27 de des. 2018
22 de des. 2018
CATALUNYA: DONAR UNA OPORTUNITAT AL DIALEG
![]() |
Reunió del Consell de Ministres a Barcelona |
Nuevatribuna | 23 de Diciembre de 2018
Ningú podrà negar que Pedro Sánchez és una persona que s’arrisca i fins ara ha encertat en les seves apostes polítiques. La seva aposta pel Consell de Ministres a Catalunya el 21D és una nova demostració. I malgrat totes les negres perspectives creades per gent interessada el resultat ha estat sens dubte un triomf per a Pedro Sánchez i el seu Govern.
Ningú podrà negar que Pedro Sánchez és una persona que s’arrisca i fins ara ha encertat en les seves apostes polítiques. La seva aposta pel Consell de Ministres a Catalunya el 21D és una nova demostració. I malgrat totes les negres perspectives creades per gent interessada el resultat ha estat sens dubte un triomf per a Pedro Sánchez i el seu Govern.
A hores d’ara tothom pot veure per les reaccions quins han estat els
guanyadors i quins els perdedors d’aquesta aposta política. Pedro Sánchez s’ha
ratificat en la seva política de resoldre mitjançant el diàleg i la negociació
dins de la legalitat i ha sortit guanyador.
La crispació de la dreta nacionalista espanyola ha estat una evidència. Els
seus missatges apocalíptics reflecteixen una realitat virtual similar a la dels
unilateralistes catalans. On està la
rendició de que parlen Casado i el PP?
On està l’apocalipsi del que parlen Arrimadas i Rivera respecte a no poder
sortir la gent de casa seva el 21D?
El 21D ha estat un dia força tranquil a Barcelona, excepte petits intents
en llocs molt localitzats efectuats per radicals, la jornada ha estat plenament
tranquil·la i normal. Hi ha hagut manifestacions pacífiques, menys nombroses
que en d’altres ocasions i el Consell de Ministres s’ha celebrat sense
problemes. En el Consell de Ministres es van aprovar les mesures socials
previstes, salari mínim de 900 euros i increment salarial pels funcionaris de
totes les administracions. I altrament dues mesures simbòliques per a Catalunya, les referides a la reparació de
la figura del President Lluis Companys, gest cap a ERC i el conjunt de la
ciutadania catalana, i posar el nom del President Tarradellas a l’aeroport de
Barcelona, una referència al consens i capacitat de diàleg en la Transició,
mesura consensuada amb els Ajuntament afectats, però no amb la Generalitat.
![]() |
Reunió Sánchez -Torra |
El dia abans la reunió entre Sánchez i Torra es va celebrar amb una trobada a soles entre els dos, mentre
en un altra sala dos ministres i dos consellers esperaven fent passar el temps.
El comunicat final és un triomf de les tesis de Sánchez, a Catalunya hi ha un
conflicte polític que cal solucionar mitjançant el diàleg i amples majories per
arribar a un acord amb seguretat jurídica, és a dir dins de la llei.
Torra tan arrauxat en públic es veu que s’encongeix quan està davant d’un
interlocutor a qui considera amb més poder i rang. Simplement va arribar a un
acord que contradiu totes les seves proclames. No hi ha dubte que és un dels
perdedors de les jornades. Malgrat tot cal pensar que el Govern de Torra
continuarà amb la seva política de dos cares, una en privat negociant i un
altra “enragè” i provocadora en públic.
El fet més gràfic de la nit del dia 20D va ser la sorpresa de Torra al
veure com el responsable dels “mossos”, davant d’ell, reportava al President
Sánchez com a màxima autoritat present al sopar dels empresaris.
El cos dels mossos d’esquadra és un dels altres guanyadors de la jornada.
Han demostrat que quan se’ls deixa actuar saben fer amb professionalitat el
manteniment de l’ordre públic. Es va veure que tenien ganes de reivindicar-se.
No hi ha dubte que sembla que una porta s’obre. Falten moltes passes per
donar. Als sectors més pragmàtics de l’independentisme d’ERC i del PDCat els hi
correspon donar noves passes en el camí
de retorn a la racionalitat. I en algun moment de forma explícita o pràctica
hauran de fer l’autocrítica dels seus errors, i d’haver venut un relat “virtual
i irreal” a la societat catalana. El camí serà lent, la reconciliació interna
de la societat catalana encara més i les destrosses produïdes pel “procés” en
tots el àmbits s’aniran notant amb el pas del temps, per que la realitat social
a Catalunya és greu en termes de desigualtat i crisi del benestar derivat del
mal govern dels darrers anys. Per tot això cal potenciar en primer lloc la
negociació entre els partits a Catalunya per a trobar una sortida de consens el
més àmplia possible, aquest 75% del que ha parlat Sánchez.
![]() |
Els Mossos van controlar la situació |
Però no hi ha dubte que sembla que entrem en el 2019 millor del que ho
vàrem fer al 2018.
La part més assenyada dels dirigents independentistes ha d’analitzar la
necessitat de donar suport a un canvi radical del que han estat els darrers
anys. El miratge s’ha acabat i cal afrontar la realitat. Al contrari del que
molts poden pensar el judici dels polítics presos no és un moment per a fer un
pols al poder de l’Estat, al contrari és el moment en que la realitat del cost
dels fets erronis realitzats i les il·legalitats comeses passaran comptes als
seus responsables. Es el moment clau de la rectificació i de l’autocrítica, que
pot fer-se poc a poc i de diverses
formes. La presó provisional pot haver estat excessiva, cal veure com ha
influït la fuga d’alguns, la petició de penes excessiva però alhora no és cert
que no hagin fet res més que posar urnes. El polítics presos van vulnerar de
forma greu la llei i han de respondre dels seus fets.
El clima polític que es respiri pot
permetre mesures de perdó de les penes a que puguin ser sentenciats, al marge
de la inhabilitació que puguin haver de complir.
Ara només cal que en l’àmbit de l’Estat la majoria aconseguida en la moció de censura
es refermi tot aprovant els pressupostos de l’estat, la qual cosa permetria que
la legislatura es pogués perllongar. Això donaria temps a la nova majoria i al
govern Sánchez per a implantar el seu calendari de mesures socials necessàries
per a les classes treballadores i més desfavorides que han patit els efectes de
la crisi i de les polítiques del PP.
