BON ANY 2016

LLIBERTAT-SOLIDARITAT-FRATERNITAT-JUSTICIA

Mai més un nen com Aylan mort per la insolidaritat

El drama del refugiats: Aylan mort a una platja turca

LA DECONSTRUCCIÓ D’EUROPA

Europa es trenca?

nuevatribuna.es | 26 de Diciembre de 2015

Durant els darrers anys la Unió Europea està vivint un procés de regressió democràtica sense precedents. Es evident que l’objectiu pel qual es va crear la CEE i posteriorment la UE que era el de acabar amb els enfrontaments en el sol europeu i el foment de la cooperació i la solidaritat i la creació d’uns espai polític, econòmic i social que fomentés un creixement econòmic i una política de benestar en la seva ciutadania està seriosament qüestionat. El que es va arribar a conèixer com a “model social europeu” és avui més un desig que una realitat.

La crisi econòmica ha posat en evidència totes les carències i contradiccions que s’havien acumulat en els darrers anys en el desenvolupament de la UE. Es necessari no desconèixer que la construcció europea va ser també una política de resposta a la situació d’antagonisme polític existent a Europa desprès de la II Guerra Mundial amb l’aparició del bloc soviètic. El capitalisme amb rostre humà que va significar la Unió Europea en gran part gestionat per socialdemòcrates i cristianodemòcrates era un intent d’evitar el possible creixement de partits comunistes forts com els d’Itàlia i França. Avui ningú pot negar que la por al bloc soviètic va ser el millor aliat per a la millora de les condicions de vida de les classes treballadores de l’Europa Occidental. La implosió d’aquest l’any 1989 amb la caiguda del mur de Berlin va tenir repercussions polítiques importants a l’Europa Occidental com l’inici de la fi dels partits comunistes i la crisi de la socialdemocràcia europea que ja no era necessària per als poders econòmics dominants.

Caiguda del "mur" de Berlin

Però els problemes per aconseguir una plena integració europea venien de més lluny i es van aguditzar desprès. L’entrada de la Gran Bretanya l’any 1973 va ser la primera passa en contra d’una integració europea plena, com ja havia analitzat en el seu moment De Gaulle que considerava que eren el “Cavall de Troia” dels interessos americans. Realment cal donar-li la raó al mandatari francès. Gran Bretanya mai ha tingut cap voluntat de fomentar la unió política i social, ans al contrari ha estat sempre defensora d’una Europa que fos simplement un ampli mercat i res més. Posteriorment la unificació alemanya va canviar els paràmetres i la correlació interna en la UE, on Alemanya va consolidar la seva hegemonia. La conseqüència va ser una ampliació a l’Est, l’any 2004, feta de forma precipitada i amb l’únic objectiu de restar-li protagonisme a la nova Rússia aprofitant la seva situació de feblesa. Alemanya sempre ha considerat els països de l’Est com part del seu “hinterland” o el seu “pati del darrera”.

Prèviament al 2002 es va produir  la entrada en vigor de l’Euro, una moneda única feta a la mida d’Alemanya. Es va establir una política monetària comuna sense acompanyar-la de la necessària harmonització de les polítiques fiscals i pressupostàries. Sense sistemes de mutualització del deute dels diversos països, amb estructures econòmiques molt diferents i amb un BCE amb la missió única de controlar la inflació.

Junckers, President de la Comissió

La crisi econòmica ha fet saltar pels aires les aparences de la UE. Les polítiques anti-austeritat presses per un poder europeu, el Consell format pels mandataris dels Estats membres i dominat pel paper indiscutible d’Alemanya, i la Comissió Europea que ha perdut gran part del seu paper de representants de la Unió,  mancats de la necessària legitimitat democràtica han repercutit de forma negativa sobre els ciutadans de molts països, especialment del sud, i  han trencat en gran mesura l’ideal europeu de bona part de la ciutadania.

La UE apareix davant els ulls de molts ciutadans europeus com un poder llunyà que només adopta mesures que fomenten la desigualtat i la pèrdua de drets, tot en benefici dels grans poders econòmics i financers. S’adopten mesures basades en paràmetres macroeconòmics que en res tenen en compte la seva repercussió en la vida real dels ciutadans i això només ajuda a crear recances i beneficiar a aquells que defensen la necessitat de retornar a la defensa dels vells nacionalismes.

Els dirigents de la UE semblen haver oblidat que sense el suport de la ciutadania la Unió Europea no és possible, i que si només és un “mercat comú” sense contingut social ni polític el seu manteniment serà difícil per que més d’hora que tard sortiran els vells egoismes i interessos nacionals donada la falta d’un interès i benefici comú.

En els darrers temps ja hem viscut diversos fets que fan aparèixer la regressió en els ideals europeus. La crisi de Grècia va ser un primer cas. Un país en situació de crisi per la gestió d’uns governants emparats durant molt temps per la pròpia UE vol canviar la seva política en benefici dels seus ciutadans. Davant d’això la UE i el BCE provoquen una forta pressió política, econòmica i fins i tot monetària per fer que el nou govern díscol amb les directrius dels poders europeus es rendeixi. L’actuació europea va ser l’exemple d’un cúmul d’actuacions antidemocràtiques contra un govern legítim que sols volia alleugerir el patiment del seu poble. La resposta dels poders autocràtics de la UE va ser tot un exemple de manca de flexibilitat, solidaritat i de comprensió democràtica.

Impactant imatge d'un nen refugiat mort

Un segon exemple clarament definidor de la pèrdua de valors de la UE ha estat la seva política d’immigració que s’ha aguditzat amb la crisi dels refugiats. La manca de resposta dels països de la UE davant un drama que es produeix en les seves fronteres. La seva manca de sensibilitat, d’humanitat amb els refugiats i de solidaritat amb els països més afectats com Grècia i Itàlia ha estat increïble i ha escandalitzat una part sensible de la ciutadania.


