 |
| La derecha tripartita |
Nuevatribuna | 31 de agosto de 2019
No hi ha dubte que tant el sistema d'educació com el de sanitat públiques han estat dues de les principals aportacions dels governs de Felipe González a l'estructuració d'un estat de benestar a Espanya inexistent durant l'etapa de la dictadura.
Aquests dos pilars
han sofert durant la crisi una reducció pressupostària per part dels governs
del PP que sempre han desenvolupat, com també ho ha fet la dreta catalana
especialment referit a la sanitat, no només una retallada de pressupost sinó
polítiques de privatització i transferències de gestió al sector privat. Tot
això ha suposat una reculada en un ja de per si mateix dèbil estat del
benestar.
En l'actualitat
podem observar com el discurs ideològic de les dretes es basa en una sèrie de
consignes que l'única cosa que pretenen és presentar un embolcall liberal que
oculta nous atacs als serveis públics. Hem vist els acords tripartits de les
dretes en les comunitats autònomes on han aconseguit el poder polític i com el
que proposen pel conjunt del país es basa en una sèrie de conceptes falsos que
cal denunciar.
La dreta parla de “els governs de la llibertat” basats en
dos conceptes que sumats demostren en el fons la seva falsedat i la seva
concepció classista de la societat. Són “la
baixada generalitzada d'impostos” i “donar
als ciutadans la llibertat d'elecció de centre sanitari i educatiu”. En
realitat el que proposen és rebaixar els pressupostos públics tot rebaixant els
ingressos i per tant i de forma ineludible rebaixar la despesa en els serveis
públics. I que cadascun en funció dels seus ingressos pugui acudir a centres
educatius i sanitaris privats de millor o pitjor qualitat en funció del seu
poder adquisitiu. Cal dir que aquesta proposta clarament neoliberal pretén
alhora afavorir grans interessos financers i empresarials en el cas de la
sanitat i ideològics, eclesials i empresarials en el camp de l'educació.
 |
| Cal defensar la prioritat de la sanitat pública |
Comentem per
separat els dos camps. Referent a la sanitat, és evident que la sanitat pública
espanyola gaudeix d'un prestigi reconegut i una professionalitat exemplar del
seu personal que ha aconseguit fins el moment pal·liar en la mesura del
possible les restriccions pressupostàries. Només entre el 2009 i el 2013 la
sanitat pública va sofrir una retallada de 9.000 milions d'euros. S'ha de
constatar que en el 2016 la despesa en sanitat era de més de 100.000 milions
d'euros d'ells un 71% a càrrec de les Administracions Públiques (AAPP) i un 29%
de despeses privades. Aquesta situació fa menys de 10 anys era un 76% de les AAPP
i un 24% de despesa privada.
Això és fruit de la
política de retallades en la sanitat pública alhora que les assegurances
privades es llançaven a captar usuaris afavorits per les cada dia més grans “llistes d'espera” que s'acumulen en la
sanitat pública, especialment en comunitats com Catalunya on hi ha usuaris que
han d'esperar 160 dies per a operacions menys greus, cal dir que en altres
comunitats amb polítiques de menys retallades la mitjana no arriba als 50 dies.
Els assegurats a
assegurances privades han passat de poc més de 9 milions el 2014 a 11,5 milions
el 2017. Això sí, les assegurances privades busquen persones sanes i exclouen
altres com malalts crònics renals,
hepatitis C o que pateixin càncer.
 |
| "Llistes d'espera" el "ganxo" de les asseguradores |
La sanitat pública
va invertir en despesa sanitària en 2015 un 6,2% del PIB molt per sota del 7,2%
de la mitjana de les UE i 0,6% menys que en 2009. Això és degut a les
polítiques de la dreta espanyola més interessada en els negocis de les empreses
sanitàries i asseguradores-bancàries que en el servei al ciutadà. I això podria
haver estat encara pitjor si en comunitats com Madrid no hagués hagut de
retrocedir davant l'embranzida i l'acció de la “Marea Blanca”.
En el camp de
l'educació la situació és més complexa. Des de l'inici l'escola pública ha
hagut de competir amb la privada i la concertada, aquesta última finançada de
forma pública davant la incapacitat de poder finançar en el seu moment una
educació únicament pública. Aquesta situació comporta la coexistència de models
que provoquen en molts casos el classisme en l'ensenyament. Aquesta situació ha
anat a pitjor amb l'aparició d'ensenyament universitari privat. Cal dir que els
concerts educatius suposen un 18% de la despesa pública en ensenyament no
universitari.
Hem de ressenyar
que la despesa pública en educació a Espanya estava situada, després de les
retallades, en el 4% del PIB en 2016, enfront del 4,7% de la mitjana de la UE
(cal dir que l'any 2011 la inversió era del 4,8%). És el sisè país amb menor
inversió educativa de la UE molt lluny de Dinamarca (7%), Suècia (6,5%),
Finlàndia (6,2%) o Portugal (6%). Cal destacar el cas de Portugal i la
prioritat donada a la inversió pública en educació amb excel·lents resultats i
amb l'eliminació de les subvencions a la concertada.
 |
| Finlandia excel·lencia educativa d'un sistema totalment públic |
Hauríem de
ressaltar un fet poc conegut i és que el país reconegut per tenir el millor
model d'excel·lència educativa, Finlàndia, té un sistema educatiu totalment públic. Aquesta és una mala senyal per a
aquells que pretenen plantejar la supremacia de la gestió privada sobre la
pública.
S'hauria de
defensar i ressaltar de forma constant
que darrere dels al·legats de les diverses dretes en defensa de la llibertat
d'elecció de centres tant educatius com sanitaris, així com la seva defensa de
la rebaixa d'impostos no hi ha més que la defensa de la desigualtat social i la
retallada de la igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans.
La despesa pública
global va baixar al nostre país del 45,6 del PIB l’any 2013 al 41,3 en el 2018.
El nostre país és, especialment després de la crisi, un dels països amb major
desigualtat degut fonamentalment al fet que els ajustos s'han fet mitjançant la
reducció de la despesa pública i per tant afectant de forma negativa al conjunt
de la ciutadania. El problema del nostre país no està en la reducció de la
despesa pública sinó en la seva deficiència en els ingressos i en la baixa
pressió fiscal.
Espanya va tenir
una despesa pública al 2017 del 41% del PIB, quan la mitjana europea va ser del
45,8%. Però en el capítol de recaptació fiscal som el cinquè país de la zona
Euro amb menor recaptació fiscal. La mitjana de recaptació fiscal europea es situa
en el 46,3 del PIB, mentre que al nostre país és un 7,4% inferior, un 38,9% del
PIB, la qual cosa significa uns 80.000 milions menys de recaptació anual. Tot
això repercuteix directament en la despesa en serveis públics essencials entre
altres aspectes negatius.
El nostre país no
precisa de menys impostos, ans al contrari. Precisa d'una reforma a fons que
permeti un sistema més progressiu que l'actual i que actuï al seu torn sobre
les xacres de l'economia submergida, l'elusió i l’evasió fiscals.
Cal donar una forta
batalla ideològica enfront d'una dreta que planteja unes propostes que no permetrien
fer progressar econòmica i socialment el nostre país ni aconseguir una via de
major igualtat social.
Lamentablement
sembla que les nostres esquerres polítiques realment existents tenen avui dia
unes prioritats majors que tancar el pas a les dretes. Sembla que és més
estimulant barallar-se entre elles. La qual cosa és un reflex de la seva
incapacitat per a estar a l'altura de les necessitats de la societat.
 |
| Finançament adequats per serveis públics de qualitat |