El Govern ja ha acordat una sèrie de mesures amb els sindicats que cal
portar a la pràctica i eliminar els aspectes regressius tant de la Reforma
Laboral com de la Reforma de Pensions del PP, alhora que ratifica el paper
substancial que han de jugar les organitzacions socials com articuladores del
teixit laboral i social.
Altrament les mesures destinades a la regeneració democràtica i la defensa
de les llibertats passen per actuar sobre l’actual “llei mordassa” entre d’altres
mesures. Tot això pot fer arribar, per la via dels fets, el missatge d’una nova
política que permeti a les forces d’esquerra i als seus aliats tàctics fer
front amb bones expectatives a un nou procés electoral a l’estat.
Fins el moment la iniciativa del Govern Sánchez, ben acompanyat per aliats
com UnidosPodemos i el PNB i ben vista pels sectors sensats d’ERC i PDCat, ens
ha situat en un moment d’una certa distensió. Cal que l’expectativa duri i es doni una
oportunitat al diàleg.
![]() |
Cal sortir de l'actual atzucac |
14 de des. 2018
L’ESQUERRA DESDIBUIXADA
![]() |
Nuevatribuna | 15 de Diciembre de 2018
Els resultats de les eleccions andaluses haurien de fer repensar a les esquerres plurals com afrontar el futur.
Els resultats de les eleccions andaluses haurien de fer repensar a les esquerres plurals com afrontar el futur.
Les esquerres han de fer una reflexió a fons sobre les seves carències si el
que volen és ser capaces de, mitjançant una “competència virtuosa” i plural,
convertir-se en una alternativa a la dreta tripartida. I això passa de forma
obligada per repensar les seves carències ideològiques, programàtiques i
organitzatives.
En el cas del PSOE és evident que amb l’elecció de Sánchez es va donar un
pas endavant que caldria consolidar. El President de Govern sens dubte ha fet
un bon recorregut amb el seu enfrontament amb l’aparell tradicional del PSOE i
amb la conquesta de la Secretaria General. Aquest procés sembla que li ha
servit per a fer una major connexió amb la base del propi partit i fins i tot una
nova definició política. De moment la política que està portant des del govern
significa una certa ruptura amb el passat sòcio-liberal del PSOE.
Sánchez està fent front a un període molt complicat derivat de la
correlació de forces i del continu problema derivat de l’independentisme
català. Malgrat això cal ressaltar que encerta amb la seva política respecte a
Catalunya, apertura al diàleg però sense transigir en el respecte a la
legalitat.
El principal problema actual del PSOE és sens dubte que encara està en la
necessitat de solucionar les diferències internes amb el socialisme tradicional
que representen Susana Díaz i altres barons. Sánchez precisa fer-se amb tot el
control del partit tal com les bases van establir. La derrota del
social-peronisme andalús encapçalat per Susana Díaz li dona una oportunitat. Es
evident que hi ha barons que semblen haver-se ressituat com l’extremeny
Fernández Vara o el valencià Ximo Puig, però hi ha d’altres irrecuperables com
Garcia Page de Castella-La Manxa o Lambán d’Aragó, els sectors més retrògrads
de l’antic socialisme felipista.
![]() |
Pablo Iglesias |
Només mitjançant una renovació de l’aparell com demanava Jose Luis Ávalos,
secretari d’organització del PSOE, Sánchez tindrà la possibilitat de transitar
cap una renovació ideològica i política del partit, tal com ha fet el “Labour”
de Corbyn.
Si aquesta és la situació pel que fa al PSOE, molt més difícil és la situació de l’esquerra alternativa de Podemos i les seves
confluències.
No hi ha dubte que la bombolla mediàtica i la novetat política de Podemos i
les seves confluències s’està desinflant de forma ràpida desprès de cinc anys
de vida. No es pot oblidar que Podemos surt amb força, a l’albor de les
eleccions europees, desprès d’una
important campanya mediàtica que va servir per a desinflar les expectatives que
en aquells moments tenien els sectors més tradicionals de l’esquerra
alternativa com IU o ICV, que es van veure arrabassats per la irrupció dels
podemites.
Però amb el temps les expectatives han anat disminuït de forma important.
El problema de la indefinició ideològica, estratègica i organitzativa és
alarmant i està tenint conseqüències de dimensions difícils d’avaluar.
Podemos i també “els comuns” estan situats en una indefinició en els tres
temes. A nivell ideològic no tenen referències clares i hi ha profundes i
difícils divisions internes. Aquesta mancança de definició ideològica els hi
provoca una manca clara d’estratègia definida respecte a temes importants com és
la definició del model d’estat o sobre el paper del món del treball i les seves
organitzacions. I la seva manca de model organitzatiu, la inexistència
d’organització més enllà d’uns teòrics adherits als que cada vegada que
interessa a la cúpula dirigent se’ls sotmet a “referèndums” aprovatoris de les
decisions de la cúpula.
Sembla que tant Podemos com els “Comuns” hagin obviat la màxima de Gramsci
que recomanava “Les idees no viuen sense
organització” així com el seu plantejament sobre “el príncep modern”, és a dir l’organització com intel·lectual
col·lectiu.
Les organitzacions de la “nova política” semblen basades en unes elits que
elaboren i unes bases a les que es demana activisme però mai participació real
en l’elaboració del relat.
Les conseqüències estan clares. Podemos està vivint tot un procés
d’anarquia organitzativa en els diversos territoris, Andalusia, Catalunya,
Aragó i d’altres escullen direccions alternatives a les que proposa la direcció,
o amb fets del conflicte amb els regidors de l’Ajuntament de Madrid. La
realitat de la participació en els “círculos” és pràcticament nul·la i van
desapareixen progressivament. I això provoca que la direcció adopti posicions
“avantguardistes” i poc pràctiques com les mobilitzacions de minories contra
Vox al dia següent de les eleccions andaluses enlloc d’analitzar les causes del
fenomen i com afrontar-lo políticament.
