EL PSOE ES JUGA LA SEVA CREDIBILITAT

 

Sánchez se la juga

nuevatribuna/ 01 de noviembre 2021

Amb el tema de la Reforma Laboral el PSOE es juga la seva credibilitat com a força d'esquerres. No es tracta de jocs de paraules es tracta de derogar o no la Reforma la Laboral i/o els seus aspectes més lesius. Del que es tracta és de tornar a unes regles de joc laborals que van ser anulades per la “Contrareforma Laboral del PP” que es va efectuar de manera unilateral, sense consens social i va significar una fallida dels equilibris entre patronal i sindicats en favor dels primers. Cal afegir que el PP va dur a terme la seva actuació a principis del 2012 just dues setmanes després que els interlocutors socials establissin el “II Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva” del qual el Govern de Rajoy va fer cas omís.

Derogar la Reforma Laboral sense subterfugis significa superar una situació creada on el treball està en inferioritat enfront del capital, on els sindicats negocien en condicions d'inferioritat enfront dels empresaris. Derogar la Reforma Laboral significa tornar a equilibrar el diàleg social entre els interlocutors socials eliminant les condicions de prepotència de què gaudeixen els empresaris en l'actualitat especialment en la Negociació Col·lectiva.

Si es vol una societat menys desigual, més equilibrada, amb treballs més dignes, amb menys temporalitat i precarietat cal derogar aquesta Contrareforma Laboral del PP eliminant el “dúmping” laboral que permet la supremacia del conveni d'empresa sobre el conveni de sector i que dóna lloc a les subcontractacions abusives per sota de les condicions sectorials de les anomenades “empreses de multiserveis” que són en realitat prestadores de treballadors. Del que es tracta és que els treballadors de l'empresa principal i de les subcontractades tinguin les mateixes condicions laborals.

Derogar o superar la Contrareforma Laboral del PP significa acabar amb l'eliminació de la ultra-activitat dels convenis que situa en una situació de superioritat en la negociació col·lectiva a la part empresarial ja que en el cas de la falta d'acord no es mantenen les situacions prèvies de l'anterior conveni sinó que poden rebaixar-les fins als mínims de l'Estatut dels Treballadors. Del que es tracta és que els acords aconseguits en la negociació col·lectiva a la seva finalització només se substitueixin per nous acords de les parts.

Derogar significa limitar la capacitat omnipresent de la part empresarial tant per a modificar unilateralment les condicions de treball, com per a efectuar Expedients de Regulació d'Ocupació sense autorització de l'autoritat laboral. És a dir evitar l'excés de poder dels empresaris.

El PSOE s’ha de definir  clarament d'una vegada per totes i plantejar-se si vol que les relacions laborals i el seu marc normatiu sigui d'equilibri entre les parts on prevalgui la negociació o sigui com fins avui un camp on prevalen els interessos empresarials. Aquí no cal dir de manera farisaica que s'estarà al que decideixin els interlocutors socials perquè es parteix d'una situació de discriminació, d'una Contrareforma Laboral, la del PP, imposada sense acord ni negociació de cap mena. No pot ser que per a retornar l'equilibri entre les parts es pretengui un acord que no es va donar en l'origen de la situació discriminatòria.

El PSOE ha de definir d'una vegada i de manera clara amb qui està. Aquí no hi ha mitges  tintes que valguin. O està per una regulació que situï en condicions d'equilibri a les parts o està a favor de mantenir el privilegi empresarial.

No és un problema de personalitats entre Yolanda Díaz o Nadia Calviño sinó de posicions polítiques. És a dir es vol un marc laboral on es prioritzi el treball estable digne amb condicions laborals i salarials adequades o es vol mantenir, com fins ara, la prioritat dels interessos empresarials.

