs mesos ha estat important, tot i els possibles entrebancs d’un govern en rodatge.

Sánchez i Iglesias l'acord necessari

No podem obviar un fet important, el paper de Podemos. El paper jugat per Pablo Iglesias a la moció va ser substancial per tal d’aconseguir que el PNV es sumés a la moció davant la possibilitat de noves eleccions amb un C,s a l’alça.  Posteriorment i en general sembla que Pablo Iglesias hagi madurat com a dirigent polític, cosa que no m’atreviria a afirmar de la seva formació ni de molts dels seus quadres. La possibilitat d’acord en els Pressupostos on Iglesias ha  d’escollir entre un cert pragmatisme, d’acord amb la correlació de forces i la realitat política existent, o tornar a posicions aparentment “puristes” serà la pedra de toc de la seva maduració com a dirigent polític.

Pel que fa a les forces nacionalistes catalanes, exclouríem de la reflexió al PNV que ja s’ha demostrat com un partit políticament previsible, no hi ha dubte que el Govern de Sánchez i un futur govern d’esquerres els ajudaria a tractar de buscar una cert inici de sortida “del jardí del processisme” i tornar a recuperar el diàleg i una relació política que ajudés a la normalització que Catalunya precisa i a dissenyar un futur de profundització democràtica en tots els sentits un cop es superi la “prova de foc” dels judicis i la situació dels polítics presos, no parlem ara dels fugits. Crec que en aquests moments molts dels dirigents més sensats del PdCat i d’ERC comencen a veure aquesta necessitat de canvi malgrat no sàpiguen o no s’atreveixin encara a fer-ho públic per les reaccions que puguin tenir molts sectors que han cregut seriosament en l’aventura del “procés”.

Caldria per tal  d’aconseguir un canvi en el clima polític del país, en benefici de la majoria de la ciutadania que ha patit les conseqüències de les polítiques de la crisi, que es mantingués el govern de Sánchez el temps suficient com per a garantir que en les comtesses electorals de la propera primavera i especialment en les futures eleccions generals s’hagi generat un nou clima polític que ajudi a consolidar un futur govern de progrés al conjunt de l’Estat que pugui garantir un futur més solidari i lliure. Un futur millor és possible i desitjable.

Per un futur d'esquerres