![]() |
Ada Colau |
En el cas dels “comuns” la situació no és millor. Desprès dels seus bons
resultats a les municipals de Barcelona i a les generals, la coalició va
obtenir uns mals resultats a les autonòmiques quedant en 5è lloc i molt lluny
dels resultats obtinguts la darrera vegada per ICV en solitari. Les divisions
internes es multipliquen, no hi ha una organització ni una direcció clares, més
enllà de la personalitat d’Ada Colau, i els seus missatges polítics són diversos
quan no contradictoris. La seva posició davant del Govern de la Generalitat
discutible, sense posicionar-se frontalment davant el discurs unilateralista del
Govern de la Generalitat la qual cosa deixa orfe la part més important del seu electorat.
Sempre són més comprensius amb els independentistes irredempts que amb els
unionistes, quan allò lògic fora combatre ambdós bàndols. Com en el cas de
Podemos no tenen un discurs clar sobre el model d’estat, i tot ho deixen a
l’albor d’un hipotètic referèndum acordat que no es concreta, pàgina que avui sembla
està passada. El problema és que en el seu sí hi conviuen independentistes,
federalistes i confederals, la qual cosa impedeix cap definició i no hi ha res
més perjudicial que la indefinició en la actual situació catalana.
La nova política té un greu problema ja que les properes eleccions poden
ser decisives pel seu futur. Es previsible que puguin qüestionar-se el
resultats obtinguts en moltes de les seves capitals emblemàtiques en les
anteriors eleccions municipals, i veurem quin resultat obtenen en les
autonòmiques i europees, que poden ser decisives per a la viabilitat del seu projecte polític.
Sens dubte precisen definicions clares sobre alguns temes com poden ser: a)
Europa, no tenen definició clara sobre si aposten per un europeisme indubtable alhora que crític amb la
realitat actual; b) Estan per un estat
federal amb reconeixement de les diversitats però sense desigualtats pel que fa
als drets socials?; c) Sindicats, reconeixen la “centralitat del treball”, la
necessitat de democratitzar l’economia i reforçar el paper de les
organitzacions sindicals?.
Fins ara la nova política ha preferit l’activisme social a l’organització
social, l’activisme a la militància
organitzada. El lideratge per sobre de l’organització participativa.
Crec que seria lamentable que la “nova política” hagi servit per a desconstruir
la organitzacions alternatives tradicionals de l’esquerra sense construir bases
sòlides per a unes organitzacions de futur.
Cal dir que a hores d’ara l’organització alternativa d’esquerra que sembla
tenir una millor salut i unes idees més clares tant polítiques com
organitzatives és Compromís que col·labora però es situa al marge de Podemos.
Per últim només desitjar que el conjunt de les esquerres sàpiguen sortir
amb sort i el més ràpidament possible de la situació desdibuixada actual i
plantejar-los un repte clar: una
alternativa d’esquerres només sortirà de la unitat de les esquerres polítiques
diverses amb una proposta política definida tant sobre el tema territorial com
sobre el tema econòmic i social. I que no
s’oblidin de posar com un punt fonamental entre els seus objectius enfortir el
paper i les funcions de les organitzacions socials especialment el sindicalisme
de classe. La historia ens diu que sense organitzacions socials fortes,
especialment sindicals fortes, no hi ha alternativa política d’esquerres.
![]() |
L'esquerra ha de repensar-se |
2 de des. 2018
LES REIVINDICACIONS SOCIALS TORNEN A CATALUNYA
![]() |
Torna la mobilització social a Catalunya |
Nuevatribuna | 03 de Diciembre de 2018
De sobte, desprès de més de sis anys ofegades pel soroll del “procés”, les reivindicacions socials tornen a omplir els carrers. Anys enrere a finals del 2010, en la seva primera legislatura com a President del Govern, Artur Mas va ser el primer al conjunt de l’Estat en portar a terme importants retallades amb el suport parlamentari del PP. Això va provocar fortes mobilitzacions socials i fins i tot l’encerclament del Parlament per ciutadans indignats. Això va portar al llavors President de la Generalitat a fer un gir en la seva política i embarcar-se en el suport al moviment independentista. I en aquest context la convocatòria d’eleccions anticipades l’any 2012 i el canvi de soci parlamentari, del PP a ERC, tot i mantenint les mateixes polítiques de retallades i privatitzacions.
De sobte, desprès de més de sis anys ofegades pel soroll del “procés”, les reivindicacions socials tornen a omplir els carrers. Anys enrere a finals del 2010, en la seva primera legislatura com a President del Govern, Artur Mas va ser el primer al conjunt de l’Estat en portar a terme importants retallades amb el suport parlamentari del PP. Això va provocar fortes mobilitzacions socials i fins i tot l’encerclament del Parlament per ciutadans indignats. Això va portar al llavors President de la Generalitat a fer un gir en la seva política i embarcar-se en el suport al moviment independentista. I en aquest context la convocatòria d’eleccions anticipades l’any 2012 i el canvi de soci parlamentari, del PP a ERC, tot i mantenint les mateixes polítiques de retallades i privatitzacions.
Des d’aleshores el miratge del procés independentista havia hegemonitzat
les mobilitzacions al carrer en detriment de les mobilitzacions de
reivindicacions socials. Però ara, de cop, el canvi de Govern a l’Estat, un
cert reflux del procés i una certa recuperació econòmica han provocat que
surtin amb força renovada les reivindicacions pendents tant de temps
soterrades.
Durant aquests anys Catalunya ha estat una de les comunitats que més ha
patit el procés de retallades i fins i tot de desgovern. Els successius Governs
de la Generalitat han estat més ocupats en vendre la qüestió del greuge
territorial que en governar la comunitat autònoma. Tant és així que s’ha produït
un greu deteriorament dels serveis públics més bàsics com la sanitat i l’ensenyament
per posar dos exemples. Les condicions socials del conjunt de la ciutadania en
especial els sectors més desfavorits s’han deteriorat profundament. Les
privatitzacions i les retallades en la sanitat s’han situat al voltant del
28%.. Pel que fa a la comunitat educativa hi ha un 12% de reducció en la
despesa. Per exemple les matricules universitàries són les més cares de tot
l’Estat. I així podríem parlar de tots els sectors d’actuació de la
Generalitat. La despesa social s’ha retallat prop d’un 20%. I el conjunt dels
funcionaris catalans són els únics de tot l’Estat als qui no s’ha retornat les
pagues retallades en el passat.