El PSOE ha de deixar de “marejar la perdiu”, no cal fer anomenades a la socialdemocràcia i defensar polítiques socioliberals. Els sindicats i els treballadors estaran atents a la seva conducta en aquest tema i actuaran en conseqüència. Si novament, com ja va fer González i com Zapatero es va veure obligat a fer, s'inclina per donar l'esquena a les legítimes demandes de major equanimitat en els marcs de relacions laborals defraudarà novament  una bona part dels seus electors que van creure en el “nou PSOE” renovat de Sánchez que pot donar per pràcticament enterrat el seu projecte polític servint en safata la porta del poder a la dreta.

Aquesta aposta no és de “relats” aquí es plantegen actuacions de repercussió sobre la vida i el futur de la classe treballadora. És a dir que aquí no hi ha dubtes ni posicions intermèdies. Que aprenguin per una vegada de la dreta que té clar a qui defensa.

Un PSOE que tant ha fet gala en el seu congrés de socialdemòcrata hauria de tenir molt clar que per a ser-ho ha de derogar d'una vegada per sempre els aspectes més lesius de la Contrareforma laboral del PP.

Només a partir d'aquesta derogació o si es prefereix superació, situant unes condicions equilibrades entre els interlocutors socials, es podrà anar més enllà cap a la negociació d'un Nou Estatut del Segle XXI. I en aquesta futura negociació com ja va plantejar la socialdemocràcia en molts països en el passat segle hauria de plantejar-se anar més enllà en el terreny de l'equilibri polític entre les parts en un tema com és el de la participació de la representació dels treballadors en la gestió dels processos productius en les empreses.

El PSOE i Sánchez en aquest tema es juguen tota la credibilitat del seu projecte.

VIOLENCIA URBANA VERSUS CONVIVENCIA CIVICA

 

Brots de violència nihilista

Revista Treball/ 18 d'octubre 2021

ClubCortum/ 20 d'octubre de 2021

Els fenòmens de violència urbana no són nous al nostre país. Ens podem remuntar als episodis de “Kale borroca” a Euskadi en la dècada del 2.000 que no van ser aïllats. Cal dir que en la mateixa època, sense que es donés la més mínima publicitat, es van donar més episodis de violència de baixa intensitat a l'àrea de Barcelona per part d’auto denominats grups antisistema especialment durant els caps de setmana i contra oficines bancàries.

Recentment hem comprovat com es donaven fenòmens de molta major violència en determinats moments del procés independentista català, quan es van donar nombrosos i extremadament violents atacs dirigits contra les forces de l'ordre, per part de nombrosos grups de manifestants radicalitzats, en finalitzar concorregudes manifestacions pacífiques. La principal diferència amb la violència d'èpoques passades ha estat l'elevada publicitat per part dels mitjans de comunicació, especialment pel seguiment en directe per part de mitjans televisius ansiosos d'audiència. En definitiva els actes de violència es van convertir en espectacle televisiu.

Fets posteriors d'actuacions desmesurades d'aquest tipus es van donar també per l'entrada a la presó d'un raper poc conegut com a Pablo Hasel. La reacció dels denominats grups antisistema va ser especialment greu i virulenta. I igualment va haver-hi un ampli seguiment mediàtic.

Últimament els fenòmens de violència urbana han fet un salt qualitatiu amb la violència desplegada amb motiu dels “botellons” que es convoquen per les xarxes socials i que congreguen a grups massius de joves que es reuneixen de forma no legal per a beure i fer gresca i que acaben amb grups d'aquests joves atacant i cremant mobiliari urbà i finalment dirigint-se directament a atacar  les forces policials que tracten de dissoldre'ls.

Podem dir que hem anat passant d'una violència arbitrària que es tractava de justificar amb raons pseudo-polítiques a una violència sense justificació de cap mena en el que podríem denominar una “banalització de la violència”.