Tot això sense entrar en el paper de països centrals europeus, com Alemanya en la crisi de la desaparició de Iugoslàvia o més recentment en Ucraïna, portant de nou aires de guerra al sol europeu.


On és l’Europa que volia ser un exemple en el seu model de societat oberta, lliure, democràtica i solidaria? Avui aquesta Europa ideal, quasi mítica sembla haver iniciat un camí de desconstrucció que fa que a molta gent  li sigui impossible de reconèixer-se en ella. L’envellida Europa tancada en si mateixa, egoista, només sensible als interessos dels poders econòmics i financers, que restringeix les llibertats i els drets. Aquesta Europa no té res a veure amb l’idea d’una Europa amb voluntat d’unitat de tota la seva ciutadania, basada en els ideals de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, de societat oberta al món i que vol fer compatible el creixement econòmic amb el benestar de la gent. Una Europa que davant dels darrers atemptats terroristes només ens ensenya  la seva cara més fosca basada en l’ordre i el bel·licisme i no dubta en fer-li el joc als terroristes al retallar llibertats ciutadanes, aquesta no és la Europa capaç de motivar sentiment de proximitat en la seva ciutadania.

No hi ha dubte que la regressió europea pel que fa a drets socials i llibertats i la seva incapacitat de fer camí en la construcció d’una Europa més unida en els marcs polítics socials i democràtics provoca un retraïment en la consciència comuna de la seva ciutadania.

Els dirigents europeus son responsables

L’actitud dels actuals governants europeus, la seva manca d’entendre el component social i ciutadà de la Unió Europea és el responsable de la regressió política nacionalista en el conjunt de la Unió. Els dirigents polítics europeus demostren un alt grau d’hipocresia quan es lamenten del creixement de forces antieuropees i d’extrema dreta en molts països de la UE. Ja no són únicament països de l’Est de dubtosa tradició europea i democràtica com Hongria o Polònia. La extrema dreta és avui la primera força en països fundadors de la CEE com França i Holanda. L’antieuropeisme s’instal·la a Gran Bretanya i la pròpia Alemanya, i fins i tots als països nòrdics i  Àustria creixen les opcions de dreta extrema com també ho fan a Italià i Grècia.

Els governants europeus són els responsables amb les seves polítiques antisocials del creixement d’aquestes opcions antieuropees i del retorn amb força  del nacionalisme a l’àmbit de la Unió Europea.

Ells ens estan desconstruint Europa i tots patirem les seves conseqüències. Han de tenir clar, com ho tenien els “pares fundadors” que Europa serà dels ciutadans o no serà. I realment no tenen massa temps per aconseguir canviar d’orientació. L’Europa del capital a la llarga portarà el trencament i l’enfrontament dins de la pròpia Europa.  

Alguns dels pares fundadors

PANORAMA DESPRÉS DEL 20D

Després de les eleccions generals

Nuevatribuna | 21 de Diciembre de 2015


No hi ha cap dubte de que les eleccions del 20D han produït un important canvi en el mapa electoral del país. El primer resultat a destacar és que el bipartidisme sembla derrotat i condemnat de moment, i si el nou Parlament aconsegueix una nova llei electoral proporcional  significaria la seva derrota definitiva. I això ja comporta una renovació i regeneració democràtica amb major capacitat de l’òrgan representatiu de la ciutadania: el Parlament.

En segon lloc el resultat estableix una forta dificultat per a establir aliances sòlides per a governar tant des de la dreta  com des de l’esquerra, la qual cosa pot determinar una legislatura complexa i potser curta.

En quina situació queden els diversos partits:

PP - Rajoy

El PP ha aconseguit guanyar les eleccions amb una pèrdua molt important del nombre de diputats i dels vots, molts inferiors al de les darreres eleccions, i amb una dificultat per a poder establir aliances post-electorals. No hi ha dubte que amb la situació política de fa un any i mig el PP seria un partit derrotat ja que hauria perdut les eleccions davant les esquerres existents en aquells moments. Però el profund canvi que s’ha donat en els darrers temps i la major divisió de vot li permet obtenir un primer lloc que no reflecteix el cost en pèrdua de vots i escons derivats de les seves profundes polítiques antisocials que malgrat tot l’impossibilita en la pràctica continuar al govern.

Rivera- C,s

Ciutadans C’s és la nova marca de la dreta. Un partit que ha tingut una pujada sobtada derivada de la por que els poders econòmics i financers van tenir davant l’aparició fulgurant i emergent de Podem. Malgrat això el resultat és molt inferior a les seves expectatives. No hi ha dubte que una gran part dels poders han utilitzat els mitjans de comunicació per fer-li una política de suport tot establint una equiparació i paral·lelisme amb la formació “morada”. Els mitjans han catapultat C’s com a una nova formació, malgrat no ho era, i que gràcies al gran llançament mediàtic i la capacitat i eloqüència del seu líder, Albert Rivera, la van catapultar com a formació emergent a la dreta. El problema de C’s és que s’ha construït mitjançant la integració, per al·luvió, de partits i forces locals amb trajectòries diverses i no homogènies, simplement per l’atracció de la possibilitat d’apropar-se al poder. C’s ha volgut aparèixer com a una formació de centre, malgrat poc a poc s’ha anat endevinant la seva inclinació cap una dreta laica però profundament antisocial. Es el recanvi o la “crossa” de la dreta tradicional. Durant la campanya ha perdut ritme per la dificultat d’aprofundir els seus missatges electorals i els seus errors on han aparegut aspectes retrògrads del seus missatges electorals. Altrament el fet és que es tracta d’un partit poc consolidat i que únicament té un actiu:  la capacitat dialèctica i mediàtica del seu “líder” sense el qual C,s no seria res. No hi ha dubte que ha quedat molt lluny de les seves expectatives.