![]() |
Mobilització en defensa de la sanitat pública |
I és per això que aquest final de novembre han explotat un conjunt de
sectors des de metges d’atenció primària, bombers, estudiants, etc. I pel
proper 12 de Desembre hi ha prevista una Vaga General al conjunt de la funció
pública. Tot això malgrat la escassa informació per part dels mitjans públics
de la Generalitat.
La gent es revolta i diu que ja hi ha prou, davant l’apatia i el menyspreu
d’un Govern de la Generalitat que no compleix amb la seva funció principal que
és atendre les necessitats de la ciutadania. I diem apatia i menyspreu per que
sembla que el Govern i el seu President tinguin altres interessos que els
ocupen de forma prioritària. Això sí, malgrat el desgovern han continuat les retallades i privatitzacions durant tot
aquest període.
Només cal veure les desafortunades declaracions del portaveu de
“JuntsXCatalunya” Eduard Pujol qui sobre la vaga dels metges va etzibar “De vegades ens distraiem amb qüestions que
no són les essencials. Que si 85 dies de llista d'espera, que si haurien de ser
82... Ens estem barallant per les engrunes. Hem d'anar a la resolució real del
problema” que per ell no és altra que aconseguir la independència.
Es a dir els problemes reals de la vida de la gent no és el que més importa
al Govern de la Generalitat, sinó que són altres temes “més transcendents”. Només això ja demostra un clar sentit de classe
privilegiada que menysprea les preocupacions de la vida diària de la
ciutadania.
![]() |
Eduard Pujol portaveu JuntsXCat. |
Com pot ser que sent Catalunya la comunitat amb el sisè pressupost per
càpita més gran en el 2017, hagi estat la tercera que menys despesa sanitària
per càpita ha fet, o la cinquena per la cua en educació, com ha estat publicat
als mitjans? I quan parlem de “per càpita” estem parlant de “per cada un dels
ciutadans”.
Potser és per tot això, com assenyalava un mitjà de comunicació, que les
manifestacions ja no tenen final a la plaça de Sant Jaume, davant el Palau de
la Generalitat, per que potser la gent ja no espera res d’un Govern que no
governa, i per això ara acaben normalment davant del Parlament de Catalunya per
veure si en la seu de la sobirania nacional algú té orelles per escoltar el que
la gent reivindica.
Tot això no és aliè a la realitat més general de la vida política del
conjunt de l’Estat. Així no és comprensible l’actitud de les forces
independentistes com el PDCat o ERC davant els pressupostos de l’Estat. Sembla
com si fossin cosses que no anessin amb ells uns pressupostos que comporten un canvi
de tendència i que per primera vegada tenen un caire més social amb un
increment de la despesa social i un afavoriment dels sectors més afectats per
la crisi i les retallades.
Estem parlant entre d’altres de que les persones treballadores de Catalunya
tinguin un salari mínim de 900 euros mensuals. Que els i les pensionistes
catalanes tinguin una revalorització de les seves pensions segons l’IPC, i que
de cara al futur s’elimini el factor de sostenibilitat. Es tracta d’una millor
dotació pressupostària per Catalunya.
Però sembla que això no sigui important pel Govern de la Generalitat ni per
les forces polítiques que li són afins. La realitat de la gent no sembla ser
important davant de la prioritat del “país”, però no podem entendre de que van
els interessos aquest “país” que diuen defensar sinó són els interessos de la
gent que viu en ell. Que es “el país” sense la seva gent?.
No ens podem enganyar, per que aquest Govern de la Generalitat i aquests
partits són els mateixos que en els anys que van des de desembre del 2010 fins ara han estat els que
més han retallat i privatitzat de tot l’Estat. Això sí, tot ho han fet en nom de Catalunya.
Benvingudes les reivindicacions socials de nou a Catalunya, és el retorn de la realitat. Que durin !!!
Benvingudes les reivindicacions socials de nou a Catalunya, és el retorn de la realitat. Que durin !!!
21 de nov. 2018
ELS TREBALLADORS, L’ESQUERRA I L’ALTERNATIVA FEDERAL
![]() |
"Treballadors de tot el món uniu-vos" |
Nuevatribuna | 23 de Noviembre de 2018
@revistatreball- 30 de noviembre de 2018
El moviment organitzat dels treballadors sempre s’ha basat, des dels seus inicis amb la creació de la AIT (Associació Internacional dels Treballadors) sota l’impuls de Marx i Engels, en els principis de solidaritat, fraternitat i internacionalisme. La frase que ho resumeix és el famós “ Treballadors del món uniu-vos”, i en la mateixa línia es pot entendre que l’himne tradicional de la classe treballadora i de les seves organitzacions sigui “la Internacional”.
@revistatreball- 30 de noviembre de 2018
El moviment organitzat dels treballadors sempre s’ha basat, des dels seus inicis amb la creació de la AIT (Associació Internacional dels Treballadors) sota l’impuls de Marx i Engels, en els principis de solidaritat, fraternitat i internacionalisme. La frase que ho resumeix és el famós “ Treballadors del món uniu-vos”, i en la mateixa línia es pot entendre que l’himne tradicional de la classe treballadora i de les seves organitzacions sigui “la Internacional”.
No es pot dubtar que hi ha una contradicció i fins i tot una oposició entre
la raó que impulsa el concepte de classe, vinculat a la posició que s’ocupa en
el procés productiu, i el sentiment emocional i fins i tot irracional que es
troba en la base del sentiment nacional, o amb les concepcions abstractes com
la de “poble”.
Cal distingir clarament entre els drets legítims d’una nació, com poden ser
especialment la cultura i la llengua, i el
sentiment nacionalista identitari que és una figura totalment emocional i per
tant irracional. Qualsevol espai nacional és sempre una realitat social en
contínua mutació i canvi, fruit de migracions i barreja d’identitats, i podríem
dir que sortosament.
Podem comprovar que a Europa durant els Segles XX i XXI a l’esquerra i els
moviments dels treballadors sempre els hi ha anat malament en èpoques
d’efervescència nacionalista només caldria destacar tres moments:
a.- L’època de la 1ª Guerra Mundial. La confrontació
entre els nacionalismes imperialistes va provocar la ruptura de la II
Internacional al confrontar-se els partidaris de prioritzar la classe, i per
tant oposar-se a la guerra, i els partidaris de prioritzar el sentiment
patriòtic. Això va trencar la unitat de les forces d’esquerres i va provocar
fets com l’assassinat, a mans de la ultradreta nacionalista, de Jean Jaurès destacat líder socialista i contrari a la
guerra.