Evidentment aquest procés de banalització de la violència no pot deslligar-se del context social i polític que l'envolta. Els actes violents a Catalunya i la falta de respecte a les normes de convivència i a l'autoritat de les forces policials responsables de l'ordre públic no poden deslligar-se de fets com que des de la màxima representació política de la comunitat, el Govern i el Parlament, es vulneressin de manera ostentosa les principals lleis, la Constitució i l'Estatut. O el fet que des del poder polític català s'instés la desobediència i a col·lapsar vies de comunicació o sabotejar les línies ferroviàries. Hem de recordar que el President Torra encoratjava als CDR a “apretar” en les seves actuacions. Si el govern d'una comunitat desobeeix i crida a desobeir les lleis quin exemple es difon? Si això a més compta amb l'aplaudiment i la difusió per part de mitjans de comunicació públics i privats quina imatge es propaga entre la població? És una invitació des del poder públic a fer el que a cadascun li vingui en gana. I encara més greu és el fet que des dels poders públics no es condemnin els actes de violència i per contra s'analitzi críticament l'actuació de les forces d'ordre públic, tot això ampliat per l’extensa difusió dels mitjans de comunicació.

Però el tema es pot  reduir únicament a l'actuació dels governants catalans ja que des de fa temps des de la dreta espanyola s'estan estimulant actuacions de desobediència. Dirigents significatius de la dreta han lloat el dret individual a fer el que vingui en gana, només cal recordar a José M. Aznar quan davant la decisió de les autoritats de trànsit de limitar els nivells d'alcoholèmia va declarar "Les copes de vi que jo haig o no haig de beure deixa'm que les begui tranquil·lament….i qui t'ha dit a tu que vull que condueixis per mi?, en un clar desafiament a les normes implantades per la DGT.

I no hi ha dubte que aquest plantejament d'exaltació del dret individual a fer el que es vulgui ha estat una constant per part de dirigents del partit popular en l'últim període des del moment en què va proclamar com a “il·legítim” al govern de Pedro Sánchez i que els ha portat a confrontar i deslegitimar totes les seves propostes polítiques i les lleis aprovades. El PP dóna una mostra de desobediència i desacatament institucional al no complir el mandat constitucional de renovació del Consell del Poder Judicial i altres òrgans constitucionals. Però també en oposar-se a aplicar lleis com la d'Educació o la futura Llei sobre lloguers d'habitatge. El cas més exemplar és la continuada insubmissió de la Comunitat de Madrid a aplicar les restriccions derivades de les normes sanitàries adoptades per a combatre la Covid-19, tot això sobre la base d'una inalienable defensa de la llibertat individual. És aquesta concepció de la primacia de l'individualisme, per sobre de les normes de convivència, la qual cosa es va reflectir en el “turisme de borratxera” fonamentalment francès que va acudir a Madrid durant els períodes de l'Estat d'Alarma. I és aquesta primacia de l'individualisme, convertit en dret a la llibertat, per damunt de la normes de convivència cívica, el que va exhibir en la seva reeixida campanya electoral a Madrid.

No hi ha dubte que els exemples d'actuacions de desobediència per part de responsables polítics tenen una influència directa en la negació de tota autoritat i en la confrontació directa de sectors de joves amb els representants de l'autoritat que són les forces policials.

Cal responsabilitzar també a aquells que des de posicions liberals o progressistes tracten de justificar aquests brots de “violència nihilista”. Aquesta violència i aquests violents no es poden justificar sobre la base de dir “que els joves han sofert molt durant la pandèmia”. Tots els sectors de la societat han sofert amb la pandèmia i una gran majoria s'ha comportat de forma socialment responsable. Tampoc val justificar aquests brots violents relacionant-los amb la falta d'oportunitats de la joventut i els seus problemes econòmics i socials, ja que aquesta explosió de “violència narcisista individualista” no la protagonitzen precisament els joves dels sectors més desfavorits sinó joves amb un nivell de benestar bastant acceptable, molts dels quals ara ompliran els locals d'oci nocturn. Les explicacions i justificacions “buenistes” d'alguns articulistes diletantment progressistes no ajuden a entendre la situació.

Cal dir i repetir fins l'avorriment que els sectors més desfavorits durant molt de temps per la crisi econòmica i ara la sanitària, que els ha colpejat amb major força, estan demostrant un civisme allunyat del que seria fins a un cert punt un justificat “esclat social”. Actitud molt diferent de la d'aquests joves de molta millor condició social que provoquen les “violències del botelló”.