Sánchez- PSOE

El PSOE com el PP ha pagat el preu del trencament del bipartidisme. Ha tingut un resultat gens favorable ni en vots ni en escons, malgrat es pugui conformar amb la major caiguda del PP. S’ha presentat amb un missatge poc renovat i poc atractiu per a la gent d’esquerres desprès de la terrible etapa de Govern del PP. Ni el PSOE ni Pedro Sánchez han estat capaços de capitalitzar el desgast del PP, de donar esperances als ciutadans. El PSOE actual no dóna cap imatge de canvi cap a l’esquerra, és un partit que encara té el llast del final de l’etapa de Zapatero amb actuacions com la Reforma Laboral i el canvi constitucional de l’article del 135. El PSOE ha aparegut com a un partit envellit, amb un lideratge poc arrelat i  encara molt llastrat per la vella guàrdia i pel pes del “felipisme”. Es un partit que sinó es renova clarament i fa un gir a la esquerra pot entrar en una dinàmica perillosa de caiguda continuada difícil de regenerar a l’estil del PASOK grec, especialment si optés per un pacte de “gran coalició”.

Iglesias- Podemos

PODEM és sens dubte el triomfador de les eleccions. Malgrat la baixada de les seves expectatives durant l’estiu ha estat capaç de fer una important remuntada fent-se receptor d’una gran part del vot progressista. Podem no hi ha dubte que ha estat la veritable força emergent i qui ha provocat el trencament del mapa electoral i ha capitalitzat tota la indignació social existent de la que ha fet responsable de forma generalitzada i indiscriminada a la resta de partits existents. Sense tenir un perfil ideològic clar, més enllà d’un populisme progressista i regeneracionista, sense tenir una militància organitzada, no hi ha dubte que l’equip dirigent ha sabut llegir l’estat d’ànim d’una majoria social favorable a la necessitat de canvi i de “fer net”. Pablo Iglesias i la seva gent ha sabut lligar complicitats amb altra gent similar a ells com la d’En Comú d’Ada Colau, o a forces d’esquerra perifèrica com Compromís, ICV-EUiA o AGE, o la gent d’EQUO. Tot això li ha permès aparèixer amb molta força i amb una imatge clara de regeneració social i de renovació que no hi ha dubte ha tingut un fidel reflex a les urnes. Ara a Podem li queda el més difícil. Crear organització, fins ara ha estat un partit d’elits piramidal, sense una ideologia clarament definida i amb canvis de posició  diversos en els darrers temps, i mancat d’una militància sòlida. Es més un partit de “fans” que de militants. Un partit més d’imatge i de capacitat mediàtica que de militància sòlida. Un partit mancat de quadres polítics bregats en la lluita política i amb capacitat de discurs i de gestió. Caldrà veure cap a on es consolida si cap a una substitució modernitzadora del PSOE, o si abandona el seu populisme i opta per encapçalar una forta modernització i regeneració del conjunt de l’esquerra. I l’esquerra com va dir, una de les persones que agrada molt citar a Pablo Iglesias, l’Antonio Gramsci, és organització i militància i no “caudillisme” que tant a ell com la seva companya d’aventura política, Ada Colau, tant els hi encanta malgrat les seves continuades apel·lacions a la gent. I per això caldrà aterrar en el món real i per exemple començar a dir quina és la visió que té en la seva cosmogonia del paper que s’atorga a la classe treballadora, així com quina consideració té i quina  relació vol tenir amb les organitzacions que la representen, és a dir el sindicalisme de classe. Aquest seria un bon punt de partida. D’altra banda quina és la relació estratègica que vol tenir amb els seus aliats electorals?. Com gestionarà la diversitat dels seus associats? Quina estratègia de futur amb aquesta aliats? Gent com Compromís, especialment Iniciativa del País Valencia, o com Iniciativa per Catalunya-EUiA, o la gent d’AGE a Galicia tenen militància, tenen quadres i tenen plantejaments ideològics profundament conceptuals. També caldrà que defineixi quina és la relació que vol tenir en el futur amb altres forces d’esquerra i progressistes com Equo, CHA, MES i especialment amb IU. En definitiva quina és la seva definició desprès de les eleccions i envers el futur, si una organització d’elits dirigents o una organització consolidada, oberta, militant i participativa definida en l’àmbit de la esquerra.

Garzón- IU

IU ha patit en les eleccions el preu de tot un seguit de crisis internes i organitzatives que van diluir les seves bones expectatives que tenia fa un any i mig derivada d’una bona tasca d’oposició parlamentària de l’Esquerra Plural. Tot aquest bagatge va desaparèixer davant l’arrancada de PODEM i l’actitud poc clara, dubitativa i a remolc que va adoptar la direcció d’IU. Decisions que van provocar ruptures internes, com les eleccions a l’Ajuntament i Comunitat de Madrid, i altres que van provocar greus discrepàncies entre les diverses famílies de l’organització. Malgrat la bona campanya d’Alberto Garzón al front de IU-UP,  basada en un discurs clar del candidat i en el treball de la seva militància, tot això malgrat que ha estat invisible per a molts mitjans de comunicació, especialment els televisius, d’on ha estat exclosa malgrat ser encara la tercera força parlamentaria de l’Estat. El resultat ha estat molt negatiu i s’ha quedat sense poder formar grup parlamentari, cal però assenyalar que amb 900.000 vots i ser la cinquena força electoral només li han comportat 2 diputats, quasi mig milió per escó, resultat d’una antidemocràtica llei electoral. No hi ha dubte que IU ha de replantejar-se el seu futur o el perill de desaparició. Cal que s’obri de debò, que accepti ser una organització referent de l’esquerra, amb una valoració positiva de la pluralitat interna amb respecte per la pròpia organització i militància. Cal que s’alliberi de  controls paral·lels i defensi un futur clar d’esquerres, actualitzat sense perdre les referències, passant de les veritats absolutes i tenint la capacitat d’adaptar-se al canvi de la societat tot mantenint la seva vinculació amb els moviments socials i el moviment sindical dels treballadors.