![]() |
Jean Jaurès líder socialista assessinat |
b.- L’època dels 30 amb l’efervescència del
ultranacionalisme del nazisme alemany i el feixisme a Itàlia i la Guerra Civil
a Espanya que va comportar la pràctica liquidació violenta de les forces
socials i polítiques d’esquerra.
c.- L’actualitat amb el creixement del neo-nacionalisme
com a resposta reaccionària i defensiva davant la realitat de la globalització
financera especulativa sense regles, a la crisi econòmica provocada per aquesta
i a les polítiques d’austeritat i retallades socials de la Unió Europea.
En el període posterior a la II Guerra Mundial, amb l’aparició del bloc
soviètic, i l’ascens de les forces d’esquerra, socialista i comunista i el reforçament
del moviment sindical a Gran Bretanya, França o Itàlia, fruit del seu paper en
la derrota del feixisme, desapareixen els
nacionalismes d’Europa Occidental, i s’aconsegueix un dels millors moments pel
que fa al benestar social de la classe treballadora i de les classes populars.
En l’actualitat estem immersos en un profund canvi de les relacions
econòmiques derivat del procés imparable de globalització econòmica sense regles
que s’ha produït: Davant d’això les polítiques estatals poc poden fer davant
l’imperi dels mercats. La solució no pot passar pel reforçament impossible de
les fronteres nacionals. El que cal és avançar cap a espais polítics, socials i
econòmics més amples que puguin establir regles a la dinàmica de la
globalització.
No hi ha dubte que el canvi d’època provoca pors i posicions defensives en
la majoria de la població, especialment en les classes mitjanes que veuen com
les seves expectatives de futur desapareixen i per a les classes treballadores
més desfavorides que veuen perillar els seus llocs de treball afectats en molts
cassos per la deslocalització. Aquesta por defensiva és la que els fa proclius
a adherir-se a propostes poc racionals que els garanteixin “el cel a la terra”.
![]() |
Le Pen i Salvini: la ultradreta |
Els moments de crisi, de canvis i de por són els més proclius per a les
propostes simples i emocionals, però també impossibles d’aplicar, dels
nacionalismes identitaris. L’independentisme a Catalunya, com el Brexit a Gran
Bretanya, com l’ultra-nacionalisme de Salvini a Itàlia o Le Pen a França no són cap solució. No hi ha retorn a les
fronteres nacionals, els processos històrics no es detenen, i la globalització
no es pot frenar posant més fronteres,
això no barra el pas al capitalisme globalitzat financer i especulador. Més
fronteres són només noves oportunitats pel “dumping”, per a la creació de més
paradisos fiscals, de més reforçament de la sobirania real única dels mercats
arreu en detriment de la sobirania democràtica.
Però tampoc és cap solució una Unió Europea com la actual que enlloc
d’afrontar amb valentia la globalització i tractar de governar-la es sotmet a
ella i fa recaure els costos de la globalització sobre la ciutadania europea
especialment la més desfavorida tot incrementant les desigualtats socials.
L’única solució és crear marcs democràtics institucionals polítics,
econòmics i socials més grans com podria ser una Unió Europea democratitzada o
una Eurozona regida i governada democràticament que puguin posar regles i
limitacions a l’actuació del capital globalitzat. Però han de ser uns marcs
institucionals posats al servei de la ciutadania. Es la única possibilitat
d’enfortit el sentiment europeu.
Es transformar la Unió Europea o l’Eurozona en un ens polític que
desenvolupi criteris i polítiques d’homogeneïtat en els àmbits polític, social,
laboral, econòmic i fiscal. I això comporta establir el caràcter federal de
l’espai europeu. No hi ha dubte que la resposta federal és clarament compatible
i identificable amb els principis de fraternitat i solidaritat de les esquerres
i el moviment sindical.
L’esquerra i el moviment sindical, debilitats per l’enfonsament de la Unió
Soviètica en el cas dels comunistes i les polítiques socioliberals en els cas
dels socialdemòcrates han de plantejar una sortida federal europea com
alternativa a la decadència del model europeu.
![]() |
Per una Europa Federal |
El Federalisme es presenta com una
solució tant en el cas d’Espanya com en el d’Europa. Un mosaic de sobiranies
compartides, avui les sobiranies úniques són quelcom impossible i indesitjable,
amb una cultura federal que reconegui les diversitats, que no les desigualtats,
i que reforci la cooperació dins d’un marc federal en l’àmbit polític i social
europeu.
Això és un marc polític, potenciat en l’àmbit polític, amb un govern
federal i una cambra parlamentària amb poders de control i legislació però
alhora la potenciació de la concertació social entre la patronal i el
sindicalisme europeu agrupat en la Confederació Europea de Sindicats (CES)
El federalisme amb un fort plantejament d’equiparació i lluita contra les
desigualtats en els àmbits econòmic
social i ecològic ha de plantejar-se com una alternativa a la globalització sense
regles per un costat i als nacionalismes identitaris nostàlgics. Una
alternativa d’Europa Federal que permeti plantejar un escenari de solidaritat,
fraternitat i justícia social com defensava des del seus inicis el moviment
dels treballadors.
Acte de Federalistes de CCOO: 20-11-1018 |
9 de nov. 2018
NO ES TEMPS DE REFERENDUM SINO DE DIALEG
![]() |
Es hora de diàleg |
La pèrdua del Govern per part del PP i l’arribada de Sánchez i el PSOE ha tingut una repercussió important en el conflicte de Catalunya. No hi ha dubte que s’ha produït una distensió de la situació i una oportunitat amb el temps per a trobar primer una sortida i desprès una solució a l’actual conflicte institucional.
No tot està aclarit, hi ha sectors per les dues bandes que veurien amb bons
ulls el retorn a la situació anterior. Són els partidaris del “quan pitjor millor”, i els seus
principals representants són els afins a Puigdemont-Torra per un costat i al PP
i C,s per l’altre.
Avui són moltes les veus que s’alcen a favor d’una distensió, especialment
entre els partidaris de l’esquerra federalista i sectors amb una certa
influència en l’opinió pública.