Confondre en els mitjans de comunicació o en les xarxes socials la violència de la crema de contenidors amb la defensa de llibertats com la d'expressió o altres o ara amb l'explosió d'una joventut molt soferta no ajuda a entendre el fonamental. Aquests actes de violència que ara es dirigeixen directament contra els responsables d'ordre públic són un fenomen que atenta i compromet la convivència social i les seves normes i el conjunt de la classe política hauria de reflexionar sobre això.

Ja és hora de que des de l'esquerra, ja que la dreta sembla alienada per a fer-ho, es comenci a actuar amb serietat. La violència s’ha de condemnar radicalment en defensa de la convivència cívica i s’ha de deslegitimar-la com a mètode de protesta social. Podem resumir dient, parafrasejant a Gramsci, que en un moment de crisis quan s'albiren canvis “apareixen els monstres”.

LA CONSTITUCIÓ DEL 78, BREU EPOCA DE CONSENS A ESPANYA

El "consens" del 78

 ClubCortum/ 6 d'octubre 2021

Espanya no ha estat un país molt donat a consensos. La dreta sempre ha considerat el seu dret i competència la direcció de l'Estat. Excepte breus episodis, com el de la I República, la dreta representant dels grans poders econòmics, l'oligarquia formada per l'aliança dels grans industrials bascos, els latifundistes andalusos i l'alt funcionariat de Madrid amb acords de vegades amb els industrials tèxtils catalans, van copar el poder polític al marge de la gran majoria dels espanyols. Aquesta coalició de les classes dominants sempre va tenir el suport ideològic de l'Església. La Restauració amb el seu model d'alternança bipartidista i posteriorment quan aquesta va entrar en crisi la Dictadura de Primo de Rivera van significar el ple domini de l'aliança conservadora de les classes dominants que finalment es va trencar amb l'adveniment de la II República. Durant aquest temps els representants de la dreta tendeixen, com a màxim, algun pont cap a les dretes nacionalistes perifèriques però sempre excloent del diàleg els partits representants dels sectors més populars.

La II República significa un breu espai de temps on les classes subalternes que inclouen des de sectors de la petita burgesia a la classe treballadora i la pagesia gaudeixen d'alguns moments d'accés al poder polític. No tot l'espai de temps de la II República va ser progressista ja que durant el “bienni negre” la dreta va tornar a copar el govern fins a la victòria del Front Popular. L'època de la II República no va ser un període de consens, al contrari les dretes van efectuar una dura confrontació contra totes les actuacions modernitzadores dels governs republicà-socialistes. Finalment la confrontació va acabar amb el cop militar i la instauració d'una dictadura que va perseguir amb ferotgia els seus oponents i va instaurar quatre dècades de poder absolut de les dretes polítiques i econòmiques i que va comportar la persecució de tota forma de dissidència i el domini d'un règim franquista avalat per una ideologia nacional-catòlica.

La mort de Franco va provocar el final d'un sistema que ja no servia ni per al propòsit de la pròpia necessitat del desenvolupament econòmic del país. Per a donar sortida a la situació es va donar una convergència d'interessos entre els sectors més aperturistes del règim i les forces de l'oposició democràtica fonamentalment d'esquerres.

La “Transició” i la Constitució del 78 van ser fruit d'un estrany episodi de consens en la política espanyola. La principal força de la dreta, la UCD, representava un model més modern capaç de dialogar i pactar amb les diverses forces de l'oposició tant pel que fa als aspectes econòmic-socials com a la definició d'un marc polític constitucional que posés fi a la llarga dictadura franquista.

En tota la història moderna d'Espanya no s'ha donat un període més fecund de col·laboració política entre actors diferents. I això que va ser un moment gens fàcil, amb una difícil situació econòmica i encara més política. Cal assenyalar que es van haver d'afrontar des de temptatives i atemptats de l'extrema dreta fins als múltiples atemptats terroristes que donaven ales als sectors més extrems de les forces armades.