A hores d’ara és aviat per conèixer quina serà l’alternativa de govern ja que els resultats no fan fàcil la governabilitat. Però els reptes polítics són molt importants. Cal que el nou Parlament opti per adaptar  les normes a la realitat del carrer i això passa per fer front a la situació territorial, especialment per la situació a Catalunya però no únicament, i a la necessitat de canvis en les polítiques econòmiques i socials que permetin la recuperació dels drets socials, laborals i econòmics de la ciutadania, posant en qüestió lleis de l’anterior legislatura com la Reforma Laboral, la Llei Wert o la Llei de seguretat ciutadana i elaborant lleis necessitades d’actualització com la llei electoral. En definitiva una demanda de profunda Reforma Constitucional que és el que una majoria de la societat demanda d’una forma o d’altra. En cas contrari és possible que la legislatura sigui curta i esperem que com a mínim si s’han de convocar noves eleccions sigui amb una nova llei electoral.

Nova composició Congrés Diputats

CIUTADANS-C,s LA DRETA DISFRESSADA

La dreta disfressada

Nuevatribuna | 29 de Noviembre de 2015


Ciutadans-C’s el partit que encapçala Albert Rivera intenta fugir de les definicions clares i pretén aparèixer com a un partit de centreesquerra no nacionalista i fins i tot progressista amb la finalitat d'atreure  votants tant del PP com del PSOE. En aquest sentit el propi nom del partit insta a aquest equivoc ja que el propi concepte de “ciutadà” sorgeix de la Revolució Francesa assenyalant  la persona que forma part d'una col·lectivitat d'iguals en drets.

Ciutadans és una formació impulsada per una sèrie de personalitats anticatalanistes com Félix de Azúa, Albert Boadella, Arcadi Espasa i especialment Francesc de Carreras, entre d’altres. Però atès que cap d'ells es volia comprometre en l'acció política van buscar  algú jove i amb capacitat de discurs per a encapçalar el projecte. Entre diversos candidats el triat va ser Albert Rivera, jove advocat de “la Caixa”, guanyador d'una lliga universitària de debats. El candidat reunia una sèrie de qualitats: joventut, telegènia i capacitat per a difondre un discurs que aparegués modern en la seva forma i ambivalent en el seu contingut.

Francesc de Carreras: "l'Oracle de C,s

Malgrat tot Ciutadans en els seus primers anys no va passar de ser una força minoritària en el Parlament de Catalunya i d'àmbit d'actuació cenyit a Catalunya, doncs en el conjunt de l'Estat era UPyD  la que ocupava un espai similar que limitava la seva expansió.

El moment de la seva irrupció a l’estat ve motivat per l'aparició de PODEM com a formació política que qüestiona l'actual mapa polític, i el ràpid creixement dels de Pablo Iglesias en intenció de vot especialment després de les eleccions europees del 2014. En aquestes eleccions C’S no va passar d'un modest resultat de dos eurodiputats.

L'aparició de PODEM i el desgast del PP porta al fet que els poders econòmics i mediàtics es plantegin la necessitat de potenciar alguna alternativa des de la dreta que permeti complementar o si s’escau substituir el paper del PP com a partit que representi els seus interessos. En aquest sentit són aclaridores les declaracions del President del Banc de Sabadell, Sr. Oliu: “hem de crear un PODEM de dretes”. I tal dit tal fet.

Des de finals de 2014 el conjunt de mitjans de comunicació comencen a referir-se i a publicitar la novetat dels partits “emergents” on inclouen  PODEM  i  C’s. Progressivament va decreixent en l'àmbit mediàtic la presència de la gent d'Iglesias i cada vegada es dóna major cabuda a C,s i especialment a Albert Rivera en els mitjans no només televisius. En l'actualitat ja ningú pot dubtar que darrera del llançament de C,s en l'àmbit de l'estat estan els grans poders financers i econòmics, que controlen els mitjans, que li donen la seva màxima audiència i suport. Només cal veure com  C,s s'ha convertit en l'opció preferida per a diferents mitjans com El País, El Mundo o gent com  P.J. Ramírez.

Avui Albert Rivera no hi ha dubte que és l'opció de la dreta econòmica, financera i mediàtica, en la seva doble condició de complement o alternativa del PP.

Però que s'amaga darrera de Ciutadans? Quins són els seus plantejaments? Malgrat la seva cura d'evitar divulgar de forma clara les seves propostes, darrera del seu florit discurs formalment ple de modernitat apareixen trets propis de la dreta pura i dura. C,s ve a ser al nostre país el que els liberals a Alemanya, que estan a la dreta del partit de Merkel en el plànol econòmic malgrat que puguin ser més flexibles i laics en temes de valors com el laïcisme.

Analitzem diversos aspectes que ens ajudin a definir a C,s:

1.-Nacionalisme espanyol: C,s no és antinacionalista, al contrari és nacionalista espanyol a ultrança radicalment enfrontat a altres nacionalismes com el català. El partit de Rivera és  en bona part responsable d'haver creat un problema i un enfrontament a partir de la llengua a Catalunya, on des de la transició democràtica mai havia estat un problema social.

2.- Centralisme constitucional: vol aparèixer com a reformador però les seves propostes són similars a les opcions més centralistes ja que pretenen un nou sistema de competències basades en la centralització de moltes d'aquestes com l'educació. Les seves posicions són radicalment contràries a reconèixer una Espanya federal on es reconegui el caràcter plurinacional i plurilingüístic. És a dir els seus plantejaments coincideixen amb els de els corrents més rancis de l'espectre polític.

Luis Garicaño: l'economista lliberal de C,s

3.- Economia liberal: Les seves posicions poden ser compartides pels més purs representants de la FAES d'Aznar. En lo laboral Contracte Únic, és a dir eliminar la causalitat en la contractació, amb la qual cosa sota aquest nom s'amaga un contracte eternament temporal amb una indemnització, baixa, en funció dels anys treballats. En el social defensen l'establiment de copagaments en educació i sanitat potenciant els concerts tant educatius com a sanitaris i per tant relegant el servei públic tant sanitari com a educatiu per als sectors menys afavorits de la població, és a dir el sector públic és pràcticament l'últim recurs o la beneficència. En impostos s'inclinen pels indirectes, plantejant pujar l'IVA fins i tot en els consums més essencials com els aliments.