Alhora es percep un cert cansament entre la ciutadania i fins i tot entre
sectors proclius al pensament processista. Només cal veure la disminució de la
capacitat de mobilització dels darrers temps que sembla cada cop més reduïda al
sector més “enragè”. La divisió entre
els independentistes es cada vegada més evident i difícil d’amagar. D’una banda
els fidels a Puigdemont que juntament amb el seu vicari Torra han llançat un
nou subjecte polític “la Crida” que no acaba de quallar i amb l’ANC com a
principal puntal social partidaris de mantenir la confrontació amb l’Estat, i
de l’altra ERC amb el suport social d’Òmnium que tenen juntament amb sectors
del PDCat una actitud aparentment més dialogant.
El problema principal sembla avui l’existència dels polítics presos. Moltes
veus i no només a Catalunya s’alcen cada vegada més considerant que és exagerat
parlar d’un delicte de rebel·lió, fins i tot el President del Govern i alguns
ministres han fet referències en aquest sentit, i la pròpia Advocacia de
l’Estat l’ha reduït a sedició en la seva
demanda davant el TS. I això aniria aparellat a la consideració d’una presó
preventiva exagerada i la manca d’una possible llibertat provisional. Es
important que aquestes consideracions es facin especialment des de sectors no
independentistes tant catalans com espanyols.
Aquesta és una realitat important que fins al moment no s’ha vist
acompanyada per algun tipus d’autocrítica per part dels sectors més pragmàtics
de l’independentisme. No és acceptable que des del conjunt de l’independentisme
es reclami la llibertat dels presos en raó de “que no han fet cap delicte” i que l’única sentència acceptable és “la de llibertat sense càrrecs”.
![]() |
Polítics presos un problema |
Alhora cal tenir en compte la complexitat del procés judicial. Especialment
per la realitat de l’autonomia del poder judicial respecte al poder polític
contràriament a allò que proclamen els independentistes. El poder judicial té
una autonomia real respecte al poder polític. I el poder judicial és en gran
part profundament corporatiu i conservador en el nostre país. El poder judicial
està molt ressentit especialment pels desacataments dels dirigents
independentistes envers les resolucions dels diversos tribunals. I fins i tot
es podria dir que els intents de pressionar amb mobilitzacions populars al
poder judicial podrien revertir en contra dels propis encausats.
Es moment de trobar una sortida a la situació a Catalunya i aquesta només
pot passar pel diàleg entre les parts per a trobar una sortida, especialment
entre el govern de l’estat i els actor polítics incloent-hi els sectors més
pragmàtics de les forces independentistes. Trobar una sortida no és trobar la
solució que seria quelcom posterior. I la sortida podria estar en el
reconeixement dels errors efectuats en el procés per part dels independentistes
i en la possibilitat d’indult, desprès del judici, possibilitat que el Govern
de l’Estat ja ha insinuat.
Ara no és hora de propostes que no tenen cabuda en un futur proper. No és
moment de planteja referèndums ni cap altra qüestió que avui en dia estan fora
de la realitat. Ara cal una sortida el més pragmàtica possible. Renunciar a l’unilateralisme
a canvi de l’indult pels polítics presos. I a continuació diàleg per a trobar
una solució a la situació sense preses i amb consens de les parts.
![]() |
Ningú es el 80% a Catalunya |
La independència no és acceptable i el manteniment de la situació actual
tampoc. Caldria negociar una sortida consensuada basada en més autogovern, en
un acord que, aquest sí, fos sotmès a
referèndum del conjunt de la ciutadania. L’objectiu que avui és molt difícil a
la vista de la posició de les forces de la dreta espanyola i de part de
l’independentisme seria un acord d’autogovern en una via federal per la qual
cosa caldria un canvi constitucional envers una Espanya Federal que ara per ara
no sembla versemblant. Per la qual cosa caldria buscar formules possibilistes i
per això calen menys dogmes i més “savoir faire” polític, és a dir POLITICA EN MAJUSCULES.
Es per això que creiem que la sortida política definitiva no hi ha dubte que
serà lenta i difícil.
![]() |
L'hora de dialogar |
22 d’oct. 2018
EL “PROCÈS” DE LES “FAKE NEWS”
![]() |
Torra i Puigdemont: liders de la virtualitat |
Nuevatribuna | 24 de Octubre de 2018
Vivim en un món on dominen les “post-veritats”, és a dir falsos relats que es superposen i confonen la realitat i fins i tot l’afecten i distorsionen.
Vivim en un món on dominen les “post-veritats”, és a dir falsos relats que es superposen i confonen la realitat i fins i tot l’afecten i distorsionen.
A Catalunya fa molt temps que estem immersos en la dinàmica del “procés”,
basada en un relat que s’ha fet hegemònic i que dibuixa una “falsa realitat”
basada en una distorsió de la realitat a partir d’un conjunt de “falses
veritats” que una part important de la població assumeix com si fossin una
realitat indubtable.
L’independentisme ha estat summament hàbil en construir un relat que basat
en la tergiversació de la realitat i profusament difós pels mitjans de
comunicació públics i afins ha estat assumit plenament com a una veritat
immutable per una gran part de la població.
Exemples de les “fake news” hi ha nombrosos i continuats des del 2012 quan
Artur Mas per a mantenir-se en el poder es posa al capdavant del moviment
independentista per així evitar que la reacció social passi comptes a les seves
polítiques d’austeritat i retallades que van ser pioneres en tot l’Estat.
Cal dir que el que hi ha a Catalunya no és únicament una mobilització
social per la independència, que també. El que realment hi ha es una
mobilització social fomentada i potenciada des de les Institucions de la
Generalitat i amb tota la força dels mitjans de comunicació públics i
subvencionats i amb la del poder institucional. Això no té res a veure amb les
marxes dels drets civils de Martin Luter King ni similars com agrada de
comparar-se als dirigents independentistes. Aquí des de les Institucions es fa
un pols a tota l’estructura de l’Estat.
