SALVAR AL “SOLDAT” SANCHEZ

El President Pedro Sánchez

Nuevatribuna | 09 de Octubre de 2018


No es pot dubtar que la moció de censura i la investidura de Pedro Sánchez han provocat un canvi substancial en la política espanyola en tots els seus àmbits.

La dreta mediàtica i política no s’esperava el canvi com tampoc el desitjaven dirigents independentistes catalans de la dreta com Puigdemont o Torra pels quals el seu plantejament és  “quant pitjor millor”.

El govern Sánchez ha significat un abans i un desprès respecte els governs de Rajoy. Tot això malgrat la realitat d’una debilitat parlamentària que no es pot oblidar. Però cal reivindicar que és no una sinó l’oportunitat per a les forces progressistes espanyoles  d’evitar la continuada hegemonia de la dreta en el país.

En poc més de 100 dies el Govern del PSOE ha donat senyals inequívoques de canvi. Es evident que són tan sols senyals però la correlació de forces no dóna per a gaire més. El que ara cal és que el govern es pugui mantenir durant un temps, el major possible, per a poder fer efectives algunes mesures, que no podran ser totes les desitjades, per a demostrar que hi ha una altra forma de governar i poder afrontar unes futures eleccions generals on les esquerres plurals puguin obtenir una majoria suficient per a governar amb profunditat els canvis que ara només es poden constatar.

S’han iniciat polítiques exemplificadores com la relacionada amb la memòria històrica i  l’exhumació del dictador del Valle de los Caidos que és sens dubte un símbol. Així com la recuperació de la sanitat universal eliminada pel PP i l’acord sobre pensions al Pacte de Toledo, amb la recuperació del poder adquisitiu dels pensionistes, que ara cal legislar. Caldrà veure l’intent de fer uns pressupostos més socials malgrat el “filibusterisme” parlamentari de la dreta. El canvi de la política envers Catalunya és un altre plantejament important, amb una política oberta al diàleg.

Aquest govern pot obrir, si aconsegueix mantenir-se en el temps, una porta d’esperança per a tots els progressistes. I en això cal defugir sectarismes i rancúnies diverses. Si el govern es manté serà producte també de l’actitud i flexibilitat d’altres components de  l’esquerra imprescindibles pel manteniment d’un govern amb debilitat parlamentària. Es evident que la perspectiva futura, desprès d’unes noves eleccions, ha de ser un govern de coalició de les forces progressistes.

Casado i Rivera les dos cara de la dreta

La reacció i desconcert de les forces de les dretes és evident. Tant el PP com C,s han desplegat des del primer moment una agressivitat total envers el nou govern i amb atacs a la reputació personal dels membres del govern. Però la seva oposició radical i la seva competició per a veure qui és més oposició els va situant cada cop més cap a la dreta i allunyant-se del centre polític. El PP i C,s cada vegada recorden més l’ “aznarisme” més pur.

Pedro Sánchez està demostrant un nivell que ningú s’esperava d’ell i que va començar a demostrar desprès de la seva defenestració de la secretaria general del PSOE i la seva victòria interna respecte l’antic aparell i les antigues referències i barons del seu partit.

Ho va tornar a demostrar al plantejar una moció de censura en un moment oportú i aconseguint els acords diversos i plurals per a guanyar-la i ser investit. Ha fet un govern amb persones d’un nivell de competència elevat. I la seva agenda en aquests pocs mesos ha estat important, tot i els possibles entrebancs d’un govern en rodatge.

Sánchez i Iglesias l'acord necessari

No podem obviar un fet important, el paper de Podemos. El paper jugat per Pablo Iglesias a la moció va ser substancial per tal d’aconseguir que el PNV es sumés a la moció davant la possibilitat de noves eleccions amb un C,s a l’alça.  Posteriorment i en general sembla que Pablo Iglesias hagi madurat com a dirigent polític, cosa que no m’atreviria a afirmar de la seva formació ni de molts dels seus quadres. La possibilitat d’acord en els Pressupostos on Iglesias ha  d’escollir entre un cert pragmatisme, d’acord amb la correlació de forces i la realitat política existent, o tornar a posicions aparentment “puristes” serà la pedra de toc de la seva maduració com a dirigent polític.

Pel que fa a les forces nacionalistes catalanes, exclouríem de la reflexió al PNV que ja s’ha demostrat com un partit políticament previsible, no hi ha dubte que el Govern de Sánchez i un futur govern d’esquerres els ajudaria a tractar de buscar una cert inici de sortida “del jardí del processisme” i tornar a recuperar el diàleg i una relació política que ajudés a la normalització que Catalunya precisa i a dissenyar un futur de profundització democràtica en tots els sentits un cop es superi la “prova de foc” dels judicis i la situació dels polítics presos, no parlem ara dels fugits. Crec que en aquests moments molts dels dirigents més sensats del PdCat i d’ERC comencen a veure aquesta necessitat de canvi malgrat no sàpiguen o no s’atreveixin encara a fer-ho públic per les reaccions que puguin tenir molts sectors que han cregut seriosament en l’aventura del “procés”.

Caldria per tal  d’aconseguir un canvi en el clima polític del país, en benefici de la majoria de la ciutadania que ha patit les conseqüències de les polítiques de la crisi, que es mantingués el govern de Sánchez el temps suficient com per a garantir que en les comtesses electorals de la propera primavera i especialment en les futures eleccions generals s’hagi generat un nou clima polític que ajudi a consolidar un futur govern de progrés al conjunt de l’Estat que pugui garantir un futur més solidari i lliure. Un futur millor és possible i desitjable.

Per un futur d'esquerres