4. Emigració: Rivera va arribar  a manifestar que ell prohibiria tota ajuda als immigrants il·legals, perquè segons ell no havia de donar-se ajuda a qui no pagava impostos. Posteriorment ha anat matisant les seves posicions quan algú li ha fet veure que si que pagaven impostos com l'IVA. De totes maneres les seves posicions són equivoques. Es greu no saber reconèixer, en entrevista amb Ana Pastor, la diferència entre refugiat i emigrant.

5.- Bel·licisme: En els últims dies i arran dels atemptats de París ha estat el més bel·licista dels nostres polítics partidari fins i tot de l'enviament de tropes a Síria.

6.- Memòria Històrica : la posició davant els temes relatius a la reivindicació de la memòria històrica han situat a C,s prop de les típiques posicions de la dreta que sempre tracta de minimitzar aquest tema que afecta a una part important de la població que s’ha vist discriminada durant els llarg anys del franquisme. La seva posició de relativitzar la problemàtica a partir del seu caràcter de partit nou no és més que una excusa molt fluixa per desentendre’s  d’un tema d’una profunda petjada en la història espanyola.

7.- Corrupció: el discurs de C,s basa una gran part del seu atractiu en la regeneració i en la lluita contra la corrupció. Fins al moment el partit de Rivera no ha tingut cap responsabilitat de govern enlloc. Malgrat això el Tribunal de Comptes ja ha establert irregularitats en una Fundació de C,s i alguns dels seus dirigents tenen algun aspecte tèrbol de facturació entre empreses i partit.  També seria interessant veure les seves fonts de finançament. Fins al moment deixarem aquest tema a l'espera del futur.

I com està composat el partit de Ciutadans? El partit de C,S és avui Albert Rivera i les seves persones de confiança que manen absolutament. És evident que sense Rivera no hi ha Ciutadans i que ell és el seu màxim i únic capital, la qual cosa comporta que sigui un partit al servei d'un “cabdill”. La ràpida constitució de Ciutadans com a partit estatal, s'ha fet atraient gent i grups dels més diversos pelatges. És un partit d'al·luvió on hi ha des de gent procedent del PP, on es diu que va militar Rivera en la seva joventut encara que ell ho negui, gent procedent de UPyD, grups locals de tot tipus i inclinacions, fins i tot de ultradreta a qui agrada el seu llenguatge de confrontació entre el nacionalisme espanyol i els nacionalismes perifèrics.

Per a concloure es pot dir sense por a equivocació que sota el vestit de modernitat, novetat i regeneració que pretén representar Ciutadans, sota el seu discurs formalment nou i mancat de concreció en les seves aparicions públiques, es troba el més fidel representant de la dreta econòmica, financera i mediàtica, que ha impulsat  Rivera i la seva gent perquè es compleixi el principi “lampedusià” de “canviar perquè res canviï”.

Albert Rivera : el "cabdill" 



Paco Ibáñez: "Don Dinero"

UN 20D POC FAVORABLE PER A L’ESQUERRA

Una esquerra desunida

Nuevatribuna | 21 de Noviembre de 2015


No sembla que bufin vents favorables per a l'esquerra de cara a les eleccions del 20D. Malgrat que fa uns mesos semblava que el PP estava en caiguda lliure i que anava a pagar el preu de les seves polítiques de retallades i autoritarisme, avui ningú pot predir un canvi d'escenari i tot sembla indicar que la dreta, PP i C’s, poden superar el conjunt de les forces d'esquerra.

Aquest canvi de perspectiva actual és degut tant als errors del conjunt dels agents de l'esquerra, els social liberals del PSOE i l'esquerra alternativa, com de la renovació mediàtica de la dreta amb l'ascens de C’s, i a les situacions conjunturals que afavoreixen al PP, des del conflicte amb Catalunya, als atemptats terroristes de Paris.

L'esquerra ha fallat de forma estrepitosa en els últims mesos. En el PSOE, Pedro Sánchez, no dóna la visió de ser un candidat sòlid ni sembla que el partit representi cap novetat com a alternativa. El paper de Susana Díaz, la presència de Carmen Chacón, els errors del candidat, els seus titubejos, la seva falta de definició programàtica clara davant els principals reptes, no semblen que siguin el remei per a fer aparèixer el partit socialista com a una alternativa clara d'esquerres, sinó un component més d'un centre polític indefinit davant els principals problemes socials.

Sánchez: un lider poc sòlid

A l'esquerra alternativa les coses no semblen més clares. PODEM ha deixat de ser la força en ascens imparable capaç de regenerar el sistema. Encara més ha estat la porta oberta per la qual els poders econòmics i mediàtics han afeblit d'una banda  l'esquerra alternativa existent, i per un altre han permès fer aparèixer com a nova  una alternativa clarament de dretes com C’s que pot ser el complement o l'alternativa a un PP socialment desgastat. Cal dir que C’s no és cap recanvi moderat del PP, al contrari en molts aspectes és igual o més radical que el propi PP, especialment en les seves polítiques socioeconòmiques i socials.

PODEM ha perdut en poc temps el seu caràcter de novetat. La causa cal trobar-la en la seva falta d'estructura política, en alguns casos com a Catalunya gairebé inexistent, la seva falta de concreció ideològica, el fet de que malgrat la seva volguda indefinició se'ls situï clarament ja en el camp de l'esquerra alternativa, d'acord amb una gran part de les seves propostes; la seva arrogància cap a la resta de les forces progressistes que ha dificultat la seva aliança amb la principal d'elles Esquerra Unida, malgrat  que en gran mesura els seus programes s'assemblen com gotes d'aigua. A hores d’ara només ha aconseguit acords limitats i poc cohesionats a Galícia, a Catalunya i en menor mesura al  País Valencià, i això renunciant en gran part als seus postulats de ser la força predominant. La il·lusió ha durat poc i cada vegada es fa més evident que cal una organització forta, democràtica i participativa, que malgrat les seves declaracions no és PODEM un partit format i controlat per la seva cúpula, com ho demostra la cada vegada menor participació dels seus adherits.