Els dirigents independentistes fan contínues referències al desig i la
voluntat majoritària del poble la qual cosa és una falsedat evident. Mai la
majoria del poble de Catalunya s’ha decantat a favor de les posicions
independentistes. Només cal recordar com a les eleccions del 2015 denominades
“plebiscitàries” per les forces independentistes els resultats van ser d’un
47,74 per els partits independentistes i un 50,62 per a la resta no
independentistes. Es a dir un “fals plebiscit” fallit que sempre han volgut
amagar.
Un resultat que es reprodueix el 21-D del 2017 on les forces
independentistes van treure un 47,5 dels vots front al 50,93 de la resta. Tot això no impedeix una
majoria independentista resultat de la llei electoral. Cal ressaltar que a
Catalunya s’aplica la llei electoral espanyola, única comunitat on això passa,
degut a que mai ha estat possible acordar una llei pròpia.
Una de les majors “falses veritats” que més s’han inculcat és la
legitimitat del Parlament de Catalunya i la majoria parlamentària
independentista per a dur endavant el procés independentista. El que no es diu
és que el Parlament de Catalunya està legitimitat per actuar en les matèries
que li són pròpies i que són les establertes de forma específica a l’Estatut de
Catalunya. Això ha estat bandejat i s’ha plantejat com si les decisions del
Parlament fossin les bases de l’única representativitat i legitimitat que
existeix.
A partir d’això i de la “falsa veritat” de que a Catalunya hi ha una majoria independentista es llança amb tota la
potència institucional una“única veritat” existent, la de que el “poble de Catalunya” vol la
independència a la que té dret.
![]() |
Una República virtual inexistent |
Desprès venen els fets del 6/7 de setembre del 2017 on la majoria
parlamentària independentista vulnera les normes del propi Parlament i aprova
unes lleis contràries al propi Estatut que és qui legitima l’existència del Parlament,
i s’aproven les lleis de la “Transitorietat” i la del “Referèndum”, basant-lo
tot en la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Tot un veritable
reguitzell de “fake news”, d’un relat fals des de la seva rel.
Amb posterioritat varen tenir lloc els fets de la Conselleria d’Economia,
on certament no va haver-hi violència explícita, però on ningú pot negar l’existència
d’una certa intimidació contra els funcionaris que feien el registre de l’edifici.
El “fals referèndum” de l’1 d’octubre va ser una àmplia demostració de
força del moviment independentista, estimulada de forma institucional i pels
mitjans afins, però que no va reunir ni
els més mínims requisits per fer-ho acceptable, cosa que fins hi tot van
afirmar els observadors llogats pel Govern de la Generalitat.
La declaració dels resultats i la proclamació de la república efectuada per
Puigdemont i al moment retirada, i finalment la també “falsa” declaració
unilateral de independència, feta de forma vergonyant i on només mostraven
satisfacció els representats de la CUP són un altre mostra de “falses
veritats”.
Cal dir que el “fals referèndum” és hores d’ara la font d’una falsa
legitimitat que es proclama des de la presidència de la Generalitat a l’hora de
reivindicar la independència.
![]() |
Errada de l'Estat el 1-O |
No es poden obviar els greus errors del govern de l’Estat. La manca de
diàleg polític i el recurs només a la justícia. El greu error de la repressió
de l’1-O, que contrasta amb l’actuació el 9-N del 2014 davant del referèndum
participatiu convocat per Artur Mas que no va provocar cap aldarull. L’actuació
policial va provocar la resposta, no únicament d’independentistes del 3-O sinó per a molta gent afectada per la visió
de la violència policial. Cal afegir la manca d’un relat alternatiu per part
del Govern de l’Estat, determinat en gran mesura per la manca de capacitat de
comprendre la realitat de Catalunya per part del Govern del PP i la seva
incapacitat ideològica per a fer una oferta engrescadora a la ciutadania de
Catalunya. Tot això va determinar un únic relat hegemònic a Catalunya, el dels
independentistes basat en els suposats greuges.
Posteriorment la fugida de Puigdemont i altres consellers demostrant que
tot el “procés” d’independència estava basat en una falsa realitat.
L’empresonament dels “Jordis” i de Consellers va derivar cap una altra “falsa veritat” la d’una gent
detinguda per motius polítics. Això permet a l’independentisme engegar un altra
fase del procés, la de la solidaritat amb els presos i la denúncia d’un estat
repressor, sens dubte un altra “fake news” independentista, la del victimisme.
Cal dir que es pot qüestionar amb raons jurídiques que hi ha unes demandes
excessives per delictes poc provats com
el de rebel·lió, també que potser la presó incondicional pot ser excessiva i
podrien haver-se establert unes llibertats condicionals. Tot això és
acceptable, però el que és cert és que no són presos polítics. Al contrari de
la “falsa veritat” dels independentistes, els presos ho estan per uns fets
concrets de desobeir de forma greu la llei, en aquest cas l’Estatut i la
Constitució, no pel seu ideari polític. Per tant no hi ha ni presos ni exiliats
polítics. El cas més paradigmàtic és el de la dirigent de la CUP, Anna Gabriel,
fugida a Suïssa malgrat l’únic que se l’imputa és un delicte de desobediència a
un nivell que només pot ser sentenciat com a desobediència sense cap demanda de
presó, una altra “fake news” independentista, a la CUP li feia falta algun
“màrtir”.
![]() |
Sánchez i una política del diàleg |
No hi ha dubte que el millor propagandista del moviment independentista ha estat
el Govern del PP i el seus errors en tractar la situació de Catalunya. El
Govern de Sánchez, es vulgui reconèixer o no ha significat un bàlsam per a la
situació a Catalunya, per primera vegada un fet que treia força al “suflé”
independentista i provocava un cert distanciament entre els pragmàtics i els
irredempts. En aquest sentit cal comprovar com el vot d’ERC i PDcat a favor de
la moció de censura va anar en contra dels intents de Puigdemont i el seu
“vicari” Torra per evitar-ho.
Es evident que costarà molt sortir d’aquesta “falsa realitat” que es viu a
Catalunya. Caldrà esforç per totes les parts ja que la fractura social és
profunda i la situació econòmica i social es va deteriorant i encara no ens
podem fer idea dels costos causats per l’aventura independentista. La posició
tant dels polítics independentistes com dels unionistes no hi ajuden tampoc. Però
d’aquesta situació només es podrà sortir amb l’esforç i la voluntat de tothom,
per que mai es podrà sortir sense consens d’una situació social dividida en
dues meitats i el que això comporta. Cap de les meitats podrà imposar-se a
l’altra sinó que caldran solucions imaginatives per aconseguir reconciliar-les
i on ningú pot quedar totalment satisfet.