En tot aquest marc la majoria de forces polítiques van arribar a complexos acords  en el pla socioeconòmic com van ser els “Pactes de la Moncloa”, la Constitució del 1978, l'Estatut dels Treballadors del 1980, o la Llei del divorci de 1981. D'aquests amplis consensos només es va situar al marge Aliança Popular el representant més clar de les restes de la dreta franquista més recalcitrant.

Però aquesta època de consens lamentablement va ser breu. La implosió interna de la UCD, i l'aglutinació de les forces de dretes en Aliança Popular i en la seva posterior transformació en el Partit Popular van liquidar els consensos i es van transformar en dures confrontacions polítiques que ens han portat a l'actual situació. El PP s'ha situat en contra de tots els avenços en la consecució de drets socials, avortament, matrimoni homosexual o últimament eutanàsia,  així com quan ha governat ha efectuat retallades unilaterals tant en impostos com en les condicions soci-laborals. Així mateix s'ha manifestat en contra de tot el relacionat amb la Memòria Històrica i mai ha renegat obertament del període de la dictadura. El seu desig d'aglutinar  tota la dreta fins i tot la més extrema l’ha portat a radicalitzar les seves posicions impedint qualsevol avanç en la modernització constitucional.

Podem afirmar clarament que avui dia seria impossible acordar ni tan sols la pròpia Constitució del 1978. I aquesta situació és greu perquè no hi ha dubte que existeixen aspectes de la Constitució que s'haurien d'aprofundir especialment els que fan referència a la pròpia estructura de l'estat autonòmic.

Tal com ha proposat recentment l'Associació per una Espanya Federal, en aquests moments avançar cap a un model d'Estat federal a Espanya “no és una proposta d'esquerra o de dreta, sinó l'evolució natural i necessària de l'Estat autonòmic a Espanya”. La pròpia pandèmia del Covid ha demostrat els aspectes positius però també les insuficiències de l'actual model d'estat. S'ha demostrat com diu el document que es requereix “posseir adequats instruments de col·laboració entre els diferents nivells de l'Administració, que garanteixin uns sòlids autogoverns territorials juntament amb una autoritat “federal” forta i dinàmica, capaç de garantir la igualtat de drets de la ciutadania en el seu conjunt i l'eficàcia de l'acció pública”.

Avançar cap a un Estat Federal com és l'existent en la RFA no hauria de ser una confrontació entre la dreta i l'esquerra estatals en una societat democràtica, però sí que és impossible davant una dreta extrema que desitjaria una recentralització de l'Estat sota una perspectiva de nacionalisme espanyol extrem. Lamentablement falta una dreta moderna com la que el miratge de la UCD va semblar fer possible. Però el miratge va desaparèixer ràpidament i va reaparèixer la cara rància i reaccionària de la dreta tradicional aliena i contrària a tota mena del que ells consideren “modernitats”.

Caldria una lògica transformació de l'actual model d'Estat cap a un Estat Federal més harmònic, eficient, racional i modern que sembla difícil en un moment en el qual només des de l'esquerra es defensa, i encara de forma poc ferma, pels seus principals representants polítics. La defensa del federalisme no ha de ser únicament patrimoni de l'esquerra sinó de totes les forces amb una certa racionalitat política.

Però sembla que encara tardarà aquest temps. Avui el federalisme s'enfronta a poderosos enemics per a aconseguir un consens per a una modernització d'Espanya. S'enfronta no sols a les dretes retrògrades i centralistes sinó també als nacionalistes perifèrics amb falsos somnis independentistes i fins i tot a unes esquerres adolescents que tracten de diferenciar-se sota proclames pseudo-confederals.

Lamentablement avui sembla no ser temps de consensos ni de modernització, per sort va existir la Transició i el breu període de consens que va il·luminar la Constitució del 78.

El diàleg necessari en la política