Garzón- Iglesias: la manca d'unitat

En el cas d'Esquerra Unida la seva situació és encara més complexa i negativa. En poc temps, i degut fonamentalment als seus errors, el major d'ells el manteniment d'una estructura de poder intern paral·lela i parasitària com és el PCE, ha reduït la seva capacitat i ara es presenta amb l’objectiu màxim de subsistir. La política de l'últim any i mig d'IU ha vingut marcada per la decisió de sectors del PCE de donar per amortitzada  la pròpia coalició d'esquerres. Les seves súpliques de coalició amb PODEM han donat una sensació d'incapacitat, les seves purgues internes des de l'expulsió de tots els militants d'IU de Madrid, fins a actuacions que han portat a l'abandó per part d'Esquerra Oberta, han deixat  l'organització oberta en canal. I ara ho deixen tot a la possibilitat de la bona imatge del seu candidat Alberto Garzón i la seva capacitat de mobilitzar els seus antics votants, pot ser que en major mesura que els seus propis afiliats.

Si fa menys de 18 mesos molts veien l'oportunitat d'articular un ampli front de l'esquerra alternativa, des d'IU a PODEM, que englobés també les esquerres perifèriques, i que tingués possibilitats d'un bon resultat electoral que li permetés pressionar i decantar el PSOE cap a l'esquerra, avui desgraciadament el que es veu és la major divisió possible d'aquesta esquerra i un PSOE trontollant com “ànec marejat”.

Mentre la dreta recupera terreny. D'una banda C’s creix a partir del fenomen de  renovació que va promoure PODEM, malgrat que sota el seu aspecte juvenil i telegènic s'amaguin unes posicions clares de dreta que en poc, excepte en la pseudo-modernitat del seu discurs, el diferencien del PP.

Rajoy- Rivera: dues cares de la dreta

Per la seva banda el PP i especialment Mariano Rajoy està utilitzant bé les seves cartes en els darrers temps per amagar el que ha estat la seva legislatura. No es tracta només de les seves majors aparicions públiques, sinó en la utilització de dos temes molt sensibles com són: l'aventurisme secessionista de l'independentisme català; i la posició davant els greus atemptats gihadistes a Paris. Després de quatre anys sense amb prou feines diàleg polític Rajoy ha emprat aquests dos temes per a establir un diàleg públic amb els responsables polítics de tots els partits, donant una imatge d'estadista que obvia la política partidista i tracta d'aparentar buscar polítiques d'estat amb la resta de forces polítiques.

I el greu és que en el cas de Catalunya tant PSOE com C’s donen per bona la proposta de Rajoy d'aplicar la llei sense plantejar cap alternativa política que serveixi per a resoldre el conflicte. En aquest cas són PODEM, Esquerra Unida i Unió  els únics que plantegen propostes de resolució política del conflicte amb Catalunya. En el cas del terrorisme Rajoy ho aborda amb cautela enfront de les posicions més bel·ligerants del PSOE i especialment de C’s que inclús planteja la possibilitat d'enviar tropes a Síria. En aquest cas un Rajoy escarmentat, per les conseqüències de la participació a l'Iraq i el 11M, adopta una posició prudent que el porta a ser més coincident en part amb Iglesias i Garzón que amb Sánchez i Rivera.

I és evident que a un mes escàs de les eleccions aquestes actuacions poden portar al fet que el PP, en pocs dies pugui salvar part del seu capital polític perdut durant els quatre anys de retallades i polítiques antisocials. És possible que la contenció en el tema terrorista i les polítiques aventureres de Mas i els independentistes li ajudin a recuperar votants perduts. En el cas de Mas es tractaria d'una tornada del favor que Rajoy, amb les seves polítiques tancades, li havia donat i que va permetre a “Junts pel Sí” guanyar les eleccions catalanes. I és que els nacionalismes es retroalimenten.

I a tot això l'esquerra es prepara a llepar-se les ferides de la derrota una altra vegada i el que és més greu a donar una nova volta de corda a un "caïnisme” del que sembla difícil que es desprengui. Tot seran queixes i buscar “bocs expiatoris” en lloc de fer autocrítica dels errors, però el mal per a la ciutadania ja estarà fet.

En tot cas sembla confirmar-se un aspecte positiu en tota la situació política que és la superació del bipartidisme tant en la dreta com en l'esquerra, i això pot obrir algunes vies de futur especialment referent al canvi de l'actual llei electoral discriminatòria que permeti en un futur la consolidació d'un espectre polític divers i més democràtic.

Podem-IU-PSOE-PP-C'S : més pluralitat

SURREALISME A LA POLÍTICA CATALANA

Mas i Baños: unitat surrealista

Nuevatribuna | 13 de Noviembre de 2015


La situació política a Catalunya ha derivat en les darreres setmanes cap a un veritable sainet que faria riure si no fos per que es tracta d’una situació delicada que afecta de forma greu el futur de la societat catalana. Una societat que està contemplant amb sorpresa i estupefacció la situació d’espantall al que està conduint la fugida endavant d’un Artur Mas que sembla únicament preocupat pel seu futur personal.

Catalunya  pot estar convertint-se en les darreres setmanes en la riota del món. Tot el que està succeint des de les eleccions del 27S està provocant una situació que fa passar de la sorpresa, al temor i finalment a una contemplació d’incredulitat.