![]() |
Cal sortir de l'empantanament |
9 d’oct. 2018
SALVAR AL “SOLDAT” SANCHEZ
![]() |
El President Pedro Sánchez |
Nuevatribuna | 09 de Octubre de 2018
No es pot dubtar que la moció de censura i la investidura de Pedro Sánchez han provocat un canvi substancial en la política espanyola en tots els seus àmbits.
No es pot dubtar que la moció de censura i la investidura de Pedro Sánchez han provocat un canvi substancial en la política espanyola en tots els seus àmbits.
La dreta mediàtica i política no s’esperava el canvi com tampoc el desitjaven
dirigents independentistes catalans de la dreta com Puigdemont o Torra pels
quals el seu plantejament és “quant
pitjor millor”.
El govern Sánchez ha significat un abans i un desprès respecte els governs
de Rajoy. Tot això malgrat la realitat d’una debilitat parlamentària que no es
pot oblidar. Però cal reivindicar que és no una sinó l’oportunitat per a les
forces progressistes espanyoles d’evitar
la continuada hegemonia de la dreta en el país.
En poc més de 100 dies el Govern del PSOE ha donat senyals inequívoques de
canvi. Es evident que són tan sols senyals però la correlació de forces no dóna
per a gaire més. El que ara cal és que el govern es pugui mantenir durant un
temps, el major possible, per a poder fer efectives algunes mesures, que no
podran ser totes les desitjades, per a demostrar que hi ha una altra forma de
governar i poder afrontar unes futures eleccions generals on les esquerres
plurals puguin obtenir una majoria suficient per a governar amb profunditat els
canvis que ara només es poden constatar.
S’han iniciat polítiques exemplificadores com la relacionada amb la memòria
històrica i l’exhumació del dictador del
Valle de los Caidos que és sens dubte un símbol. Així com la recuperació de la
sanitat universal eliminada pel PP i l’acord sobre pensions al Pacte de Toledo,
amb la recuperació del poder adquisitiu dels pensionistes, que ara cal
legislar. Caldrà veure l’intent de fer uns pressupostos més socials malgrat el
“filibusterisme” parlamentari de la dreta. El canvi de la política envers
Catalunya és un altre plantejament important, amb una política oberta al
diàleg.
Aquest govern pot obrir, si aconsegueix mantenir-se en el temps, una porta
d’esperança per a tots els progressistes. I en això cal defugir sectarismes i
rancúnies diverses. Si el govern es manté serà producte també de l’actitud i
flexibilitat d’altres components de l’esquerra
imprescindibles pel manteniment d’un govern amb debilitat parlamentària. Es
evident que la perspectiva futura, desprès d’unes noves eleccions, ha de ser un
govern de coalició de les forces progressistes.
![]() |
Casado i Rivera les dos cara de la dreta |
La reacció i desconcert de les forces de les dretes és evident. Tant el PP
com C,s han desplegat des del primer moment una agressivitat total envers el
nou govern i amb atacs a la reputació personal dels membres del govern. Però la
seva oposició radical i la seva competició per a veure qui és més oposició els
va situant cada cop més cap a la dreta i allunyant-se del centre polític. El PP
i C,s cada vegada recorden més l’ “aznarisme” més pur.
Pedro Sánchez està demostrant un nivell que ningú s’esperava d’ell i que va
començar a demostrar desprès de la seva defenestració de la secretaria general
del PSOE i la seva victòria interna respecte l’antic aparell i les antigues
referències i barons del seu partit.
Ho va tornar a demostrar al plantejar una moció de censura en un moment
oportú i aconseguint els acords diversos i plurals per a guanyar-la i ser
investit. Ha fet un govern amb persones d’un nivell de competència elevat. I la
seva agenda en aquests pocs mesos ha estat important, tot i els possibles
entrebancs d’un govern en rodatge.
![]() |
Sánchez i Iglesias l'acord necessari |
No podem obviar un fet important, el paper de Podemos. El paper jugat per
Pablo Iglesias a la moció va ser substancial per tal d’aconseguir que el PNV es
sumés a la moció davant la possibilitat de noves eleccions amb un C,s a l’alça. Posteriorment i en general sembla que Pablo
Iglesias hagi madurat com a dirigent polític, cosa que no m’atreviria a afirmar
de la seva formació ni de molts dels seus quadres. La possibilitat d’acord en
els Pressupostos on Iglesias ha d’escollir
entre un cert pragmatisme, d’acord amb la correlació de forces i la realitat
política existent, o tornar a posicions aparentment “puristes” serà la pedra de
toc de la seva maduració com a dirigent polític.
Pel que fa a les forces nacionalistes catalanes, exclouríem de la reflexió
al PNV que ja s’ha demostrat com un partit políticament previsible, no hi ha
dubte que el Govern de Sánchez i un futur govern d’esquerres els ajudaria a
tractar de buscar una cert inici de sortida “del jardí del processisme” i
tornar a recuperar el diàleg i una relació política que ajudés a la
normalització que Catalunya precisa i a dissenyar un futur de profundització
democràtica en tots els sentits un cop es superi la “prova de foc” dels judicis
i la situació dels polítics presos, no parlem ara dels fugits. Crec que en
aquests moments molts dels dirigents més sensats del PdCat i d’ERC comencen a
veure aquesta necessitat de canvi malgrat no sàpiguen o no s’atreveixin encara
a fer-ho públic per les reaccions que puguin tenir molts sectors que han cregut
seriosament en l’aventura del “procés”.
Caldria per tal d’aconseguir un
canvi en el clima polític del país, en benefici de la majoria de la ciutadania
que ha patit les conseqüències de les polítiques de la crisi, que es mantingués
el govern de Sánchez el temps suficient com per a garantir que en les comtesses
electorals de la propera primavera i especialment en les futures eleccions
generals s’hagi generat un nou clima polític que ajudi a consolidar un futur govern
de progrés al conjunt de l’Estat que pugui garantir un futur més solidari i
lliure. Un futur millor és possible i desitjable.
![]() |
Per un futur d'esquerres |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)