Els fets que s’estan donant al Parlament de Catalunya ho fomenta sens dubte. Malgrat que les candidatures independentistes no van triomfar en el suposat “plebiscit” del 27S, l’estranya parella de “Junts pel Si” i la CUP, que han conformat la majoria parlamentaria, ens ha sotmès a una sèrie de situacions surrealistes difícils d’entendre en un món polític normal. La majoria ja és de per si difícilment comprensible ja que va des de partits com CDC,  representant de la burgesia i les classes benestants de Catalunya, les més partidàries de l’ordre, fins a una organització antisistema que és una barreja d’ultraesquerranisme àcrata, assemblearia i independentista.

La necessitat de trobar una sortida personal del president Mas,  reconvertit ara en líder independentista, cercat per la corrupció, està marcant tot el procés polític. Hem vist com la candidatura de Mas ha buscat la majoria pactant amb la seva antítesi. I aquí està el seu error. Han cercat un pacte parlamentari i institucional amb una força que és radicalment antiparlamentària i antiinstitucional. Es així que per aconseguir la investidura, sigui com sigui, Mas van acceptant una i altra vegada les exigències de la CUP. Així han acceptat votar una resolució il·legal i que en la pràctica és una declaració d’insubordinació respecte a tot el marc legal existent, fins i tot aquell que dóna base a la pròpia legalitat del Parlament i les institucions catalanes. Però amb això no ha tingut  prou la CUP,  que de cop s’han trobat en el centre del marc polític i mediàtic. La CUP està treien tot el rèdit polític, aprofitant el haver-se convertit en el centre de  la política, està fent sotmetre, i fins i tot ridiculitzar, a la classe política que Mas representa a la que obliga a fer-li totes les concessions que ells li plantegen  sense atorgar-li res a canvi. Es a dir votant NO a la investidura de Mas. En aquest moment la vergonya deu aclaparar  molts votants de “JxS” al veure com s’arrosseguen somicant i suplicant una almoina en forma de votació positiva per part de la CUP.

La CUP al centre de la política del Parlament

Tot això seria com veure una comèdia “bufa” si no fos per que la situació política de Catalunya demanda d’una responsabilitat que no es veu ni per part de la gent de Mas ni del Govern central del PP, el principal responsable de la crispació a Catalunya. Un PP i un Rajoy, que com es diu amb raó, han estat els majors creadors d’independentistes per la seva incapacitat de plantejar cap iniciativa política que donés sortida a les reivindicacions molt majoritàries de la societat catalana, que van molt més enllà del que puguin representar les opcions independentistes. Les polítiques del govern del PP, incloent les antisocials i no sols les centralistes han creat un rebuig en la societat catalana que moltes vegades es confon, es tergiversa o es manipula en un rebuig envers Espanya.

Altrament les actuacions dels independentistes arrauxats han comportat, tal com pretenia el PP, una divisió dins de la pròpia societat catalana i que es veu políticament representada en el creixement d’una opció clarament lerrouxista com la de C’s.

La situació actual més enllà de l’espantall de les darreres setmanes ha portat a un xoc de trens que cal superar, per la qual cosa seria necessària la substitució dels actuals interlocutors, tant Mas com Rajoy. Cal fer respectar la llei però fa falta encara més que la política compleixi amb la seva funció que és solucionar els problemes, no aguditzar-los i si és precís adaptant o canviant les lleis que calgui. Ara tothom espera que el 20D obri la porta a una nova etapa, però potser no serà la que molts esperen.

Molta gent a Catalunya ha donat suport als independentistes a partir d’un mal càlcul pragmàtic. Es tractava de donar suport a Mas i als independentistes per tal d’aconseguir negociar millor i amb més força amb l’Estat i millorar la situació actual. El problema és que les correlacions de forces entre les parts poden comportar millorar la situació o empitjorar-la. I ara la situació s’ha tensat tant, entre Catalunya i l’Estat, que molta gent comença a preocupar-se o fins i tot a tenir por pel futur a que ens pot conduir. De moment el fort creixement de C’s pot arribar a qüestionar quelcom fins ara socialment assumit i que s’ha demostrat positiu com era la immersió lingüística en les escoles.

No hi ha dubte que igual que la irresponsabilitat de Rajoy va donar vots a la candidatura de Mas i “JxS” en les autonòmiques, l’aventurisme de Mas dona vots a Rajoy, al PP i a C’s en les eleccions del 20D. I ens pot passar que desprès d’aquesta data ens trobem amb una situació més negativa per a tots com seria que guanyessin aquells menys partidaris de trobar solucions equilibrades per a tots.

De moment estem en una situació poc favorable al diàleg. La impugnació de la Resolució del Parlament de Catalunya per part del Govern de l’Estat  al TC, que inclou la imputació de dirigents polítics catalans, no crea un escenari positiu per a la resolució del conflicte.

Paradoxalment l’amenaça d’imputació a Mas i d’altres es pot resoldre novament mitjançant una nova volta del sainet actual. Si la CUP no vota a Mas, aquest ja ha dit que no aplicarà la resolució fins que sigui President. Això pot comportar anar a noves eleccions a Catalunya desprès del 20D. Les noves eleccions signifiquen  que la Resolució decaigui i perdi vigència política. Que es presentin candidatures diferents de les actuals i s’obri una etapa política nova i diferent a la viscuda els darrers temps.

Així l’espantall seria ja total i la CUP seria qui salvaria  Mas de la  situació jurídica i penal que li podria comportar una imputació per vulnerar i incomplir allò que el TC ha dictaminat.

En definitiva haurem assistit a la fi d’una etapa política basada en ocurrències i demagògies digna de ser oblidada.

El futur polític seriós només pot passar per la negociació entre Catalunya i l’Estat per a trobar una solució política. Solució sobre el futur de Catalunya i el seu encaix amb l’Estat que desprès es posi a ratificació del poble de Catalunya amb un Referèndum acordat per les dues parts. Això seria tornar a fer política de debò i positiva complint amb l’anhel del societat catalana molt majoritàriament partidària del “dret a decidir”.

Cartell del PSUC

                                           Pi de la Serra: "Soc Francesc Pi de la Serra"

El cant del cigne d'Artur Mas

(article publicat al mes de juny)
Nuevatribuna | 29 de Junio de 2015 

Artur Mes és avui un polític cada vegada més aïllat, que està llançat cap a una fugida avanci sense horitzó clar.


Sembla que bufen mals temps per a Artur Mas. L'home que es va presentar en un primer moment com el president d'un govern “amic dels negocis”. Qui va ser un capdavanter en l'aplicació de retallades socials en línia amb els desitjos de la “troica”. Qui, de la nit al dia, es va voler reconvertir, després de la gran manifestació de l'11 de setembre del 2012, en el “Mesíes” del soberanisme independentista per amagar les seves polítiques antisocials, té ara davant ell un futur com a mínim complicat.

Les polítiques d'Artur Mes han provocat una cada vegada més profunda ruptura de la unitat ciutadana, social i política. Les seves polítiques econòmiques i socials, el seu govern retallador de drets socials, han portat a la societat catalana al grau més alt de falta de cohesió social. Avui dia Catalunya és capdavanter a Espanya, i a Europa, en desigualtat social. A pesar que molts ho acusin de no governar, la veritat és que el seu govern ha fet una gran tasca de privatitzacions i retallades dels serveis socials en el sentit més ampli. Alhora la seva política nacional ha provocat una cada vegada major divisió en l'àmbit polític i ciutadà, que ha passat d'una àmplia unitat política favorable a el “dret a decidir”, a una situació de divisió política total que ha comportat arribar fins i tot a la ruptura de la pròpia federació de CiU.

L'últim mes de juny ha estat “horribilis” pel President de la Generalitat. Primer ha sofert la pèrdua de la ciutat de Barcelona, conquistada segons les seves paraules pels de el “sí es pot”. Després ha vingut la ruptura amb Va unir. Malgrat el que pugui semblar i així ho intenten vendre els portaveus de Convergència, la ruptura comporta una mica més que la ruptura política amb el seu soci menor. Significa que els poders polítics i mediàtics de Catalunya abandonen el que consideren “aventurisme” de l'actual President de la Generalitat.

Artur Mes és avui un polític cada vegada més aïllat, que està llançat cap a una fugida avanci sense horitzó clar. Ell i el seu govern es troben al capdavant d'un partit cada vegada més feble, farcit per casos de corrupció i en una situació de futur incert. La situació del partit és molt difícil fins i tot econòmicament. Ha hagut de vendre la seva seu social, i la resta de locals els té embargats per la justícia a causa de la implicació en el “cas Palau”. I és que el flux de diners de procedència dubtosa actualment ja no arriba. Tot això i els efectes d'una situació de rebot social a la corrupció, la important repercussió de fets com el “cas Pujol” entre uns altres, han portat a Mas fins al punt de voler prescindir de les sigles de CDC en les properes eleccions, i presentar-se sota una trucada llesta de “país” o llista del “President”.

Ara la seva jugada de presentar les eleccions al Parlament de Catalunya com un “plebiscit” pot també sortir-li malament. No ha aconseguit una llista unitària amb altres forces sobiranistes com ERC o la CUP. Les entitats socials sobiranistes com la ANC o Ómnium tampoc tenen clar recolzar-li per la divisió que els comportaria en unes entitats que tenen una pluralitat interna.

La seva idea que les eleccions al Parlament es convertissin en una confrontació “*plebiscitaria” entre el Si o el NO a la independència o dit de forma més esquemàtica escollir entre Mas o Rivera s'ha complicat últimament de forma sobtada.

L'èxit de l'experiència de “BCNencomú” a l'Ajuntament de Barcelona ha obert la perspectiva de reunir les forces populars i d'esquerra alternativa en una candidatura unitària i plural a la Generalitat. Abans de concretar-la les enquestes ja li atorguen el paper de l'alternativa a Mas.

En els últims dies els esdeveniments s'acceleren. Les converses entre ICV, Podem i altres forces de l'esquerra alternativa semblen avançar per bon camí i ràpidament de cara a concretar aquesta candidatura i fins i tot es parla de mantenir-la per a les eleccions generals. L'objectiu és plantejar un Procés Constituent a Catalunya i alhora en l'Estat, partint de la defensa de el “dret a decidir” com a forma d'articular el país no només territorial sinó també socialment.

Aquesta proposta política afecta a l'estratègia d'Artur Mes lloc que posa la qüestió social al mateix nivell que la qüestió nacional la qual cosa trenca els plantejament de l'actual President de la Generalitat al que li encanta embolicar-se amb la “senyera” per tapar-se les vergonyes de la seva actuació en l'àmbit social.

La situació s'accelera, així Iniciativa per Catalunya-ICV, ja ha adoptat la intel·ligent proposta dels seus coordinadors generals, Joan Herrera i Dolors Camats, per la qual ells s'apartarien de la carrera electoral per cedir el relleu a un nou candidat renovat d'ICV per a la futura confluència. La proposta és summament interessant. Joan  Coscubiela, l'actual portaveu d'ICV en l'Esquerra Plural al Congrés dels Diputats, és una persona de curta trajectòria institucional en la política, però de llarga trajectòria en la lluita social i sindical i en la militància política. La seva actuació política ha tingut sempre la frescor del carrer, però amb l'experiència llaurada en els seus anys en les CCOO de Catalunya, i una llarga experiència de lluita. Coscubiela representa l'essència més positiva de l'antic PSUC, el partit que tant admira Pablo Iglesias, però amb la capacitat d'adaptar-se i integrar-se en l'actualitat social present. Posseeix una suma de coneixement, rigor i alhora frescor política. En definitiva es tracta d'un bon pas en la bona adreça. Ara només falta concretar l'acord i proposar a alguna persona amb reconeixement social i capacitat per significar una alternativa real a la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Esperem que els temps d'Artur Mas i CDC siguin aviat parteix de la història de Catalunya.